Reflexionant amb Xavier Febrés

Pere Costa.

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

(Josep Maria de Sagarra – El nostre Avantprojecte de Constitució – 1931)

La història amb certa freqüència es reinventa, se substitueix pel que li convé al guanyador, es modifica per interessos polítics, es nega la realitat o es falsifica.

A Catalunya tenim àmplia experiència sobre el tema. Xavier Febrés en la seva “Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt” ens descriu, entre molta història, el jacobinisme espanyol i francès, les seves similituds, els seus resultats reals i les seves “petites” diferències.

Els jacobins varen originar-se en el convent de frares dominics del carrer de Saint Honoré de París, amb una visió contundent de la indivisibilitat de la nació, cosa que els portava a defensar un estat fort i centralitzat. Ara bé, els jacobins francesos eren republicans mentre els jacobins espanyols han conformat tots els governs del país, majoritàriament monàrquics.

L’obra de Febrés té avui molta actualitat donat el fet que un català, nacionalitzat francès, que no ha tingut massa encert en la seva vida política a França, i que es deixa estimar per les dues forces de la dreta espanyola, ambdues jacobines, desbarra atacant a la pàtria on va néixer i es creu amb opció a l’alcaldia de Barcelona.

Molts catalans d’edat madura hem vist amb enveja la vida política i la cultura francesa durant la llarga dictadura que hem patit i que encara remena la cua amb força. Era freqüent escollir el francès com a llengua estrangera per estudiar-la (fet avui superat per la globalització de l’anglès). Els veterinaris recordàvem que la primera Escola Veterinària Europea va ser la de Lyon (1712) (mentre fins al 1982 no es va crear la, avui Facultat, a Catalunya). I, per cert, la Llibreria Francesa era un èxit

¿Qui no recorda el seu primer viatge a París i quedar bocabadat al comparar la vida nostra i la de França, veure el que era viure en llibertat, com es podien comprar llibres en llibertat, es podia parlar i opinar amb llibertat? Eren temps en els que la “grandeur” practicada per De Gaulle xocava amb l’espanyola “unidad de destino en lo universal”.

D’alguna manera el contacte entre Catalunya i França havia estat freqüent i fratern. A Barcelona Ferdinand de Lesseps va crear al 1859 la primera escola francesa. Va seguir l’Institut Francès al 1919 i el Liceu Francès al 1924.

Caldria pensar les causes per les quals la cultura francesa era admirada i produïa tan fort impacte a Catalunya. Una primera causa fou sens dubte l’educació. L’escolarització a França fou un objectiu preferent dels governs des de 1881 amb una educació laica, acabant amb les trifulgues de l’Estat i l’Església sobre aquest tema, a més de ser obligatòria i gratuïta sota el lema de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La protecció i l’ajuda a una cultura francesa lliure i recolzada políticament pel seu Govern fou origen del seu fort desenvolupament i conseqüentment de la nostra clara tendència a admirar-la.

Potser cal recordar, al respecte i entre parèntesi, el judici i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al 1909 (pedagog, creador de l’Escola Moderna, amb coeducació entre els dos sexes i practicant el pensament lliure) i l’actual legislació francesa que fixa un IVA del 5% pel cinema, teatre i llibres.

És cert que a França no tot són flors i violes però va saber alliberar-se a temps de l’absolutisme i crear una república sense la qual difícilment hauria mantingut l’estatus actual. Potser caldria recordar que el president de la república espanyola, Estanislau Figueras, davant de la impossibilitat de dialogar i debatre en el Parlament (defecte que sembla que no s’ha perdut) va dimitir i marxar a França amb la cèlebre frase “Senyors, n’estic francament fins els collons de tots nosaltres”.

França tenia una enorme consideració per part de molts catalans, consideració que comportava un cert respecte, afecte, simpatia i alguna vegada enveja cap a ella. Però també cal recordar que aquesta predisposició per part dels catalans cap al país veí no sempre s’ha vist corresposta degudament.

Deixem apart la seva política de no intervenció durant la Guerra Civil incomplint el tractat hispano-francès firmat amb el govern legítim d’Espanya ja que va ser una època difícil i complicada, però no es pot deixar sense queixa el tracte que varen rebre els quasi 500.000 refugiats republicans en la retirada de gener de 1939 i la seva situació en els camps de concentració. Fins al cap de 75 anys el Govern francès no va recordar el que havia estat un maltracte increïble. Passats 75 anys dels fets, Manuel Valls inaugurava un Memorial a Rivesaltes. Era el mínim que podia fer. Recordem les seves paraules: “Van ser humiliats… esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.

A banda que se’n va recordar un pèl tard, França no ha abandonat gens ni mica l’actuació com estat-nació, sacralitzant la unitat, amb mentalitat jacobina i centralitzadora, uniformitzant les llengües i la cultura mitjançant la seva escola laica, obligatòria i gratuïta. Sols cal veure la situació del català al Rosselló.

També cal recordar la nul·la ajuda francesa al projecte de la Generalitat sobre la creacio d’una euro-regió, la dels Pirineus-Mediterrània, al 2004, a l’igual que la connexió de l’AVE a la xarxa europea retardant el tram definitiu Barcelona- París després que l’Estat espanyol ja s’ocupés que l’AVE arribés amb tot el retard possible a la frontera franco-espanyola. Ara es parla d’acabar-ho al 2030. A cap dels dos governs els interessa el desenvolupament de Catalunya.

I ara es vol, o volen, presentar com el futur alcalde de Barcelona (com si no ens haguéssim equivocat prou amb les eleccions a la capital de Catalunya) a un català unionista, que políticament ha fracassat en el seu país d’adopció i que ara intenta introduir-se en la política anti-catalana i, segons la premsa rosa, refer la seva vida sentimental. Evidentment té tot el dret a fer-ho però cal votar amb seny (avís a navegants catalans despistats).

Podem aplicar, per acabar, el títol de l’última cançó de l’acte en record del 17A: “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Jaume Sisa). Esperem que el miracle, encara que sols sigui per una vegada, sigui possible.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França

Carles Armengol.

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributària de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financïi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altre i propiciar la llibertat de tots. L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

Article publicat a www.catalunyareligio.cat

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, pedagog i membre de Sobirania i Justícia. .@carlesarmengol