Les porres de l’Amor

Ramon Mir, català lliure.

Tot nacionalisme porta implícita la pulsió de pertinença en una afectació a voltes manifesta, a voltes interioritzada. El fet que una part d’un Estat, considerat pels unionistes com ànima escolàstica, se’n vulgui desvincular, és per a ells quelcom d’incomprensible a més d’ofensiu. Afecta al seu orgull tant pel refús de la part secessionista a ser assimilada, com per una malentesa percepció d’inferioritat, junt a l’evidenciada impotència per a seduir. Un efecte dominó de lectura psicosocial.

La reacció, hem vist, es produeix visceral i no podem esperar pugui reduir-se a una anàlisi d’ingredients democràtics quan aquests són pertorbats per la vigència d’un imperialisme d’esperit essencialista, afermat en la negació de l’altre com a reforçament del considerat propi, en total absència de reconeixement genuí.

***

Des del 78 l’estat castellà ha levitat en l’èxtasi de l’anomenada transició o transacció, com deia Fontana, i la seva població, adelerada de modernitat televisada, va comprar l’únic embolcall de l’aparador en la creença d’una homologació democràtica de sorprenent aparició, adscrita al sex-shop després una llarga abstinència i només. Ara els veiem desconcertats i desvestits davant un Procés que ha tingut, en el mentrestant, la virtut de fer aflorar la veritable naturalesa rància del seu estat mostrant les vergonyes al bell-ver, vergonyes que pengen de la rebel·lió armada del 36, mai no jutjada i sí exaltada fins a l’enyor. En essència, un estat feixista.

Catalunya ha intentat diverses vegades contribuir a la modernització de l’Estat al llarg dels darrers segles, fent ingenus oferiments i proposant un impossible deslliurament del seu tarannà històric com a condició necessària per a una incorporació efectiva a les democràcies i economies occidentals. Resultat conegut, és un tema en el que no hi cal insistir. Ara els caldria, als espanyols, veure si s’hi reconeixen en aquest Estat , o si hi veuen un ectoplasma configurat de no sabem què.

El comentari, sens dubte jocós, de Cánovas del Castillo en seu parlamentaria quan es redactava una nova Constitució, la del 1876, -“Es español el que no puede ser otra cosa…”- portava implícit el reconeixement tràgic, premonitori del 98, de l’empresonament d’una voluntat impossible, de com a mínim un destí universal de dimensions perimetrals terràqüies. Efectivament, el segle XIX espanyol va ser dramàtic per a ells, amb el seguici de pèrdues colonials i absurdes guerres carlines disfressades de “transcendència sàlica”, com ho va ser igualment el XX amb més temps regit en dictadures que en règim parlamentari.

La història començà, però, molt abans. Ser el primer gran imperi colonial, militar i teocràtic, a cavall entre la concepció medieval i el Renaixement i al contrapeu d’un pensament unívoc descavalcat per la Reforma, a les envistes del Racionalisme, va condicionar la seva història de tal manera que els va ser impossible desemboscar aquella construcció mental substanciada en un nucli de poder granític i impenetrable de fossars concèntrics –monarquia, funcionariat, església, exèrcit i privilegi – i fracassant tots els intents d’incorporació a les revolucions modernes, fossin il·lustrades, industrials o polítiques, que alliberessin la seva nació de la persistència en els malsons d’en Goya.

La llufa de l’1-O penja ara del darrere de l’Estat espanyol com quelcom d’insuportable. Ves a saber, com deia Darwin de les seves falques de l’evolució, si el Procés és una oportunitat providencial per a estimular un canvi positiu, o ben al contrari, com veiem, es replega en un auto de fe sacramental, via VOX i acòlits varis. Ja s’ho faran, i quedi per a ells.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.