Spain: The World Is Watching You

Erika Casajoana.

The Catalan drive for independence represents the European Union’s worst territorial crisis ever, within the continent (that is, excluding decolonization). Spain causes the Union such trouble because it is not a democracy by European standards. If it were, we Catalan pro-independence supporters would have obtained an agreed-upon referendum many years ago –and possibly lost it.

We have worked very hard for the world to pay attention to our case. We have denounced in Brussels scandals such as Operation Catalonia (by which the deep state was fabricating evidence to discredit Catalan pro-independence politicians); the political trials against Catalan officials after the popular consultation of November 9th, 2014; the criminal prosecution against the Catalan Parliament Speaker after a debate on independence; the continuous erosion of democratic standards and separation of powers by the Spanish government; the degradation of the Constitutional Court into a kangaroo court subservient to the Executive; and all the catalanophobia. It was very hard to get any traction abroad.

Even before the referendum on October 1st, the Spanish repression had already given us internationalization (and the triumph of the Yes). Even the European Commission President Jean-Claude Juncker may have been hedging his bet a bit on the Catalan question, when he hinted that the Commission would respect a vote for Catalan independence. Juncker owes his position to Spain’s government party Partido Popular and so far has taken the European Commission with him in unconditionally siding with Spanish Prime Minister Mariano Rajoy’s heavy hand.

In the run-up to the referendum showdown, Rajoy’s partners and major western newspapers were stunned by the lack of any strategy in Madrid. They do not understand how the Catalan conflict is supposed to go away, let alone how Spain plans to get out of this escalation.

No, the Catalan case is not an “internal affair”. Off the record, European officials recognize that the Iberian crisis is a big deal (‘This is huge!’), and that Madrid violates European democratic standards. But nobody wants to be the first to say it.

For many years, European capitals have been aware of the many limitations of the democratic regime that was born in Spain after dictator Franco’s death in 1975. But before the Catalan uprising, Spain was considered an alright partner that didn’t cause too much trouble.

Now the government has brutally beaten its own peaceful citizens, and broken the democratic principles, civil rights and fundamental freedoms recognized by Spanish, European and international law. Rajoy acts desperately, invoking a sacred and unreformable Constitution while implementing a covert state of emergency without any guarantee. In the weeks prior to October 1st, we lost the fundamental rights of freedom of information, freedom of expression, freedom of assembly, freedom of the press and the inviolability of correspondence. With public prosecutors who pursue hundreds of mayors and try to take on competencies in public security, Spain barely even pretends to respect the democratic separation of powers.

Catalonia’s right to self-government, enshrined in article 2 of the Spanish Constitution, has been eliminated with a ministerial order by Spain’s Treasury. A ministerial order!

The international scandal can no longer be disguised. Major newspapers, including the Financial Times, Le Monde, and the Frankfurter Allgemeine -none of them friends of Catalan secession- criticize the Spanish government harshly. Amnesty International and Human Rights Watch consider the use of force on October 1st “excessive” and “disproportionate”.

Sadly, so far, the European Commission stands firm by its Member State. But the political cost of turning a blind eye on Prime Minister Rajoy’s violations of human rights is mounting.

I am dissapointed but not surprised with the European Commission’s crude Realpolitik.

I would like to watch the videos of police repression of peaceful voters in Catalonia together with Commission’s number 2 Frans Timmermans, and ask him to deny again that this was disproportionate use of force.

On October 1st, 2017, I arrived with many others at a Barcelona school before 5 AM, to offer peaceful resistance to any attempt to seal it off and prevent voting. People had been sleeping at schools all over Catalonia since Friday.

We were among the lucky ones. We were not attacked. Less than 200 yards from us, a polling station was raided by Spanish anti-riot police: respectable ladies were hit (including our minister of Education) and a ballot box was confiscated. They only managed to pull out one.

The Spanish government is so revengeful and petty, that it targeted first the schools where President Carles Puigdemont, Speaker Carme Forcadell, and former President Artur Mas were supposed to vote. Their friends and neighbors are among the injured. These Catalan officials voted anyway thanks to an online universal census, valid everywhere. The assaults spared a major city, Badalona, which the ruling People’s Party hopes to recover in the next municipal election. This isn’t exactly the rule of law, is it?

The volunteers in our school kept up-to-date on police movements through social media, and also sent watchmen to nearby streets. We were ready to lock the gates on short notice. I felt a mix of fear and indignation throughout the day.

My daughter asked her father at home if Mom would be beaten. Catalan children now fear Spanish police the same way I did under Franco. Old times are back.

All over Catalonia, citizens stood defiantly for their rights. In many places, the police and paramilitary units left empty-handed. Peaceful resistance thwarted the government’s plans to abort the referendum: over 2,2 million votes were protected and counted, representing 42% of the census. Three million voters had been ID’d, representing over 56% turnout, but 770,000 votes were stolen by a violent and demophobic state. No wonder the Yes vote shot up exponentially to a whopping 90%!

A former international basketball player, Xavi Fernández, told the press that he was on the way to vote “No” when he was beaten up by paramilitary police in front of his polling station in Sant Julià de Ramis. He ended up voting “Yes”.

Catalonia managed to celebrate a referendum on self-determination under extreme repression. Voters kept flowing to the polls despite the awful images shown on television. We feel very proud that we succeeded in defending our democratic rights and dignity.

The Spanish political regime born in 1978 has run its course. It cannot handle the Catalan challenge and will not survive it.

Spanish authorities at the highest levels feel so angry and humiliated that they are capable of further and worse repression. They are inciting the masses against Catalonia on a daily basis. Even the King Felipe IV.

The next days and weeks will be crucial to gain and secure our freedom. If Catalonia does not manage to break away, we will be crushed.

Catalan President Carles Puigdemont said: “For the EU, it is much easier to grandstand and lecture on human rights in Cambodia than inside its territory”.

We now know that the European Union will not defend us.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Procés constituent. Reptes i oportunitats

Mònica Morros.

Dimarts passat, la secretària d’Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira i el periodista Toni Soler, van fer de ponents en el dinar-àgora de Sobirania i Justícia. Al cap de dos dies d’unes eleccions espanyoles que van deixar un clar escenari d’impossibilitat de cap entesa amb l’estat espanyol, els dos ponents van expressar les seves idees sobre el procés constituent.

Per encetar l’acte, Marta Rovira va voler posar sobre la taula que aquest procés va més enllà de Junts pel Sí o la CUP ja que alberga la societat civil a través d’entitats i organitzacions i aquest fet el converteix en un èxit en si mateix. Que la ciutadania s’hi senti partícip és el tret que ha d’identificar aquest procés, sense la veu del poble no s’entendria, se l’ha d’escoltar, igual que s’han escoltat els clams de la gent que van permetre encetar l’il·lusionant període en què ens trobem immersos.

Després de fer una pinzellada per les diferents fases del propi procés, Marta Rovira va fer referència a la necessitat de ser coneixedors d’altres realitats semblants, per tal d’extreure’n experiències passades i aprendre d’aquelles democràcies que, igual que Catalunya, van posar en el seu punt de mira l’anhel d’esdevenir un nou estat independent. El procés constituent islandès o la reforma de la constitució irlandesa foren dos dels exemples citats per Rovira.

La secretària general d’ERC, va subratllar que aquest procés constituent ha de culminar amb un referèndum constitucional. Precisament perquè és un mecanisme de participació directe que no hi pot faltar. Per acabar la seva intervenció, va apuntar que després de l’escenari polític espanyol, que ens han deixat les darreres eleccions, el procés constituent té més força que mai i ha esdevingut quelcom imparable.

Toni Soler, en la mateixa línia, va evidenciar que la reforma de l’estat espanyol, amb la qual encara confiava part de la ciutadania catalana, s’ha ajornat indefinidament. “La pilota està a la nostra teulada” afirmà, i ara és hora que els catalans ho sapiguem aprofitar. És temps de desconnexió. També però, va expressar la seva preocupació perquè això del procés constituent acabi esdevenint un eufemisme i sols un espai que funcioni com un “paraigua semàntic” que no permeti definir-nos. Va afirmar que tard o d’hora serà l’hora de la política i s’haurà d’estar preparats per manar, per fer-se obeir i per protegir aquells ciutadans que desobeeixin per Catalunya.

Ambdós ponents van estar d’acord en la necessitat inequívoca d’ampliar la base independentista i aprofitar l’actual escenari per fer-ho. Recordant les paraules de Lluís Companys: “totes les causes justes de món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros


Crònica dinar-àgora: La cruïlla europea. Una mirada catalana

Mònica Morros.

Dilluns passat, en el nou col·loqui organitzat per Sobirania i Justícia, vam tenir l’honor de comptar amb el delegat del govern català a Brussel·les, Amadeu Altafaj i la professora de dret internacional públic i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, Francina Esteve.

“La Unió Europea es troba en una crisi existencial”. Aquestes foren les paraules amb les què Altafaj inicià la seva intervenció. Molt abans que l’estat espanyol formes part de les Comunitats Europees, Catalunya ja centrava la seva mirada en Europa. Els ideals de democràcia, llibertat i respecte dels drets humans, que encarnava aquesta unió, eren mancances de l’estat espanyol que portaren a un emmirallament cap a la UE, per part dels catalans.

Val a dir que aquest europeisme era un europeisme de base, un europeisme ampli i divers que es considerava essencial per assolir, o recuperar, aquells valors i drets que eren necessaris per un estat.

Malauradament, avui en dia, la UE no està passant pel seu millor moment. Hi ha diversos fets que posen contra l’espasa i la paret un projecte que a la pràctica és incapaç de respondre de manera coherent, amb els seus principis, a situacions actuals. L’exemple paradigmàtic és la crisi dels refugiats, on es demostra clarament que l’Europa actual no és l’Europa de les persones sinó que és l’Europa dels estats. Francina Esteve, en aquesta línia va destacar que per fer front a problemàtiques com aquesta es demana més Europa, però ens hem de preguntar quina Europa. De fet, Esteve ens assenyala que aquells que han estat més a l’alçada en la crisi dels refugiats, probablement hagi estat la pròpia ciutadania.

Ambdós ponents, no dubtaren en assenyalar la crisi econòmica com un altre focus de debilitat del projecte europeu que mostra com la integració en termes econòmics i de seguretat està fortament assentada, però la fragilitat a l’hora de construir un projecte polític comú és totalment palpable. Francina Esteve defensa que la crisi actual no és una crisi només econòmica sinó que va més enllà i també és una crisi de solidaritat, de valors i de confiança europea. Tot i això, tant Amadeu Altafaj com Francina Esteve, veuen aquestes situacions com un repte i no com una derrota i Catalunya hi té molt a dir al respecte. El delegat del govern català a Brussel·les va assenyalar que s’ha de seguir treballant en la línia què en Catalunya ho està fent en matèria d’acció exterior. Hem d’explicar no sols el procés català sinó explicar al món quina és l’Europa que volem i guanyar-nos el respecte com a país.

Marta Rovira en un article titulat Entrar i sortir de la UE, entre el malson i l’esperança va escriure: “Europa es juga la seva dignitat. I ja hem vist que toca millorar.” A Catalunya tenim la voluntat de crear un país nou per viure en un entorn més just, igualitari i pròsper. Ajudem, doncs, a que Europa també ho sigui.

Àgora Altafaj 2

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros



Per què Catalunya provocarà l’ampliació interna de la UE

S’està debatent, els últims temps, la possibilitat d’expulsió dels catalans de la Unió Europea després de la més que probable declaració d’independència. El meu objectiu és intentar demostrar que Catalunya, no només restarà dins de la UE, sinó que modificarà l’status quo de la Unió provocant la seva ampliació interna. Som-hi!

Primer argument: Els 7 milions de catalans som ciutadans europeus i, des del Tractat de Maastricht gaudim de les 4 llibertats (llibertat de circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis). Així mateix, com a ciutadans exercim una sèrie de drets, ja siguin laborals, de vot, de residència o de llibertat de moviment, que no es poden conculcar sense violentar, alhora, l’esperit fundacional de la UE. És a dir, avui es gaudeix d’un dret, però demà aquest dret no se’t reconeix?

S’ha de tenir en compte, a més a més, els ciutadans europeus d’altres estats membres de la UE que viuen i/o treballen a Catalunya, els quals, si “s’expulsés” Catalunya de la UE, restarien en un buit legal de difícil justificació democràtica.

Segon argument: Des del 1986 Catalunya compleix el cabal comunitari conformat pels Tractats fundacionals i la resta de legislació derivada. No necessitem fer cap transició ni preacord d’adhesió. Som dins des de fa quasi 30 anys!!!

Tercer argument: Pel que fa al TUE, l’article 50 estableix la possibilitat de sortir-ne, sigui mitjançant un acord internacional amb la UE, sigui pel transcurs de dos anys des de la petició. Però sempre a petició de l’Estat membre (en aquest cas, hauria de ser Espanya la que acordés sortir ella de la UE, no pas fer sortir una part del territori en contra de la voluntat dels ciutadans de l’esmentat territori; ciutadans europeus, no ho oblidem). És a dir, no existeix un procediment “d’expulsió” pròpiament dit, sinó de retirada. L’expulsió aniria en contra de l’esperit dels Tractats, violentaria els Tractats.

Quart argument: Catalunya és seu d’organismes europeus i internacionals, com la Unió per la Mediterrània (UpM, on en són membres la UE, Mònaco, estats de l’Àfrica del Nord i pròxim orient. 44 en total) o la Universitat de la ONU (que, amb seu a Tòquio, compta amb 16 instituts repartits per tot el món, un d’ells a Barcelona). Si “expulsen” Catalunya de la UE, aquests organismes restarien en terra no europea?

Cinquè argument: La lògica europea és integradora. És més, hi haurà la necessitat de mantenir l’estabilitat en el si de la UE, la permanència i el valor dels drets fonamentals de les persones, i la democràcia com a principi d’actuació fundacional. La voluntat de conservació i permanència de la UE s’imposarà per damunt d’estratègies nacionals. Si cau Catalunya, cau Europa i cau la seva simbologia i la seva legitimitat.

Sisè argument: Catalunya compleix, des de fa més de trenta anys, els requisits d’adhesió que s’exigeixen als estats tercers per ser-ne membre: respecta les llibertats, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans; i gaudeix d’una economia de mercat (economia que és estratègica per al sud d’Europa); és més, Catalunya forma part de l’eurozona i de l’espai Schengen i, per tant, acompleix l’observança dels fins de la Unió econòmica i monetària.

Setè argument: S’ha de tenir en compte el modus operandi de la UE: el pragmatisme. L’antecedent alemany és un exemple paradigmàtic d’ampliació interna sense adhesió, on 16 milions de persones (16 milions!!!) de la República Democràtica Alemanya, al 1990, varen incorporar-se sense procediment formal d’admissió (zas!) amb un procediment simplificat de negociacions i sense possibilitat de veto per part de cap Estat. Gràcies a aquest procediment ad hoc, Merkel pot ser cancellera alemanya i remenar les cireres al si de la Unió. El cas català és un mirall, un reflex del cas alemany: un procediment d’adhesió sense “ampliació” de la UE. Europa quedaria igual, en nombre d’habitants i superfície, però variaria el nombre d’estats membres i, per tant, la representativitat en els òrgans i organismes europeus: una qüestió interna de repartiment de quotes. Només seria necessari una modificació dels Tractats per tal d’establir el nombre de representants al Parlament europeu o el nombre de vots que els catalans tindríem al Consell de Ministres de la UE, o quin tipus de contribució faríem respecte als pagaments al pressupost comunitari (element cabdal aquest últim, doncs la UE farà mans i mànigues per retenir membres aportadors nets al pressupost comunitari).

A banda, en el cas improbable, impossible i fictici que ens “facin fora” de la galàxia europea (per cert, preguntem-nos qui ens farà fora: Rajoy? Merkel, Cameron?, el TJUE?, el Parlament europeu? Sota quina normativa empararan aquesta decisió?), sempre podríem estar dins de l’espai Schengen sense pagar el cost de l’edifici europeu: gaudiríem també de les 4 llibertats sense pagar Comissions, Consells, Parlaments, (o europarlamentaris dropos, que també n’hi ha).

Vuitè argument: Els ciutadans catalans i fins que no es digui el contrari, som, mal que ens pesi a molts i per imperatiu legal, ciutadans espanyols, i per aquest motiu, ciutadans europeus amb els drets, diguem-ne, “inherents al càrrec”. La sacrosanta Constitució espanyola, a l’article 11, assenyala que cap espanyol d’origen, cap, podrà ser privat de la seva nacionalitat. Cap. Ni els catalans. I, mentre no hi hagi una renúncia per part nostra, seguirem mantenint la nacionalitat espanyola; és més, podrem concertar amb Espanya, o el que en quedi d’Espanya, un tractat de doble nacionalitat.

Novè argument: Segons l’article 2 del Conveni de Viena de 1978, la successió d’estats és la substitució d’un estat (en aquest cas, Espanya) per un altre (Catalunya) en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori (el català). Es tractaria de manifestar la voluntat de seguir complint, mutatis mutandis, els acords preexistents amb Espanya (que no són pas poc importants, com les propietats d’ambdós estats, el deute públic, els contractes signats per l’estat espanyol, les concessions atorgades, la/les nacionalitat/s resultants, etc), fins que es concloguin les negociacions de les condicions amb Catalunya (que poden incloure temes importantíssims com les quotes pesqueres, el marc pressupostari, l’adaptació del pressupost espanyol a la nova situació, etc.) La cort d’arbitratge europea pot ser l’encarregada de determinar deutes, drets i sengles repartiments entre les diferents entitats territorials que succeeixin l’actual Espanya.

Malgrat que aquesta Convenció no està ratificada per Espanya, la no ratificació no minva la seva aplicació com a font del Dret internacional consuetudinari. És més, hi ha estats membres de la UE que sí que l’han ratificada. Per una qüestió de jerarquia normativa i tenint en compte que en la prelació de fonts aplicables del dret internacional hi figuren els Tractats i normes de la UE i el dret consuetudinari internacional, aquestes fonts estan per damunt de les lleis nacionals i constitucionals.

I seguint amb la Convenció de Viena, els articles 34 i 35 estableixen el principi de la continuïtat en l’aplicació dels acords subscrits. La dissolució d’un estat (Espanya) no té per què suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous estats resultants (Espanya sense Catalunya i Catalunya) o dels seus ciutadans. Aquesta referència als ciutadans i, per tant, a drets individuals, demostra que no només els estats són subjectes de dret internacional. Resumint: als catalans no ens poden interrompre l’aplicació de drets consolidats.

Addicionalment, cap dels estats resultants de la separació (Espanya sense Catalunya i Catalunya) ocuparien automàticament el lloc del predecessor (antiga Espanya), perquè el que quedaria de l’estat espanyol seria un nou estat diferent.

En conclusió, la independència de Catalunya no ha de suposar la interrupció en l’aplicació dels drets i obligacions derivats dels Tractats de la UE. És més, Catalunya compleix les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori definit, govern efectiu i capacitat per establir relacions amb altres estats.

Sóc del parer que la successió en un tractat constitutiu d’una organització internacional (cas de la UE i dels seus Tractats i normativa derivada) implica automàticament la pertinença a la organització internacional. Si a això li sumem els arguments anteriors, la conclusió és clara: s’imposarà la “realpolitik” i el pragmatisme, i Catalunya esdevindrà el 29è estat membre de la UE. I Espanya hi estarà d’acord!

Sobre l’autora: 

Foto Laura Castel

Laura Castel, politòloga i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Alerta amb la termodinàmica de la política catalana

El primer principi de la termodinàmica diu que l’energia total d’un sistema es conserva.  Dit d’una altra manera i aplicat al sistema-Catalunya, per anar de l’estat 1 (dependent) a l’estat 2 (independent) l’energia o esforç que ens costarà serà el mateix, hi anem pel camí que hi anem. El científic i escriptor anglès Charles Percy Snow ho enunciava més entenedorament tot dient “Vostè no pot guanyar”, és a dir, no es pot obtenir quelcom a canvi de res. O com deien els nostres avis: “duros a quatre pessetes, no n’hi ha”, o “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

En el procés que està vivint el nostre país cap a la recuperació de la independència, de vegades sembla talment que tots plegats, especialment els nostres líders, ens han assegurat que arribarem a l’estat 2 (independent) sense despentinar-nos, que amb el sistema veí (l’estat espanyol) no hi tindrem cap intercanvi energètic… perquè ho estem fent d’una manera tant escrupolosament democràtica que ni se n’adonaran o no hi podran fer res de res per impedir-ho.

Fins ara, en ocasions ha semblat que volíem defugir d’afrontar realment el repte. El defugíem plantejant manifestacions, processos participatius, eleccions, vies catalanes, eleccions plebiscitàries, llistes unitàries, llistes conjuntes…i arronsant-nos quan el tribunal constitucional espanyol o qualsevol altra instància del sistema veí ens amenaçava amb un intercanvi energètic desfavorable.

Vivim uns moments de renovat entusiasme nacional. Per tal d’assegurar  que aquest cop es compleixi l’objectiu plantejat d’arribar a l’estat 2 (independent) calen dues coses: unitat d’acció i fermesa:

1.- UNITAT D’ACCIÓ. Llista única, unitària o transversal, o bé llistes separades amb marca o estratègia comuna? Tant és! No us n’adoneu? No és el què, és el COM allò que importa! L’important és la unitat d’acció, que els votants veiem que la o les candidatures que es presenten van alhora, formen un equip, segueixen una estratègia comuna i obeeixen unes directrius úniques. Cal unitat en l’objectiu i claredat en l’acció. Els proposo que l’acció passi per arribar a la independència seguint el descrit a l’informe 10 del CATN. Aquestes directrius úniques, provinents d’un lideratge clar i per tots acceptat són una de les greus mancances del procés. Cal que els diferents petits líders acordin i acceptin un lideratge únic i una unitat d’acció que tots tinguem clara. Ara tot just s’albira un inici de liderat compartit. Cal concretar-lo, enfortir-lo i seguir-lo.

2.- FERMESA. Si s’aconsegueix la unitat d’acció caldrà esperar la reacció del sistema-estat espanyol. Ja ho va fer el passat 9N. Aleshores la nostra reacció no va ser prou ferma i per això estem ara parlant de plebiscitàries. Davant les previsibles impugnacions caldrà fermesa, caldrà fer un acte de sobirania i mantenir la convocatòria d’eleccions plebiscitàries amb el full de ruta també acordat i que, com diu l’informe 10 del CATN, estableix: eleccions plebiscitàries, victòria de l’independentisme, darrer intent de negociar la secessió amb l’estat espanyol i, si s’hi nega, proclamació immediata de la independència i nova convocatòria d’eleccions, ara ja, constituents amb les diferents opcions ideològiques per separat. Ara ja no es discutirà entre partidaris i contraris a la independència (ja serem un estat independent) sinó entre quines opcions ideològiques configuraran el nou parlament que elaborarà la constitució catalana. Cal exigir que tothom que es presenti com a independentista, accepti públicament que seguirà tot l’estipulat pel CATN i que arribarà fins a la independència.

En resum, cal configurar un lideratge clar que defineixi una unitat d’acció i cal una fermesa que prevegui els obstacles-impugnacions que vindran i no sarronsi. No s’arronsi. Molts ho estem esperant i no acceptaríem una nova manca de fermesa i d’acció. Acció i fermesa fins a aconseguir-ho. Donec perficiam. I aviat.

Sobre l’autor:    

P1080351 RETALL

Ramon Munné, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. @ramonmunne

Eleccions per la independència

No ens enganyem. L’Estat espanyol avança. Ja és així des de fa temps. Si mirem què passava els anys 2003 i 2004 ja vèiem informes que ens parlaven d’una “amplia autonomia de baixa qualitat”, més administrativa i de gestió que no pas de decisió. I volíem fer un nou Estatut, dèiem, per “blindar” les competències autonòmiques i evitar que l’Estat continués avançant en àmbits que consideràvem, i eren reconeguts a l’Estatut del 79, com de competència exclusiva autonòmica.

Ja sabem com va acabar aquella aventura. Tot plegat va tenir l’efecte contrari. La sentència 31/2010 del TC va venir a dir que l’Estatut no val per res, o per molt poc. A partir d’aleshores no hi ha àmbit on l’Estat no s’atreveixi a legislar i reglamentar amb detall, i a imposar més i més obligacions de control.

L’Estat actua sistemàticament. La crisi ha ajudat a configurar un discurs on la diversitat es contraposa a l’eficàcia. A l’octubre del 2012 es va crear la Comissió estatal per a la reforma de les administracions públiques (CORA), que des de l’agost de 2014 compta amb una estructura permanent (OPERA) des d’on es dissenyen les polítiques d’homogeneïtzació. Així s’ha aprovat des de la Llei de garantia de la unitat del mercat, a la Llei de tractats i acords internacionals, passant per la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, entre d’altres.

En matèria de finançament els mecanismes d’estabilitat pressupostària i control de despesa s’imposen sense o amb poc marge a les Comunitats Autònomes. En relació a la llengua i l’ensenyament la LOMCE qüestiona el model d’immersió lingüística a Catalunya i l’ensenyament del català a tot l’Estat espanyol.

En aquest context la reivindicació de la independència per Catalunya es fa real i necessària. Som conscients d’haver exhaurit totes les terceres vies, i ara volem la independència. El canvi de paradigma ens fa mirar l’ordenament jurídic d’una altra manera. Hem intentat fer un referèndum o una consulta a la ciutadania catalana, com a Escòcia o al Quebec, però el legislador estatal ha elaborat complexes impediments encadenats que dificulten avançar per aquesta via. Tanmateix, estem al començament del camí. Encara tenim el gran paraigua d’estar en un Estat democràtic membre de la Unió Europea i que ha signat el Conveni Europeu de Drets Humans i, per tant, sotmès al concepte occidental de democràcia. Això inclou la protecció mínima dels drets fonamentals de llibertat ideològica, d’expressió i d’associació d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. I inclou també l’eina estrella de la democràcia, la imprescindible: les eleccions.

Des del s. XIX s’ha lluitat molt per aconseguir la no discriminació en el vot, en el sufragi actiu, especialment de les dones i per motius racials. Però a les darreries del s. XX, i primers decennis del XXI s’ha plantejat també amb força l’abast del sufragi passiu a les eleccions: es poden presentar a les eleccions aquells qui qüestionen l’Estat i en volen la secessió? La resposta donada pel Tribunal Europeu de Drets Humans en nombroses sentències és contundent. No hi ha democràcia sense pluralisme. Una de les característiques principals de la democràcia resideix en la possibilitat que ofereix de debatre mitjançant el diàleg i sense recórrer a la violència les qüestions que plantegen els diferents corrents d’opinió. La democràcia es nodreix de la llibertat d’expressió de manera que un partit polític pot fer campanya a favor d’un canvi de legislació o d’estructures legals o constitucionals de l’Estat, amb dues condicions: 1) els mitjans utilitzats han de ser legals i democràtics; 2) el canvi proposat ha de ser compatible amb els principis democràtics fonamentals. El fet que un partit polític cridi a l’autonomia o fins i tot a la secessió d’una part del territori no és suficient motiu per justificar la seva dissolució en base a la seguretat nacional. En una societat democràtica i de dret, les idees polítiques que desafien l’ordre existent sense posar en qüestió la democràcia, i la realització de les quals és demanada per mitjans pacífics, han de gaudir d’una oportunitat efectiva mitjançant la participació política plural (v per totes la STEDH de 2005 UMO Ilinden contra Bulgària i STEDH de 2009 Herri Batasuna contra Espanya).

La llibertat de la democràcia és la que fa possible que pensem en la llibertat del nostre país. Sense límits i sense dissimular. El 27 de setembre tindrem una oportunitat per fer-la realitat.

Sobre l’autora:


Dolors Feliu, jurista i Directora dels Serveis Jurídics de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu