Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Crònica del dinar-àgora amb Raphaël Minder i Antoni Bassas

Mònica Morros.

“Pluriculturalitat és riquesa”. Aquesta va ser una de les idees que va imperar en el passat dinar-àgora de Sobirania i Justícia amb el corresponsal del The New York Times, Raphaël Minder i el periodista del diari ARA Antoni Bassas.

En aquesta ocasió i seguint la dinàmica d’internacionalització que caracteritza a Sobirania i Justícia, es va voler convidar a una gran personalitat d’uns dels diaris més influents del món per entendre com es conceben des de l’exterior les demandes independentistes del poble català.

Raphaël Minder assegurà que l’estat espanyol no ha entès la riquesa del seu propi país i això és un greu problema per un estat del segle XXI i per la continuïtat d’aquest. Una de les qüestions que més va sorprendre al periodista va ser la manca absoluta d’aldarulls quan la ciutadania catalana, en defensa de la democràcia, ha sortit en massa ocupant els carrers i les places dels pobles i ciutats de Catalunya.

Antoni Bassas, seguint la línia de Raphaël Minder, també va fer èmfasi en la incapacitat de l’estat espanyol per reconèixer-se a si mateix com a un estat plurinacional. I fent ús de la seva experiència vital va voler posar sobre la taula que en el món en el qual vivim, si no ets estat no existeixes, ja que ser estat et permet construir un relat. Bassas va llençar una forta crítica al govern espanyol i la va usar per servir d’exemple d’un dels aprenentatges que el món pot extreure de la situació catalana; “Al segle XXI els governants no ho poden ser sense el consentiment dels governats”.

En aquest col·loqui va destacar la gran participació del públic assistent i la interacció constant amb els convidats. Arguments d’uns i altres varen servir per intentar acostar una mica més Raphaël Minder a la qüestió catalana i a les raons d’aquesta. Ambdues parts van poder palpar de ben a prop com es viu l’independentisme català des de realitats i perspectives ben diferents i van poder carregar-se de nous arguments i estratègies per poder fer arribar a bon port les seves missives.

Com va destacar Antoni Bassas, ens hi estem jugant la nostra continuïtat i això Sobirania Justícia ho té molt clar, tant clar com ho és la seva ferma voluntat de no defallir en posar el seu granet de sorra per portar Catalunya i la seva gent a la llibertat. Estem al cantó correcte de la història!

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

El dret a decidir no és un eufemisme

Jaume López.

“Deixeu-vos d’eufemismes: Catalunya té dret a l’autodeterminació. Què és això del dret a decidir?! Ganes de no parlar clar o de convèncer els poc amics dels drets nacionals de Catalunya. Girem full ja! Deixem de parlar del dret a decidir”. Com més ens apropem al referèndum més sembla prendre força aquesta visió: del dret a decidir que va iniciar el Procés al dret a l’autodeterminació que hauria de cloure’l.

És cert que la relació entre dret a l’autodeterminació i dret a decidir ha estat ambivalent des del principi (en la llei del referèndum són sinònims), i des d’aleshores s’han combinat en la seva defensa els que l’han considerat com una oportuna operació de màrqueting i els que l’hem defensat com una genuïna fórmula per defensar una actualització del principi democràtic.

És cert també que l’expressió “right to decide” tampoc té un significat prou clar a l’estranger i que tothom està més familiaritzat amb el right to self-determination, tot i que aquest tampoc té un contingut inequívoc. És evident també que el cas català és únic: un procés de sobirania amb un referèndum d’independència no pactat amb l’estat en un context occidental. Des d’aquesta clau és possible afirmar que el principi del dret a decidir també és, a hores d’ara, singular i que està a les beceroles del seu potencial recorregut. Tot plegat potser fa més planer defensar la causa catalana en termes de dret a l’autodeterminació, però això en cap cas ha de significar que el confonguem amb aquest.

El dret a decidir planteja que al segle XXI cap decisió col·lectiva pot quedar fora de l’abast de la democràcia perquè el contrari és abocar la ciutadania a la submissió. I això ha d’incloure la delimitació dels estats, que no són més que una eina per al benestar públic, i no la més alta expressió (quasi sagrada) de nacions preexistents (quasi independents de la voluntat dels individus). Democràcia (empoderament ciutadà) i dessacralització de l’estat són els dos ingredients bàsics sobre els quals s’assenta el dret a decidir; són força distants, per tant, del principi nacional que permet reclamar un estat i que s’associa al dret a l’autodeterminació.

El dret a decidir el tenen els ciutadans i les comunitats polítiques que formen, no els pobles i les nacions. Comunitats polítiques que puguin convertir-se en estats viables. Plantejar-se esdevenir un nou estat s’ha de fer seguint unes regles que poc poden tenir a veure amb unes eleccions ordinàries. Però tampoc amb una dictadura de la majoria encoberta que impedeix la possibilitat que la voluntat democràtica d’una comunitat minoritària en el conjunt de l’estat pugui desenvolupar-se. El dret a decidir s’ha de moure entre aquests dos extrems, però no requereix raons històriques, ni tan sols raons en el present, només voluntat democràtica. En aquest sentit, no només es diferencia del dret a l’autodeterminació, que apunta quines úniques comunitats podrien eventualment esdevenir estats (i obre, per tant, la discussió sobre qui és o no és una nació), sinó també dels que consideren que la secessió només és justificable si l’estat actual suposa una greu amenaça per a una comunitat.

Per entendre’ns -i ja em disculparan els matisos de l’exemple-, la diferència entre el dret a l’autodeterminació i el dret a decidir recorda la distinció entre les dues concepcions del dret a l’avortament: de supòsits o de terminis. Per a uns es tracta de determinar els supòsits; per a d’altres només fa falta complir uns terminis (i uns procediments), independentment de les raons o causes. No m’estenc a assenyalar cap on s’ha dirigit el progrés en la matèria.

De fet, des de la concepció del dret a decidir, l’única prova de l’existència d’una nació política és la voluntat d’exercir-lo. Catalunya és una nació. No és un subjecte sagrat i inalienable, històricament predeterminat per esdevenir un estat. És una comunitat d’anhels, una realitat de recursos, un passat de coincidències i de lluites que cristal·litza en una voluntat de ser. Curiosament, des de la perspectiva jurídica convencional de l’ONU, Gibraltar té el dret a l’autodeterminació però Catalunya, no. Des de la perspectiva dels nacionalistes tradicionals, Catalunya en té, i Gibraltar és dubtós. Des del dret a decidir, tots dos en tenen i exercint-lo, com ja ha fet Gibraltar, demostren que són nacions.

Als que consideren que les seves nacions tenen raons històriques per merèixer l’autodeterminació el dret a decidir els semblarà poc i innecessàriament igualador. Als que creuen que només l’estat defineix els àmbits de sobirania perquè és ell (i només ell) el que crea la nació els semblarà massa. Tanmateix, l’evolució del principi democràtic ha anat ampliant qui pot votar. Ara hauria d’acabar amb els forats negres democràtics en què “es pot parlar de tot” però sense que la decisió estigui a l’abast de la ciutadania.

Publicat a l’ARA el 18/09/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

L’argila i les formigues

Elvira Rey Cabot.

L’argila és una terra dura i a casa és el que hi ha.

En un racó de l’era, ja fa temps que hi veig una muntanyeta amb un forat al mig per on surten munió de formigues. Al principi tapava el forat amb el peu. Fàcil perquè la terra dura, amb el pas de les formigues s’havia tornat pols; desfan l’argila aquests animalets minúsculs! Respecte. Últimament, em miro la muntanyeta amb el forat i he arribat a dir: hola!

També he comprovat que a l’altra cantó de l’era, que és gran, hi tenen un altre cau, o és la sortida del túnel, o és l’amagatall per si hi torno amb el meu peu opressor…

Ves per on, avui dimecres 4 d’octubre, fent un repàs de tot el què hem viscut els catalans, m’ha vingut al cap la fila disciplinada, incansable de les formigues de casa i, deixeu-m’ho dir des del cor que em surt més bé: una servidora, conscient de ser una formigueta de res, avui, amb tots vosaltres m’he vist gran, molt! Gràcies.

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

La força de la raó i la raó de la força

Marc Perelló.

En l’índex de qualitat democràtica que el prestigiós setmanari The Economist avalua, any rere any, els nivells de democràcia de més de 150 estats d’arreu del món, l’any passat situaven Espanya en el lloc 17è, Veneçuela en el 107è, i l’Iraq en el 114è. Curiosament, els dos darrers estats han permès el lliure exercici de la consulta ciutadana aquest mateix any. A Veneçuela, per tal de respectar el dret dels opositors, i l’Iraq, per conèixer el parer del Kurdistan del Sud en una eventual secessió. I si bé és cert que Veneçuela va restar importància a la consulta opositora, i l’Iraq va prohibir-la, cap dels dos estats va enviar deu-mil policies, ni tan sols un de sol, a requisar urnes i paperetes. L’Estat espanyol, en canvi, ha enviat a Catalunya la policia nacional, l’autonòmica i la local, deixant sense efectius un Estat en alerta quatre sobre cinc per terrorisme.

El despropòsit es tan enorme, que ja m’apiado dels educadors que hauran de fer mans i mànigues, ben aviat, per encabir-ho tot als llibres d’història contemporània. I és que l’afany català per constituir-se en Estat, i l’afany espanyol per impedir-ho, és una constant en la Història. D’ençà que vam fer la Pau i Treva de Déu, ara fa deu segles, i les Corts Catalanes –precursores dels primers òrgans democràtics d’Europa com ara el Parlament anglès– que la societat catalana no ha desistit en el seu anhel d’auto-governar-se. Tot i això, la raó de la força ens ha passat per sobre: reis d’aquí i d’allà, emperadors, generals i dictadors. L’acumulació de derrotes físiques és tan gran com la de victòries morals, però és clar, aquestes últimes no et formen un Estat.

Per primera vegada a la Història, però, la força de la raó pot vèncer a la raó de la força. Per primera vegada a la Història, amb una papereta i un somriure, podem ensenyar a un món de grans nacions i petits estats, que la geopolítica ha canviat, que les reivindicacions són transversals, i que la democràcia està més viva que mai.

Anar a votar l’1 d’octubre és un dret de tot ciutadà, i amb el que ha passat en les darreres setmanes, es podria dir que també és un deure. Així ho ha volgut el Govern espanyol. Perquè el dret a vot ja era intrínsec en el propi exercici democràtic, però ara, a més a més, s’ha convertit en un deure. Davant la repressió exercida per un govern i un poder judicial amb les fronteres completament diluïdes, crec sincerament que és per a tots nosaltres un deure exercir i defensar uns valors com la democràcia, el vot, i la llibertat d’expressió. Uns drets que creiem guanyats i que donàvem per fets, i que no obstant això, estem veient amenaçats per una repressió sense precedents en democràcia.

Aquest diumenge ho podem canviar tot, però no canviarem res si no hi som presents. Anem a votar, a gaudir d’una jornada en família, pacíficament, però amb la mateixa determinació que ens ha marcat com a poble tots aquests segles. Feliç 1 d’octubre.

Sobre l’autor:

Marc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Catalonia vs Spain, a divorce announcement

Francesc Sànchez.

Time is moving very quickly and mentalities are not adapting at the same speed.

Only 30 years ago very few people in Europe knew about Catalonia. I remember a taxi journey from London to Heathrow during which I was speaking Catalan with a co-worker. The taxi driver, who couldn’t understand us, asked where we came from. On answering Catalonia, a long silence was the driver’s response. Realising that he was a little embarrassed not to know what Catalonia was, we added that the capital was Barcelona. The reaction was quick: Ah! Like Barca the football team?

Now 30 years have passed and almost everybody is aware of the situation in Catalonia without needing to mention Messi. Today, a lot of people in Europe are wondering why suddenly they have discovered that there is such a bitter divorce brewing between Catalonia and Spain.

The reasons why Catalonia has arrived at such a situation and is so committed to pursuing the process of independence are numerous and long-standing. We can summarise them as follows:

Historical reasons: The list of conflicts between Castile and Aragon starts with the dynastic union through the marriage between Isabel of Castile and Ferran of Aragon (1474). With that, it began the attempt to impose Castilian power over the Crown of Aragon’s (Aragon, Catalunya i Valencia) affairs using by sending viceroys from Madrid to Barcelona with the clear order to impose Castilian laws and customs.

Everything exploded with the war of Succession to the Spanish crown (1701) which provoked a European war between two dynasties, Bourbon (France and Castile) and Habsburg (Crown of Aragon and Austria). Catalonia hoped that by aligning herself with the member states of the Alliance (England, Netherlands, Portugal and Austria) and against France and Castile, her institutions would be better protected.

The conflict only ended in 1711 when an unexpected occurrence changed the course of events: Archduke Charles of Austria succeeded his brother Joseph I and inherited the Austrian throne, thus losing the support of England, where the Tory government distrusted the excessive power of the Habsburgs.

Then, without England’s support, Barcelona decided to continue the fight against France and Castile completely alone. This ended in disaster and in 1714 Barcelona was defeated. The Castilian army took Catalonia by ‘right of conquest’. Thus, the courts, laws, and universities were overridden and the Catalan language abolished from public administrations.

But the Catalan fight to restore our institutions has survived until today even under the yoke of strong dictatorships like Primo de Rivera’s (1923) and Franco’s (1936).

Cultural and linguistic reasons. One of the strongest obsessions of the Madrid Government since 1714 has been the eradication of the Catalan language from society. ‘If Catalan doesn’t exist, neither will Catalans’. Since 1716 (Nova Planta Treaty) more than 400 bills have been enacted trying to abolish the Catalan language. Since it is impossible to list them all here, I have selected the most significant from the list:

  • 1773. Council of Castile: Publication of Catalan books prohibited throughout the territory.
  • 1857. Moyano’s law. Study of Castilian grammar made compulsory in Catalan public education .
  • 1952. Gov. of Barcelona. “Do you think we have won a war just to allow you to speak Catalan?”

Finally, I have saved the most fascist utterance of all for last. Mr. J.L. Wert – Spain’s Minister for Education- proposed 5 years ago in the Spanish Parliament: “We must use the schools system to make Catalan children become Spanish”. Nothing needs to be added to further explain Spain’s attempts to attack the Catalan language

Economic reasons. The area where the force of repression has been most noticeable is Catalonia’s finances. Upon starting its period of dominance (1714), the Madrid Government created a new tax, named Cadastre, which multiplied by the level of Catalan taxes by 7.3. Needless to say, this was imposed in manu militari fashion through seizure of goods and imprisonment.

The plundering still is going on. At the beginning of the 20th century, in spite of so many difficulties, Catalonia became the heart of Spanish industry but this didn’t stop the Government from taking money from Catalonia’s coffers.

Finally, since the new transition in 1978, Catalonia has suffered a constant yearly deficit of 8.4% of Catalan GDP. This has lasted for over 35 years.

Evidently, an annual solidarity bill of 16.000 million € (8.4% GDP) for Catalonia to support poorer regions of Spain is an unbearable burden for the future of Catalonia if we want to achieve the levels of technology and social welfare found in the most advanced European countries.

The State imposes deficits in autonomous regions and then blames them in front of Europe.

The Spanish arrogance. Madrid serves no purpose unless it functions as the capital and the centre of the state. It is the product of centralized political will. The rest of the country can only survive if it is in control.

Only given this context can we understand the blundering deployment of the high-speed (AVE) radial train network (centre Madrid), which largely carries no passengers at ruinous expense. At least they can boast of having the second largest worldwide high-speed train network after China. Their honour is saved, regardless of who foots the bill. Their excuse is that they did it to unite the Spanish nation.

Finally, the most appalling example of arrogance and lack of empathy (what is this about empathy?) is the shameful account of the annulment of the Catalan Autonomy Statute in 2006.

This Autonomy Statute was approved by the Catalan Parliament, the Spanish Parliament and Senate and approved on referendum by the people of Catalonia with a 76% YES vote and 49% voter participation.

But Spanish pride couldn’t accept the humiliation of having a region with its own prerogatives which differ from those of other Spanish regions. A smear campaign against the approved Statute began, using insults such a former socialist minister Mr. Guerra’s ‘I am very proud to get the Catalan Statute swept away’. The Statute was cut down, generating a wave of indignation which has led us to the current situation.

To resolve this dispute, the Central Government proposes that we change the Constitution. They are talking seriously but it’s a joke because Spanish society feels very comfortable with the Constitution and has no desire to change it. Certainly, every Spanish citizen feels that the Constitution is a tailor made dress.

Catalan people accepted the Constitution of 1978 (under military pressure) hoping that the dress would not became a corset. Now most Catalans feel severely restricted in an abusive and suffocating way.

But we don’t have enough democratic power to change the situation. Logically, Spanish society sees things in a different way: they don’t want to understand the hopes and problems of Catalanism. The sad conclusion of this scenario is that there are only two possible outcomes: resignation or rupture.

The Spanish Government has resisted by active and passive means any dialogue on the Catalan requirements: financing, language and jurisdiction. In fact, the Government insists on centralisation to a grotesque extreme.

It has become clear to the majority of Catalan people, after five years of huge demonstrations of a scale never seen in Europe (each with more than one million people), that the Government is not going to listen and the lack of empathy is such that only with our own independent state we will be able to enjoy free democracy. The decision is: Independence or decadence.

About the author:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, technical engineer and a member of Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar àgora amb Raúl Romeva i Vicent Partal

Mònica Morros.

Divendres passat, després de dos dies frenètics al Parlament de Catalunya els nostres diputats i diputades van fer història. S’ha aprovat la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica, uns fets que ens demostren que avui Catalunya ja és sobirana.

Per fer-ne una anàlisi i conèixer de primera mà com es van viure aquells moments des de l’escó del Parlament, i també des d’una perspectiva europea, Sobirania i Justícia va convidar al conseller d’afers exteriors, Raúl Romeva i al director de Vilaweb, Vicent Partal.

Quan el conseller va entrar per la porta, el públic assistent es va alçar dempeus i un immens aplaudiment va governar la sala. La ciutadania està orgullosa dels seus polítics i ho va voler demostrar.

Romeva va assegurar que la independència de Catalunya només depenia dels catalans i les catalanes i que això s’ha de tenir ben clar tot i els atacs que vénen de l’estat espanyol i els que queden per venir. El conseller va destacar 4 conceptes que ara mateix han de ser els que identifiquin Catalunya.

En primer lloc CREDIBILITAT. Hem de demostrar que allò que diem que farem ho constatarem.

En segon lloc NECESSITAT. Hem de ser actors amb voluntat de participar i incidir en els reptes globals.

En tercer lloc DETERMINACIÓ. Hem de ser capaços de fer allò que ens proposem al marge del què facin els altres.

I per últim NORMALITAT. En les últimes dècades hi ha hagut més de cinquanta-tres referèndums al món, per tant és normal en termes socials, polítics i democràtics.

Si ho hem fet així és perquè no ens han deixat fer-ho d’una altra manera, i no és una qüestió de legalitat, és una qüestió de manca de voluntat política, va assegurar Romeva.

El segon convidat, Vicent Partal, va voler iniciar la seva intervenció incidint amb la necessitat de fixar-se amb experiències d’altres països que amb anterioritat, han fet també el seu procés d’independència per tal de saber com ens hem de comportar. Els fets converteixen la independència en legal, la comunitat internacional reaccionarà als fets, no abans, va assenyalar Partal.

Aprenent d’experiències d’altres estats, el director de Vilaweb va voler insistir en la idea que qui no vota no compta, en referència a l’acció de PP, PSOE i C’s quan van marxar del Parlament per no votar les lleis de desconnexió. Cap dels mitjans internacionals han explicat que aquests diputats van marxar.

La societat civil i la política està més unida que mai. Som uns afortunats per poder viure i veure la independència que ha anhelat durant tants anys el nostre país. Per això avui més que mai, ens fem nostres les paraules Lluís Companys que deien: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Seguim!

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

 

“El Gattopardo”

Narcís Oliveres.

Molta gent de la meva edat recordem la impressionant adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti, de la novel·la de Giuseppe Tomasi de Lampedusa Il Gattopardo i d’una manera molt especial la frase “tot ha de canviar perquè res no canviï”, sobretot en constatar l’immobilisme de Rajoy. El problema de Rajoy consisteix en la seva intransigent voluntat de perpetuar allò que ja existeix. Hi ha una forma revolucionària: “Res no ha de canviar perquè tot canviï.” Paradoxalment el president del govern espanyol ha adoptat una forma mixta: “Res no ha de canviar perquè res no canviï.” I s’equivoca.

“Quan en el curs de la història esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les lleis de la natura i del déu de la natura li donen dret, el respecte degut a l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la separació.” Aquestes paraules encapçalen la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, amb què expressa la decidida voluntat de separar-se d’Anglaterra, que oprimia les tretze colònies, i consuma la primera declaració unilateral d’independència.

Jean Monnet, reconegut com a pare d’Europa, en un discurs a Washington el 30 d’abril del 1952 digué: “Nosaltres no coalitzem els estats, nosaltres unim persones.” La capacitat de prendre decisions, i d’una manera molt especial, aquelles decisions que tenen a veure amb les persones, és un acte d’autodeterminació. La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. El problema no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix quan es tracta de designar qui és el titular d’aquest dret. Llavors, les nocions d’autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

Inaugurat pel conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, es va celebrar, el 13 i 14 de juliol, un seminari, El dret d’autodeterminació al segle XXI, al Centre de Cultura Contemporània organitzat pel Departament en què van participar destacats experts, juristes i investigadors acadèmics en dret d’autodeterminació d’EUA, Canadà, Suïssa, Anglaterra, Escòcia, Eslovènia i Dinamarca, que van analitzar el cas de Catalunya. No vaig assistir al seminari. M’hauria agradat. Entre els participants destaca Liah Greenfeld, una referència mundial en el camp del nacionalisme, investigadora a la Universitat de Boston i autora del llibre Nationalism: five roads to modernity. El conseller Romeva va dir: “La demanda catalana d’un referèndum sobre la independència és un cas ideal per explorar els límits actuals del dret d’autodeterminació.” Va emfatitzar el lligam entre el principi democràtic i els drets humans, i va afegir: “El poder estatal avui només és legítim si entronca amb la voluntat popular i el respecte a la dignitat humana.”

Publicat a El Punt Avui el 24/07/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.