Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

 

Com Àustria o Dinamarca, també en Educació

Si el grau de progrés i d’evolució social es mesura amb la inversió en educació que realitza cada país, nosaltres no en sortim ben parats. Espanya destina als seus alumnes al voltant de 1.014€ per càpita. Catalunya, una mica menys: 890€. Unes xifres molt lluny dels nostres referents: Àustria (2.068), Dinamarca (3.544), Noruega (4.445) –per citar-ne alguns. Podem pensar que això ho solucionarem amb el dèficit fiscal, però no només és un problema de diners, sinó també d’estructura. Falla el model central: no té sentit que algú en un despatx de Madrid decideixi com estudia un nen d’onze anys a Olot; però també fallem en les nostres competències: no s’ha sabut modernitzar el model d’aprenentatge als nous temps (TIC).

Els nostres problemes educatius no acaben amb la llengua o la sisena hora –que són els temes més recurrents– sinó que tenim problemes tant o més profunds que aquests. Arran dels tràgics fets de l’Institut Joan Fuster, una setantena de docents van publicar una carta al diari ARA on, partint dels fets a La Sagrera, desgranaven una sèrie de punts problemàtics del model vigent dels quals parlem poc o gens. Tenim professionals excel·lents, però pocs recursos i massa burocràcia –en aquest sentit Xavier Melgarejo és de lectura obligada amb el seu Gràcies Finlàndia.

Un dels moments en què veus que alguna cosa va malament –i que no presagia res millor– és quan l’educació obligatòria (primària i secundària), la formació professional i la universitat es regulen amb independència unes de les altres, com si fossin alienes entre elles. Un any en reformen una, i l’any vinent retoquen l’altra. N’ha escrit molt l’ex-rectora de la UOC, Imma Tubella, amb postulats molt interessants. Aquesta falta de correlació entre les etapes educatives provoca situacions com ara que, el primer any d’universitat, és a moltes facultats un repàs d’allò que es pressuposa que hauries d’haver après al batxillerat: llengua, filosofia, història, matemàtiques, estadística, etcètera.

Hi ha un exercici que ho exemplifica molt bé. Si llegiu el temari d’un curs de batxillerat actual veureu que s’hi expliquen molts conceptes que, almenys jo, vaig aprendre en cursos anteriors al batxillerat. I anant més enrere, recordo que part del temari que jo feia amb catorze o quinze anys, els meus pares l’havien estudiat essent encara més joves. Sembla, doncs, que amb els anys hem anat retardant i reduint el temari escolar de manera alarmant. Sempre recordaré un peculiar manual d’educació que em va caure a les mans ara fa uns anys. Era un llibre homologat i certificat per educadors on es demanava, a grans trets, que els alumnes havien d’acabar 4rt d’ESO sabent un mínim de coneixements. De manera concreta, recordo l’apartat de literatura. Segons el manual, si l’alumne coneixia els noms d’alguns autors, el seu any i lloc de naixement, i el títol d’algun dels seus llibres, ja ens podíem donar per satisfets. Jo no sabia si riure o plorar.

Aquesta aproximació tan bàsica a l’educació parteix del factor memorístic, que regenta gairebé totes les etapes educatives. Estudiem per aprovar, no per aprendre. El model ha girat sempre entorn de la repetició i la memorització de noms, dades i fets concrets. Però a mi m’interessa més que un alumne em sàpiga desenvolupar una idea que no pas em digui el títol del llibre on surt aquesta idea. De què serveix relacionar El mite de la caverna amb Plató si després no el sabem explicar? De què serveix conèixer que la Revolució Francesa succeeix al 1789 si no sabem dir en què va consistir? O en el camp de les ciències: de què serveix aprendre’s una fórmula de memòria si després no sabem quan o com aplicar-la correctament? Patim un excés de memorització i per contra no desenvolupem suficientment el raonament
crític.

Un altre punt del model educatiu que mai m’ha fet el pes és la poca (a vegades nul·la) modernització del temari amb el pas dels anys. Expliqueu-me quin sentit té que els meus avis, els meus pares, jo mateix, i ara els meus alumnes, haguem estudiat el mateix temari de literatura. D’acord que hi ha uns autors clàssics que cal saber, però el món ha canviat, i la manera de relacionar-s’hi, també. Per exemple, la influència de J. K. Rowling en el món literari és excepcional. La posem dintre de la llista dels clàssics, o la menystenim perquè encara és viva i la seva literatura és fantasiosa i juvenil? A l’hora d’explicar el nostre món, crec que un alumne establiria abans una relació entre el seu context social i les obres d’Stieg Larsson o Karl Ove Knausgaard, que no pas amb obres clàssiques. Compte, amb això no vull dir que haguem de passar pàgina de les grans figures literàries, sinó que cal ampliar el ventall del temari educatiu tenint en compte el present. Tinc la sensació, i no sóc l’únic, que rebutgem allò contemporani com si fos poc acadèmic. És un fet palès que també s’observa amb la filosofia i amb l’art. Per reflexionar-hi.

I un altre punt tant o més cabdal que els esmentats i que també mereix atenció és la tecnologia de la informació. Durant segles no hem tingut la tecnologia per canviar el model clàssic d’aprenentatge però ara que la tenim, per què no l’emprem? La idea de posar un ordinador a cada classe i fins i tot a cada alumne se’ns presenta com una idea nova, però en realitat és molt vella. De fet, per a Steve Jobs, aquesta idea ja era una prioritat als anys vuitanta. Com hem evolucionat des d’aleshores? Seguim amb una classe quadriculada, amb els alumnes asseguts de manera individual, i amb el professor embrutant-se les mans de guix. Ens pensem que per incorporar una pissarra electrònica ja hem fet les paus amb el món tecnològic. Però a molts països europeus la tauleta digital és ja l’únic element a classe. Les aules són espais diàfans, amb grans taules que permeten els alumnes estar més a prop i interactuar entre ells. No hi ha una zona concreta pel professor, que es mou constantment, s’asseu amb ells, i els hi planteja el temari de tu a tu. Des de primària, fins a la universitat. El resultats, de moment, estan essent molt bons.

Cal entendre l’educació com la clau de volta de tot i, com a tal, cal repensar-la de dalt a baix. No s’hi val fer un nyap per tapar un altre nyap. Com amb el nou estat, cal pensar l’educació des de zero, amb una fulla en blanc. I si ja tenim mig centenar de llibres que ens parlen del futur econòmic de Catalunya, fora bo començar-ne a tenir almenys una dotzena que parlessin també de com educarem els nostres fills.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_n

Marc Perelló, professor i investigador universitari. Membre de Nettalking.