La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

Dinar-àgora amb el jurista Elpidio José Silva i el periodista Jordi Barbeta

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora amb el jutge Elpidio José Silva i el periodista Jordi Barbeta parlant d’un dels temes d’actualitat que més estan patint a la seva pròpia pell els i les dirigents polítiques: la politització de la justícia espanyola.

Elpidio José Silva, va iniciar la seva conferència recordant que perquè es produeixi un procés de judicialització de la política ha d’existir, prèviament, una politització de la justícia. Aquest fet té efectes perversos i no només comporta que es desdibuixi l’estat democràtic, tal com l’entenem, sinó que desapareix també  l’estat de dret. Quan no existeix una clara separació dels poders en una societat, és impossible que els drets a la ciutadania estiguin garantits.

El jurista també va fer una anàlisi del passat en clau juridicopolítica per demostrar com s’ha instaurat a l’estat espanyol una determinada doctrina que es pot sintetitzar amb la idea “la justícia es pot manejar”.

En la mateixa línia va assegurar que quan el Tribunal Constitucional va revisar l’Estatut de Catalunya ho va fer en termes inacceptables. Un tribunal, en aquest cas el TC, mai pot passar per sobre d’un procés constituent. El TC va firmar un cop d’estat, va rebentar l’estat autonòmic.

Elpidio va acabar afirmant que l’estat espanyol està patint la seva major crisi de l’Època Contemporània.

El periodista Jordi Barbeta, seguint la línia del jutge, va assegurar que en l’àmbit a on Catalunya està més tractada com una colònia és en el de la justícia. “La justícia funciona diferent per segons qui”.  La parcialitat dels jutges a l’estat espanyol genera una sensació d’indefensió. Tenim un Tribunal Suprem i un Tribunal Constitucional que sabem perfectament que tenen una posició política predeterminada.

Posant la seva mirada periodista va voler posar sobre la taula el fet que la qüestió catalana estigui coincidint amb la crisi del sector dels mitjans de comunicació. Un sector que abandona de mica en mica el format paper i passa al format digital i a la notícia híper actualitzada, però també se li suma el fet que s’estan veient diaris tradicionalment d’esquerra o de centreesquerra defensant postures totalment de dretes.

Ambdós ponents van coincidir amb moltes tesis i van arrancar moltes preguntes del públic que va estar escoltant atentament els convidats de la jornada. Les respostes van ser també detallades i intentaven desgranar la realitat que s’amaga darrere de la foscor d’una justícia injusta.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros 

 

 

 

Era vostè a classe aquells dies, Sr. Llarena?

Esteve Mirabete.

No sé vostè però jo alguna que altra vegada a la Universitat no havia anat a classe o prestat l’atenció deguda, he de confessar-ho, i amb la sort immensa que els temaris desenvolupats en aquelles hores no sortissin en els exàmens finals, serà o no casualitat però aquelles en què sí que es varen reunir els dos condicionants es pot dir que els vaig aprofitar, segurament vostè va anar i va treure profit de totes les classes i per això ocupa una cadira al Tribunal Suprem.

Per aquest motiu no tinc cap dubte que tindrà raonables respostes a les meves preguntes.

Alguns d’aquests temes que sembla segurament no van reclamar i aconseguir suficientment la meva atenció, o no vaig entendre, era la responsabilitat per prevaricació, permeti’m que utilitzi un tecnicisme per donar-me autocomplaença, dels administradors de justícia, els articles 446 a 448 del Codi Penal ens diuen de manera clara al que em refereixo.

En aquest ordre de coses, lligada a la decisió jurisdiccional i discrecional del jutge són les mesures cautelars i evidentment la denominada presó provisional, dins de les mesures cautelars la que és més expeditiva i dura i òbviament aquella que el jutjador ha o hauria d’aplicar amb la màxima cautela, sobretot quan la majoria de penalistes, inclosos alguns excompanys seus discrepen en la qualificació del delicte i alguns fins i tot ho qualifiquen de construcció a mida, per exemple quan el ministre aplica al cas el concepte de “tumultuariarietat” als fets i després força triomfant en les resolucions posteriors.

Així la Llei d’Enjudiciament Criminal limita, sempre dins la discrecionalitat però limita, potser amb ànim de recordar al jutjador una sèrie de circumstàncies o per il·luminar el seu criteri si el té una mica, o molt ennuvolat o potser per si de cas.

En alguns casos que l’ocupen i suposo el preocupen, és difícil per a mi entendre el manteniment de la presó provisional quan hi ha mesures menys gravoses per l’investigat tant per assegurar la presència en el posterior judici i/o evitar que accioni en contra del normal desenvolupament del procés alterant o destruint proves importants.

Pensar que pel fet que altres persones per fets o responsabilitats similars siguin en altres països no hauria d’afectar el criteri de l’instructor, repeteixo, no hauria. Clar que d’acord amb el seu raonament la circumstància que unes persones plenes posseïdores dels seus drets polítics actius i passius puguin democràticament tornar a representar al poble els converteix en éssers no mereixedors d’estar en llibertat, ací entraríem en criteris de consciència o polítics que naturalment no interfereixen en la recta aplicació de les normes jurídiques, o almenys això diu la correcta pràctica, estic segur que el seu superior judici podrà il·luminar-me respecte a aquests dubtes.

En aquest sentit el jutge, com tots sabem, pot interpretar la llei de modus gramatical, històric, lògic o sistemàtic, quan la consciència o factors polítics penetren en la interpretació entrem en una altra conjuntura, m’agradaria saber quin raonament ha emprat vostè.

Es curiós que en l’auto del 22 que denega la petició del Fiscal d’ordenar l’ordre de detenció internacional quan el President Puigdemont era a Dinamarca, es motiva en el fet que “es posposa a un altre moment que el normal funcionament parlamentari no pugui resultar afectat per l’emissió de l’ordre”, senyor Llarena el normal és que el candidat pugui ser present al Parlament, el que no és normal és que el jutge interpreti que una detenció en un altre país pugui suposar una coartada o subterfugi, un mal pensat podria deduir que un criteri polític interfereix en el deure jurídic, tothom pot tenir un mal dia o potser és un producte més d’aquells que molts anys enrere un es queda al bar de la facultat i ens saltem la lliçó o potser l’origen de la interpretació és un altre, espero que m’ho expliqui.

Recorda vostè el significat del 408 del CP? “La autoridad o funcionario que, faltando a la obligación de su cargo, dejare intencionadamente de promover la persecución de los delitos de que tenga noticia o de sus responsable, incurrirá en la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de seis meses a dos años”.

Creu vostè en aquest auto, que sense dubte s’estudiarà a les facultats de Dret, no m’atreveixo a dir ací en quin sentit, en preferir perjudicar les opcions polítiques d’una persona que les manté totalment íntegres abans que aplicar la Llei, infringeix la norma?

He de reconèixer que quan les instruccions varen passar de l’Audiència al Suprem esperava aprendre o recordar allò que no vaig aprofitar llegint les resolucions d’un jutge de l’alt Tribunal, no ha anat per ací la cosa, Sr. Llarena.

En els darrers dies hem vist l’exercici d’imaginació del Constitucional per a dir que no al Gobierno però si a les conseqüències efectives que desitjava, observo que la meva capacitat de sorpresa no té límits, recordo allò que ens deien a primer de “supòsit de fet, conseqüència jurídica” potser els manuals de Dret haurien de començar a revisar-ho en el cas espanyol tant per la qualificació de la primera part com pel resultat inherent a la segona part de la famosa frase.

El ministre català ja ha avançat la inhabilitació prèvia a judici, veurem si és un avançat al seu temps en les setmanes vinents.

No creu vostè que Montesquieu si pogués llegir aquests raonaments, es remouria neguitós a la seva tomba?

I per acabar creu vostè que el Tribunal Europeu de Drets Humans compartiria o compartirà aquests criteris i aquestes actuacions?

Sobre l’autor: 

Esteve Mirabete, advocat i membre de la Junta de Sobirania i Justícia. @emirabete1

Voluntat d’existir

Narcís Oliveres.

A Europa a partir del segle XV van aparèixer principis democràtics fonamentals lligats als conceptes de llibertat, de raó, de tolerància i de progrés que van propiciar el salt a un nou sistema polític a través de dues revolucions, la de la independència de les colònies americanes i la francesa, les quals proclamen les primeres declaracions de drets, que han exercit una incidència determinant. Totes dues estan estretament lligades a la història del constitucionalisme. Les constitucions són constitucions en el temps. La realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric, i aquest mai no deixa d’afectar el contingut de la constitució. Quan no es té compte aquest canvi, el contingut constitucional queda petrificat i no pot complir les seves funcions.

Els drets van anar evolucionant, especialment al segle XX. Es van desenvolupar el drets polítics, les reivindicacions socials, els drets econòmics, el dret de vaga, el dret del treball, la seguretat social i altres. El 26-6-1945 es funda l’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, i en el text fundacional s’hi fixen les finalitats, com la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos.

L’Assemblea General de les Nacions Unides el 10-12-1948 adopta la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la tercera, la qual té una importància excepcional i es refereix explícitament a allò que s’anomena dret a la resistència, revolta contra la tirania i l’opressió. Quan una població pateix una situació constrenyent, especialment d’origen forà com és el cas de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, apareix sempre un rebuig d’aquesta opressió, rebuig que revesteix formes variades. A Catalunya aquestes formes són pacífiques: manifestacions multitudinàries i el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania catalana.

L’emancipació dels pobles, la pau civil, la justícia social, el diàleg en la reciprocitat, ha guiat diverses generacions de catalans, i està guiant l’actual, en la voluntat de recuperar la independència de Catalunya. Desobeir és un combat en nom de la vida. Després que el 9-N més de dos milions de catalans participessin en la consulta convocada pel govern de Catalunya, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs seran jutjats per desobediència i prevaricació. Avui, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’inicia el primer judici. Els anhels no es poden prohibir ni es poden perseguir. La desobediència civil és sempre el fruit d’una presa de consciència, és un instrument indispensable per introduir canvis necessaris i atribuir-los legalitat. La coerció, en canvi, intenta destruir la voluntat d’existir.

Article publicat al diari El Punt Avui a data de 06/02/2017.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, exconseller i soci de Sobirania i Justícia.

Catalanofòbia

Mònica Morros.

El filòsof John Stuart Mill, parlava del “principi del dany”. Considerava que la llibertat acabava quan podia ser la causant d’un dany envers una altra persona. Sabem que el dany va més enllà que un mal físic i que, sobretot en l’actualitat, a on se suposa que el monopoli de l’ús de la força és sols dels estats, aquest dany pot assolir expressions psicològiques, econòmiques etc. Als mitjans catalans, constantment apareixen notícies que mostren situacions o declaracions que van en contra de la ciutadania catalana i que, per tant, són causants de danys de tot tipus.

Acaba sent paradoxal, que els mateixos que consideren intocable i irreformable la Constitució Espanyola, siguin els que vulneren els principis de la “Carta Magna” sense cap mirament. A l’article 14, on es parla de Drets i Llibertats, s’assegura, per part de l’estat, la no discriminació per cap tipus de qüestió, incloent cap condició de la persona. Totes les accions catalanofòbiques, suposen un odi envers una persona sols per tenir la condició de ser catalana. Haurien de ser perseguides per la justícia ja que si no és així, és la pròpia justícia i per extensió el propi estat, el que discrimina en matèria de seguretat personal entre els seus ciutadans/es. Per tant, no sols és un dret vulnerat a peu de carrer és una vulneració avalada per les institucions.

Al preàmbul de la Constitució, s’estableix que la Nació Espanyola té la voluntat de “proteger a todos los españoles y pueblos de España” . Deu ser que, des d’Espanya, no se’ns considera un poble espanyol. No només hi ha una permissivitat absoluta pel què fa a l’odi envers la ciutadania catalana sinó que, segons la Real Acadèmia Espanyola, aquest odi no existeix, la paraula “Catalanofòbia” no es troba en el seu diccionari.

La judicialització de la política no és res més que una politització de la justícia. I si aquesta politització respon a ideologies adverses als catalans, que s’incrementen amb la por a que l’anhel independentista acabi assolint les seves metes, el rebuig envers els catalans s’institucionalitza i s’eleva a nivells perversos.

Tot i ser una qüestió històrica, a data d’avui, són varies les situacions que es poden citar per exemplificar-ho:

Reaccions de catalanofòbia a la xarxa per la mort de Muriel Casals

Un procurador del Jutjat de Badalona refusa un recurs per haver estat escrit ‘en llengua estranya’

La UEFA sanciona el Barça per l’exhibició reiterada d’estelades durant la Champions 2015/2016

El diari “El Español” publica una vinyeta en què s’equipara l’independentisme català amb l’atac terrorista de l’11S

El PP compara les violacions de drets humans a l’Aràbia Saudita amb el procés català

Aquesta impunitat malmet, el ja de per si, pobre sistema democràtic espanyol. Però sembla ser quelcom que no els preocupi, perquè com va dir Montserrat Roig: “ser demòcrata no és una actitud política, és un actitud davant la vida”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Crònica del dinar-àgora amb el conseller Carles Mundó

Mònica Morros.

Dimarts 27 de setembre, just un any després d’unes eleccions transcendentals per Catalunya, com ho van ser les del 27S, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora que portava per títol “Preparats per fer el cim”. El convidat d’aquest acte fou l’actual conseller de Justícia Carles Mundó, acompanyat pel president de l’associació “Drets”, Sergi Blàzquez.

A l’inici de l’acte el conseller no va dubtar en destacar la importància de la data del dinar, tant per la situació d’un any enrere com per la proximitat de la qüestió de confiança a la que s’enfrontava el nostre president properament. “Fer el cim requereix moltes energies”. Amb aquesta afirmació, Carles Mundó va voler recordar al públic assistent que s’havia fet un camí molt llarg i que ara sols ens trobàvem a uns quants metres de la nostra meta, però que aquest últim tram era el més complicat.

Com no podia ser d’una altra manera, el conseller va parlar del procés català com un plantejament que té per lògica posar en mans dels ciutadans el futur de Catalunya, a través del vot. “Aquest és un procés que comença a les urnes i acaba a les urnes” subratllà.

Respecte la qüestió del referèndum, Mundó va assenyalar la inamovibilitat de la negativa de l’estat espanyol en aquesta qüestió. El no reconeixement de Catalunya com una nació, per part de l’estat espanyol és quelcom que impossibilita la celebració de qualsevol referèndum pactat. L’evidència ens empara. Des de les forces polítiques independentistes, s’ha demanat, al congrés espanyol, fins a divuit vegades la celebració d’un referèndum pactat i la resposta sempre ha estat un no rotund. Per tant, en paraules del propi conseller: “La possibilitat que a aquestes alçades la resposta canviï és una fantasia”.

Per últim, Mundó va voler parlar sobre la postura de suposada “neutralitat” pel que fa a certes forces polítiques, com Catalunya Sí Que Es Pot, afirmant que aquesta perpetua un statu quo, a l’estat espanyol, que perjudica totalment a la ciutadania del país. Els representats del poble català estan dedicant tots els esforços a donar veu a la ciutadania i això no ha d’espantar ningú. Cap membre de la comunitat internacional s’ha mostrat contrari al reconeixement d’un estat català. Ja que per sobre de tot són demòcrates, i per tant hem d’utilitzar la palanca de la democràcia per tal que la ferma voluntat dels catalans i les catalanes, de viure en una república catalana, sigui una realitat palpable.

Sergi Blàzquez, com a president de l’associació “Drets”, va explicar la tasca de lluita anticatalanofòbica que des de Drets s’està duent a terme. Blàzquez va assegurar que els catalans i les catalanes vivim en un estat que no sols no ens garanteix una seguretat jurídica, sinó que ens va a la contra i que l’únic mecanisme que ens queda per capgirar una situació tant dramàtica com l’actual és la construcció d’una República Catalana.

Tal i com assenyalava Alfred Bosch fa uns mesos: “Ha arribat l’hora dels valents/es, de la veritat i del vertigen, s’ha d’omplir els carrers per omplir les urnes”.

Sobre l’autora: 

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3199

Meeting with Amadeu Altafaj, Permanent Representative of the Catalan Government to the EU

(Versió en anglès)

The Permanent Representative first congratulated Sobirania i Justícia and Drets for their presentation in the European Parliament “Spain, no rule of law?” the previous day. He believes that civil organisations do have a role to play in Brussels, with acts such as this and also in partnership with local think-tanks.

He explained the role of the delegation in Brussels and then responded to questions. The key points which emerged are as follows:

-With its opening in January 2015 Catalonia became the first Autonomous Region to have a delegation in Brussels, which is a very important city because of its 1000 international correspondents (the city with the most in the world, even surpassing Washington DC), its 5000 active lobbies and its many think-tanks which influence decisions. For example the central act of Nicola Sturgeon’s visit the day before was to take part in a think-tank event.

-The delegation’s key role is to make Catalonia visible in Brussels, maximising interest; to show that Catalonia exists as part of Europe and wants to participate and influence.

-There are various ways to do this. One is to use the delegation space for exhibitions, meetings and events to disseminate information about Catalonia. Another is to lobby. This could be useful, for example, in the case of the Junquer Plan – lobbying to get amendments passed against the cuts in research funding, which involves many meetings with parliamentarians and banks both in Brussels and Barcelona. Another example would be working towards freeing up trade with the USA. Day to day activities are crucial. Often what works best is personal contact, for example informal, discreet meetings with ambassadors and consuls. Political reporting is very important using a variety of sources of information.

-There is much work to do. Interest in Catalonia varies. It was high during the Scottish referendum but has now declined. The dominant issues are Greece and Podemos. It will not be easy to convince Brussels of the plebiscitary nature of the elections planned for 27 September. Spain carries much more weight than Catalonia, even though it also creates concerns: the economy, unemployment, instability, corruption.

Trobada amb Amadeu Altafaj, Representant permanent davant la UE

(Versió en català, traducció de David Pla)

En primer lloc, el delegat del govern català va felicitar a Sobirania i Justícia i a Drets per l’acte que havien organitzat el dia anterior al Parlament Europeu, titulat Spain, no rule of law?. Altafaj va defensar que les entitats de la societat civil poden tenir un rol important a Brussel·les, en actes com aquest o en col·laboració amb els think-tanks locals.

Altafaj va explicar el paper de la delegació catalana a Brussel·les i, seguidament, va respondre algunes preguntes. Aquests són els punts clau que emergiren de les seves intervencions:

-Amb l’obertura d’aquesta delegació, que tingué lloc el gener de 2015, Catalunya ha esdevingut la primera Regió a tenir delegació a Brussel·les, la qual és una ciutat importantíssima pels 1.000 corresponsals internacionals que hi habiten (la ciutat que en té més del món, superant inclús Washington DC), així com pels seus 5.000 lobbies i think-tanks, que tenen una influència cabdal en la presa de decisions importants. Per exemple, el dia abans que Nicola Sturgeon visités la ciutat, va poder tenir una trobada en un esdeveniment d’un d’aquests think-tanks.


La funció clau de la delegació és que Catalunya esdevingui visible a Brussel·les, posant especial èmfasi en la idea de mostrar que Catalunya existeix en tant que part d’Europa i que, en conseqüència, vol participar i influir en la presa de decisions.

-Existeixen diverses maneres de fer-se visible. Per una banda, hi ha l’opció d’utilitzar l’espai d’aquesta delegació per a tota mena d’exhibicions, trobades i esdeveniments en els quals es doni informació sobre Catalunya. Per l’altra, hi ha la possibilitat d’esdevenir un nou lobby, la qual cosa podria ser útil, per exemple, per tenir veu i accés al pla Junquer –un espai per fer visibles possibles esmenes contràries vers les retallades dels fons d’investigació, quelcom que implicaria moltes reunions amb els bancs, tant a Brussel·les com a Barcelona. Un altre exemple seria la possibilitat de poder opinar en relació amb el tractat de lliure comerç que s’està negociant amb els Estats Units. Aquestes activitats del dia a dia són crucials. Sovint el que millor funciona és el contacte personal, com ara l’informal, o les trobades discretes amb cònsols o ambaixadors. En l’àmbit polític és molt important utilitzar una varietat de fonts d’informació.

-Hi ha un munt de feina a fer. L’interès en Catalunya va variant. Per exemple, fou molt alt coincidint amb el referèndum d’Escòcia, però a dia d’avui ha minvat. Les qüestions principals actualment són Grècia i No serà fàcil convèncer a Brussel·les del caràcter plebiscitari de les eleccions que hi ha planejades el 27 de setembre. Espanya és un actor de més pes que Catalunya, tot i que també és coneguda per crear preocupacions: l’economia, el nivell d’aturats, la inestabilitat, la corrupció, etc.

Sobre l’autora: 

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_oJana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

Question and Answer Session following the presentation of the act: “Spain, no rule of law?”

(Versió en anglès)

1. Isabel-Helena Martí, President of Sobirania i Justícia asked for the panel’s reaction to the whistling during the Spanish national anthem at the start of the King’s Cup final between Barça and Atletico Bilbao on Saturday 30 May and to the Spanish government referring it to the Commission against violence in sport.

Judge Vidal: Perhaps it was not a very educated thing to do but not a legally punishable offence. If the Catalans were allowed to vote it wouldn’t happen.

Joan Vallvé, former MEP: Spain is made up of several nations, not just one. You can’t sanction 90,000 people. It would be better to examine why it happened: not being able to vote, for example.

Marc Marsal, member of Drets: I prefer a positive way of expressing opinions, by voting, for example. It would be better to examine why it happened instead of making sanctions. It is an example of Spanish double standards. The Commission against violence in sport is asked to make sanctions for the whistling but not for the fascists who beat up other fans in a bar before the match.

Ramon Tremosa, MEP: There were no problems whatsoever between Barça and Athletic fans. We should be celebrating this as good football practice, especially as, due to Fifa distribution of seats, 70% were from Bilbao and only 30% from Barça.

2. Flemish MEP Mark Demesmaeker (N-VA New Flemish Alliance): He has visited Catalonia several times and, although aware of double standards, was shocked by the hate speech quoted in the presentation. As Spain is part of the EU, he asked if this has been raised at an international level? He is in favour of the right to decide but feels the EU is not ready for internal enlargement. Is it time to raise the issue?

Marc Marsal: Drets is only 1 year old but has already sent documents to the EU.

Joan Vallvé : Agreed about internal enlargement. He feels that new procedures are needed to adapt to new situations.

Isabel-Helena Martí: Catalonia cannot wait until the EU is ready for internal enlargement. The Catalan sovereigntist process will run its course until completion. The UE will adopt a pragmatic approach and will be able to find a reasonable solution for both Catalan and Spanish interests.

3. Rumanian MEP Renate Weber: Has been following events in Catalonia for some time because she is interested in freedoms. She found the double standards most impacting. She believes legal sanctions are not to be considered for the whistling, which is freedom of expression. On Facebook and public radio she has found shocking examples of insults against Catalans. She asked if nothing can be done – an audio-visual committee, for example? She suggested collecting concrete examples and sending them to the European Tribunal of Human Rights.

Marc Marsal: There is an audio-visual committee but only for within Catalonia. The Spanish answer to complaints is always – freedom of speech.

4. Member of a pro-Europe party: The political landscape is changing, especially the 2 party system. Ciutadans is originally a Catalan party. How will the expansion of parties affect the Catalan process?

Joan Vallvé: There are new parties that are not pro-independence and there are traditional parties losing influence,
such as the PP. The main thing is that we want to be able to vote.

Ramon Tremosa: In the municipal elections, Ciutadans was much more successful in Spain than in Catalonia, mainly taking votes from the PP, but is still a minority party. There is still stability between the main blocs. We are expecting a high participation in the September Autonomic elections.

5. Belgian born engineer with a question for MEPs in the room. What measures can MEPs take to ensure rights for all? Swedish MEP Bodil Ceballos answered from the floor: Use sanctions for countries who don’t respect human rights.

6. Josep Vicenç Mestre, member of SiJ: A question to Santi Vidal – have you appealed and what are the chances of the sanction being lifted? A question to Ramon Tremosa and MEPs: What could the EU parliament do to help?

Judge Vidal: Explained that he has appealed and hopes to be successful.

Ramon Tremosa: MEPs do try to concentrate on European issues but it is hard to address individual cases. For example, when the PP closed TV channels in the Balearic Islands it was seen as a Spanish not an international issue. The EU can try to encourage best practice.

7. Representative of Societat Civil Catalana (Catalan Civil Society): Commented that double standards work both ways. A referendum in Catalonia would go against the existing Constitution. She felt that the example of Scotland is not relevant, as the UK has no written constitution. She asked what research is being done with regard to hate speech against the Spanish?

Marc Marsal: There is research on hate speech against the Spanish and arrests have been made. There is no need for a Commission because action is always taken following complaints.

Torn de paraula entre els assistents a l’acte “Spain, no rule of law?”

(Versió en català, traducció de David Pla)

1. Isabel-Helena Martí, Presidenta de Sobirania i Justícia, va demanar l’opinió dels ponents en relació amb la xiulada que es produí mentre sonava l’himne nacional d’Espanya a la final de la Copa del Rei, que tingué lloc el 30 de maig i que enfrontava el Barça i l’Atlètic de Bilbao, així com per la pronúncia que féu el govern espanyol traslladant-ho a la Comissió contra la violència en l’esport.

Jutge Vidal: Potser una xiulada no és la millor mostra d’educació, però, en qualsevol cas, de ben segur, no és un fet que es pugui penalitzar. Si els catalans haguessin pogut votar, fets així no passarien.

Joan Vallvé, ex Membre del Parlament Europeu: Espanya és un estat que inclou diverses nacions, no només una. No és possible sancionar 900.000 persones. Seria millor preguntar-se per què succeí aquell fet: que Catalunya no pogués votar, per exemple, ho explica.

Marc Marsal, membre de Drets: prefereixo una via constructiva a l’hora d’expressar opinions, per exemple, la de votar. Seria millor examinar per què aquest fet succeí, en comptes de posar sancions. Aquest és un bon exemple de la doble cara d’Espanya: la Comissió que vetlla contra la violència en l’esport és
convidada a sancionar la gent per xiular però no en relació amb els feixistes que apallissen altres espectadors en el bar abans del partit.

Ramon Tremosa, Membre del Parlament Europeu: no hi va haver cap mena de problema entre els aficionats del Barça i de l’Atlètic. Hem de celebrar-ho en la mateixa mesura que celebrem els triomfs futbolístics i, sobretot, tenint en compte que a l’hora de distribuir les localitats la FIFA va atorgar un 70% dels seients a l’afició del Bilbao per només un 30% de seients pels barcelonins.

2. Mark Demesmaeker, Membre del Parlament Europeu, Flamenc (N-VA New Flemish Alliance): El sr. Demesmaeker ha visitat Catalunya en diverses ocasions i, tot i que és conscient de la doble moral abans anomenada, fou sorprès per l’odi al que es féu referencia durant la presentació. En tant que Espanya és membre de la Unió Europea, preguntà si aquest fenomen s’ha plantejat a escala internacional. Demesmaeker està a favor del dret a decidir, però sent que la Unió Europea no està llesta per una ampliació interna d’aquesta mena. És el moment de plantejar de nou aquesta qüestió?

Marc Marsal: Drets només té un any de vida, però en aquest temps ha enviat documents a la Unió Europea relacionats amb aquesta qüestió.

Joan Vallvé: està d’acord en la idea de plantejar una ampliació interna. Creu que aquests nous procediments s’haurien de plantejar de manera que s’adaptessin a les noves situacions que van sorgint.

Isabel-Helena Martí: Catalunya no pot esperar a que la Unió Europea estigui a punt per l’ampliació interna. Seguirà endavant i culminarà el procés sobiranista. La UE adoptarà una actitud pragmàtica i serà capaç de trobar una solució raonable tant pels interessos catalans com pels espanyols.

3. Renate Weber, Membre del Parlament Europeu, Romanès: ha estat seguint els esdeveniments que han succeït a Catalunya des de fa força temps perquè és una persona interessada en els moviments que demanen llibertat. La diputada creu que aquest doble estàndard espanyol és impactant. Creu que no s’hauria de considerar l’opció de sancionar la gent només per haver xiulat, atès que és un acte que s’emmarca dins la llibertat d’expressió. Cercant per Facebook i altres mitjans públics, com ara la ràdio, ha pogut topar amb curiosos exemples d’insults contra els catalans. Preguntà si no hi havia res que es pogués fer per a resoldre aquestes actituds –un comitè audiovisual, per exemple. Weber suggerí que es recopilessin exemples concrets d’aquestes actituds i que s’enviessin al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Marc Marsal: Hi ha un comitè audiovisual que s’ocupa de fer aquestes recopilacions, però és només a Catalunya. La resposta d’Espanya sempre és la mateixa –ho considera llibertat d’expressió.

4. Membre d’un Partit Europeista: el paisatge polític està canviant, sobretot per l’emergència de dos partits polítics. Ciutadans, que és un partit polític que té origen a Catalunya. Com pot afectar l’expansió d’aquests partits en el procés català?

Joan Vallvé: Hi ha nous partits polítics que no estan a favor de la independència i hi ha partits tradicionals que estan perdent la seva influència, com ara el Partit Popular. El factor més important és que volem votar.

Ramon Tremosa: A les eleccions municipals, Ciutadans tingué molt més èxit a Espanya que a Catalunya, sobretot perquè va traure els vots del Partit Popular, però segueix sent un partit minoritari. Hi ha un clima d’estabilitat entre els blocs principals. Estem a l’expectativa que les
eleccions catalanes del setembre hi hagi una gran participació.

5. Enginyer belga, que pregunta als MEPs que hi ha a la sala. Quines mesures poden prendre els diputats del Parlament Europeu per assegurar la igualtat de drets per a tothom?

Bodil Ceballos, diputada sueca, contesta que la Unió Europea ja sanciona els països que no respecten aquesta mena de drets humans.

6. Josep-Vicenç Mestre, membre de Sobirania i Justícia: pregunta a Santiago Vidal: hi ha hagut una apel·lació vers aquesta possible sanció? Hi ha alguna possibilitat que finalment s’acabi aixecant un possible càstig? Pregunta a Ramon Tremosa: Què pot fer el Parlament Europeu per ajudar?

Jutge Vidal explica que ha apel·lat i que té esperança que aquesta apel·lació prosperi amb èxit.

Ramon Tremosa explica que els membres del Parlament Europeu s’intenten concentrar en qüestions europees d’àmbit més general i que els és difícil atendre a casos més particulars. Per exemple, quan el Partit Popular va tancar els canals de televisió de les Illes Balears la qüestió fou llegida com un afer intern espanyol, i no com una qüestió internacional. En qualsevol cas, la Unió Europea pot intentar encaminar als països cap a bones pràctiques.

7. Representant de Societat Civil Catalana, que comenta que aquest doble estàndard és aplicable en ambdós sentits. Defensa que un referèndum a Catalunya seria anar contra la Constitució existent. Creu que l’exemple d’Escòcia no és rellevant, atès que el Regne Unit no té cap constitució. Preguntà quina recerca s’ha fet en relació als discursos d’odi que es fan contra Espanya.

Marc Marsal: Hi ha una recerca sobre l’odi contra Espanya, i ha donat fruits, ja que s’ha detingut a gent en aquest sentit. No és necessari que hi hagi cap Comissió que s’ocupi del tema perquè les queixes contra l’odi vers Espanya sí que són ateses.

Sobre l’autora: 

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o

Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Acte de Sobirania i Justícia i Drets al Parlament europeu

Cartell Brussel·les

 

El proper 2 de juny, Sobirania i Justícia i Drets denunciarem davant del Parlament europeu la manca d’imparcialitat jurídica del govern espanyol.  Alhora, exposarem diferents casos de catalanofòbia. Aquest acte, amb el jutge Santiago Vidal, té el suport dels eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras, Francesc Gambús i Ernest Maragall.