Pere Costa.
Quant el bosc camina
cap a la vellura
en venir l’hivern,
serves, tu, l’alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern
Guerau de Liost
Francesc Vicens Giralt és un dels personatges importants de la vida cultural i política de Catalunya. Fa poc ens va deixar i voldríem recordar-lo, encara que és molt personatge per tan poc espai. Va viure plenament en una Espanya que Josep Maria Colomer (“España: la historia de una frustación”) defineix com un gran fracàs, incapaç de crear un imperi modern, ni una democràcia exemplar, ni una revolució industrial, generant frustració i creant, en canvi, misèria interna, convertint les virtuts de la transició en els vicis de la democràcia.
Francesc Vicens va viure aquesta situació en primera fila, cosa que el va portar a situacions dures i difícils.
Ja feia un temps que no “baixava” a Barcelona i es va recloure a la rectoria de Fontanilles (Baix Empordà) junt a la seva companya, l’escriptora, Françoise Wagener. Havien convertit l’antiga rectoria en una acollidora casa, en un lloc magnífic, des del que podia gaudir de les vistes del Montgrí i de les Medes. Últimament la seva salut era precària i la lectura la principal dedicació. Llegia els clàssics directament dels originals en llatí. És un fet definitori de la seva immensa cultura.
Ens va deixar el 4 de juny de 2018, poc abans de fer 91 anys, després d’una vida intensa dedicada a la política i a la cultura, sense oblidar interessants acostaments al cinema, a l’espeleologia i al coneixement en general. Era evident que no hi havia una relació directament proporcional entre la seva conformació física i la seva activitat incansable.
Per intentar seguir (aspecte fàcil) i comprendre (aspecte mes difícil) la vida de Francesc Vicens cal intentar construir un full de ruta cronològic que ens permeti no perdre el seu fil vital.
Neix a Barcelona el 19 de juny de 1927 en una família de juristes i de dretes. La seva primera joventut (que consti que mai fou vell intel·lectualment) cal contemplar-la sense grans incidents. Em diuen que residia a Ocata (El Maresme) amb la família, i no el preocupava de manera especial la marxa dels republicans i l’entrada dels “nacionals”. L’ambient familiar, és ben possible que també influís.
Com a fill de “bona família” (el seu pare era jutge) estudia Dret a Barcelona i es llicencia al 1949, però no veu en la professió el seu futur i afloren les seves inquietuds polítiques que el porten al 1956 a ingressar en el PSUC. De seguida va dedicar-se a fer proselitisme del partit entre els universitaris creant una cèl·lula, naturalment clandestina, a la Universitat de Barcelona i assisteix al Primer Congrés del Partit celebrat a París. Al 1957 va recolzar el boicot als tramvies de Barcelona i va ser detingut (26 de gener) per la Brigada Político-Social caient a les mans del torturador Antonio Juan Creix junt amb altres assistents al Congrés de París. Van ser 28 dies de tortura física i psicològica per acabar en un Consell de Guerra i condemnat pel Tribunal Militar Tercero (Causa 159-IV-57) a 8 anys de presó. Al 1960 s’exilia a París on segueix col·laborant amb el PSUC.
La situació canvia al 1964 en ser expulsat del PSUC per Santiago Carrillo que l’acusa de nacionalista. Amb ell són expulsats Jorge Semprún, Claudín i Solé Tura. Al 1966 torna a Barcelona i es retira (momentàniament) de la política.
Comença una nova etapa en iniciar una col·laboració laboral amb l’Enciclopèdia Catalana, l’Editorial Salvat, i també amb l’Institut Francès. És una dedicació eminentment cultural però Vicens no deixa de creure que la cultura havia de tenir un paper important en la lluita antifranquista. Al 1975 és nomenat Director de la Fundació Miró.
Gran amic de Joan Miró, Vicens es dedica plenament a la nova tasca. Organitza programes d’exposicions temporals difícilment assequibles durant el franquisme, acull exposicions d’artistes emergents, organitza cicles de cinema amb projeccions prohibides fins aquell moment, també cicles musicals i, fins i tot, espectacles per a infants.
Els seus coneixements museístics l’avalen com a Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International of Art Critics. Aconsegueix el Premi del Consell d’Europa al seu museu (1979) i la Medalla d’or personal al Mérito de las Bellas Artes (Madrid, 1980).
Però, torna a la política. Al 1980 és elegit Diputat d’ERC al Parlament Català com independent, càrrec al que renúncia al 1982, després de formar part del Consell Nacional i del Comitè Executiu, i del 1982 al 1986 representa ERC al Congreso de los Diputados a Madrid. No repeteix.
Però no s’atura aquí, sinó que ingressa a Iniciativa per Catalunya, on des del 1991 fins al 1995 és regidor (àrea de Cultura) a l’Ajuntament de Barcelona.
Després de posar punt i final a la seva activitat política cal recordar altres activitats, possiblement menys conegudes, com la seva intervenció en el cinema col·laborant en ”La guerre est finie” d’Alan Resnais durant la seva estada a París i, al 1978, en ”Les routes du Sud”, de Joseph Losey.
Un altre camp conreat fou el de l’espeleologia amb la publicació de diverses obres sobre la temàtica; la fundació del GES, de la que fou primer president (1948); i la presidència de la Comissió Tècnica d’Exploracions Subterrànies de la FEM (Federación Española de Montañismo) de la que dimiteix al 1956.
Voldria acabar amb una visió personal del Francesc. Ens vàrem conèixer, fa anys, a la Tertúlia Ignasi Agustí, coordinada per Rafel Borràs. En la mateixa va manifestar reiteradament el seu esperit republicà i catalanista. Posteriorment, i per causes que no fan al cas, vàrem coincidir en la Tertúlia Espai Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, fundada por Mina Pedrós i, entre altres, l’autor d’aquesta nota, a la que va assistir cada setmana a pesar dels seus problemes de salut, les dificultats per desplaçar-se des de Fontanilles (en cotxe fins a Flassa i en tren fins a la Plaça de Catalunya) i evidentment pel seu cansament.
En la tranquil·litat d’una tertúlia era fàcil constatar la seva memòria excepcional, els seus profunds coneixements sobre història, filosofia, literatura, art i temes menys coneguts com l’espeleologia a la que ens hi hem referit, la botànica, l’astronomia, etc. Les seves intervencions eren esperades i agraïdes per la seva amplitud de coneixements i capacitat de diàleg, una enorme cultura humanística, una visió universalista dels problemes, un respecte a les opinions dels altres, un ple coneixement de la qüestió catalana i un recolzament total al futur de Catalunya com a tal.
Em permeto incloure un comentari que va fer Francesc Vicens en el col·loqui corresponent a la conferència del Cònsol General de Portugal a Barcelona sobre el tema “Les relacions entre Catalunya i Portugal: germans apartats”, el dia 27 d’octubre de 2009. Al plantejar-se el fet de la separació de les dues corones, la portuguesa i l’espanyola, la ciutat de Ceuta, portuguesa, preferí passar a espanyola. Francesc va opinar que la decisió podia ser deguda “a la niciesa dels ceutís ja que els hi hauria anat millor sent portuguesos que espanyols” i afegí “quan Portugal es va aixecar contra la Corona Espanyola va guanyar i aconseguiren la independència. Els catalans també ens vàrem aixecar en contra però vàrem perdre i per això restàrem com a protectorat de Madrid i una petita colònia espanyola” (Espai Ateneu. El Debat de les idees. Edicions Rondas. 2011).
Acabem així, sense comentar els possibles errors i encerts del Francesc i amb el suggeriment que és un personatge que la història de Catalunya no ha d’oblidar. Precisa d’un expert que redacti la seva biografia real, sense els buits i errors que possiblement hem incorregut en aquesta nota.
Sobre l’autor:
Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.