Paraules de la senadora Laura Castel davant l’OSCE

Laura Castel.

Gracias presidenta.

Soy catalana. Catalunya es una nación que forma parte del Estado español.

El pasado 27 de septiembre de 2015, el pueblo de Catalunya votó, mayoritariamente, en concreto, el 47,8%, fuerzas políticas favorables a la independencia de Catalunya. Las fuerzas políticas contrarias a la independencia obtuvieron, en cambio, el 39%.

Durante los últimos años, más del 80% del pueblo catalán ha manifestado querer resolver este conflicto político mediante un referéndum acordado con el Gobierno español, como ha sucedido en el Reino Unido con Escocia, de manera que se permita, al pueblo de Catalunya -en el seno de una democracia consolidada como la española- decidir su futuro político.

Sin embargo, y a pesar de las peticiones enmarcadas en movilizaciones masivas, pacíficas y repetidas desde hacer cinco años, con la participación de más de dos millones de catalanes, el Gobierno de España se niega a acordar este referéndum.

Ante esta reiterada negativa, el Gobierno de Catalunya convocó una consulta participativa, sin consecuencias jurídicas, cuyo objetivo era dilucidar la voluntad de los catalanes en relación a su estatuto político futuro. Participaron 2.344.828 personas, de las cuales, el 80,76% votaron a favor de la independencia de Catalunya.

La reacción de las instituciones españolas ha sido la suspensión y posterior nulidad de esta consulta democrática, por parte de un Tribunal constitucional politizado; la exigencia de responsabilidades penales a miembros del Gobierno elegidos democráticamente, que solo cumplían el cometido electoral por el que fueron elegidos, e incluso, la exigencia de responsabilidades penales a la presidencia y a miembros de la mesa del parlamento catalán, por permitir debatir, repito, debatir, en sede parlamentaria, la independencia de Catalunya, violando las prerrogativas parlamentarias que toda democracia consolidada debería defender y proteger y conculcando los derechos de libertad de opinión, libertad de expresión, y derecho a la representación política.

El Gobierno español, pues, no permite canalizar la voluntad de la inmensa mayoría de catalanes, más del 80%, de decidir democráticamente su futuro político, mediante un referéndum acordado y legal. Actuando, de manera reiterada, en este asunto, contra los propios principios democráticos establecidos y aceptados por la OSCE.

Muchas gracias.

23 de febrero de 2017

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Poca pràctica i molta irresponsabilitat

Ramon Valimañas.

Fa un parell o tres anys vaig llegir una article al diari The Guardian en què es comentava el difícil que seria seure en una taula de negociació Catalunya – Espanya després dels insults i del menyspreu que des de l’Estat espanyol s’havia tingut contra Catalunya.

Aquesta observació, en aquell moment, no captà la meva atenció. Tanmateix, és ben cert que l’encertaren. Actualment, amb la nova situació política de l’Estat espanyol és quan te n’adones de l’encert de la frase.

Els anglesos, que tenen molta més experiència democràtica i “savoir faire” que els espanyols, ja van veure que amb l’actitud de Madrid que, la situació, en cas d’exigir negociació, es complicaria molt. De negociació sempre n’hi ha, sempre, per més diferencies que tinguis amb l’altre. O és que no van seure a la taula al finalitzar la Segona Guerra Mundial? O bé, quan els països colonitzadors es van veure obligats a abandonar els “seus territoris“ i discutir les noves condicions.

En qualsevol circumstància sempre has d’acabar parlant i negociant per difícil que sembli i complicat que t’ho posin. Recordeu que a l’acabar la guerra del Vietnam, Henry Kissinguer i Le Duc Tho van passar dies i dies discutint la forma de la taula abans de seure però, inexorablement, van acabar asseguts.

L’observació del Guardian ve a tomb en el resultat de les últimes eleccions a les Corts d’Espanya. Després del què s’han dit tots ells, es fa molt difícil el parlar. I això ho veiem dia rere dia. Resulta evident que prevalen els interessos a les altres consideracions però, si has menystingut, faltat al respecte o insultat, es fa extraordinàriament complicat arribar a acords i, en la situació actual, aquest factor pesa, i molt. És el que Graham Green descriu com a “factor humà”.

Molts espanyols encara tenen un marc mental poc democràtic i per això actuen amb aquesta frivolitat i irresponsabilitat, no preveient que, finalment, hauràs de negociar amb qui has insultat i, llavors, les coses seran molt difícils si no quasi impossibles.

David Cameron dóna la impressió de ser un tipus dur negociant, només cal veure la última negociació amb Brussel·les. En canvi, mai vaig llegir a la premsa anglesa un insult o un menyspreu envers Salmond. Sabia perfectament que un dia haurien de parlar i com a demòcrata i intel·ligent no es va complicar la vida. Al revés del que passa a Espanya.

Ara a l’Estat espanyol començaran a aprendre què és la democràcia, que entre d’altres coses, consisteix a respectar la opinió dels altres, i no “el ordeno y mando” del que encara no han sortit, almenys els dos grans partits. Tots els aprenentatges són dolorosos i llargs i, per tant, trigaran a resoldre la situació a menys que des de fora els facin quadrar.

Com a catalans hem d’observar i preveure el nostre cas. Si entre ells ja es maltracten, què faran amb nosaltres?

La paciència, la seriositat, i la solidesa dels nostres arguments són eines imprescindibles per encarar la batalla. Serà des de l’Estat espanyol, amb la seva negativa al referèndum, el que acabarà de convèncer als nostres compatriotes, que encara n’esperen un gest democràtic que nosaltres ja hem vist que no arribarà mai.

En el moment en què això s’esdevingui el percentatge del sí ja serà pràcticament indestructible per més que s’amaguin darrera el Tribunal Constitucional.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.