The Future of Europe: Opening Remarks

Isabel-Helena Martí.

Shalom, bon dia, good morning everyone.

Professor Rein, Maayan Nahari, thank you for your kindness and warm welcome.

Dear speakers, I am looking forward to hearing your ideas, your thoughts on the issue we will discuss today: the future of Catalonia. I am confident the future of our country will be decided freely by its citizens in a democratic and peaceful fashion. There is no other way in the 21st century Europe. We, Catalans, are 7 millions and a half of European citizens. And, I’m sure, it will be, eventually, us who will decide our future. And that will happen in spite of the authoritarian opposition, the state repression and the brutal violence we have to endure, both ordinary citizens and our political leaders, from the most corrupt government in Western Europe as it is Rajoy’s Popular Party government.

According to the chief inspector of Spain’s Unit of Economic and Financial Crimes, better known by its acronym (UDEF), Manuel Marocho, Rajoy’s political party used a parallel system of accounts to siphon bribes into party funds through “box B”, that’s illegal money. Appearing before a Spanish Congressional commission investigating the issue, Mr. Marocho, described the illegal network as totally corrupt. More than nine hundred members of the Partido Popular in political posts are currently being prosecuted for corruption. It’s shocking. Those that are using the judges, the courts, the constitution to smash the pro-independence movement, those that tell us we are out of the law just because we want to vote, those have practiced, for years, and I quote Mr. Marocho, “corruption in its purest form”. Even Rajoy himself allegedly received secret payments in opaque money for years, in a profitable corruption scheme. Why I am telling you that? Many believe that heightening, in a deliberate manner, the conflict in Catalonia serves a purpose: to cover up the huge corruption scandals that are rocking the Popular Party and the Spanish government. And this is just outrageous.

Ladies and gentlemen,

Catalonia is an old European nation. We have our own culture and our own language. According to opinion polls more than 80% of Catalan people want to decide their future in a referendum on independence. But the aggressive and nationalistic Spanish government and its political allies do not accept us as we really are, and refuse to treat us as a people and as a political subject. None of our arguments, none of our attempts at dialogue, none of our political majorities have been, up to the present time, sufficient reason for the corrupt Rajoy government to listen to the Catalan demands. Those demands have been expressed for many years in a democratic and peaceful way. And always massively. An aggressive Spanish and state nationalism is intending to turn the Catalan people into a permanent territorial minority, a people subjected to assimilation and to the whim of political parties whose ideas have neither been voted significantly by the Catalan citizens, nor reflect their political preferences.

Do you know how many Catalan people voted for the Popular Party in our last regional elections to the Catalan Parliament held two years ago, on the 27th of September, 2015, in a record 75% turn-out? Only 8.49% of the votes cast in Catalonia. A very small segment of Catalan society, indeed. This tiny minority has eradicated the democratic majority from the Catalan institutions. It has imprisoned the Catalan vice-president and seven ministers without bail, while the rest of the government, with our President, is in exile in Brussels; and it also threatens the Speaker and the Bureau of our Parliament with long jail sentences. The yellow ribbon I am wearing on my lapel is a vivid reminder of this intolerable situation: it is a sign of solidarity with the vice president and ministers of the legitimate government of Catalonia improperly imprisoned, along with two civil society leaders, by an authoritarian and, as we already saw, an extremely corrupt regime in Madrid.

On December 21st, elections are to be held in Catalonia under the state of emergency imposed by the Spanish government. The pro-independence parties will stand. What will happen if the result of the polls becomes a renewed mandate for independence? Will the result be respected? Or will it only be possible to apply the unionists’ political program, whoever receives the citizens’ support?

That’s the issue here, my dear friends, and democracy and fundamental rights are at stake.

Ladies and gentlemen, and those are my last words professor Rein,

Maybe some of you already know it. Many people in Spain refer to Catalans as the “jewish of Spain”. You cannot imagine how proud we are about that. Israel is a great country and we, Catalans, look at it with great respect and admiration. Respect and admiration for how you managed to build such a prosperous nation overcoming all sorts of harsh, crushing adversities. We look at you, and somehow, we mirrow ourselves. There is a great deal of sympathy in Catalonia for Israel. You should be very proud of yourselves and your country. We are certainly very proud to be your friends.

Thank you very much.

About the author:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, president and founding member of Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

El futur de Catalunya: On és Europa?

Erika Casajoana.

Aquest article es basa en la meva presentació representant Sobirania i Justícia a la conferència “El futur de Catalunya” al Centre d’Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també la Unió Europea, és el futur d’Espanya. S’ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l’autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l’altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: “On és Europa?!”

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles, la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100% del PIB. Siguem realistes. Els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l’oposició de Madrid i la d’Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Malgrat que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la “legalitat” i a la “normalitat” (quin sarcasme). Protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria espanyola gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i Estat de Dret.

El suport del club d’estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries toleren les escandaloses actuacions d’Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que els més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista…” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d’octubre, Tusk advertí via Twitter a Madrid que no utilitzés l’argument de la força. Endebades.

Es descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d’home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col · legues continentals. L’autodenominat campió de la “legalitat” presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L’escàndol “Gürtel” inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d’euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d’euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: “Luis, sé fuerte”. Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l’esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

S’hauria d’informar als europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L’abast de les notícies falses o “fake news” a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d’Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la recentment nascuda República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la “normalitat” sota l’ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la “solució” més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc, massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l’ajuda d’actors poderosos com els partits polítics encegats per l’obligació sagrada de defensar la unitat d’Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d’Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

1 – cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d’independència i colpejar votants pacífics l’1 d’octubre;
2 – perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
3 – usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la pirula de substreure’ls-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d’Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjar-se, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l’Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S’inicia un tsunami polític, que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d’alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l’anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica, ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia .

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble full tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII, i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L’article 155 fou l’últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre’l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el President Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d’Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d’una manera més o menys”neta” de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, País Basc, Flandes, Véneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d’emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminueix el nostre dret a l’autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s’han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l’inrevés.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Catalunya i Espanya a l’escena internacional

Erika Casajoana.

Sovint als catalans de Brussel·les ens pregunten com es veu el procés català a l’exterior. Per més que des de Madrid parlin del “conflicte català”, cada cop més, Europa s’adona que és Espanya qui està esdevenint un problema.

Fem un ràpid repàs a la imatge internacional d’un regne actualment al seu nivell més baix d’influència a la Unió Europea des del seu ingrés el 1986:

  • És percebut com a un país amb pobra governança i corrupció sistèmica. És el tercer per la cua d’Europa en percepció d’independència judicial, segons dades de la Comissió Europea. Només Eslovàquia i Bulgària estan pitjor. Pateix un atur desbocat, amb els pitjors índexs d’atur juvenil d’Europa (42,9%) després de Grècia; fortes desigualtats socials i altíssim fracàs escolar. Incompleix compulsivament la legislació europea, compartint el “podi” amb Grècia i Itàlia. Ho documenten molt bé Ramon Tremosa i Aleix Sarri al seu últim llibre.

  • Parlament Europeu, prèvia potinejada del PP/PSOE, concedí el 2014 el Premi Ciutadà Europeu a la nounada Societat Civil Catalana, presidida pel feixista Josep Ramon Bosch. Just abans del 27-S de 2015, la versió espanyola de la resposta del President Jean-Claude Juncker a una pregunta parlamentària sobre la independència de Catalunya fou matusserament i greument manipulada en clau unionista. S’atribuí a un “error administratiu” (sic).

  • El Comissari espanyol Miguel Arias Cañete està implicat als Papers de Panamà via la seva dona. Segons Vilaweb, el seu cunyat dirigeix la companyia que pretenia abastir de petroli la flota russa a Ceuta, de camí a bombardejar civils a Alep el 2016. L’OTAN ho impedí.

  • Podríem seguir parlant de Rodrigo Rato al Fons Monetari Internacional, Magdalena Álvarez al Banc Europeu d’Inversions i fins i tot de Felipe González.

A banda d’escàndols, Espanya sovint anteposa un miop enfocament nacional a l’interès general d’Europa. Ho ha fet amb Escòcia, Gibraltar, Kossove, els refugiats, el Corredor Mediterrani i un munt de temes més. Això s’acaba pagant.

Ara mateix, el desmantellament de l’Estat de Dret al que s’aboca Madrid esdevé un problema europeu. Perquè els valors de democràcia, Estat de Dret i respecte a les minories són la base de la Unió Europea tal i com recullen els Tractats. Catalunya és una nació, no una minoria nacional, però amb el 16% de la població està condemnada a l’estatus de minoria permanent a l’Estat espanyol.

Estratègia internacional de Catalunya

L’estratègia catalana davant les instàncies europees i internacionals ha de ser fer-los-ho saber TOT. No oblidar ni una llei injusta, ni una discriminació, ni molt menys un judici polític. Hem de proveir informació fiable i constant, i avisar-los de les nostres properes passes. Ja tenen comprovat que el govern central desinforma sobre Catalunya i els assegura que tenen el tema controlat mentre els europeus veuen que se’ls està escapant de les mans. Així ho apuntava recentment la fundació democratacristiana alemanya Konrad Adenauer.

Hem d’enviar dossiers sobre la vulneració de drets fonamentals de catalans també a la societat civil internacional. Posar-ho fàcil perquè organitzacions com Amnistia Internacional, Freedom House i Human Rights Watch puguin fer-se’n ressò. Sense oblidar els think tanks polítics de prestigi amb oficina a Brussel·les.

Sobretot, hem de mantenir l’auto-confiança. La Unió Europea actua sovint com el club d’Estats que és, cedint a les constants pressions diplomàtiques espanyoles. És la Realpolitik. En cap cas ho hem de percebre com un fracàs propi.

Ens volen encongits. Evitem internalitzar els menyspreus de la premsa unionista, quan diu “Ningú no rep el President Puigdemont a Brussel·les”. Esclar que no! L’ambaixador i centenars de consellers de la Representació Permanent espanyola es passen el dia trucant contra Catalunya. I ho paguem amb els nostres impostos.

Espanya crea una realitat hostil contra Catalunya, i després la publicita. Quan El País titula que l’expresident Artur Mas rep crítiques a la Universitat de Harvard, omet les gestions del Ministeri d’Exteriors per atiar un numeret anticatalà a Boston.

Nosaltres hem de recordar a Brussel·les, amb la nostra perseverança, que Europa la constituïm els seus ciutadans. I els catalans tenim els mateixos drets fonamentals, a la no discriminació i a la democràcia que qualsevol altre.

Som ciutadans europeus de primera. Exercim els nostres drets. Tossudament alçats.

Publicat a El Matí Digital (11/05/2017)

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Voluntat d’existir

Narcís Oliveres.

A Europa a partir del segle XV van aparèixer principis democràtics fonamentals lligats als conceptes de llibertat, de raó, de tolerància i de progrés que van propiciar el salt a un nou sistema polític a través de dues revolucions, la de la independència de les colònies americanes i la francesa, les quals proclamen les primeres declaracions de drets, que han exercit una incidència determinant. Totes dues estan estretament lligades a la història del constitucionalisme. Les constitucions són constitucions en el temps. La realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric, i aquest mai no deixa d’afectar el contingut de la constitució. Quan no es té compte aquest canvi, el contingut constitucional queda petrificat i no pot complir les seves funcions.

Els drets van anar evolucionant, especialment al segle XX. Es van desenvolupar el drets polítics, les reivindicacions socials, els drets econòmics, el dret de vaga, el dret del treball, la seguretat social i altres. El 26-6-1945 es funda l’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, i en el text fundacional s’hi fixen les finalitats, com la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos.

L’Assemblea General de les Nacions Unides el 10-12-1948 adopta la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la tercera, la qual té una importància excepcional i es refereix explícitament a allò que s’anomena dret a la resistència, revolta contra la tirania i l’opressió. Quan una població pateix una situació constrenyent, especialment d’origen forà com és el cas de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, apareix sempre un rebuig d’aquesta opressió, rebuig que revesteix formes variades. A Catalunya aquestes formes són pacífiques: manifestacions multitudinàries i el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania catalana.

L’emancipació dels pobles, la pau civil, la justícia social, el diàleg en la reciprocitat, ha guiat diverses generacions de catalans, i està guiant l’actual, en la voluntat de recuperar la independència de Catalunya. Desobeir és un combat en nom de la vida. Després que el 9-N més de dos milions de catalans participessin en la consulta convocada pel govern de Catalunya, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs seran jutjats per desobediència i prevaricació. Avui, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’inicia el primer judici. Els anhels no es poden prohibir ni es poden perseguir. La desobediència civil és sempre el fruit d’una presa de consciència, és un instrument indispensable per introduir canvis necessaris i atribuir-los legalitat. La coerció, en canvi, intenta destruir la voluntat d’existir.

Article publicat al diari El Punt Avui a data de 06/02/2017.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, exconseller i soci de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora “Com veu Europa el procés?”

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va rebre a l’eurodiputat Josep Maria Terricabras en un dinar àgora que portava com a títol “Com veu Europa el procés?”. En la mateixa taula també hi va participar el que havia estat, fins a l’any anterior, delegat del govern català a Brussel·les i actualment membre de Sobirania i Justícia, Josep Manuel Suárez.

Ambdós convidats van aprofitar la seva gran experiència a primera línia europea per tal d’explicar, al públic assistent, el posicionament d’Europa respecte al procés d’independentisme català i els propers passos que es duran a terme a mesura que Catalunya vagi avançant en el seu objectiu.

L’eurodiputat va posar sobre la taula l’inconcebible que és, pels membres europeus, que un estat no permeti a la seva ciutadania exercir allò que li és innat: l’exercici de la sobirania. Catalunya s’ha de presentar com una eina útil per Europa que sigui un puntal més per continuar mantenint dempeus el projecte europeu i fer-lo més fort que mai. Terricabras va assegurar que l’immobilisme dels estats europeus no s’esgotarà fins que la República Catalana es constitueixi, però que en el moment que succeeixi “Europa ens farà un vestit a mida”.

Josep Manuel Suárez, en la mateixa línia que l’eurodiputat, va voler fer una mirada enrere i destacar la gran tasca de difusió que des de tot l’àmbit d’exteriors ha fet el govern català en els darrers cinc anys. L’evolució del discurs mostra l’evolució pròpia de les demandes i de la voluntat catalana. Un procés d’aprenentatge que ha anat fent passos endavant en veure que les portes a les quals es trucava restarien sempre tancades. Es va començar per un pacte fiscal, més tard ressonava el dret a decidir i per últim la independència de Catalunya. El canvi de missatge no ha afectat negativament el seguiment del procés català, ans al contrari, les últimes eleccions catalanes, el famós 27S, van despertar un gran interès a escala europea.

El moment actual és transcendental i com bé va destacar l’eurodiputat Josep Maria Terricabras: “Només depèn de nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Crònica del dinar-àgora amb Brendan Simms i Jordi Solé

Mònica Morros.

Els nous reptes europeus i la resposta de la Unió van centrar els discursos dels convidats del passat dinar-àgora, de Sobirania i Justícia, i que precisament portava per títol “Refundar Europa”.

Brendan Simms, director del Forum on Geopolitics de la Universitat de Cambridge i president del think-tank europeista, Project for Democratic Union, va viatjar expressament des de Londres per tal d’acompanyar-nos en el nostre col·loqui i aportar la seva visió sobre la situació de la UE i el paper que ha de jugar Catalunya, tant en aquests moments, com en el futur. Simms va assegurar que el problema de la UE és que es va començar el projecte per la teulada, s’ha volgut arribar a una unió política a través de petits passos ja que es creia que, a mesura que s’avancés, hi hauria una convergència d’interessos entre els estats. Però, des d’una perspectiva històrica, les evidències ho contradiuen. Altres unions existents, i que han estat i són exitoses, parteixen d’un esdeveniment concret que projecta un procés i no a la inversa.

Respecte a Catalunya, Simms va afirmar que l’entenia com: “una potencial avantguarda de la futura UE”. Si la Unió Europea no resol la qüestió catalana suposarà una greu crisi per tot el conjunt de la UE, que se sumarà a aquelles ja existents. Europa necessita tant a Catalunya com Catalunya necessita Europa.

L’altre convidat de la jornada, Jordi Solé, secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat de Catalunya, en la mateixa línia que el professor Simms, assenyalava que, per Catalunya, Europa ha significat un marc polític de referència pel que fa a la democràcia, pau, llibertat i drets fonamentals. “És un interès de país tenir una Europa forta i més integrada capaç de fer avançar el model econòmic i social”, Jordi Solé. El secretari també va destacar tot el que Catalunya pot oferir a Europa, actius tan importants com ser un país dinàmic en el context del sud d’Europa o ser un país que aporta més que no pas el que rep.

Solé considera que tant el projecte com els valors de la construcció europea segueixen vigents però el que no gaudeix d’aquesta vigència és el compromís del estats. Per tal que la gent se senti seu el projecte europeu, per tal que aquest gaudeixi de gran legitimitat, el que cal és una Europa més oberta i més democràtica que ofereixi mecanismes de participació directa. Un dels grans perills que suposen un increment de l’euroescepticisme per part dels catalans/es és la manca de resposta a la qüestió catalana. Europa hauria de garantir els drets fonamentals dels catalans, com exercir el dret a vot o la llibertat d’expressió, i actualment no ho està fent.

Ambdós convidats compartien la necessitat de renovar Europa i fer-la capaç de fer front a les demandes del segle XXI, com ho és la qüestió catalana.

Brendan Simms, des d’una perspectiva britànica, va assenyalar que per tal que les demanades catalanes triomfin el que ha de fer Catalunya és adoptar una estratègia ofensiva, que presenti una proposta a la UE que aquesta no pugui rebutjar i que passi per més integració, més Europa.

El procés català ja no té marxa enrere i a Europa no li quedarà cap altra opció que afrontar aquesta nova situació. Com va dir Raül Romeva: “Després d’anys reclamant el dret de decidir, simplement hem decidit exercir-lo”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.
@monicamorros

img_3285

La terra es quedarà aquí

Lydia Pérez.

La benvolguda Mònica em demana un escrit pel bloc de SiJ. No he fet mai un escrit de tarannà polític i menys en català, llengua que no vaig estudiar, com molts de la meva època. M’hi poso.

Catalunya és la terra dels catalans, que són els que se’n senten i només. Ocupa el nord-est de la península meridional d’Europa, a les marges occidentals de la Mediterrània. La nació està separada en dos parts, després que amb el Tractat del Pirineus (1659) es finalitzés la Guerra dels Trenta Anys. Aleshores el rei de Castella, dit d’Espanya, va bescanviar aquella part de Catalunya donant-la a Louis XIV de França a canvi de mantenir les possessions a Flandes –que també va perdre-. Naturalment ho va fer d’amagat de les Corts Catalanes, fins el 1702. Amb revoltes pel mig, en assabentar-se’n, la cessió no es va fer efectiva del tot fins el 1720. Mai el regne d’Espanya ha reclamat el territori, doncs mai l´havia considerat seu, mentre sí que ho fa amb la roca del Penyal, anglesa des del 1713, perquè una cosa és donar el que no es considera com a propi i una altra perdre el que es considera part de la finca.

La part sud, que és la nostra i que limita amb l’Aragó i el País Valencià, va perdre la seva condició de determini el 1714, a base de canonades, com sabeu. A partir d’aquell moment vam ser envaïts per legions de funcionaris castellans, els descendents dels quals juntament amb els de les successives dictadures, repúbliques i regnats cohabiten al meu barri de Sarrià-Sant Gervasi. Ocupen tradicionalment els càrrecs delegats dels grans monopolis, la judicatura –només un 5% de les sentències es redacten en català-, alts càrrecs d’Hisenda, exèrcit i demés forces d’ocupació, etc. Aquests, voten PP o Ciudadanos. Però n’hi ha d’altres: els nous lerrouxistes.

El Regne d’Espanya, que així els agrada denominar-se (tot i que sigui una prolongació de la dictadura franquista) ha tingut una història prou desgraciada, sovint a contrapeu del que passava al món. La seva capital, no té un riu que faculti vies comercials a diferència de les grans capitals europees, i és al mig del no res. La seva alta demografia, la de Castella, no es va veure malmesa per la pesta, a diferència de les zones portuàries. Amb població sobrera el seu latifundisme feudal va determinar la expansió imperial formalitzant una economia d’extracció de recursos aliens, creant funcionariat i exèrcit en dosis massives, mentre l’economia interior es dedicava al cereal i la llana, de poca ocupació laboral. Al XIX, mentre Europa es repartia el món, Espanya perdia colònies. Sense esma pel treball va veure passar les revolucions industrials –per por a les concentracions obreres- i les liberals. La repatriació colonial, a més de propiciar “pronunciamientos,” va provocar molts mals de cap, molta gana, i la Guerra del Marroc per satisfer les possibilitats d’ascens de la oficialitat. Espanya no va tenir la sang freda de mirar-se al mirall, per orgull, i va preferir seguir fent processons i “corridas” i anar a la cerca del privilegi, que posar-se les piles d’una vegada per totes. Vull recordar que França desprès del 1870 es va refer en quatre dies, amb la III República.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut moltes onades immigratòries. A començament del segle XX la seva població no passava dels dos milions. La natalitat, tal i com escau en una societat responsable, és molt baixa i per si sola no hauria anat gaire més enllà. Ara som set milions i mig, cinc i mig de nouvinguts, la immensa majoria espanyols. Aquesta bona gent, que han vingut amb l’esperança de guanyar-se la vida i tirar endavant, tot i saber que aquí no es donen sopes, han fugit d’Espanya tot i que es pensen que aquesta terra també ho és. Molts ho han vist clar, i s’hi han integrat, mentre d’altres porten encara la vena als ulls, la samarreta del Real Madrid i voten a les essències polítiques espanyoles. Aquests, alguns dels quals van arribar fa més de quaranta anys, no tenen la sensibilitat de preguntar-se per què el Regne no els va donar la possibilitat de viure a casa seva. No tenen la honorabilitat de reconèixer a una societat mesocràtica, on ara hi viuen i on el mèrit no s’hereta. Tots són Colaus i Pérez Andújar? Aquests que voten en contra seva, i no ho saben, què faran quan Espanya hagi de marxar de casa nostra?

Sobre l’autora:

IMG-20160818-WA0014Lydia Pérez, comercial i tresorera de Sobiriania i Justícia.

L’economia i la independència

Joan Vallvé.

Sovint ens preguntem què passaria amb l’economia del nostre país si finalment poguéssim accedir a la independència. S’han escrit un gran nombre de treballs sobre aquesta qüestió i val a dir que les opinions polítiques dels autors, en alguns casos, han fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. No vull dir amb això que no hi hagi hagut treballs molt seriosos fets per persones d’absoluta solvència i que podem ben creure en les seves conclusions. Altra cosa és el tractament que els mitjans de comunicació puguin donar sobre els treballs fets, aquí sí que l’orientació del mitjà és clarament decisiva en el tractament que s’hi voldrà donar.

El passat dijous dia 21 de juliol es va presentar el número extraordinari de la Revista de Catalunya, corresponent al 2016 i que duia per títol “Impacte econòmic de la independència” L’acte va tenir lloc a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya i fou presidit pel M Hble. President de la Generalitat.

El treball coordinat per Oriol Amat i Modest Guinjoan consta de catorze capítols i unes conclusions dels coordinadors. Els títols d’alguns capítols tenen noms suggestius com són: “Un Estat en contra”, “Catalunya i la Unió Europea”, “Recaptació i despesa pública”, “La qualificació creditícia de Catalunya”, “Les pensions en la Catalunya Estat, en el conjunt de l’estat del benestar”, “Quin risc de boicot comercial hi hauria en cas de secessió?”, per esmentar-ne uns quants. Pràcticament cada capítol té unes conclusions que fan possible obtenir una opinió ràpida sobre l’assumpte que es tracta.

La conclusió final és prou explícita:

-Una Catalunya independent seria viable econòmicament.

-El fet que Catalunya esdevingués un Estat dintre de la UE li aportaria avantatges i major benestar.

-El diàleg constructiu entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea són imprescindibles per arribar a acords que protegeixin millor els interessos de totes les parts.

-La independència vol dir més mitjans i per tant més progrés i més llibertat.

Al finalitzar el seu parlament, el coordinador Oriol Amat va mostrar l’exemple del tractament rebut pels diferents mitjans de comunicació escrits amb motiu d’un acte celebrat feia un any i també sobre la possible independència de Catalunya. A Barcelona dos diaris posaven la notícia a primera plana i reflectien les opinions que s’havien donat. Un altre diari donava la notícia sense destacar i un quart no únicament això, sinó que donava una informació contrària a la que havien donat els conferenciants. Els diaris de Madrid alguns no esmentaven el fet i la majoria donaven una informació tergiversada. Veurem enguany quina notícia donen.

A la cloenda el president Puigdemont va destacar la importància del procés cap a la independència i que aquest s’ha de fer amb rigor o no es farà. Ens trobem en un debat que podem qualificar de segona generació, ara ja no discutim si cal la independència sinó les seves conseqüències i el que hem de preparar per tal que les coses surtin bé.

Acabo l’article dient que una bona preparació és la lectura del número extraordinari 2016/1 de la revista de Catalunya: “Impacte econòmic de la independència”.

 Sobre l’autor:

1976Joan Vallvé, enginyer industrial i membre de Sobirania i Justícia. @jvallve1

Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.