Reflexionant amb Ignacio Sánchez-Cuenca

Pere Costa.

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Ha publicat fa poc “La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana”. Al llegir-lo em vaig quedar més que sorprès: havia trobat, dins de l’increïble ambient polític espanyol a una persona que reunia les característiques que Josep Pla i Gaziel s’atribuïen mútuament en el seu “Epistolari”:

“Vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terròs d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada (sic). Som a més racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius”.

Aquests trets es poden atribuir a Sánchez-Cuenca i, de manera independent, a les meves petites reflexions. En recomano la seva lectura. La recomano als “catalanes i españoles todos” (Franco dixit). Aclareixo que està escrit en castellà per una persona equilibrada, en un moment en què ens fan falta fortes dosis de posicions de les que Josep Pla i Gaziel presumien en el seu Epistolari.

Faig una reflexió inicial. Hi ha posicions que mereixen ser contemplades amb un esperit racionalista, realista, liberal, tolerant i comprensiu. No caldria ni exposar-les però la reflexió ho exigeix per no perdre el fil:

1.-Els catalans, coneguts per les seves idees separatistes, sobiranistes, independentistes, terroristes i nazis, que es comuniquen en una estranya i particular llengua, volen “trencar” Espanya.

2.- La societat hispànica oberta, comprensiva, liberal, tolerant, totalment i plenament democràtica, ha posat tots els recursos possibles per solucionar el problema, però sembla que cada dia empitjora més.

???!!!

Per aquest camí mai arribarem enlloc, i tots, TOTS, en sortirem perjudicats.

Es pot plantejar, equilibrant el seny i la rauxa catalana i l’eterna i constant actitud dictatorial castellana, alguna posició inicial?

1.- Catalunya no vol “trencar” res. El seny i la rauxa sols volen la possibilitat democràtica d’expressar, pacíficament, el que desitgen pel seu futur. Això des de l’origen d’aquella democràcia mil·lenària d’Atenes sols s’aconsegueix amb un fet tan senzill i simple com votar.

2.- L’Estat Espanyol no és capaç d’entendre que democràcia no és la imposició d’una Constitució post-franquista, votada per uns ciutadans que encara vivien el record d’una terrible guerra civil i d’una terrible dictadura de 40 anys i que sols volien evitar una nova “liberación” militar.

Increïblement, en ple segle XXI, en què Europa encara lluita contra les revifalles d’aquella ideologia, una nació que vol conèixer democràticament la decisió de tots els seus ciutadans davant del futur polític, és castigada després que el Tribunal Constitucional passés el ribot (“cepillara”) a un Estatut legalment aprovat, i recolzés la repressió policial, empresonaments, suspensió de drets autonòmics, encausament d’alcaldes, judicialització absoluta d’un problema polític, absència del poder equilibrador reial, desqualificació als catalans titllats de “terroristes” i “nazis”, operacions pròpies d’una guerra bruta, persecució internacional, etc, etc, etc.

Però tornem a Sánchez-Cuenca i les seves conclusions, que resumim (si bé és millor llegir-les in extenso en el seu llibre, conèixer la seva argumentació i així, a més, afavorir altres edicions de “Los libros de la catarata”):

1.-Según al derecho internacional, a Cataluña no le asiste el derecho de autodeterminación… pero… el Estado puede organizar un referéndum… bajo el supuesto que se trata de un instrumento para resolver un problema político.

2.- Se recurre a la Constitución para concluir que en España una comunidad autónoma no puede realizar una consulta sobre su futuro político… hay constitucionalistas que argumentan que… tendría encaje legal… los partidos políticos podrían ponerse de acuerdo en una reforma constitucional.

3.- Se alega que el pueblo catalán no es soberano, que la soberanía pertenece al pueblo español en su conjunto… este planteamiento… es erróneo… la consulta no es un ejercicio de soberania sino un método para dilucidar el grado de apoyo a la independencia… Es evidente que un referéndum en el que votarán todos los españoles no permitiría avanzar un solo paso en la resolución del problema.

4.- Se dice que los referéndums dividen a la sociedad… pero normalment si se contempla un referéndum es porque la sociedad está previamente dividida.

5.- Las partes podrían acordar de antemano tanto el umbral de una mayoría clara, como el plazo mínimo que debería transcurrir hasta la posible celebración de un nuevo referéndum.

6.- Antes de llegar a una consulta sobre la secesión de un territorio, el Estado debería tener la oportunidad de poder reformar el statu quo a fin de presentar un alternativa más atractiva frente a la independencia… Si la reforma fracasara… no quedaría más remedio que ir directamente a la consulta.

I acabo amb paraules de Lolita Bosch en “Que no ens guanyi la por” (Ara Llibres , 2018):

– No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure
– Fallar es impossible
– Que no ens enganyi la por

I personalment afegiria:

Que mai més es produeixin discrepàncies publiques entre els partits polítics que conformen el grup independentista. El destí de la pàtria ha d’estar per sobre de les pretensions partidistes. Si els partits polítics no troben la manera de dialogar entre ells i arribar a decidir una actuació conjunta, com poden parlar de diàleg amb un estat unionista?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

La raó d’estat

Narcís Oliveres.

El pensament modern ha pouat gran part de les seves idees i modes de raonament en conceptes de la filosofia grega i del dret romà. Les idees d’igualtat, de llibertat i democràcia provenen de Grècia; la distinció entre dret privat i dret públic i el concepte d’estat, de Roma.

En el meu article a El Punt Avui de 27 d’agost passat em preguntava què és un estat de dret i l’acabava amb una referència al preàmbul de la Carta Fundacional de les Nacions Unides en què es diu que els pobles de les nacions que les integren estan resolts a “reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones i de les nacions grans i petites” i, amb tals finalitats de “practicar la tolerància i conviure en pau com a bons veïns”. El 27 d’agost el govern de l’Estat espanyol invocava constantment l’estat de dret i ni tan sols es preguntava què era. Es limitava a afirmar que Espanya és un estat de dret, quan la Constitució Espanyola no només parla d’un estat de dret; parla d’un estat social i democràtic de dret. Concepte purament formal, ha pretès convertir-lo en sinònim de democràcia i de respecte dels drets i llibertats dels ciutadans. L’expressió, una traducció literal de la paraula rechtsstaat, va néixer en la segona meitat del segle XIX al si de la doctrina jurídica alemanya. L’objectiu es limitava a enquadrar i a limitar, gràcies a un conjunt de normes jurídiques, el poder de l’estat. Però també hi havia el designi de convertir l’estat prussià d’estat policia en estat de dret.

Hi ha una altra noció referida a l’estat de la qual no s’ha parlat, almenys que jo sàpiga. És la raó d’estat, en què en nom de l’interès públic es justifiquen procediments polítics que són il·legals en temps de pau. La raó d’estat s’arroga una potència sense apel·lació, incondicionada, en atribuir-se el dret d’escapar-se del dret, és a dir, es produeix una disfunció entre l’interès públic i els drets dels particulars. L’expressió evoca l’arbitrarietat i la violència. És una paradoxa: en nom del dret es viola el dret. És fer prevaler la teoria de l’excepció a les lleis, a la moral, a les relacions entre llibertat i seguretat. Suprimint en tot o en part la llibertat, la raó d’estat posa en situació d’inseguretat els seus propis ciutadans, que queden a mercè del poder de l’estat. En aquest sentit és paradigmàtica la desestimació del recurs d’apel·lació interposat per Oriol Junqueras relatiu a la mesura cautelar de presó provisional, comunicada i sense fiança, desestimació basada en la probabilitat de reiteració delictiva del recurrent, la qual fa dependre de la possibilitat de noves mobilitzacions en les quals la seva conducta en seria una part important atesa la seva rellevància política, de la qual es desprèn un risc elevat de reiteració de conducta delictiva.

L’aplicació de la Raó d’Estat equival a una voluntat de domini que utilitza mètodes per conservar el poder i mantenir-s’hi de manera absoluta i indica un complex d’angoixa. La raó d’estat és rebutjable. El fi no justifica mai els mètodes. No es pot sacrificar la llibertat d’un o d’uns individus en benefici de l’estat. És un acte d’opressió.

Publicat a El Punt Avui el 22/01/2018

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

El procés és mort! Visca el (nou) Procés!

Jaume López.

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, almenys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, repetibles i, finalment, inapel·lables.

¿N’hi ha hagut, d’aquestes, en el procés català? Oh, i tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’Onze de Setembre, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau és el crit unànime del 3-O, “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic en qualsevol poblet, sense mencionar l’alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política no ha de voler dir parlar del tema. De fet, el tema és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-s’hi exclusivament suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta vibració política ha de poder traslladar-se a altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, repetibles. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socioeconòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper hi pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de República. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models repetibles de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixer-nos millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació sinó per desbordament. El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual Parlament reflecteix el procés fins a l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou Procés.

Publicat a l’ARA el 4/02/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Vaques sagrades

Narcís Oliveres.

En ocasions resulta difícil reflexionar per què moltes afirmacions tingudes per irrefutables ja no ho són. Són moments en què es perceben signes de pèrdua de confiança en si mateixa de la cultura occidental. El caràcter exemplar del passat, en funció del qual es pogués orientar sense reserves el present, s’ha esvaït. Vivim en una societat en què els actius es converteixen en passius; les capacitats, en discapacitats en un tancar i obrir d’ulls, les estratègies envelleixen amb tanta rapidesa que ja són obsoletes abans de conèixer-les adequadament.

Es pateixen els efectes d’un canvi històric. Fa uns quants anys que s’ha entrat en un període d’efervescència política. És d’abast planetari. I no sembla que s’hagi d’acabar. Les democràcies contemporànies estan abocades a fer front a nous reptes: globalització, crisi econòmica, terrorisme, escalfament del planeta, refugiats, concentracions, ocupacions no només de llocs públics, també de propietats privades; moviments de protesta contra els poders, mobilitzacions, creació de nous partits, refundació dels existents, aparició de nous, generalment populistes, tant de dretes com d’esquerres i que en alguns països tenen responsabilitats de govern, apel·lacions a la desobediència, sorolloses manifestacions, etc., i crisis institucionals. Tot indicatiu d’una voluntat dels ciutadans i de les ciutadanes d’exercir directament el control dels que els representen i, en funció d’aquesta representació, els governen o els volen governar. Es pretenia que s’havia entrat, i hi havia qui assegurava que definitivament, en l’era de despolitització.

L’envelliment demogràfic, per exemple, incideix en les polítiques de solidaritat indispensables a la cohesió social. Recentment hem sabut que l’Estat espanyol ha quasi exhaurit el fons de reserva de les pensions. Fa poc, en plena apoteosi del discurs de la por, afirmava emfàticament ser-ne l’únic garant. Si Catalunya esdevenia independent no podria pagar cap pensió. Què ha passat? Precisament quan s’ha superat la crisi, mèrit que s’atribueix triomfalment? No ha gestionat bé el fons? Probablement. És lògic preguntar-se si Catalunya amb capacitat de decisió o competència per decidir l’hauria gestionat millor. En l’exhauriment del fons de pensions quin comportament se suposa que havia de tenir l’estat de dret? És pertinent demanar-s’ho. La primera frase de l’article primer de la Constitució del 1978 diu “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret” i a tenor del text del preàmbul que la precedeix, la Constitució proclama garantir la convivència democràtica amb un ordre econòmic i social just.

En anteriors articles m’he preguntat què és l’estat de dret. Tal vegada la resposta adequada sigui la de Jean-Yves Le Gallou, polític francès d’extrema dreta, exdiputat europeu, president de la fundació Polémia: “L’estat de dret és una de les vaques sagrades de la ideologia dominant”. No m’agrada el pensament polític de Jean-Yves Le Gallou, però compartiria la definició si en lloc de la ideologia “dominant” s’hi digués “dels opressors”. La gent de la meva edat recordarà que a finals dels anys 40 es va posar de moda la cançó Tengo una vaca lechera, que segons Manuel Vázquez Montalbán era símbol d’abundància en temps de racionament i estraperlo. La vaca, com l’estat de dret, era una vaca sagrada.

Publicat a El Punt Avui l’11/12/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Una dècada d’activisme cívic a favor de la independència de Catalunya (2008-2018)

Isabel-Helena Martí.

El 18 de desembre de 2008 -enguany farà, doncs, deu anys- els primers promotors de Sobirania i Justícia feren públic el manifest “Missatge a favor de la independència de Catalunya”, moment zero de l’entitat. Aquesta dècada ha estat trepidant i per això ens ha passat com un sospir.  Hem impulsat multitud d’activitats, fonamentalment destinades a bastir espais de reflexió i debat sobre la creació d’un estat independent a Catalunya. Hem portat nombrosos prescriptors internacionals per participar en conferències, seminaris, jornades, i també hem sortit a fora per explicar què està passant a casa nostra. Hem organitzat taules rodones al Parlament europeu, a Londres, Brussel·les i, fins i tot, Tel Aviv.

Des del 2008 fins avui moltes coses, algunes d’elles transcendentals, s’han esdevingut. El sobiranisme ha traçat un camí de no retorn en l’escena política catalana. Tanmateix, res del descrit l’any 2008 en el manifest fundacional ha quedat obsolet o superat per les noves circumstàncies. El text segueix vigent fins a la darrera coma. L’immobilisme de l’estat espanyol és d’unes dimensions colossals. La lassitud democràtica eixampla incessantment la bretxa entre el Regne d’Espanya i les democràcies consolidades.

L’informe 2017 sobre la democràcia que elabora anualment la divisió de recerca i anàlisi de The Economist, denuncia l’escalada repressiva amb què el govern espanyol ha volgut frenar, i després castigar, el referèndum de l’1-O i els seus impulsors polítics. Segons la reputada revista econòmica Espanya és al llindar d’esdevenir una democràcia fallida (flawed democracy). La corrupció massiva resta impune; la divisió de poders qüestionada no només per la percepció ciutadana sinó, fins i tot, per un òrgan tècnic com el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (informe Greco); l’atur, la precarietat laboral, la pobresa i la desigualtat colpegen severament el cos social; el deute públic, imparable, fulmina a diari els màxims històrics. Mentrestant, l’autoritarisme i nacionalisme d’estat més exhacerbats s’entreguen sense pudor a la consigna cañí “España es una y no cincuenta y una”, veritat universal i revelada que sembla poder justificar-ho “tot”. Fa feredat pensar-hi.

A Sobirania i Justícia aquesta dècada d’intens però gratificant esforç col·lectiu ens omple de satisfacció. Volem celebrar el 10è aniversari de la nostra entitat de forma congruent amb aquest sentiment d’esperança per l’esdevenidor i alhora orgull per la feina feta. Anirem informant oportunament de les activitats organitzades al voltant de l’efemèride.

De moment anunciem la 10a Assemblea General Ordinària (10a AGO) que tindrà lloc, dimecres, 21 de març, de 7 a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes de La Casa Elizalde (València, 302, Barcelona) i al restaurant Pomarada (Passeig de Gràcia, 78, pral., Barcelona) on tindrem l’oportunitat de conversar amb una personalitat convidada durant el sopar de clausura.

Thi esperem!

 

 

 

 

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.