Els teus lectors no són inútils

Magda Gregori.

Vivim en moltes bombolles. Són les nostres barreres de protecció, però la nostra és diferent. Ens agrada conviure en petitetes tribus perquè ens sentim més còmodes. Sortir-ne no sempre és fàcil, encara que, de vegades, és imprescindible per no quedar aïllats de la realitat. Els metges, els advocats, els mestres… i també els periodistes vivim en la nostra bombolla professional. Però la gran diferència rau en el fet que nosaltres, amants de la comunicació, hem de saber extreure’ns de totes elles si volem saber què passa al món, intentar entendre’l i explicar-lo. Sortir-ne no és una opció saludable, és una obligació. No escrivim o parlem per a nosaltres sinó pels nostres lectors, oients o telespectadors. És així, encara que no sempre ho tinguem present.

No podem utilitzar el nostre argot si volem que ens entenguin. Necessitem contextualitzar i ser explicatius. Quan fem informació política hem d’explicar amb pèls i senyals qui és qui, quin càrrec ocupa, a quina formació política milita. Perquè ens ha de poder seguir aquella persona que segueix diàriament aquest tipus d’informació i aquella que, per voluntat o desinterès, normalment no llegeix ni consulta l’actualitat política. I el mateix succeeix quan parlem d’economia, esports o cultura. Si no sabem sortir de la nostra bombolla i penetrar en la societat real, la nostra feina deixa de tenir sentit.

Fa pocs dies, una companya i bona amiga periodista -per tant, una persona que conviu cada dia amb la informació- em preguntava detalls sobre el trencaclosques que viu la política catalana. Ella es dedica al periodisme econòmic i em comentava, amb certa inquietud, que intenta estar al corrent del batibull, però que mai arriba al fons de la qüestió. Em criticava que no troba en alguns mitjans l’anàlisi per poder anar una mica més enllà i no quedar-se amb un simple titular que anuncia una nova cimera, l’última declaració o un estira-i-arronsa entre dos líders.

Per complaure el seu interès, vaig intentar fer una radiografia de l’anomenat “procés”. Vam parlar d’acords, de desacords, de noms i, fins i tot, de texts legislatius. En un moment de la conversa va sortir la famosa llei de la transitorietat jurídica i l’allau de preguntes es va intensificar. Va ser aleshores quan em vaig adonar que no estàvem fent bé algunes coses. Un dia expliquem un fet i, un cop dit, ens oblidem que, de vegades, cal repetir-lo, ampliar-lo o utilitzar-lo per enllaçar idees. Caiem en l’error d’interioritzar un vocabulari i uns detalls que ens allunyen del món. Nosaltres els podem tenir molt clars, perquè ens hi afrontem cada dia, però potser els receptors no. Que siguem clarificadors no vol dir que tractem d’inútils els nostres lectors. Ells exigeixen més i esperen que nosaltres fem la nostra feina. Garbellem la informació i els l’expliquem sent conscients que som dins de la bombolla però escrivim per a l’exterior. El públic al qual ens dirigim és molt ampli i transversal i això no ho hem de perdre de vista.

Només si ens sabem extreure de la nostra zona de confort, si som capaços de traspassar la nostra bombolla, aconseguirem connectar amb les persones. Cal trobar les paraules precises per fer entenedora una realitat sempre complexa i farcida de matisos. Hem d’aconseguir que ens entengui el metge quan parlem de política i el polític quan parlem de medicina. Hem de lluitar contra el blanc i el negre, contra el simplisme com a mètode per fer més comprensiva una conjuntura més que polièdrica. Aquest és el gran repte però també la nostra exigència.

Article publicat a Media.cat a data de 09/06/17

Sobre l’autora:

Magda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori

 

Crònica sopar-àgora amb Mercè Conesa

Mònica Morros.

El 80% dels municipis de Catalunya estan adherits a l’Associació de Municipis per la Independència, però en termes poblacionals, aquest tant per cent, sols significa el 34% de la població catalana. Amb aquesta dada, Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona, evidenciava la necessitat de tenir en compte el paper de l’agenda urbana en el procés constituent, perquè sense una agenda que aglutini les noves necessitats socials no s’aconseguirà sumar els indecisos en el què es pot considerar com “L’Oportunitat per Catalunya”. Dimecres passat, la presidenta de la Diputació de Barcelona va ser la convidada en el sopar-àgora de Sobirania i Justícia i va compartir amb tots els socis assistents la via d’actuació que hauria de portar a terme el moviment sobiranista per tal d’esdevenir el més exitós possible.

Segons Conesa, l’anhel independentista ha de saber transmetre tot el seu contingut i no sols un independentisme per un independentisme. La clau del triomf rau en la conscienciació que un país propi és l’eina essencial per fer front a les necessitats que colpegen la nostra quotidianitat. Fent esment a aquestes necessitats la presidenta apuntava a quatre eixos centrals que ens condicionen i que per tant han de ser considerats com els grans reptes del nou país. La bretxa social, la bretxa econòmica, la bretxa digital i per últim la bretxa mediambiental. Transformar doncs la resolució d’aquestes necessitats en arguments a favor del procés d’independència és vital per assolir-la i en aquest sentit, els municipis han de jugar un paper clau.

Jaume López, politòleg i portaveu de Reinicia, segon convidat de la vetllada de dimecres passat, en la mateixa línia apuntava en la necessitat de relligar l’agenda urbana amb l’agenda estatal. Segons el politòleg, el debat ha de passar d’allò concret a allò general, és a dir, des de les necessitats s’ha de ser capaç de perfilar com ha de ser el nou país. En aquest punt va elevar el paper de Reinicia com a clar espai de trobada a on les necessitats són el pal de paller de tots els debats. “No s’ha de barrejar el debat independentista amb el debat constitucional, en aquest punt els nostres representants ens han fallat” afirmava Jaume López.

Ambdós convidats van posar sobre la taula idees que seran cabdals per assolir la majoria necessària cap a la independència de Catalunya, conscienciant a aquella part de la societat que encara no ho està, que no podem seguir sotmesos a una legalitat espanyola retrògrada i conservadora. Perquè com deia la filòsofa Emma Goldman “La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble el que ha de pujar cap a la llibertat”.

conesa-12

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet

Defensar la nostra identitat i la nostra dignitat

Acabo de tornar d’unes mini-vacances. Volia conèixer què era La milla de oro Marbellí. Amb pocs dies no es pot emetre un judici definitiu, però sols he vist un enorme dispendi econòmic sobre el qual faria falta saber el seu cost, la seva rendibilitat legal i el seu futur.

He arrodonit el dia amb una reunió convocada per Sobirania i Justícia, en què s’ha parlat sobre la situació política actual. Hi ha una crònica de Joan Serra a Ara.cat

Al tornar a casa he aprofitat la diària desinformació de TVE (TV1) Noticiario i a un quart i cinc d’una, ja del dia següent, he intentat seguir “El debate de la 1”, amb Germà Bel (Junts pel Sí), Miquel Iceta (PSC), Xavier Garcia Albiol (PPC), Ramon Espadaler (UDC), Lluis Rabell (Catalunya sí que es pot), Ines Arrimadas (C’s) i Antonio Baños (CUP). Lamentant-ho, he de confessar que no he pogut visionar/escoltar tot el programa. Massa fort per la meva edat. Tot aquest tràfec m’ha portat a fer les següents reflexions:

Els catalans necessitem tants consells, amenaces, descripcions de les penalitats enormes que patiríem segons el que decidim? No seria millor que d’una vegada per totes els catalans tanquéssim les portes mentals a tanta “col·laboració” forània i ens dediquéssim a escoltar les propostes dels partits i associacions de Catalunya?, dels no dependents de poders colonialistes? Resulta que passats 300 anys encara ens cal escoltar-los i seguir els seus consells?

Queda clara la restringida apertura de l’Espanya imperial als emigrants sirians, que no ho tindran fàcil per a trobar acollida en la mateixa. El sedàs d’entrada serà de malla fina. El Gobierno no està per bromes d’obrir la porta d’entrada als sirians i tampoc no està per obrir la porta de sortida als catalans. Cal protegir “la reserva espiritual de Occidente”

Mai en la història d’Espanya una colònia ha aconseguit la independència sense una guerra. S’ha aconseguit amb el sacrifici de moltes vides espanyoles i en defensa de dios, patria i rei. Serem l’única excepció?

La caverna centralista mai ha sabut pactar, és evident, però l’esquerra catalana (sortosament no tota) no ha estat capaç de fer pinya amb altres partits per aconseguir la llibertat de Catalunya. La política de fer-se el cec i el sord davant l’escanyament econòmic centralista i carregar els neulers a la Generalitat, legalment votada per la ciutadania, pot suposar el principi de la fi de la nació catalana. La defensa d’un partit mai hauria de ser més important que la defensa de la nació. Si Catalunya aconsegueix ser lliure ja es tindrà temps per resoldre els problemes interns de partits.

La constant cançó que diu que si s’és d’esquerres i no es pot votar a l’actual president de la Generalitat és una prova d’una absència de catalanitat, la qual beneficia extraordinàriament als unionistes. Alguns catalans han confós l’ambició del poble català per salvar Catalunya amb l’ambició de poder del seu partit. Després d’una discussió que ja fa anys dura encara no s’han assabentat que la culpa de l’ofegament de l’estat del benestar a Catalunya es deu a les polítiques jacobines del govern central, amb la col·laboració, suposo que ingènua, però eficaç, d’alguns catalans.

La problemàtica social que preocupa a tothom no es soluciona, a llarg termini, cobrint despeses, sinó establint inversions adequades. Sigui necessari cobrir despeses avui o invertir adequadament en l’endemà, l’aixeta econòmica és a Madrid, que rep els impostos, i no és a mans de Catalunya, que s’ha de conformar en l’almoina anual que se li concedeix.

Espanya encara viu en una democràcia vertical (d’origen franquista) i no entén la democràcia que procedeix de la base i flueix cap al govern. Aquesta democràcia centralista ha decidit que l’escanyament econòmic de Catalunya és la millor solució al problema independentista.

Però la independència és viable i necessària. Cal perdre la por al futur i cal escollir el que ha de ser. Arribar a un acord amb la dreta/dreta i nouvinguts paral·lels és impossible i sols una votació assenyada ens pot portar a bon fi.

I cal repetir, no es pot perdre el temps amb les picabaralles entre polítics catalans. Cal votar per una Catalunya lliure. Després del 27S vindrà l’esperada possibilitat de construir una Catalunya d’acord amb la majoria democràtica de la nació i sense influències alienes. Com diu Neus Munté “Ara ens pertoca defensar la nostra identitat, però, sobretot, la dignitat”.

Sobre l’autor:

Pere Cosfotota, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.