Empresaris i organitzacions empresarials

Francesc Llobet.

Catalunya porta anys en una cruïlla històrica sense acabar de decidir el rumb, instal·lada en la inacció i la incapacitat de prendre aquelles decisions que el país i la gent que hi viu necessita. Malauradament, d’aquesta decisió en depèn el benestar i la qualitat de vida, no només de la nostra generació, sinó principalment de les futures generacions de catalans.

Si des de fa anys la situació de Catalunya per afrontar els reptes de l’economia global no convidava en absolut a l’optimisme, la pitjor crisi econòmica que ha viscut el món des de mitjans del segle passat ens ha fet veure, amb mes claredat si calia, la trista realitat i els peus de fang del nostre model econòmic de les últimes dècades.

Els anys de daurada decadència, amb un creixement econòmic inflat, basat en la construcció, l’especulació immobiliària, els serveis de baix valor afegit amb ma d’obra barata i el finançament bancari que ha anat engreixant la bombolla immobiliària en comptes de finançar empreses i projectes innovadors, han acabat amb un sotrac. El món de fantasia s’ha acabat i mai s’havien començat a construir els fonaments necessaris per tenir un sistema productiu més sòlid quan tot el que està passant arribés.

Una part –molta- ha estat culpa nostra. D’una banda, les nostres administracions mai han fet una aposta decidida per esdevenir un país potent a l’economia global de la informació i el coneixement. Molts estudis sobre el què s’havia de fer, però poques accions. Calia –i encara cal- fer masses coses, durant massa temps, la majoria d’elles intangibles i difícils de rendibilitzar electoralment a curt termini. Per tant, no s’han fet. 2 D’ altra banda, a l’empresariat català li ha mancat voluntat i capacitat d’innovació, assumpció de riscos, cooperació i obertura als mercats globalitzats. Si a més, hi afegim l’actual absència de mentalitat emprenedora malgrat el mite dominant de país d’emprenedor, realment serà molt complicat capgirar una situació a la que hem arribat després de molts anys de conrear una mentalitat col·lectiva que d’emprenedora, ambiciosa i innovadora en té ben poc, i que es pot constatar en molts àmbits de la societat. Però ho haurem de fer.

Tanmateix una bona part dels problemes que tenim vénen de la nostra pertinença a Espanya o, més ben dit, de com està configurada aquesta pertinença. No cal estendre’s massa a explicar allò que tots ja coneixem: un dèficit fiscal escandalós que no permet fer grans inversions estratègiques, el dèficit d’inversió en infraestructures, la manca de capacitat de decisió sobre aspectes estratègics fonamentals per a la nostra competitivitat, o la pèrdua d’un percentatge elevadíssim del nostre temps i energies en negociacions, discussions, pedagogies, justificacions i debats estèrils.

Ara és el moment d’assentar unes noves bases per arreglar les dues vessants del problema i definir el nostre model econòmic del futur. No es tracta d’evitar les conseqüències de l’actual crisi, ja no hi som a temps, sinó de si serem capaços de construir algun fonament nou per quan la crisi acabi i comenci novament un període de creixement. Hem de decidir si seguirem apostant per ser un model subaltern, que s’anirà accentuant amb el temps, o apostem decididament per ser una petita economia capdavantera en l’economia del coneixement resultant de la crisi actual.

No cal dir que per ser novament un país pròsper i amb cert pes només hi ha una opció: esdevenir una petita economia competitiva en l’economia global del coneixement. I Catalunya ho podria ser, té les condicions per ser-ho. Però per aconseguir-ho necessitem una classe empresarial que s’obri al món sense complexos i unes administracions catalanes que facin el mateix. També les mesures i inversions que calguin. I ni tant sols amb això n’hi hauria prou.

Necessitem solucionar d’una vegada per totes els problemes derivats de les barreres externes que ens ho impedeixen. I és que sembla evident que, per poder fer aquesta 3 aposta decidida, qualsevol país necessita definir estratègies competitives diferenciades, tenir control sobre els recursos que genera, tenir capacitat de decisió sobre les seves infraestructures o poder establir aliances internacionals de cooperació.

També sembla evident que un país sense Estat només pot obtenir aquesta capacitat de dues maneres: o bé el model de l’Estat on és li ho permet, o bé esdevenint ell mateix un Estat. Però el que ja està absolutament demostrat és que Espanya mai serà un Estat amb un model que ens ho permeti. Apostar per aquesta via és una utopia i una pèrdua de temps. Per tant, si volem tenir una economia potent i una societat de qualitat per a les properes generacions, l’única via possible que ens queda és disposar d’un Estat propi a la Unió Europea.

I podríem dir que estem de sort, perquè en la Unió Europea del segle XXI aquest objectiu és possible sense cap tipus de traumatisme que no sigui el debat estrictament democràtic, com demostren altres casos d’actualitat. També és molt recomanable, ja que els Estats més competitius són de la mida de Catalunya. A més és modern, ja que els principals acadèmics de l’economia de la globalització debaten sobre la grandària ideal dels Estats per a competir en l’economia del segle XXI.

Per tot això, la societat catalana en el seu conjunt ha de fer una aposta decidida i definir una estratègia que ens porti a tenir un Estat propi a la Unió Europea al més aviat possible. I ho hem de fer passant full i sense fer victimisme. Sense discussions i debats que ens fan estar sempre en el mateix punt. Sense anar contra ningú i sense ressentiments, explicant què serà més operatiu i amb què hi sortirem guanyant tots. En definitiva, fent la nostra via i mirant cap endavant, establint estratègies clares i donant passes decisives en la seva execució.

I en tot aquest procés una de les potes importants han de ser els emprenedors, els empresaris i les organitzacions que els representen. Al cap i a la fi, en aquest document es parla d’economia, qualitat de vida, benestar i competitivitat empresarial, i del posicionament futur de Catalunya en l’economia global. I a tots els emprenedors que volen fer negocis aportant valor a la societat els afecta la situació actual. Ara ja no es pot ser neutre, perquè sembla evident que totes les alternatives possibles s’han intentat i cap d’elles ha solucionat el problema.

Al segle passat els empresaris catalans ho van tenir clar i van definir una estratègia, molt discutible, però clara i pragmàtica en aquell moment: sacrificar poder polític i financer per un mercat espanyol captiu. Fa molt de temps que aquesta estratègia ha esdevingut utòpica i inútil: seguim sacrificant el poder polític i financer però fa molts anys que el mercat captiu espanyol ja no existeix. I encara que existís, seria totalment insuficient per a les necessitats de les empreses catalanes que volen ser competitives. Costa molt modificar les inèrcies i la cultura, però ara cal que els emprenedors i empresaris més innovadors, els que no tenen servituds, pors ni complexos agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a defensar l’única estratègia pragmàtica per Catalunya al segle XXI.

Ponència dins de l’Àmbit de Política del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 – 7/05/2009

Sobre l’autor:

Francesc Llobet. Emprenador i consultor. Professor a la IQS School of Management (URL). Vicepresident de Sobirania i Justícia. @fll_cat

Reflexionant amb Josep Borrell Fontelles

Pere Costa.

Sempre li plau d’actuar;
però és com un tramvia:
té els seus raïls i no hi ha
manera que se n’aparti.

(Joan Brossa. El Saltamartí. 1969)

Hi ha un fet que potser cal rememorar a manera d’introducció:

A la Catalunya de 1704 el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar va prohibir l’ús del color groc com a protesta política durant la guerra de Successió amb les primeres conseqüències tràgiques. El citat virrei el dia 25 d’agost de 1705 informava a Felipe V sobre uns criminals catalans: “de estos el uno hera de Barcelona y el otro de Vique y haviéndolos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde estaban ahorcados y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”. Segles després el color groc recorda l’alliberament dels presos polítics catalans. La història no deixa de repetir-se.

Avui el fet de tenir en el Gobierno d’Espanya un ministre català no sembla que tingui un efecte massa positiu en la problemàtica política actual. Ministre que assegura la necessitat de desinfectar les ferides causades pels independentistes i la relació que això té en la “marxa” de 2.501 empreses de Catalunya, però oblida que el PIB i la capacitat exportadora de Catalunya s’incrementa. També assegura sovint una negativa activitat de TV3, però oblida altres paraules clau com Abengoa, Huguet i Aguiar o que matant quatre indis es va aconseguir la independència dels Estats Units. Altres vegades es queixa d’escopinyades malèvoles magnificades pel PP i que ningú ha vist gràficament reproduïdes (Escopinyades és una forma dialectal pròpia de l’Empordà, que no figura en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana però que espero que algun dia s’autoritzi).

Considerant els fets recordats em va arribar la notícia que a l’any 2015 Joan Borrell conjuntament amb Joan Llorach havien publicat un llibre amb el títol Las cuentas y los cuentos de la independència i que havia sigut en enorme èxit editorial. No tenia coneixement del fet i em va faltar temps per trucar a la llibreria de confiança per compar-lo encara que intuïa, pel que em deien, que estaria exhaurit. Que ningú es preocupi, és en estoc.

Una vegada llegit i després d’aquest perllongat introit crec que es pot començar a reflexionar sobre la que sembla és la base de l’activitat política del Sr. Borrell.

A l’inici indica que els autors “consideran perfectamente compatibles la triple identidad catalana, española y europea”, que ja és dir. El títol és també suggeridor atès que las cuentas se les carrega i les interpreta olímpicament quan li convé, i los cuentos presenten una tendència clarament fabulista. Però són interessants les primeres línies de la contraportada: “La aritmética usada como arma arrojadiza suele parecer infalible, a no ser que se pongan en duda las hipótesis en las que se basan los cálculos. Esto es lo que sucede con los miles de millones de euros que España le roba a Catalunya”. Com tinc per costum en aquests casos, he buscat a l’Enciclopèdia Catalana la paraula “hipòtesi”: proposició o supòsit, acceptat independentment de la seva veritat o falsedat, del qual hom pot deduir un conjunt de proposicions i conseqüències. La paraula hipòtesi té un enorme valor en el conjunt del llibre sobre el que volem reflexionar (independentment de la seva veritat o falsedat).

El text, que entenc va dirigit als catalans, està escrit en llegua castellana però farem l’esforç de fer les reflexions en la llengua de Catalunya i és d’agrair que el nom de Catalunya sempre figuri en la grafia correcta. El llibre consta de dos parts essencials: el capítol de Introducción i el de Conclusiones y epílogo. Són els dos més aptes per reflexionar. La resta millor deixar-ho en el terreny de les hipòtesis i, millor encara, a mans del experts.

Els autors constaten que els catalans tenim un ampli desconeixement sobre l’independentisme (???). Que Espanya ens roba 16.000 milions d’euros no és cert ja que amb la nostra curta intel·ligència hem oblidat els cost dels serveis públics que l’Estat espanyol ens dóna des de fora del territori de Catalunya (ambaixades i consolats, els serveis de l’Agència Tributària, Administració de Justícia i la major part de la Defensa (sic). També hem oblidat el cost de la policia apallissant catalans tal com ens mereixem (???). El que no diu, és si Espanya ens dóna un servei o ens imposa un domini.

Ens diu que l’independentisme és cultural, mediàtic i econòmicament hegemònic. Però l’hegemonia no és majoria i no veu clar que la independència sigui majoritària. A més, ignora què haurien votat els del sí-sí, si la cosa hagués “anat seriosament”, ni quina hagués sigut la participació dels que no participaren. Francament, és difícil entendre aquest discurs ja que si tants dubtes té el Gobierno sobre el tema els pot posar en clar ràpidament amb la convocatòria d’un referèndum “seriós”.

No tot és criticable, els autors fan patent el sentiment d’humiliació creat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Llàstima que acabin comparant-ho amb un partit de futbol, però s’accepta la bona voluntat.

També donen com un dels motius de tipus racional per l’independentisme a la canalització de la frustració social creada per la crisi. Els autors no parlen de dades històriques i, per tant, entenem que es refereixen al període de crisi que va des de l’any 1714 a la crisi de l’euro. És tot un signe de resistència.

Mereix una altra reflexió les Conclusiones y epilogo.

Hi ha una afirmació rotunda: “La independencia es una opción política legítima como el Tribunal Constitucional ha afirmado por unanimidad… pero no tiene en la Sociedad catalana el amplio y continuado apoyo social que requiere para convertirla en realidad”. Cosa que no serà mai possible de saber si no es fa un referèndum.

I segueix: “Hemos visto como la Sociedad catalana ha sido engañada con una inventada comparación con Alemania, el cuento de las balanzas fiscales alemanas que nunca existieron”. Per això la paraula “cuento” ja figura en el títol del llibre, però el fet real és el símil inicial: té els seus raïls i no hi ha manera que se n’aparti. Però el text s’acosta a la sublimitat:

Ciertamente nuestros cálculos demuestran que es cierto que Catalunya tiene un déficit fiscal superior al que puede justificar por un razonable efecto redistributivo con el resto de España”. Ara bé sembla que això no és espoli fiscal, de cap de les maneres, ja que com a màxim és de l’ordre del 1,5% del PIB. I continua:

No es possible terminar este epilogo sin advertir de que, por grandes que sean los errores factuales y las falsedades de los independistas para defenser su causa, España tiene un grave problema en su relación con Catalunya… Una Sociedad no puede desarrollarse normalment en el seno de un Estado si una parte muy importante de su población cree que estaría mejor sin él”. (Al·leluia).

Ens permetem afegir que alguna cosa deu haver passat amb el paper polític dels inicis del PSC, amb una forta empenta a favor de la nacionalitat catalana post franquista i el seu pas a simple subordinat dins el PSOE en la situació actual.

No deixa de ser curiós pels catalans, els grans perjudicats, que un Ministre d’Afers Estrangers no vegi clar que Catalunya pugui tenir “ambaixades” pròpies i no comprengui que l’actual Europa dels Estats deixa molt que desitjar, entre altres motius, al no haver sabut entendre que el seu origen sempre ha estat en la dominació i per la força, i mai en el respecte a les regions ocupades.

I per acabar, una felicitació per la gran victòria aconseguida sobre el futur de Gibraltar que qualsevol dia tornarà a ser espanyol. Una gran jugada diplomàtica, Sr. Ministre, encara que no hàgim conegut el seu contingut real.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Catalonia vs Spain, a divorce announcement

Francesc Sànchez.

Time is moving very quickly and mentalities are not adapting at the same speed.

Only 30 years ago very few people in Europe knew about Catalonia. I remember a taxi journey from London to Heathrow during which I was speaking Catalan with a co-worker. The taxi driver, who couldn’t understand us, asked where we came from. On answering Catalonia, a long silence was the driver’s response. Realising that he was a little embarrassed not to know what Catalonia was, we added that the capital was Barcelona. The reaction was quick: Ah! Like Barca the football team?

Now 30 years have passed and almost everybody is aware of the situation in Catalonia without needing to mention Messi. Today, a lot of people in Europe are wondering why suddenly they have discovered that there is such a bitter divorce brewing between Catalonia and Spain.

The reasons why Catalonia has arrived at such a situation and is so committed to pursuing the process of independence are numerous and long-standing. We can summarise them as follows:

Historical reasons: The list of conflicts between Castile and Aragon starts with the dynastic union through the marriage between Isabel of Castile and Ferran of Aragon (1474). With that, it began the attempt to impose Castilian power over the Crown of Aragon’s (Aragon, Catalunya i Valencia) affairs using by sending viceroys from Madrid to Barcelona with the clear order to impose Castilian laws and customs.

Everything exploded with the war of Succession to the Spanish crown (1701) which provoked a European war between two dynasties, Bourbon (France and Castile) and Habsburg (Crown of Aragon and Austria). Catalonia hoped that by aligning herself with the member states of the Alliance (England, Netherlands, Portugal and Austria) and against France and Castile, her institutions would be better protected.

The conflict only ended in 1711 when an unexpected occurrence changed the course of events: Archduke Charles of Austria succeeded his brother Joseph I and inherited the Austrian throne, thus losing the support of England, where the Tory government distrusted the excessive power of the Habsburgs.

Then, without England’s support, Barcelona decided to continue the fight against France and Castile completely alone. This ended in disaster and in 1714 Barcelona was defeated. The Castilian army took Catalonia by ‘right of conquest’. Thus, the courts, laws, and universities were overridden and the Catalan language abolished from public administrations.

But the Catalan fight to restore our institutions has survived until today even under the yoke of strong dictatorships like Primo de Rivera’s (1923) and Franco’s (1936).

Cultural and linguistic reasons. One of the strongest obsessions of the Madrid Government since 1714 has been the eradication of the Catalan language from society. ‘If Catalan doesn’t exist, neither will Catalans’. Since 1716 (Nova Planta Treaty) more than 400 bills have been enacted trying to abolish the Catalan language. Since it is impossible to list them all here, I have selected the most significant from the list:

  • 1773. Council of Castile: Publication of Catalan books prohibited throughout the territory.
  • 1857. Moyano’s law. Study of Castilian grammar made compulsory in Catalan public education .
  • 1952. Gov. of Barcelona. “Do you think we have won a war just to allow you to speak Catalan?”

Finally, I have saved the most fascist utterance of all for last. Mr. J.L. Wert – Spain’s Minister for Education- proposed 5 years ago in the Spanish Parliament: “We must use the schools system to make Catalan children become Spanish”. Nothing needs to be added to further explain Spain’s attempts to attack the Catalan language

Economic reasons. The area where the force of repression has been most noticeable is Catalonia’s finances. Upon starting its period of dominance (1714), the Madrid Government created a new tax, named Cadastre, which multiplied by the level of Catalan taxes by 7.3. Needless to say, this was imposed in manu militari fashion through seizure of goods and imprisonment.

The plundering still is going on. At the beginning of the 20th century, in spite of so many difficulties, Catalonia became the heart of Spanish industry but this didn’t stop the Government from taking money from Catalonia’s coffers.

Finally, since the new transition in 1978, Catalonia has suffered a constant yearly deficit of 8.4% of Catalan GDP. This has lasted for over 35 years.

Evidently, an annual solidarity bill of 16.000 million € (8.4% GDP) for Catalonia to support poorer regions of Spain is an unbearable burden for the future of Catalonia if we want to achieve the levels of technology and social welfare found in the most advanced European countries.

The State imposes deficits in autonomous regions and then blames them in front of Europe.

The Spanish arrogance. Madrid serves no purpose unless it functions as the capital and the centre of the state. It is the product of centralized political will. The rest of the country can only survive if it is in control.

Only given this context can we understand the blundering deployment of the high-speed (AVE) radial train network (centre Madrid), which largely carries no passengers at ruinous expense. At least they can boast of having the second largest worldwide high-speed train network after China. Their honour is saved, regardless of who foots the bill. Their excuse is that they did it to unite the Spanish nation.

Finally, the most appalling example of arrogance and lack of empathy (what is this about empathy?) is the shameful account of the annulment of the Catalan Autonomy Statute in 2006.

This Autonomy Statute was approved by the Catalan Parliament, the Spanish Parliament and Senate and approved on referendum by the people of Catalonia with a 76% YES vote and 49% voter participation.

But Spanish pride couldn’t accept the humiliation of having a region with its own prerogatives which differ from those of other Spanish regions. A smear campaign against the approved Statute began, using insults such a former socialist minister Mr. Guerra’s ‘I am very proud to get the Catalan Statute swept away’. The Statute was cut down, generating a wave of indignation which has led us to the current situation.

To resolve this dispute, the Central Government proposes that we change the Constitution. They are talking seriously but it’s a joke because Spanish society feels very comfortable with the Constitution and has no desire to change it. Certainly, every Spanish citizen feels that the Constitution is a tailor made dress.

Catalan people accepted the Constitution of 1978 (under military pressure) hoping that the dress would not became a corset. Now most Catalans feel severely restricted in an abusive and suffocating way.

But we don’t have enough democratic power to change the situation. Logically, Spanish society sees things in a different way: they don’t want to understand the hopes and problems of Catalanism. The sad conclusion of this scenario is that there are only two possible outcomes: resignation or rupture.

The Spanish Government has resisted by active and passive means any dialogue on the Catalan requirements: financing, language and jurisdiction. In fact, the Government insists on centralisation to a grotesque extreme.

It has become clear to the majority of Catalan people, after five years of huge demonstrations of a scale never seen in Europe (each with more than one million people), that the Government is not going to listen and the lack of empathy is such that only with our own independent state we will be able to enjoy free democracy. The decision is: Independence or decadence.

About the author:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, technical engineer and a member of Sobirania i Justícia.