Democràcia republicana

Pau Miserachs.

Davant dels recels i desconfiances envers els dirigents catalans, cal recordar que la democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia s’han d’adaptar a aquest desenvolupament. Impedir-lo és dictadura. Hi ha diferència amb la que es va dir monarquia republicana?

La democràcia exigeix avui una important dosi de liberalisme polític que no necessàriament ha de coincidir amb el liberalisme econòmic. Avui les democràcies tenen com a reptes la llibertat de l’individu, la igualtat, posar fre a la violència i defensar la diversitat dels valors.

Sota una mateixa democràcia hi conviuen diferents grups socials que consisteixen en minories que volen ser reconegudes amb tot el seu potencial polític, cultural i humà. Els drets humans ho exigeixen.

A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat. Aquest Estat és el qui patrocina la “nacionalització global” amb la uninacionalitat, tradicionalment mai respectuosa amb la nació catalana.

Malgrat la diversitat de cultures existents, la realitat espanyola ha sigut la de l’orientació uninacional que es fonamenta en el “patriotisme constitucional”. Però aquesta orientació no només no ha resolt les demandes de la pluralitat de les diverses cultures que formen part de l’Estat, sinó que ha agreujat les diferències fins a impulsar una voluntat hegemònica de l’Estat que administra la democràcia. L’article 155 ha impulsat la dictadura constitucional.

El nacionalisme català ha sigut considerat enemic de la “pàtria constitucional”. Fins al punt que l’Estat s’ha proposat paralitzar les reivindicacions nacionals catalanes, per imposar, amb la cultura del domini, l’hegemonia del nacionalisme hispànic avui dominant a l’Estat espanyol. El Codi Penal, l’eina útil.

Catalunya és terra de cultura desenvolupada i de consciència nacional moderna, ja que la gent catalana és conscient que l’organització institucional, a diferència d’altres territoris, no és més que un instrument de desenvolupament al servei de la sobirania popular i de la pluralitat social.

La democràcia exigeix el reconeixement dels drets individuals i col·lectius, com també la participació ciutadana real i efectiva, no fictícia. És un deure de l’Estat respectar la voluntat dels ciutadans i les ànsies de llibertat dels pobles que se senten menystinguts, maltractats i pateixen una intervenció desproporcionada per impedir l’exercici de drets com el de l’autodeterminació, reconeguts per instàncies internacionals, aplicables a Catalunya.

La Monarquia, que no és el símbol de la nova Catalunya, ha cridat a l’acció repressiva per liquidar les aspiracions catalanes. Allò de otra vez los catalanes ha sigut el crit de guerra per promoure actituds de força negacionista i resistents a la realitat nacional que es volia sotmetre.

La fórmula republicana triada per la gent catalana no és cap despropòsit, ja que és l’única forma d’establir una societat igualitària en llibertat, amb respecte a totes les cultures que integren la societat, a diferència de les interpretacions restrictives i discriminatòries de l’Estat espanyol i les polítiques repressives. Com diu Oriol Junqueras, es tracta de “viure i conviure”.

Publicat a El Punt Avui el 8/02/2019

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Reflexionant amb Carolin Emcke sobre l’odi

Pere Costa.

C. Emcke: “No vull que el nou plaer d’odiar lliurament es normalitzi”

∗∗∗

Carolin Emcke és autora d’un llibre que porta per títol “Contra el odio”. El seu discurs es dirigeix a la intolerància i es pregunta com algú pot ser capaç de sentir odi, d’humiliar i menysprear a altres persones a causa de la seva raça o color de pell, del seu sexe o sexualitat, per ser emigrant o refugiat, pel seu nivell social o econòmic, per les seves idees polítiques o religioses o per la seva llengua o nacionalitat. En resum, pel que sigui o representi una manera de ser o pensar distinta de la seva.

Agredir, ofendre, vociferar sense fre no sembla representar cap elogi sobre la nostra suposada civilització.

L’odi no es presenta de cop i volta sinó que és fruit d’una preparació, d’un conreu que el justifica i que considera com una necessitat personal, i sobretot col·lectiva, silenciar o aniquilar al diferent, a qui converteix en origen dels seus problemes o en un perill i amenaça per la societat a la qual pertany. Qui odia tendeix a conformar una societat homogènia, amb uns ideals únics que, naturalment, considera els millors.

L’autora recorda a Klans Theweleit en assegurar que qui odia necessita aniquilar el seu oponent, sempre amb la certesa de la seva impunitat.

Potser l’afirmació més contundent de Carolin Emcke sigui que la democràcia no és la dictadura d’una majoria sinó un procés on es debat, es delibera en comú i després es vota, on tot té possibilitat de reajustar-se’n i on l’error és possible i reparable. Acaba amb un missatge en què assumeix la màxima expressió de l’odi: el record dels “Auschwitz” no pot tenir data de caducitat en la humanitat.

Personalment crec que molts no hem sentit mai aquest estat d’ànim que es defineix com odi. Naturalment hem experimentat, i qui no, sentiments d’antipatia o de difícil comprensió vers una persona o situació, fins i tot de ràbia continguda. Suposo que deu ser un fet quasi fisiològic però molt lluny de traduir-se en una limitació, restricció o destrucció d’una persona, comunitat, cultura o manera de ser. La coexistència entre el “m’agrada” i el “no m’agrada” i el “n’estic d’acord” o “no n’estic d’acord” necessita d’una actitud respectuosa i oberta que hauria d’estar present en tot el nostre procés educatiu.

A banda de situacions personals, l’odi pot arribar a esdevenir un greu problema social que, malauradament, sembla no tenir principi ni fi. Periòdicament apareix el rebuig i el conflicte que poden deixar la porta oberta al nazisme, racisme, guerra, genocidi o dictadura com a resultat final i extrem. Els sistemes polítics no sempre funcionen quan en moments complicats la societat, en lloc de parar-se a dialogar, a debatre els temes causants del desacord i aplicar el veritable esperit de la democràcia, cau en la violència i les múltiples facetes que por portar l’odi.

El món ha de canviar molt. Ni la filosofia, ni les religions, ni les ciències polítiques, ni l’economia, ni l’ètica han solucionat el problema de la llibertat ben entesa. L’intent de paralització de la mateixa obre un immens abisme que no es pot solucionar amb imposicions, discriminacions, persecucions o absència de la llibertat d’expressió.

El tema de l’odi és greu i no s’ha entomat adequadament. Tant és així que el seu concepte queda diluït en la definició del Diccionario de la Real Academia de la Lengua: “antipatia y aversión hacia algo o hacia alguien cuyo mal se desea”, i també a la Gran Enciclopèdia Catalana: “sentiment profund del malvolença o aversió envers algú. Repugnància o aversió profunda”. L’odi tampoc està expressament explicitat en el cèlebre llistat de pecats capitals de la Catòlica Església.

Tan difícil per certes persones és viure i deixar viure? Com és possible que es prediqui la pau mitjançant l’odi, la persecució i el silenciament de l’enemic?

Potser cal recordar a Terenci (a l’Àndria) quan diu “la cortesia genera amics, la veritat engendra l’odi”. Seria bo que Terenci estigués equivocat en la segona meitat del seu adagi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

El 155 i la mort de la democràcia espanyola

Laura Castel.

L’article 155 de la CE és un mecanisme de control i coacció estatal que es preveu a la Constitució amb la finalitat de garantir el compliment de les obligacions constitucionals i/o preservar l’interès general d’Espanya (concepte indeterminat, per cert), en supòsits d’extraordinària gravetat. Habilita el Govern de l’Estat per proposar i aplicar, amb l’autorització del Senat, mesures coercitives adreçades a forçar una Comunitat Autònoma a corregir un incompliment contrari a l’ordenament constitucional.

Fins aquí, la llei. Però, què va passar realment?

La dissolució del Parlament per un òrgan diferent del que té atribuïda aquesta facultat, constitueix una violació de la CE (articles 152.2 CE) i l’Estatut Autonomia de Catalunya (articles 55, 66, 67, 73, 74 i 75 EAC). Es va vulnerar l’Estat de Dret; es va vulnerar la possibilitat d’impugnació de mesures; es va vulnerar l’autonomia de Catalunya; es va vulnerar el dret de participació política (en la mesura que els representants polítics no poden exercir les seves funcions); es va vulnerar el procediment constitucional previst; no es va respectar la garantia d’intervenció de les autoritats de la Generalitat ni es van considerar degudament les seves al·legacions; es va vulnerar la proporcionalitat i l’adequació; es va vulnerar la seguretat jurídica; es va vulnerar l’equilibri institucional dissenyat per la CE; fins i tot es vulnera el dret fonamental a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió (art. 20 CE) amb l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució, vulnerant el dret a discrepar.

I això ho volen tornar a fer.

Es va atemptar contra el funcionament estable d’institucions legítimes. Es va atemptar contra la separació de poders. Hi havia dubtes que planaven sobre la seguretat jurídica del procediment. Els polítics del PP, PSOE, C’s etc. van fer ús de la llei com a arma política contra els adversaris.

I ara ho volen tornar a fer.

Lamentablement, a Espanya es compleixen, en diferents nivells, els 4 indicis de les autocràcies, de Linz (1978):

    1. Es rebutja o hi ha un feble compromís amb les regles democràtiques.
    2. Es nega la legitimitat dels adversaris.
    3. Es tolera o promou la violència (1 octubre; grupuscles d’ultradreta).
    4. Es limiten les llibertats civils dels adversaris, incloent els mitjans de comunicació.

Els politòlegs Levitsky & Ziblatt assenyalen la importància de les normes no escrites per a la preservació de la democràcia. Destacant-ne dues: la tolerància mútua entre els actors polítics (per tant, la voluntat col·lectiva de la classe política d’acceptar les discrepàncies) i la contenció en l’ús del poder institucional. Cap de les dues es va complir en el debat del 155. Podent escollir mesures menys invasives, el Govern espanyol va escollir la més traumàtica fins al punt de violar la pròpia separació de poders.

En el debat del 155 es va perdre el respecte a l’adversari polític. De fet es segueix la mateixa tònica. Quan això passa, l’adversari polític es convertit en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat, definint un camp d’exclusió i de valors de negació de l’altre (atacant-lo d’antidemocràtic, antipatriòtic, demonitzant, desconfiant, fomentant un clima d’hostilitat).

Si, segons Linz, la mort d’una democràcia es pot retrotraure al moment en què un partit polític mostra afinitat amb els extremistes a la banda del seu espectre polític, enlloc de amb els partits moderats de l’altra banda de l’espectre, el que ha passat a Andalusia en les últimes eleccions ens hauria de fer reflexionar.  Un perill addicional és que la ciutadania tarda en adonar-se de que la democràcia està essent desmantellada. Perquè quan les regles no escrites es violen repetidament, les societats tenen tendència a acostumar-se i deixar de considerar-ho una desviació, i finalment, es normalitza. Espanya està, al meu parer, en aquesta tessitura.

Si els partits polítics espanyolistes prenen l’aplicació de l’article 155 com a programa polític, podem concloure que la democràcia espanyola és al llindar del decés.

Publicat a Diari T21 el 26/02/2019

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC. Membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

L’Estat no és el poble

Pau Miserachs.

Un dels punts que preocupen de l’actual Constitució espanyola és la consideració del poble com a element que es presenta com decisori de l’orientació política, però sotmès a una funció de l’Estat que no s’acaba d’aclarir si és el mateix que els poders públics, l’administració, el govern quan s’examinen les facultats constitucionals que s’atorguen a la monarquia.

L’article 66 de la Constitució de 1978 declara que les Corts Generals representen el poble espanyol. És l’article que es refereix al poble que defineix com “espanyol”. En cap cas es parla del poble català en la Constitució, de manera que la Constitució no aclareix si considera els catalans com espanyols. Considerem els diputats i senadors funcionaris de l’Estat?

Però l’essencial de la Constitució és la noció d’Espanya com a Estat, no com a poble. L’Estat transmet la idea de poder i de força coactiva per implantar les decisions de les seves institucions i poders públics. Però corona, Estat i poders públics acaben essent el mateix.

L’Estat és, per tant, poder, facultat de governar, conjunt del cos polític, i absorbeix els governs i els representats polítics. També és l’administració dirigida pel govern i el garant del principi de legalitat i el compliment dels drets humans.

Amb les democràcies apareix després de la creació de les Nacions Unides, l’Estat democràtic i social de dret amb finalitats socials i redistributives, ja que organitza l’expansió progressiva dels serveis socials, treballa per evitar les crisis amb una política d’ocupació i reducció de l’atur. Aquest Estat és el que promou l’augment de la despesa pública i els serveis socioeconòmics de salut, educació i habitatge, ocupació, jubilació i atenció a la dependència per assolir la societat del benestar. L’Estat ha de servir d’aquesta manera el bé comú, i no ser instrument, com ara, d’un ús partidista o dels oligopolis.

La Constitució genera insatisfacció als pobles que no se senten espanyols i se’n volen desvincular democràticament i pacíficament. Però quan de Parlament es tracta, dels drets dels representants polítics, del mateix govern i dels ciutadans coneguts avui com “poble espanyol”, no es reconeix els drets naturals de parts integrants de l’Estat. L’Estat és la macroestructura dels poders públics que no admet discrepància en la noció definitòria d’Espanya.

Podem concloure que a Constitució confon poders, administració, símbols, administració i Estat, convertint el text legal en una mena de codi. Una reforma constitucional adaptant la norma a la realitat social del segle XXI exigeix definir clarament què és Espanya, si reconeix o no clarament les diferent nacions que existeixen en el seu territori, i expressament el dret a l’autodeterminació, separació de la política parlamentària i de govern de l’Estat i l’administració.

Negar aquest dret infringeix els tractats que el reconeixen i la mateixa Carta Fundacional de les Nacions Unides, publicada en el BOE el 16 de novembre de 1990.

L’entrada del dret internacional com a dret intern de l’Estat espanyol obre un dubte seriós sobre la política actual d’Estat envers la nació catalana, impedint un referèndum vinculant pactat.

El problema d’origen segueix essent el mateix: l’Estat no és el poble. El que compten en la política actual són els poders públics i els representants polítics que s’acaben integrant a l’Estat, de manera que és l’Estat la peça clau per decidir, i promoure o no, el desenvolupament de les llibertats i drets socials del poble.

Publicat a El Punt Avui el 26/10/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Infracció, delicte, ultratge, malversació, rebel·lia, sedició, odi, i més

Pere Costa.

Has hecho Tu el milagro, ¡genio de las batallas!
La fúria moscovita siente anti ti temblor
Con tu gloriosa espada, cincel invicto, tallas
la heráldica gigante de nuestro Emperador.
Eres Doria y Espínola, Pizarro y Magallanes,
y Gonzalo y Juan de Austria, Alba, Lauria,
¡ y el Cid!
y reyes y estadistas, sabios y capitanes,
de España en torno giran, como entonces…
¡y por Ti!
¡Saludo a Franco, Franco! ¡Viva y Arriba
España!

(Juan García Fayos – Jerez – III Año Triunfal)

Aquest intent “poètic” inicial vol ser una mena d’avís per a navegants, editat a València per J.G.F., catedràtic de Literatura, al 1969.

Tot seguit vaig a embolicar-me en un tema poc concret, sense límits ni fronteres, en el que no sóc expert. Avui ja no sóc expert en res, cosa que ja no em preocupa. Sí que mou, però, la meva curiositat i em porta al fet que estem vivint un moment difícil de la nostra cultura, o manera de pensar, o manera de viure, o manera de legislar des dels poders i que ens convindria normalitzar.

Vaig néixer al 1933 i, per tant, i segons el capellà del meu poble, al 1939 ja tenia “ús de raó”. La data la vàrem encertar ell i jo en el pitjor moment de la història per prendre decisions tan transcendentals.

Ara, una pila d’anys després, tampoc ho veig clar doncs cada dia és més difícil saber quan un arriba a l’ús de la raó i, sobretot, si jo ja he aconseguit aquest títol. Però alguna cosa cal dir sobre el tema.

Començo per la definició de “pecat”. No l’he posat en el títol de l’article atès que ha passat a segon terme en l’ètica actual però era el primer càrrec de consciència que en època pretèrita se’ns presentava. No tinc cap catecisme a mà i crec que em seria difícil trobar-ne un un pèl actualitzat. Tampoc no fa cap falta, però la meva vida va començar així.

Com sempre, faig ús de la nostra Enciclopèdia Catalana. No ho recomano en aquest cas. No em queda clar. Per tant, em cal tornar als meus sis anys (ús de raó) i recordar les explicacions del mossèn del meu poble. Més o menys: “Es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió en tot el que representa una transgressió als deu manaments de Moisès”.

Em perdonareu però em sembla, inicialment, una definició políticament normal encara que les transgressions al respecte podien ser lleus o conduir a la condemnació eterna, que no és poc.

I feta una primera aproximació al tema, ara em toca recordar la idea que el “nacional-catolicisme” tenia sobre l’ “autoritat”. La nostra Enciclopèdia Catalana ja dóna per superat el problema i no fa cap referència al que m’obligaven a estudiar durant l’inici del meu suposat ús de raó i que venia a dir: l’autoritat del governant s’origina en Déu de tal manera que, junt amb la benedicció de l’Església, es trasllada al cap d’estat de cada nació per el millor compliment de la seva llei. Això té origen amb Constantí, Edicte de Milan, l’any 313. Prego no em prengueu per un beneit, però era així i encara hi quedem uns pocs per donar-ne fe. Avui el poder és elegit democràticament pel poble o almenys així ens ho pensem.

Alguna vegada cal retrobar certes idees, que ens poden semblar totalment errònies, però el fet que assenyala Alexandre Deulofeu en la seva “Matemàtica de la història” i que es pot simplificar (aquest article no té per objectiu aclarir res) és que la història es repeteix amb etapes prefixades, amb idees semblants, siguin o no errònies, encara que amb certes variacions en els detalls fruit de l’avenç (????) de la cultura política.

Si em poso a recordar el temps del meu inici de raó crec que puc afirmar que la obediència era el primer manament, polític i religiós. La condemna (TOP/ infern) era brutalment imposada, políticament i religiosament. El dogmatisme era total, políticament i religiosament. La llibertat, fins la de pensament, estava censurada, políticament i religiosament. La pena de mort estava a l’ordre del dia. La presó era un càstig freqüent i sense pal·liatius. El poder judicial estava supeditat al poder polític.

Però, no hi ha mal que duri cent anys, diuen, i després de quaranta anys, un dia va arribar l’esperada democràcia. Poc a poc. Tots contents amb l’Estatut. Tots cantant allò de ”llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Es va permetre el “destape” després d’un fort increment del PIB de Perpinyà, es varen legalitzar els partits polítics, es va poder llegir l’Avui. Solament havia durat 40 anys. Fins i tot els agnòstics dèiem “gràcies a Déu”.

Però la matemàtica de la història sembla que pot ser una realitat. Ja no cantem tant. Quasi ja no cantem. Encara cridem i xiulem. Ens és difícil disposar d’un concepte clar de la paraula democràcia. El partits polítics pensen més en els vots que poden aconseguir per mantenir-se, que en les possibilitats de tirar endavant el país. El concepte de pacte polític és una entelèquia.

Els ciutadans hauríem de pressionar més i millor, i exigir el pacte polític entre els que tenen objectius comuns intentant, almenys, acords concrets per a decisions concretes. Però és com demanar peres als oms. El retrocés actual en la nostra societat és enorme en aquest sentit i no presenta vies de solució en aquest important rol que haurien de saber jugar els polítics.

És cert que tenim eleccions democràtiques, que s’ha abolit la pena de mort (fins el Papa s’ha decidit per fi i al cap de 2000 anys), que tenim un Estatut, “cepillado” pel Sr. Guerra (PSOE vetust però que encara piula) i que el Tribunal Suprem va acabar d’“afinar” gràcies a l’activitat patriòtica del PP i del Sr. Rajoy pidolant per Espanya firmes per derogar-lo. I punt. El fet és que el poder que suposadament derivava de Déu ha quedat substituït pel poder omnipresent i omnipotent de la Constitució (que permet articles com el 155). La pena de mort s’ha eliminat però no la presó provisional mentre es busca si hi ha cap causa concreta que la justifiqui. La llibertat de pensament no està castigada però atenció amb el delicte d’odi o amb supòsits que no encaixen en la Constitució. El poder de la religió, sembla, s’ha reduït però es permet (no tots els seus sectors) reflectir apreciacions polítiques que curiosament sempre voltegen determinades ideologies i molt sovint comet l’antic pecat per omissió. És difícil distingir, si convé, la diferència entre una disparitat d’opinió i un delicte. El poder polític ha evitat, i creat, problemes emparant-se en un poder judicial afí a les seves idees, això sí mantenint la seva teòrica independència al decidir a dit els càrrecs fonamentals de la justícia. La informació oficial sovint és esbiaxada, torna el soroll de sabres, segueixen els atacs a la llengua i identitat catalanes.

El que no em lliga és que ara no ens deixen fer un referèndum i Franco ens va obligar a votar-ne un. On ha quedat la democràcia?

En temps de la dictadura era freqüent, i parlo de l’època universitària, el córrer davant dels grisos (que avui han canviat de color). Cosa que tenia els seu risc. Ara ens hem pogut manifestar. Uns quant milers que sumen més de dos milions ho han pogut fer -amb alguns problemes-. Visca la democràcia. Però, stop, línia roja davant de la paraula referèndum. Ens hem cansat, fa anys, de córrer davant dels grisos, però sols han canviat de color per tal de dissimular. Ens hem plantat, no hem fugit i ens han apallissat, tal com feien els grisos.

Quanta raó tenia Deulofeu i la seva matemàtica històrica.

Ara bé, avui, la corrupció i el desmanegament segueix. El cap d’un partit amb velles arrels en el passat i el seu màster, cada jutge jutjant segons la seva ideologia, una alcaldessa recolzant els manters però sense cap acció per solucionar el problema, molts aforats emparant-se en aquest privilegi que ja no hauria d’existir, es permet un manifest militar, es premia a un alcalde no massa català amb una cadira a Andorra, se segueixen fent promeses a dojo per part de Madrid -que, curiosament, mai es compleixen-, es presenta el Sr. Borrell com un negociador més del problema (????), segueixen les intemperàncies feixistes sense cap reacció oficial.

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre. Catalunya té un excel·lent PIB però està ofegada per impostos, mal funcionament de l’aeroport, falta d’infraestructures, eliminació de la seva iniciativa i mínima llibertat que arriba al fet que exhibir un llaç groc et pot portar als serveis mèdics d’urgències.

I no cal parlar del 17 d’agost ja que els que tragueren les castanyes del foc estan empresonats o en mans de la justícia, i el record dels fets al cap de un any s’ha capgirat de tal manera que resulta que els catalans són inútils i no varen fer res de bo i gràcies a forces alienes, que encara no han aclarit quin paper tenia un aiatol·là que no se sap de qui cobrava, varen solucionar ràpidament una perillosa situació.

L’acte del citat dia, que havia de ser un fet presidit pel record a les víctimes, la unió entre tots i el reconeixement de l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra es va traduir en un acte amb aires de provocació, malbaratant una ocasió única per una resposta forta i intensa cara al terrorisme.

I parlant de malbaratament d’ocasions per pacificar un ambient excessivament enrarit se segueix involucrant a més possibles implicats, amb difícils gestions per l’apropament de presos als llocs on rau la seva família. No és suficient el càstig personal sinó que cal castigar els seus familiars sense considerar la diferència entre càstig i venjança, en uns moments en què hi torna a haver massa rancúnia pels carrers, això mai desitjable.

Em quedo amb l’esperança de les paraules de Jordi Cuixart: “Als que ens volen crispats i dividits, els continuarem explicant que som un sol poble unit en la diversitat”.

Escric tot això sota un fort calor agostenc. Intentant una correcció conceptual contínua perquè ningú se senti ferit o ofès. Cada dia és més difícil expressar el que un pensa (no sé si el pensament encara és lliure o no) sense que li reboti una resposta irada o ofensiva. Però segueixo sense comprendre a què ve l’odi a una llengua i una cultura, a què ve la persecució de possibles solucions polítiques sense cap opció de diàleg obert, a què ve que un intent polític es converteixi en delicte i repressió, a què ve que no es pugui clamar per un consens civilitzat.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Ignacio Sánchez-Cuenca

Pere Costa.

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Ha publicat fa poc “La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana”. Al llegir-lo em vaig quedar més que sorprès: havia trobat, dins de l’increïble ambient polític espanyol a una persona que reunia les característiques que Josep Pla i Gaziel s’atribuïen mútuament en el seu “Epistolari”:

“Vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terròs d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada (sic). Som a més racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius”.

Aquests trets es poden atribuir a Sánchez-Cuenca i, de manera independent, a les meves petites reflexions. En recomano la seva lectura. La recomano als “catalanes i españoles todos” (Franco dixit). Aclareixo que està escrit en castellà per una persona equilibrada, en un moment en què ens fan falta fortes dosis de posicions de les que Josep Pla i Gaziel presumien en el seu Epistolari.

Faig una reflexió inicial. Hi ha posicions que mereixen ser contemplades amb un esperit racionalista, realista, liberal, tolerant i comprensiu. No caldria ni exposar-les però la reflexió ho exigeix per no perdre el fil:

1.-Els catalans, coneguts per les seves idees separatistes, sobiranistes, independentistes, terroristes i nazis, que es comuniquen en una estranya i particular llengua, volen “trencar” Espanya.

2.- La societat hispànica oberta, comprensiva, liberal, tolerant, totalment i plenament democràtica, ha posat tots els recursos possibles per solucionar el problema, però sembla que cada dia empitjora més.

???!!!

Per aquest camí mai arribarem enlloc, i tots, TOTS, en sortirem perjudicats.

Es pot plantejar, equilibrant el seny i la rauxa catalana i l’eterna i constant actitud dictatorial castellana, alguna posició inicial?

1.- Catalunya no vol “trencar” res. El seny i la rauxa sols volen la possibilitat democràtica d’expressar, pacíficament, el que desitgen pel seu futur. Això des de l’origen d’aquella democràcia mil·lenària d’Atenes sols s’aconsegueix amb un fet tan senzill i simple com votar.

2.- L’Estat Espanyol no és capaç d’entendre que democràcia no és la imposició d’una Constitució post-franquista, votada per uns ciutadans que encara vivien el record d’una terrible guerra civil i d’una terrible dictadura de 40 anys i que sols volien evitar una nova “liberación” militar.

Increïblement, en ple segle XXI, en què Europa encara lluita contra les revifalles d’aquella ideologia, una nació que vol conèixer democràticament la decisió de tots els seus ciutadans davant del futur polític, és castigada després que el Tribunal Constitucional passés el ribot (“cepillara”) a un Estatut legalment aprovat, i recolzés la repressió policial, empresonaments, suspensió de drets autonòmics, encausament d’alcaldes, judicialització absoluta d’un problema polític, absència del poder equilibrador reial, desqualificació als catalans titllats de “terroristes” i “nazis”, operacions pròpies d’una guerra bruta, persecució internacional, etc, etc, etc.

Però tornem a Sánchez-Cuenca i les seves conclusions, que resumim (si bé és millor llegir-les in extenso en el seu llibre, conèixer la seva argumentació i així, a més, afavorir altres edicions de “Los libros de la catarata”):

1.-Según al derecho internacional, a Cataluña no le asiste el derecho de autodeterminación… pero… el Estado puede organizar un referéndum… bajo el supuesto que se trata de un instrumento para resolver un problema político.

2.- Se recurre a la Constitución para concluir que en España una comunidad autónoma no puede realizar una consulta sobre su futuro político… hay constitucionalistas que argumentan que… tendría encaje legal… los partidos políticos podrían ponerse de acuerdo en una reforma constitucional.

3.- Se alega que el pueblo catalán no es soberano, que la soberanía pertenece al pueblo español en su conjunto… este planteamiento… es erróneo… la consulta no es un ejercicio de soberania sino un método para dilucidar el grado de apoyo a la independencia… Es evidente que un referéndum en el que votarán todos los españoles no permitiría avanzar un solo paso en la resolución del problema.

4.- Se dice que los referéndums dividen a la sociedad… pero normalment si se contempla un referéndum es porque la sociedad está previamente dividida.

5.- Las partes podrían acordar de antemano tanto el umbral de una mayoría clara, como el plazo mínimo que debería transcurrir hasta la posible celebración de un nuevo referéndum.

6.- Antes de llegar a una consulta sobre la secesión de un territorio, el Estado debería tener la oportunidad de poder reformar el statu quo a fin de presentar un alternativa más atractiva frente a la independencia… Si la reforma fracasara… no quedaría más remedio que ir directamente a la consulta.

I acabo amb paraules de Lolita Bosch en “Que no ens guanyi la por” (Ara Llibres , 2018):

– No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure
– Fallar es impossible
– Que no ens enganyi la por

I personalment afegiria:

Que mai més es produeixin discrepàncies publiques entre els partits polítics que conformen el grup independentista. El destí de la pàtria ha d’estar per sobre de les pretensions partidistes. Si els partits polítics no troben la manera de dialogar entre ells i arribar a decidir una actuació conjunta, com poden parlar de diàleg amb un estat unionista?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs