Crònica del dinar-àgora “Com veu Europa el procés?”

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va rebre a l’eurodiputat Josep Maria Terricabras en un dinar àgora que portava com a títol “Com veu Europa el procés?”. En la mateixa taula també hi va participar el que havia estat, fins a l’any anterior, delegat del govern català a Brussel·les i actualment membre de Sobirania i Justícia, Josep Manuel Suárez.

Ambdós convidats van aprofitar la seva gran experiència a primera línia europea per tal d’explicar, al públic assistent, el posicionament d’Europa respecte al procés d’independentisme català i els propers passos que es duran a terme a mesura que Catalunya vagi avançant en el seu objectiu.

L’eurodiputat va posar sobre la taula l’inconcebible que és, pels membres europeus, que un estat no permeti a la seva ciutadania exercir allò que li és innat: l’exercici de la sobirania. Catalunya s’ha de presentar com una eina útil per Europa que sigui un puntal més per continuar mantenint dempeus el projecte europeu i fer-lo més fort que mai. Terricabras va assegurar que l’immobilisme dels estats europeus no s’esgotarà fins que la República Catalana es constitueixi, però que en el moment que succeeixi “Europa ens farà un vestit a mida”.

Josep Manuel Suárez, en la mateixa línia que l’eurodiputat, va voler fer una mirada enrere i destacar la gran tasca de difusió que des de tot l’àmbit d’exteriors ha fet el govern català en els darrers cinc anys. L’evolució del discurs mostra l’evolució pròpia de les demandes i de la voluntat catalana. Un procés d’aprenentatge que ha anat fent passos endavant en veure que les portes a les quals es trucava restarien sempre tancades. Es va començar per un pacte fiscal, més tard ressonava el dret a decidir i per últim la independència de Catalunya. El canvi de missatge no ha afectat negativament el seguiment del procés català, ans al contrari, les últimes eleccions catalanes, el famós 27S, van despertar un gran interès a escala europea.

El moment actual és transcendental i com bé va destacar l’eurodiputat Josep Maria Terricabras: “Només depèn de nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Crònica del dinar-àgora amb Brendan Simms i Jordi Solé

Mònica Morros.

Els nous reptes europeus i la resposta de la Unió van centrar els discursos dels convidats del passat dinar-àgora, de Sobirania i Justícia, i que precisament portava per títol “Refundar Europa”.

Brendan Simms, director del Forum on Geopolitics de la Universitat de Cambridge i president del think-tank europeista, Project for Democratic Union, va viatjar expressament des de Londres per tal d’acompanyar-nos en el nostre col·loqui i aportar la seva visió sobre la situació de la UE i el paper que ha de jugar Catalunya, tant en aquests moments, com en el futur. Simms va assegurar que el problema de la UE és que es va començar el projecte per la teulada, s’ha volgut arribar a una unió política a través de petits passos ja que es creia que, a mesura que s’avancés, hi hauria una convergència d’interessos entre els estats. Però, des d’una perspectiva històrica, les evidències ho contradiuen. Altres unions existents, i que han estat i són exitoses, parteixen d’un esdeveniment concret que projecta un procés i no a la inversa.

Respecte a Catalunya, Simms va afirmar que l’entenia com: “una potencial avantguarda de la futura UE”. Si la Unió Europea no resol la qüestió catalana suposarà una greu crisi per tot el conjunt de la UE, que se sumarà a aquelles ja existents. Europa necessita tant a Catalunya com Catalunya necessita Europa.

L’altre convidat de la jornada, Jordi Solé, secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat de Catalunya, en la mateixa línia que el professor Simms, assenyalava que, per Catalunya, Europa ha significat un marc polític de referència pel que fa a la democràcia, pau, llibertat i drets fonamentals. “És un interès de país tenir una Europa forta i més integrada capaç de fer avançar el model econòmic i social”, Jordi Solé. El secretari també va destacar tot el que Catalunya pot oferir a Europa, actius tan importants com ser un país dinàmic en el context del sud d’Europa o ser un país que aporta més que no pas el que rep.

Solé considera que tant el projecte com els valors de la construcció europea segueixen vigents però el que no gaudeix d’aquesta vigència és el compromís del estats. Per tal que la gent se senti seu el projecte europeu, per tal que aquest gaudeixi de gran legitimitat, el que cal és una Europa més oberta i més democràtica que ofereixi mecanismes de participació directa. Un dels grans perills que suposen un increment de l’euroescepticisme per part dels catalans/es és la manca de resposta a la qüestió catalana. Europa hauria de garantir els drets fonamentals dels catalans, com exercir el dret a vot o la llibertat d’expressió, i actualment no ho està fent.

Ambdós convidats compartien la necessitat de renovar Europa i fer-la capaç de fer front a les demandes del segle XXI, com ho és la qüestió catalana.

Brendan Simms, des d’una perspectiva britànica, va assenyalar que per tal que les demanades catalanes triomfin el que ha de fer Catalunya és adoptar una estratègia ofensiva, que presenti una proposta a la UE que aquesta no pugui rebutjar i que passi per més integració, més Europa.

El procés català ja no té marxa enrere i a Europa no li quedarà cap altra opció que afrontar aquesta nova situació. Com va dir Raül Romeva: “Després d’anys reclamant el dret de decidir, simplement hem decidit exercir-lo”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.
@monicamorros

img_3285

La terra es quedarà aquí

Lydia Pérez.

La benvolguda Mònica em demana un escrit pel bloc de SiJ. No he fet mai un escrit de tarannà polític i menys en català, llengua que no vaig estudiar, com molts de la meva època. M’hi poso.

Catalunya és la terra dels catalans, que són els que se’n senten i només. Ocupa el nord-est de la península meridional d’Europa, a les marges occidentals de la Mediterrània. La nació està separada en dos parts, després que amb el Tractat del Pirineus (1659) es finalitzés la Guerra dels Trenta Anys. Aleshores el rei de Castella, dit d’Espanya, va bescanviar aquella part de Catalunya donant-la a Louis XIV de França a canvi de mantenir les possessions a Flandes –que també va perdre-. Naturalment ho va fer d’amagat de les Corts Catalanes, fins el 1702. Amb revoltes pel mig, en assabentar-se’n, la cessió no es va fer efectiva del tot fins el 1720. Mai el regne d’Espanya ha reclamat el territori, doncs mai l´havia considerat seu, mentre sí que ho fa amb la roca del Penyal, anglesa des del 1713, perquè una cosa és donar el que no es considera com a propi i una altra perdre el que es considera part de la finca.

La part sud, que és la nostra i que limita amb l’Aragó i el País Valencià, va perdre la seva condició de determini el 1714, a base de canonades, com sabeu. A partir d’aquell moment vam ser envaïts per legions de funcionaris castellans, els descendents dels quals juntament amb els de les successives dictadures, repúbliques i regnats cohabiten al meu barri de Sarrià-Sant Gervasi. Ocupen tradicionalment els càrrecs delegats dels grans monopolis, la judicatura –només un 5% de les sentències es redacten en català-, alts càrrecs d’Hisenda, exèrcit i demés forces d’ocupació, etc. Aquests, voten PP o Ciudadanos. Però n’hi ha d’altres: els nous lerrouxistes.

El Regne d’Espanya, que així els agrada denominar-se (tot i que sigui una prolongació de la dictadura franquista) ha tingut una història prou desgraciada, sovint a contrapeu del que passava al món. La seva capital, no té un riu que faculti vies comercials a diferència de les grans capitals europees, i és al mig del no res. La seva alta demografia, la de Castella, no es va veure malmesa per la pesta, a diferència de les zones portuàries. Amb població sobrera el seu latifundisme feudal va determinar la expansió imperial formalitzant una economia d’extracció de recursos aliens, creant funcionariat i exèrcit en dosis massives, mentre l’economia interior es dedicava al cereal i la llana, de poca ocupació laboral. Al XIX, mentre Europa es repartia el món, Espanya perdia colònies. Sense esma pel treball va veure passar les revolucions industrials –per por a les concentracions obreres- i les liberals. La repatriació colonial, a més de propiciar “pronunciamientos,” va provocar molts mals de cap, molta gana, i la Guerra del Marroc per satisfer les possibilitats d’ascens de la oficialitat. Espanya no va tenir la sang freda de mirar-se al mirall, per orgull, i va preferir seguir fent processons i “corridas” i anar a la cerca del privilegi, que posar-se les piles d’una vegada per totes. Vull recordar que França desprès del 1870 es va refer en quatre dies, amb la III República.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut moltes onades immigratòries. A començament del segle XX la seva població no passava dels dos milions. La natalitat, tal i com escau en una societat responsable, és molt baixa i per si sola no hauria anat gaire més enllà. Ara som set milions i mig, cinc i mig de nouvinguts, la immensa majoria espanyols. Aquesta bona gent, que han vingut amb l’esperança de guanyar-se la vida i tirar endavant, tot i saber que aquí no es donen sopes, han fugit d’Espanya tot i que es pensen que aquesta terra també ho és. Molts ho han vist clar, i s’hi han integrat, mentre d’altres porten encara la vena als ulls, la samarreta del Real Madrid i voten a les essències polítiques espanyoles. Aquests, alguns dels quals van arribar fa més de quaranta anys, no tenen la sensibilitat de preguntar-se per què el Regne no els va donar la possibilitat de viure a casa seva. No tenen la honorabilitat de reconèixer a una societat mesocràtica, on ara hi viuen i on el mèrit no s’hereta. Tots són Colaus i Pérez Andújar? Aquests que voten en contra seva, i no ho saben, què faran quan Espanya hagi de marxar de casa nostra?

Sobre l’autora:

IMG-20160818-WA0014Lydia Pérez, comercial i tresorera de Sobiriania i Justícia.

L’economia i la independència

Joan Vallvé.

Sovint ens preguntem què passaria amb l’economia del nostre país si finalment poguéssim accedir a la independència. S’han escrit un gran nombre de treballs sobre aquesta qüestió i val a dir que les opinions polítiques dels autors, en alguns casos, han fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. No vull dir amb això que no hi hagi hagut treballs molt seriosos fets per persones d’absoluta solvència i que podem ben creure en les seves conclusions. Altra cosa és el tractament que els mitjans de comunicació puguin donar sobre els treballs fets, aquí sí que l’orientació del mitjà és clarament decisiva en el tractament que s’hi voldrà donar.

El passat dijous dia 21 de juliol es va presentar el número extraordinari de la Revista de Catalunya, corresponent al 2016 i que duia per títol “Impacte econòmic de la independència” L’acte va tenir lloc a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya i fou presidit pel M Hble. President de la Generalitat.

El treball coordinat per Oriol Amat i Modest Guinjoan consta de catorze capítols i unes conclusions dels coordinadors. Els títols d’alguns capítols tenen noms suggestius com són: “Un Estat en contra”, “Catalunya i la Unió Europea”, “Recaptació i despesa pública”, “La qualificació creditícia de Catalunya”, “Les pensions en la Catalunya Estat, en el conjunt de l’estat del benestar”, “Quin risc de boicot comercial hi hauria en cas de secessió?”, per esmentar-ne uns quants. Pràcticament cada capítol té unes conclusions que fan possible obtenir una opinió ràpida sobre l’assumpte que es tracta.

La conclusió final és prou explícita:

-Una Catalunya independent seria viable econòmicament.

-El fet que Catalunya esdevingués un Estat dintre de la UE li aportaria avantatges i major benestar.

-El diàleg constructiu entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea són imprescindibles per arribar a acords que protegeixin millor els interessos de totes les parts.

-La independència vol dir més mitjans i per tant més progrés i més llibertat.

Al finalitzar el seu parlament, el coordinador Oriol Amat va mostrar l’exemple del tractament rebut pels diferents mitjans de comunicació escrits amb motiu d’un acte celebrat feia un any i també sobre la possible independència de Catalunya. A Barcelona dos diaris posaven la notícia a primera plana i reflectien les opinions que s’havien donat. Un altre diari donava la notícia sense destacar i un quart no únicament això, sinó que donava una informació contrària a la que havien donat els conferenciants. Els diaris de Madrid alguns no esmentaven el fet i la majoria donaven una informació tergiversada. Veurem enguany quina notícia donen.

A la cloenda el president Puigdemont va destacar la importància del procés cap a la independència i que aquest s’ha de fer amb rigor o no es farà. Ens trobem en un debat que podem qualificar de segona generació, ara ja no discutim si cal la independència sinó les seves conseqüències i el que hem de preparar per tal que les coses surtin bé.

Acabo l’article dient que una bona preparació és la lectura del número extraordinari 2016/1 de la revista de Catalunya: “Impacte econòmic de la independència”.

 Sobre l’autor:

1976Joan Vallvé, enginyer industrial i membre de Sobirania i Justícia. @jvallve1

Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

 

El dret europeu és un xiclet

Erika Casajoana.

La Unió Europea pateix una sèrie de crisis simultànies que afecten la seva imatge i lideratge. Vaig anar fa poc a una conferència just sobre aquestes crisis, i també va sortir Catalunya. De moment, com a problema potencial, però figurem a la llista. Vegem el pragmatisme amb què la Unió Europea fa front a les dificultats actuals.

Gran Bretanya ha aprofitat el referèndum del Brexit del 23 de juny per aconseguir que la UE renegui fins i tot de principis fundacionals, com la igualtat de tracte entre ciutadans comunitaris. I hi haurà més acrobàcies legals si Anglaterra vota “Leave” i Escòcia, “Remain”. A la Unió Europea no li agrada empetitir.

Espanya ha fer servir els lligams polítics del Partit Popular amb el seu col·lega del Partit Popular Europeu, el president de la Comissió Jean-Claude Juncker, per ajornar una probable multa per incompliment del dèficit i estendre un any més, fins al 2017, la pròrroga per ajustar-se al 3% degut.

Les últimes maniobres de Juncker per afavorir el govern de Mariano Rajoy resulten tan descarades que els juristes del Consell de Ministres n’han qüestionat la legalitat. La Comissió Juncker, amb el socialista gal Pierre Moscovici al capdavant de la cartera de política econòmica i monetària, ha estat més que laxa en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, afavorint, a part d’Espanya, França i Portugal.

I a l’observar la insolvent Grècia i les giragonses i enginyeria financera que ha inspirat, s’ensorra qualsevol pretensió de coherència legal per part de les autoritats europees.

Quant a la crisi dels refugiats, la més important que encarem, la UE s’ha tret de la màniga un pre-acord amb Turquia –que només torçant la realitat pot ser considerada “país segur” on retornar-hi demandants d’asil, tal i com exigeixen les convencions internacionals.

A Europa fa temps que s’ha suspès de facto l’aplicació del Reglament de Dublín de 2013, que estableix que l’Estat responsable de tramitar una petició d’asil serà el primer Estat comunitari on entri el demandant.

Àustria ha fet molt malament de tancar les fronteres als refugiats, però abans Grècia -i Itàlia- se’ls treien de sobre a la brava i saltant-se les seves obligacions legals, enviant-los ràpidament cap al Nord. I més abans encara, els col·legues comunitaris havien deixat a l’estacada a les mateixes Grècia i Itàlia al no voler compartir llur “càrrega”.

La Unió Europea està mancada de competències sobre els refugiats i, per tant, depèn de la voluntat dels Estats de cooperar –o no. Malgrat tals limitacions, se li exigeixen solucions. Opino que és urgent que la Unió Europea es doti de capacitats per resoldre problemes d’aquesta magnitud i actuï com un veritable actor global. L’Europa unida hauria de ser capaç d’aturar les màfies traficants de persones als països d’origen, fins i tot militarment. Tanmateix, les geloses sobiranies nacionals allunyen escenaris d’aquest tipus.

Vistos aquests exemples recents del pragmatisme comunitari i la flexibilitat del seu dret, no hem de dubtar ni un segon que Europa sap el que li convé, i de ben segur trobarà la manera de mantenir Catalunya al seu si. Passi el que passi.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Raons per a un procés constituent

Jaume López.

De la mateixa manera que el dret a decidir ha protagonitzat els darrers anys de la vida política a Catalunya, i es pot considerar un dels eixos fonamentals de mobilització ciutadana, ara estem a les portes d’un nou capítol d’aquesta transició política que hauria de tenir un nou protagonista: el procés constituent.

Aquest terme ha anat apareixent, encara tímidament, en la vida política i, com és sabut, forma part del programa electoral de les forces independentistes i sobiranistes (des de Junts pel Sí fins a En Comú Podem), que el conceben de maneres diverses i en escenaris diferents. Però com va succeir amb el dret a decidir, la societat civil fa temps que en parla. Hi ha hagut múltiples iniciatives promogudes per la ciutadania que tenien com a objectiu imaginar i debatre com podria ser un procés constituent d’alta qualitat democràtica, la majoria de les quals reunides en la plataforma Reinicia Catalunya.

Possiblement el procés constituent és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana

Afirmar que el procés constituent serà una peça política clau que marcarà el futur d’aquest país no és gaire aventurat. En primer lloc, perquè possiblement és la darrera oportunitat per ampliar els suports en favor d’una República Catalana. El debat sobre la independència està pràcticament esgotat en els termes actuals. Ja s’hi ha posicionat tothom i pocs canvis s’hi poden produir. Cal un espai nou on puguem retrobar-nos per parlar del futur immediat del país sense que les posicions ja estiguin prèviament marcades segons el que cadascú votaria avui en un referèndum sobre la independència. La millor manera d’aconseguir-ho és centrant el debat en els principis constituents (que no necessàriament constitucionals) de la Catalunya que desitgem, fent aflorar consensos, com el que suscita el dret a decidir, que ens identifiquen com a país.

En segon lloc, tots sabem que el procés que està fent Catalunya és completament singular, i si acaba independitzant-se serà únic. Mai abans un país de l’Europa Occidental ha esdevingut independent en contra de la voluntat de l’estat del qual formava part. Per això no hi ha un mètode a seguir internacionalment reconegut. Tot i així, des del dictamen sobre Kosovo del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, sabem que una independència no contravé cap norma internacional, cosa que no implica que els estats t’hagin de reconèixer. Per això hem de presentar-nos al món amb el màxim de raons possibles. Més enllà de posar en evidència la resposta no democràtica de l’estat espanyol, cal posar en relleu l’alta qualitat democràtica del procés a Catalunya, amb milers de persones mobilitzades deliberant cívicament i democràticament sobre com volen que sigui el seu país. Ja hem demostrat que sabem fer grans manifestacions ciutadanes. Ara toca mostrar al món que som capaços de fer un procés constituent com no s’ha fet mai, propi del segle XXI.

Cal aprofitar l’oportunitat que dóna el procés independentista per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat

Es tracta d’una oportunitat única. Poques vegades se li obre a un país la possibilitat de fer un brainstorming d’aquestes dimensions, una radical redefinició que orienti els futurs passos del país. De fet, seria bo que cada mig segle tots els països del món es miressin al mirall i diguessin cap on volen anar, sense les cotilles del passat, que segurament van ser útils per a les generacions anteriors però que no poden llastar el futur. Un procés de revisió radical, de posada al dia. Certament, per molt desitjable que això sigui, tots sabem que en la immensa majoria dels casos és pràcticament impossible. També ho seria probablement a Catalunya (i molt més a Espanya) si no fos per la finestra d’oportunitat que ens ha obert el procés independentista (i que, potser, fins i tot, acabarà generant una altra finestra d’oportunitat per a Espanya). Cal aprofitar-la per regenerar la democràcia amb l’impuls coordinat de la ciutadania i les institucions, a través d’una deliberació pública de qualitat coprotagonitzada per la ciutadania i els nostres representants.

El procés constituent serà la clau de volta de tota la transició. No és només que sigui una gran oportunitat, sinó que és una condició necessària perquè tot plegat avanci. Perquè un nou país (sigui república independent o formant part d’una confederació, fins i tot un nou estat federat) no és possible sense un suport molt més ampli que unes quantes dècimes de percentatge, per molt que siguin legítimes per guanyar un referèndum. El procés constituent ho ha de permetre.

Article publicat al diari ARA 30/05/2016

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Crònica dinar-àgora: La cruïlla europea. Una mirada catalana

Mònica Morros.

Dilluns passat, en el nou col·loqui organitzat per Sobirania i Justícia, vam tenir l’honor de comptar amb el delegat del govern català a Brussel·les, Amadeu Altafaj i la professora de dret internacional públic i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, Francina Esteve.

“La Unió Europea es troba en una crisi existencial”. Aquestes foren les paraules amb les què Altafaj inicià la seva intervenció. Molt abans que l’estat espanyol formes part de les Comunitats Europees, Catalunya ja centrava la seva mirada en Europa. Els ideals de democràcia, llibertat i respecte dels drets humans, que encarnava aquesta unió, eren mancances de l’estat espanyol que portaren a un emmirallament cap a la UE, per part dels catalans.

Val a dir que aquest europeisme era un europeisme de base, un europeisme ampli i divers que es considerava essencial per assolir, o recuperar, aquells valors i drets que eren necessaris per un estat.

Malauradament, avui en dia, la UE no està passant pel seu millor moment. Hi ha diversos fets que posen contra l’espasa i la paret un projecte que a la pràctica és incapaç de respondre de manera coherent, amb els seus principis, a situacions actuals. L’exemple paradigmàtic és la crisi dels refugiats, on es demostra clarament que l’Europa actual no és l’Europa de les persones sinó que és l’Europa dels estats. Francina Esteve, en aquesta línia va destacar que per fer front a problemàtiques com aquesta es demana més Europa, però ens hem de preguntar quina Europa. De fet, Esteve ens assenyala que aquells que han estat més a l’alçada en la crisi dels refugiats, probablement hagi estat la pròpia ciutadania.

Ambdós ponents, no dubtaren en assenyalar la crisi econòmica com un altre focus de debilitat del projecte europeu que mostra com la integració en termes econòmics i de seguretat està fortament assentada, però la fragilitat a l’hora de construir un projecte polític comú és totalment palpable. Francina Esteve defensa que la crisi actual no és una crisi només econòmica sinó que va més enllà i també és una crisi de solidaritat, de valors i de confiança europea. Tot i això, tant Amadeu Altafaj com Francina Esteve, veuen aquestes situacions com un repte i no com una derrota i Catalunya hi té molt a dir al respecte. El delegat del govern català a Brussel·les va assenyalar que s’ha de seguir treballant en la línia què en Catalunya ho està fent en matèria d’acció exterior. Hem d’explicar no sols el procés català sinó explicar al món quina és l’Europa que volem i guanyar-nos el respecte com a país.

Marta Rovira en un article titulat Entrar i sortir de la UE, entre el malson i l’esperança va escriure: “Europa es juga la seva dignitat. I ja hem vist que toca millorar.” A Catalunya tenim la voluntat de crear un país nou per viure en un entorn més just, igualitari i pròsper. Ajudem, doncs, a que Europa també ho sigui.

Àgora Altafaj 2

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

 

 

Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França

Carles Armengol.

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributària de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financïi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altre i propiciar la llibertat de tots. L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

Article publicat a www.catalunyareligio.cat

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, pedagog i membre de Sobirania i Justícia. .@carlesarmengol

 

Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet