Defensar la nostra identitat i la nostra dignitat

Acabo de tornar d’unes mini-vacances. Volia conèixer què era La milla de oro Marbellí. Amb pocs dies no es pot emetre un judici definitiu, però sols he vist un enorme dispendi econòmic sobre el qual faria falta saber el seu cost, la seva rendibilitat legal i el seu futur.

He arrodonit el dia amb una reunió convocada per Sobirania i Justícia, en què s’ha parlat sobre la situació política actual. Hi ha una crònica de Joan Serra a Ara.cat

Al tornar a casa he aprofitat la diària desinformació de TVE (TV1) Noticiario i a un quart i cinc d’una, ja del dia següent, he intentat seguir “El debate de la 1”, amb Germà Bel (Junts pel Sí), Miquel Iceta (PSC), Xavier Garcia Albiol (PPC), Ramon Espadaler (UDC), Lluis Rabell (Catalunya sí que es pot), Ines Arrimadas (C’s) i Antonio Baños (CUP). Lamentant-ho, he de confessar que no he pogut visionar/escoltar tot el programa. Massa fort per la meva edat. Tot aquest tràfec m’ha portat a fer les següents reflexions:

Els catalans necessitem tants consells, amenaces, descripcions de les penalitats enormes que patiríem segons el que decidim? No seria millor que d’una vegada per totes els catalans tanquéssim les portes mentals a tanta “col·laboració” forània i ens dediquéssim a escoltar les propostes dels partits i associacions de Catalunya?, dels no dependents de poders colonialistes? Resulta que passats 300 anys encara ens cal escoltar-los i seguir els seus consells?

Queda clara la restringida apertura de l’Espanya imperial als emigrants sirians, que no ho tindran fàcil per a trobar acollida en la mateixa. El sedàs d’entrada serà de malla fina. El Gobierno no està per bromes d’obrir la porta d’entrada als sirians i tampoc no està per obrir la porta de sortida als catalans. Cal protegir “la reserva espiritual de Occidente”

Mai en la història d’Espanya una colònia ha aconseguit la independència sense una guerra. S’ha aconseguit amb el sacrifici de moltes vides espanyoles i en defensa de dios, patria i rei. Serem l’única excepció?

La caverna centralista mai ha sabut pactar, és evident, però l’esquerra catalana (sortosament no tota) no ha estat capaç de fer pinya amb altres partits per aconseguir la llibertat de Catalunya. La política de fer-se el cec i el sord davant l’escanyament econòmic centralista i carregar els neulers a la Generalitat, legalment votada per la ciutadania, pot suposar el principi de la fi de la nació catalana. La defensa d’un partit mai hauria de ser més important que la defensa de la nació. Si Catalunya aconsegueix ser lliure ja es tindrà temps per resoldre els problemes interns de partits.

La constant cançó que diu que si s’és d’esquerres i no es pot votar a l’actual president de la Generalitat és una prova d’una absència de catalanitat, la qual beneficia extraordinàriament als unionistes. Alguns catalans han confós l’ambició del poble català per salvar Catalunya amb l’ambició de poder del seu partit. Després d’una discussió que ja fa anys dura encara no s’han assabentat que la culpa de l’ofegament de l’estat del benestar a Catalunya es deu a les polítiques jacobines del govern central, amb la col·laboració, suposo que ingènua, però eficaç, d’alguns catalans.

La problemàtica social que preocupa a tothom no es soluciona, a llarg termini, cobrint despeses, sinó establint inversions adequades. Sigui necessari cobrir despeses avui o invertir adequadament en l’endemà, l’aixeta econòmica és a Madrid, que rep els impostos, i no és a mans de Catalunya, que s’ha de conformar en l’almoina anual que se li concedeix.

Espanya encara viu en una democràcia vertical (d’origen franquista) i no entén la democràcia que procedeix de la base i flueix cap al govern. Aquesta democràcia centralista ha decidit que l’escanyament econòmic de Catalunya és la millor solució al problema independentista.

Però la independència és viable i necessària. Cal perdre la por al futur i cal escollir el que ha de ser. Arribar a un acord amb la dreta/dreta i nouvinguts paral·lels és impossible i sols una votació assenyada ens pot portar a bon fi.

I cal repetir, no es pot perdre el temps amb les picabaralles entre polítics catalans. Cal votar per una Catalunya lliure. Després del 27S vindrà l’esperada possibilitat de construir una Catalunya d’acord amb la majoria democràtica de la nació i sense influències alienes. Com diu Neus Munté “Ara ens pertoca defensar la nostra identitat, però, sobretot, la dignitat”.

Sobre l’autor:

Pere Cosfotota, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.