Catalunya fa nosa

Pau Miserachs.

No han trigat gaire a fer-se realitat les previsions que el PP s’ha proposat anorrear Catalunya fins a destruir-la. Els catalans som persones humanes, amb virtuts i defectes com tothom, però gent treballadora, oberta a les aportacions de progrés, la creació de riquesa, la creació cultural i científica, respectuosa amb les altres persones residents i treballant a Catalunya.

Les candidates a dirigir el PP, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, aposten en les seves campanyes per il·legalitzar els partits independentistes. Per això disposen de la llei de partits polítics de 2002 que preveu situacions en què es pot interpretar extensivament si convé que aquests partits volen intimidar, fomentar la violència, fomentar el desordre, privar de la llibertat d’opinar, vulnerar els principis democràtics i perseguir, deteriorar o destruir el règim de llibertats, impossibilitar o eliminar el sistema democràtic amb l’exclusió i persecució de persones per raó de la seva ideologia. La iniciativa o passa pel Congrés o pel Senat o pel ministeri fiscal, amb intervenció judicial per analitzar i decidir la concurrència de la il·legalitat. El resultat pot ser tant la dissolució com la suspensió del partit polític qüestionat. En el nostre cas els declarats independentistes. Les raons sempre hi seran als ulls dels qui no estimen Catalunya ni l’esforç dels catalans per fer, junts amb Euskal Herria, de motor econòmic del Regne d’Espanya.

Manifestar-se a Espanya contra Catalunya i les línies polítiques catalanes sembla que doni força i capacitat electoral. Dretes i esquerres espanyoles acaben per posar-se d’acord per donar compliment a aquest objectiu de destrucció i esborrat històric. Ha tornat amb els socialistes espanyols el negacionisme a les reivindicacions catalanes un mes després de la Moció de censura del president M. Rajoy.

No hem volgut reconèixer que han fet molt mal a Catalunya durant aquests 40 anys transcorreguts en democràcia indefinida, un seguit de lideratges excloents i exclusius o pactistes amb el Regne d’Espanya, però sempre egocèntrics, des de la dreta clàssica catalana, en ocasions intolerant i impertinent amb els contraris, fins al socialisme burgès que hem viscut en el poder i en la tramitació parlamentària, tots amb sentit gregari de les llistes elegides i grisor política. La grisor ha restat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim necessitant intel·ligència i habilitat.

Han perjudicat més la democràcia aquestes actituds de molts polítics que les protestes laborals, les manifestacions i les vagues reivindicatives, aturant també la producció a les empreses que tracten abusivament la seva plantilla laboral. Els treballadors han defensat i defensen amb més habilitat que molts polítics el dret a rebre salaris dignes i condicions laborals pactades respectuoses i estables. La lluita contra la precarietat i els baixos salaris exigeixen amb urgència un pla de xoc que sembla no arribar ni tan sols de manera improvisada.

Catalunya i els catalans fem nosa a la pàtria constitucional que va inventar l’expresident José María Aznar. Els catalans som gent estranya que no té afició per les curses de braus, però sí per la natura, el coneixement i els avenços científics, viure bé i saber gaudir dels béns amb racionalitat i seny, conservant els patrimonis al màxim en lloc de disseminar-los i trossejar-los a l’hora de la mort. Catalunya és quelcom més que el que encara en diuen el Principat. Ens falta el Rosselló, perdut amb el Tractat dels Pirineus. Ens falten Sardenya i Nàpols, perdudes amb els Tractats d’Utrecht. Ens falten les Illes Balears i el Regne de València. Catalunya fou el primer país europeu a ser trossejat per destruir la seva empenta i beneficiar que el duc d’Anjou es convertís en el rei Felip V, rei, duc i senyor de tots els territoris confederats que constituïen Catalunya, que eren i són Catalunya.

Però no van aconseguir l’objectiu final de fer desaparèixer Catalunya de la història. Catalunya segueix dempeus quatre segles després de les desfetes militars i polítiques, amb la seva llengua, cultura i esperit d’iniciativa i risc empresarial que la identifiquen internacionalment, amb el seu tarannà liberal, democràtic i respectuós amb els drets de tots els que viuen, treballen i fan Catalunya, integrats voluntàriament en les tradicions i costums d’aquest poble mil·lenari.

Publicat el 13/07/2018 a El Punt Avui

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

Crònica dinar-àgora amb Antoni Abad

El passat dia 20 de novembre Sobirania i Justícia va organitzar un dels seus dinars-àgora que va comptar amb la col·laboració de diverses entitats i associacions. Es va tenir l’honor de gaudir de la presència del president de la patronal CECOT, Antoni Abad, que va fer una pinzellada de la visió empresarial respecte el procés que ha engegat el nostre país i la nostra gent.

Abad va dividir la seva ponència en tres punts; fer empresa, fer país i fer associacionisme empresarial. Seguint el primer d’aquests va destacar la rellevància de les empreses i el creixement econòmic pel benestar de la societat. Catalunya necessita d’empreses competitives i aquestes són les que aposten per uns bons valors i sobretot per equips mixtes.

A l’hora d’establir la relació entre empreses i país, el president de la patronal CECOT va denunciar un excessiu paternalisme de l’estat envers la societat. Afirmà que si el món polític establís contactes més freqüents amb les empreses i amb la ciutadania en general, les decisions que es prendrien serien molt més encertades. No va passar per alt el paper de l’educació en la societat i la va qualificar com un actiu indispensable per tal de tirar cap endavant un país com el nostre.

Antoni Abad va fer una crítica a l’estat espanyol tot denunciant la manca de voluntat de diàleg que aquest ha mostrat des de la transició. “Qualsevol país no ens val, però segons quin definim ens hi apuntem”. Aquestes paraules varen ser pronunciades pel president de la patronal CECOT per tal de mostrar el suport a la construcció de la república catalana. La creació d’un nou estat és una oportunitat per començar de zero i deixar enrere tot allò que suposi un llast per continuar avançant. Antoni Abad va expressar el ferm compromís de les patronals en el futur de Catalunya i la voluntat inequívoca de participar en el disseny del nou país.

En l’últim punt tractat a la seva ponència va parlar del rol que l’associacionisme empresarial ha de tenir en l’escenari actual. L’associacionisme és més necessari que mai. Si es vol transformar el present hi ha d’haver implicació i no hi ha temps per perdre. Per generar cohesió social va apuntar cap a la necessitat de treballar a partir de tres punts bàsics: fer equip, fer empresa i fer societat. S’ha de valorar que tenir el reconeixement legal no suposa automàticament gaudir del reconeixement social. Per vetllar pel futur del país, de les empreses i de la gent, és a dir per l’interès general, el país ha d’estar dotat d’empreses competitives que siguin capaces de generar benestar econòmic. La industrialització és una fortalesa de Catalunya però va recalcar que el treball més productiu és el què surt de persones contentes i això no es pot passar per alt.

En definitiva, Antoni Abad va fer palès que els empresaris no tenen por del moment en el què Catalunya es troba immersa sinó que ho conceben com una gran oportunitat per crear un estat nou, millor i amb un gran creixement econòmic. Fent esment de varis estudis, el president de la patronal CECOT va voler recordar que són moltes les dades que ens mostren que a més creixement econòmic els índex de qualitat democràtica són més alts. Això és precisament el què es vol per Catalunya: un país econòmicament pròsper i democràticament sa.

IMG_2684

Sobre l’autora:

Mònica Morros

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Neus Munté

El passat dimecres 9 de setembre de 2015, Sobirania i Justícia organitzà un dinar col·loqui amb la vicepresidenta, portaveu i consellera de Benestar i Família del Govern, la senyora Neus Munté. L’esdeveniment estava marcat per la proximitat amb la Diada Nacional de Catalunya i les transcendentals eleccions del 27S.

Neus Munté i Fernández és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona. També té un màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra. Ha exercit diversos càrrecs dins la UGT de Catalunya.  A més, ha estat diputada, així com la cap de gabinet del Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La vicepresidenta va oferir un discurs marcadament social. De fet, començà la seva intervenció amb la següent sentència: “Tenim un país preparat, amb ambició nacional i social”.

Amb la crisi, però, l’Estat del Benestar s’ha convertit, al seu parer, en una despesa i no en una inversió; s’ha orientat a les persones grans i no als joves; les solucions estan encaminades a pal·liar les conseqüències i no els orígens dels problemes; i les polítiques han sigut generalistes i no individualitzades.

Argumentant que no hi ha altra alternativa per a tenir més recursos i competències, la vicepresidenta defensà que és imprescindible dotar-nos del marc d’un nou estat. Alhora, esmentà que calia generar més riquesa, però que aquesta hauria de ser distribuïda de manera més equitativa.

Neus Munté també criticà les lleis recentralitzadores del govern espanyol que bloquegen aquest progrés social, com ara la llei de racionalització de l’administració local o la llei d’infància, entre d’altres. La vicepresidenta apuntava que Catalunya té prou recursos per aspirar a nivells de benestar similars als països del centre i del nord d’Europa.

La Catalunya independent, segons Munté, no només seria viable econòmicament, sinó també imprescindible socialment. En altres paraules, afirmà que “no només es defensa la identitat, sinó també la dignitat”. Per això, explicà que des del Govern treballen per assolir un país ric i equitatiu, orientat sobretot a l’educació i a la recerca.

El públic assistent va tenir força estona per formular preguntes a la vicepresidenta, així com per exposar la seva visió de la situació política actual. Moltes de les qüestions formulades estaven encarades a la importància de convèncer als indecisos per tal de guanyar el 27 de setembre.

En definitiva, l’exposició de la senyora Munté va tenir com a eix central la creació d’un nou estat a partir del progrés social. Aquest raonament no només pot ser útil per a convèncer als que encara no són favorables a la independència, sinó que també pot ser molt positiu per a dotar de més arguments als ja convençuts.

Sobre l’autor: 

Crònica de Xavi Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @xaviportet

Dinar-àgora amb Munté

Fonaments de transparència per evitar la corrupció

En una societat on l’economia del privilegi ocupa un percentatge prou potent respecte a la meritocràcia, la relació entre persones del mateix cercle d’activitat esdevé opaca i, en conseqüència,  la corrupció s’hi instal·la en proporcions comparables.

La voluntat d’una part de la societat  per modificar aquest comportament cultural entra en col·lisió tant amb els que intenten conservar els seus privilegis des de l’ocultació, com amb els que ho consideren una pràctica natural i coneguda entre els del mateix estatus. Els dubtes apareixen quan es valora entre millorar aquest tipus de cultura per generar comportaments favorables a la majoria ciutadana, o si cal modificar els comportaments que generin la nova cultura.

O modifiquem l’ou perquè faci millors gallines que, alhora, faran millors ous o modifiquem la gallina perquè faci millors ous d’on sortiran millors gallines. Quan els ciutadans, que prenem consciència dels efectes nocius de la corrupció sobre el propi estat del benestar, som el nombre suficient per no acceptar actuacions dilatòries ni encobridores, hem de posar-nos a caminar. Comencem per on comencem, però comencem!

Proposo tres pilars des d’on, jo crec, es pot construir l’edifici d’una societat no corrupta basada en la transparència:

 (I)

Considerant que les persones més cobdicioses fan cap allà on més cabal poden acaparar, caldrà, doncs, en primera instància vigilar el flux i recorregut del diner públic amb la màxima transparència. I com que els recursos de la hisenda pública són la derivada de l’esforç que tots els ciutadans aportem pel millor govern de la col·lectivitat, la transparència ha d’estar a la vista de tothom.

Els ens públics haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb especificació del concepte i destinatari. Així com el volum d’ingressos distribuïts en el pressupost i el seguiment de la seva aplicació.

Totes les associacions, empreses i persones físiques que participin del diner públic amb més del 10% dels seus ingressos totals en un exercici fiscal, també haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb el concepte i destinatari. Així com el volum de diner públic rebut conceptualment especificat.

La fiscalització de l’esmentat compliment de transparència econòmica del diner públic estaria a càrrec d’una secció especialitzada de ‘l’Oficina del Contribuent’.

(II)

L’aportació de l’esforç monedat del ciutadà a la col·lectivitat ha d’entendre’s com una contribució que posem a disposició d’aquells que creiem que ens proposen una millor aplicació. Aquests, gestors del nostre esforç, no ens poden exigir la responsabilitat de fer la liquidació de les aportacions sota amenaça repressiva de penalització. A la ciutadania se’ns pot exigir que declarem l’activitat econòmica de l’exercici i ‘l’Oficina del Contribuent’ ens comunicarà, sota la seva responsabilitat, la quantitat que hem de revertir a la col·lectivitat, indicant la quantia de lliure disposició, mecenatge, que podem destinar a les entitats autoritzades.

‘L’Oficina del Contribuent’ podria remunerar les informacions econòmiques de tercers, no contributives, que el ciutadà voluntàriament inclogués a la seva declaració. Facilitant el creuament de dades que detectin declaracions incorrectes.

Les declaracions dels contribuents tindrien la consideració equivalent a una declaració jurada.

Caldria adscriure a una de les estructures d’
estat, potser a la Sindicatura de Greuges, una oficina de protecció del delator d’actes corruptes i falsificacions documentals.

(III)

La ciutadania hauríem d’escollir directament cadascú dels nostres representants segons el nombre d’habitants i territori, així com el president de l’Estat. Els càrrecs electes aplicarien el seu programa a través d’un ‘Cos de Funcionaris’, immodificable  per motius electorals, que executaria fidelment les direccions polítiques.

Els càrrecs electes tindrien els mandats limitats i no gaudirien de més privilegis socials que els dels seus conciutadans.

Crec que sobre aquests tres pilars es pot edificar les estructures d’estat que dissuadeixin als més cobdiciosos d’acostar-s’hi per amassar fortuna. La visualitat dels fets inhibeix d’intentar irregularitats. No proposo altra cosa que conceptes, llavors que cal regar i cuidar perquè creixi l’arbre d’una societat en la que els recursos es distribueixin en benefici de millorar-la per a tots, amb la iniciativa personal de cadascú i sense les persones ni entitats que s’atorguen el privilegi d’apoderar-se de l’esforç que aportem la resta de conciutadans.

Hem d’actuar sobre l’ou o sobre la gallina, per millorar-nos, però no ens podem permetre que alguns es vulguin menjar l’ou o la gallina.

Sobre l’autor: 

20150502_114009

Joaquim Campanyà, empresari i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.