La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

“El Gattopardo”

Narcís Oliveres.

Molta gent de la meva edat recordem la impressionant adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti, de la novel·la de Giuseppe Tomasi de Lampedusa Il Gattopardo i d’una manera molt especial la frase “tot ha de canviar perquè res no canviï”, sobretot en constatar l’immobilisme de Rajoy. El problema de Rajoy consisteix en la seva intransigent voluntat de perpetuar allò que ja existeix. Hi ha una forma revolucionària: “Res no ha de canviar perquè tot canviï.” Paradoxalment el president del govern espanyol ha adoptat una forma mixta: “Res no ha de canviar perquè res no canviï.” I s’equivoca.

“Quan en el curs de la història esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les lleis de la natura i del déu de la natura li donen dret, el respecte degut a l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la separació.” Aquestes paraules encapçalen la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, amb què expressa la decidida voluntat de separar-se d’Anglaterra, que oprimia les tretze colònies, i consuma la primera declaració unilateral d’independència.

Jean Monnet, reconegut com a pare d’Europa, en un discurs a Washington el 30 d’abril del 1952 digué: “Nosaltres no coalitzem els estats, nosaltres unim persones.” La capacitat de prendre decisions, i d’una manera molt especial, aquelles decisions que tenen a veure amb les persones, és un acte d’autodeterminació. La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. El problema no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix quan es tracta de designar qui és el titular d’aquest dret. Llavors, les nocions d’autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

Inaugurat pel conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, es va celebrar, el 13 i 14 de juliol, un seminari, El dret d’autodeterminació al segle XXI, al Centre de Cultura Contemporània organitzat pel Departament en què van participar destacats experts, juristes i investigadors acadèmics en dret d’autodeterminació d’EUA, Canadà, Suïssa, Anglaterra, Escòcia, Eslovènia i Dinamarca, que van analitzar el cas de Catalunya. No vaig assistir al seminari. M’hauria agradat. Entre els participants destaca Liah Greenfeld, una referència mundial en el camp del nacionalisme, investigadora a la Universitat de Boston i autora del llibre Nationalism: five roads to modernity. El conseller Romeva va dir: “La demanda catalana d’un referèndum sobre la independència és un cas ideal per explorar els límits actuals del dret d’autodeterminació.” Va emfatitzar el lligam entre el principi democràtic i els drets humans, i va afegir: “El poder estatal avui només és legítim si entronca amb la voluntat popular i el respecte a la dignitat humana.”

Publicat a El Punt Avui el 24/07/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. ‘Volem ser lliures i feliços’. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el ‘sí’ a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat al Portal Nou el 29/03/2017

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Democràcia, ritus o actitud

Pau Miserachs.

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemòcrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project” que hi ha molta gent que, per raons molt variades, no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15-M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com l’Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies sorprenent els dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força del poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa, no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes, l’especulació inversora, el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals. És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més.

L’aparició de noves formes de democràcia directa crea una nova cultura democràtica i permet la implantació de nous règims, oberts i transparents, per superar la crisi, per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe, pels anti sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del control dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013, “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir la idea que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País, Bonifacio de la Cuadra, qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador, no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències, derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors, no abastaven el nivell que s’esperava d’una majoria parlamentària, però plural, a Catalunya, dita progressista en el paper.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs