Procés (pre)constituent

Jaume López.

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l’enfonsament del bloc soviètic o l’actual emergència xinesa foren encertats. Lluny d’interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés: no és un esprint, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del sobiranisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la República en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la República i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la República i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí que requereix del consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances de la República. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la República. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

Publicat a Nació Digital el 22/11/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

The Future of Europe: Opening Remarks

Isabel-Helena Martí.

Shalom, bon dia, good morning everyone.

Professor Rein, Maayan Nahari, thank you for your kindness and warm welcome.

Dear speakers, I am looking forward to hearing your ideas, your thoughts on the issue we will discuss today: the future of Catalonia. I am confident the future of our country will be decided freely by its citizens in a democratic and peaceful fashion. There is no other way in the 21st century Europe. We, Catalans, are 7 millions and a half of European citizens. And, I’m sure, it will be, eventually, us who will decide our future. And that will happen in spite of the authoritarian opposition, the state repression and the brutal violence we have to endure, both ordinary citizens and our political leaders, from the most corrupt government in Western Europe as it is Rajoy’s Popular Party government.

According to the chief inspector of Spain’s Unit of Economic and Financial Crimes, better known by its acronym (UDEF), Manuel Marocho, Rajoy’s political party used a parallel system of accounts to siphon bribes into party funds through “box B”, that’s illegal money. Appearing before a Spanish Congressional commission investigating the issue, Mr. Marocho, described the illegal network as totally corrupt. More than nine hundred members of the Partido Popular in political posts are currently being prosecuted for corruption. It’s shocking. Those that are using the judges, the courts, the constitution to smash the pro-independence movement, those that tell us we are out of the law just because we want to vote, those have practiced, for years, and I quote Mr. Marocho, “corruption in its purest form”. Even Rajoy himself allegedly received secret payments in opaque money for years, in a profitable corruption scheme. Why I am telling you that? Many believe that heightening, in a deliberate manner, the conflict in Catalonia serves a purpose: to cover up the huge corruption scandals that are rocking the Popular Party and the Spanish government. And this is just outrageous.

Ladies and gentlemen,

Catalonia is an old European nation. We have our own culture and our own language. According to opinion polls more than 80% of Catalan people want to decide their future in a referendum on independence. But the aggressive and nationalistic Spanish government and its political allies do not accept us as we really are, and refuse to treat us as a people and as a political subject. None of our arguments, none of our attempts at dialogue, none of our political majorities have been, up to the present time, sufficient reason for the corrupt Rajoy government to listen to the Catalan demands. Those demands have been expressed for many years in a democratic and peaceful way. And always massively. An aggressive Spanish and state nationalism is intending to turn the Catalan people into a permanent territorial minority, a people subjected to assimilation and to the whim of political parties whose ideas have neither been voted significantly by the Catalan citizens, nor reflect their political preferences.

Do you know how many Catalan people voted for the Popular Party in our last regional elections to the Catalan Parliament held two years ago, on the 27th of September, 2015, in a record 75% turn-out? Only 8.49% of the votes cast in Catalonia. A very small segment of Catalan society, indeed. This tiny minority has eradicated the democratic majority from the Catalan institutions. It has imprisoned the Catalan vice-president and seven ministers without bail, while the rest of the government, with our President, is in exile in Brussels; and it also threatens the Speaker and the Bureau of our Parliament with long jail sentences. The yellow ribbon I am wearing on my lapel is a vivid reminder of this intolerable situation: it is a sign of solidarity with the vice president and ministers of the legitimate government of Catalonia improperly imprisoned, along with two civil society leaders, by an authoritarian and, as we already saw, an extremely corrupt regime in Madrid.

On December 21st, elections are to be held in Catalonia under the state of emergency imposed by the Spanish government. The pro-independence parties will stand. What will happen if the result of the polls becomes a renewed mandate for independence? Will the result be respected? Or will it only be possible to apply the unionists’ political program, whoever receives the citizens’ support?

That’s the issue here, my dear friends, and democracy and fundamental rights are at stake.

Ladies and gentlemen, and those are my last words professor Rein,

Maybe some of you already know it. Many people in Spain refer to Catalans as the “jewish of Spain”. You cannot imagine how proud we are about that. Israel is a great country and we, Catalans, look at it with great respect and admiration. Respect and admiration for how you managed to build such a prosperous nation overcoming all sorts of harsh, crushing adversities. We look at you, and somehow, we mirrow ourselves. There is a great deal of sympathy in Catalonia for Israel. You should be very proud of yourselves and your country. We are certainly very proud to be your friends.

Thank you very much.

About the author:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, president and founding member of Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

El futur de Catalunya: On és Europa?

Erika Casajoana.

Aquest article es basa en la meva presentació representant Sobirania i Justícia a la conferència “El futur de Catalunya” al Centre d’Estudis Internacionals i Regionals S. Abraham, a la Universitat de Tel Aviv, Israel, el 14 de novembre de 2017.

El futur de Catalunya és brillant. Som una societat oberta i pacífica, amb una economia altament desenvolupada i pròspera, una nació de profundes conviccions democràtiques i valors cívics. El que ens hauria de preocupar, i també la Unió Europea, és el futur d’Espanya. S’ha embarcat en una deriva extremadament perillosa cap a l’autoritarisme amb el potencial de crear una crisi important a Europa.

El passat 2 de novembre, quan la meitat del govern destituït il·legalment fou enviat a la presó, mentre que l’altra meitat es quedava a Brussel·les, milers de persones es congregaren davant del Parlament de Catalunya, on cridaven: “On és Europa?!”

La Unió Europea no desitja la independència de Catalunya. Per moltes raons, entre elles, la por que els catalans no assumim part del deute públic espanyol -que ja ultrapassa el 100% del PIB. Siguem realistes. Els catalans haurem d’alliberar-nos exercint els nostres drets democràtics contra l’oposició de Madrid i la d’Europa.

Tanmateix, la Unió Europea hi és, i ens ajuda. Malgrat que Brussel·les s’esforça molt per desviar la mirada i creure’s les garanties espanyoles que Catalunya tornarà a la “legalitat” i a la “normalitat” (quin sarcasme). Protegeix els catalans de pitjors excessos de la fúria espanyola gràcies a la seva comunitat de valors, als seus estàndards de democràcia i Estat de Dret.

El suport del club d’estats europeus a Espanya és una fràgil façana. Comporta per a la Comissió Europea un cost polític considerable i un qüestionament insistent de periodistes a la roda de premsa diària a les 12.00 del migdia. Fins ara, les institucions comunitàries toleren les escandaloses actuacions d’Espanya perquè pensen que donar suport al president Mariano Rajoy en el seu intent de sotmetre Catalunya és el que els més els convé. Deuen rumiar: “Que deixi estar d’una vegada aquesta vergonyosa violència d’Estat, l’anguniosa atmosfera neofranquista…” El president del Consell Europeu, el Sr. Donald Tusk, és un polonès amb experiència directa de viure sota una dictadura. Quan Catalunya declarà la seva independència el 27 d’octubre, Tusk advertí via Twitter a Madrid que no utilitzés l’argument de la força. Endebades.

Es descobrirà tard o d’hora que Mariano no és el tipus d’home que compleixi promeses -o expectatives. De fet, els líders europeus ja ho haurien de saber, fa anys que el coneixen.

Rajoy representarà un llast creixent per als seus col · legues continentals. L’autodenominat campió de la “legalitat” presideix el partit polític més corrupte de la UE, amb prop de 1.000 investigats. L’escàndol “Gürtel” inclou desviacions de fons europeus i ascendeix a centenars de milions d’euros. Rajoy presumptament s’embutxacà més de 300.000 € de donacions il·legals. És una quantitat bastant modesta, tenint en compte que Luis Bárcenas, el comptable del Partit Popular en aquella època, acumulà 38 milions d’euros en un compte secret personal a Suïssa. Quan Bárcenas fou arrestat, Rajoy li envià un missatge de sms: “Luis, sé fuerte”. Luis, sigues fort. Luis és fort i lliure de practicar la seva afició a l’esquí des de la seva mansió de luxe a la Vall d’Aran.

S’hauria d’informar als europeus que no creguin el que diuen els mitjans espanyols. L’abast de les notícies falses o “fake news” a Espanya constitueix un problema per als defensors de la República de Catalunya. El govern central controla directament els mitjans de comunicació de l’Estat i exerceix una influència provada en grups mediàtics molt endeutats, collats pels bancs, que al seu torn han aconseguit un “regal” de més de 40.000 milions d’Euros en diners públics del govern espanyol. A més, molts mitjans (fins i tot a Barcelona) manipulen fets i xifres diàriament per defensar la sagrada unitat d’Espanya. Els unionistes tenen un gran megàfon i el poder de l’Estat, mentre que la recentment nascuda República té milions de convençuts i les xarxes socials.

Brussel·les hauria de saber que Catalunya no abandonarà la independència ni tornarà a la “normalitat” sota l’ocupació espanyola. Les autoritats europees haurien de deixar d’autoenganyar-se, pregant que la “solució” més còmoda sigui la que funcionarà. Haurien d’abandonar la mandra mental. Richard Youngs, un acadèmic de Carnegie Endowment for International Peace resident a Madrid, demana a la Comissió Europea que no torni a passejar-se com una sonàmbula per una altra crisi en el cas català. És a dir, que no es negui a reconèixer realitats incòmodes tot limitant-se a fer massa poc, massa tard.

La realitat és que el govern de Madrid, amb l’ajuda d’actors poderosos com els partits polítics encegats per l’obligació sagrada de defensar la unitat d’Espanya i un dels sistemes judicials menys independents d’Europa, ha vulnerat la legislació espanyola, europea i de les Nacions Unides per, entre altres excessos:

1 – cercar violentament les urnes, reprimir sense miraments altres preparatius del referèndum d’independència i colpejar votants pacífics l’1 d’octubre;
2 – perseguir i empresonar funcionaris electes i dirigents cívics independentistes per les seves idees; i
3 – usurpar les institucions de govern autònomes catalanes dels seus titulars democràtics.

Els casos judicials contra els dirigents de la societat civil catalana, els membres del govern i els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya són tan escandalosos que el procediment es pot anul·lar fins i tot a Espanya mateix abans que arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem a Madrid no són ni tan sols competents! Les acusacions són escandaloses en elles mateixes, però, a més, aquests casos de rebel·lió i sedició pertanyen naturalment a tribunals situats a Barcelona. Només es podia fer la pirula de substreure’ls-en aplicant el Codi Penal franquista de 1974. I s’hi atreviren. Acabarem veient una correcció judicial a tot això, cosa que perjudicarà encara més la reputació internacional d’Espanya. Madrid està col·lèric i vol venjar-se, fins i tot si només està guanyant temps.

Aquests abusos summament greus són coronats per una implementació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució espanyola, pel qual l’Estat, a l’arrabassar il·legalment les institucions catalanes, ha destruït les garanties constitucionals i altres fonaments del sistema polític democràtic nascut el 1978. Aquest sistema ha mort. S’inicia un tsunami polític, que s’apoderarà d’Espanya i pot desestabilitzar Europa. Fins ara, a part d’alguns acadèmics i un grapat de petits mitjans independents digitals a Madrid, només els catalans i els bascos semblen haver-se adonat que l’anomenat Estat de les Autonomies, en el qual el govern central i les regions es repartien les competències de forma democràtica, ha estat dinamitat.

Espanya està entrant en territori desconegut, no perquè Catalunya vulgui marxar-ne, sinó perquè Madrid s’està convertint en un règim autoritari per mantenir-la atrapada. Fins ara, Brussel·les no veu o no vol veure que Espanya ja no és una democràcia .

Tornem ara al ja famós article 155. Rajoy es mostrava reticent a usar un arma de doble full tan perillosa. El Parlament de Catalunya es remunta al segle XIII, i el govern català, conegut com a Generalitat, al segle XIV. Tractar una nació desenvolupada i orgullosa com a una colònia és un camí ple de paranys. A les eleccions del 21 de desembre, Rajoy probablement rebrà un missatge dels electors catalans, expressant-li la profunditat de la seva indignació davant la supressió de les nostres venerables institucions de govern.

L’article 155 fou l’últim recurs per desfer-se del govern català i del president del Parlament. El pla inicial del Gobierno havia estat suspendre’l de les seves funcions a través del Tribunal Constitucional. Aquest era el pla previst amb la Llei de Reforma del Tribunal Constitucional. Com la majoria de lleis repressives dels últims anys, suposadament generals, en realitat era feta a mida per a Catalunya. El Tribunal Constitucional reformat adquirí el dret de suspendre per desobediència una autoritat electa. Tal competència, òbviament, és inaudita a Europa occidental, i la Comissió de Venècia la criticà. Ara bé, quan arribà el moment oportú, el Tribunal Constitucional no s’atreví a suspendre el President Puigdemont de les seves funcions, en un procediment on ni tan sols hauria tingut dret a ser escoltat. A més, com a càrrec electe, és aforat, el que significa que el seu jutge natural hauria estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els magistrats constitucionals de Madrid tingueren por a la tardana però inevitable aparició d’Estrasburg i, per tant, privaren Rajoy d’una manera més o menys”neta” de matar políticament Puigdemont. Rajoy no hauria tingut el problema de la seva candidatura ara al desembre.

Catalunya marca el rumb per a moltes nacions amigues que poden intentar fer el mateix i que desitjaran romandre a la UE. No és culpa nostra que Escòcia, País Basc, Flandes, Véneto, Bretanya, Tirol del Sud i d’altres puguin beneficiar-se del nostre procés d’emancipació. Tanmateix, de vegades a Brussel·les m’ho han esmentat com si fos un argument que disminueix el nostre dret a l’autodeterminació. De cap manera!

El Sr. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha dit recentment que no donava suport a la independència catalana perquè no volia una Unió Europea de 98 estats. Resulta irònic que ho digui un nadiu de Luxemburg (500.000 habitants). La resposta òbvia a tal capteniment és: Per què no? Per què no, si així ho volen els ciutadans europeus? Els comissaris sempre parlen de l’Europa dels ciutadans. Les institucions democràtiques s’han d’adaptar a les necessitats i preferències dels ciutadans, no a l’inrevés.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

El dret a decidir no és un eufemisme

Jaume López.

“Deixeu-vos d’eufemismes: Catalunya té dret a l’autodeterminació. Què és això del dret a decidir?! Ganes de no parlar clar o de convèncer els poc amics dels drets nacionals de Catalunya. Girem full ja! Deixem de parlar del dret a decidir”. Com més ens apropem al referèndum més sembla prendre força aquesta visió: del dret a decidir que va iniciar el Procés al dret a l’autodeterminació que hauria de cloure’l.

És cert que la relació entre dret a l’autodeterminació i dret a decidir ha estat ambivalent des del principi (en la llei del referèndum són sinònims), i des d’aleshores s’han combinat en la seva defensa els que l’han considerat com una oportuna operació de màrqueting i els que l’hem defensat com una genuïna fórmula per defensar una actualització del principi democràtic.

És cert també que l’expressió “right to decide” tampoc té un significat prou clar a l’estranger i que tothom està més familiaritzat amb el right to self-determination, tot i que aquest tampoc té un contingut inequívoc. És evident també que el cas català és únic: un procés de sobirania amb un referèndum d’independència no pactat amb l’estat en un context occidental. Des d’aquesta clau és possible afirmar que el principi del dret a decidir també és, a hores d’ara, singular i que està a les beceroles del seu potencial recorregut. Tot plegat potser fa més planer defensar la causa catalana en termes de dret a l’autodeterminació, però això en cap cas ha de significar que el confonguem amb aquest.

El dret a decidir planteja que al segle XXI cap decisió col·lectiva pot quedar fora de l’abast de la democràcia perquè el contrari és abocar la ciutadania a la submissió. I això ha d’incloure la delimitació dels estats, que no són més que una eina per al benestar públic, i no la més alta expressió (quasi sagrada) de nacions preexistents (quasi independents de la voluntat dels individus). Democràcia (empoderament ciutadà) i dessacralització de l’estat són els dos ingredients bàsics sobre els quals s’assenta el dret a decidir; són força distants, per tant, del principi nacional que permet reclamar un estat i que s’associa al dret a l’autodeterminació.

El dret a decidir el tenen els ciutadans i les comunitats polítiques que formen, no els pobles i les nacions. Comunitats polítiques que puguin convertir-se en estats viables. Plantejar-se esdevenir un nou estat s’ha de fer seguint unes regles que poc poden tenir a veure amb unes eleccions ordinàries. Però tampoc amb una dictadura de la majoria encoberta que impedeix la possibilitat que la voluntat democràtica d’una comunitat minoritària en el conjunt de l’estat pugui desenvolupar-se. El dret a decidir s’ha de moure entre aquests dos extrems, però no requereix raons històriques, ni tan sols raons en el present, només voluntat democràtica. En aquest sentit, no només es diferencia del dret a l’autodeterminació, que apunta quines úniques comunitats podrien eventualment esdevenir estats (i obre, per tant, la discussió sobre qui és o no és una nació), sinó també dels que consideren que la secessió només és justificable si l’estat actual suposa una greu amenaça per a una comunitat.

Per entendre’ns -i ja em disculparan els matisos de l’exemple-, la diferència entre el dret a l’autodeterminació i el dret a decidir recorda la distinció entre les dues concepcions del dret a l’avortament: de supòsits o de terminis. Per a uns es tracta de determinar els supòsits; per a d’altres només fa falta complir uns terminis (i uns procediments), independentment de les raons o causes. No m’estenc a assenyalar cap on s’ha dirigit el progrés en la matèria.

De fet, des de la concepció del dret a decidir, l’única prova de l’existència d’una nació política és la voluntat d’exercir-lo. Catalunya és una nació. No és un subjecte sagrat i inalienable, històricament predeterminat per esdevenir un estat. És una comunitat d’anhels, una realitat de recursos, un passat de coincidències i de lluites que cristal·litza en una voluntat de ser. Curiosament, des de la perspectiva jurídica convencional de l’ONU, Gibraltar té el dret a l’autodeterminació però Catalunya, no. Des de la perspectiva dels nacionalistes tradicionals, Catalunya en té, i Gibraltar és dubtós. Des del dret a decidir, tots dos en tenen i exercint-lo, com ja ha fet Gibraltar, demostren que són nacions.

Als que consideren que les seves nacions tenen raons històriques per merèixer l’autodeterminació el dret a decidir els semblarà poc i innecessàriament igualador. Als que creuen que només l’estat defineix els àmbits de sobirania perquè és ell (i només ell) el que crea la nació els semblarà massa. Tanmateix, l’evolució del principi democràtic ha anat ampliant qui pot votar. Ara hauria d’acabar amb els forats negres democràtics en què “es pot parlar de tot” però sense que la decisió estigui a l’abast de la ciutadania.

Publicat a l’ARA el 18/09/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. ‘Volem ser lliures i feliços’. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el ‘sí’ a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat al Portal Nou el 29/03/2017

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Mots de presentació al MHP Carles Puigdemont

Xavier Portet.

Bé, bona tarda. Com ha dit la presidenta, jo els faré una breu ressenya biogràfica del Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont, encara que la rellevància i notorietat del President facin que no siguin necessàries massa presentacions.

Carles Puigdemont i Casamajó és nascut a Amer, localitat que, per cert, ha donat fins a quatre presidents de la Generalitat. Viu a Girona, està casat i té dues filles. Va cursar estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona. Començà com a corrector lingüístic al diari El Punt, on va acabar sent redactor en cap. També va ser director de l’Agència Catalana de Notícies, de la publicació Catalonia Today i de la Casa de Cultura de Girona. Ha treballat intensament en la projecció exterior de Catalunya, i en aquest sentit publicà l’any 1994 el llibre “Cata…què? Catalunya vista per la premsa internacional”.

Deixant enrere l’etapa periodística i endinsant-nos cap a la seva carrera política, l’any 2006 va ser escollit diputat de CiU per Girona. Com a diputat del Parlament, va presidir la Comissió de Cultura i Llengua, i va ser membre de les comissions d’Acció Exterior i UE, de la de Polítiques de Joventut i de la d’Ensenyament durant la tramitació de la Llei d’Educació de Catalunya. L’any 2011 va ser escollit alcalde de Girona, càrrec que revalidà l’any 2015. Durant l’alcaldia fou vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis i president de la Comisión de Patrimonio Histórico-Cultural, de la Federación Española de Municipios y Provincias. En la seva darrera etapa com a alcalde fou president de l’Associació de Municipis per la Independència.

Com bé saben, des del 12 de gener de 2016 és el 130è president de la Generalitat de Catalunya.

Però si em permeten, més enllà de la remarcable trajectòria del President, també m’agradaria fer esment de la vessant més humana de la seva persona. En aquest sentit, m’agradaria destacar tres valors que el Sr. Puigdemont ens ha sabut transmetre, ja des de la mateixa sessió en què va ser investit President.

El primer que m’agradaria ressaltar és la seva dignitat, manifestada en les seves pròpies paraules del dia 10 de gener, on citant a Miquel Pairolí, sentencià que “la dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la”. De fet, vostè hi va afegir: “deixem l’orgull, agafem la dignitat”.

Un altre valor que al meu parer el defineix és la serenitat. El periodista Carles Porta, en el seu llibre titulat “L’amic president” recordava que vostè s’havia fet un fart de repetir que “no havíem de tenir la vanitat de voler ser la generació que visqui la independència si això ha de posar en risc que arribi”. “Hem de fer-ho bé”, recalcava.

Finalment, voldria destacar també la seva tenacitat. Aquest valor queda exemplificat en la gran capacitat de resposta que ha demostrat en els diferents debats parlamentaris que han tingut lloc a l’hemicicle. I si hi ha una intervenció que representa d’una millor manera la seva habilitat discursiva, aquesta és quan defensà la figura de Carles Rahola davant els partits de l’oposició, els quals van malinterpretar intencionadament unes paraules seves referides al periodista, polític i escriptor gironí.

Amb el seu permís, m’agradaria llegir un breu article de Rahola publicat en el diari L’Autonomista, en què descrivia la coneguda escultura que porta per nom “Contra l’invasor”, que podem trobar al Museu d’Art de Girona. El text, publicat l’any 1938, té una evident transcendència en el moment actual, i diu així:

Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai al Museu Sant Pere de Galligants, a Girona. L’estàtua –Contra l’invasor– representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. La figura, nua i viril, és bella i proporcionada. Blai, artista i fervorós, s’inspirà en aquesta, com en altres obres seves de la primera època, en la guerra napoleònica a Catalunya.

L’estàtua Contra l’invasor supera avui, per la màgia divina de l’art, aquell motiu històric i ateny un valor plenament simbòlic. No és pas una evocació més aviat anecdòtica dels setges, com el grup de Parera, amb el general Álvarez de Castro, un guerriller de les nostres contrades amb el trabuc i un soldat francès vençut als peus del cabdill de la defensa gironina.

L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invasions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot.

I perquè l’estàtua Contra l’invasor és, en aquests moments, tot un símbol, perquè, inactual com és -l’home tot nu, amb la seva virior i la seva llança de combat-, té ara plena actualitat, escauria de veure-la fosa en bronze, a plena llum, engrandida i amb el pedestal adequat, animada i vivent, al bell mig de l’àgora, per tal que el poble hi veiés a tota hora l’encarnació del seu ferm voler de llibertat i de victòria”.

Per aquest i altres articles Carles Rahola fou executat per les tropes franquistes, en ser acusat en el consell de guerra com “uno de los más destacados separatistas de Girona”.

Recentment, però, s’han fet realitat els desitjos de Rahola, i s’ha instal·lat una còpia en bronze de l’escultura de Blai al Jardí de la Infància, prop del refugi antiaeri, tot commemorant el bicentenari dels setges de Girona i els setanta anys de l’execució de l’escriptor.

Sense allargar-me més, President, és un immens honor que avui ens acompanyi en aquest dinar tan especial per a la nostra entitat. Moltes gràcies.

Sobre l’autor:

Xavier Portet, politòleg i membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia. @xaviportet

El president Puigdemont amb membres de la junta directiva de SiJ abans de començar el dinar Àgora.