Ens queda seny?

Pere Costa.

Voldria recordar breument tres temes: imperi, eleccions, Catalunya.

Imperi. Cristòfol Colom et alter, varen fer un descobriment increïble. Es varen explorar grans territoris per part de la Corona de Castella. Poc després existia un imperi en el que no es ponia el sol. L’espoli econòmic posterior a les colònies va ser demencial. Els espoliats es varen rebel·lar. Hi havia dues úniques solucions: pactar i configurar una mena de  Commonwealth o creure que “Dios es español” i el “honor patrio está por encima de todo”. La decisió va ser ignorar el pacte, l’equilibri, la justícia i mantenir l’espoli a canvi d’una religió imposada, una llengua imposada i d’una “Madre Patria” dictatorial. El resultat va ser la guerra, innumerables espanyols morts, i la decadència.

Resultat actual: A l’envellida Castella, avui Espanya, li queda una única colònia: Catalunya.

Però l’espoli, el colonialisme i la dictatorial Madre Patria no s’han adonat de res. Abans era la Corona de Castilla, avui es la Constitución Española.

Però resulta que la Madre Patria ha passat a millor vida, que la “región” catalana està farta de treballar per  la Corona, i vol ser lliure i arribar a un acord menys cruel i sanguinari del que varen haver de suportar les antigues colònies per ser independents.

Eleccions. Espanya és un país especial. Sempre ha estat, en pau o en guerra, vivint en un enfrontament de dretes i esquerres. Això s’ha acabat però no ho poden entendre. Serà allò de “Dios, Patria y Rey”, serà allò de la “unidad de destino en lo universal”, serà que l’únic que entenen són les dictadures?

Catalunya. En aquests moments té una opció única per, sense guerres, morts i misèries, alliberar-se de la pesant llosa d’una Espanya caduca, dictatorial, que no sap el que és el diàleg, ni la llibertat dels altres.

Però sabrà Catalunya aprofitar aquest magnífic moment històric? No cal dir que alguns catalans  dubten d’aquesta possibilitat ja que en lloc de fer una pinya única i forta per la llibertat es complauen en perdre el temps en disquisicions polítiques secundaries a la independència. Amb una mica de seny, podrien deixar-les pel futur i ara fer pinya per solucionar l’actual situació, i després dialogar i arribar a decisions sobre el demà polític de la nostra nació.

I sols es pot confiar en la política veritablement catalana i serveixi d’exemple el d’un partit liderat per un catedràtic de dret constitucional que no aconsegueix ni sortir en el llistat de les votacions de Galícia i Euskadi, però a Catalunya juga un paper idèntic al del PP quant al seu profund anticatalanisme. I que des de Pompeu Gener, passant per Jordi Pujol, Artur Mas, el President de la Generalitat, Raül Romeva, etc. no deixa “títere con cabeza” però queda lluny de donar cap solució que no sigui la sacrosanta Constitució (El País, 28 setembre 2016).

Es pot afirmar, doncs, que la Constitució Espanyola sols la pot interpretar l’Estado Español d’una manera semblant a com la Bíblia sols la pot interpretar l’Església Catòlica.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora amb el conseller Carles Mundó

Mònica Morros.

Dimarts 27 de setembre, just un any després d’unes eleccions transcendentals per Catalunya, com ho van ser les del 27S, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora que portava per títol “Preparats per fer el cim”. El convidat d’aquest acte fou l’actual conseller de Justícia Carles Mundó, acompanyat pel president de l’associació “Drets”, Sergi Blàzquez.

A l’inici de l’acte el conseller no va dubtar en destacar la importància de la data del dinar, tant per la situació d’un any enrere com per la proximitat de la qüestió de confiança a la que s’enfrontava el nostre president properament. “Fer el cim requereix moltes energies”. Amb aquesta afirmació, Carles Mundó va voler recordar al públic assistent que s’havia fet un camí molt llarg i que ara sols ens trobàvem a uns quants metres de la nostra meta, però que aquest últim tram era el més complicat.

Com no podia ser d’una altra manera, el conseller va parlar del procés català com un plantejament que té per lògica posar en mans dels ciutadans el futur de Catalunya, a través del vot. “Aquest és un procés que comença a les urnes i acaba a les urnes” subratllà.

Respecte la qüestió del referèndum, Mundó va assenyalar la inamovibilitat de la negativa de l’estat espanyol en aquesta qüestió. El no reconeixement de Catalunya com una nació, per part de l’estat espanyol és quelcom que impossibilita la celebració de qualsevol referèndum pactat. L’evidència ens empara. Des de les forces polítiques independentistes, s’ha demanat, al congrés espanyol, fins a divuit vegades la celebració d’un referèndum pactat i la resposta sempre ha estat un no rotund. Per tant, en paraules del propi conseller: “La possibilitat que a aquestes alçades la resposta canviï és una fantasia”.

Per últim, Mundó va voler parlar sobre la postura de suposada “neutralitat” pel que fa a certes forces polítiques, com Catalunya Sí Que Es Pot, afirmant que aquesta perpetua un statu quo, a l’estat espanyol, que perjudica totalment a la ciutadania del país. Els representats del poble català estan dedicant tots els esforços a donar veu a la ciutadania i això no ha d’espantar ningú. Cap membre de la comunitat internacional s’ha mostrat contrari al reconeixement d’un estat català. Ja que per sobre de tot són demòcrates, i per tant hem d’utilitzar la palanca de la democràcia per tal que la ferma voluntat dels catalans i les catalanes, de viure en una república catalana, sigui una realitat palpable.

Sergi Blàzquez, com a president de l’associació “Drets”, va explicar la tasca de lluita anticatalanofòbica que des de Drets s’està duent a terme. Blàzquez va assegurar que els catalans i les catalanes vivim en un estat que no sols no ens garanteix una seguretat jurídica, sinó que ens va a la contra i que l’únic mecanisme que ens queda per capgirar una situació tant dramàtica com l’actual és la construcció d’una República Catalana.

Tal i com assenyalava Alfred Bosch fa uns mesos: “Ha arribat l’hora dels valents/es, de la veritat i del vertigen, s’ha d’omplir els carrers per omplir les urnes”.

Sobre l’autora: 

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3199

No hi ha fórmules màgiques, però són els camins oberts

Ricard Gené.

El nostre és un país complex. A l’inici del segle XX Catalunya tenia poc més de 2.000.000 d’habitants i ara en té aproximadament 7.300.000, amb un cens electoral d’uns 5.300.000 ciutadans. En un país amb una natalitat autòctona catastròficament baixa i mancat des de sempre d’eines fiscals i de seguretat social per fer una vertadera política de família i natalitat, el brutal creixement demogràfic produït en poc més de 100 anys és fruit principalment d’onades migratòries. Amb elles s’ha anat cobrint la demanda de mà d’obra poc qualificada per al desenvolupament industrial, per l’explosió del turisme i pels booms del totxo amb què, amb tanta estupidesa com cobdícia, hem destruït bona part del nostre territori.

Ateses les xifres, és poc menys que un miracle que la centralitat política de Catalunya la tinguin avui partits que tenen com a objectiu explícit la República catalana independent. També ho és que, segons les darreres estimacions del CEO, descomptada l’abstenció, en un referèndum oficial més del 50% dels vots serien favorables a la independència.

És evident que les coses no serien així si una part molt important de la població nouvinguda de tot arreu no hagués decidit, de forma conscient o no, fer de Catalunya el seu país de futur i d’identificació personal seva o dels seus fills i néts. Es pot teoritzar sobre els factors que han afavorit que la cosa hagi anat així. El que és indiscutible, però, és que si les coses no haguessin sigut d’aquesta manera, avui el català seria una llengua residual -i malgrat tots els problemes no ho és- i seria impossible que la independència fos un objectiu polític transversal.

Voldria destacar alguns dels factors que, segons el meu punt de vista, han permès que la situació avui sigui la que és. Hi ha factors interns i externs, però dels externs només diré que l’actuació maldestre, repressiva i deslleial de l’Estat espanyol, incapaç de concebre’s com un estat plurinacional, amb independència del color polític del govern de torn, hi han tingut molt a veure. Però ara m’interessen molt més els factors interns.

Entre els factors interns voldria assenyalar, en primer lloc, la feina feta des dels anys 60 del segle XX per molta gent de sectors socials molt diversos. En refereixo al treball de gent com Jordi Pujol, resumit en la frase “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” (llàstima que un comportament poc ètic, sobretot per omissió, respecte dels negocis tèrbols dels seus fills amb l’administració, hagin perjudicat Catalunya i malmès un llegat polític important en força aspectes). Em refereixo també a la voluntat integradora d’una esquerra plural, representada per gent com Pallach, Reventós, Candel, Gutiérrez Díaz … i també per una part del PSUC i per l’Assemblea de Catalunya. Tots ells van fer possible la represa cultural i política catalana en el tardofranquisme. Entre tots ells van desactivar el perill de la demagògia lerrouxista, sempre latent en el nostre país, i van associar catalanitat i llengua amb els valors de democràcia i progrés social.

Un altre aspecte fonamental ha estat l’anomenat “ascensor social” i la barreja de gent, allò que els americans en diuen “melting pot” o el gresol on els diferents materials es fonen i barregen per fer una cosa nova. Aquesta barreja i la possibilitat d’ascendir socialment ha fet real la possibilitat que molts dels fills de la immigració disposessin, amb l’esforç dels seus pares, d’oportunitats per fer-se una posició professional i familiar digne. Quants independentistes d’avui no són néts d’un, dos, tres o quatre avis originaris de fora de Catalunya? No pretenc pas descriure-ho com una imatge idíl·lica, però és innegable que l’ascensor social i el gresol han funcionat i han donat bons fruits en termes de progrés i de cohesió social.

El darrer aspecte que vull destacar són les mateixes institucions autonòmiques. Déu-n’hi-do la feina feta en àmbits com l’escola, la sanitat, la seguretat i les obres públiques, per posar alguns exemples. És segur que es podria haver fet molt més i millor en aquests àmbits i en d’altres, per exemple en cultura, mitjans de comunicació i els sectors primari i industrial. És segur també que la gestió administrativa en molts aspectes és clarament millorable. A més, sovint ha mancat ambició i visió nacional, hi ha hagut corrupció, partidismes, nepotisme i poca excel·lència. Tanmateix, reconeixent que els catalans no som pas millors que altres pobles, el drenatge de recursos causat per l’escandalós i constant dèficit fiscal, l’infrafinançament de la Generalitat i dels ajuntaments i la deslleialtat de l’Estat espanyol no ens ho han fet gens fàcil. En tot cas, sense haver passat per l’autonomia, la identificació de molts ciutadans amb Catalunya com a “comunitat imaginada”, en paraules de Benedict Anderson, no hauria estat possible.

Arribats a aquest punt, és clar que no hi ha fórmules màgiques per arribar a bon port. Som en “uncharted waters”, aigües sense carta de navegació. Però el mar és un camí ample i obert. Per tant, uns breus apunts més per contribuir al debat sobre el que, al meu parer, convé que facin ara els partits, les institucions i les associacions cíviques:

  1. Fer tot el que calgui perquè l’ascensor social i el gresol de Catalunya segueixin funcionant. Per això cal un consens bàsic entre independentistes i els no independentistes que formen part de la tradició catalanista, i que són el gran gruix polític del país, per destinar els recursos disponibles a fer-ho possible, si no ho impedeix el sectarisme. Es tracta de convertir els immigrants en conciutadans.
  2. Atesa la composició social i lingüística de Catalunya, el relat independentista ha de parar molta atenció a respectar i integrar les anomenades “identitats compartides”. De la mateixa manera que a Catalunya no és excloent sentir-se alemany i català, no ho ha de ser tampoc sentir-se català i espanyol i tanmateix ser lleial a la idea de Catalunya com a nou Estat. La pedagogia sobre el futur compartit dels nostres fills i néts és una de les claus, perquè en aquest futur hi molt compartir.
  3. Per la mateixa raó anterior, cal reforçar els consensos sobre els temes bàsics (llengua, escola, seguretat, mitjans de comunicació …) i evitar debatre massa alegrement sobre qüestions fàcilment manipulables i emocionals, que són terreny abonat per als qui pretenen evitar la independència a costa del que sigui. Cal desemmascarar cada dia, de forma pacífica i educada, el discurs lerrouxista i neofalangista de PP i C’s.
  4. És imprescindible deixar de banda la gesticulació “testosterònica” (o “estrogènica” si algunes ho prefereixen), amb negociacions agòniques de cara a la pròpia militància i les desqualificacions globals entre independentistes i sobiranistes no independentistes. D’aquesta aventura ens en sortiren tots junts o no en sortirà gaire benparat ningú. Així, amb un mínim de perspectiva històrica, crec no tenen justificació ni el rebuig als pressupostos del 2016 escenificat per la CUP ni l’oposició “amb cara de restrenyiment permanent” dels líders de CSQEP.
  5. Si tothom fa esforços sincers per concertar polítiques conjuntes realistes, ser flexibles i evitar les desqualificacions generals, el relat guanyador serà el nostre perquè es basarà en fets i no en fum. No oblidem que la gent en general ja té prou problemes amb el seu dia a dia com perquè a sobre la política li brindi espectables tan poc edificants com el tactisme dels partits polítics espanyols i les possibles terceres eleccions.

En resum, malgrat tots els entrebancs, la pilota és a la nostra teulada.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. @miralalluna

L’economia i la independència

Joan Vallvé.

Sovint ens preguntem què passaria amb l’economia del nostre país si finalment poguéssim accedir a la independència. S’han escrit un gran nombre de treballs sobre aquesta qüestió i val a dir que les opinions polítiques dels autors, en alguns casos, han fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. No vull dir amb això que no hi hagi hagut treballs molt seriosos fets per persones d’absoluta solvència i que podem ben creure en les seves conclusions. Altra cosa és el tractament que els mitjans de comunicació puguin donar sobre els treballs fets, aquí sí que l’orientació del mitjà és clarament decisiva en el tractament que s’hi voldrà donar.

El passat dijous dia 21 de juliol es va presentar el número extraordinari de la Revista de Catalunya, corresponent al 2016 i que duia per títol “Impacte econòmic de la independència” L’acte va tenir lloc a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya i fou presidit pel M Hble. President de la Generalitat.

El treball coordinat per Oriol Amat i Modest Guinjoan consta de catorze capítols i unes conclusions dels coordinadors. Els títols d’alguns capítols tenen noms suggestius com són: “Un Estat en contra”, “Catalunya i la Unió Europea”, “Recaptació i despesa pública”, “La qualificació creditícia de Catalunya”, “Les pensions en la Catalunya Estat, en el conjunt de l’estat del benestar”, “Quin risc de boicot comercial hi hauria en cas de secessió?”, per esmentar-ne uns quants. Pràcticament cada capítol té unes conclusions que fan possible obtenir una opinió ràpida sobre l’assumpte que es tracta.

La conclusió final és prou explícita:

-Una Catalunya independent seria viable econòmicament.

-El fet que Catalunya esdevingués un Estat dintre de la UE li aportaria avantatges i major benestar.

-El diàleg constructiu entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea són imprescindibles per arribar a acords que protegeixin millor els interessos de totes les parts.

-La independència vol dir més mitjans i per tant més progrés i més llibertat.

Al finalitzar el seu parlament, el coordinador Oriol Amat va mostrar l’exemple del tractament rebut pels diferents mitjans de comunicació escrits amb motiu d’un acte celebrat feia un any i també sobre la possible independència de Catalunya. A Barcelona dos diaris posaven la notícia a primera plana i reflectien les opinions que s’havien donat. Un altre diari donava la notícia sense destacar i un quart no únicament això, sinó que donava una informació contrària a la que havien donat els conferenciants. Els diaris de Madrid alguns no esmentaven el fet i la majoria donaven una informació tergiversada. Veurem enguany quina notícia donen.

A la cloenda el president Puigdemont va destacar la importància del procés cap a la independència i que aquest s’ha de fer amb rigor o no es farà. Ens trobem en un debat que podem qualificar de segona generació, ara ja no discutim si cal la independència sinó les seves conseqüències i el que hem de preparar per tal que les coses surtin bé.

Acabo l’article dient que una bona preparació és la lectura del número extraordinari 2016/1 de la revista de Catalunya: “Impacte econòmic de la independència”.

 Sobre l’autor:

1976Joan Vallvé, enginyer industrial i membre de Sobirania i Justícia. @jvallve1

Unes sentències que semblen novel·les negres

Dolors Feliu.

La nostra relació amb l’Estat espanyol s’ennegreix. Les caretes van caient i al govern de l’Estat i al propi Tribunal Constitucional cada cop els hi costa més dissimular sota una mínima aparença de raonament jurídic el que ja fa temps que són autèntiques perversions del sentit originari de la Constitució i del règim competencial allà previst.

A cada impugnació i a cada sentència s’evidencia que l’Estat espanyol no està d’acord amb que el Parlament de Catalunya pugui prendre decisions que es refereixen al benestar de la població catalana, o que abordi problemes rellevants per a la ciutadania. Importa poc o res què digui l’Estatut, o fins i tot que hi hagi algun article o principi constitucional o directiva europea que justifiqui la norma catalana. Sempre es troba un superior interès espanyol que fa que la regulació hagi de ser estatal o bé que no hi hagi regulació, abans d’acceptar l’existència de legislació catalana.

La qüestió ha esdevingut especialment greu si tenim en compte que, amb motiu dels resultats electorals de les darreres eleccions, al Parlament de Catalunya les lleis requereixen ser aprovades per consens. Són lleis que grans majories de representants de diversos partits consideren necessàries per la població i que articulen solucions a les necessitats més greus des d’un coneixement directe de la realitat catalana.

Lleis catalanes que acaben en moltes, masses, ocasions qüestionades per un govern que ha estat amb majoria absoluta a Madrid, que no ha pactat res al Congrés, i que ara, en funcions, continua impugnant i suspenent lleis catalanes i, el és encara pitjor, obtenint èxits al Tribunal Constitucional.

Els exemples d’aquestes darreres setmanes són especialment significatius. Les recents sentències anul·lant la regulació catalana anti fracking, o la que estableix l’impost sobre la producció d’energia elèctrica d’origen nuclear, posen el dit a la nafra respectivament sobre la protecció medi ambiental del territori i la impossibilitat de deixar aflorar una mínim intent d’obtenir un ingrés autònom fiscal, que s’afegeix a la suspensió de l’impost sobre habitatges buits, o a la de l’impost sobre dipòsits bancaris. També la impugnació i suspensió de la Llei d’igualtat dona home, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya és un molt dolorós exemple d’aquesta exhibició de força del govern espanyol. Sense oblidar que dins d’aquest sac hi ha la lluita contra la pobresa. Impugnacions que deixen escrit negre sobre blanc la resistència de l’estat espanyol a l’actuació del Parlament en defensa de la ciutadania davant les urgències socials.

Per entendre la perversió dels arguments utilitzats per tombar les iniciatives catalanes només cal llegir la sentència del tribunal constitucional 62/2016, de 17 de març sobre el decret llei 6/2013 de modificació del codi de consum de Catalunya, llei que regulava com portar a la pràctica les directives comunitàries 2009/72/CE i 2009/73/CE que estableixen que els estats membres de la Unió Europea han de prendre mesures per tal de prohibir la desconnexió de subministraments a l’hivern d’energia elèctrica i gas a consumidors vulnerables. La sentència es troba a disposició a www.tribunalconstitucional.es .Es recomana al lector no deixar-se enganyar pel títol, en realitat la lectura del cas és comparable a una novel·la negra, només apta pels qui resisteixin altes dosis de crueltat. A risc de fer d’espoiler, és recomanable la lectura com si fos un manga japonès, és a dir, començant pel final, pels vots particulars del magistrat Xiol i dels magistrats Asua i Valdés Val-Ré, que aclareixen exactament què fa la sentència sota l’aparença d’un llenguatge tècnic i neutral.

Efectivament, en la discussió competencial el govern de l’Estat i el tribunal constitucional consideren que en cap cas la Generalitat pot exercir competències de protecció social amb mesures d’aquesta finalitat si hi ha una mínima vinculació amb una competència estatal, en aquest cas l’energia, estigui o no emparada pel dret comunitari. Però negar que la Generalitat té competència en pobresa energètica significa també negar el seu vessant social, i negar-se a actuar-hi des de la finalitat de protecció a aquestes persones, adults i nens, vulnerables. Els informes alarmants del Síndic de Greuges sobre pobresa energètica i la provada situació desesperada de moltes famílies no són considerades finalitats emparades dins la mateixa qualificació d’estat social de l’article 1 de la pròpia constitució o bé, com diu un dels vots particulars, a la protecció constitucional dels consumidors prevista a l’article 51.1, o bé la subordinació de tota la riquesa a l’interès general, tal i com s’estableix també a l’article 128 de la mateixa constitució.

De fet, el mateix vot particular del magistrat Xiol convida a reflexionar si aquesta aparença de “simetria lògica” jurídica del sistema en realitat no ho és des del moment que comporta marginació i exclusió social de part de la població, i que aquest hauria de ser el veritable paper del tribunal constitucional, preservar el caràcter social i democràtic de tot l’ordenament jurídic.

Sigui com fora, Catalunya no s’atura. Amb el decret llei 6/2013 impugnat i suspès, i abans que arribés la sentència, el Parlament de Catalunya ja havia reaccionat i havia aprovat una altra llei, la 20/2014, també de modificació del codi de consum, per canviar una mica la regulació sense deixar de protegir als col·lectius vulnerables. Una altra vegada va ser impugnada i suspesa pel govern de l’estat, suspensió ratificada pel tribunal constitucional el passat 19 d’abril.

Doncs més. El 5 d’agost de 2015 ja s’havia publicat al DOGC la Llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Aquesta vegada el govern de l’estat va demanar obrir un procés de negociació que ha acabat el 29 d’abril de 2016 amb l’anunci d’impugnació i suspensió per part del govern de l’estat. L’actual redacció de les mesures contra pobresa energètica fa molt difícil la seva impugnació, al preveure ras i curt la intervenció obligatòria dels serveis socials davant situacions vulnerables, però en canvi, per les mesures que es refereixen a procediment de mediació per sobreendeutaments, lloguers socials i garantia d’habitatge es volen seguir els mateixos passos que per les anteriors impugnacions: la finalitat social ha de cedir davant les competències formals processals estatals. En aquest cas la competència d’habitatge és també de Catalunya. I la de consum, és clar. Però entraran en la trituradora del tribunal constitucional, i potser que quedin en poc o res.

De tot l’anterior va sortir la cimera convocada pel President de la Generalitat amb poders públics i tercer sector, per pensar entre tots com continuar. Mentre tant, la gent, al carrer, s’adona del que passa.

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. .@DolorsFeliu

Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França

Carles Armengol.

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributària de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financïi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altre i propiciar la llibertat de tots. L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

Article publicat a www.catalunyareligio.cat

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, pedagog i membre de Sobirania i Justícia. .@carlesarmengol

 

Poca pràctica i molta irresponsabilitat

Ramon Valimañas.

Fa un parell o tres anys vaig llegir una article al diari The Guardian en què es comentava el difícil que seria seure en una taula de negociació Catalunya – Espanya després dels insults i del menyspreu que des de l’Estat espanyol s’havia tingut contra Catalunya.

Aquesta observació, en aquell moment, no captà la meva atenció. Tanmateix, és ben cert que l’encertaren. Actualment, amb la nova situació política de l’Estat espanyol és quan te n’adones de l’encert de la frase.

Els anglesos, que tenen molta més experiència democràtica i “savoir faire” que els espanyols, ja van veure que amb l’actitud de Madrid que, la situació, en cas d’exigir negociació, es complicaria molt. De negociació sempre n’hi ha, sempre, per més diferencies que tinguis amb l’altre. O és que no van seure a la taula al finalitzar la Segona Guerra Mundial? O bé, quan els països colonitzadors es van veure obligats a abandonar els “seus territoris“ i discutir les noves condicions.

En qualsevol circumstància sempre has d’acabar parlant i negociant per difícil que sembli i complicat que t’ho posin. Recordeu que a l’acabar la guerra del Vietnam, Henry Kissinguer i Le Duc Tho van passar dies i dies discutint la forma de la taula abans de seure però, inexorablement, van acabar asseguts.

L’observació del Guardian ve a tomb en el resultat de les últimes eleccions a les Corts d’Espanya. Després del què s’han dit tots ells, es fa molt difícil el parlar. I això ho veiem dia rere dia. Resulta evident que prevalen els interessos a les altres consideracions però, si has menystingut, faltat al respecte o insultat, es fa extraordinàriament complicat arribar a acords i, en la situació actual, aquest factor pesa, i molt. És el que Graham Green descriu com a “factor humà”.

Molts espanyols encara tenen un marc mental poc democràtic i per això actuen amb aquesta frivolitat i irresponsabilitat, no preveient que, finalment, hauràs de negociar amb qui has insultat i, llavors, les coses seran molt difícils si no quasi impossibles.

David Cameron dóna la impressió de ser un tipus dur negociant, només cal veure la última negociació amb Brussel·les. En canvi, mai vaig llegir a la premsa anglesa un insult o un menyspreu envers Salmond. Sabia perfectament que un dia haurien de parlar i com a demòcrata i intel·ligent no es va complicar la vida. Al revés del que passa a Espanya.

Ara a l’Estat espanyol començaran a aprendre què és la democràcia, que entre d’altres coses, consisteix a respectar la opinió dels altres, i no “el ordeno y mando” del que encara no han sortit, almenys els dos grans partits. Tots els aprenentatges són dolorosos i llargs i, per tant, trigaran a resoldre la situació a menys que des de fora els facin quadrar.

Com a catalans hem d’observar i preveure el nostre cas. Si entre ells ja es maltracten, què faran amb nosaltres?

La paciència, la seriositat, i la solidesa dels nostres arguments són eines imprescindibles per encarar la batalla. Serà des de l’Estat espanyol, amb la seva negativa al referèndum, el que acabarà de convèncer als nostres compatriotes, que encara n’esperen un gest democràtic que nosaltres ja hem vist que no arribarà mai.

En el moment en què això s’esdevingui el percentatge del sí ja serà pràcticament indestructible per més que s’amaguin darrera el Tribunal Constitucional.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

Catalunya, motor d’Europa?

Isabel-Helena Martí.

L’economia catalana rutlla d’allò més bé, oi? Fa uns dies Jordi Baiget, conseller d’Empresa i Coneixement, en donava fe, pletòric (1). Les exportacions catalanes el 2015 han fulminat tots els màxims de creixement històric, registrats ininterrompudament durant els darrers cinc anys. En el passat exercici les vendes a l’exterior han crescut un 6,1% i han assolit una quantia inèdita, prop dels 64 mil milions d’euros. A Espanya les vendes globals a l’exterior han experimentat un augment del 4,3%.

Les dades de l’evolució econòmica catalana susciten l’optimisme no només entre els actors polítics. Fins i tot, aquells obligats per natura a la cautela, es mostren satisfets. L’informe trimestral de conjuntura catalana, recentment presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és bon exemple (2). El 2015 es tanca amb un gens negligible creixement del 3,2% del PIB (el mateix que per l’economia espanyola), i no es descarta revisar a l’alça la previsió del 2,8% pel 2016. Un escenari internacional favorable -però amb riscos creixents- s’assenyala com a primer coadjuvant: baixada dels preus del petroli, devaluació de l’euro, tipus d’interès reduïts, i política monetària expansiva del Banc Central Europeu. Panorama, doncs, benigne però alhora transitori, en tant que supeditat a desencadenants externs. Incideixen també factors d’àmbit domèstic, principalment una recuperació gradual de la confiança per part d’empresaris i consumidors. Trets, tots ells, extrapolables a la resta de l’Estat, que presenta unes pautes de creixement força coincidents. Perceptibles, fins i tot, per aquells que pretenen trobar en els tres punts que separen les, igualment execrables, taxes d’atur catalana (17,7%) i espanyola (20,9%), dues realitats econòmiques divergents. L’homogeneïtat de les polítiques en el marc espanyol i la prevalença d’un model productiu orientat als preus baixos i la profusió de llocs de treball poc o gens qualificats, són dos factors que ens uniformitzen i amalgamen els uns amb als altres, a la vegada que allunyen Catalunya de l’Europa de l’eficiència i l’equitat. Malgrat els molt lloables esforços de l’administració i acadèmia catalanes, els ressorts de producció més qualitatius, fonamentats en la innovació i recerca, són encara poc determinants en la generació de PIB i oportunitats en el mercat laboral.

El mite de la Catalunya motor-econòmic-europeu, bressol d’una societat precursora i benestant, en altres temps nodrit amb afany des del màrqueting polític, s’esfilagar-se extenuat, incapaç de passar amb suficiència la prova de la simple constatació empírica. L’índex Eurostat del PIB per capita 2014 (en termes de paritat de poder adquisitiu) de 276 regions de la UE-28, és eloqüent (3). La mediocritat de Catalunya és absoluta, amb 8 escadussers punts (108) per sobre la mitjana europea. Situada, no només per sota de la Comunitat de Madrid (125), País Basc (119) i Navarra (113), sinó també a anys llum de les 21 regions europees més dinàmiques econòmicament (la menys avançada de les quals supera en 50 punts la mitjana).

Per l’altra banda, el govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros encara, l’agenda de reformes que la Comissió Europea reclamà, ara fa justament un any, en un informe macroeconòmic demolidor (4). Els desequilibris són colossals. Brussel·les alerta que la correcció del dèficit i la reducció del deute, la flexibilització del mercat laboral, la remodelació del sistema financer i una millor liberalització econòmica són tasques urgents, pendents de realització, que situen l’economia espanyola en una tessitura d’extrema vulnerabilitat. Però n’hi ha més, el llast de la corrupció, la manca de productivitat, l’atur i desigualtat estructurals, la fragmentació del mercat interior, la caiguda de la inversió en R+D, l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur, i un llarg i desesperançador etcètera. El projecte institucional i econòmic espanyol és un fiasco estrepitós.

Catalunya, a més de resultar damnificada per aquesta realitat comuna, ha d’afrontar una altra de particular i afegida. La derivada d’un encaix polític disfuncional dins l’Estat que comporta, entre molts altres perjudicis, un dèficit fiscal crònic entorn del 8%, l’absència d’inversió en infraestructures crucials i un seriós empobriment addicional en la qualitat de vida dels ciutadans.

D’entre les deu economies globals actualment més competitives, segons el Fòrum Econòmic Mundial, sis són estats amb poblacions d’una dimensió equiparable a la catalana (Suïssa, Singapur, Holanda, Hong Kong, Finlàndia i Suècia) (5). Si ho mirem des de la perspectiva, sempre més amable, del nivell de desenvolupament humà i felicitat autopercebuda, el World Hapiness Report 2015 de les Nacions Unides identifica els cinc països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i Canadà (6). Hi ha, doncs, una contrastada correlació positiva entre competitivitat, benestar i mida poblacional reduïda. Són bones notícies. L’horitzó a Catalunya podrà ser tot un altre, tan bon punt es disposi dels instruments d’un estat independent.

(1)  – Les exportacions catalanes assoleixen els 63.839 milions d’euros el 2015 – Acció 10 – Generalitat de Catalunya – 18/02/2016

(2)  – Informe trimestral de conjuntura catalana – Cambra de Comerç de Barcelona – Gener 2016

(3)  – 2014 GDP per capita in 276 EU regions – Eurostat – 26/02/2016

(4)  – Country report Spain 2015 – Comissió Europea UE – 26/02/2015

(5)  – The world’s top most competitive economies 2015-16 – Fòrum Econòmic Mundial – 30/09/2015

(6)  – World Hapiness Report 2015 – Nacions Unides – 23/04/2015

Sobre l’autora: 

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti