Procedeix aplicar el dret internacional

Pau Miserachs.

El Secretari General de les Nacions Unides Sr.Ban Ki-Moon, va visitar Andorra a principis d’abril del 2013, amb motíu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, i entre altres coses va dir el dia 2 d’abril, valorant el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya, que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i s’han de respectar les aspiracions genuïnes dels pobles. El procés el va situar dins del marc dels drets humans i la dignitat de les persones que l’ONU respecta i promou arreu del món. Va afegir que els conflictes s’han de resoldre per vies pacífiques i amb diàleg, respectant la voluntat genuïna dels pobles afectats. També va recordar que el dret a l’autodeterminació és un element formal de la Organització de les Nacions Unides, situant en el seu discurs el procés català dins l’empara del dret internacional a l’autodeterminació. Va fixar aquest dret que és independent de la superfície d’un estat i del nombre dels habitants. Després anava cap a Madrid on el Sr. Rajoy l’esperava amb una llista de reivindicacions d’aspirants a càrrecs dins de les Nacions Unides, sense interessar-li parlar de Catalunya segurament.

Avui, a Catalunya patim el desconeixement culpable per l’estat espanyol d’aquest dret que reconeixen les Nacions Unides a la seva Carta Fundacional de 1945, per veu del seu propi Secretari General. Qui aspira a càrrecs no pot ignorar ni deixar de costat les obligacions que li imposen les regles internacionals, quan d’un poble annexionat per la força es tracta. Volen els del Govern central presència de prestigi, amagant que volen imposar criteris dictatorials irresponsables a Catalunya i als Tribunals querelles possiblement il·legals comprometent la Justícia. Si la resposta de Rajoy a Ban Ki-Moon pel tema català fou “ya hablaremos”, va deixar clar el Sr.Rajoy que mai negociaria res amb Catalunya, doncs pretén abans cremar-la. Han començat, seguint ordres de Fiscalia de l’Estat, a atacar ara amb forces policials militars segrestant propaganda impresa, aturant a les televisions i actes públics la llibertat d’expressió en nom d’un híper-legalisme histriònic, com diuen els escriptors catalans en el seu Manifest demanant votar el dia 1 d’octubre. És una qüestió, com diuen, de defensar la llibertat d’expressió i la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Registres a impremtes, intervenció de propaganda del vot, cerca incansables de paperetes i urnes, comunicació als alcaldes de prohibició d’oferir espais de vot , retirar domassos i propaganda de paradetes dels partits al carrer amb la menció democràcia, censura a correus i segrest de revistes que parlen de democràcia, sense importar la violació del secret postal i la il·legal censura feta per un funcionari, a més de l’atemptat coactiu contra drets fonamentals reconeguts a tot el món civilitzat. Amenaces del mateix President Rajoy de persecució per delicte contra els que vagin a les taules, dissolució de la sindicatura electoral. És el que creuen al Govern espanyol que és el que necessita la nació espanyola per parar la campanya i la votació d’un poble determinat que no té por de la repressió. Què ens importa que ens inhabilitin als jubilats i als que són a l’atur i als joves expatriats per manca de feina al territori. Que ens inhabilitin serà per poc temps, perquè no servirà jurídicament per res un cop declarada la independència.

Serem Estat independent. Nosaltres no tenim por perquè sabem que el dret internacional està per damunt de la llei espanyola i algun Tribunal Internacional de Justícia anul·larà tots els disbarats legals del règim espanyol. I no dubten alguns a Espanya a anar contra les llibertats fonamentals d’expressió i el dret a votar, la equitat i la Llei aplicable, trencant amb la tolerància, forçant criteris judicials de possible nul·litat per il·legalitat, per subvertir els principis i valors constitucionals i menyspreu de les obligacions del dret internacional públic com el dilluns 19 de juny explicava Narcís Oliveres en un article publicat a El Punt/Avui.

Els catalans no som patriotes del poder, sinó de la construcció d’un país nou en forma de república, per recobrar el nostre estat abolit per la força el 1714, el 1939 i de nou el 2010, viure en llibertat i millorar la situació social dels nostres ciutadans i ciutadanes. Lluís Martínez també deia en la seva columna a El Punt/Avui el 19 de juny del 2017 “ni diners ni papers”, recordant que Rajoy ha incomplert tot el que va prometre, com Mariano Revilla recorda cada vegada que surt per TV que Rajoy és un morós. De manipulador i fals, ara ens ha sortit un populista de dretes com a botxí de la democràcia i un cap de govern suspès pels seus propis fets en dret internacional públic. Si els espanyols no el paren i l’envien a Santa Pola a fer de registrador de la propietat, aquest home és clar que, per la seva intolerància amb Catalunya, i ignorància culpable del dret internacional públic i del que diuen les Nacions Unides, destruirà el poc que ja queda de les Españas, com va fer amb l’Estatut del 2006 retallat al Congreso de los Diputados i acabat de tombar pel Tribunal Constitucional el 2010, malgrat haver sigut aprovat en referèndum pel poble català.

Ara ens regim per una llei autonòmica imposada y ens diuen que és la llei dels catalans, callen que no l’hem votada després de la retallada i que vam sortir al carrer protestant. ¿On era la democràcia de què parlen? No ens podem creure una gent que ens retallen autogovern, drets i llibertats, dient que reformaran la Constitució sense aclarir res, com els socialistes del PSOE que fan molt discurs, però no concreten res i han renunciat al republicanisme. ¿Què és la Constitució de 1978 avui pels catalans sinó altra cosa que un mur a l’exercici de l’autogovern i llibertats tradicionals catalanes abans de l’annexió forçada?

És contrari a dret que el Senyor Rajoy i el seu entorn amenacin els polítics catalans injustament com presumptes criminals colpistes. És aplicable al territori espanyol el dret dels Tractats i la jurisprudència del Tribunal internacional de Justícia creat per les Nacions Unides. El Govern espanyol i els Tribunals sembla que no s’adonen que quan es discuteix la creació d’un nou estat no és aplicable el dret intern del territori, sinó que ho és l’internacional dels Tractats i el de les Nacions Unides que Espanya té reconeguts i ratificats.. És una barbaritat jurídica dir el contrari.

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.

La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

De la inconsistència a la irrellevància política

Les eleccions del 27-S serviran, així ho espero, per fer realitat el mandat democràtic que ens permeti fer el trànsit cap al nou Estat català. Però també tindran un efecte clarificador i permetran veure com el panorama polític català sorgit de la transició espanyola del 1976-1978 va quedant enrere i amb ell la progressiva residualització d’alguns vells partits que fins fa relativament poc eren forces centrals en la política de la Catalunya autonòmica.

Per fer una mica de prospectiva de com poden anar les coses, voldria fer un petit repàs de les actituds polítiques inconsistents adoptades per les formacions de tradició catalanista que s’han despenjat del procés d’independència i que amb la seva decisió s’han marginat del tronc central del catalanisme actual. El primer que cal dir és que ningú els n’ha exclòs. Prou temps i esforços s’han esmerçat per part de molta gent per intentar que fossin conseqüents amb el rebuig de PP i PSOE de ni tan sols tolerar el dret a decidir que afirmen (o afirmaven defensar).

Des del meu punt de vista, el motiu principal (a banda dels motius identitaris espanyols d’alguns) és el conservadurisme d’aquestes forces polítiques. Molt sovint, sota l’excusa de grans proclames de progrés i de justícia social (amb les quals tothom s’hi pot identificar) s’hi amaguen posicions molt conservadores, timorates o fins i tot reaccionàries. Són partits que han renunciat a ser part del motor de canvi, que a Catalunya ara ja no pot ser altre que la independència com a únic mitjà creïble per fer un país nou. Són forces polítiques que s’han quedat sense programa per al futur polític de Catalunya com a comunitat nacional just en el moment en que aquest tema ocupa la centralitat del debat polític. Les apel·lacions al “seny”, a un “diàleg sense renúncies prèvies”, a la “reforma federal de la Constitució Espanyola” i a un “procés constituent català en el marc d’un procés constituent espanyol, però no subordinat a ell” sonen sospitosament iguals, de fet sonen a pura excusa, a enganyifa.

En el cas de les restes d’UDC, hem vist com en poques setmanes la cúpula dirigent ha passat de defensar una pregunta (abstrusa i condicionada) “per donar suport al procés”, una pregunta que deien que era inclusiva i on hi cabien totes les sensibilitats, des del federalisme a la independència, fins a sentir manifestacions gens ambigües de Duran Lleida, en el sentit que la independència de Catalunya no només no és possible, sinó que no és desitjable. Però si Duran no ens ha enganyat (hem sigut espectadors de tantes maniobres seves per posar pals a les rodes del procés!), sí que sorprenen determinades manifestacions del seu delfí Espadaler sobre el president Mas i sobre el procés polític català d’una duresa tal que podrien ser fetes pel mateix Rajoy. Del delfí Espadaler, sincerament, jo n’esperava més fair play, com hauria correspost al fet d’haver estat durant anys una persona de confiança del president Mas i haver patit en primera persona, com a conseller d’interior, tot el menyspreu institucional d’un personatge tan sinistre com el ministre Fernández Díaz. Ara ja és absolutament evident, però, que per a l’actual UDC l’ideari teòricament confederal (una confederació exigeix la plena sobirania prèvia de les entitats que s’uneixen) i el llegat de Carrasco i Formiguera són absolutament paper mullat. El seny que ara prediquen fa la mateixa olor de naftalina nacional que la posició reaccionària de la Lliga de Cambó durant el debat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934. Però el més sorprenent de tot és com en poques setmanes hem assistit a una sobreexposició mediàtica d’UDC que fa plantejar la pregunta de com pot un partit minúscul i hiperendeutat pagar anuncis a tota plana a La Vanguardia sense que els seus creditors se li tirin al damunt? Com pot tenir Duran ara tanta presència als mitjans espanyols? La resposta la pot imaginar cadascú. Cui prodest UDC?

De les famoses dues ànimes del PSC, després de les escissions de MES i Avancem, així com un llarg degoteig de personalitats, ja quasi només en queda la del PSOE. En el PSC l’ideari de Pallach és ben mort i enterrat. Resulta grotesc que la gran oferta electoral de renovació del PSC sigui presentar l’esmunyedís i incombustible Miquel Iceta i la no menys incombustible Carme(n) Chacón. Fa poc hem sabut que el seu programa electoral ja no inclourà el dret a decidir, ni tan sols amb un referèndum legal i pactat amb l’Estat, perquè “el 9-N ja es va demostrar que a Catalunya no hi ha una majoria independentista”, segons Iceta. La cirereta del pastís de la descomposició política d’un partit que s’ha quedat sense projecte nacional (i, de fet, també sense projecte social) l’ha posada darrerament l’inefable Àngel Ros, alcalde de Lleida, amb el seu pacte municipal amb C’s, que inclou el canvi del reglament d’usos del català per treure-li el caràcter de llengua preferent. Àngel Ros figurava que era del sector catalanista, crític amb Pere Navarro, … fins que el van promoure a president del partit. Les manifestacions d’Iceta sobre el dret a decidir i la trajectòria de Ros em semblen magnífics exemples del cinisme polític més rebutjable i em recorden la boutade de Marx (Groucho): “senyora, jo tinc uns principis, i si no li agraden …,  en tinc uns altres”. Però pot una formació política aguantar tanta desorientació ideològica respecte del projecte de futur per al país al qual suposadament vol servir? És el PSC encara un instrument de servei al país o ja només és definitivament una simple màquina endogàmica que lluita per la seva pròpia supervivència i per preservar els seus interessos (les menjadores d’uns quants)?

El cas d’ICV és d’aquells més curiosos. Segons es diu, entre un 30% i un 40% de la seva militància seria clarament independentista. L’espectre d’una eventual divisió interna han convertit a Herrera i Camats en els nous mentors de “la puta i la ramoneta”, un cop desnonades de CiU i també de CDC.  Una vota sí-sí i l’altre sí-no, i tots contents. Em sorprèn la docilitat del partit en acceptar la seva autodissolució en una estructura com Podem(os), un producte més del màrketing televisiu que de la ideologia, com C’s, per més que l’operació es disfressi de “confluència de les esquerres” sota l’eslògan conjuntural de “Catalunya, Sí que es Pot” (CSQEP). Em sorprèn també com Herrera i Camats han acceptat resignadament sortir d’escena i ni tan sols presentar-se a les eleccions del 27-S. I em sorprèn encara més la docilitat d’un sector independentista, amb persones de vàlua, com Jaume Bosch, Ricard Gomà, Toni Morral, Teresa Mira, Enric de Vilalta, Sara Vilà …., a qui, malgrat tot, ara semblen pesar més les sigles de partit que no pas l’oportunitat excepcional que serà el 27-S.  I em resulta irritant la inconsistència dels arguments d’ICV. Per exemple, quan acusen Romeva de ser el salvavides de les “polítiques neoliberals de Mas” o quan alguns diuen que la independència no la volen si l’ha de fer Mas, obviant la transversalitat ideològica de la llista Junts pel Sí o la radicalitat de la llista de la CUP. Mentrestant no sento que qüestionin la dependència d’una Espanya casposament monàrquica, que fa polítiques directament reaccionàries de “nation building”, atribuïbles tant al PP com al PSOE, invertint els nostres diners AVEs ruïnosos, mentre buiden la caixa de reserva de la seguretat social. Em sap greu, en definitiva, veure com indueixen a molta gent de bona fe a creure que un intent de reedició a escala catalana de la victòria d’Ada Colau a Barcelona serà l’avantsala d’un canvi a Espanya que permetrà l’autodeterminació de Catalunya. És curiós observar com ICV s’ha rendit amb armes i bagatges al projecte polític d’un partit tan líquid com Podem(os). Un partit que en termes nacionals en quatre dies ha passat de defensar el dret d’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya a condicionar-lo a un procés constituent espanyol, que tots saben impossible, no només perquè ho asseguren totes les enquestes demoscòpiques, sinó perquè la constitució espanyola és irreformable sense un acord entre el PP i el PSOE. Esgarrifa sentir com Podem(os) promet la lluna en un cove, amb un populisme tronat, mentre que, en termes socials i constitucionals, és cada cop menys rupturista i cada cop és més monàrquic. En aquest sentit, sento pena quan llegeixo les manifestacions d’un vell lluitador veïnal com Lluís Rabell justificant els elogis ditiràmbics que prodiga Pablo Iglesias a Felip VI, dient que ell és republicà de cor, però que Podem(os) i Iglesias no poden anar més de pressa del que permet el sentiment de la seva base electoral. I em semblen democràticament inacceptables expressions com les de Gemma Ubasart, parlant d’explotar “l’odi a Mas” o de personatges obertament sectaris com Albano Dante Fachín, que, convençut de la seva superioritat moral, centra els seus objectius en “expulsar del tauler polític a Mas i a CiU”, mentre que, per justificar la seva més que ambigüitat sobre els drets nacionals de Catalunya, desqualifiquen ERC i ara també Romeva i fins i tot Lluís Llach titllant-los de còmplices i coartada de les “polítiques neoliberals de Mas”.

Les eleccions del 27-S ens diran si les ingents inversions econòmiques destinades a crear un espai polític per a la UDC autonomista tenen algun efecte. L’objectiu confessat per la cúpula dirigent és poder constituir un grup parlamentari propi amb almenys 5 diputats (es conformen amb poc, vist que ara en tenien 16!). Qualsevol resultat inferior serà un fracàs i la viabilitat d’aquest històric partit serà més que dubtosa. En tal cas, no es pot descartar ni la jubilació forçosa de Duran, a qui els poders fàctics del Pont Aeri defenestraran sense pietat quan ja no els sigui útil, ni una segona tanda de baixes.

Quant al PSC, la seva erràtica línia política actual pot acabar de portar el partit a la seva irrellevància en el nou context polític català. És possible, però, que les contradiccions internes i la manca de poder real provoquin una nova tongada de baixes individualitzades. En tal cas els líders d’ERC i dels partits i associacions sorgits d’anteriors escissions, com MES, Alternativa i altres, haurien d’estar a l’altura per facilitar la recomposició de l’esquerra en el nou mapa polític català.

Per acabar, la situació més interessant es donarà en el sí de la coalició CSQEP. Ho serà perquè, d’entrada, no crec que tinguin cap possibilitat de guanyar les eleccions ni de governar en coalició amb la “casta” del PSC. En segon lloc, perquè no són pas cap bloc monolític, sinó una amalgama l’únic ciment de la qual és posar un govern d’esquerres a la Generalitat (sense ni preguntar-se com pagarien les factures). I en darrer terme, perquè el més probable és que les eleccions espanyoles del novembre donaran com a resultat una coalició PP-C’s o bé una coalició PSOE-C’s. Sense poder assolir cap dels seus objectius, el ciment que aguanta junts CSQEP es desfarà i espero que, almenys una part d’ells, els que fien de bona fe el dret d’autodeterminació de Catalunya a un canvi a l’Estat espanyol, espero que entendran definitivament que, ironies de la vida, l’únic procés rupturista real per a l’Estat espanyol, l’únic que obrirà la porta a la seva regeneració democràtica, és la independència de Catalunya. Només espero que quan obrin els ulls no sigui massa tard.

Sobre l’autor:

foto Ricard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@GeneCasals