Empresaris i organitzacions empresarials

Francesc Llobet.

Catalunya porta anys en una cruïlla històrica sense acabar de decidir el rumb, instal·lada en la inacció i la incapacitat de prendre aquelles decisions que el país i la gent que hi viu necessita. Malauradament, d’aquesta decisió en depèn el benestar i la qualitat de vida, no només de la nostra generació, sinó principalment de les futures generacions de catalans.

Si des de fa anys la situació de Catalunya per afrontar els reptes de l’economia global no convidava en absolut a l’optimisme, la pitjor crisi econòmica que ha viscut el món des de mitjans del segle passat ens ha fet veure, amb mes claredat si calia, la trista realitat i els peus de fang del nostre model econòmic de les últimes dècades.

Els anys de daurada decadència, amb un creixement econòmic inflat, basat en la construcció, l’especulació immobiliària, els serveis de baix valor afegit amb ma d’obra barata i el finançament bancari que ha anat engreixant la bombolla immobiliària en comptes de finançar empreses i projectes innovadors, han acabat amb un sotrac. El món de fantasia s’ha acabat i mai s’havien començat a construir els fonaments necessaris per tenir un sistema productiu més sòlid quan tot el que està passant arribés.

Una part –molta- ha estat culpa nostra. D’una banda, les nostres administracions mai han fet una aposta decidida per esdevenir un país potent a l’economia global de la informació i el coneixement. Molts estudis sobre el què s’havia de fer, però poques accions. Calia –i encara cal- fer masses coses, durant massa temps, la majoria d’elles intangibles i difícils de rendibilitzar electoralment a curt termini. Per tant, no s’han fet. 2 D’ altra banda, a l’empresariat català li ha mancat voluntat i capacitat d’innovació, assumpció de riscos, cooperació i obertura als mercats globalitzats. Si a més, hi afegim l’actual absència de mentalitat emprenedora malgrat el mite dominant de país d’emprenedor, realment serà molt complicat capgirar una situació a la que hem arribat després de molts anys de conrear una mentalitat col·lectiva que d’emprenedora, ambiciosa i innovadora en té ben poc, i que es pot constatar en molts àmbits de la societat. Però ho haurem de fer.

Tanmateix una bona part dels problemes que tenim vénen de la nostra pertinença a Espanya o, més ben dit, de com està configurada aquesta pertinença. No cal estendre’s massa a explicar allò que tots ja coneixem: un dèficit fiscal escandalós que no permet fer grans inversions estratègiques, el dèficit d’inversió en infraestructures, la manca de capacitat de decisió sobre aspectes estratègics fonamentals per a la nostra competitivitat, o la pèrdua d’un percentatge elevadíssim del nostre temps i energies en negociacions, discussions, pedagogies, justificacions i debats estèrils.

Ara és el moment d’assentar unes noves bases per arreglar les dues vessants del problema i definir el nostre model econòmic del futur. No es tracta d’evitar les conseqüències de l’actual crisi, ja no hi som a temps, sinó de si serem capaços de construir algun fonament nou per quan la crisi acabi i comenci novament un període de creixement. Hem de decidir si seguirem apostant per ser un model subaltern, que s’anirà accentuant amb el temps, o apostem decididament per ser una petita economia capdavantera en l’economia del coneixement resultant de la crisi actual.

No cal dir que per ser novament un país pròsper i amb cert pes només hi ha una opció: esdevenir una petita economia competitiva en l’economia global del coneixement. I Catalunya ho podria ser, té les condicions per ser-ho. Però per aconseguir-ho necessitem una classe empresarial que s’obri al món sense complexos i unes administracions catalanes que facin el mateix. També les mesures i inversions que calguin. I ni tant sols amb això n’hi hauria prou.

Necessitem solucionar d’una vegada per totes els problemes derivats de les barreres externes que ens ho impedeixen. I és que sembla evident que, per poder fer aquesta 3 aposta decidida, qualsevol país necessita definir estratègies competitives diferenciades, tenir control sobre els recursos que genera, tenir capacitat de decisió sobre les seves infraestructures o poder establir aliances internacionals de cooperació.

També sembla evident que un país sense Estat només pot obtenir aquesta capacitat de dues maneres: o bé el model de l’Estat on és li ho permet, o bé esdevenint ell mateix un Estat. Però el que ja està absolutament demostrat és que Espanya mai serà un Estat amb un model que ens ho permeti. Apostar per aquesta via és una utopia i una pèrdua de temps. Per tant, si volem tenir una economia potent i una societat de qualitat per a les properes generacions, l’única via possible que ens queda és disposar d’un Estat propi a la Unió Europea.

I podríem dir que estem de sort, perquè en la Unió Europea del segle XXI aquest objectiu és possible sense cap tipus de traumatisme que no sigui el debat estrictament democràtic, com demostren altres casos d’actualitat. També és molt recomanable, ja que els Estats més competitius són de la mida de Catalunya. A més és modern, ja que els principals acadèmics de l’economia de la globalització debaten sobre la grandària ideal dels Estats per a competir en l’economia del segle XXI.

Per tot això, la societat catalana en el seu conjunt ha de fer una aposta decidida i definir una estratègia que ens porti a tenir un Estat propi a la Unió Europea al més aviat possible. I ho hem de fer passant full i sense fer victimisme. Sense discussions i debats que ens fan estar sempre en el mateix punt. Sense anar contra ningú i sense ressentiments, explicant què serà més operatiu i amb què hi sortirem guanyant tots. En definitiva, fent la nostra via i mirant cap endavant, establint estratègies clares i donant passes decisives en la seva execució.

I en tot aquest procés una de les potes importants han de ser els emprenedors, els empresaris i les organitzacions que els representen. Al cap i a la fi, en aquest document es parla d’economia, qualitat de vida, benestar i competitivitat empresarial, i del posicionament futur de Catalunya en l’economia global. I a tots els emprenedors que volen fer negocis aportant valor a la societat els afecta la situació actual. Ara ja no es pot ser neutre, perquè sembla evident que totes les alternatives possibles s’han intentat i cap d’elles ha solucionat el problema.

Al segle passat els empresaris catalans ho van tenir clar i van definir una estratègia, molt discutible, però clara i pragmàtica en aquell moment: sacrificar poder polític i financer per un mercat espanyol captiu. Fa molt de temps que aquesta estratègia ha esdevingut utòpica i inútil: seguim sacrificant el poder polític i financer però fa molts anys que el mercat captiu espanyol ja no existeix. I encara que existís, seria totalment insuficient per a les necessitats de les empreses catalanes que volen ser competitives. Costa molt modificar les inèrcies i la cultura, però ara cal que els emprenedors i empresaris més innovadors, els que no tenen servituds, pors ni complexos agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a defensar l’única estratègia pragmàtica per Catalunya al segle XXI.

Ponència dins de l’Àmbit de Política del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 – 7/05/2009

Sobre l’autor:

Francesc Llobet. Emprenador i consultor. Professor a la IQS School of Management (URL). Vicepresident de Sobirania i Justícia. @fll_cat

Preparats President!

Pau Miserachs.

La gent que creu en una Catalunya rica i pròspera s’adhereix a la campanya per la celebració del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya iniciada finalment aquest 9 de juny per la Generalitat de Catalunya amb la presentació de la data i la pregunta.

Han sigut moltes les maniobres polítiques del Govern del Regne d’Espanya per impedir la lliure expressió política del poble català per la determinació del seu futur estatus polític, econòmic, social cultural.

Les 18 negatives de l’Estat a adequar la legislació o no impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, unides a la constant mostra d’autoritarisme amb l’expressió presidencial del Govern espanyol “no quiero”, a més del precedent de les sentències del Tribunal Constitucional del 27 de juny de 2010, de 25 març 2014, interlocutòria de 14 febrer 2017, contràries al referèndum, justifiquen democràticament i d’acord amb el dret internacional i de les Nacions Unides, aquesta decisió de la Generalitat de Catalunya emparada en el mandat democràtic i la decisió de la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya.

Han sigut moltes les mostres d’hegemonia política i negatives a facilitar des del Regne d’Espanya la celebració d’un Referèndum de lliure determinació del poble de Catalunya pactat amb l’Estat espanyol que ha mostrat sempre la seva oposició política i incompliment reiterat de la seva obligació de reconèixer l’existència de la nació catalana.

S’ha volgut mantenir Catalunya des de l’Estat en una situació de domini hegemònic i insolidària, de precarietat financera i competencial que impossibiliten el seu lliure desenvolupament com a comunitat social i cultural ben definida.

El Govern del Regne d’Espanya i els partits que el representen a Catalunya, buidant de sentit la clàssica divisió de poders, no han volgut reconèixer les ànsies del poble català de viure en llibertat en una societat de progrés, amb Estat i govern propis.

L’anunci decidit de la voluntat de celebrar el referèndum d’autodeterminació liquida la inconcreta i no definida proposta federal del Partit Socialista espanyol, dins del Regne d’Espanya, de Granada 2013, per inconsistent i impossible, a més per la negativa també del Govern actual amb majoria parlamentària conservadora a Espanya al Congrés dels Diputats i al Senat.

Sense parlar d’enfrontament institucional de qui exerceix els seus drets com a democràcia, la mobilització de la ciutadania contra les accions judicials i les accions polítiques de l’Estat, se suma a les mostres d’adhesió i d’alegria de la societat catalana per l’anunci de la data i pregunta pel Referèndum, amb la seguretat del fet que aquesta decisió del Govern de la Generalitat fidel al mandat democràtic rebut del poble de Catalunya obre noves perspectives de creixement, solidaritat i benestar a la nació catalana.

Article pubicat a L’Unilateral a data de 13 de juny de 2017.

Sobre l’autor:

Pau Misercahs president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

El nou país, polítiques públiques sobiranistes i justes

L’independentisme català té un clar component de regeneracionisme polític com es constata en els missatges i acció política dels seus actors, sobretot els no institucionals. No es tracta només de viure la plenitud nacional mitjançant un Estat que l’empari, sinó que els missatges tendents a ampliar la seva base social i a incorporar ciutadans al procés, insisteixen en l’oportunitat que suposa bastir un nou país de zero amb noves regles de joc: s’apel·la a la inclusivitat, a la transparència dels poders públics, a una major equitat i justícia social, a l’aprofundiment democràtic i a l’aprofundiment del dret a la bona administració ja recollit a l’Estatut, al manteniment d’un Estat del Benestar que ens podem permetre, etc.  Amb tota seguretat si la República Catalana només ha de ser un recanvi d’elits en la concepció clàssica de W. Pareto  potser no interessarà a tots els potencials interessats…

Des de la societat civil sorgeixen debats i propostes de futures constitucions per la República, i l’ANC per exemple, signa la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la pobresa energètica i els desnonaments promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la pobresa energètica, i en fa difusió en les seves comunicacions com a exemple del “Nou País” que volem. Amb anterioritat la campanya pel 9N “Ara és l’hora” anava en el mateix sentit.

Per tant, les polítiques públiques (1)  i els serveis públics vinculats a la condició de ciutadania -en la multiplicitat d’accepcions que té el concepte servei públic en l’actualitat en el marc europeu- formen part del debat nacional. És obvi, malgrat els seus detractors, que l’ independentisme no és només un debat teòric sinó un debat pràctic.

El dret d’accés a l’habitatge és una peça clau de l’Estat del Benestar. En termes fàctics, tan important per a les persones com ho puguin ser la sanitat, educació, pensions o dependència, tot i el seu diferent tractament jurídic i pes econòmic dins el global de les prestacions de protecció social als principals Estats de la Unió Europea, que en tot cas es situen a anys llum  de Catalunya. La homologació de les polítiques públiques que el facin possible i el seu finançament, amb els referents europeus que puguin ser equiparables a Catalunya, és una necessitat per fer efectiu un dret que es negligeix a la constitució espanyola i quin redimensionament  a Catalunya és imprescindible per garantir la cohesió social, tota vegada que en l’actualitat ni tan sols es pot afirmar que es compleix satisfactòriament l’obligació recollida a l’article 26 de l’Estatut quan diu que les mesures tendents a garantir l’accés a l’habitatge de les persones que no disposen de recursos suficients, és una obligació dels poders públics.

El ciutadà ha percebut la paradoxa durant la bombolla del “gap” creixent entre l’evolució dels salaris i el cost de l’habitatge malgrat l’abundant oferta, dificultant el seu accés a la majoria, fins al punt de que amb dades del 2007 del Pacte Nacional per al Dret a l’Habitatge el 60% de la demanda d’habitatge per viure-hi (1a residència) requeria ajut públic per superar el cost d’accés el llindar recomanat d’1/3 dels ingressos d’una llar tipus.

Després, durant la crisi, la perplexitat per la pèrdua de l’habitatge i incapacitat dels poders públics per fer-hi front jurídicament i econòmicament.

El cost de l’habitatge i el seu sobrecost incideixen clarament en la taxa de pobresa, determinació de les desigualtats i exclusió social tal i com han demostrat estudis recents (2). D’acord amb les dades de la UE,  i pel que fa a Catalunya l’enquesta de condicions de vida,  (3) el cost de l’habitatge -cost del lloguer o hipoteca + consums bàsics-  sobre els ingressos de les llars espanyoles, va
augmentar del 14% al 22% en el període 2005-2012. Pel que fa a les llars situades sota el llindar de la pobresa (4) aquest cost va passar del 22% al 44,1% de les llars, i pel cas de Catalunya aquest cost encara va ser més elevat, passant del 24% al 46% de les llars l’any 2012.

El “sobrecost d’habitatge” definit per la UE com aquell superior al 40% dels ingressos disponibles restant els eventuals subsidis d’habitatge afectava el 2012 a l’11 % de la població de la UE 15, però al 14,3% de les llars espanyoles i atenció, al 16,2% de les llars catalanes.

Finalment, si dels ingressos mitjans que s’utilitzen per calcular la taxa de pobresa hi descomptem el cost habitatge, la taxa de pobresa augmenta, amb especial incidència per a la població amb ingressos més baixos, atès que per a aquests segments de població el cost d’habitatge suposa la proporció més elevada de la seva renda disponible. En aquests termes la taxa de pobresa de la mitjana de la UE 15 el 2012 passaria del 16,8% al 32%, la espanyola del 22,2% al 33,6% i a Catalunya sorprèn com aquesta taxa s’enfila per sobre el 40% a les llars que viuen de lloguer, atès que és on es concentra part de la població amb ingressos més baixos.

És davant l’evidència dels desajustos del lliure mercat pel que fa a la provisió d’un bé essencial, quan es constata com a Europa actuen mecanismes públics, mitjançant ajuts monetaris per reduir el “sobrecost”, i mitjançant l’existència de parcs d’habitatge social amb massa crítica suficient per considerar-los un estoc social intergeneracional; és a dir, que perduren en el temps.

Aquí és on incideixen, d’una banda, unes transferències monetàries per habitatge dins el conjunt de prestacions de protecció social als Estats de la UE, que a Catalunya, tot i els esforços de la Generalitat, van ser l’any 2011 de 314 MEUR, el 0,73% de la despesa total en protecció social, un 0,15% del PIB, davant la mitjana de la UE 27 del 2,1% de la despesa total en protecció social, 0,6% del PIB. També tot sigui dit, inferior a la despesa global espanyola de 2.436 MEUR (0,9% del total dels comptes de protecció social, un 0,23% del PIB). França un Estat al que ens podríem equiparar si fóssim independents a aquests efectes, atès que la productivitat per hora treballada és similar a la catalana, 43,8 €/hora contra 42,5 €/hora (5), hi destina un 2,6 % de la seva despesa social, el  09% del seu PIB. Fem números.

D’altra banda, pel que fa al parc d’habitatges socials amb algun tipus de règim jurídic que els facin assequibles a preus sota mercat -públics o privats, qualificats de protecció oficial o provinents del mercat lliure amb preus subsidiats gestionats per entitats que es dediquen a la mediació en el lloguer social, en règim de lloguer, dret de superfície o qualsevol altre que garanteixi que es mantingui el parc-, es constata que a Catalunya no superen els 60.000 habitatges, un 2% dels habitatges de 1a residència, enfront una mitjana de la UE 15 del 15%. En altres paraules 67 habitatges/1.000 habitants, enfront els 8 habitatges/1.000 habitants catalans, pel que caldria tenir un parc de 500.000 habitatges (6).

Pel que fa a la despesa social adient en matèria d’habitatge i al risc de pobresa diferencial es constata el llast de ser espanyols, quelcom que podrem resoldre amb l’administració sobirana dels nostres recursos. Pel que fa a la inexistència de parc també caldran recursos per dotar-lo, però a diferència dels subsidis d’habitatge no està clar que això sigui suficient: caldrà vèncer la inèrcia d’algunes polítiques públiques heretades d’Espanya, bàsicament el sistema de desqualificació dels habitatges protegits pel simple transcurs del temps.

Tal i com s’ha constatat (7) aquest percentatge ínfim de parc social és conseqüència directa del fet que els habitatges protegits, tradicionalment, un cop
exhaureixen el seu termini de qualificació s’incorporen al mercat de renda lliure, terminis que estableixen els diferents plans d’habitatge. És impossible el desenvolupament de la provisió d’habitatge com a servei d’interès general, si cada 10, 15 o 30 anys l’estoc social desapareix com passa en l’actualitat i com a mínim en els darrers 40 anys. I si es qüestionen els sòls en el planejament urbanístic destinats a la construcció d’habitatge protegit.

Si estem d’acord que el primer repte de la política  d’habitatge és garantir que el preu de l’habitatge s’ajusti en el possible a la renda de les famílies i a l’evolució dels salaris, convindrem  que la prevenció de les bombolles no està a les mans dels responsables de la política d’habitatge, però sí de les autoritats de la república responsables del disseny macroeconòmic (8).

El segon i tercer repte consistent en què qui tingui habitatge no el perdi -sistema d’ajuts-  i facilitar l’accés als qui no poden accedir a un habitatge en el mercat de renda lliure -parc d’habitatge protegit/social/assequible- sí que estarà en mans dels responsables de la política d’habitatge si compten amb els recursos adients i superem inèrcies culturals.

En una economia oberta hi ha coses inevitables però d’altres si. Els augments de preu probablement ho siguin, les bombolles no, com s’ha constatat entre els diferents Estats de la UE en la dècada 1997-2007.

En qualsevol cas sempre caldrà acció pública per evitar bombolles i corregir les disfuncions del mercat per la provisió d’habitatge a preus adequats per a la majoria  i per mitigar el sobrecost d’habitatge i el risc de pobresa associat. En qualsevol cas tots tres reptes en mans de la República oferiran majors garanties lluny del llast espanyol.

(1)- “ Tot allò que un govern decideix fer o no fer” (TR Dye. Understanding Public Policy. Prentice Hall. Englewood Cliffs, 1992); “resultat de l’activitat d’una autoritat investida de poder públic i d’autoritat de governar (Thoening i Meny).

(2)- “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. C.Trilla. Revista Econòmica de Catalunya nº 69. Juny 2014.

(3)- EU-SILC 2012.

– “ Income and living conditions in Europe” A.B. Atkinson i E. Marlier. Eurostat. Statistical books. 2010.

–  “ European social statistics”. Comissió Europea. 2013.

-“The social situation in the European Union 2009”. Comissió Europea. 2010. The effect of the housing costs on the risk of poverty.

– Explotació de dades per Catalunya de l’Enquesta de condicions de Vida 2012. Idescat/INE continguda a l’article  “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. Vid. peu de pàgina 2.

(4) – La taxa de pobresa relativa d’acord amb els criteris d’Eurostat seguits per l’INE i Idescat el conformen el percentatge de persones que viuen en llars amb ingressos anuals inferiors al 60% de la mitjana.

(5)- Informe competitivitat industria catalana i costos transversals. PIMEC febrer 2015

(6)- Un parc d’habitatge de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya. Debats Catalunya Social. Propostes del Tercer Sector, nº 39. Octubre de 2014. Tere Bermúdez i Carme Trilla.

(7)- Entre d’altres “El Camí Cap a la Independència. Vol.IV Fundant un Nou País. L’Habitatge”. Francesc Sutrias/Carme Trilla. Ed. Ara Llibres 2014.

(8)- Indicadors que permeten monitoritzar la generació d’una bombolla immobiliària. F. Sutrias/C. Trilla. Ídem nota 7.

-“La productivitat espanyola es va frenar els 90 i està tornant a créixer en la mesura que reverteix els factors que van fer que es frenés. La bombolla immobiliària va absorbir el capital que s’hauria d’
haver destinat a activitats productives i innovadores. I, a mida que es reestructura la banca i el crèdit es concedeix als qui ho fan més productiu per a tothom, Espanya torna a créixer
.” Finn Kydland. Premi Nobel d’Economia. Assessor de la Reserva Federal dels USA. Contra de la Vanguàrdia 11-maig de 2015.

– “Avui l’economia es troba en un procés de reassignació sectorial, guiat per activitats i processos productius més competitius, d’acord amb les principals demandes de la societat del Segle xxi. El rellançament industria, sota els nous paradigmes tecnològics, ha de prioritzar els sectors tractors basats en la producció i els serveis industrials que incorporen com a clau competitiva el factor tecnològic, l’organitzatiu i la inversió en recerca, desenvolupament i innovació”…” …un model productiu basat en la indústria és condició necessària per afrontar els grans reptes que té plantejada l’economia catalana: el creixement de la productivitat, la reducció de la elevada taxa d’atur i la correcció de les desigualtats en la distribució de la renda”. Pacte per a la Indústria a Catalunya. Rellançar l’activitat productiva: una prioritat amb consens a Catalunya. Març 2015

Sobre l’autor:

fotocorporativaFrancesc Sutrias, advocat i membre del Comitè d’experts per a la reforma de les polítiques d’ordenació territorial i d’urbanisme a Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia.