Catalunya i Espanya a l’escena internacional

Erika Casajoana.

Sovint als catalans de Brussel·les ens pregunten com es veu el procés català a l’exterior. Per més que des de Madrid parlin del “conflicte català”, cada cop més, Europa s’adona que és Espanya qui està esdevenint un problema.

Fem un ràpid repàs a la imatge internacional d’un regne actualment al seu nivell més baix d’influència a la Unió Europea des del seu ingrés el 1986:

  • És percebut com a un país amb pobra governança i corrupció sistèmica. És el tercer per la cua d’Europa en percepció d’independència judicial, segons dades de la Comissió Europea. Només Eslovàquia i Bulgària estan pitjor. Pateix un atur desbocat, amb els pitjors índexs d’atur juvenil d’Europa (42,9%) després de Grècia; fortes desigualtats socials i altíssim fracàs escolar. Incompleix compulsivament la legislació europea, compartint el “podi” amb Grècia i Itàlia. Ho documenten molt bé Ramon Tremosa i Aleix Sarri al seu últim llibre.

  • Parlament Europeu, prèvia potinejada del PP/PSOE, concedí el 2014 el Premi Ciutadà Europeu a la nounada Societat Civil Catalana, presidida pel feixista Josep Ramon Bosch. Just abans del 27-S de 2015, la versió espanyola de la resposta del President Jean-Claude Juncker a una pregunta parlamentària sobre la independència de Catalunya fou matusserament i greument manipulada en clau unionista. S’atribuí a un “error administratiu” (sic).

  • El Comissari espanyol Miguel Arias Cañete està implicat als Papers de Panamà via la seva dona. Segons Vilaweb, el seu cunyat dirigeix la companyia que pretenia abastir de petroli la flota russa a Ceuta, de camí a bombardejar civils a Alep el 2016. L’OTAN ho impedí.

  • Podríem seguir parlant de Rodrigo Rato al Fons Monetari Internacional, Magdalena Álvarez al Banc Europeu d’Inversions i fins i tot de Felipe González.

A banda d’escàndols, Espanya sovint anteposa un miop enfocament nacional a l’interès general d’Europa. Ho ha fet amb Escòcia, Gibraltar, Kossove, els refugiats, el Corredor Mediterrani i un munt de temes més. Això s’acaba pagant.

Ara mateix, el desmantellament de l’Estat de Dret al que s’aboca Madrid esdevé un problema europeu. Perquè els valors de democràcia, Estat de Dret i respecte a les minories són la base de la Unió Europea tal i com recullen els Tractats. Catalunya és una nació, no una minoria nacional, però amb el 16% de la població està condemnada a l’estatus de minoria permanent a l’Estat espanyol.

Estratègia internacional de Catalunya

L’estratègia catalana davant les instàncies europees i internacionals ha de ser fer-los-ho saber TOT. No oblidar ni una llei injusta, ni una discriminació, ni molt menys un judici polític. Hem de proveir informació fiable i constant, i avisar-los de les nostres properes passes. Ja tenen comprovat que el govern central desinforma sobre Catalunya i els assegura que tenen el tema controlat mentre els europeus veuen que se’ls està escapant de les mans. Així ho apuntava recentment la fundació democratacristiana alemanya Konrad Adenauer.

Hem d’enviar dossiers sobre la vulneració de drets fonamentals de catalans també a la societat civil internacional. Posar-ho fàcil perquè organitzacions com Amnistia Internacional, Freedom House i Human Rights Watch puguin fer-se’n ressò. Sense oblidar els think tanks polítics de prestigi amb oficina a Brussel·les.

Sobretot, hem de mantenir l’auto-confiança. La Unió Europea actua sovint com el club d’Estats que és, cedint a les constants pressions diplomàtiques espanyoles. És la Realpolitik. En cap cas ho hem de percebre com un fracàs propi.

Ens volen encongits. Evitem internalitzar els menyspreus de la premsa unionista, quan diu “Ningú no rep el President Puigdemont a Brussel·les”. Esclar que no! L’ambaixador i centenars de consellers de la Representació Permanent espanyola es passen el dia trucant contra Catalunya. I ho paguem amb els nostres impostos.

Espanya crea una realitat hostil contra Catalunya, i després la publicita. Quan El País titula que l’expresident Artur Mas rep crítiques a la Universitat de Harvard, omet les gestions del Ministeri d’Exteriors per atiar un numeret anticatalà a Boston.

Nosaltres hem de recordar a Brussel·les, amb la nostra perseverança, que Europa la constituïm els seus ciutadans. I els catalans tenim els mateixos drets fonamentals, a la no discriminació i a la democràcia que qualsevol altre.

Som ciutadans europeus de primera. Exercim els nostres drets. Tossudament alçats.

Publicat a El Matí Digital (11/05/2017)

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti