Catalanofòbia

Mònica Morros.

El filòsof John Stuart Mill, parlava del “principi del dany”. Considerava que la llibertat acabava quan podia ser la causant d’un dany envers una altra persona. Sabem que el dany va més enllà que un mal físic i que, sobretot en l’actualitat, a on se suposa que el monopoli de l’ús de la força és sols dels estats, aquest dany pot assolir expressions psicològiques, econòmiques etc. Als mitjans catalans, constantment apareixen notícies que mostren situacions o declaracions que van en contra de la ciutadania catalana i que, per tant, són causants de danys de tot tipus.

Acaba sent paradoxal, que els mateixos que consideren intocable i irreformable la Constitució Espanyola, siguin els que vulneren els principis de la “Carta Magna” sense cap mirament. A l’article 14, on es parla de Drets i Llibertats, s’assegura, per part de l’estat, la no discriminació per cap tipus de qüestió, incloent cap condició de la persona. Totes les accions catalanofòbiques, suposen un odi envers una persona sols per tenir la condició de ser catalana. Haurien de ser perseguides per la justícia ja que si no és així, és la pròpia justícia i per extensió el propi estat, el que discrimina en matèria de seguretat personal entre els seus ciutadans/es. Per tant, no sols és un dret vulnerat a peu de carrer és una vulneració avalada per les institucions.

Al preàmbul de la Constitució, s’estableix que la Nació Espanyola té la voluntat de “proteger a todos los españoles y pueblos de España” . Deu ser que, des d’Espanya, no se’ns considera un poble espanyol. No només hi ha una permissivitat absoluta pel què fa a l’odi envers la ciutadania catalana sinó que, segons la Real Acadèmia Espanyola, aquest odi no existeix, la paraula “Catalanofòbia” no es troba en el seu diccionari.

La judicialització de la política no és res més que una politització de la justícia. I si aquesta politització respon a ideologies adverses als catalans, que s’incrementen amb la por a que l’anhel independentista acabi assolint les seves metes, el rebuig envers els catalans s’institucionalitza i s’eleva a nivells perversos.

Tot i ser una qüestió històrica, a data d’avui, són varies les situacions que es poden citar per exemplificar-ho:

Reaccions de catalanofòbia a la xarxa per la mort de Muriel Casals

Un procurador del Jutjat de Badalona refusa un recurs per haver estat escrit ‘en llengua estranya’

La UEFA sanciona el Barça per l’exhibició reiterada d’estelades durant la Champions 2015/2016

El diari “El Español” publica una vinyeta en què s’equipara l’independentisme català amb l’atac terrorista de l’11S

El PP compara les violacions de drets humans a l’Aràbia Saudita amb el procés català

Aquesta impunitat malmet, el ja de per si, pobre sistema democràtic espanyol. Però sembla ser quelcom que no els preocupi, perquè com va dir Montserrat Roig: “ser demòcrata no és una actitud política, és un actitud davant la vida”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Estem davant d’una nova fase en la comunicació política?

Xavi Portet.

Durant aquests darrers mesos, alguns analistes s’han referit a l’actual escenari mediaticopolític com “la nova política” o “la nova etapa de la comunicació política”, definint com a imprescindible la presència dels representants en la plenitud dels mitjans i dels formats televisius. Ara bé, és realment inèdit aquest context? Al meu entendre, la resposta a aquesta pregunta és no, i a continuació n’explicaré el perquè.

Raimon Obiols, en un article al seu blog titulat “Comunicació i manipulació”, constatava que vivim en una època de “mediatització de la política i de politització dels mitjans”, que transmeten discursos cada vegada més “elementals” perquè estan dirigits a les emocions d’un públic “passiu”. La televisió, en aquest context, “intenta fer compatibles uns formats aparentment oposats com són la informació i l’entreteniment”, -que en anglès es coneix com l’infotainment-.

Doncs bé, més enllà del contingut d’aquest article, el que m’interessa destacar és la data en què va ser escrit: el desembre de 2007. Han passat gairebé deu anys des que l’exprimer secretari del PSC va publicar aquest escrit, i el diagnòstic que va fer aleshores de la comunicació política és perfectament traslladable a la fase actual. En aquella època, però, ningú tenia ni Facebook, ni Twitter, i al bipartidisme encara li quedaven molts anys d’existència. Això evidenciaria, per tant, que les formes actuals de fer política són les mateixes que llavors.

I és que els partits polítics no han cessat en l’intent d’arribar a la gent, utilitzant tots els mitjans que tenien al seu abast. La comunicació política, en conseqüència, està en constant renovació, i els estrategs dels partits sempre presenten novetats respecte les eleccions anteriors amb la intenció de no perdre la proximitat i el vincle entre representants i ciutadans.

En aquest sentit, l’exemple paradigmàtic que s’acostuma a donar és la trucada que va fer Pedro Sánchez a Jorge Javier Vázquez dins el programa Sálvame (líder d’audiència a les tardes) per tractar el polèmic tema del Toro de la Vega. Davant les crítiques rebudes per haver accedit a tenir una conversa en directe amb el popular presentador català, el candidat socialista va defensar que no s’havia de menystenir als telespectadors d’aquest programa i que “calia estar on estan els ciutadans”.

Amb tot això vull recalcar que el que ha canviat no és la comunicació política en sí. En tot cas, ha augmentat dràsticament el grau de professionalització del sector i s’han multiplicat els mitjans i les plataformes digitals per a transmetre el missatge. A conseqüència, el bombardeig de consignes és molt més complex i segmentat.

Feta aquesta apreciació sobre la mediatització de les campanyes, entrem ara a discutir sobre el retorn que això pot tenir per als ciutadans. L’infotainment els ajuda realment a convèncer-los per anar a votar? Fa que s’interessin més en la política o, pel contrari, s’hi involucren menys?

D’entrada, podem analitzar quines han sigut les dades de participació a nivell espanyol: l’any 2004, la participació en les eleccions a les corts generals fou de gairebé el 76%, i en els últims anys no ha fet més que baixar, fins a estancar-se al 69% en les passades eleccions de desembre i juny. El mateix ha passat amb les eleccions al Parlament europeu: del 63% de l’any 1999 s’ha passat al 43% l’any 2014.

Si ens endinsem al baròmetre del CIS de maig de 2016, convé observar amb atenció les dades relacionades amb la percepció sobre la situació política espanyola que tenen els ciutadans. De fet, més del 95% dels enquestats responen que la situació política actual del país és regular, dolenta o molt dolenta. Al mateix temps, més d’un 90% constaten que aquesta és igual o pitjor que fa un any.

Segurament caldria analitzar més dades sobre interès en la política i percepció dels mitjans, però les dades que acabem de veure evidencien que el desinterès i la desafecció cap a la classe política no ha fet més que augmentar en els darrers anys, més enllà de l’increment de mitjans i de programes d’infotainment.

Paradoxalment, però, hi ha algunes cadenes televisives, com ara la Sexta, que han vist augmentades les seves audiències (i per tant, els seus ingressos publicitaris) a base d’emetre continguts de caire polític, en formats més aviat barats i emesos en prime time. Això ho podem entendre com una estratègia win-win per part de les televisions i els partits, que ha funcionat de la següent manera:

Els mitjans aconseguien audiència o bé fent ús de l’espectacularització, (com per exemple enfrontant visions polítiques diametralment oposades com les de Pablo Iglesias amb les del periodista Eduardo Inda) o també implicant als representants en activitats de lleure o shows d’entreteniment. Al mateix temps, els partits com el d’Iglesias assolien presència i notorietat, tot adquirint popularitat davant la ciutadania. Això els ha postulat per a presentar-se a unes eleccions, assolint uns resultats més que notables que han posat fi a molts anys de bipartidisme.

A tall de conclusió podem sentenciar que la mediatització de les campanyes no és cap novetat d’aquestes darreres eleccions de 2015 i 2016. El que ha augmentat és la professionalització del sector i les múltiples plataformes per a transmetre els missatges. Aquesta espectacularització, però, no sembla tenir un bon retorn per la ciutadania: la participació electoral s’ha estancat i la percepció de la situació política segueix sent molt negativa. Els únics beneficiats, en canvi, han sigut una sèrie de partits polítics i grups mediàtics en concret.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavi Portet, politòleg i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.  @xaviportet

Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet

Fonaments de transparència per evitar la corrupció

En una societat on l’economia del privilegi ocupa un percentatge prou potent respecte a la meritocràcia, la relació entre persones del mateix cercle d’activitat esdevé opaca i, en conseqüència,  la corrupció s’hi instal·la en proporcions comparables.

La voluntat d’una part de la societat  per modificar aquest comportament cultural entra en col·lisió tant amb els que intenten conservar els seus privilegis des de l’ocultació, com amb els que ho consideren una pràctica natural i coneguda entre els del mateix estatus. Els dubtes apareixen quan es valora entre millorar aquest tipus de cultura per generar comportaments favorables a la majoria ciutadana, o si cal modificar els comportaments que generin la nova cultura.

O modifiquem l’ou perquè faci millors gallines que, alhora, faran millors ous o modifiquem la gallina perquè faci millors ous d’on sortiran millors gallines. Quan els ciutadans, que prenem consciència dels efectes nocius de la corrupció sobre el propi estat del benestar, som el nombre suficient per no acceptar actuacions dilatòries ni encobridores, hem de posar-nos a caminar. Comencem per on comencem, però comencem!

Proposo tres pilars des d’on, jo crec, es pot construir l’edifici d’una societat no corrupta basada en la transparència:

 (I)

Considerant que les persones més cobdicioses fan cap allà on més cabal poden acaparar, caldrà, doncs, en primera instància vigilar el flux i recorregut del diner públic amb la màxima transparència. I com que els recursos de la hisenda pública són la derivada de l’esforç que tots els ciutadans aportem pel millor govern de la col·lectivitat, la transparència ha d’estar a la vista de tothom.

Els ens públics haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb especificació del concepte i destinatari. Així com el volum d’ingressos distribuïts en el pressupost i el seguiment de la seva aplicació.

Totes les associacions, empreses i persones físiques que participin del diner públic amb més del 10% dels seus ingressos totals en un exercici fiscal, també haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb el concepte i destinatari. Així com el volum de diner públic rebut conceptualment especificat.

La fiscalització de l’esmentat compliment de transparència econòmica del diner públic estaria a càrrec d’una secció especialitzada de ‘l’Oficina del Contribuent’.

(II)

L’aportació de l’esforç monedat del ciutadà a la col·lectivitat ha d’entendre’s com una contribució que posem a disposició d’aquells que creiem que ens proposen una millor aplicació. Aquests, gestors del nostre esforç, no ens poden exigir la responsabilitat de fer la liquidació de les aportacions sota amenaça repressiva de penalització. A la ciutadania se’ns pot exigir que declarem l’activitat econòmica de l’exercici i ‘l’Oficina del Contribuent’ ens comunicarà, sota la seva responsabilitat, la quantitat que hem de revertir a la col·lectivitat, indicant la quantia de lliure disposició, mecenatge, que podem destinar a les entitats autoritzades.

‘L’Oficina del Contribuent’ podria remunerar les informacions econòmiques de tercers, no contributives, que el ciutadà voluntàriament inclogués a la seva declaració. Facilitant el creuament de dades que detectin declaracions incorrectes.

Les declaracions dels contribuents tindrien la consideració equivalent a una declaració jurada.

Caldria adscriure a una de les estructures d’
estat, potser a la Sindicatura de Greuges, una oficina de protecció del delator d’actes corruptes i falsificacions documentals.

(III)

La ciutadania hauríem d’escollir directament cadascú dels nostres representants segons el nombre d’habitants i territori, així com el president de l’Estat. Els càrrecs electes aplicarien el seu programa a través d’un ‘Cos de Funcionaris’, immodificable  per motius electorals, que executaria fidelment les direccions polítiques.

Els càrrecs electes tindrien els mandats limitats i no gaudirien de més privilegis socials que els dels seus conciutadans.

Crec que sobre aquests tres pilars es pot edificar les estructures d’estat que dissuadeixin als més cobdiciosos d’acostar-s’hi per amassar fortuna. La visualitat dels fets inhibeix d’intentar irregularitats. No proposo altra cosa que conceptes, llavors que cal regar i cuidar perquè creixi l’arbre d’una societat en la que els recursos es distribueixin en benefici de millorar-la per a tots, amb la iniciativa personal de cadascú i sense les persones ni entitats que s’atorguen el privilegi d’apoderar-se de l’esforç que aportem la resta de conciutadans.

Hem d’actuar sobre l’ou o sobre la gallina, per millorar-nos, però no ens podem permetre que alguns es vulguin menjar l’ou o la gallina.

Sobre l’autor: 

20150502_114009

Joaquim Campanyà, empresari i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.