El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Vaques sagrades

Narcís Oliveres.

En ocasions resulta difícil reflexionar per què moltes afirmacions tingudes per irrefutables ja no ho són. Són moments en què es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present, s’ha esvaït. Vivim en una societat en què els actius es converteixen en passius; les capacitats, en discapacitats en un tancar i obrir d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament.

Es pateixen els efectes d’un canvi històric. Fa uns quants anys que s’ha entrat en un període d’efervescència política. És d’abast planetari. I no sembla que s’hagi d’acabar. Les democràcies contemporànies estan abocades a fer front a nous reptes: globalització, crisi econòmica, terrorisme, escalfament del planeta, refugiats, concentracions, ocupacions no només de llocs públics, també de propietats privades; moviments de protesta contra els poders, mobilitzacions, creació de nous partits, refundació dels existents, aparició de nous, generalment populistes, tant de dretes com d’esquerres i que en alguns països tenen responsabilitats de govern, apel·lacions a la desobediència, sorolloses manifestacions, etc., i crisis institucionals. Tot indicatiu d’una voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes d’exercir directament el control dels que els representen i, en funció d’aquesta representació, els governen o els volen governar. Es pretenia que s’havia entrat, i hi havia qui assegurava que definitivament, en l’era de despolitització.

L’envelliment demogràfic, per exemple, incideix en les polítiques de solidaritat indispensables a la cohesió social. Recentment hem sabut que l’Estat espanyol ha quasi exhaurit el fons de reserva de les pensions. Fa poc, en plena apoteosi del discurs de la por, afirmava emfàticament ser-ne l’únic garant. Si Catalunya esdevenia independent no podria pagar cap pensió. Què ha passat? Precisament quan s’ha superat la crisi, mèrit que s’atribueix triomfalment? No ha gestionat bé el fons? Probablement. És lògic preguntar-se si Catalunya amb capacitat de decisió o competència per decidir l’hauria gestionat millor. En l’exhauriment del fons de pensions quin comportament se suposa que havia de tenir l’estat de dret? És pertinent demanar-s’ho. La primera frase de l’article primer de la Constitució del 1978 diu “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret” i a tenor del text del preàmbul que la precedeix, la Constitució proclama garantir la convivència democràtica amb un ordre econòmic i social just.

En anteriors articles m’he preguntat què és l’estat de dret. Tal vegada la resposta adequada sigui la de Jean-Yves Le Gallou, polític francès d’extrema dreta, exdiputat europeu, president de la fundació Polémia: “L’estat de dret és una de les vaques sagrades de la ideologia dominant”. No m’agrada el pensament polític de Jean-Yves Le Gallou, però compartiria la definició si en lloc de la ideologia “dominant” s’hi digués “dels opressors”. La gent de la meva edat recordarà que a finals dels anys 40 es va posar de moda la cançó Tengo una vaca lechera, que segons Manuel Vázquez Montalbán era símbol d’abundància en temps de racionament i estraperlo. La vaca, com l’estat de dret, era una vaca sagrada.

Publicat a El Punt Avui l’11/12/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Una dècada d’activisme cívic a favor de la independència de Catalunya (2008-2018)

Isabel-Helena Martí.

El 18 de desembre de 2008 -enguany farà, doncs, deu anys- els primers promotors de Sobirania i Justícia feren públic el manifest “Missatge a favor de la independència de Catalunya”, moment zero de l’entitat. Aquesta dècada ha estat trepidant i per això ens ha passat com un sospir.  Hem impulsat multitud d’activitats, fonamentalment destinades a bastir espais de reflexió i debat sobre la creació d’un estat independent a Catalunya. Hem portat nombrosos prescriptors internacionals per participar en conferències, seminaris, jornades, i també hem sortit a fora per explicar què està passant a casa nostra. Hem organitzat taules rodones al Parlament europeu, a Londres, Brussel·les i, fins i tot, Tel Aviv.

Des del 2008 fins avui moltes coses, algunes d’elles transcendentals, s’han esdevingut. El sobiranisme ha traçat un camí de no retorn en l’escena política catalana. Tanmateix, res del descrit l’any 2008 en el manifest fundacional ha quedat obsolet o superat per les noves circumstàncies. El text segueix vigent fins a la darrera coma. L’immobilisme de l’estat espanyol és d’unes dimensions colossals. La lassitud democràtica eixampla incessantment la bretxa entre el Regne d’Espanya i les democràcies consolidades.

L’informe 2017 sobre la democràcia que elabora anualment la divisió de recerca i anàlisi de The Economist, denuncia l’escalada repressiva amb què el govern espanyol ha volgut frenar, i després castigar, el referèndum de l’1-O i els seus impulsors polítics. Segons la reputada revista econòmica Espanya és al llindar d’esdevenir una democràcia fallida (flawed democracy). La corrupció massiva resta impune; la divisió de poders qüestionada no només per la percepció ciutadana sinó, fins i tot, per un òrgan tècnic com el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (informe Greco); l’atur, la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat colpegen severament el cos social; el deute públic, imparable, fulmina a diari els màxims històrics. Mentrestant, l’autoritarisme i nacionalisme d’estat més exhacerbats s’entreguen sense pudor a la consigna cañí “España es una y no cincuenta y una”, veritat universal i revelada que sembla poder justificar-ho “tot”. Fa feredat pensar-hi.

A Sobirania i Justícia aquesta dècada d’intens però gratificant esforç col·lectiu ens omple de satisfacció. Volem celebrar el 10è aniversari de la nostra entitat de forma congruent amb aquest sentiment d’esperança per l’esdevenidor i alhora orgull per la feina feta. Anirem informant oportunament de les activitats organitzades al voltant de l’efemèride.

De moment anunciem la 10a Assemblea General Ordinària (10a AGO) que tindrà lloc, dimecres, 21 de març, de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes de La Casa Elizalde (València, 302, Barcelona) i al restaurant Pomarada (Passeig de Gràcia, 78, pral., Barcelona) on tindrem l’oportunitat de conversar amb una personalitat convidada durant el sopar de clausura.

Thi esperem!

 

 

 

 

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Crònica del dinar-àgora amb Raphaël Minder i Antoni Bassas

Mònica Morros.

“Pluriculturalitat és riquesa”. Aquesta va ser una de les idees que va imperar en el passat dinar-àgora de Sobirania i Justícia amb el corresponsal del The New York Times, Raphaël Minder i el periodista del diari ARA Antoni Bassas.

En aquesta ocasió i seguint la dinàmica d’internacionalització que caracteritza a Sobirania i Justícia, es va voler convidar a una gran personalitat d’uns dels diaris més influents del món per entendre com es conceben des de l’exterior les demandes independentistes del poble català.

Raphaël Minder assegurà que l’estat espanyol no ha entès la riquesa del seu propi país i això és un greu problema per un estat del segle XXI i per la continuïtat d’aquest. Una de les qüestions que més va sorprendre al periodista va ser la manca absoluta d’aldarulls quan la ciutadania catalana, en defensa de la democràcia, ha sortit en massa ocupant els carrers i les places dels pobles i ciutats de Catalunya.

Antoni Bassas, seguint la línia de Raphaël Minder, també va fer èmfasi en la incapacitat de l’estat espanyol per reconèixer-se a si mateix com a un estat plurinacional. I fent ús de la seva experiència vital va voler posar sobre la taula que en el món en el qual vivim, si no ets estat no existeixes, ja que ser estat et permet construir un relat. Bassas va llençar una forta crítica al govern espanyol i la va usar per servir d’exemple d’un dels aprenentatges que el món pot extreure de la situació catalana; “Al segle XXI els governants no ho poden ser sense el consentiment dels governats”.

En aquest col·loqui va destacar la gran participació del públic assistent i la interacció constant amb els convidats. Arguments d’uns i altres varen servir per intentar acostar una mica més Raphaël Minder a la qüestió catalana i a les raons d’aquesta. Ambdues parts van poder palpar de ben a prop com es viu l’independentisme català des de realitats i perspectives ben diferents i van poder carregar-se de nous arguments i estratègies per poder fer arribar a bon port les seves missives.

Com va destacar Antoni Bassas, ens hi estem jugant la nostra continuïtat i això Sobirania Justícia ho té molt clar, tant clar com ho és la seva ferma voluntat de no defallir en posar el seu granet de sorra per portar Catalunya i la seva gent a la llibertat. Estem al cantó correcte de la història!

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros