Els comuners de Castella

Pere Costa.

Encara que sigui evident, cal iniciar el tema amb la consideració històrica que la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella, més coneguts com a Reis Catòlics, no va comportar en absolut la unitat nacional d’Espanya donat que es va tractar d’una unió personal en què cadascun dels territoris va conservar la seva autonomia, administració i lleis.

La història interessada, aquella que vol fer creure que Espanya existeix com a nació amb anterioritat als ibers, no dóna el braç a tòrcer negant el fet que l’esmentat matrimoni respectés la independència de la corona de Castella i de la corona d’Aragó. Això no impedeix, malauradament, que aquesta unió personal fos el principi de la posició dominant de Castella i del declivi d’Aragó.

Però no és aquest el fet que volem descriure ni la realitat de l’inici del centralisme castellà sinó fer palès un determinat comportament que ha donat lloc al llarg de la història a un seguit de costos inútils, guerres colonials, guerres europees i guerres peninsulars.

Entre els anys 1504 i 1506 Castella passa per una profunda crisi econòmica, males collites, epidèmies, pujada impressionant dels impostos reials, fam i conflictes socials. Cal afegir-hi els problemes de la successió reial fins trobar una possible solució amb el príncep Carles de Gant, mal governant, amb la ment en la successió de Maximilià d’Alemanya i la consegüent realitat d’empobrir el país amb els elevats impostos, necessaris per mantenir els seus afanys imperials.

En el seu regnat els castellans, no tots naturalment, es queixen i sorgeixen les comunidades. En poc temps es constitueixen en oposició demanant la fi de la política fiscal reial i la llibertat, paraula bastant nova en aquells moments i encara difícil d’entendre en ple segle XXI.

Toledo (1520) va iniciar la revolució, van seguir Santiago, Zamora, Burgos, Segòvia, Valladolid, Àvila, Madrid, Andalusia, Granada, Extremadura, Múrcia…  tenint força importància en les  ciutats, entre d’altres, de Tordesillas i Medina del Campo. El cardenal Adriano (futur papa Adrià VI) anomenat governador del regne en absència del rei li escriu textualment: “Dicen expresamente que las pecunias de Castilla se deben gastar al provecho de Castilla y no de Alemania, Aragon, Napoles, etc. y que Vuestra Majestad ha de governar cada una tierra con el dinero que de ella recibe”.

La rebel·lió va tenir els seus alts i baixos. No és el cas esmentar-los aquí. A la fi els rebels es veuen amenaçats per una repressió armada amb l’ajuda financera de Portugal i de l’alta noblesa preocupada per mantenir els seus privilegis. Després de la batalla de Tordesillas i de Villalar, i amb presència de la més il·lustre noblesa castellana, foren executats els capitans del bàndol comuner Padilla, Bravo i Maldonado.

Ara bé, la repressió va durar diversos anys ja que Carles V no sabia què era la clemència. Les indemnitzacions foren una càrrega enorme per les ciutats dominades. L’economia castellana es veié molt afectada, es reduí el negoci de la llana -l’únic important- i la falta de treball es féu endèmica.

Les comunidades volien acabar amb les situacions de privilegi i limitar el poder reial i la seva organització recorda a l’actualment denominada democràcia directa. Redactaren una Constitució que no es va poder aplicar. L’assemblea d’Àvila al 1520 es va configurar com un autèntic govern en una situació en la que el rei no era ben vist, la idea de l’imperi no era acceptada per les ciutats i tot allò que el sol mai es ponia en el mateix hemisferi tampoc. El despotisme i l’absolutisme, però, s’imposaren i la idea d’un país en llibertat es va diluir i extingir.

Els comuners varen iniciar la modernitat a Castella i entengueren la lluita per la representació política. Espanya va perdre a Villalar la possibilitat no sols de viure en una llibertat política, sinó també la d’oblidar-se de la concepció imperial i convertir-se en una nació moderna.

Els comuners endegaren una revolució, però prematura, i no  pogueren aconseguir les reivindicacions polítiques que anhelaven. Fou una més de les possibilitats perdudes al llarg de la història per evitar un estat centralista, uniformador, dominant, aferrat al seu passat i amb ànsies imperials. Aquesta ideologia condueix a la incapacitat de respectar l’existència d’altres llengües, costums, religions, cultures i nacionalitats sense voler comprendre que, avui,  no estem en una situació transitòria de canvi sinó en un veritable canvi d’època que exigeix flexibilitat, intuïció, realisme i àmplia capacitat de consens i diàleg. Ja fa segles que la “España donde nunca se ponía el sol” és un mer joc de paraules.

Com a consideració exemplar referida al temps passat, potser és bo recordar a Juan-José López Burniol quan diu, a manera d’exemple, que tota opció reformista sobre Cuba era vista a Espanya com l’inici del desmantellament de l’imperi colonial. Ara ja sols queda Gibraltar i Catalunya. A què esperen?

Cal acabar recordant que l’intent d’esquarterament de la llengua parlada per més de 10 milions d’espanyols és una pura vergonya, que la repressió institucional armada o judicial és un altra vergonya, similar al desviament de fons del corredor mediterrani cap al centralisme de Madrid, i tantes actuacions paral·leles. Així fracassen els països embolcallats en la corrupció.

On és l’estat de dret?

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

On som?

Ramon Valimañas.

A l’agost del 2016 estem en guerra, al segle XXI, a l’Europa comunitària, dins la NATO, i dins l’ euro però, en guerra amb l’ estat espanyol.

Algú va dir que la guerra era la continuació de la política amb altres mitjans. Els espanyols, a nosaltres, sempre ens havien bombardejat, no cal dir que han estat bastantes vegades, i encara n’hi ha molts que ho enyoren. Recordeu com Gregorio Peces Barba comentava que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada 50 anys i així s’acabaven els problemes. Quan se li va contestar va respondre: “tienen la piel muy fina”, i aquest era del PSOE !!!!!! No vull ni imaginar què pensen els altres.

El nostre camí ha capgirat el nostre esquema polític com un mitjó. Mirem, el Partit Popular ha passat a ser absolutament irrellevant en el nostre Parlament i l’única cosa que pot fer és filibusterisme. L’antiga CiU es va separar i el què queda de la UDC ja s’encarregaran els creditors que, després de perdre bous i esquelles, només en deixaran els ossos. El nou PDC s’ha hagut de renovar de dalt a baix per poder seguir, i noms il·lustres i intocables han desaparegut de la nit al dia, fins i tot el d’algun que no s’ ho acabava de creure va fer una finta a l’últim minut, per no fer un ridícul còsmic. Els del PSOE en versió catalana estan anys llum d’on eren, de ser un poder hegemònic en molts àmbits han anat patint desercions, pèrdues d’escons en ajuntaments, i diputacions fins arribar a ser insignificants comparat amb el que havien estat. C’s nascut contra el procés, s’ ha nodrit de vots dels socialistes i del PP i no han fet el mal que pretenien. A l’esquerra existeix un magma de sigles i grups que encara viuen en el somni del referèndum pactat i la fraternitat ibèrica. Pobrets! Només despertaran amb el referèndum que es farà al culminar el procés, desprès d’aprovar les lleis de desconnexió, i en aquell moment “exigiran“ que s’els escolti. La seva “superioritat moral” els fa francament inaguantables i perfectament prescindibles. Que ningú pensi que ens ajudaran abans. No tenen el valor de dir no a un referèndum perquè no quedaria bé, però sempre posaran excuses per no celebrar-lo: que si no és pactat, que si no es donen les condicions, etc. Però sobre tot, que no es faci.

En el nostre caminar hem fet baixes notables dins el món de la fiscalia, s’han vist obligats a acusar al President de la Generalitat i tres membres més per salvar la cara (la seva) davant l’enorme desobediència civil que va significar la consulta no permesa, i per acabar-ho d’adobar vam impedir la formació del govern Rajoy a principis d’any. En el judici contra l’expresident i les conselleres, a més del diputat Homs, no crec que posin ningú a la presó. Són burros però no tant.

En el terreny econòmic totes aquelles plagues bíbliques i viatges a l’espai sideral no s’han produït.  El nostre PIB està creixent més que l’espanyol, les exportacions van força bé (ja som el 25% del total espanyol), el turisme igual, l’atur per sota la mitjana espanyola i amb la independència hi ha estudis que diuen que disminuiria un 4% mes. Barcelona s’està consolidant com punt important dins la tecnologia. Ara, per justificar la seves mentides anteriors, diuen que els de fora segueixen invertint perquè no creuen en la independència.

I tot això ho hem fet sense trencar cap vidre a l’aparador. Els espanyols estan desesperats perquè no saben com aturar-ho i tot el que han fet ha estat inútil, el tema Pujol, les acusacions al President Mas i a l’alcalde Trias, campanyes de desprestigi arreu, etc. I nosaltres caminant endavant sense caure en provocacions i és així com hem de seguir.

Si mirem enrere veurem que primer van ser amenaces, que no cobraríem les pensions, que posaríem fronteres i pagaríem duanes que no ens reconeixeria ningú, que ens expulsarien de la UE, etc. Nosaltres cada amenaça l’hem anat rebatent i no han produït l’efecte desitjat per ells, només els ha faltat el Brexit, per això ara ja no en parlen tant, ja hem entrat en una nova fase.

Hem de veure què passa amb en Quim Arrufat en el nou i flamant càrrec a les CUP. Aquest nomenament no penseu que és casual, es difícil endevinar perquè els “nous” són tan hermètics com els “vells”.

Som al tram final, però encara que no quedi molt serà molt dur, primer pel seu orgull ferit i segon pels diners. Que ningú pensi que ho acceptaran de bon grat ja que si poden faran mal i ja els és igual perquè és l’últim tros de l’imperi. I a més tenen por a l’efecte contagi perquè en aquest cas els resultats serien una autèntica catàstrofe per ells, per l’Espanya de matriu castellana.

Tot el que hem fet, si ens ho haguessin dit fa uns anys, no ho hauríem cregut, encara que a vegades no ho valorem, hem avançat un munt, un autèntic munt.

Nosaltres hem de seguir endavant amb determinació i tan junts com puguem, si ho fem així la victòria serà nostra de forma contundent.

Sobre l’autor: 

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.

L’economia i la independència

Joan Vallvé.

Sovint ens preguntem què passaria amb l’economia del nostre país si finalment poguéssim accedir a la independència. S’han escrit un gran nombre de treballs sobre aquesta qüestió i val a dir que les opinions polítiques dels autors, en alguns casos, han fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. No vull dir amb això que no hi hagi hagut treballs molt seriosos fets per persones d’absoluta solvència i que podem ben creure en les seves conclusions. Altra cosa és el tractament que els mitjans de comunicació puguin donar sobre els treballs fets, aquí sí que l’orientació del mitjà és clarament decisiva en el tractament que s’hi voldrà donar.

El passat dijous dia 21 de juliol es va presentar el número extraordinari de la Revista de Catalunya, corresponent al 2016 i que duia per títol “Impacte econòmic de la independència” L’acte va tenir lloc a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya i fou presidit pel M Hble. President de la Generalitat.

El treball coordinat per Oriol Amat i Modest Guinjoan consta de catorze capítols i unes conclusions dels coordinadors. Els títols d’alguns capítols tenen noms suggestius com són: “Un Estat en contra”, “Catalunya i la Unió Europea”, “Recaptació i despesa pública”, “La qualificació creditícia de Catalunya”, “Les pensions en la Catalunya Estat, en el conjunt de l’estat del benestar”, “Quin risc de boicot comercial hi hauria en cas de secessió?”, per esmentar-ne uns quants. Pràcticament cada capítol té unes conclusions que fan possible obtenir una opinió ràpida sobre l’assumpte que es tracta.

La conclusió final és prou explícita:

-Una Catalunya independent seria viable econòmicament.

-El fet que Catalunya esdevingués un Estat dintre de la UE li aportaria avantatges i major benestar.

-El diàleg constructiu entre Catalunya, Espanya i la Unió Europea són imprescindibles per arribar a acords que protegeixin millor els interessos de totes les parts.

-La independència vol dir més mitjans i per tant més progrés i més llibertat.

Al finalitzar el seu parlament, el coordinador Oriol Amat va mostrar l’exemple del tractament rebut pels diferents mitjans de comunicació escrits amb motiu d’un acte celebrat feia un any i també sobre la possible independència de Catalunya. A Barcelona dos diaris posaven la notícia a primera plana i reflectien les opinions que s’havien donat. Un altre diari donava la notícia sense destacar i un quart no únicament això, sinó que donava una informació contrària a la que havien donat els conferenciants. Els diaris de Madrid alguns no esmentaven el fet i la majoria donaven una informació tergiversada. Veurem enguany quina notícia donen.

A la cloenda el president Puigdemont va destacar la importància del procés cap a la independència i que aquest s’ha de fer amb rigor o no es farà. Ens trobem en un debat que podem qualificar de segona generació, ara ja no discutim si cal la independència sinó les seves conseqüències i el que hem de preparar per tal que les coses surtin bé.

Acabo l’article dient que una bona preparació és la lectura del número extraordinari 2016/1 de la revista de Catalunya: “Impacte econòmic de la independència”.

 Sobre l’autor:

1976Joan Vallvé, enginyer industrial i membre de Sobirania i Justícia. @jvallve1

What’s going on in Catalonia?

Mònica Morros.

Les traves posades des de l’estat espanyol perquè Catalunya no pugui explicar al món el procés català només fan que incrementar. Tot i això, la societat catalana no cessa en els seus intents i precisament, dimarts passat, Sobirania i Justícia en va ser un clar exemple. What’s going on in Catalonia? Era el títol del acte que des de la associació es va organitzar a la London Academy of Diplomacy. Els possibles escenaris futurs i l’immobilisme espanyol van centrar bona part de la conferència. Els ponents van acostar la realitat catalana a un públic anglès molt interessat en la temàtica.

Isabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia, juntament amb Brendan Simms, director del Project for Democratic Union van ser els encarregats de donar el tret de sortida al col·loqui.

La primera ponent convocada al esdeveniment, Montserrat Guibernau, professora de la Universitat de Cambridge, va fer un recorregut històric fins al moment actual, tot destacant les darreres manifestacions catalanes. La manca de reconeixement de Catalunya com a nació fou el punt que Guibernau considerà clau en la incapacitat de convivència d’ambdues parts. Tot i la seva voluntat que Catalunya esdevingui un nou estat, va advertir que el procés pot ser molt llarg i que el reconeixement exterior trigarà més anys del què s’espera.

Antoni Castells, catedràtic de la Universitat de Barcelona i exconseller d’economia, va ser el següent en prendre la paraula. La Constitució Espanyola de 1978 i els efectes que se’n deriven varen ser els temes principals de la seva intervenció. Seguint amb la línia de Gibernau va evidenciar que el no reconeixement de l’estat espanyol com un territori plurinacional, en la Carta Magna, és un dels problemes d’integració entre Catalunya i Espanya. Entén que la situació que Catalunya està vivint va més enllà d’un mer afer intern ja que esdevé un conflicte purament democràtic.

Per últim, l’economista Miquel Puig, va aportar la visió més optimista de la taula explicant que el referèndum català tindrà lloc en algun moment o altre. Segons ell l’estat espanyol no podrà obviar sempre l’opinió pública catalana. Va parlar d’amor, por i interès i com aquestes tres sensacions, que els catalans tenien, han evolucionat des de la firma de la Constitució Espanyola de 1978 fins actualment amb la voluntat d’esdevenir un estat propi.

L’acte va ser un gran èxit i comptà amb la participació molt activa del públic assistent. Com digué l’expresident Artur Mas, en una intervenció ara ja fa uns mesos, “L’adversari al qual ens enfrontem és molt més poderós que nosaltres; però David no va vèncer a Goliat perquè fos més fort, sinó perquè era més astut i hàbil”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Captura de pantalla 2016-05-07 a les 0.47.51

Uns quants comentaris personals d’una anglesa, fins ara europeista, sobre l’acord per intentar evitar un Brexit

Jana Graham.

El 20 de febrer a Brussel·les, David Cameron va aconseguir atorgar al Regne Unit un estatus especial. Els 28 membres de l’EU van acceptar pràcticament totes les concessions que els havia exigit el primer ministre britànic. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker ha descrit l’acord com a quelcom just per al Regne Unit i just per la resta d’estats de la UE. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va assegurar en roda de premsa, que l’acord pres per una unanimitat, sobre un nou encaix del Regne Unit a la Unió Europea, és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. També va comentar que tant el Regne Unit com la UE es necessiten entre ells i que precisament per aquest motiu els els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè el nou acord serveixi perquè els britànics vulguin romandre a la UE.

El famós acord preveu que el Regne Unit pugui limitar els ajuts als immigrants comunitaris durant set anys i impedir que els nous immigrants que hi arribin, o els nens i nenes que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill (l’anomenat child benefit). L’acord també dona dret a Gran Bretanya a desmarcar-se del compromís de formar una unió cada cop més estreta que fixen els tractats de la UE.“Mai no formarem part d’un superestat europeu! Mai no ens unirem a l’euro”, va assegurar Cameron. “Seguirem participant del què creiem que funciona, influint en les decisions, però ens quedarem fora de tot allò que no funciona, com les fronteres obertes o els rescats de l’euro.”

Com a anglesa i fins ara europeista, em costa entendre i acceptar les concessions que la UE ha ofert al Regne Unit. Exactament de la mateixa manera que em va costar, fa unes dècades, amb Margaret Thatcher.

La retallada de les prestacions socials als treballadors de la resta de la UE i els canvis al child benefit són, al meu parer, una discriminació per nacionalitats que conforma un atac als fonaments de la UE. Amb aquest acord els britànics podran gaudir d’una UE a la carta i jo em pregunto: perquè els altres 27 tenen tanta por del possible Brexit? Que té el Regne Unit que és imprescindible? És la segona economia de la UE, un dels 2 membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, important per la seva Política Exterior i de Defensa. Fins a aquí d’acord. Però això justifica aquest status tan especial?

No hem d’oblidar que el Regne Unit és un país que en el millor dels casos és euroescèptic i en els pitjors antieuropeu. Què passarà si ara altres països també demanen un tractament especial? Ángela Merkel, per exemple, troba la proposta dels canvis al child benefit interessant, donant la impressió que potser l’Alemanya voldria adoptar-los. I el greu problema dels refugiats ja està causant escletxes a la unitat de la UE. “ Una unió cada cop més estreta” em sembla molt llunyana amb o sense el Regne Unit.

Per acabar només recordar que aquest acord no és garantia de res. Serà en el referèndum del 23 de juny on decidirà si el Regne Unit es queda o marxa de la UE. Tant de bo Catalunya tingués la mateixa oportunitat de decidir el seu futur en un referèndum!

Sobre l’autora;

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

Catalunya, motor d’Europa?

Isabel-Helena Martí.

L’economia catalana rutlla d’allò més bé, oi? Fa uns dies Jordi Baiget, conseller d’Empresa i Coneixement, en donava fe, pletòric (1). Les exportacions catalanes el 2015 han fulminat tots els màxims de creixement històric, registrats ininterrompudament durant els darrers cinc anys. En el passat exercici les vendes a l’exterior han crescut un 6,1% i han assolit una quantia inèdita, prop dels 64 mil milions d’euros. A Espanya les vendes globals a l’exterior han experimentat un augment del 4,3%.

Les dades de l’evolució econòmica catalana susciten l’optimisme no només entre els actors polítics. Fins i tot, aquells obligats per natura a la cautela, es mostren satisfets. L’informe trimestral de conjuntura catalana, recentment presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és bon exemple (2). El 2015 es tanca amb un gens negligible creixement del 3,2% del PIB (el mateix que per l’economia espanyola), i no es descarta revisar a l’alça la previsió del 2,8% pel 2016. Un escenari internacional favorable -però amb riscos creixents- s’assenyala com a primer coadjuvant: baixada dels preus del petroli, devaluació de l’euro, tipus d’interès reduïts, i política monetària expansiva del Banc Central Europeu. Panorama, doncs, benigne però alhora transitori, en tant que supeditat a desencadenants externs. Incideixen també factors d’àmbit domèstic, principalment una recuperació gradual de la confiança per part d’empresaris i consumidors. Trets, tots ells, extrapolables a la resta de l’Estat, que presenta unes pautes de creixement força coincidents. Perceptibles, fins i tot, per aquells que pretenen trobar en els tres punts que separen les, igualment execrables, taxes d’atur catalana (17,7%) i espanyola (20,9%), dues realitats econòmiques divergents. L’homogeneïtat de les polítiques en el marc espanyol i la prevalença d’un model productiu orientat als preus baixos i la profusió de llocs de treball poc o gens qualificats, són dos factors que ens uniformitzen i amalgamen els uns amb als altres, a la vegada que allunyen Catalunya de l’Europa de l’eficiència i l’equitat. Malgrat els molt lloables esforços de l’administració i acadèmia catalanes, els ressorts de producció més qualitatius, fonamentats en la innovació i recerca, són encara poc determinants en la generació de PIB i oportunitats en el mercat laboral.

El mite de la Catalunya motor-econòmic-europeu, bressol d’una societat precursora i benestant, en altres temps nodrit amb afany des del màrqueting polític, s’esfilagar-se extenuat, incapaç de passar amb suficiència la prova de la simple constatació empírica. L’índex Eurostat del PIB per capita 2014 (en termes de paritat de poder adquisitiu) de 276 regions de la UE-28, és eloqüent (3). La mediocritat de Catalunya és absoluta, amb 8 escadussers punts (108) per sobre la mitjana europea. Situada, no només per sota de la Comunitat de Madrid (125), País Basc (119) i Navarra (113), sinó també a anys llum de les 21 regions europees més dinàmiques econòmicament (la menys avançada de les quals supera en 50 punts la mitjana).

Per l’altra banda, el govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros encara, l’agenda de reformes que la Comissió Europea reclamà, ara fa justament un any, en un informe macroeconòmic demolidor (4). Els desequilibris són colossals. Brussel·les alerta que la correcció del dèficit i la reducció del deute, la flexibilització del mercat laboral, la remodelació del sistema financer i una millor liberalització econòmica són tasques urgents, pendents de realització, que situen l’economia espanyola en una tessitura d’extrema vulnerabilitat. Però n’hi ha més, el llast de la corrupció, la manca de productivitat, l’atur i desigualtat estructurals, la fragmentació del mercat interior, la caiguda de la inversió en R+D, l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur, i un llarg i desesperançador etcètera. El projecte institucional i econòmic espanyol és un fiasco estrepitós.

Catalunya, a més de resultar damnificada per aquesta realitat comuna, ha d’afrontar una altra de particular i afegida. La derivada d’un encaix polític disfuncional dins l’Estat que comporta, entre molts altres perjudicis, un dèficit fiscal crònic entorn del 8%, l’absència d’inversió en infraestructures crucials i un seriós empobriment addicional en la qualitat de vida dels ciutadans.

D’entre les deu economies globals actualment més competitives, segons el Fòrum Econòmic Mundial, sis són estats amb poblacions d’una dimensió equiparable a la catalana (Suïssa, Singapur, Holanda, Hong Kong, Finlàndia i Suècia) (5). Si ho mirem des de la perspectiva, sempre més amable, del nivell de desenvolupament humà i felicitat autopercebuda, el World Hapiness Report 2015 de les Nacions Unides identifica els cinc països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i Canadà (6). Hi ha, doncs, una contrastada correlació positiva entre competitivitat, benestar i mida poblacional reduïda. Són bones notícies. L’horitzó a Catalunya podrà ser tot un altre, tan bon punt es disposi dels instruments d’un estat independent.

(1)  – Les exportacions catalanes assoleixen els 63.839 milions d’euros el 2015 – Acció 10 – Generalitat de Catalunya – 18/02/2016

(2)  – Informe trimestral de conjuntura catalana – Cambra de Comerç de Barcelona – Gener 2016

(3)  – 2014 GDP per capita in 276 EU regions – Eurostat – 26/02/2016

(4)  – Country report Spain 2015 – Comissió Europea UE – 26/02/2015

(5)  – The world’s top most competitive economies 2015-16 – Fòrum Econòmic Mundial – 30/09/2015

(6)  – World Hapiness Report 2015 – Nacions Unides – 23/04/2015

Sobre l’autora: 

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti

Una igualtat desdibuixada

Mònica Morros.

Dilluns 22 de febrer, es commemora el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. La discriminació de gènere és una problemàtica que malauradament, impregna tots els àmbits de la nostra vida i el mercat laboral no n’és pas una excepció. Actualment, les dones que viuen als països catalans,cobren un 25% menys que els homes per la mateixa tasca.

Igualtat? No, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Però les desigualtats no són sols en la quantia. Si mirem la jerarquia i les posicions que gaudeixen de més poder i per tant de més prestigi, observem que aquestes també són ocupades majoritàriament per homes. Segons dades de l’observatori IQ els llocs de direcció i gerència de les empreses són ocupats en un 67,6% pel col·lectiu masculí.

Justícia? No, encara hem de treballar més per assolir-la.

Però aquesta segmentació no sols és present de manera vertical. Horitzontalment també existeix. Les dones tendeixen a ser majoria en les ocupacions destinades als serveis i a la cura. Sembla que els rols de gènere estiguin escrits a foc al mercat laboral.

Llibertat? No, encara hem de superar la socialització masclista.

Volem construir una república justa i igualitària. Però ha ser, justa i igualitària per tots i totes. Volem una república d’homes i dones lliures on aquestes pràctiques siguin intolerables i eradicades.

Seguint les paraules de l’escriptora Maria Mercè Marçal i Serra ” A l’atzar agraeixo tres dons; haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida”. Se’ns ha brindat la gran oportunitat de deixar de ser una nació oprimida però també hem de deixar de tenir el 50% de la nostra societat vivint sota aquesta subtil opressió.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.   .@monicamorros

Publicat a Infoanoia.cat

La por no té arguments

El que explicaré va passar fa més d’un any, forma part de la tasca de recerca i documentació per als estudis i informes que fem els economistes catalans. Ara que estem enmig del #ProjectePor de les eleccions del 27s2015 crec que cal explicar-ho.

El 23 de gener de 2014 el ministre d’afers exteriors García Margallo va fer unes declaracions a Onda Cero recollides per Europa Press, dient que una Catalunya independent empobriria automàticament un 25-30% del PIB el nivell de vida dels Catalans.

Enllaç a la notícia de LaVanguaria:

http://www.lavanguardia.com/politica/20140123/54399459073/margallo-catalunya-independiente-empobrecimiento-inmediato-30.html 

El mateix dia vaig dirigir via email una pregunta al Ministeri, demanant pels estudis econòmics que donaven fonament a aquella afirmació, segueix l’email:

1a

Després de vàries trucades de telèfon vaig poder preguntar a la secretària del cap de Gabinet quant de temps tardava el Ministeri en contestar preguntes, i així, finalment em van contestar el 28 de febrer.

La resposta és sorprenent, ja que a la petició d’uns informes tècnics base per una afirmació solemne, em van respondre dirigint-me a un document posterior de febrer de 2014, titulat: “Por la convivència democràtica” de 250 pàgines que tracten de moltes coses, però que no és un estudi o informe econòmic de nivell acadèmic.

Segueix la resposta:

2a

Em vaig llegir l’informe i l’única part que vaig trobar útil com a resposta a la meva pregunta va ser la següent frase de la pàgina 215: “Como consecuencia de todo ello, algunos estudios estiman que el PIB de Cataluña caería alrededor de un 20%”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Paginas/Noticias/20140206_MINISTERIO1.aspx

“Algunos estudios” no estan a la bibliografia del document, de fet el document no té bibliografia més que les cites inserides d’articles de diari. Em vaig desmoralitzar de la capacitat intel·lectual de l’administració espanyola, en veure que el Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya em donava aquest nivell d’argumentació tècnica com a suport de les afirmacions del Ministre Garcia Margallo (per telèfon em vaig identificar com economista i que feia estudis econòmics).

No és però menys sorprenent que en unes setmanes s’havia canviat la xifra del “25-30%” al “20%”.

En aquestes que el dia 13 de març, en referència a aquest informe es fa pública una nota de premsa de títol “Nota interna consecuencias económicas de una hipotetica independencia de Cataluña (17-02-2014)”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Documents/Consecuencias%20econ%C3%B3micas%20de%20una%20hipot%C3%A9tica%20independencia%20de%20Catalu%C3%B1a.pdf

La nota acaba amb el següent paràgraf: “De todo ello podemos concluir que una hipotética independencia de Cataluña llevaría a una caída del PIB catalán alrededor del 20% con unos supuestos conservadores, en donde no se valoran los probables efectos sobre la salida de capitales, inestabilidad financiera y establecimiento de una nueva moneda ni los servicios a los que tendría que hacer frente y que hasta ahora proporciona el Gobierno Central, como Defensa, Seguridad, Diplomacia… por lo menos en los primeros años de la independencia.”

Insisteixo al Ministeri en la petició de l’informe econòmic i pregunto de nou aquesta vegada directament a l’email del cap del Gabinet del Ministre. Segueix l’email:

3a

Han de passar cinc setmanes fins que rebo resposta, em remeten a un llibre de l’any 2010 de Mikel Buesa i concretament al capítol “El coste de la independència de Cataluña”. Segueix l’email.

Captura de pantalla 2015-09-23 a les 22.11.01

M’annexen aquest pdf com a tota documentació a la resposta:

4a

Mikel Buesa és Catedràtic d’Economia de la Universitat Complutense de Madrid, un acadèmic, una persona acostumada als informes tècnics i que la seva especialitat és el tema que estem tractant. Malgrat això, en aquets llibre no fa uns estudis tècnics, sinó que escriu el següent: “Con estas previsiones, se puede conjeturar que las exportaciones catalanas al resto de España experimentarán un aumento de precios del 44,7%; i las que se orientaran a los païses comunitarios, del 18,7%. En el caso de las importaciones, esos incrementos serán del 43,9 y el 17,9%, respectivament. Pues bien, si se tiene en cuenta la sensibilidad de la demanda a los precios, los cálculos correspondientes — conducen a estimar que la reducción de las exportaciones de Cataluña hacia España alcanzará una cifra de 49.209 mmillones de euros y hacia los demás países de la Unión Europea, de otros 8.730 millones. Ello hace un total equivalente al 26,7% del PIB actual de la región…”

Això és, la declaració solemne del Ministre es basa en la conjetura d’un increment de preus del 45% que fa Mikel Buesa.

Investigo més en el tema i trobo una gravació del programa El Gato al agua de la televisió Intereconomia (la trobaran amb el següent títol: “Mario conde – Independencia de Cataluña – 13.02.2012”), on explica la seva afirmació de l’augment de preus amb un exemple: que els automòbils de la SEAT hauran de pagar un aranzel del 20-25% per a poder-los vendre a Europa (minut 5).

Com a analista seriós em correspon comprovar aquesta dada que és tan senzill com anar a la web de la Comissió Europea de la unió d’impostos i duanes i accedir al TARIC (Tarif Intégré Communautaire).

Enllaç:

http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/PDF/?uri=OJ:L:2014:312:FULL&from=EN

Com es pot veure en la següent imatge, la “Conventional rate of duty” o tarifa per a tercers països, és a dir la més alta, resulta un aranzel per als vehicles de la SEAT del 10%.

5a

Finalment arribo a la conclusió de que la declaració solemne del Ministre d’Afers Exteriors Garcia Margallo, no estava basada en un informe econòmic solvent, ans al contrari, es basava en les declaracions d’un senyor (Catedràtic d’Economia) que fonamentava les seves conclusions d’increments de preus del 45% en unes premisses dels automòbils de la SEAT falses.

En els dies actuals previs a la votació del 27 de setembre, en el #ProjectePor ja no ens diuen que el PIB baixarà més del 20%, ara ens diuen que hi haurà un “corralito” i com sempre sense cap informe tècnic que ho fonamenti.

Un afegit, Mikel Buesa és Catedràtic d’economia, i també ha estat candidat del PP, promotor de UPyD i actualment activista del partit Ciudadanos.

Sobre l’autor:

Josep PedrolJosep Pedrol, economista i membre de Sobirania i Justícia. @JosepPedrol

La crisi i l’eix social versus l’eix nacional

Des de fa més de cinc anys estem patint una crisi que ha afectat, com quasi sempre,  les classes més desvalgudes i les mitjanes.  També ha arribat amb la mateixa virulència a les petites i mitjanes empreses i als autònoms.

Les raons han estat òbvies, l’efecte de les hipoteques sub-prime i  l’esclat de la bombolla immobiliària a casa nostra, han fet que s’haguessin de recapitalitzar els bancs tot fent desaparèixer la gran majoria de caixes d’estalvis. Desapareixent així, l’aspecte més social d’aquestes entitats.

Això ha dut al rescat bancari i ha forçat  la restricció de crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses que han patit o bé els desnonaments o bé la fallida de milers de pimes i de petits comerços. Com bé es diu darrerament, hem rescatat bancs però no famílies ni petites empreses. No oblidem que a Catalunya hi ha més de 500.000 petites empreses i autònoms.

A tot això li podem afegir la tremenda influència de l’increment dels impostos, com l’IVA,  que han afectat d’una manera important el consum de les persones i la supervivència de les empreses culturals (cinemes, teatres, etc.).

Primera conseqüència: el consum de les famílies va caure d’una manera esfereïdora.

Segona conseqüència: l’atur s’ha enlairat a nivells insostenibles de més de 5 milions de treballadors i amb unes perspectives d’atur estructural del 18% en el futur més immediat.

Tercera conseqüència: la morositat ha empitjorat a nivells mai vistos en dècades portant a la fallida a milers d’empreses.

Quarta conseqüència: el Govern Central, per reduir els efectes de l’atur i seguir  les peticions de la UE, va modificar la llei laboral tot abaratint l’acomiadament dels treballadors. Es suposava que això faria que les empreses contractessin més gent perquè no hi hauria tanta restricció a l’hora d’acomiadar.

El resultat ha estat:  la desigualtat social, la precarietat, els sous baixos (mil·leuristes), el diner negre (contractes a temps parcial).

Ara diuen que estem superant la crisi i que les dades macro-econòmiques així ho indiquen. Aquí m’agradaria fer dues consideracions importants:

  • Malgrat els indicadors econòmics, no podrem donar la crisi per acabada fins que la prosperitat arribi a la gent i a les pimes. Això encara està molt lluny de que passi.

Si el benestar no arriba a la gent, la rebel·lió i els populismes estan garantits.

  • Hem perdut una gran oportunitat per fer els canvis estructurals que assegurin que una nova crisi no ens afectarà de la mateixa manera. Si tot ho basem en el turisme i els serveis, ningú ens estalviarà el següent sotrac.

És evident que la recuperació de l’economia està venint per:

– Injeccions del BCE que fa que les primes de risc siguin baixes

– Caiguda de la cotització de l’€ que impulsa les exportacions

– Abaratiment del preu del petroli que ajuda al manteniment dels costos de les empreses

Què passarà quan torni a fallar un d’aquests factors? O que una nova crisi de Grècia ho faci trontollar tot de nou?

Clarament necessitem amb urgència el suport al nostre model productiu per trencar amb l’estigma actual. El futur és la industria, les noves tecnologies i l’expansió dels mercats, sense oblidar els altres sectors. Per tot això es necessita un estat lleial al nostre entorn i vetllant pels  nostres
objectius.

Dit això, nosaltres podrem millorar la nostra situació  perquè tenim clara consciència d’allò que volem i per què ho volem. La independència significa tenir els instruments que permetin trobar respostes als problemes que té el nostre país i la nostra gent i avui tenim clarament un Estat en contra dels nostres objectius.

Com podem millorar si tot es decideix a Madrid?

Podem legislar o gestionar:

  • En matèria laboral (atur, quotes de la SS., contractes)? NO
  • En matèria de pensions? NO
  • En matèria de lleis socials (dependència, etc)? NO
  • En matèria de recaptació d’impostos? NO
  • En matèria de lleis sanitàries? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis d’habitatge? NO

Algú pot pensar que l’Estat ens deixarà actuar en aquests àmbits, que són de la seva exclusiva responsabilitat?

Algú tan il·lús pot creure que la tercera via, el federalisme, o la confederació permetrà que els catalans puguem definir el nostre futur?

Qui ens ho deixarà fer sense la força dels vots? Qui ho cregui, o s’enganya o ens enganya.

L’eix social, doncs, és indestriable de l’eix nacional. No podrem millorar si no tenim les eines per poder decidir.

L’única oportunitat de futur i de canvi és la independència.

Sobre l’autor: 

francesc sanchez

Francesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

El nou país, polítiques públiques sobiranistes i justes

L’independentisme català té un clar component de regeneracionisme polític com es constata en els missatges i acció política dels seus actors, sobretot els no institucionals. No es tracta només de viure la plenitud nacional mitjançant un Estat que l’empari, sinó que els missatges tendents a ampliar la seva base social i a incorporar ciutadans al procés, insisteixen en l’oportunitat que suposa bastir un nou país de zero amb noves regles de joc: s’apel·la a la inclusivitat, a la transparència dels poders públics, a una major equitat i justícia social, a l’aprofundiment democràtic i a l’aprofundiment del dret a la bona administració ja recollit a l’Estatut, al manteniment d’un Estat del Benestar que ens podem permetre, etc.  Amb tota seguretat si la República Catalana només ha de ser un recanvi d’elits en la concepció clàssica de W. Pareto  potser no interessarà a tots els potencials interessats…

Des de la societat civil sorgeixen debats i propostes de futures constitucions per la República, i l’ANC per exemple, signa la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la pobresa energètica i els desnonaments promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la pobresa energètica, i en fa difusió en les seves comunicacions com a exemple del “Nou País” que volem. Amb anterioritat la campanya pel 9N “Ara és l’hora” anava en el mateix sentit.

Per tant, les polítiques públiques (1)  i els serveis públics vinculats a la condició de ciutadania -en la multiplicitat d’accepcions que té el concepte servei públic en l’actualitat en el marc europeu- formen part del debat nacional. És obvi, malgrat els seus detractors, que l’ independentisme no és només un debat teòric sinó un debat pràctic.

El dret d’accés a l’habitatge és una peça clau de l’Estat del Benestar. En termes fàctics, tan important per a les persones com ho puguin ser la sanitat, educació, pensions o dependència, tot i el seu diferent tractament jurídic i pes econòmic dins el global de les prestacions de protecció social als principals Estats de la Unió Europea, que en tot cas es situen a anys llum  de Catalunya. La homologació de les polítiques públiques que el facin possible i el seu finançament, amb els referents europeus que puguin ser equiparables a Catalunya, és una necessitat per fer efectiu un dret que es negligeix a la constitució espanyola i quin redimensionament  a Catalunya és imprescindible per garantir la cohesió social, tota vegada que en l’actualitat ni tan sols es pot afirmar que es compleix satisfactòriament l’obligació recollida a l’article 26 de l’Estatut quan diu que les mesures tendents a garantir l’accés a l’habitatge de les persones que no disposen de recursos suficients, és una obligació dels poders públics.

El ciutadà ha percebut la paradoxa durant la bombolla del “gap” creixent entre l’evolució dels salaris i el cost de l’habitatge malgrat l’abundant oferta, dificultant el seu accés a la majoria, fins al punt de que amb dades del 2007 del Pacte Nacional per al Dret a l’Habitatge el 60% de la demanda d’habitatge per viure-hi (1a residència) requeria ajut públic per superar el cost d’accés el llindar recomanat d’1/3 dels ingressos d’una llar tipus.

Després, durant la crisi, la perplexitat per la pèrdua de l’habitatge i incapacitat dels poders públics per fer-hi front jurídicament i econòmicament.

El cost de l’habitatge i el seu sobrecost incideixen clarament en la taxa de pobresa, determinació de les desigualtats i exclusió social tal i com han demostrat estudis recents (2). D’acord amb les dades de la UE,  i pel que fa a Catalunya l’enquesta de condicions de vida,  (3) el cost de l’habitatge -cost del lloguer o hipoteca + consums bàsics-  sobre els ingressos de les llars espanyoles, va
augmentar del 14% al 22% en el període 2005-2012. Pel que fa a les llars situades sota el llindar de la pobresa (4) aquest cost va passar del 22% al 44,1% de les llars, i pel cas de Catalunya aquest cost encara va ser més elevat, passant del 24% al 46% de les llars l’any 2012.

El “sobrecost d’habitatge” definit per la UE com aquell superior al 40% dels ingressos disponibles restant els eventuals subsidis d’habitatge afectava el 2012 a l’11 % de la població de la UE 15, però al 14,3% de les llars espanyoles i atenció, al 16,2% de les llars catalanes.

Finalment, si dels ingressos mitjans que s’utilitzen per calcular la taxa de pobresa hi descomptem el cost habitatge, la taxa de pobresa augmenta, amb especial incidència per a la població amb ingressos més baixos, atès que per a aquests segments de població el cost d’habitatge suposa la proporció més elevada de la seva renda disponible. En aquests termes la taxa de pobresa de la mitjana de la UE 15 el 2012 passaria del 16,8% al 32%, la espanyola del 22,2% al 33,6% i a Catalunya sorprèn com aquesta taxa s’enfila per sobre el 40% a les llars que viuen de lloguer, atès que és on es concentra part de la població amb ingressos més baixos.

És davant l’evidència dels desajustos del lliure mercat pel que fa a la provisió d’un bé essencial, quan es constata com a Europa actuen mecanismes públics, mitjançant ajuts monetaris per reduir el “sobrecost”, i mitjançant l’existència de parcs d’habitatge social amb massa crítica suficient per considerar-los un estoc social intergeneracional; és a dir, que perduren en el temps.

Aquí és on incideixen, d’una banda, unes transferències monetàries per habitatge dins el conjunt de prestacions de protecció social als Estats de la UE, que a Catalunya, tot i els esforços de la Generalitat, van ser l’any 2011 de 314 MEUR, el 0,73% de la despesa total en protecció social, un 0,15% del PIB, davant la mitjana de la UE 27 del 2,1% de la despesa total en protecció social, 0,6% del PIB. També tot sigui dit, inferior a la despesa global espanyola de 2.436 MEUR (0,9% del total dels comptes de protecció social, un 0,23% del PIB). França un Estat al que ens podríem equiparar si fóssim independents a aquests efectes, atès que la productivitat per hora treballada és similar a la catalana, 43,8 €/hora contra 42,5 €/hora (5), hi destina un 2,6 % de la seva despesa social, el  09% del seu PIB. Fem números.

D’altra banda, pel que fa al parc d’habitatges socials amb algun tipus de règim jurídic que els facin assequibles a preus sota mercat -públics o privats, qualificats de protecció oficial o provinents del mercat lliure amb preus subsidiats gestionats per entitats que es dediquen a la mediació en el lloguer social, en règim de lloguer, dret de superfície o qualsevol altre que garanteixi que es mantingui el parc-, es constata que a Catalunya no superen els 60.000 habitatges, un 2% dels habitatges de 1a residència, enfront una mitjana de la UE 15 del 15%. En altres paraules 67 habitatges/1.000 habitants, enfront els 8 habitatges/1.000 habitants catalans, pel que caldria tenir un parc de 500.000 habitatges (6).

Pel que fa a la despesa social adient en matèria d’habitatge i al risc de pobresa diferencial es constata el llast de ser espanyols, quelcom que podrem resoldre amb l’administració sobirana dels nostres recursos. Pel que fa a la inexistència de parc també caldran recursos per dotar-lo, però a diferència dels subsidis d’habitatge no està clar que això sigui suficient: caldrà vèncer la inèrcia d’algunes polítiques públiques heretades d’Espanya, bàsicament el sistema de desqualificació dels habitatges protegits pel simple transcurs del temps.

Tal i com s’ha constatat (7) aquest percentatge ínfim de parc social és conseqüència directa del fet que els habitatges protegits, tradicionalment, un cop
exhaureixen el seu termini de qualificació s’incorporen al mercat de renda lliure, terminis que estableixen els diferents plans d’habitatge. És impossible el desenvolupament de la provisió d’habitatge com a servei d’interès general, si cada 10, 15 o 30 anys l’estoc social desapareix com passa en l’actualitat i com a mínim en els darrers 40 anys. I si es qüestionen els sòls en el planejament urbanístic destinats a la construcció d’habitatge protegit.

Si estem d’acord que el primer repte de la política  d’habitatge és garantir que el preu de l’habitatge s’ajusti en el possible a la renda de les famílies i a l’evolució dels salaris, convindrem  que la prevenció de les bombolles no està a les mans dels responsables de la política d’habitatge, però sí de les autoritats de la república responsables del disseny macroeconòmic (8).

El segon i tercer repte consistent en què qui tingui habitatge no el perdi -sistema d’ajuts-  i facilitar l’accés als qui no poden accedir a un habitatge en el mercat de renda lliure -parc d’habitatge protegit/social/assequible- sí que estarà en mans dels responsables de la política d’habitatge si compten amb els recursos adients i superem inèrcies culturals.

En una economia oberta hi ha coses inevitables però d’altres si. Els augments de preu probablement ho siguin, les bombolles no, com s’ha constatat entre els diferents Estats de la UE en la dècada 1997-2007.

En qualsevol cas sempre caldrà acció pública per evitar bombolles i corregir les disfuncions del mercat per la provisió d’habitatge a preus adequats per a la majoria  i per mitigar el sobrecost d’habitatge i el risc de pobresa associat. En qualsevol cas tots tres reptes en mans de la República oferiran majors garanties lluny del llast espanyol.

(1)- “ Tot allò que un govern decideix fer o no fer” (TR Dye. Understanding Public Policy. Prentice Hall. Englewood Cliffs, 1992); “resultat de l’activitat d’una autoritat investida de poder públic i d’autoritat de governar (Thoening i Meny).

(2)- “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. C.Trilla. Revista Econòmica de Catalunya nº 69. Juny 2014.

(3)- EU-SILC 2012.

– “ Income and living conditions in Europe” A.B. Atkinson i E. Marlier. Eurostat. Statistical books. 2010.

–  “ European social statistics”. Comissió Europea. 2013.

-“The social situation in the European Union 2009”. Comissió Europea. 2010. The effect of the housing costs on the risk of poverty.

– Explotació de dades per Catalunya de l’Enquesta de condicions de Vida 2012. Idescat/INE continguda a l’article  “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. Vid. peu de pàgina 2.

(4) – La taxa de pobresa relativa d’acord amb els criteris d’Eurostat seguits per l’INE i Idescat el conformen el percentatge de persones que viuen en llars amb ingressos anuals inferiors al 60% de la mitjana.

(5)- Informe competitivitat industria catalana i costos transversals. PIMEC febrer 2015

(6)- Un parc d’habitatge de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya. Debats Catalunya Social. Propostes del Tercer Sector, nº 39. Octubre de 2014. Tere Bermúdez i Carme Trilla.

(7)- Entre d’altres “El Camí Cap a la Independència. Vol.IV Fundant un Nou País. L’Habitatge”. Francesc Sutrias/Carme Trilla. Ed. Ara Llibres 2014.

(8)- Indicadors que permeten monitoritzar la generació d’una bombolla immobiliària. F. Sutrias/C. Trilla. Ídem nota 7.

-“La productivitat espanyola es va frenar els 90 i està tornant a créixer en la mesura que reverteix els factors que van fer que es frenés. La bombolla immobiliària va absorbir el capital que s’hauria d’
haver destinat a activitats productives i innovadores. I, a mida que es reestructura la banca i el crèdit es concedeix als qui ho fan més productiu per a tothom, Espanya torna a créixer
.” Finn Kydland. Premi Nobel d’Economia. Assessor de la Reserva Federal dels USA. Contra de la Vanguàrdia 11-maig de 2015.

– “Avui l’economia es troba en un procés de reassignació sectorial, guiat per activitats i processos productius més competitius, d’acord amb les principals demandes de la societat del Segle xxi. El rellançament industria, sota els nous paradigmes tecnològics, ha de prioritzar els sectors tractors basats en la producció i els serveis industrials que incorporen com a clau competitiva el factor tecnològic, l’organitzatiu i la inversió en recerca, desenvolupament i innovació”…” …un model productiu basat en la indústria és condició necessària per afrontar els grans reptes que té plantejada l’economia catalana: el creixement de la productivitat, la reducció de la elevada taxa d’atur i la correcció de les desigualtats en la distribució de la renda”. Pacte per a la Indústria a Catalunya. Rellançar l’activitat productiva: una prioritat amb consens a Catalunya. Març 2015

Sobre l’autor:

fotocorporativaFrancesc Sutrias, advocat i membre del Comitè d’experts per a la reforma de les polítiques d’ordenació territorial i d’urbanisme a Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia.