No és el mateix Europa que la Unió Europea

Pere Costa i Pau Miserachs.

El dia 1 de juny vàrem coincidir molts amics en una conferència organitzada per Sobirania i Justícia en la que va intervenir Andrew Rosindell, Diputat del Parlament Britànic pel Partit Conservador. El tema es referia al Brexit i a la situació de Catalunya.

Els autors d’aquest article no teníem més relació que el simple coneixement de les nostres identitats catalanes i una evident empatia personal. En el transcurs de l’acte ambdós vàrem comprovar una certa idoneïtat entre les nostres respectives exposicions i punts de vista en el Blog de SiJ, i vàrem decidir intentar redactar de forma conjunta un escrit sobre la conferència del Sr. Rosindell.

El conferenciant i Diputat del Parlament Britànic és un defensor total i convençut que la Gran Bretanya ha aconseguit un triomf al votar a favor del Brexit. Els seus arguments són senzills, clars i fàcils d’entendre i es poden resumir sense problemes:

– Qui mana a Europa? Cada país independentment.

– Qui mana a la Unió Europea? Assegura que no cal respondre, doncs tothom ho sap.

– Per què Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea? Perquè no volen estar sotmesos a decisions forànies i estranyes als seus principis democràtics.

El Sr. Rosindell va insistir en el fet que la Gran Bretanya és la primera gran democràcia mundial de la història, que el seus país sempre havia abanderat l’esperit democràtic i que, com a conseqüència, oferia actualment la seguretat d’ajuda a qualsevol país que intentés aconseguir la seva llibertat.

Evidentment la història no avala plenament les seves afirmacions, i menys en el que es relaciona amb la llibertat de Catalunya en el passat històric, però cal agrair la seva sincera empatia en l’actual cas català.

El Brexit, va afegir Rosindell, no es deu a problemes econòmics sinó a la falta de principis democràtics a la Unió Europea. Aquesta afirmació sorprèn a qui està convençut que la Unió Europea s’ha bastit per motius econòmics, més que no pas per aproximar nacions abans enfrontades. La influència comercial de la Commonwealth és indiscutible.

El que sí cal posar de manifest és la seva especial manera d’expressar les seves idees, demostrant una enorme diferència amb certs polítics espanyols. Cal fer palès el seu total respecte als drets individuals que el porten a ajudar als països sotmesos, per tal que aconsegueixin la seva llibertat, sigui una llibertat total (fora de la Unió Europea) o una llibertat parcial (dins de la Unió Europea).

El diputat britànic va fer una plena apologia del diàleg. Va afirmar que la Gran Bretanya havia mantingut guerres, reconeixent que també s’havia equivocat, però que el seu esperit democràtic estava totalment instaurat en les institucions del seu país.

No sabem avui davant de quina classe d’Unió Europea ens trobem en el moment de la marxa de l’espai britànic, que és una experiència política fundada en una democràcia liberal. La Unió actual té com missió essencial mantenir i consolidar la pau entre pobles, d’acord amb els principis i propòsits de les Nacions Unides.

Per l’altra banda, Rosindell va insistir que Europa no és similar als Estats Units. La democràcia d’una i altres no és comparable. Estats Units és un país jove, fa poc constituït, que va adoptar el sistema federal. Però Europa no pot ser federal, està intentant, sense èxit, acollar cultures molt dispars i poc compatibles. I això, va vaticinar, portarà al seu fracàs. Sense oblidar que la Unió Europea mai podrà ser una democràcia mentre hi hagi dos països que la vulguin dominar.

El Sr. Rosindell va evitar parlar del naixent neo-feixisme que s’està desenvolupant a certs països de la Unió Europea però va insistir reiteradament que el dret a l’autodeterminació és bàsic i essencial.

Els autors d’aquesta nota estem convençuts que la Unió Europea no pot ser una barrera per l’existència del poble català, i recolzem la possibilitat d’establir relacions amb l’Estat espanyol i el seu govern, basades en la cultura del pacte i el respecte als drets nacionals del poble català. Considerem el jacobinisme un fals estímul d’unitat, contrari als principis d’una democràcia liberal.

Dins del marc d’una Europa plural i diversa, pacífica i tolerant s’obre la possibilitat de la més profunda democratització de l’Estat espanyol i d’apertura del camí equitatiu cap a la llibertat de Catalunya, en el cas que el nou govern espanyol accepti donar compliment a allò reconegut com a drets universals. Un nou negacionisme el consideraríem un greu error polític del socialisme que hauria abandonat el seu esperit republicà.

Una nova negativa a parlar de solucions democràtiques pel conflicte català, seguir el socialisme espanyol en la via repressiva i la catalanofòbica del govern Rajoy, significaria l’allunyament definitiu del Regne d’Espanya dels principis democràtics i liberals en què es fonamenta la nova societat internacional dels drets humans, la justícia social i l’estat de dret.

Catalunya espera que es deixi de parlar de delictes de rebel·lió i sedició quan sols es demana llibertat: llibertat col·lectiva, llibertat individual, llibertat pels presos polítics, llibertat pel retorn dels obligats a exiliar-se, reparació dels importants danys soferts i, sobretot, dret al diàleg i la negociació que semblen unes paraules inexistents en el diccionari de la llengua.

El reconeixement que Catalunya, República i Europa són conceptes avui inseparables a casa nostra, ha de fer entendre al nou govern de l’Estat que la política repressora i antidemocràtica és inútil per fer abandonar al poble català el desig i l’esperança de ple autogovern, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Sobre els autors:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.  @PauMiserachs

Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

Paraula d’Estat, paraula de Déu? 

Ramon Munné.

El passat dia 10 d’octubre el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va demanar des de Brussel·les al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que no anunciés una declaració d’independència que fes el diàleg impossible: “Perquè la força dels arguments sempre és millor que l’argument de la força“, va reblar. Tanmateix, mai més no es va parlar d’arguments. Contràriament i vergonyosa  han contemplat amb passiva complicitat com s’usava la força contra Catalunya.

Tornem una mica enrere.

El Parlament de Catalunya, escollit pels ciutadans de Catalunya, aprova que el referèndum de l‘1 d’octubre es pot dur a terme, aprova unes lleis de transitorietat a activar si el resultat del referèndum surt afirmatiu, surt afirmatiu i el Parlament proclama la República Catalana el 27 d’octubre.

El Congrés dels Diputats espanyol, escollit pels ciutadans espanyols, nega la possibilitat de fer el referèndum, autoritza al Govern espanyol a aturar-lo i a enviar la policia espanyola a reprimir-lo, i un cop proclamada la República envia els representants polítics i socials catalans a la presó i suspèn els òrgans de govern catalans.

Arguments, senyor Tusk? Els arguments de què parlava eren repartir estopa i ficar pares de família pacífics a la presó sense judici? Senyor Tusk!! Encara hi és? Pot parlar, té alguna opinió sobre el tema o l’han amenaçat que no parli? Els mateixos que li van fer dir la seva frase lapidària el 10 d’octubre? No el sento. I sento vergonya.

Però de moment, més enllà d’arguments polítics, jurídics, socials, històrics i del més que evident sentit comú, l’opinió oficial manifestada pels principals organismes internacionals és que el Govern espanyol pot fer el que fa. Quins arguments, de qualsevol dels tipus que he esmentat s’han fet servir? Cap. Se n’ha utilitzat un altre, només un: no ens fiquem en els afers d’un altre estat, si és un estat d’entrada té raó en el que faci, pel sol fet de ser un estat. No donen cap raó, no contrasten ni discuteixen cap argument. Només, si és un estat, és un dels nostres i té raó. És paraula de Déu. I punt final, fi de la discussió, que ni tan sols no han gosat començar.

Són Estat. Tenen la força. Doncs tenen raó. La frase de Donald Tusk fou una burla i l’acompanyarà per a vergonya seva durant tota la vida. En el fons, entre tots ens estan dient el camí. Siguem estat i aleshores tindrem raó.

Algú s’atreveix a parlar d’arguments i no de força? Senyor Donald Tusk? Senyor Mariano Rajoy? Vull parlar-ne amb vostès. En públic i en directe. Ja sé que estan molt ocupats i potser no poden. O potser no volen, segurament no volen. Algú altre, valent, digne=

Hi afegeixo un parell d’arguments o reflexions, per a tots aquests grans organismes internacionals que no s’atreveixen a discutir:

Una llei no pot ser la raó final quan s’està qüestionant precisament aquesta llei. I el seu qüestionament no es pot respondre amb porres i presó, o voldria dir que no hi ha raons per aquesta llei. Si és així, cal reconèixer aquesta llei està superada. L’estat espanyol apel·la a la defensa de les lleis i de la Constitució , però no admet cap argument. Només hi ha repressió.

La independència no és contra Espanya, però la dependència sí que és contra Catalunya. Catalunya vol la independència com a alliberament propi, tot mantenint les relacions amb Espanya i la resta d’estats. En canvi l’estat espanyol vol mantenir Catalunya dintre seu tot eliminant-ne els seus trets nacionals, socials i culturals.

Aquestes dues idees han de ressonar ininterrompudament a l’arena política nacional i internacional. Fins que escoltar-les deixi de ser una gran vergonya per a Europa i per al món .

Fins que se’ls faci justícia.

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Rob Riemen

Pere Costa.

Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un assagista i fundador-president del Nexus Institut, un fòrum internacional i independent que cerca i fomenta el debat i la reflexió. És potser difícil de creure que encara existeixin entitats d’aquets tipus però, sortosament, encara existeixen.

Personalment voldria reflexionar, i fer reflexionar, sobre algunes de les afirmacions i idees fonamentals exposades de manera clara i entenedora en el seu llibre “Para combatir esta era. Consideraciones urgentes sobre fascismo y humanismo” (Edit. Taurus, 2018). (El text de què disposo és una traducció al castellà i ignoro si existeix una traducció al català).

Ara bé, abans d’iniciar el tema voldria recordar, a mode d’exemple, tres fets que he viscut ens els últims temps, fets escollits a l’atzar entre els molts que s’han produït, amb massa freqüència, durant aquest any del Senyor de 2018, i també abans, i que d’alguna manera m’han portat a la lectura del llibre de Rob Riemen.

Em referiré en primer lloc a un interessant debat que es va produir fa poc en una tertúlia a la que assisteixo regularment, i en la que es va plantejar el tema concret dels “delictes d’odi”. És l’odi un delicte? Resumeixo: l’odi és un sentiment. Els sentiments són els que són, i és cert que deuen ser dominats. Un delicte pot presentar l’agreujant de l’odi. El sentiment d’odi és delicte quant es manifesta en fets, paraules o escrits. Tota manifestació d’odi és el que la llei considera delicte.

Com a segon fet em referiré a un article periodístic sobre “Enganxats a la mentida” i que té un antecedent en l’exposició prèvia, per part d’un reconegut personatge universitari, sobre si Catalunya és, o ha sigut, una nació o sols una regió secundària de l’imperi de Castella. Resumeixo: un es pot equivocar i amb freqüència és inevitable. El que no és correcte és enganxar-se a la mentida i predicar l’engany, tot i valorant la llibertat d’expressió. Hi ha uns fets històrics en els orígens de la nació catalana que estan prou estudiats i són prou coneguts per no caure en conceptes erronis que sols s’exposen amb finalitats destructives de fets històrics, encara que sigui per part de certs docents universitaris.

I com a tercer i lamentable fet avui, Dijous Sant de 2018, (dia que escric aquest text), algú ha incendiat l’Ateneu de Sarrià. No cal fer cap comentari.

I ara retorno a Rob Riemen. Per no faltar al copyright editorial em permeto reproduir el comentari, sense traduir de l’original per evitar errors, de la contraportada de la seva obra:

Rob Riemen identifica la ruta del eterno retorno del fascismo, camuflado tras falsas promesas de libertad y grandeza.

En 1947, Albert Camus y Thomas Mann comprendieron algo que aún hoy nos cuesta admitir: la guerra habia terminado, pero el facismo no había sido vencido. Aunque tardara algunas décadas, volvería.

No se reconoce al fascismo por sus ideas, pues carece de ellas, sinó por sus acciones y su política de resentimiento, el miedo y la ira. Incitación a la violencia, materialismo vulgar, nacionalismo asfixiante, xenofobia, necesidad de señalar chivos expiatorios, banalización del arte, odio hacia la vida intelectual y feroz resistencia al cosmopolitismo.

Hoy el fascismo se presenta en el escenario mundial disfrazado de populismo. ¿Cómo detenerlo? La respuesta está en el regreso de la nobleza de espíritu, en la recuperación de los valores universales de la verdad, justicia y belleza, compasión y sabiduría, pilares de una sociedad verdaderamente democrática”.

Em permeto recomanar la seva lectura i també fer una molt breu síntesi del seu pensament -segurament insuficient- que és un intent de preservar la supervivència i una vida feliç. Segons Rob Riemen, el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, l’odi, la xenofòbia, el desig de poder, la por.

A prop d’aconseguir una societat lliure, torna a sorgir la violència i la falta de voluntat per negociar els problemes.

Sembla que sigui precisament la violència la millor solució per acabar amb les idees més humanistes.

Sembla que el feixisme s’obre pas en l’actual Unió Europea.

Sembla que no hem après les lliçons del segle XX.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

The Future of Europe: Opening Remarks

Isabel-Helena Martí.

Shalom, bon dia, good morning everyone.

Professor Rein, Maayan Nahari, thank you for your kindness and warm welcome.

Dear speakers, I am looking forward to hearing your ideas, your thoughts on the issue we will discuss today: the future of Catalonia. I am confident the future of our country will be decided freely by its citizens in a democratic and peaceful fashion. There is no other way in the 21st century Europe. We, Catalans, are 7 millions and a half of European citizens. And, I’m sure, it will be, eventually, us who will decide our future. And that will happen in spite of the authoritarian opposition, the state repression and the brutal violence we have to endure, both ordinary citizens and our political leaders, from the most corrupt government in Western Europe as it is Rajoy’s Popular Party government.

According to the chief inspector of Spain’s Unit of Economic and Financial Crimes, better known by its acronym (UDEF), Manuel Marocho, Rajoy’s political party used a parallel system of accounts to siphon bribes into party funds through “box B”, that’s illegal money. Appearing before a Spanish Congressional commission investigating the issue, Mr. Marocho, described the illegal network as totally corrupt. More than nine hundred members of the Partido Popular in political posts are currently being prosecuted for corruption. It’s shocking. Those that are using the judges, the courts, the constitution to smash the pro-independence movement, those that tell us we are out of the law just because we want to vote, those have practiced, for years, and I quote Mr. Marocho, “corruption in its purest form”. Even Rajoy himself allegedly received secret payments in opaque money for years, in a profitable corruption scheme. Why I am telling you that? Many believe that heightening, in a deliberate manner, the conflict in Catalonia serves a purpose: to cover up the huge corruption scandals that are rocking the Popular Party and the Spanish government. And this is just outrageous.

Ladies and gentlemen,

Catalonia is an old European nation. We have our own culture and our own language. According to opinion polls more than 80% of Catalan people want to decide their future in a referendum on independence. But the aggressive and nationalistic Spanish government and its political allies do not accept us as we really are, and refuse to treat us as a people and as a political subject. None of our arguments, none of our attempts at dialogue, none of our political majorities have been, up to the present time, sufficient reason for the corrupt Rajoy government to listen to the Catalan demands. Those demands have been expressed for many years in a democratic and peaceful way. And always massively. An aggressive Spanish and state nationalism is intending to turn the Catalan people into a permanent territorial minority, a people subjected to assimilation and to the whim of political parties whose ideas have neither been voted significantly by the Catalan citizens, nor reflect their political preferences.

Do you know how many Catalan people voted for the Popular Party in our last regional elections to the Catalan Parliament held two years ago, on the 27th of September, 2015, in a record 75% turn-out? Only 8.49% of the votes cast in Catalonia. A very small segment of Catalan society, indeed. This tiny minority has eradicated the democratic majority from the Catalan institutions. It has imprisoned the Catalan vice-president and seven ministers without bail, while the rest of the government, with our President, is in exile in Brussels; and it also threatens the Speaker and the Bureau of our Parliament with long jail sentences. The yellow ribbon I am wearing on my lapel is a vivid reminder of this intolerable situation: it is a sign of solidarity with the vice president and ministers of the legitimate government of Catalonia improperly imprisoned, along with two civil society leaders, by an authoritarian and, as we already saw, an extremely corrupt regime in Madrid.

On December 21st, elections are to be held in Catalonia under the state of emergency imposed by the Spanish government. The pro-independence parties will stand. What will happen if the result of the polls becomes a renewed mandate for independence? Will the result be respected? Or will it only be possible to apply the unionists’ political program, whoever receives the citizens’ support?

That’s the issue here, my dear friends, and democracy and fundamental rights are at stake.

Ladies and gentlemen, and those are my last words professor Rein,

Maybe some of you already know it. Many people in Spain refer to Catalans as the “jewish of Spain”. You cannot imagine how proud we are about that. Israel is a great country and we, Catalans, look at it with great respect and admiration. Respect and admiration for how you managed to build such a prosperous nation overcoming all sorts of harsh, crushing adversities. We look at you, and somehow, we mirrow ourselves. There is a great deal of sympathy in Catalonia for Israel. You should be very proud of yourselves and your country. We are certainly very proud to be your friends.

Thank you very much.

About the author:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, president and founding member of Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

El futur de Catalunya: On és Europa?

Erika Casajoana.

Aquest article es basa en la meva presentació representant Sobirania i Justícia a la conferència “El futur de Catalunya” al Centre d’Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també la Unió Europea, és el futur d’Espanya. S’ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l’autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l’altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: “On és Europa?!”

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles, la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100% del PIB. Siguem realistes. Els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l’oposició de Madrid i la d’Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Malgrat que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la “legalitat” i a la “normalitat” (quin sarcasme). Protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria espanyola gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i Estat de Dret.

El suport del club d’estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries toleren les escandaloses actuacions d’Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que els més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista…” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d’octubre, Tusk advertí via Twitter a Madrid que no utilitzés l’argument de la força. Endebades.

Es descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d’home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col · legues continentals. L’autodenominat campió de la “legalitat” presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L’escàndol “Gürtel” inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d’euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d’euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: “Luis, sé fuerte”. Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l’esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

S’hauria d’informar als europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L’abast de les notícies falses o “fake news” a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d’Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la recentment nascuda República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la “normalitat” sota l’ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la “solució” més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc, massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l’ajuda d’actors poderosos com els partits polítics encegats per l’obligació sagrada de defensar la unitat d’Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d’Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

1 – cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d’independència i colpejar votants pacífics l’1 d’octubre;
2 – perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
3 – usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la pirula de substreure’ls-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d’Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjar-se, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l’Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S’inicia un tsunami polític, que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d’alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l’anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica, ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia .

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble full tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII, i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L’article 155 fou l’últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre’l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el President Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d’Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d’una manera més o menys”neta” de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, País Basc, Flandes, Véneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d’emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminueix el nostre dret a l’autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s’han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l’inrevés.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Catalunya i Espanya a l’escena internacional

Erika Casajoana.

Sovint als catalans de Brussel·les ens pregunten com es veu el procés català a l’exterior. Per més que des de Madrid parlin del “conflicte català”, cada cop més, Europa s’adona que és Espanya qui està esdevenint un problema.

Fem un ràpid repàs a la imatge internacional d’un regne actualment al seu nivell més baix d’influència a la Unió Europea des del seu ingrés el 1986:

  • És percebut com a un país amb pobra governança i corrupció sistèmica. És el tercer per la cua d’Europa en percepció d’independència judicial, segons dades de la Comissió Europea. Només Eslovàquia i Bulgària estan pitjor. Pateix un atur desbocat, amb els pitjors índexs d’atur juvenil d’Europa (42,9%) després de Grècia; fortes desigualtats socials i altíssim fracàs escolar. Incompleix compulsivament la legislació europea, compartint el “podi” amb Grècia i Itàlia. Ho documenten molt bé Ramon Tremosa i Aleix Sarri al seu últim llibre.

  • Parlament Europeu, prèvia potinejada del PP/PSOE, concedí el 2014 el Premi Ciutadà Europeu a la nounada Societat Civil Catalana, presidida pel feixista Josep Ramon Bosch. Just abans del 27-S de 2015, la versió espanyola de la resposta del President Jean-Claude Juncker a una pregunta parlamentària sobre la independència de Catalunya fou matusserament i greument manipulada en clau unionista. S’atribuí a un “error administratiu” (sic).

  • El Comissari espanyol Miguel Arias Cañete està implicat als Papers de Panamà via la seva dona. Segons Vilaweb, el seu cunyat dirigeix la companyia que pretenia abastir de petroli la flota russa a Ceuta, de camí a bombardejar civils a Alep el 2016. L’OTAN ho impedí.

  • Podríem seguir parlant de Rodrigo Rato al Fons Monetari Internacional, Magdalena Álvarez al Banc Europeu d’Inversions i fins i tot de Felipe González.

A banda d’escàndols, Espanya sovint anteposa un miop enfocament nacional a l’interès general d’Europa. Ho ha fet amb Escòcia, Gibraltar, Kossove, els refugiats, el Corredor Mediterrani i un munt de temes més. Això s’acaba pagant.

Ara mateix, el desmantellament de l’Estat de Dret al que s’aboca Madrid esdevé un problema europeu. Perquè els valors de democràcia, Estat de Dret i respecte a les minories són la base de la Unió Europea tal i com recullen els Tractats. Catalunya és una nació, no una minoria nacional, però amb el 16% de la població està condemnada a l’estatus de minoria permanent a l’Estat espanyol.

Estratègia internacional de Catalunya

L’estratègia catalana davant les instàncies europees i internacionals ha de ser fer-los-ho saber TOT. No oblidar ni una llei injusta, ni una discriminació, ni molt menys un judici polític. Hem de proveir informació fiable i constant, i avisar-los de les nostres properes passes. Ja tenen comprovat que el govern central desinforma sobre Catalunya i els assegura que tenen el tema controlat mentre els europeus veuen que se’ls està escapant de les mans. Així ho apuntava recentment la fundació democratacristiana alemanya Konrad Adenauer.

Hem d’enviar dossiers sobre la vulneració de drets fonamentals de catalans també a la societat civil internacional. Posar-ho fàcil perquè organitzacions com Amnistia Internacional, Freedom House i Human Rights Watch puguin fer-se’n ressò. Sense oblidar els think tanks polítics de prestigi amb oficina a Brussel·les.

Sobretot, hem de mantenir l’auto-confiança. La Unió Europea actua sovint com el club d’Estats que és, cedint a les constants pressions diplomàtiques espanyoles. És la Realpolitik. En cap cas ho hem de percebre com un fracàs propi.

Ens volen encongits. Evitem internalitzar els menyspreus de la premsa unionista, quan diu “Ningú no rep el President Puigdemont a Brussel·les”. Esclar que no! L’ambaixador i centenars de consellers de la Representació Permanent espanyola es passen el dia trucant contra Catalunya. I ho paguem amb els nostres impostos.

Espanya crea una realitat hostil contra Catalunya, i després la publicita. Quan El País titula que l’expresident Artur Mas rep crítiques a la Universitat de Harvard, omet les gestions del Ministeri d’Exteriors per atiar un numeret anticatalà a Boston.

Nosaltres hem de recordar a Brussel·les, amb la nostra perseverança, que Europa la constituïm els seus ciutadans. I els catalans tenim els mateixos drets fonamentals, a la no discriminació i a la democràcia que qualsevol altre.

Som ciutadans europeus de primera. Exercim els nostres drets. Tossudament alçats.

Publicat a El Matí Digital (11/05/2017)

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Voluntat d’existir

Narcís Oliveres.

A Europa a partir del segle XV van aparèixer principis democràtics fonamentals lligats als conceptes de llibertat, de raó, de tolerància i de progrés que van propiciar el salt a un nou sistema polític a través de dues revolucions, la de la independència de les colònies americanes i la francesa, les quals proclamen les primeres declaracions de drets, que han exercit una incidència determinant. Totes dues estan estretament lligades a la història del constitucionalisme. Les constitucions són constitucions en el temps. La realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric, i aquest mai no deixa d’afectar el contingut de la constitució. Quan no es té compte aquest canvi, el contingut constitucional queda petrificat i no pot complir les seves funcions.

Els drets van anar evolucionant, especialment al segle XX. Es van desenvolupar el drets polítics, les reivindicacions socials, els drets econòmics, el dret de vaga, el dret del treball, la seguretat social i altres. El 26-6-1945 es funda l’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, i en el text fundacional s’hi fixen les finalitats, com la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos.

L’Assemblea General de les Nacions Unides el 10-12-1948 adopta la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la tercera, la qual té una importància excepcional i es refereix explícitament a allò que s’anomena dret a la resistència, revolta contra la tirania i l’opressió. Quan una població pateix una situació constrenyent, especialment d’origen forà com és el cas de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, apareix sempre un rebuig d’aquesta opressió, rebuig que revesteix formes variades. A Catalunya aquestes formes són pacífiques: manifestacions multitudinàries i el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania catalana.

L’emancipació dels pobles, la pau civil, la justícia social, el diàleg en la reciprocitat, ha guiat diverses generacions de catalans, i està guiant l’actual, en la voluntat de recuperar la independència de Catalunya. Desobeir és un combat en nom de la vida. Després que el 9-N més de dos milions de catalans participessin en la consulta convocada pel govern de Catalunya, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs seran jutjats per desobediència i prevaricació. Avui, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’inicia el primer judici. Els anhels no es poden prohibir ni es poden perseguir. La desobediència civil és sempre el fruit d’una presa de consciència, és un instrument indispensable per introduir canvis necessaris i atribuir-los legalitat. La coerció, en canvi, intenta destruir la voluntat d’existir.

Article publicat al diari El Punt Avui a data de 06/02/2017.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, exconseller i soci de Sobirania i Justícia.