Informació per reflexionar

Esteve Mirabete.

Enceto una modesta col·laboració amb el blog de Sobirania i Justícia convidant a l’intercanvi d’opinions sobre la bondat del sistema electoral espanyol respecte a altres sistemes de nacions del nostre entorn.

Fixeu-vos que parlo de sistema electoral espanyol, a Catalunya encara no tenim llei pròpia tot i que el nostre Estatut ho permet, mai s’ha pogut aconseguir una majoria parlamentària per tirar endavant aquest aspecte legislatiu.

Dies després de la darrera assemblea de Sobirania i Justícia, en un sopar amb uns amics, uns quants també advocats i altres que no ho eren, vàrem comentar sobre quin sistema electoral és més just, equitatiu, representatiu, etcètera. I em van sorprendre dues coses: una que va despertar un animat debat en el que no necessàriament els juristes teníem les opinions més fonamentades, i una altra en què tenim una certa desinformació que de vegades desemboca en una certa idealització d’altres sistemes electorals.

En aquest curt escrit no emetré cap judici ni opinió personal ja que crec que són més interessants altres aportacions i opinions, les vostres, si és que creieu que la temàtica té recorregut en el nostre fòrum, així que em limitaré a donar unes dades i apunts molt esquemàtics.

En general les lleis electorals estan inspirades en raons històriques i culturals. Simplificant molt es mouen dins dels objectius de decantar els resultats cap a oferir més fàcilment majories parlamentàries que tendeixen a una major estabilitat o bé incrementen la proporcionalitat i reflecteixen així la realitat política i social d’una manera més nítida.

Intentaré resumir molt breument alguns sistemes actuals de països propers:

-Alemanya: dues cambres, Bundesrag (alta) de representació territorial i Bundestag (baixa), per aquesta cambra els alemanys depositen dos vots, un nominal per a cadascuna de les circumscripcions i un altre a una llista de partit com fem ací.

-Regne Unit: cada circumpscripció escull un sol representant, aproximadament cada una reuneix uns 80.000 electors i el més votat serà membre del Parlament per aquesta demarcació, la resta de vots no es tenen en compte.

-França: el president de la República s’escull directament, mentre que el Parlament (Assamblea) serà representat per un diputat de cada demarcació. Si ningú obté majoria absoluta en la primera volta, en la segona s’enfrontaran els dos més votats.

-Itàlia: el partit més votat aconsegueix de fet la majoria absoluta encara que potser no li correspondria pels vots obtinguts.

-Espanya: les 52 circumpscripcions escullen els seu nombre de representants al Congrés de manera proporcional a la quantitat d’electors de cada una amb un mínim de representants per demarcació amb un sistema de restes que determina la Llei D’Hondt

Posant un exemple senzill, com a recordatori de com funciona la Llei d’Hondt , seria així:

Suposem que 5 partits A,B,C,D i E es reparteixen 6 escons amb aquest resultats:

A: 10.000 vots, B: 7.000 vots i C: 4.000 vots i D: 2.500 E: 2.000

Dividirem el nombre de vots per cada partit entre el nombre de representants adjudicant el primer representant de cada partir el nombre total de vots, al segon representant el nombre dividit per 2 i així succesivament:

PARTIT A: 10.000/1 : 10.000, 10.000/2: 5.000, 10.000/3 : 3.333, 10.000/4: 2.500

PARTIT B: 8.000/1 : 8.000,    8.000/2 : 4.000,  8.000/3 : 2.666

PARTIT C: 4.000/1 : 4.000,    4.000/2 : 2.000

PARTIT D: 2.500/1 : 2.500,   2.500/2 : 1.250

PARTIT E: 2.000/1 : 2.000

Així el partit A obtindrà 3 escons, el B 2 escons, el C 1 escó, i el D i E  0 escons

A la vista d’allò escrit anteriorment penso que ens podríem preguntar algunes questions o, si més no, plantejar-nos quin sistema ens és més atractiu dels anteriors o potser algún altre, o cap d’ells, i en definitiva quin seria més adient pel nostre país, per exemple:

  • Tenim que primar més l’estabilitat que la representativitat?
  • Quins alicients poden tenir els votants quan en un país la llista més votada encara que no tingui majoria absoluta obté aquesta majoría?
  • Que n’opineu que tots els països tinguin una barrera mínima de representació d’un 4% al 12% segons quin?
  • En el sistema britànic es pot donar que la majoria de representants no es correspongui amb la majoria de votants ja que només guanya un de cada demarcació i es desprecien la resta de vots, quins avantatges o inconvenients li veieu?
  • En principi el sistema alemany sembla el més representatiu, quins avantages o inconvenients li veieu?
  • El sistema D’Hondt es millor o pitjor que els altres?
  • Afegiu-hi les idees que considereu més interessants.

El sistema electoral està referit en les Constitucions respectives d’Àustria, Irlanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, P. Baixos, Noruega, Espanya, Portugal i Suïssa, mentre que a Alemanya, França o Gran Bretanya per exemple no és així, creieu que la Constitució ha de legislar els trets bàsics del sistema electoral com en els primers? o és millor com passa en els segons? A tall d’exemple en els esborranys de dues de les constitucions catalanes que s’han publicat en una apareixen els trets bàsics i en l’altre no.

 

Sobre l’autor:

DSC00397Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.

Sortir del bucle de la llengua

Isabel-Helena Martí.

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enming de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle 16, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

El deteriorament que presentava el sistema fonològic, sintàctic, morfològic i lèxic era motiu de preocupació entre aquelles persones que durant la Renaixença s’escarrassaren per recuperar la genuïnitat -el geni, en paraules de Fabra- del català. Aquest fet i la inspiració romàntica del període propiciaren una forta inclinació a arrecerar-se en un cànon excessivament culte i arcaïtzant que, d’haver quallat, hagués dificultat el procés de recuperació com a llengua moderna i d’ús normal. El mestre Fabra, i el seu valedor polític, Enric Prat de la Riba, n’eren plenament conscients. Vet aquí, doncs, l’origen de l’enfrontament amb Antoni Maria Alcover, detractor de la gramàtica fabriana, o Miquel Costa i Llovera. Per una o altra raó, la iniciativa reformista provocà també reticències entre prohoms influents de les lletres catalanes: Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió i Lluch, entre d’altres. El rebuig, és clar, no només procedí de dins de Catalunya. La reacció de les institucions espanyoles, no cal dir-ho, fou agra i bel·ligerant. Quan la campanya per l’oficialitat del català, promoguda des de la Mancomunitat, arribà a Madrid, fou refusada enèrgicament, tant per les corts com pel govern.

Però, a despit de tots i cadascun dels reptes que hagueren d’entomar els seus impulsors, les normes ortogràfiques foren aprovades el 1913, el diccionari ortogràfic el 1917, i la gramàtica el 1918. Peces imprescindibles en aquell moment, sense les quals l’idioma hagués acabat esdevenint, de totes totes, un patuès socialment irrellevant, relegat als dominis del folklore.

Avui, cent anys després, la situació del català és força delicada tant pel que fa a la qualitat com a l’ús social. El programa de substitució lingüística orquestrat des de l’estat espanyol segueix, a través dels temps, el seu curs inexorable. L’informe 2014 de l’Observatori de la Llengua Catalana (Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua) (2) constata una precarització intensa. La pèrdua progressiva d’usuaris inicials (nadius), les dificultats per atraure parlants entre els nouvinguts i l’eixamplament de la diferència (14,4 punts) entre qui empra habitualment el català (36,3%) i el castellà (50,7%) són signes inequívocs. La maquinària jurídico-política espanyola opera a ple rendiment per estrènyer per totes bandes l’espai de la llengua pròpia i reblar l’hegemonia del castellà. El degoteig continu de sentències i resolucions desfavorables, sobretot pel que fa a l’ensenyament; el Decret de plurilingüisme (País Valencià) i el Decret de trilingüisme (Illes Balears); els vetos sistemàtics perquè el català no esdevingui llengua oficial a la Unió Europea o la denominació de Lapao (actualment derogada) en lloc de català dins la Llei de llengües de l’Aragó, són alguns exemples.

1a pregunta: serà possible recuperar la centralitat comunicativa de la llengua, ara molt afeblida, en una Catalunya independent on el català i el castellà són cooficials?

L’oficialitat constitucional del castellà podria ser considerada pels tribunals fonament de dret per assentar noves prerrogatives a favor dels seus parlants, i posar entrebancs greus a la recuperació i regeneració de la catalanofonia. La professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, en l’estudi comparat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques” (3) mostra que el cas d’oficialitat simètrica de dues o més llengües és inexistent en la realitat política del nostre entorn. Tan sols es pot trobar entre algunes entitats subestatals (Brussel·les a Bèlgica, el Tirol del Sud a Itàlia, Nova Brunsvic al Canadà) o a Malta -amb uns components força diferenciats respecte la situació catalana-.

2a pregunta: ara bé, la independència podrà aconseguir el suport d’una part important de catalans castellanoparlants si no es garanteix l’oficialitat del castellà?

La discussió sobre la llengua està atrapada en un bucle retroalimentat per aquestes dues preguntes. El neguit i la incertesa imperen perquè el tabú és un tap il·lusori. La temptació d’amagar el cap sota l’ala és gran. Hi ha, però, un camí de sortida: escoltar els especialistes, elevar el debat a l’opinió pública i posar-hi el coll per fer possible el consens. La tasca pot semblar feixuga, fins i tot inoportuna. En tot cas, ha estat la precipitació tacticista dels partits polítics que ens hi ha abocat. L’exemple precursor de Pompeu Fabra i Prat de la Riba demostra que l’èxit és plausible. L’exercici democràtic d’arribar a l’acord no serà debades. Ens aproparà també, per si mateix, a aquesta Catalunya civilitzada i capdavantera per la qual, amb tant d’esperit, maldem.

(1) – Per un veritable procés de normalització lingüística en la Catalunya independent Manifest – Grup Koiné – 31/03/2016

(2) – VIIIè Informe sobre la situació de la llengua catalana 2014 Observatori de la llengua – novembre/2015

(3) – L’oficialitat lingüística
Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques
Eva Pons – Departament de Cultura – Generalitat de Catalunya – maig/2015

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti

Poca pràctica i molta irresponsabilitat

Ramon Valimañas.

Fa un parell o tres anys vaig llegir una article al diari The Guardian en què es comentava el difícil que seria seure en una taula de negociació Catalunya – Espanya després dels insults i del menyspreu que des de l’Estat espanyol s’havia tingut contra Catalunya.

Aquesta observació, en aquell moment, no captà la meva atenció. Tanmateix, és ben cert que l’encertaren. Actualment, amb la nova situació política de l’Estat espanyol és quan te n’adones de l’encert de la frase.

Els anglesos, que tenen molta més experiència democràtica i “savoir faire” que els espanyols, ja van veure que amb l’actitud de Madrid que, la situació, en cas d’exigir negociació, es complicaria molt. De negociació sempre n’hi ha, sempre, per més diferencies que tinguis amb l’altre. O és que no van seure a la taula al finalitzar la Segona Guerra Mundial? O bé, quan els països colonitzadors es van veure obligats a abandonar els “seus territoris“ i discutir les noves condicions.

En qualsevol circumstància sempre has d’acabar parlant i negociant per difícil que sembli i complicat que t’ho posin. Recordeu que a l’acabar la guerra del Vietnam, Henry Kissinguer i Le Duc Tho van passar dies i dies discutint la forma de la taula abans de seure però, inexorablement, van acabar asseguts.

L’observació del Guardian ve a tomb en el resultat de les últimes eleccions a les Corts d’Espanya. Després del què s’han dit tots ells, es fa molt difícil el parlar. I això ho veiem dia rere dia. Resulta evident que prevalen els interessos a les altres consideracions però, si has menystingut, faltat al respecte o insultat, es fa extraordinàriament complicat arribar a acords i, en la situació actual, aquest factor pesa, i molt. És el que Graham Green descriu com a “factor humà”.

Molts espanyols encara tenen un marc mental poc democràtic i per això actuen amb aquesta frivolitat i irresponsabilitat, no preveient que, finalment, hauràs de negociar amb qui has insultat i, llavors, les coses seran molt difícils si no quasi impossibles.

David Cameron dóna la impressió de ser un tipus dur negociant, només cal veure la última negociació amb Brussel·les. En canvi, mai vaig llegir a la premsa anglesa un insult o un menyspreu envers Salmond. Sabia perfectament que un dia haurien de parlar i com a demòcrata i intel·ligent no es va complicar la vida. Al revés del que passa a Espanya.

Ara a l’Estat espanyol començaran a aprendre què és la democràcia, que entre d’altres coses, consisteix a respectar la opinió dels altres, i no “el ordeno y mando” del que encara no han sortit, almenys els dos grans partits. Tots els aprenentatges són dolorosos i llargs i, per tant, trigaran a resoldre la situació a menys que des de fora els facin quadrar.

Com a catalans hem d’observar i preveure el nostre cas. Si entre ells ja es maltracten, què faran amb nosaltres?

La paciència, la seriositat, i la solidesa dels nostres arguments són eines imprescindibles per encarar la batalla. Serà des de l’Estat espanyol, amb la seva negativa al referèndum, el que acabarà de convèncer als nostres compatriotes, que encara n’esperen un gest democràtic que nosaltres ja hem vist que no arribarà mai.

En el moment en què això s’esdevingui el percentatge del sí ja serà pràcticament indestructible per més que s’amaguin darrera el Tribunal Constitucional.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

El moment ha arribat

Després de molts anys, finalment sembla que els catalans hem expressat la nostra voluntat seriosa de voler ser independents.

Depenent del color polític, les eleccions del 27-S poden ser interpretades de moltes maneres diferents. Però si les llegim com el que són, unes eleccions al Parlament de Catalunya, el vot independentista ha guanyat per majoria absoluta. El problema sorgeix quan dins d’aquesta majoria es barregen sentiments d’allò que en diem “dretes i esquerres”. Aleshores moltes vegades es fa difícil pensar només en el país i les coses es poden complicar per “lluites” internes. Primer creem un país i després ja veurem com ens organitzem.

Mentrestant una part de la societat civil, al marge dels partits, s’està organitzant, mitjançant una sèrie d’institucions, amb una finalitat conjunta que consisteix en construir un país molt millor. S’ha de posar en marxa doncs, un debat que permeti definir una nova constitució per la República Catalana.

Per aconseguir-ho, a grans trets, és necessari: la participació del màxim d’entitats possibles,  la participació de les institucions públiques, la divulgació per part dels mitjans de comunicació i el màxim de participació ciutadana arreu del territori.

És el moment doncs, de treballar per fer un nou país. Un país just on tots ens sentim còmodes respectant les lleis que nosaltres haurem ajudat a construir. Un país amb una constitució que contempli els drets de tots el que volem treballar per una Catalunya millor, amb independència del color que votem i de les nostres ideologies, on hi càpiga tot: dretes i esquerres, catalanistes o no catalanistes.

Amb això treballem els membres de Sobirania i Justícia, esperem que serveixi d’ajut per aconseguir-ho.

Sobre l’autora:

FullSizeRenderMaria Lluïsa Navarro, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Defensar la nostra identitat i la nostra dignitat

Acabo de tornar d’unes mini-vacances. Volia conèixer què era La milla de oro Marbellí. Amb pocs dies no es pot emetre un judici definitiu, però sols he vist un enorme dispendi econòmic sobre el qual faria falta saber el seu cost, la seva rendibilitat legal i el seu futur.

He arrodonit el dia amb una reunió convocada per Sobirania i Justícia, en què s’ha parlat sobre la situació política actual. Hi ha una crònica de Joan Serra a Ara.cat

Al tornar a casa he aprofitat la diària desinformació de TVE (TV1) Noticiario i a un quart i cinc d’una, ja del dia següent, he intentat seguir “El debate de la 1”, amb Germà Bel (Junts pel Sí), Miquel Iceta (PSC), Xavier Garcia Albiol (PPC), Ramon Espadaler (UDC), Lluis Rabell (Catalunya sí que es pot), Ines Arrimadas (C’s) i Antonio Baños (CUP). Lamentant-ho, he de confessar que no he pogut visionar/escoltar tot el programa. Massa fort per la meva edat. Tot aquest tràfec m’ha portat a fer les següents reflexions:

Els catalans necessitem tants consells, amenaces, descripcions de les penalitats enormes que patiríem segons el que decidim? No seria millor que d’una vegada per totes els catalans tanquéssim les portes mentals a tanta “col·laboració” forània i ens dediquéssim a escoltar les propostes dels partits i associacions de Catalunya?, dels no dependents de poders colonialistes? Resulta que passats 300 anys encara ens cal escoltar-los i seguir els seus consells?

Queda clara la restringida apertura de l’Espanya imperial als emigrants sirians, que no ho tindran fàcil per a trobar acollida en la mateixa. El sedàs d’entrada serà de malla fina. El Gobierno no està per bromes d’obrir la porta d’entrada als sirians i tampoc no està per obrir la porta de sortida als catalans. Cal protegir “la reserva espiritual de Occidente”

Mai en la història d’Espanya una colònia ha aconseguit la independència sense una guerra. S’ha aconseguit amb el sacrifici de moltes vides espanyoles i en defensa de dios, patria i rei. Serem l’única excepció?

La caverna centralista mai ha sabut pactar, és evident, però l’esquerra catalana (sortosament no tota) no ha estat capaç de fer pinya amb altres partits per aconseguir la llibertat de Catalunya. La política de fer-se el cec i el sord davant l’escanyament econòmic centralista i carregar els neulers a la Generalitat, legalment votada per la ciutadania, pot suposar el principi de la fi de la nació catalana. La defensa d’un partit mai hauria de ser més important que la defensa de la nació. Si Catalunya aconsegueix ser lliure ja es tindrà temps per resoldre els problemes interns de partits.

La constant cançó que diu que si s’és d’esquerres i no es pot votar a l’actual president de la Generalitat és una prova d’una absència de catalanitat, la qual beneficia extraordinàriament als unionistes. Alguns catalans han confós l’ambició del poble català per salvar Catalunya amb l’ambició de poder del seu partit. Després d’una discussió que ja fa anys dura encara no s’han assabentat que la culpa de l’ofegament de l’estat del benestar a Catalunya es deu a les polítiques jacobines del govern central, amb la col·laboració, suposo que ingènua, però eficaç, d’alguns catalans.

La problemàtica social que preocupa a tothom no es soluciona, a llarg termini, cobrint despeses, sinó establint inversions adequades. Sigui necessari cobrir despeses avui o invertir adequadament en l’endemà, l’aixeta econòmica és a Madrid, que rep els impostos, i no és a mans de Catalunya, que s’ha de conformar en l’almoina anual que se li concedeix.

Espanya encara viu en una democràcia vertical (d’origen franquista) i no entén la democràcia que procedeix de la base i flueix cap al govern. Aquesta democràcia centralista ha decidit que l’escanyament econòmic de Catalunya és la millor solució al problema independentista.

Però la independència és viable i necessària. Cal perdre la por al futur i cal escollir el que ha de ser. Arribar a un acord amb la dreta/dreta i nouvinguts paral·lels és impossible i sols una votació assenyada ens pot portar a bon fi.

I cal repetir, no es pot perdre el temps amb les picabaralles entre polítics catalans. Cal votar per una Catalunya lliure. Després del 27S vindrà l’esperada possibilitat de construir una Catalunya d’acord amb la majoria democràtica de la nació i sense influències alienes. Com diu Neus Munté “Ara ens pertoca defensar la nostra identitat, però, sobretot, la dignitat”.

Sobre l’autor:

Pere Cosfotota, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

La por no té arguments

El que explicaré va passar fa més d’un any, forma part de la tasca de recerca i documentació per als estudis i informes que fem els economistes catalans. Ara que estem enmig del #ProjectePor de les eleccions del 27s2015 crec que cal explicar-ho.

El 23 de gener de 2014 el ministre d’afers exteriors García Margallo va fer unes declaracions a Onda Cero recollides per Europa Press, dient que una Catalunya independent empobriria automàticament un 25-30% del PIB el nivell de vida dels Catalans.

Enllaç a la notícia de LaVanguaria:

http://www.lavanguardia.com/politica/20140123/54399459073/margallo-catalunya-independiente-empobrecimiento-inmediato-30.html 

El mateix dia vaig dirigir via email una pregunta al Ministeri, demanant pels estudis econòmics que donaven fonament a aquella afirmació, segueix l’email:

1a

Després de vàries trucades de telèfon vaig poder preguntar a la secretària del cap de Gabinet quant de temps tardava el Ministeri en contestar preguntes, i així, finalment em van contestar el 28 de febrer.

La resposta és sorprenent, ja que a la petició d’uns informes tècnics base per una afirmació solemne, em van respondre dirigint-me a un document posterior de febrer de 2014, titulat: “Por la convivència democràtica” de 250 pàgines que tracten de moltes coses, però que no és un estudi o informe econòmic de nivell acadèmic.

Segueix la resposta:

2a

Em vaig llegir l’informe i l’única part que vaig trobar útil com a resposta a la meva pregunta va ser la següent frase de la pàgina 215: “Como consecuencia de todo ello, algunos estudios estiman que el PIB de Cataluña caería alrededor de un 20%”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Paginas/Noticias/20140206_MINISTERIO1.aspx

“Algunos estudios” no estan a la bibliografia del document, de fet el document no té bibliografia més que les cites inserides d’articles de diari. Em vaig desmoralitzar de la capacitat intel·lectual de l’administració espanyola, en veure que el Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya em donava aquest nivell d’argumentació tècnica com a suport de les afirmacions del Ministre Garcia Margallo (per telèfon em vaig identificar com economista i que feia estudis econòmics).

No és però menys sorprenent que en unes setmanes s’havia canviat la xifra del “25-30%” al “20%”.

En aquestes que el dia 13 de març, en referència a aquest informe es fa pública una nota de premsa de títol “Nota interna consecuencias económicas de una hipotetica independencia de Cataluña (17-02-2014)”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Documents/Consecuencias%20econ%C3%B3micas%20de%20una%20hipot%C3%A9tica%20independencia%20de%20Catalu%C3%B1a.pdf

La nota acaba amb el següent paràgraf: “De todo ello podemos concluir que una hipotética independencia de Cataluña llevaría a una caída del PIB catalán alrededor del 20% con unos supuestos conservadores, en donde no se valoran los probables efectos sobre la salida de capitales, inestabilidad financiera y establecimiento de una nueva moneda ni los servicios a los que tendría que hacer frente y que hasta ahora proporciona el Gobierno Central, como Defensa, Seguridad, Diplomacia… por lo menos en los primeros años de la independencia.”

Insisteixo al Ministeri en la petició de l’informe econòmic i pregunto de nou aquesta vegada directament a l’email del cap del Gabinet del Ministre. Segueix l’email:

3a

Han de passar cinc setmanes fins que rebo resposta, em remeten a un llibre de l’any 2010 de Mikel Buesa i concretament al capítol “El coste de la independència de Cataluña”. Segueix l’email.

Captura de pantalla 2015-09-23 a les 22.11.01

M’annexen aquest pdf com a tota documentació a la resposta:

4a

Mikel Buesa és Catedràtic d’Economia de la Universitat Complutense de Madrid, un acadèmic, una persona acostumada als informes tècnics i que la seva especialitat és el tema que estem tractant. Malgrat això, en aquets llibre no fa uns estudis tècnics, sinó que escriu el següent: “Con estas previsiones, se puede conjeturar que las exportaciones catalanas al resto de España experimentarán un aumento de precios del 44,7%; i las que se orientaran a los païses comunitarios, del 18,7%. En el caso de las importaciones, esos incrementos serán del 43,9 y el 17,9%, respectivament. Pues bien, si se tiene en cuenta la sensibilidad de la demanda a los precios, los cálculos correspondientes — conducen a estimar que la reducción de las exportaciones de Cataluña hacia España alcanzará una cifra de 49.209 mmillones de euros y hacia los demás países de la Unión Europea, de otros 8.730 millones. Ello hace un total equivalente al 26,7% del PIB actual de la región…”

Això és, la declaració solemne del Ministre es basa en la conjetura d’un increment de preus del 45% que fa Mikel Buesa.

Investigo més en el tema i trobo una gravació del programa El Gato al agua de la televisió Intereconomia (la trobaran amb el següent títol: “Mario conde – Independencia de Cataluña – 13.02.2012”), on explica la seva afirmació de l’augment de preus amb un exemple: que els automòbils de la SEAT hauran de pagar un aranzel del 20-25% per a poder-los vendre a Europa (minut 5).

Com a analista seriós em correspon comprovar aquesta dada que és tan senzill com anar a la web de la Comissió Europea de la unió d’impostos i duanes i accedir al TARIC (Tarif Intégré Communautaire).

Enllaç:

http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/PDF/?uri=OJ:L:2014:312:FULL&from=EN

Com es pot veure en la següent imatge, la “Conventional rate of duty” o tarifa per a tercers països, és a dir la més alta, resulta un aranzel per als vehicles de la SEAT del 10%.

5a

Finalment arribo a la conclusió de que la declaració solemne del Ministre d’Afers Exteriors Garcia Margallo, no estava basada en un informe econòmic solvent, ans al contrari, es basava en les declaracions d’un senyor (Catedràtic d’Economia) que fonamentava les seves conclusions d’increments de preus del 45% en unes premisses dels automòbils de la SEAT falses.

En els dies actuals previs a la votació del 27 de setembre, en el #ProjectePor ja no ens diuen que el PIB baixarà més del 20%, ara ens diuen que hi haurà un “corralito” i com sempre sense cap informe tècnic que ho fonamenti.

Un afegit, Mikel Buesa és Catedràtic d’economia, i també ha estat candidat del PP, promotor de UPyD i actualment activista del partit Ciudadanos.

Sobre l’autor:

Josep PedrolJosep Pedrol, economista i membre de Sobirania i Justícia. @JosepPedrol

Per què Catalunya provocarà l’ampliació interna de la UE

S’està debatent, els últims temps, la possibilitat d’expulsió dels catalans de la Unió Europea després de la més que probable declaració d’independència. El meu objectiu és intentar demostrar que Catalunya, no només restarà dins de la UE, sinó que modificarà l’status quo de la Unió provocant la seva ampliació interna. Som-hi!

Primer argument: Els 7 milions de catalans som ciutadans europeus i, des del Tractat de Maastricht gaudim de les 4 llibertats (llibertat de circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis). Així mateix, com a ciutadans exercim una sèrie de drets, ja siguin laborals, de vot, de residència o de llibertat de moviment, que no es poden conculcar sense violentar, alhora, l’esperit fundacional de la UE. És a dir, avui es gaudeix d’un dret, però demà aquest dret no se’t reconeix?

S’ha de tenir en compte, a més a més, els ciutadans europeus d’altres estats membres de la UE que viuen i/o treballen a Catalunya, els quals, si “s’expulsés” Catalunya de la UE, restarien en un buit legal de difícil justificació democràtica.

Segon argument: Des del 1986 Catalunya compleix el cabal comunitari conformat pels Tractats fundacionals i la resta de legislació derivada. No necessitem fer cap transició ni preacord d’adhesió. Som dins des de fa quasi 30 anys!!!

Tercer argument: Pel que fa al TUE, l’article 50 estableix la possibilitat de sortir-ne, sigui mitjançant un acord internacional amb la UE, sigui pel transcurs de dos anys des de la petició. Però sempre a petició de l’Estat membre (en aquest cas, hauria de ser Espanya la que acordés sortir ella de la UE, no pas fer sortir una part del territori en contra de la voluntat dels ciutadans de l’esmentat territori; ciutadans europeus, no ho oblidem). És a dir, no existeix un procediment “d’expulsió” pròpiament dit, sinó de retirada. L’expulsió aniria en contra de l’esperit dels Tractats, violentaria els Tractats.

Quart argument: Catalunya és seu d’organismes europeus i internacionals, com la Unió per la Mediterrània (UpM, on en són membres la UE, Mònaco, estats de l’Àfrica del Nord i pròxim orient. 44 en total) o la Universitat de la ONU (que, amb seu a Tòquio, compta amb 16 instituts repartits per tot el món, un d’ells a Barcelona). Si “expulsen” Catalunya de la UE, aquests organismes restarien en terra no europea?

Cinquè argument: La lògica europea és integradora. És més, hi haurà la necessitat de mantenir l’estabilitat en el si de la UE, la permanència i el valor dels drets fonamentals de les persones, i la democràcia com a principi d’actuació fundacional. La voluntat de conservació i permanència de la UE s’imposarà per damunt d’estratègies nacionals. Si cau Catalunya, cau Europa i cau la seva simbologia i la seva legitimitat.

Sisè argument: Catalunya compleix, des de fa més de trenta anys, els requisits d’adhesió que s’exigeixen als estats tercers per ser-ne membre: respecta les llibertats, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans; i gaudeix d’una economia de mercat (economia que és estratègica per al sud d’Europa); és més, Catalunya forma part de l’eurozona i de l’espai Schengen i, per tant, acompleix l’observança dels fins de la Unió econòmica i monetària.

Setè argument: S’ha de tenir en compte el modus operandi de la UE: el pragmatisme. L’antecedent alemany és un exemple paradigmàtic d’ampliació interna sense adhesió, on 16 milions de persones (16 milions!!!) de la República Democràtica Alemanya, al 1990, varen incorporar-se sense procediment formal d’admissió (zas!) amb un procediment simplificat de negociacions i sense possibilitat de veto per part de cap Estat. Gràcies a aquest procediment ad hoc, Merkel pot ser cancellera alemanya i remenar les cireres al si de la Unió. El cas català és un mirall, un reflex del cas alemany: un procediment d’adhesió sense “ampliació” de la UE. Europa quedaria igual, en nombre d’habitants i superfície, però variaria el nombre d’estats membres i, per tant, la representativitat en els òrgans i organismes europeus: una qüestió interna de repartiment de quotes. Només seria necessari una modificació dels Tractats per tal d’establir el nombre de representants al Parlament europeu o el nombre de vots que els catalans tindríem al Consell de Ministres de la UE, o quin tipus de contribució faríem respecte als pagaments al pressupost comunitari (element cabdal aquest últim, doncs la UE farà mans i mànigues per retenir membres aportadors nets al pressupost comunitari).

A banda, en el cas improbable, impossible i fictici que ens “facin fora” de la galàxia europea (per cert, preguntem-nos qui ens farà fora: Rajoy? Merkel, Cameron?, el TJUE?, el Parlament europeu? Sota quina normativa empararan aquesta decisió?), sempre podríem estar dins de l’espai Schengen sense pagar el cost de l’edifici europeu: gaudiríem també de les 4 llibertats sense pagar Comissions, Consells, Parlaments, (o europarlamentaris dropos, que també n’hi ha).

Vuitè argument: Els ciutadans catalans i fins que no es digui el contrari, som, mal que ens pesi a molts i per imperatiu legal, ciutadans espanyols, i per aquest motiu, ciutadans europeus amb els drets, diguem-ne, “inherents al càrrec”. La sacrosanta Constitució espanyola, a l’article 11, assenyala que cap espanyol d’origen, cap, podrà ser privat de la seva nacionalitat. Cap. Ni els catalans. I, mentre no hi hagi una renúncia per part nostra, seguirem mantenint la nacionalitat espanyola; és més, podrem concertar amb Espanya, o el que en quedi d’Espanya, un tractat de doble nacionalitat.

Novè argument: Segons l’article 2 del Conveni de Viena de 1978, la successió d’estats és la substitució d’un estat (en aquest cas, Espanya) per un altre (Catalunya) en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori (el català). Es tractaria de manifestar la voluntat de seguir complint, mutatis mutandis, els acords preexistents amb Espanya (que no són pas poc importants, com les propietats d’ambdós estats, el deute públic, els contractes signats per l’estat espanyol, les concessions atorgades, la/les nacionalitat/s resultants, etc), fins que es concloguin les negociacions de les condicions amb Catalunya (que poden incloure temes importantíssims com les quotes pesqueres, el marc pressupostari, l’adaptació del pressupost espanyol a la nova situació, etc.) La cort d’arbitratge europea pot ser l’encarregada de determinar deutes, drets i sengles repartiments entre les diferents entitats territorials que succeeixin l’actual Espanya.

Malgrat que aquesta Convenció no està ratificada per Espanya, la no ratificació no minva la seva aplicació com a font del Dret internacional consuetudinari. És més, hi ha estats membres de la UE que sí que l’han ratificada. Per una qüestió de jerarquia normativa i tenint en compte que en la prelació de fonts aplicables del dret internacional hi figuren els Tractats i normes de la UE i el dret consuetudinari internacional, aquestes fonts estan per damunt de les lleis nacionals i constitucionals.

I seguint amb la Convenció de Viena, els articles 34 i 35 estableixen el principi de la continuïtat en l’aplicació dels acords subscrits. La dissolució d’un estat (Espanya) no té per què suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous estats resultants (Espanya sense Catalunya i Catalunya) o dels seus ciutadans. Aquesta referència als ciutadans i, per tant, a drets individuals, demostra que no només els estats són subjectes de dret internacional. Resumint: als catalans no ens poden interrompre l’aplicació de drets consolidats.

Addicionalment, cap dels estats resultants de la separació (Espanya sense Catalunya i Catalunya) ocuparien automàticament el lloc del predecessor (antiga Espanya), perquè el que quedaria de l’estat espanyol seria un nou estat diferent.

En conclusió, la independència de Catalunya no ha de suposar la interrupció en l’aplicació dels drets i obligacions derivats dels Tractats de la UE. És més, Catalunya compleix les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori definit, govern efectiu i capacitat per establir relacions amb altres estats.

Sóc del parer que la successió en un tractat constitutiu d’una organització internacional (cas de la UE i dels seus Tractats i normativa derivada) implica automàticament la pertinença a la organització internacional. Si a això li sumem els arguments anteriors, la conclusió és clara: s’imposarà la “realpolitik” i el pragmatisme, i Catalunya esdevindrà el 29è estat membre de la UE. I Espanya hi estarà d’acord!

Sobre l’autora: 

Foto Laura Castel

Laura Castel, politòloga i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Proposta de Lliga Nacional Catalana

S’ha parlat molt sobre on jugaria el Barça en una Catalunya independent, però s’ha parlat molt poc sobre un altre fet que probablement és com a mínim igual d’important: com seria la futura lliga catalana. Una estructura d’estat tan vital com la resta. Quants equips la formarien? Quants tindrien dret a jugar la Champions?

Una lliga de divuit o vint equips a dues voltes només està a disposició dels països més potents del continent. Altres països, de nivell competitiu més baix, tenen deu o dotze equips a la màxima competició i s’enfronten entre ells tres o quatre vegades. És el cas de Suïssa, Àustria o Dinamarca, països que estan situats entre el número 11 i 22 del rànquing que elabora la UEFA, en el qual cadascuna de les 54 lligues que es juguen a Europa té una puntuació. El terme mig serien països com Holanda (9a del rànquing) o Bèlgica (10a), que disposen de 18 i 16 equips respectivament i que juguen a dues voltes amb un playoff un cop s’ha acabat la lliga regular.

A mitjà termini, la lliga catalana hauria d’aspirar a moure’s a prop d’aquests països. Els sis primers, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Portugal i França, són gegants inabastables i Rússia i Ucraïna (7a i 8a del rànquing) tenen fortunes petrolieres darrere que fan que durant els últims anys hagin pujat notablement el seu nivell. Però al voltant del desè lloc, a part d’Holanda i Bèlgica, hi trobem països de llarga tradició futbolística, com Turquia (12a) o Grècia (13a), entre els quals Catalunya no hauria de desentonar. Per això, una lliga de setze equips a dues voltes podria ser un bon model (encara que els primers anys es pogués començar jugant amb 12 o 14 i s’hi transferís progressivament).

El Barça sembla força clar que jugaria fora i l’Espanyol hauria d’estudiar-ho en detall, tot i que a llarg termini la seva inclusió seria molt positiva i s’hauria de mirar de trobar els mitjans per aconseguir-la (una situació similar a la del Celtic a Escòcia). Amb aquest interrogant, els equips que serien fundadors de la lliga catalana podrien incloure els tres que actualment militen a 2aA (Girona, Llagostera i Nàstic) i els de 2a B (Sabadell, Barça B, Reus, Lleida, Espanyol B, Hospitalet, Olot, Badalona, Cornellà i Pobla de Mafumet).

Amb els equips citats la xifra estaria entre tretze i catorze, però Barça B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, per la seva condició de filials, són casos que s’haurien d’estudiar a part. No hi ha dubte que a nivell esportiu no són un obstacle, però a nivell d’afició i per tant de rendiment econòmic estan per sota de la resta. El Barça B podria seguir jugant a la lliga espanyola (o on vagi el Barça), l’Espanyol B si el seu primer equip es queda podria alimentar-lo de jugadors des de la segona divisió catalana i la Pobla hauria de veure si li convé continuar lligada al Nàstic o vol emprendre l’aventura de caminar tota sola.

Si hi haguessin aquestes baixes o es volgués ampliar el nombre d’equips, alguns dels que actualment militen a 3a podrien fer el salt. Caldria veure si s’ha de tenir en compte els mèrits aconseguits estrictament en l’última temporada (aleshores el Prat, el Sant Andreu, l’Ascó i l’Europa serien candidats) o si es dóna l’oportunitat a algun dels històrics (Figueres, Terrassa, Palamós o Gramanet, que actualment travessa un mal moment econòmic). O una combinació de totes dues coses.

La segona divisió podria tenir també setze equips, la base de la qual seria l’actual competició de 3a divisió (vint equips). S’haurien de restar els que passessin a jugar la nova primera divisió i potser incloure-hi l’Espanyol B o la Pobla de Mafumet. La nova tercera divisió es podria fer a imatge de la Primera Catalana actual (dos grups), que ja depèn de la Federació Catalana de Futbol. I, després de la reestructuració del futbol amateur que es va fer fa dues temporades (de Primera a Quarta Catalana), no sembla que hi hagi d’haver gaire cosa a tocar en aquestes categories. Tampoc en el futbol de base, que depèn pràcticament tot de la Federació Catalana (excepte la Divisió d’Honor).

Un dels atractius que sens dubte tindria una nova lliga catalana és la possibilitat de disputar competicions europees. Com tot, aquest accés hauria d’estar precedit d’una negociació amb la UEFA per regular el nombre d’equips que anirien a la Champions League i a la Europa League (i en quina fase prèvia entrarien). A partir del lloc 16 del rànquing UEFA (i fins al 54) tots els països tenen dret a una plaça de Champions i tres d’Europa League (amb les comptades excepcions de Liechtenstein, Andorra, Gibraltar i San Marino, per motius obvis), de manera que no hi ha motiu per pensar que Catalunya hauria de ser menys. Si, amb el temps, la lliga catalana s’aconseguís situar entre la 7a i la 15a, aleshores el nombre de places per a la Lliga de Campions s’incrementaria a dues. Això no vol dir que aquests equips arribessin a disputar competicions europees, sinó que entrarien a la fase prèvia que dóna la possibilitat, si se superen una, dues o tres eliminatòries, depenent del cas, de participar en la competició corresponent.

Un nou país també podria servir per posar punt final a la incomoditat que fins ara ha suposat la Copa Catalunya, una competició sense premi que ningú volia guanyar. Si el campió disposés d’una plaça per a la prèvia de l’Europa League, per exemple, l’interès per aconseguir la victòria creixeria notablement. A més, també es podrien prendre altres mesures per fer la copa més atractiva. Una podria ser adoptar el model anglès, en què tots els equips competeixen contra tots a partit únic al camp del més feble. Això faria que un equip de la penúltima categoria es pogués enfrontar a un de primera en el seu dia de glòria i desapareixerien els dobles partits en eliminatòries en què la diferència entre els equips fa innecessària una tornada. A més, tal com es fa en bàsquet (on és un títol importantíssim) o es feia en futbol fa una bona colla d’anys, es podria pensar de concentrar en un tram de la temporada (inici o final), aprofitant que una lliga de setze equips a part d’oxigenar més el calendari podria donar moments com aquests.

Malgrat que la base d’aquesta nova lliga fossin els equips catalans que actualment militen a la 2a B espanyola, és probable que el nivell d’aquests equips incrementés i per tant també el de la lliga catalana en conjunt. La possibilitat de jugar a Europa podria portar més jugadors estrangers dels que hi ha actualment i la professionalització d’uns equips que ara són semiprofessionals seria un pas important a assolir. Això dependria d’un augment d’ingressos que va lligat a l’interès que desperti la lliga entre els aficionats, de manera que és una mica un peix que es mossega la cua. Però probablement els ingressos de televisió que puguin tenir els clubs, encara que les audiències no siguin espectaculars, seran majors als que tenen actualment i en conseqüència les entrades als estadis també haurien de créixer. Aprofitant que el país és petit es podrien potenciar els desplaçaments i crear un bon ambient de futbol, imitant una mica el model alemany: preus baixos i estadis plens.

Per descomptat, això és només una primera aproximació a com podria ser el futbol d’elit en una Catalunya independent. Segur que molta gent té idees al respecte que podrien millorar el que s’ha proposat en aquestes línies, de manera que com que el nou país ha de ser de tots és una bona idea que l’anem construint entre tots. També podem convertir el futbol en alguna cosa més que una màquina immensa de fer diners.

 Sobre l’autor:

perfil1 (1)

David Ginebra, lingüista i membre de Nettalking.

Noruega, sobirania i felicitat

Havent dimitit tots els ministres de llurs funcions i havent declarat oficialment el Rei que no podia procurar al país un nou govern, el poder reial de Noruega ha deixat de funcionar… En  llur qualitat de representant de la nació, l’Storting acaba d’encarregar als ministres dimitits  l’exercici provisional, a títol de govern noruec, del poder conferit al Rei en la constitució i les lleis, mitjançant les modificacions oportunes per fer efectiva la dissolució de la unió amb Suècia, de fet que el Rei ha cessat d’exercir les funcions de rei noruec”

Declaració unilateral d’independència del parlament noruec (Storting) – 7 de juny de 1905

És a l’eminent historiador i jurisconsult normand Charles Benoist (Courseulles-sur-Mer, 1861-1936) a qui devem la crònica detallada de l’aspre conflicte sobre política exterior que enfrontà durant uns anys Noruega i Suècia, aleshores unides sota el paraigua de la dinastia dels Bernardotte (casa reial sueca). El Tractat internacional de Kiel havia arrabassat Noruega el 1814 a Dinamarca, derrotada en les guerres napoleòniques, i forçat la seva annexió a Suècia. L’intens torcebraç en relació als serveis consulars, origen de la disputa, palesava interessos comercials oposats i, en certa manera, dues ànimes irreconciliables. L’obstinació sueca per fer passar Noruega, tant sí com no, per l’adreçador, acabà comportant la dissolució dels vincles polítics entre les dues nacions mitjançant una resolució de caràcter unilateral impulsada pel parlament noruec (Storting) (1).

El text de Benoist, minuciós en la descripció dels fets i d’innegable vocació didàctica, es desenvolupa en 23 planes i relata quasi en temps real (l’escriu l’agost de 1905, dos mesos després de l’incident) tant els precedents històrics com les vicissituds d’ordre jurídico-polític generades per la secessió. L’estil, però, és netament periodístic. Es publicà a la que és avui la revista mensual en actiu més antiga d’Europa: la parisina Revue des Deux Mondes, fundada el 1829 i tribuna de prestigi entre juristes, acadèmics, literats i, en general, les elits intel·lectuals i polítiques del període (2).

El catedràtic d’història constitucional europea a l’Escola lliure de ciències polítiques, ancestre de la moderna Sciences Po, qualifica de veritable “revolució” el succeït a Noruega. No obstant això, s’expressa en uns termes sorprenentment contemporitzadors, atesa la cultura política de l’època i el perfil tradicionalista de l’autor:

“Noruega acaba de dissoldre, nou anys abans d’esdevenir centanària, la seva unió amb Suècia. Ho ha fet d’una manera no només serena sinó també digna, noble i quasi religiosa. El Rei, per la seva banda, en lloc d’apel·lar a la força, s’ha conformat amb protestar i argumentar com un vell professor de dret. Vet aquí que el Parlament noruec, l’Storting, ha estat capaç, amb un sol gest, de portar a terme, pacíficament i educada, una revolució”

Diuen que Charles de Gaulle fundà la Cinquena República influït, en part, per les idees de Charles Benoist, singularment les contingudes a l’obra “Sophismes politiques de ce temps” (3). La Cinquena República, encara vigent en l’actualitat, instaurà a França un règim semi-presidencialista amb un cap d’estat legitimat pel vot popular directe, amb l’objectiu de potenciar les capacitats del poder executiu i refermar els mecanismes de contrapès democràtic. És precisament aquesta determinació en la cerca de la “millor forma de govern” que porta Benoist a reflexionar, en el decurs de l’article, sobre les enormes dificultats que han d’afrontar les unions entre diverses entitats de caire estatal. Es refereix a la política en termes de “geometria” i, seguint el símil, a “la quadratura del cercle” quan les entitats agregades volen disposar d’un nivell de sobirania equiparable. La federació entre iguals, sosté, és una entelèquia, un projecte irrealitzable empíricament. És per això que troba la secessió de Noruega revolucionària en les formes, però lúcida en el fons.

Mentrestant a Catalunya, Enric Prat de la Riba està a punt de donar a conèixer “La nacionalitat catalana” (maig de 1906). L’assaig esdevindrà referencial per l’incipient nacionalisme polític d’aleshores, i també pel dels atribolats temps a venir. Descriu Catalunya com un “estat natural” per la seva condició de comunitat nacional en contraposició a Espanya que és un “estat plurinacional”. Però com a fórmula política no planteja la independència sinó la federació, que ha de dotar de continuïtat la unitat d’Espanya. El futur president de la Mancomunitat no augura que la reacció espanyola a una possible secessió catalana pugui ser, de cap de les maneres, ni respectuosa ni pacífica, com ho ha estat, uns mesos abans, la del rei Òscar II de Suècia. Cal, doncs, indefectiblement, esbossar un projecte d’integració. Fracassat aquest, de forma fefaent i reiterada al llarg dels anys, tan bon punt l’amenaça de repressió violenta s’esvaeix, un creixent, i probablement ja majoritari, segment dels ciutadans catalans orienta les seves preferències constitucionals envers la creació d’un estat independent.

El Regne de Noruega és avui un dels estats més pròspers del planeta, no només per les magnituds econòmiques que presenta sinó, sobretot, pel grau de desenvolupament humà del seu teixit social. Any rere any els estudis mostren com el nivell de “felicitat”, tant estadística com autopercebuda, dels noruecs encapçala tots els rànquings internacionals. El Social Progress Index del 2015 situa el país com número u, a l’avantguarda mundial en progrés, benestar i oportunitats pels seus ciutadans (4). Igualment el darrer informe de les Nacions Unides sobre la felicitat al món (World Happiness Report 2015) l’ubica dins del grup dels quatre països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca i Noruega (5). Els segueixen, per ordre de puntuació, Canadà, Finlàndia, Holanda, Suècia, Nova Zelanda i Austràlia. Tots ells amb poblacions dins d’una forquilla que oscil·la entre els 327 mil habitants d’Islàndia i els 23 milions d’Austràlia, i on també podria encaixar Catalunya atenent la seva dimensió.

Fou Thomas Jefferson, epicuri confés, qui, a la Declaració d’Independència dels Estats Units, es referí a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” (Life, Liberty and the pursuit of Happiness) com a drets naturals i inalienables de l’ésser humà, i que els estats tenen obligació d’emparar. Però per poder arribar-hi són moltes les nacions que, com Noruega i els EUA, s’han hagut de desempallegar abans d’una condició política disfuncional que els impedia l’exercici lliure de la plena sobirania, i atènyer les capacitats màximes. El 31 d’agost de 1905 començaren les negociacions de separació entre Noruega i Suècia, després d’un referèndum que avalà la iniciativa unilateral del parlament. El 26 d’octubre Òscar II reconegué el nou estat i abdicà del tron noruec. Poc després, la nit de cap d’any, el cèlebre compositor romàntic, i compromès activista pro-independència, Edvard Grieg, escrigué, amb melangia, al seu diari personal (6):

“Ara que l’any 1905, aquest gran any, s’escola em sento ple de gratitud per haver pogut viure’l. Però sense els somnis de la meva joventut, que aquest any ha fet realitat, la meva música ves estat mancada dels antecedents necessaris. Aquests anhels han modelat la personalitat de la meva música. Si aquest 7 de juny ves arribat en la meva joventut, aleshores, què ves esdevingut de la meva música? No, és millor així.
La lluita, al llarg de tota la meva vida, per la independència ha estat la més gran de les fortunes. La llibertat és: l’esforç per aconseguir la llibertat!”

(1) – Dissolution of the union, 1905 – The Royal House of Norway
(2) – La sécession de la Norvège – Charles Benoist, Revue des Deux Mondes, agost 1905
(3) – Charles Benoist ou la recherche du “meilleur gouvernement” – François Broche, Magistro
(4) – Social Progress Index 2015 – Social Progress Imperative
(5) – World Hapiness Report 2015 – Sustainable Development Solutions Network, Nacions Unides
(6) – Edvard Grieg: Art and Identity – Erling Dahl Jr. i Monica Jangaard, Amazon

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí,  presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.