Encaix impossible

Pau Miserachs.

Diuen que els problemes de convivència entre Catalunya i Espanya existeixen perquè catalans i espanyols són massa semblants. Aquesta similitud, sense base científica, es fonamenta en el fet que les elits econòmiques no han fet altra cosa que apropiar-se de les institucions per utilitzar-les en interès propi. El poble no compta per res perquè els partits polítics han fet de la política una tasca professional i s’han convertit en associacions de funcionaris, practicant l’endogàmia.

La política catalana és ben diferent de la que es practica a altres territoris espanyols. Mai se’ns acudiria fer una “Llei mordassa”, copiar o intentar mantenir el bipartidisme oficial a Espanya, o anomenar funcionaris a dit amb categoria de càrrecs de confiança (és un menyspreu pels professionals de l’administració que hi han arribat guanyant oposicions o amb concurs públic). Voler solucionar l’atur convertint en funcionaris a sou públic no és una política que es vulgui practicar a Catalunya, ni tan sols per les esquerres que creuen i volen la llibertat i seguretat jurídica igual per a tots.

Tota limitació de drets i llibertats duta a terme per llei a les Corts Espanyoles no és ben vista a Catalunya que tot seguit, en pateix les conseqüències. I no parlem del front constant d’Espanya contra la llengua i la cultura catalanes.

Hi ha polítics de Madrid que creuen que el conflicte català s’ha de resoldre inhabilitant dirigents polítics catalans, desallotjant, si convé, el Parlament de Catalunya com demana l’exministre García Margallo, per impedir que els diputats catalans segueixin manifestant la seva voluntat independentista. Al govern del Regne d’Espanya i a Rei Felip VI els molesta que Catalunya vulgui la independència i passi a ser un estat europeu. El millor és portar-los a tots al jutjat i substituir-los, mitjançant l’article 155 de la Constitució, per gent addicte al règim espanyol, submisa i no conflictiva, si pot ser addictes o militants del partit polític que governa Espanya.

La reflexió és ben senzilla: qui té el poder, té el dret a l’ús de la força i servir-se’n per les seves finalitats a les quals dóna força de llei. Però aquesta política de convertir l’estat de dret en un règim de conveniència allunya la governança d’un règim democràtic i el converteix en una formalitat i en una farsa política d’arrels tràgiques.

Es vol desnacionalitzar continuadament Catalunya com a solució definitiva. És un plantejament que ens recorda habitualment el filòsof unionista Fernando Savater, que no creu en el poble, sinó en l’estat desnacionalitzat, negant el dret natural dels pobles, com el català, a convertir-se en Estat. Amb aquesta teoria acusen la religió nacionalista que vol substituir al territori català la democràcia espanyola creant nous privilegis com les religions.

No entenen doncs, els teòrics de l’estatisme centralitzat, que existeix un sistema que parla de la igualtat de drets i deures, de la tolerància, del respecte a les creences alienes, de l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble expressada a través de les urnes mitjançant el sufragi universal.

En els nostres dies, gairebé no hi ha diferència entre la política de les esquerres i les dretes espanyoles contràries al dret de Catalunya a la seva lliure determinació com a poble definit. A les dretes i a les esquerres tradicionals espanyoles, submises a la monarquia hereditària de la família Borbó creada per la dictadura, els uneix l’esperit de domini hegemònic contra un poble amb identitat pròpia que no reconeixen, intentant generar noves identitats sense opció, doncs no escolten ni volen escoltar la veu del poble català.

Hi ha qui diu, en canvi, que l’èxit dels pobles depèn de la qualitat de les seves institucions que fan el país pròsper, però depèn més de si impedeixen a les elits convertir el país en un patrimoni familiar, gaudint de tots els avantatges, permetent el funcionament correcte del principi de la igualtat d’oportunitats, potenciant totes les llibertats barrant el pas a la competència deslleial a l’abús de posicions privilegiades i als monopolis de fet.

El conflicte entre dos sistemes de vida és inexistent si mirem l’actuació diària dels pobles en l’esforç per sobreviure amb salaris de misèria i la precarietat instaurada per la dreta governant a Espanya. Tots dos pobles es mereixen quelcom millor. Radicalment s’han d’eliminar tots els abusos i la corrupció característica del darrer període de govern conservador, hereu del període de govern socialista espanyol anterior inaugurat per Felipe González.

Fem doncs les coses de manera que interessi tant al poble honest, sincer i modest, és a dir el camí cap a l’autogovern real, com també a un ampli sector de professionals, creatius, empresaris i inversors convençuts dels avantatges de construir un país nou.

Aquesta és la nova majoria plural que convé a una Catalunya democràtica, participativa i pacífica. Oasi de seguretat, territori de creixement econòmic i benestar social. No la que vol imposar i protagonitzar l’Estat espanyol amb l’amenaça, la difusió de la política de la por i la implacable persecució dels que clamen llibertat i les limitacions financeres i pressupostàries de la Generalitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Escrit sobre la catalanofòbia

Ramon Mir.

El que no hi és enlloc, no existeix. Això mateix és el que vaig pensar, quan intrigat per veure com resolia el Diccionario de la Real Academia Española (RAE) el significat de l’entrada catalanofòbia, impresa en innumerables escrits dels darrers segles, vaig evidenciar que “no hi era”; vés a saber si per manca d’espai després d’incloure’n més de 93.000 entrades.

Jorge Oteiza dóna substància al buit, com hem pogut veure els “amateurs” de l’art aquests dies a La Pedrera en la mostra de la Fundació del gran artista basc. Seguint Oteiza és fàcil deduir que el RAE també en fa del buit una substància sucosa. Expressió “explícitament” definitiva, una entrada que ha quedat vagarejant per l’espai sideral.

Passa però que aquesta fòbia social té, en el retrovisor, una mirada llunyana que cal anar a cercar inclús més enllà dels segles XVI, XVII i XVIII, que és on els historiadors situen els moments més clàssics de confrontació entre Castella i Catalunya. D’una banda l’expressió de la impotència castellana per assimilar-nos, així com la incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment, els provoca la incontinència fòbica, i no els resta altre marge que l’assoliment dels seus objectius -imperials- pel camí de la violència. Talment ho explicava Francesc Ferrer i Gironès, antic senador i diputat per Girona.

Espanya, prolongació imperial del regne de Castella, té genèticament un origen feudal de tall absolutista, i a més típicament jacobí, en tant que expressió reiteradament centralista -residència del poder-. La construcció dels estats emparats en doctrines com la de Sieyès (“cos d’associats que viuen sota una llei comuna i representada per una mateixa legislatura”) xoca amb l’imperatiu, en absolut coincident, de Nació que en la mateixa època, cap a finals del XVIII Herder, configura per la llengua, el tarannà i la tradició. Models diferents, malgrat que a la pràctica esdevinguessin equivalents tant a França, com a Alemanya. A Espanya l’equivalència no va lluir. El castellà com afirmació de Campomanes “signo común con que se explican los actos Nacionales” no va guanyar l’exclusivitat per les acientífiques reticències “regionals”: catalana, basca i gallega. Hi ha però quelcom més profund en el cas de Catalunya.

Com és que els catalans som tan diferents? –això els fot molt-. Hi ha tres elements que vull palesar. L’organització política de Catalunya configurada en Corts estamentals amb ciutadans que no súbdits –recomano “insaculació”-, amb un rei que es deu al poble i no a l’inrevés -segle XIII-; una societat oberta i mesocràtica formada a través de les condicions facilitadores i de la capacitat comercial –“veure món”- , i el repicó del XVIII amb les Juntes de Comerç i l’adscripció a les Llums i el positivisme, mentre Espanya es replegava en l’integrisme, i dissenyava -per ineptitud i mandra- un futur decadent.

Deia Isaiah Berlin que podria ser que el nacionalisme, a diferència de la mera consciència de pertànyer a una nació, és en primer lloc una resposta a l’actitud de menysteniment o menyspreu cap els valors tradicionals d’una societat, el resultat d’un orgull ferit i d’un sentiment d’humiliació en els seus membres socialment més conscients, que arribat el moment produeix ràbia i autoafirmació.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair molt sincerament l’abrivament de les senyores Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Esperanza Aguirre, Susana Díaz, i dels senyors Jorge Fernández Díaz, Felipe González, Mariano Rajoy, i molts i moltes altres que dia a dia s’esforcen per fer de Catalunya un país de futur millor.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir, artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

Espanya, un país poc democràtic

Pere Costa.

Vaig néixer en temps de la República i vaig aconseguir tenir “ús de raó”, segons el capellà del meu poble, quan tenia 7 anys.

Era el moment ideal per la meva formació humana i ciutadana, però sols vaig tenir deformació. En el meu cap sols entraven dues idees fonamentals: el fonamentalisme catòlic i el fonamentalisme feixista. Si no complia amb el primer estava d’antuvi castigat amb l’eternitat infernal. Si no complia amb el segon per no ser” adicto al movimiento nacional” no tenia altre remei que patir el càstig del règim.

Sort que vaig tenir una família equilibrada.

Vaig estudiar (com tothom) l’escola primària, el batxillerat, la llicenciatura universitària i aconseguir el doctorat en una llengua aliena a la meva cultura. Vaig haver d’aguantar allò de “hable Vd. en cristiano”, vaig trigar anys a poder escoltar, veure o llegir medis de comunicació en català, vaig haver de suportar molts discursos sobre els “rojos separatistas” que era el concepte amb el qual ens definien.

No me’n vaig sortir malament. Parlo un castellà que em permet escoltar lloances centralistes del tipus de: “pero si no pareces catalán”. I m’ho diuen com si fos un honor quan encara tinc algunes dificultats per escriure correctament el català. Ara sí, ara puc dir, quasi tranquil·lament, que sóc independentista. Però poc més.

Quan va morir el dictador vaig tenir l’enorme esperança que, poc a poc, vindria la solució, que la meva parla no seria perseguida i que la meva nacionalitat seria respectada ja que, per fi, s’havia acabat el feixisme.

Ingenu de mi. Qui m’havia de dir que al cap de 40 anys de dictadura i 40 anys d’una democràcia molt precària estava encara molt lluny de la meva pàtria. A més, aparentment, era un fet que no importava excessivament a la Unió Europea que semblava representar la llibertat de la ciutadania i la desaparició del totalitarismes.

Quin desastre el d’Espanya! Encara creu viure en el cim de l’orgull colonitzador que ha marcat la seva història. M’entristeix el fet de ser els últims en patir aquesta història de dominació.

A què ve tot això? Fa pocs dies buscava una informació professional i vaig consultar l’obra “Aniversari (1960-2010) de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya”. Per pur atzar vaig trobar una col·laboració de l’Acadèmic Miquel Roca i Junyent amb el títol “Opinió sobre el Tribunal Constitucional”. D’això fa 6 anys però l’article manté una rigorosa actualitat i en faig un petit resum:

“És veritat, sí o no, que el PSOE i el PP estan incomplint amb la seva obligació constitucional… que permeti renovar a quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb el càrrec expirat fa dos anys?

És veritat, sí o no, que en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia i en el de València, es reprodueixen literalment articles de l’Estatut de Catalunya que no tan sols no han estat recorreguts pel Partit  Popular, sinó que aquest expressament els va aprovar en el moment de la seva elaboració en els parlaments andalús i valencià?

És veritat, sí o no, que a la Constitució només hi ha dos referèndums vinculants: el de la reforma de la pròpia Constitució i el dels estatuts de les nacionalitats històriques, de forma que, en el cas de Catalunya, el projecte pactat entre les Corts Generals i el Parlament Català només esdevenia llei en la mesura que fos finalment aprovat pel poble de Catalunya?

És veritat, sí o no, que ningú pretén que la reforma de la Constitució, una vegada ratificada, pugui ser revisada pel Tribunal Constitucional?

És veritat, sí o no, que les regles del joc només es poden invocar pels que compleixen les que els corresponen?

Doncs, sí, tot és veritat”.

No és necessari cap comentari però sí es pot afegir, per tal d’acabar de definir la democràcia del “Gobierno Español”, unes anècdotes recents. Les greus acusacions amb peticions penals als qui estan al front de les nostres institucions prefereixo obviar-les per ser prou conegudes.

El “Ministerio de Asuntos Exteriores” ha retirat l’acreditació al Cònsol de Letònia a Barcelona per cometre la immensa injúria de penjar una estelada a casa seva, un pis per sobre de la seu consular. “Santiago y cierra España”.

El Sr. Rivera, que busca recuperar-se dels resultats no massa bons de “Ciudadanos”, mostra la voluntat d’implantar una direcció estatal. Això és, traslladar la seu central a Madrid. Possiblement no sap amb quanta alegria serà rebuda la seva decisió. Al·leluia. Allí trobarà un bon caldo de cultiu pel seu anticatalanisme.

Dia de la “Hispanidad”. Concentració d’uns quants membres de Societat Civil Catalana. Discurs de Rafael Arenas: “Tots els manifestants estaven fent un gest de rebel·lia. Les institucions catalanes estan segrestades pel nacionalisme. No aconseguiran la independència”. Per cert a quin nacionalisme segrestador es referia? Estaven presents PP, C’s i algú del PSC. Van resumir el problema en què ”España suena bien” i ser català és una magnífica forma de ser espanyol. “Y olé”. Molt “guay”.

I una altra decisió de la precària democràcia espanyola: “Los toros, las corridas de toros y la cultura española”. Més enllà de les fronteres es veu clar que la “fiesta” no es deu considerar massa cultural. L’ONU recomana que es prohibeixi l’entrada als menors. La UE nega subvencions al sector taurí.

La veritat és que la decisió de fer callar la catalanitat imposant la cultura (!!!!) de la tauromàquia hispana és una de les més insignes defenses carpetovetòniques que mai s’han vist. Tots ens podem imaginar la cara de les nacions civilitzades d’Europa de no entendre’n res. A més de ser una opció pensada clarament per fer anticatalanisme ja fa temps que l’Autonomia de Canàries va prohibir els toros i ningú no va protestar. I encara menys el PP.

És de lamentar que la tauromàquia es vulgui fer passar per cultura al segle XXI, però també va ser-ho en el seu dia considerar el valencià com una llengua diferenciada del català, i els continus embats per reduir l’ús del català a l’ensenyança.

I un últim apunt sobre l’hàbit espanyol d’imposar en lloc de dialogar. La posició dels que manen en el PSOE davant els que volen optar pel NO en la investidura de Rajoy. Curiosament qui rep amenaces és el PSC. Són les 16 hores i escaig del dia 23 d’octubre de 2016 i acabo d’apagar TVE. El Comitè Federal del PSOE ha decidit, en veu de Javier Fernández, president de la gestora, que tot el grup s’abstindrà en la segona votació del Parlament espanyol. Hi ha hagut diàleg o imposició? Ho ignoro però les paraules del Sr. Fernández han estat clares, és un “mandato imperativo”. Segueix, per tant, l’única alternativa per Espanya: PP + PSOE.

No tinc cap intenció d’entrar en els interessos de ningú però sí crec necessari preguntar: què pensa fer el PSC?

Estem segurs que el nostre destí és una Catalunya independent dins de la Unió Europea, però també cal demanar-se si la Unió serà capaç d’actuar en base als valors democràtics en què es fonamenta. Seria injust que els catalans no tinguéssim el seu recolzament. No ens ho mereixem ni s’ho mereix la Unió Europea. Però serà interessant veure les solucions que donen a Escòcia i a Gibraltar, i esperem no ens aboquin a un “catexit” que no beneficiaria ningú.

Acabo de llegir un article de Victor-M. Amela, en versió castellana i que no m’agradaria traduir: Nadie tumbó a Franco ni de su cama… Pero los muertos siguen todavia en las cunetas, las historias en los armarios y los que mandaban, mandando”.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Poca pràctica i molta irresponsabilitat

Ramon Valimañas.

Fa un parell o tres anys vaig llegir una article al diari The Guardian en què es comentava el difícil que seria seure en una taula de negociació Catalunya – Espanya després dels insults i del menyspreu que des de l’Estat espanyol s’havia tingut contra Catalunya.

Aquesta observació, en aquell moment, no captà la meva atenció. Tanmateix, és ben cert que l’encertaren. Actualment, amb la nova situació política de l’Estat espanyol és quan te n’adones de l’encert de la frase.

Els anglesos, que tenen molta més experiència democràtica i “savoir faire” que els espanyols, ja van veure que amb l’actitud de Madrid que, la situació, en cas d’exigir negociació, es complicaria molt. De negociació sempre n’hi ha, sempre, per més diferencies que tinguis amb l’altre. O és que no van seure a la taula al finalitzar la Segona Guerra Mundial? O bé, quan els països colonitzadors es van veure obligats a abandonar els “seus territoris“ i discutir les noves condicions.

En qualsevol circumstància sempre has d’acabar parlant i negociant per difícil que sembli i complicat que t’ho posin. Recordeu que a l’acabar la guerra del Vietnam, Henry Kissinguer i Le Duc Tho van passar dies i dies discutint la forma de la taula abans de seure però, inexorablement, van acabar asseguts.

L’observació del Guardian ve a tomb en el resultat de les últimes eleccions a les Corts d’Espanya. Després del què s’han dit tots ells, es fa molt difícil el parlar. I això ho veiem dia rere dia. Resulta evident que prevalen els interessos a les altres consideracions però, si has menystingut, faltat al respecte o insultat, es fa extraordinàriament complicat arribar a acords i, en la situació actual, aquest factor pesa, i molt. És el que Graham Green descriu com a “factor humà”.

Molts espanyols encara tenen un marc mental poc democràtic i per això actuen amb aquesta frivolitat i irresponsabilitat, no preveient que, finalment, hauràs de negociar amb qui has insultat i, llavors, les coses seran molt difícils si no quasi impossibles.

David Cameron dóna la impressió de ser un tipus dur negociant, només cal veure la última negociació amb Brussel·les. En canvi, mai vaig llegir a la premsa anglesa un insult o un menyspreu envers Salmond. Sabia perfectament que un dia haurien de parlar i com a demòcrata i intel·ligent no es va complicar la vida. Al revés del que passa a Espanya.

Ara a l’Estat espanyol començaran a aprendre què és la democràcia, que entre d’altres coses, consisteix a respectar la opinió dels altres, i no “el ordeno y mando” del que encara no han sortit, almenys els dos grans partits. Tots els aprenentatges són dolorosos i llargs i, per tant, trigaran a resoldre la situació a menys que des de fora els facin quadrar.

Com a catalans hem d’observar i preveure el nostre cas. Si entre ells ja es maltracten, què faran amb nosaltres?

La paciència, la seriositat, i la solidesa dels nostres arguments són eines imprescindibles per encarar la batalla. Serà des de l’Estat espanyol, amb la seva negativa al referèndum, el que acabarà de convèncer als nostres compatriotes, que encara n’esperen un gest democràtic que nosaltres ja hem vist que no arribarà mai.

En el moment en què això s’esdevingui el percentatge del sí ja serà pràcticament indestructible per més que s’amaguin darrera el Tribunal Constitucional.

Sobre l’autor:

16865804441_dfd1c1d689_oRamon Valimañas, economista i vicepresident de Sobirania i Justícia.