Vaques sagrades

Narcís Oliveres.

En ocasions resulta difícil reflexionar per què moltes afirmacions tingudes per irrefutables ja no ho són. Són moments en què es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present, s’ha esvaït. Vivim en una societat en què els actius es converteixen en passius; les capacitats, en discapacitats en un tancar i obrir d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament.

Es pateixen els efectes d’un canvi històric. Fa uns quants anys que s’ha entrat en un període d’efervescència política. És d’abast planetari. I no sembla que s’hagi d’acabar. Les democràcies contemporànies estan abocades a fer front a nous reptes: globalització, crisi econòmica, terrorisme, escalfament del planeta, refugiats, concentracions, ocupacions no només de llocs públics, també de propietats privades; moviments de protesta contra els poders, mobilitzacions, creació de nous partits, refundació dels existents, aparició de nous, generalment populistes, tant de dretes com d’esquerres i que en alguns països tenen responsabilitats de govern, apel·lacions a la desobediència, sorolloses manifestacions, etc., i crisis institucionals. Tot indicatiu d’una voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes d’exercir directament el control dels que els representen i, en funció d’aquesta representació, els governen o els volen governar. Es pretenia que s’havia entrat, i hi havia qui assegurava que definitivament, en l’era de despolitització.

L’envelliment demogràfic, per exemple, incideix en les polítiques de solidaritat indispensables a la cohesió social. Recentment hem sabut que l’Estat espanyol ha quasi exhaurit el fons de reserva de les pensions. Fa poc, en plena apoteosi del discurs de la por, afirmava emfàticament ser-ne l’únic garant. Si Catalunya esdevenia independent no podria pagar cap pensió. Què ha passat? Precisament quan s’ha superat la crisi, mèrit que s’atribueix triomfalment? No ha gestionat bé el fons? Probablement. És lògic preguntar-se si Catalunya amb capacitat de decisió o competència per decidir l’hauria gestionat millor. En l’exhauriment del fons de pensions quin comportament se suposa que havia de tenir l’estat de dret? És pertinent demanar-s’ho. La primera frase de l’article primer de la Constitució del 1978 diu “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret” i a tenor del text del preàmbul que la precedeix, la Constitució proclama garantir la convivència democràtica amb un ordre econòmic i social just.

En anteriors articles m’he preguntat què és l’estat de dret. Tal vegada la resposta adequada sigui la de Jean-Yves Le Gallou, polític francès d’extrema dreta, exdiputat europeu, president de la fundació Polémia: “L’estat de dret és una de les vaques sagrades de la ideologia dominant”. No m’agrada el pensament polític de Jean-Yves Le Gallou, però compartiria la definició si en lloc de la ideologia “dominant” s’hi digués “dels opressors”. La gent de la meva edat recordarà que a finals dels anys 40 es va posar de moda la cançó Tengo una vaca lechera, que segons Manuel Vázquez Montalbán era símbol d’abundància en temps de racionament i estraperlo. La vaca, com l’estat de dret, era una vaca sagrada.

Publicat a El Punt Avui l’11/12/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Estat de dret

Narcís Oliveres.

Kant va escriure en una nota en el seu famós llibre Crítica de la raó pura que “els juristes estan buscant una definició per al seu concepte del Dret”. Encara la busquen!

De tipus d’estats, de drets –i de relacions entre ells– n’hi ha tants que és impossible quantificar-los. Mariano Rajoy ha reduït el tema a una fórmula màgica: España es un estado de derecho. Què caram és un estado de derecho? (hi ha maneres més grolleres de preguntar-ho i tal vegada siguin les més adients). En una persistent exhibició de supèrbia castellana s’ha instal·lat en un refús sistemàtic i ni s’ho pregunta. L’article 1.1 de la Constitució espanyola del 1978 diu literalment: “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.” Espanya no és només un estat de dret i prou, és un estat social i democràtic de dret. Aquests adjectius no l’ajuden a entendre el problema? No té idea del que significa social?, i del que significa democràtic? I dels valors que propugna, tampoc no en té cap? L’article 1.1 té el mateix redactat en l’Avantprojecte de Constitució, publicat en el Boletín Oficial de las Cortes del 5 de gener del 1978; en l’aprovat per les Corts Generals el 31 d’octubre i el ratificat per referèndum popular el 6 de desembre del mateix any. Era una Constitució que Alianza Popular rebutjava. Quan la seva empara, esdevinguda Partido Popular, va accedir al poder es va adonar que ja li anava bé i la va segrestar amb l’efecte que han desaparegut garantia de drets i separació de poders.

L’estat social i democràtic de dret és un sistema de drets que comprèn, a més dels drets essencials i subjectius, les garanties relacionades amb la integració i cohesió social i amb la participació democràtica. Si el sistema refusa, o nega, o impossibilita la participació a un procés democràtic, impedeix l’exercici del dret fonamental de llibertat, que és un dret social i democràtic i el primer del valors que propugna l’esmentat article de la Constitució.

El president, Puigdemont, va dir que el pla independentista continua intacte i per Ferran Requejo, Catalunya ha reaccionat com si ja fos un estat. La unitat és un valor, és clar; un valor que no exclou la voluntat de Catalunya de recuperar la seva independència, voluntat conforme amb el Preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites i, amb tals finalitats, de conviure en pau com a bons veïns”.

Publicat a El Punt Avui el 28/08/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.