Buscant tres peus al gat

Pere Costa.

Ja fa anys que vaig amb “l’etiqueta” de jubilat i la pensió congelada. Per sort em trobo bé, encara que la calor em masega. Des de Sobirania i Justícia em demanen algunes idees sobre la situació actual. Inicialment em resisteixo sóc de ciències i segons el meu bon amic Enric Cirici de la Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès, no m’explico malament quan parlo de ciències però em costa fer-me entendre si parlo de política. Intentaré dir, però, el que penso. Abans, i per definir-me, vull que quedi clar que em vaig quedar afònic cridant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” i després, Independència. El problema mèdic de l’afonia me’l va resoldre l’otorinolaringòleg.

L’altre, el que ja podeu suposar, malauradament segueix encallat. Necessito dir-ho: ja estic a la recta final de la vida, que espero que sigui llarga, però em dol haver hagut de conviure amb 40 anys de dictadura. I per si no era poc, conviure amb 40 anys més de transició i no haver aconseguit, encara, conviure amb una temporada de feliç democràcia. No vull ser com un disc que repeteixi en va els temes de corrupció, falta de límits entre el poder legislatiu i el judicial, l’acceptació pràctica d’una democràcia amb tics autoritaris que cada dia és menys democràtica i a més a més, el gran engany que tot això comporta amb la falta de l’esperit equilibrador de qui té la màxima tasca institucional de mantenir-lo.

Tampoc cal passar-se però hi ha un tema que és més preocupant: l’equilibri dins una escala de valors d’una entitat nacional catalana entre els partits que devien estructurar-la. És evident i també increïble que si fa 300 anys va passar el que va passar a Catalunya, avui, al cap de 300 anys encara estem perdent una bona ocasió per a fer-nos-ho mirar com acostumem a dir col·loquialment. Necessitem saber quants volem el sí i quants volen el no. No és massa demanar. Les xifres que es ventilen sembla que són favorables a una majoria de partidaris del sí per part de la ciutadania però el moment més optimista de la nostra història queda enfosquit per les decisions dels partits polítics.

No és cap anomalia que hi hagi dos partit polítics clarament nacionalistes espanyols que aprofiten la més petita ocasió per expressar-se en llengua no catalana i descarregar el carro dels trons, cosa que tenen tot el dret. Un altre partit ha perdut, malauradament, el seu paper històric i valuós a Catalunya i s’ha convertit en una sucursal aliena, cosa en la qual també té tot el dret. I queden una sèrie de partits que, amb lògiques diferències ideològiques, discrepen, però sembla, he escrit sembla, que se senten amb ganes d’acabar amb el “poti-poti” actual. Un es pregunta: per què no ho fan? Per què no ho aparten per després, per quan aconseguim una veritable llibertat democràtica, les seves diferències de punts de vista legals, constitucionals, lingüístics, ideològics, egocentristes, els seus malentesos viscerals, les diferencies de sensibilitat, la por, l’exigència de garanties i drets, l’afany de poder, la falta de lideratge, i tants etcèteres com vulgueu? O cal sospitar que tot té el seu origen en el fet de pensar més en el seu partit que en el seu país? Però no tinc la resposta. La tenen ells. Sols ells. Cal mantenir l’esperança que la ciutadania els farà poc cas i votarà el que la seva idoneïtat nacional l’aconselli. La ingenuïtat, almenys la meva, també pot obligar a pensar i conduir a solucions.

Bon estiu.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Els comuners de Castella

Pere Costa.

Encara que sigui evident, cal iniciar el tema amb la consideració històrica que la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella, més coneguts com a Reis Catòlics, no va comportar en absolut la unitat nacional d’Espanya donat que es va tractar d’una unió personal en què cadascun dels territoris va conservar la seva autonomia, administració i lleis.

La història interessada, aquella que vol fer creure que Espanya existeix com a nació amb anterioritat als ibers, no dóna el braç a tòrcer negant el fet que l’esmentat matrimoni respectés la independència de la corona de Castella i de la corona d’Aragó. Això no impedeix, malauradament, que aquesta unió personal fos el principi de la posició dominant de Castella i del declivi d’Aragó.

Però no és aquest el fet que volem descriure ni la realitat de l’inici del centralisme castellà sinó fer palès un determinat comportament que ha donat lloc al llarg de la història a un seguit de costos inútils, guerres colonials, guerres europees i guerres peninsulars.

Entre els anys 1504 i 1506 Castella passa per una profunda crisi econòmica, males collites, epidèmies, pujada impressionant dels impostos reials, fam i conflictes socials. Cal afegir-hi els problemes de la successió reial fins trobar una possible solució amb el príncep Carles de Gant, mal governant, amb la ment en la successió de Maximilià d’Alemanya i la consegüent realitat d’empobrir el país amb els elevats impostos, necessaris per mantenir els seus afanys imperials.

En el seu regnat els castellans, no tots naturalment, es queixen i sorgeixen les comunidades. En poc temps es constitueixen en oposició demanant la fi de la política fiscal reial i la llibertat, paraula bastant nova en aquells moments i encara difícil d’entendre en ple segle XXI.

Toledo (1520) va iniciar la revolució, van seguir Santiago, Zamora, Burgos, Segòvia, Valladolid, Àvila, Madrid, Andalusia, Granada, Extremadura, Múrcia…  tenint força importància en les  ciutats, entre d’altres, de Tordesillas i Medina del Campo. El cardenal Adriano (futur papa Adrià VI) anomenat governador del regne en absència del rei li escriu textualment: “Dicen expresamente que las pecunias de Castilla se deben gastar al provecho de Castilla y no de Alemania, Aragon, Napoles, etc. y que Vuestra Majestad ha de governar cada una tierra con el dinero que de ella recibe”.

La rebel·lió va tenir els seus alts i baixos. No és el cas esmentar-los aquí. A la fi els rebels es veuen amenaçats per una repressió armada amb l’ajuda financera de Portugal i de l’alta noblesa preocupada per mantenir els seus privilegis. Després de la batalla de Tordesillas i de Villalar, i amb presència de la més il·lustre noblesa castellana, foren executats els capitans del bàndol comuner Padilla, Bravo i Maldonado.

Ara bé, la repressió va durar diversos anys ja que Carles V no sabia què era la clemència. Les indemnitzacions foren una càrrega enorme per les ciutats dominades. L’economia castellana es veié molt afectada, es reduí el negoci de la llana -l’únic important- i la falta de treball es féu endèmica.

Les comunidades volien acabar amb les situacions de privilegi i limitar el poder reial i la seva organització recorda a l’actualment denominada democràcia directa. Redactaren una Constitució que no es va poder aplicar. L’assemblea d’Àvila al 1520 es va configurar com un autèntic govern en una situació en la que el rei no era ben vist, la idea de l’imperi no era acceptada per les ciutats i tot allò que el sol mai es ponia en el mateix hemisferi tampoc. El despotisme i l’absolutisme, però, s’imposaren i la idea d’un país en llibertat es va diluir i extingir.

Els comuners varen iniciar la modernitat a Castella i entengueren la lluita per la representació política. Espanya va perdre a Villalar la possibilitat no sols de viure en una llibertat política, sinó també la d’oblidar-se de la concepció imperial i convertir-se en una nació moderna.

Els comuners endegaren una revolució, però prematura, i no  pogueren aconseguir les reivindicacions polítiques que anhelaven. Fou una més de les possibilitats perdudes al llarg de la història per evitar un estat centralista, uniformador, dominant, aferrat al seu passat i amb ànsies imperials. Aquesta ideologia condueix a la incapacitat de respectar l’existència d’altres llengües, costums, religions, cultures i nacionalitats sense voler comprendre que, avui,  no estem en una situació transitòria de canvi sinó en un veritable canvi d’època que exigeix flexibilitat, intuïció, realisme i àmplia capacitat de consens i diàleg. Ja fa segles que la “España donde nunca se ponía el sol” és un mer joc de paraules.

Com a consideració exemplar referida al temps passat, potser és bo recordar a Juan-José López Burniol quan diu, a manera d’exemple, que tota opció reformista sobre Cuba era vista a Espanya com l’inici del desmantellament de l’imperi colonial. Ara ja sols queda Gibraltar i Catalunya. A què esperen?

Cal acabar recordant que l’intent d’esquarterament de la llengua parlada per més de 10 milions d’espanyols és una pura vergonya, que la repressió institucional armada o judicial és un altra vergonya, similar al desviament de fons del corredor mediterrani cap al centralisme de Madrid, i tantes actuacions paral·leles. Així fracassen els països embolcallats en la corrupció.

On és l’estat de dret?

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Corrupció: sistèmica?

Joaquim Campanyà.

Fa molt de temps que gairebé a diari els espais informatius ens omplen de noticies i comentaris sobre la corrupció, sigui amb diner públic o privat. Vol dir això que la qüestió ens preocupa i alhora que no hi hem posat remei. De quina llavor ha crescut aquest comportament? Quines són les arrels que el perpetuen? De quin passat som hereus?

Algú va dir, parlant de la nostra economia, juntament amb la d’altres països, que el nostre paral·lel geogràfic, lluny d’ésser capitalista de lliure mercat, és: «una economia de privilegis» en un mercat lliure.

El ben considerat i respectat Evucci Liberal, un dels dos receptors de les cartes de Sèneca i que en origen donà nom al pensament polític, es definia com un home de províncies integrat al sistema de l’Imperi Romà, extraordinàriament ric, extraordinàriament culte, molt generós i «molt ben relacionat amb el poder establert, fos quin fos aquest». Per molt lloables i generosos que fossin els fruits de les aplicacions de la seva riquesa personal, la pròpia definició ens aventura a pensar que l’obtenció d’aquesta estava directament relacionada amb els privilegis del poder vigent. En faig referència perquè, essent així, la cosa ens vindria de lluny.

La consideració positiva d’obtenir privilegis és transversal en tota la nostra societat. Nombrosos exemples ens ho expliciten en vers a les administracions públiques, però no és menys cert en el comportament quotidià personal, sigui quin sigui l’estatus econòmic. El «comissionista ocasional» està prou arrelat. I no em refereixo a aquells que tenen un contracte laboral o mercantil explícitament remunerat amb un percentatge de l’activitat econòmica que generen. Em refereixo al que pretén treure benefici d’una situació de privilegi derivada del càrrec que ocupa o oportunitat casual. D’aquestes actuacions, en el marc econòmic de la vida civil, n’està ple. Pagaments en metàl·lic, amb privilegis, amb favors, amb regals, amb festes,… sempre amb l’objectiu d’obtenir benefici a canvi del privilegi atorgat. Pràctiques tant esteses i acceptades que en alguns límits pren el caire d’ètic justificant-se en un marc de legalitat que seria discutible.

És obvi que les corrupteles derivades de l’economia dels privilegis, il·legals o para-legals es concentrin en major quantia allà on més oportunitats hi ha. No és d’estranyar doncs, que en les administracions públiques, que per les seves mans passa més del 50% de l’economia del nostre país, sigui el camp més abonat per atraure tots aquells que creuen evident que transacció econòmica està estretament relacionada amb el privilegi. I si no canvia aquest màxim comú denominador que tenalla el nostre benestar conjunt, darrere dels corruptes d’avui en vindran de nous i de nous, infinitament, com les onades a les platges. Esgarrifa aquell adagi, sovint eludit com una ocurrència graciosa en certs cercles empresarials, que diu que «qui no té padrins no el bategen».

Doncs si és cert que només aplicant la transparència més cristal·lina en nosaltres mateixos s’és capaç d’exigir incondicionalment la dels altres, no és menys cert que els que tenen el poder emanat de les urnes en tenen més, de responsabilitat. Encara no comprenc que des dels nostres representants, que es manifesten bel·ligerants en contra de la corrupció del diner públic, no s’hagi proposat publicar en web de lliure consulta tots els assentaments comptables, actualitzats al dia, de totes les institucions, i també de les despeses d’empreses i entitats privades que rebin aquest diner.

Com més persones plantin la llavor de la meritocràcia a prop de casa i a on hi tinguin possibilitat, més avançarem en la transparència econòmica, en la democràcia directa, en la dels partits polítics i institucions de tota mena que a hores d’ara perpetuen els seus caps indefinidament, en la independència dels poders i en la participació ciutadana. Àmbits de necessària millora per minimitzar el màxim comú divisor del privilegi.

La gravetat dels fets ens empeny a intentar-ho. Des de ponent els vents es remouen per justificar la injustificable economia dels privilegis. A Catalunya ja hi ha prou veus que s’adonen del perquè hem caigut en aquest forat i per on hem de començar a sortir-nos-en. Tenim comportaments culturals que ens ho permetran. Espero que siguem prou gent i que no perdem el temps.

Sobre l’autor:

20150502_114009Joaquim Campayà, membre de la junta directiva de Sobirania i Justícia.

Crònica del sopar Àgora amb la presidenta Carme Forcadell

Mònica Morros.

La molt honorable presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha estat la convidada en l’últim sopar àgora que es va organitzar des de Sobirania i Justícia.

Després dels resultats del 27S la cambra catalana compta amb una majoria independentista amb la que està legitimada per avançar en el procés constituent. És del tot sabut que les negociacions entre els partits partidaris de la independència no han estat una qüestió senzilla i la presidenta del Parlament s’ha trobat immersa en mig d’aquest fort huracà. Afortunadament ha tornat a les nostres institucions una calma relativa. Ja fa uns anys que els catalans i catalanes ens hem acostumat a l’acció, a la il·lusió i als reptes. No defallirem fins que no haguem obtingut els nostres objectius i això passa per seguir dempeus cada dia recolzant des de la societat civil catalana els nostres polítics i les nostres institucions.

Carme Forcadell, durant tota la seva ponència, va posar damunt la taula tot una sèrie de reptes que s’estan afrontant des de les institucions de Catalunya. El primer d’aquests i imprescindible per assolir la resta és defensar la sobirania del Parlament català. El Tribunal Constitucional està polititzat i està prohibint el debat democràtic. La presidenta del Parlament afirmà que a l’estat espanyol no existeix una separació de poders real. El poder executiu constantment ordena al poder judicial que coarti la llibertat del poder legislatiu. Això no és un estat democràtic i els catalans i les catalanes no estem disposats a viure en un estat amb una mancança tant gran com aquesta.

Un segon repte que Forcadell va esmentar fou la necessitat que el parlament sigui una representació de la societat catalana i això passa perquè sigui un parlament plural. En aquesta institució rau la sobirania del poble català i ha de reflectir la pluralitat i la riquesa de Catalunya. Ara bé, com no podia ser d’una altra manera, la molt honorable presidenta feia palès la necessitat de no escatimar esforços a l’hora de garantir tant la sobirania del Parlament com el mandat democràtic expressat a les urnes.

Mentre Catalunya no esdevingui un nou estat d’Europa, és necessari afrontar de la manera més digne possible totes aquelles emergències socials que desgraciadament colpeixen el nostre país. Segons Forcadell per tal de solucionar de la manera més encertada aquesta situació s’ha de deixar de banda els interessos partidistes i avantposar la societat catalana.

Un altre aspecte que posa en el punt de mira el benestar de les ciutadanes i ciutadans catalans és la lluita contra la corrupció. La desafecció política està present a moltes de les democràcies actuals però això no ha de ser una excusa per deixar que el nostre país també s’impregni d’aquestes males praxis. S’ha de recuperar la confiança de la societat i això passa per tenir el què Forcadell anomena un “Parlament amb parets de vidre”. La presidenta va explicar que per aconseguir-ho s’estan duent a terme dues actuacions. Per una banda s’està treballant en un codi de conducta pels diputats que es fonamenta amb una sèrie de principis ètics. Per altra banda s’està posant en marxa un registre de grups d’interès a on qualsevol persona o lobby que s’hagi de reunir amb els o les diputades del nostre Parlament, hagi de registrar-se. D’aquesta manera es pretén fer públiques les agendes dels nostres polítics de la mateixa manera que ho és la de la nostra presidenta Carme Forcadell. Una aposta per la transparència és un apropament de les institucions democràtiques a tota la ciutadania.

Un dels temes d’actualitat és la reforma horària i precisament la presidenta en va fer esment per tal de remarcar-lo com una necessitat i una oportunitat que ha de servir per apropar-nos a Europa a la vegada que millorem els nostres hàbits i els fem més saludables. Aquesta reforma ha de servir per assolir una millor conciliació laboral i familiar i per tant esdevindrà una eina molt efectiva que ens permetrà lluitar contra la desigualtat de gènere que encara avui en dia es troba present en tots els àmbits de la nostra societat. La igualtat de gènere és un índex de qualitat democràtica i Catalunya aspira a ser-ne la capdavantera, però per fer-ho s’ha de treballar de manera transversal en aquesta temàtica.

Finalment la presidenta Carme Forcadell va recalcar la necessitat de recuperar les relacions internacionals de Catalunya amb la resta del món, unes relacions que degut a la crisi i a les fortes retallades que Catalunya ha patit s’havien vist moltes vegades estroncades o limitades. La necessitat del moment actual és posar com a eix centrar aquestes relacions i per tant la política exterior passa a ser un dels pilars d’aquesta nova legislatura.

Com deia Miquel Martí i Pol en el seu poema Ara Mateix:  “Tot està per fer i tot és possible”.

Captura de pantalla 2016-02-12 a les 14.52.05

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, Responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Fonaments de transparència per evitar la corrupció

En una societat on l’economia del privilegi ocupa un percentatge prou potent respecte a la meritocràcia, la relació entre persones del mateix cercle d’activitat esdevé opaca i, en conseqüència,  la corrupció s’hi instal·la en proporcions comparables.

La voluntat d’una part de la societat  per modificar aquest comportament cultural entra en col·lisió tant amb els que intenten conservar els seus privilegis des de l’ocultació, com amb els que ho consideren una pràctica natural i coneguda entre els del mateix estatus. Els dubtes apareixen quan es valora entre millorar aquest tipus de cultura per generar comportaments favorables a la majoria ciutadana, o si cal modificar els comportaments que generin la nova cultura.

O modifiquem l’ou perquè faci millors gallines que, alhora, faran millors ous o modifiquem la gallina perquè faci millors ous d’on sortiran millors gallines. Quan els ciutadans, que prenem consciència dels efectes nocius de la corrupció sobre el propi estat del benestar, som el nombre suficient per no acceptar actuacions dilatòries ni encobridores, hem de posar-nos a caminar. Comencem per on comencem, però comencem!

Proposo tres pilars des d’on, jo crec, es pot construir l’edifici d’una societat no corrupta basada en la transparència:

 (I)

Considerant que les persones més cobdicioses fan cap allà on més cabal poden acaparar, caldrà, doncs, en primera instància vigilar el flux i recorregut del diner públic amb la màxima transparència. I com que els recursos de la hisenda pública són la derivada de l’esforç que tots els ciutadans aportem pel millor govern de la col·lectivitat, la transparència ha d’estar a la vista de tothom.

Els ens públics haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb especificació del concepte i destinatari. Així com el volum d’ingressos distribuïts en el pressupost i el seguiment de la seva aplicació.

Totes les associacions, empreses i persones físiques que participin del diner públic amb més del 10% dels seus ingressos totals en un exercici fiscal, també haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb el concepte i destinatari. Així com el volum de diner públic rebut conceptualment especificat.

La fiscalització de l’esmentat compliment de transparència econòmica del diner públic estaria a càrrec d’una secció especialitzada de ‘l’Oficina del Contribuent’.

(II)

L’aportació de l’esforç monedat del ciutadà a la col·lectivitat ha d’entendre’s com una contribució que posem a disposició d’aquells que creiem que ens proposen una millor aplicació. Aquests, gestors del nostre esforç, no ens poden exigir la responsabilitat de fer la liquidació de les aportacions sota amenaça repressiva de penalització. A la ciutadania se’ns pot exigir que declarem l’activitat econòmica de l’exercici i ‘l’Oficina del Contribuent’ ens comunicarà, sota la seva responsabilitat, la quantitat que hem de revertir a la col·lectivitat, indicant la quantia de lliure disposició, mecenatge, que podem destinar a les entitats autoritzades.

‘L’Oficina del Contribuent’ podria remunerar les informacions econòmiques de tercers, no contributives, que el ciutadà voluntàriament inclogués a la seva declaració. Facilitant el creuament de dades que detectin declaracions incorrectes.

Les declaracions dels contribuents tindrien la consideració equivalent a una declaració jurada.

Caldria adscriure a una de les estructures d’
estat, potser a la Sindicatura de Greuges, una oficina de protecció del delator d’actes corruptes i falsificacions documentals.

(III)

La ciutadania hauríem d’escollir directament cadascú dels nostres representants segons el nombre d’habitants i territori, així com el president de l’Estat. Els càrrecs electes aplicarien el seu programa a través d’un ‘Cos de Funcionaris’, immodificable  per motius electorals, que executaria fidelment les direccions polítiques.

Els càrrecs electes tindrien els mandats limitats i no gaudirien de més privilegis socials que els dels seus conciutadans.

Crec que sobre aquests tres pilars es pot edificar les estructures d’estat que dissuadeixin als més cobdiciosos d’acostar-s’hi per amassar fortuna. La visualitat dels fets inhibeix d’intentar irregularitats. No proposo altra cosa que conceptes, llavors que cal regar i cuidar perquè creixi l’arbre d’una societat en la que els recursos es distribueixin en benefici de millorar-la per a tots, amb la iniciativa personal de cadascú i sense les persones ni entitats que s’atorguen el privilegi d’apoderar-se de l’esforç que aportem la resta de conciutadans.

Hem d’actuar sobre l’ou o sobre la gallina, per millorar-nos, però no ens podem permetre que alguns es vulguin menjar l’ou o la gallina.

Sobre l’autor: 

20150502_114009

Joaquim Campanyà, empresari i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.