Ens queda seny?

Pere Costa.

Voldria recordar breument tres temes: imperi, eleccions, Catalunya.

Imperi. Cristòfol Colom et alter, varen fer un descobriment increïble. Es varen explorar grans territoris per part de la Corona de Castella. Poc després existia un imperi en el que no es ponia el sol. L’espoli econòmic posterior a les colònies va ser demencial. Els espoliats es varen rebel·lar. Hi havia dues úniques solucions: pactar i configurar una mena de  Commonwealth o creure que “Dios es español” i el “honor patrio está por encima de todo”. La decisió va ser ignorar el pacte, l’equilibri, la justícia i mantenir l’espoli a canvi d’una religió imposada, una llengua imposada i d’una “Madre Patria” dictatorial. El resultat va ser la guerra, innumerables espanyols morts, i la decadència.

Resultat actual: A l’envellida Castella, avui Espanya, li queda una única colònia: Catalunya.

Però l’espoli, el colonialisme i la dictatorial Madre Patria no s’han adonat de res. Abans era la Corona de Castilla, avui es la Constitución Española.

Però resulta que la Madre Patria ha passat a millor vida, que la “región” catalana està farta de treballar per  la Corona, i vol ser lliure i arribar a un acord menys cruel i sanguinari del que varen haver de suportar les antigues colònies per ser independents.

Eleccions. Espanya és un país especial. Sempre ha estat, en pau o en guerra, vivint en un enfrontament de dretes i esquerres. Això s’ha acabat però no ho poden entendre. Serà allò de “Dios, Patria y Rey”, serà allò de la “unidad de destino en lo universal”, serà que l’únic que entenen són les dictadures?

Catalunya. En aquests moments té una opció única per, sense guerres, morts i misèries, alliberar-se de la pesant llosa d’una Espanya caduca, dictatorial, que no sap el que és el diàleg, ni la llibertat dels altres.

Però sabrà Catalunya aprofitar aquest magnífic moment històric? No cal dir que alguns catalans  dubten d’aquesta possibilitat ja que en lloc de fer una pinya única i forta per la llibertat es complauen en perdre el temps en disquisicions polítiques secundaries a la independència. Amb una mica de seny, podrien deixar-les pel futur i ara fer pinya per solucionar l’actual situació, i després dialogar i arribar a decisions sobre el demà polític de la nostra nació.

I sols es pot confiar en la política veritablement catalana i serveixi d’exemple el d’un partit liderat per un catedràtic de dret constitucional que no aconsegueix ni sortir en el llistat de les votacions de Galícia i Euskadi, però a Catalunya juga un paper idèntic al del PP quant al seu profund anticatalanisme. I que des de Pompeu Gener, passant per Jordi Pujol, Artur Mas, el President de la Generalitat, Raül Romeva, etc. no deixa “títere con cabeza” però queda lluny de donar cap solució que no sigui la sacrosanta Constitució (El País, 28 setembre 2016).

Es pot afirmar, doncs, que la Constitució Espanyola sols la pot interpretar l’Estado Español d’una manera semblant a com la Bíblia sols la pot interpretar l’Església Catòlica.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Bisbe Omella

Enric Cirici.

Només tres mesos ha trigat el nou bisbe de Barcelona per manifestar que no és polític i que el que li interessa és la qüestió social i religiosa a la seva nova diòcesi. És el manual de tots els bisbes quan arriben a la seu de Barcelona. És normal que no parlin del que saben interessa, com seria la informació amagada de com han estat escollits. Això una i altra vegada i la resposta per part del que fa carrera política és que no en fa, sinó el que el preocupa són els pobres. Utilitzen els marginats per amagar ambicions de poder en la ruta cap a Madrid i Roma. Les deficiències materials per pal·liar la pobresa, precisament a Catalunya estan força ben ateses per organitzacions eficaces creades per gent que si responen a la crida evangèlica sense renunciar a la fidelitat nacional. Omella de la consciència de tenir un País que no és el seu en diu fer política. Imagino que la seva negació de l’existència nacional catalana també deu ser una actitud derivada de la seva neutralitat davant el genocidi històric de generacions espanyoles que pensen com ell. Utilitza, com fan altres, la precarietat econòmica i social per dissimular la negació explícita de la nostra existència com a comunitat diferenciada.

Omella arriba a Barcelona, dient com tots els bisbes nomenats sense cap mirament apostòlic, que no fa política. I no en parla sinó que en fa ja que malgrat trobar el President del País i altres consellers processats, té la barra de dir que Catalunya no existeix com a País. No podem acceptar que una persona amb cultura mínima no sàpiga com va l’elecció de bisbes i que el País que ha estat enviat li varen afusellar els seu President Companys, el catòlic Carrasco i Formiguera, cap de l’oposició i tants altres atemptats de tota mena encaminats a obtenir finalment la desaparició de tota cultura i consciència nacional. Per la seva carrera política no l’importa negar l’evidència que hi ha un poble que viu i prospera al marge de repetides repressions. No creu que la majoria de la població, a la que teòricament ha d’evangelitzar, accepta Catalunya com el seu País. El nou arquebisbe, que suposem culte, ignora la existència de documents constants d’eclesiàstics i ciutadans que han sacrificat la seva vida per una Pàtria que ha estat objecte de genocidi continuat durant generacions.

Omella al dir que només hi ha un País que és Espanya creu que el genocidi ja s’ha consumat.

No cal que tornem una vegada més a recordar-li quina ha estat la història eclesiàstica de Catalunya, la política, la nacional…no cal ja ho sap. El que ha de fer és marxar si no vol afegir-se a l’acció genocida espanyola.

Article publicat a Tornaveu (28-04-2016)

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-05-20 a les 16.06.54Enric Cirici, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. .@cirici2

Laïcitat: l’excepció francesa en crisi a França

Carles Armengol.

Michel Onfray, el filòsof francès, ateu confés i militant, acaba de proposar que França incorpori una assignació tributària de l’Estat a les confessions religioses mitjançant una casella a la declaració de la renda per tal que catòlics, jueus, musulmans o ateus expressin les seves preferències. A l’estil de la “creueta” espanyola però oberta a més opcions. Veient aquesta proposta, especialment sorprenent per la personalitat del seu autor, ens podem preguntar: què està passant a la França de la laïcitat?

Sovint, ni que sigui per qüestions estrictament geogràfiques, quan Catalunya ha volgut mirar a Europa s’ha aturat a França i no ha anat gaire més enllà. Així ha passat en la qüestió de la relació de l’Estat amb les confessions religioses.

El concepte d’Estat laic, o la mateixa idea de la “laïcitat”, que són expressions extremament problemàtiques i interpretades de maneres molt diferents, entre nosaltres se solen entendre “a la francesa”, que no deixa de ser una manera particular, entre moltes altres, d’enfocar aquestes qüestions.

La laïcitat francesa, que té com a expressió legal la coneguda i encara vigent Llei de 1905 que estableix una estricta separació entre l’Estat i les esglésies i comunitats religioses, supera el marc del caràcter de l’Estat per arribar al paroxisme de predicar la laïcitat de la societat. Una laïcitat, doncs, que ha esdevingut com una religió d’Estat que gairebé situa tot fet o tota manifestació de caràcter religiós en el terreny de la sospita i aspira a reduir-les o confinar-les a l’estricta esfera privada.

Aquest mena de “laïcitat”, que a voltes se’ns vol presentar com a model per a Catalunya, no deixa de ser una excepció en el conjunt d’Europa. És més, fins i tot a la centralista França, hi ha determinats Departaments –aquells de tradició més germanòfila- on la Llei de 1905 no és d’aplicació i l’Estat francès paga el salari als ministres de culte.

A la mateixa França, cada vegada hi ha més veus que posen de relleu les limitacions d’aquest model de laïcitat com a forma de gestionar el fet religiós en una societat plural i en un règim de llibertat.

En aquest sentit, van ser molt significatius els pronunciaments en el viatge de Benet XVI a França el 2008. En aquella ocasió, el president Sarkozy va reiterar la necessitat d’avançar vers una “laïcitat positiva“, tal com ja s’havia expressat en una anterior visita al Vaticà: un Estat separat de l’Església però obert al diàleg, a la tolerància, a la cooperació i al respecte cap a les diferents religions. El Papa va expressar la necessitat d’obrir una reflexió sobre “el vertader sentit i la importància de la laïcitat” i es va mostrar molt receptiu vers aquesta idea d’una laïcitat sana o positiva. Aquestes expressions han anat fent fortuna i cada cop són més emprades en el debat sobre aquesta qüestió.

Però els moviments a França no s’han produït només en aquesta esfera. Destacats exponents de la intel·lectualitat laica francesa es mostren preocupats per la manca de cohesió social al seu país, per la qüestió religiosa i, específicament, per l’escassa integració social i política de la població francesa més identificada amb l’islam.

En aquesta línia són molt significatius els darrers posicionaments de Michel Onfray, el filòsof de l’ateisme més destacat a França i un referent a tot Europa. En declaracions a La Vanguardia d’aquest 12 d’abril, aquest militant de l’ateisme proposa que França abandoni el laïcisme per propiciar un islam republicà, un pacte social pel qual l’Estat financïi mesquites via impost de la renda, marcant una casella com es fa a Espanya amb l’Església, supervisar els sermons i protegir els musulmans, “així no estaria en mans de governs estrangers que no tenen cap raó per estimar França”, una casella oberta a catòlics, jueus o ateus.

Onfray, autor d’un exitós i polèmic Tractat d’ateologia (2005), amb més de dos-cents mil exemplars venuts a França, no renuncia al seu ateisme, ans al contrari, i afirma que “és difícil, avui dia, pensar lliurement, i encara més pensar com a ateu”. Recentment ha publicat Pensar l’islam. L’obra va sortir primer a Itàlia, després en català, a Edicions de 1984, i finalment a França, on va ajornar la seva publicació per no fer-ho immediatament després dels atemptats de novembre a París.

L’autor, que segueix denunciant el que ell considera caràcter alienant de la religió i de tots els dogmes, fa un pas més enllà de les seves opcions per entendre que la convivència demana reconèixer l’altre i propiciar la llibertat de tots. L’Estat pot ser laic però no pot imposar la laïcitat a la societat. Aquesta és –i ha de poder ser- plural.

Article publicat a www.catalunyareligio.cat

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol, pedagog i membre de Sobirania i Justícia. .@carlesarmengol