Reflexionant amb Ignacio Sánchez-Cuenca

Pere Costa.

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Ha publicat fa poc “La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana”. Al llegir-lo em vaig quedar més que sorprès: havia trobat, dins de l’increïble ambient polític espanyol a una persona que reunia les característiques que Josep Pla i Gaziel s’atribuïen mútuament en el seu “Epistolari”:

“Vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terròs d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada (sic). Som a més racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius”.

Aquests trets es poden atribuir a Sánchez-Cuenca i, de manera independent, a les meves petites reflexions. En recomano la seva lectura. La recomano als “catalanes i españoles todos” (Franco dixit). Aclareixo que està escrit en castellà per una persona equilibrada, en un moment en què ens fan falta fortes dosis de posicions de les que Josep Pla i Gaziel presumien en el seu Epistolari.

Faig una reflexió inicial. Hi ha posicions que mereixen ser contemplades amb un esperit racionalista, realista, liberal, tolerant i comprensiu. No caldria ni exposar-les però la reflexió ho exigeix per no perdre el fil:

1.-Els catalans, coneguts per les seves idees separatistes, sobiranistes, independentistes, terroristes i nazis, que es comuniquen en una estranya i particular llengua, volen “trencar” Espanya.

2.- La societat hispànica oberta, comprensiva, liberal, tolerant, totalment i plenament democràtica, ha posat tots els recursos possibles per solucionar el problema, però sembla que cada dia empitjora més.

???!!!

Per aquest camí mai arribarem enlloc, i tots, TOTS, en sortirem perjudicats.

Es pot plantejar, equilibrant el seny i la rauxa catalana i l’eterna i constant actitud dictatorial castellana, alguna posició inicial?

1.- Catalunya no vol “trencar” res. El seny i la rauxa sols volen la possibilitat democràtica d’expressar, pacíficament, el que desitgen pel seu futur. Això des de l’origen d’aquella democràcia mil·lenària d’Atenes sols s’aconsegueix amb un fet tan senzill i simple com votar.

2.- L’Estat Espanyol no és capaç d’entendre que democràcia no és la imposició d’una Constitució post-franquista, votada per uns ciutadans que encara vivien el record d’una terrible guerra civil i d’una terrible dictadura de 40 anys i que sols volien evitar una nova “liberación” militar.

Increïblement, en ple segle XXI, en què Europa encara lluita contra les revifalles d’aquella ideologia, una nació que vol conèixer democràticament la decisió de tots els seus ciutadans davant del futur polític, és castigada després que el Tribunal Constitucional passés el ribot (“cepillara”) a un Estatut legalment aprovat, i recolzés la repressió policial, empresonaments, suspensió de drets autonòmics, encausament d’alcaldes, judicialització absoluta d’un problema polític, absència del poder equilibrador reial, desqualificació als catalans titllats de “terroristes” i “nazis”, operacions pròpies d’una guerra bruta, persecució internacional, etc, etc, etc.

Però tornem a Sánchez-Cuenca i les seves conclusions, que resumim (si bé és millor llegir-les in extenso en el seu llibre, conèixer la seva argumentació i així, a més, afavorir altres edicions de “Los libros de la catarata”):

1.-Según al derecho internacional, a Cataluña no le asiste el derecho de autodeterminación… pero… el Estado puede organizar un referéndum… bajo el supuesto que se trata de un instrumento para resolver un problema político.

2.- Se recurre a la Constitución para concluir que en España una comunidad autónoma no puede realizar una consulta sobre su futuro político… hay constitucionalistas que argumentan que… tendría encaje legal… los partidos políticos podrían ponerse de acuerdo en una reforma constitucional.

3.- Se alega que el pueblo catalán no es soberano, que la soberanía pertenece al pueblo español en su conjunto… este planteamiento… es erróneo… la consulta no es un ejercicio de soberania sino un método para dilucidar el grado de apoyo a la independencia… Es evidente que un referéndum en el que votarán todos los españoles no permitiría avanzar un solo paso en la resolución del problema.

4.- Se dice que los referéndums dividen a la sociedad… pero normalment si se contempla un referéndum es porque la sociedad está previamente dividida.

5.- Las partes podrían acordar de antemano tanto el umbral de una mayoría clara, como el plazo mínimo que debería transcurrir hasta la posible celebración de un nuevo referéndum.

6.- Antes de llegar a una consulta sobre la secesión de un territorio, el Estado debería tener la oportunidad de poder reformar el statu quo a fin de presentar un alternativa más atractiva frente a la independencia… Si la reforma fracasara… no quedaría más remedio que ir directamente a la consulta.

I acabo amb paraules de Lolita Bosch en “Que no ens guanyi la por” (Ara Llibres , 2018):

– No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure
– Fallar es impossible
– Que no ens enganyi la por

I personalment afegiria:

Que mai més es produeixin discrepàncies publiques entre els partits polítics que conformen el grup independentista. El destí de la pàtria ha d’estar per sobre de les pretensions partidistes. Si els partits polítics no troben la manera de dialogar entre ells i arribar a decidir una actuació conjunta, com poden parlar de diàleg amb un estat unionista?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Diàlegs ciutadans: els fonaments de la República

Jaume López.

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda, tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’ statu quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50% i el 70% hi ha el percentatge de catalans que rebutgen el 155, que volen una República (amb una relació a determinar amb Espanya) i que estan a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República Catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que promourà “l’inici del procés constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser referendada en un referèndum”. I Catalunya en Comú – Podem proposa: “Un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una estat plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen en els seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una República i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució; altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. ¿Procés “constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodòxia legalista que acostuma a vincular el terme constituentexclusivament amb la redacció de la Constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu -tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa, hi ha altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloent-hi les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per a molts encarnat en la República, a curt i mitjà termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya -que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut parlar fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compta amb treballs importants al nostre país. No cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura, però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

Publicat a l’ARA el 18/01/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Alguna cosa es mou

Pere Costa.

¿És possible que, poc a poc, es pugui aconseguir una societat democràtica sense tics autoritaris, que permeti la lliure exposició d’idees sense produir cascades d’improperis, d’intervencions judicials i amenaces de penalitzacions? Possiblement estem encara lluny d’aquesta situació però no cal perdre l’esperança.

No cal dir que l’inici de la nova legislatura espanyola ha estat un petit, molt petit, excessivament petit, èxit. El Congreso ha frenat la llei educativa del PP. Ja era hora. Encara que el Gobierno es resisteix. Li costa reconèixer que no tots pensem igual.

També és interessant la reacció parlamentària sobre la “recol·locació” política del Sr. Jorge Fernández Díaz (el seu destí podia ser el de conservador del Valle de los Caídos) i també la posició del Sr. García-Margallo després de quedar-se sense cartera ministerial i convertir-se en una personatge comprensiu de les tesis catalanes (???).

Per l’altra banda, i davant de la posició del PSOE/PSC (millor un PSOE “roto que catalán”) no deixa de ser interessant la decisió de Podemos d’admetre estructures autòctones en la seva organització. Tot és començar.

Tampoc és freqüent que un ajuntament important hagi de sotmetre’s a una qüestió de confiança per aprovar els seus pressupostos. Esperem que sigui l’inici d’una reducció de la tossuderia imperant.

Són, encara, petits detalls de la política nacional i autonòmica. Però, ¿podem considerar-los com l’inici d’una nova etapa política en què la col·laboració estigui per sobre de la imposició? El problema és que tothom vol dialogar i arribar a acords. La llàstima és que el diàleg sembla una paraula mancada de definició real.

També hi ha un detall que cal veure com acaba. El de Ciudadanos. Ja té 10 anys de vida i l’adolescència no sempre és fàcil. L’actual configuració del Congreso els hi pot comportar problemes. Fins ara han pogut surar assentats en una agressiva política anticatalana, per bé que executada amb un pretès aire català. Però al final els objectius no es poden amagar. La seva conversió oficial en un partit espanyol i deixar d’utilitzar, quan convingui, l’accent català, resultarà inevitable. L’oposició de la Sra. Punset i dels arcaics Arcadi Espada i Albert Boadella exerceixen una forta pressió i, en algun moment o altre, Ciudadanos haurà de manifestar als seus votants si són un partit nacionalista espanyol, si són liberals, si són social demòcrates, si són regeneracionistes, si són de dretes, si es decanten cap a l’esquerra, etc. Se’ls acaba el temps de l’ambigüitat.

Però, ¿això solucionarà el problema de Catalunya? No somniem truites com deia l’avi. La Constitució, la unitat d’Espanya, la igualtat dels espanyols, allò de si Catalunya ho té jo també ho vull, no canviaran. La voluntat de diàleg de Rajoy i adlàters és nul·la. El “paso marcial” del Sr. Rajoy sempre que algú l’observa i, sobretot, si el filma és significatiu (no sé si el manté dins la Moncloa). No cal capficar-nos. Ben aviat sortiran els “ajustes”, els “recortes” i la culpa la tindran els americans (volia dir la Unió Europea però se m’ha travessat la lletra de l’havanera d’El meu avi).

El PSC, històric guanyador d’eleccions passades, és teòricament demòcrata fins a la medul·la (segur???), però té un objectiu federalista, totalment obsolet, que els pot portar a la definitiva ruïna política.

I les formes no canvien. ¿Què representa una desfilada de l’exèrcit el dia de la inauguració de les Corts Espanyoles?¿No serà un “aviso para navegantes despistados”? I si som en un estat laic ¿per què els electes juren sobre la Bíblia o/i davant d’una figura de Crist? I ho dic amb tot el respecte als creients, que tenen tot el dret a ser-ho, però si en parlem tant de la Constitució, siguem conseqüents.

I el lector es pot preguntar ¿a què vénen aquestes elucubracions sobradament conegudes? Doncs sí, tenen un objectiu. L’opinió que té Europa d’Espanya és pobra, plena de dubtes, voltada de possibles sancions que no s’apliquen per no complicar encara més la situació de la que havia de ser la Unió Europea versus els Estats Units d’Amèrica com a font de riquesa i benestar. Quan em pregunto per què no ha estat així solament se m’acut: la desunió i l’egocentrisme dels Estats, la falta de bona voluntat, el total desajust entre “que Europa m’ajudi” i “tots col·laborem”, l’absència d’una fiscalitat única, la inexplicable ampliació a tota pressa, la burocràcia immensa, la corrupció increïble i un ampli etcètera. Però no és hora de tornar enrere.

Una conclusió certa. Espanya és la nació de la trista figura a Europa i ara, a més, i per acabar de complicar-ho, els catalans pressionen amb els seus drets. Com acabarà tot plegat?

I si cap ingenu pensa en arribar a un compromís dins de la Constitució espanyola i l’homogeneïtat de totes les autonomies, li recomano un text de Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”. A “Home Deus”, obra que acaba de publicar, afirma: “La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. Si l’experiència dels altres votants m’és aliena, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte. Normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins les poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d’acord en els fonaments”. No és la nostra situació com a catalans.

Crec que tot serà molt i molt difícil, però hi ha una necessitat absolutament imparable: que la Catalunya-Estat es presenti davant d’Europa com un tot polític equilibrat. Naturalment no hi seran mai els representants del PP. Seria bona la presència dels representants del PSC però un dia es varen vendre la llibertat i avui no poden ni residir a Nicaragua (em refereixo a la seva seu a Barcelona) pendents que el PSOE els perdoni la seva desobediència. A on hem arribat!!!!!!. Unió Democràtica desapareguda, Convergència desapareguda i reinventada amb dificultats, ERC fent el seu paper (bo, evidentment) però sempre lligat al seu interès particular i l’esquerra feta un garbuix entre Podemos, Comuns, CUP i més. Alguns no en tenen prou i inventen nous partits, amb idees pròpies, magnifiques per acabar de destruir la unitat.

Jo no puc més que dir el que penso però, polítics catalans ¿no veieu que esteu perdent un temps irrecuperable en no formar un tot unitari? Amb tots els matisos propis de cadascú, però cal demostrar que Catalunya és majoritàriament una suma harmònica i no el poti-poti que esteu presentant. La història no jutjarà massa favorablement als que ens fan perdre el temps amb tacticismes partidistes. Cal equilibrar ideologies, deixar imposicions ridícules, pensar quants catalans estan disposats a ser-ho i quants volen seguir sotmesos al arbitris de l’Espanya autonòmica. Si us plau, no esperem a demà.

El que intento explicar és un garbellat del que molts amics, coneguts i presentats em diuen, i que resumeixi i exposo. No deixa de ser una contradicció que encara algú es cregui al Sr. Rajoy que, mentre emula una infinita disposició al diàleg, no està disposat a canviar ni una coma en el precari vademècum democràtic espanyol.

No deixa de ser reconfortant que el Sr. Obama, amb motiu del seu comiat des de Grècia, on va néixer la democràcia, clami per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa per denunciar injustícies i corrupcions, i un poder judicial independent.

El centralisme de França, Espanya i Regne Unit, entre d’altres, és el responsable del fracàs europeu i de l’augment del populisme. No acceptar la possibilitat d’una Europa dels Pobles, en lloc d’una Europa dels Estats, ens està conduint al deteriorament econòmic i internacional.

I per acabar: Bon Nadal. Bo pels creients i bo pels que no ho són, entenent que no és necessari retorçar amb novetats alienes, ni amb pessebres estranys, el ric llegat de la nostra tradició cultural.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.