Reflexionant amb Borja D. Kiza

Pere Costa.

Les seguretats es dilueixen / Les identitats es superposen / Les seguretats són fràgils / Els ritmes d’acceleren / La caducitat ho devora tot.

(David Jou, químic, poeta i assagista)

∗∗∗

Abans de reflexionar amb Borja D. Kiza voldria recordar que una de les qüestions més necessàries i urgents en el nostre món és el diàleg. Mai ha estat fàcil. No és fàcil, com diu el Dr. David Jou, acceptar i comprendre les raons, els valors, les prioritats, les emocions, els gustos, les tradicions i les llengües diverses que donen lloc a què es discuteixin, ridiculitzin i amenacin idees, preferències i seguretats, conduint a desvetllar instints d’agressivitat, amb negació a la discrepància i a l’aparició d’injustícies, humiliacions, violències, desigualtat d’oportunitats, mal ús de les institucions i insults constants en el món polític.

Serveixin aquestes paraules com introit al contingut de l’obra de Borja D. Kiza. Com una petita reflexió sobre la seva aportació al futur, que ja tenim a sobre i que ell aprofundeix en la seva publicació l’ ”Antropoceno obsceno” que hauria de constituir el principi d’una utopia tan necessària com la d’un diàleg universal.

Estem vivint uns moments difícils d’entendre en molts aspectes, un d’ells és el de l’economia. Si l’economia nacional i mundial no creix, el món entra en recessió i el nostre futur s’estanca, perilla tot i res no funciona. Si l’economia creix, entrem de ple en un futur de destrucció dels ecosistemes, dels que depenem per sobreviure, i podem entrar en una crisi de la nostra civilització.

Dins d’aquesta crisi material és indubtable que hi participa la nostra particular manera de concebre la humanitat, el nostre paper en el món i la nostra decisió en dos sentits possibles, la de qui dia passa any empeny i tot es solucionarà, o la d’intentar trobar solucions abans del desastre que algú ja defineix com a possible desastre antropològic.

Sempre queda la il·lusió de poder conquerir la Lluna o Mart quan la vida no sigui possible a la Terra. Però per ara no deixa de ser pura ciència ficció, ja que mentre no es demostri el contrari, i per ara la possibilitat queda més que llunyana, no tenim altre remei que seguir vivint en i del planeta Terra. Això voldria dir que no he d’esperar un altre lloc per viure, sinó que necessitem una altra manera de viure en el mateix lloc.

I així arribem al paper decisiu de la tasca política. Mentre la política, nacional i mundial, estigui marcada pel poder d’uns pocs i cobejada per personatges que sols esperen viure del sistema, o enriquir-se’n amb ell, amb uns programes cara al futur que sols es basen en l’insult a l’opositor, vaguetats immenses, no perdre vots i canviar de partit si és necessari, el futur no serà per fer volar coloms.

El tema no és per fer-hi broma. Abans la situació era clara. Existien dues ideologies ben definides, que estaven sempre enfrontades i mai s’hi varen posar d’acord. Avui hi ha múltiples possibilitats, sempre en conflicte i buscant un acord. Indubtablement la situació actual és incomparablement més satisfactòria que l’anterior però els acords sempre són provisionals, fràgils i fàcilment poc efectius.

Borja D. Kiza afegeix que el sistema no funciona, que no vivim una situació normal, que la classe mitja que era la base de l’equilibri social ha desaparegut pràcticament, que cada dia hi ha menys rics encara que el nombre d’humans s’incrementa cada dia, que l’atur laboral augmenta, que la remuneració del treball es redueix i que caldrà compartir la vida amb els nous robots.

Cal pensar, entre altres prioritats, en posar al dia l’ensenyament, per tal d’aprendre a pensar més i millor superant al Google i la Wikipedia, intentar acceptar que ser ric no és tenir molt sinó tenir un poc més del que es necessita i oferir la possibilitat de ser lliure i sentir-se feliç dins una distribució real de la riquesa planetària.

Kiza també creu que els polítics haurien de preocupar-se’n que el diners guanyats ahir per la ciutadania i guardats per l’endemà, no siguin succionats avui per qualsevol “accident econòmic”, incloent-hi la necessitat de l’ajuda paterna continuada, i que puguin contribuir a assegurar un fi de la vida digne. Vida digna que ha d’arribar a tot ciutadà amb independència del seu origen, eliminant la inexplicable solució defensiva d’implantar, altra vegada, la puresa de la raça que alguns ja promouen.

Però la política és avui un immens desastre i cal recordar a Edgar Morin quan assegura que hem d’impedir que la humanitat sigui esclavitzada o destruïda per la hipertròfia dels poders que ella mateixa ha engendrat i que ja no és capaç de controlar.

I posats a recordar, també podem fer-ho amb Zygmunt Bauman quan afirma que els vells models de vida coneguts i heretats ja no serveixen, i els nous models de vida encara no hem sabut trobar-los.

Fa poc s’ha publicat un estudi en el que es comprova que en els orígens de l’Homo Sapiens, ja va haver-hi problemes importants de violència i matances. Fins i tot el mite del Gènesi se’n fa ressò. Sembla que no hem millorat massa. D’aquí a poc més de quatre dies serem onze mil milions d’humans. Hi ha qui pensa que Gaia sempre trobarà una solució com ha fet durant els deu mil anys transcorreguts des que un animal va aconseguir ser racional, encara que no sempre es comportés com a tal, però és evident que les solucions les hem d’aportar els humans, causa del problema, sense esperar miracles de la mare naturalesa.

La confiança no és una garantia. És un risc. La crisi és evident. La crisi crida a la tirania i l’enduriment del poder. És una lliçó de la història que acaba en un ordre establert sobre la força i la por. La comprensió, el diàleg, la consciència planetària, la substitució del control de la natura per la convivència amb la mateixa són els eixos bàsics del pensament força valent de Kiza i un bon nombre d’entrevistats preocupats per la possibilitat de sobreviure a la nova era planetària plenament antropocèntrica a la que hi estem abocats.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

La sortida possible

Pau Miserachs.

L’Estat del món i l’Estat del Regne d’Espanya reflecteixen la realitat de les desigualtats. Però aquestes desigualtats no són exclusivament socials. També ho són polítiques, entre pobles, entre societats, entre minories nacionals i lingüístiques.

Catalunya, el català, és una minoria nacional dins del territori de l’estat espanyol, i Espanya, l’espanyol, és una minoria dins del territori de la Unió Europea.

En les relacions entre pobles existeixen pous xucladors i remolins que fomenten la sobreprotecció dels grans i l’eliminació del poble minoritari.

En plena campanya electoral per les europees del 2019, ens hem trobat amb un ministre socialista d’Exteriors en funcions, amb caire altiu i intransigent contra tot canvi i desenvolupament de Catalunya com a poble amb característiques nacionals. Paral·lelament, la també ex-ministra del PP Sra. Dolors Montserrat actuant com un llamp incendiari i incessable, parlant de normalitat a la inversa contra els catalans que considera colpistes i totalitaris.

Al Sr. Borrell, per cert, no se li ha escapat dir reiteradament, en ple debat celebrat el passat dimecres 22 de maig a la televisió pública espanyola, que considera totalitari que al Parlament de Catalunya el partit socialista perdi les votacions perquè són minoria.

Aquest polític no reconeix que no van guanyar les eleccions catalanes, i no disposen ells sols de vots suficients al Parlament de Catalunya per imposar els seus criteris i desitjos, si no és mitjançant el pacte, el qual sembla no els interessa quan volen vèncer.

Aquest Ministre, pel que es veu, pensa que des del poder es poden forçar resultats contraris a allò que es decideix democràticament. El que hem vist és que va d’espanyolíssim i de “desprecio” als polítics catalans, igual que la Sra. Montserrat.

Són, per tant, els grans partits espanyols intransigents amb tot canvi. Realment no semblen ser socialistes aquests personatges que parlen de debat sense dialogants republicans perquè els criminalitzen.

Cal aclarir, doncs, la via i el remei per resoldre el que ara és un conflicte polític permanent. Serveix o no el vot? Qui representa realment la voluntat general dels catalans? Són catalans renegats els catalans que anteposen una Espanya intolerant i intransigent als drets nacionals de Catalunya?

El remei republicà que tant enfurisma els cercles monàrquics en els que trobem inclosos socialistes, ultra dreta i conservadors espanyols, és l’autoorganització de la democràcia posada a l’abast del poble, el que es coneix com democràcia directa, i que no es practica al Regne d’Espanya. Per què no admet ara el socialisme espanyol l’autogestió política de la qual tant parlava en temps de la clandestinitat?

El remei republicà, presentat com oportunitat, és un canvi de trajectòria de la política espanyola i dels interessos de l’establishment polític.

El remei republicà és també l’acord polític i la cooperació en llibertat, amb l’evolució progressiva de la democràcia, donant al vot i a la paraula el valor precís, en lloc de considerar colpistes els qui volen que es respecti la voluntat general dels catalans a decidir amb el vot el seu futur polític.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – Jurista, President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Crònica sopar-àgora amb Mercè Conesa

Mònica Morros.

El 80% dels municipis de Catalunya estan adherits a l’Associació de Municipis per la Independència, però en termes poblacionals, aquest tant per cent, sols significa el 34% de la població catalana. Amb aquesta dada, Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona, evidenciava la necessitat de tenir en compte el paper de l’agenda urbana en el procés constituent, perquè sense una agenda que aglutini les noves necessitats socials no s’aconseguirà sumar els indecisos en el què es pot considerar com “L’Oportunitat per Catalunya”. Dimecres passat, la presidenta de la Diputació de Barcelona va ser la convidada en el sopar-àgora de Sobirania i Justícia i va compartir amb tots els socis assistents la via d’actuació que hauria de portar a terme el moviment sobiranista per tal d’esdevenir el més exitós possible.

Segons Conesa, l’anhel independentista ha de saber transmetre tot el seu contingut i no sols un independentisme per un independentisme. La clau del triomf rau en la conscienciació que un país propi és l’eina essencial per fer front a les necessitats que colpegen la nostra quotidianitat. Fent esment a aquestes necessitats la presidenta apuntava a quatre eixos centrals que ens condicionen i que per tant han de ser considerats com els grans reptes del nou país. La bretxa social, la bretxa econòmica, la bretxa digital i per últim la bretxa mediambiental. Transformar doncs la resolució d’aquestes necessitats en arguments a favor del procés d’independència és vital per assolir-la i en aquest sentit, els municipis han de jugar un paper clau.

Jaume López, politòleg i portaveu de Reinicia, segon convidat de la vetllada de dimecres passat, en la mateixa línia apuntava en la necessitat de relligar l’agenda urbana amb l’agenda estatal. Segons el politòleg, el debat ha de passar d’allò concret a allò general, és a dir, des de les necessitats s’ha de ser capaç de perfilar com ha de ser el nou país. En aquest punt va elevar el paper de Reinicia com a clar espai de trobada a on les necessitats són el pal de paller de tots els debats. “No s’ha de barrejar el debat independentista amb el debat constitucional, en aquest punt els nostres representants ens han fallat” afirmava Jaume López.

Ambdós convidats van posar sobre la taula idees que seran cabdals per assolir la majoria necessària cap a la independència de Catalunya, conscienciant a aquella part de la societat que encara no ho està, que no podem seguir sotmesos a una legalitat espanyola retrògrada i conservadora. Perquè com deia la filòsofa Emma Goldman “La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble el que ha de pujar cap a la llibertat”.

conesa-12

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros