Alguna cosa es mou

Pere Costa.

¿És possible que, poc a poc, es pugui aconseguir una societat democràtica sense tics autoritaris, que permeti la lliure exposició d’idees sense produir cascades d’improperis, d’intervencions judicials i amenaces de penalitzacions? Possiblement estem encara lluny d’aquesta situació però no cal perdre l’esperança.

No cal dir que l’inici de la nova legislatura espanyola ha estat un petit, molt petit, excessivament petit, èxit. El Congreso ha frenat la llei educativa del PP. Ja era hora. Encara que el Gobierno es resisteix. Li costa reconèixer que no tots pensem igual.

També és interessant la reacció parlamentària sobre la “recol·locació” política del Sr. Jorge Fernández Díaz (el seu destí podia ser el de conservador del Valle de los Caídos) i també la posició del Sr. García-Margallo després de quedar-se sense cartera ministerial i convertir-se en una personatge comprensiu de les tesis catalanes (???).

Per l’altra banda, i davant de la posició del PSOE/PSC (millor un PSOE “roto que catalán”) no deixa de ser interessant la decisió de Podemos d’admetre estructures autòctones en la seva organització. Tot és començar.

Tampoc és freqüent que un ajuntament important hagi de sotmetre’s a una qüestió de confiança per aprovar els seus pressupostos. Esperem que sigui l’inici d’una reducció de la tossuderia imperant.

Són, encara, petits detalls de la política nacional i autonòmica. Però, ¿podem considerar-los com l’inici d’una nova etapa política en què la col·laboració estigui per sobre de la imposició? El problema és que tothom vol dialogar i arribar a acords. La llàstima és que el diàleg sembla una paraula mancada de definició real.

També hi ha un detall que cal veure com acaba. El de Ciudadanos. Ja té 10 anys de vida i l’adolescència no sempre és fàcil. L’actual configuració del Congreso els hi pot comportar problemes. Fins ara han pogut surar assentats en una agressiva política anticatalana, per bé que executada amb un pretès aire català. Però al final els objectius no es poden amagar. La seva conversió oficial en un partit espanyol i deixar d’utilitzar, quan convingui, l’accent català, resultarà inevitable. L’oposició de la Sra. Punset i dels arcaics Arcadi Espada i Albert Boadella exerceixen una forta pressió i, en algun moment o altre, Ciudadanos haurà de manifestar als seus votants si són un partit nacionalista espanyol, si són liberals, si són social demòcrates, si són regeneracionistes, si són de dretes, si es decanten cap a l’esquerra, etc. Se’ls acaba el temps de l’ambigüitat.

Però, ¿això solucionarà el problema de Catalunya? No somniem truites com deia l’avi. La Constitució, la unitat d’Espanya, la igualtat dels espanyols, allò de si Catalunya ho té jo també ho vull, no canviaran. La voluntat de diàleg de Rajoy i adlàters és nul·la. El “paso marcial” del Sr. Rajoy sempre que algú l’observa i, sobretot, si el filma és significatiu (no sé si el manté dins la Moncloa). No cal capficar-nos. Ben aviat sortiran els “ajustes”, els “recortes” i la culpa la tindran els americans (volia dir la Unió Europea però se m’ha travessat la lletra de l’havanera d’El meu avi).

El PSC, històric guanyador d’eleccions passades, és teòricament demòcrata fins a la medul·la (segur???), però té un objectiu federalista, totalment obsolet, que els pot portar a la definitiva ruïna política.

I les formes no canvien. ¿Què representa una desfilada de l’exèrcit el dia de la inauguració de les Corts Espanyoles?¿No serà un “aviso para navegantes despistados”? I si som en un estat laic ¿per què els electes juren sobre la Bíblia o/i davant d’una figura de Crist? I ho dic amb tot el respecte als creients, que tenen tot el dret a ser-ho, però si en parlem tant de la Constitució, siguem conseqüents.

I el lector es pot preguntar ¿a què vénen aquestes elucubracions sobradament conegudes? Doncs sí, tenen un objectiu. L’opinió que té Europa d’Espanya és pobra, plena de dubtes, voltada de possibles sancions que no s’apliquen per no complicar encara més la situació de la que havia de ser la Unió Europea versus els Estats Units d’Amèrica com a font de riquesa i benestar. Quan em pregunto per què no ha estat així solament se m’acut: la desunió i l’egocentrisme dels Estats, la falta de bona voluntat, el total desajust entre “que Europa m’ajudi” i “tots col·laborem”, l’absència d’una fiscalitat única, la inexplicable ampliació a tota pressa, la burocràcia immensa, la corrupció increïble i un ampli etcètera. Però no és hora de tornar enrere.

Una conclusió certa. Espanya és la nació de la trista figura a Europa i ara, a més, i per acabar de complicar-ho, els catalans pressionen amb els seus drets. Com acabarà tot plegat?

I si cap ingenu pensa en arribar a un compromís dins de la Constitució espanyola i l’homogeneïtat de totes les autonomies, li recomano un text de Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”. A “Home Deus”, obra que acaba de publicar, afirma: “La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. Si l’experiència dels altres votants m’és aliena, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte. Normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins les poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d’acord en els fonaments”. No és la nostra situació com a catalans.

Crec que tot serà molt i molt difícil, però hi ha una necessitat absolutament imparable: que la Catalunya-Estat es presenti davant d’Europa com un tot polític equilibrat. Naturalment no hi seran mai els representants del PP. Seria bona la presència dels representants del PSC però un dia es varen vendre la llibertat i avui no poden ni residir a Nicaragua (em refereixo a la seva seu a Barcelona) pendents que el PSOE els perdoni la seva desobediència. A on hem arribat!!!!!!. Unió Democràtica desapareguda, Convergència desapareguda i reinventada amb dificultats, ERC fent el seu paper (bo, evidentment) però sempre lligat al seu interès particular i l’esquerra feta un garbuix entre Podemos, Comuns, CUP i més. Alguns no en tenen prou i inventen nous partits, amb idees pròpies, magnifiques per acabar de destruir la unitat.

Jo no puc més que dir el que penso però, polítics catalans ¿no veieu que esteu perdent un temps irrecuperable en no formar un tot unitari? Amb tots els matisos propis de cadascú, però cal demostrar que Catalunya és majoritàriament una suma harmònica i no el poti-poti que esteu presentant. La història no jutjarà massa favorablement als que ens fan perdre el temps amb tacticismes partidistes. Cal equilibrar ideologies, deixar imposicions ridícules, pensar quants catalans estan disposats a ser-ho i quants volen seguir sotmesos al arbitris de l’Espanya autonòmica. Si us plau, no esperem a demà.

El que intento explicar és un garbellat del que molts amics, coneguts i presentats em diuen, i que resumeixi i exposo. No deixa de ser una contradicció que encara algú es cregui al Sr. Rajoy que, mentre emula una infinita disposició al diàleg, no està disposat a canviar ni una coma en el precari vademècum democràtic espanyol.

No deixa de ser reconfortant que el Sr. Obama, amb motiu del seu comiat des de Grècia, on va néixer la democràcia, clami per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa per denunciar injustícies i corrupcions, i un poder judicial independent.

El centralisme de França, Espanya i Regne Unit, entre d’altres, és el responsable del fracàs europeu i de l’augment del populisme. No acceptar la possibilitat d’una Europa dels Pobles, en lloc d’una Europa dels Estats, ens està conduint al deteriorament econòmic i internacional.

I per acabar: Bon Nadal. Bo pels creients i bo pels que no ho són, entenent que no és necessari retorçar amb novetats alienes, ni amb pessebres estranys, el ric llegat de la nostra tradició cultural.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Mas i Mas

El procés cap a la independència català té una cara al món i també dins de Catalunya. I tots sabem quina és. Sense pedigrí.

Esperem que els propers dies l’independentisme català accepti aquesta realitat i aturem aquest penós espectacle, pactant una llista unitària com Déu mana i sense experiments.

El President de Catalunya, que s’hi ha deixat la cara complint totes les promeses, que està querellat per posar les urnes en l’històric triomf de tots els catalans el 9-N i que per la independència ha trencat una coalició de 37 anys, resultaria que fa nosa.

Primer foren uns suposats estudis demoscòpics (que no vam veure mai) segons els quals separats sumàvem més, contra tota lògica i contra la Llei d’Hondt. Vivíem la ressaca de les eleccions europees del 14 i s’entén que la possibilitat del sorpasso emboirés algunes ments.

Després d’any i mig políticament erràtic, i patint pels molt reals resultats de les eleccions municipals i enquestes contrastades, Esquerra Republicana es mostra procliu a una llista transversal, això sí, sense el coco, l’objecte de totes les tírries d’una “part no menyspreable” (sic) de l’electorat. El món a l’inrevés.

Veus rellevants de l’entorn d’ERC com la d’Elisenda Paluzie argumenten que hi ha votants d’ICV o PSC per als quals la independència no és prioritat, que podrien votar sí en un referéndum però que en unes eleccions plebiscitàries rebutjarien una llista única. Segons aquest argument, tres llistes separades pro-independència permetrien recollir el màxim d’aquests vots.

A Barcelona tals votants han anat a petar a l’opció populista d’Ada Colau o s’han quedat al PSC, i en molt, molt menor mesura s’han decantat per ERC o CUP.

També addueix la Dra. Paluzie que alguns votants fins ara de CiU no volen la independència i que seguirien el President Mas amb llista pròpia, però no tant si va acompanyat de l’esquerra.

I jo em plantejo per què haurien d’estimar-se més un Artur Mas afeblit per la solitud enlloc de liderant un projecte de país.

Tot plegat em sona bastant esotèric, una cerca de tres peus al gat per evitar reconèixer que un burgès i convers està en millor posició per conduir-nos a la llibertat que l’esquerra independentista de tota la vida.

L’anàlisi de l’esquerra passa per alt un altre efecte molt més potent, el de cavall guanyador o “band-wagon effect”, que va dur tanta gent tèbia a la Via Catalana. Hi anaven perquè era el que semblava que feia tothom, el que es portava. La unió no suma, multiplica. Uns partits polítics que mostren prou sentit d’Estat per treballar per sobre d’ideologies perseguint un objectiu de país donen molta més seguretat cara a la gestió de les incerteses inherents al nostre ambiciós repte.

Una llista unitària que barregi personalitats civils amb polítics experimentats ens dóna les màximes garanties d’èxit, també per encarar la llarga i penosa gestió de la separació d’Espanya. No us pensareu pas que Madrid ens enviarà amateurs, veritat?

Qui vol ser lliure votarà per la llista, encara que no li agradi tothom.

Els partits catalans ja tindrem temps de barallar-nos pels segles dels segles! Després.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació pública, membre de Sobirania i Justícia.