De Pirró a Grouxo Marx

Definitivament no som de la casta; per àmplia que sigui no ens ha tocat la rifa. No hem obtingut mai cap ajut ni privilegi i, per contra, ens hem sentit desprotegits, perseguits i estafats per la “cosa” pública, que hem patit de sempre com el nostre enemic natural –percepció sensorial i empírica-. No recuperarem mai, per anys que visquem, el nominal cotitzat. Tot el que hem rebut ha estat pagat amb escreix i per endavant. Els articulistes ni tan sol ens consideren de l’eufemística classe mitjana, reservada per als advocats, economistes, metges, i professors, que són els que, diuen, més han patit la crisi; ells s’autoanomenen “professionals”. No sabem on situar-nos, i ens agafem a un clau per tal de no ser exclosos, per dir que som aquí i tenir visibilitat.  La vida és així de calderona.

El clau avui es diu Senyor de Montaigne. A la seva tour de la Guyenne –el seu estudi biblioteca-,  hi ha 48 bigues de roure,  en  46 hi va fer inscripcions amb màximes llatines i gregues, sovint sobreposades, una autèntica dèria fílica. A les dues bigues de suport n’hi han 8 d’autors indicativament escèptics,  la majoria de Sextus Empíricus. En una hi diu, més o menys, “a qualsevol argument se’n hi pot oposar un altre amb la mateixa força i raó”, que en Sextus recull de Pirró. Fantàstic, és la meva preferida, relativisme absolutista, déu del Poder i la Llei, sobretot si l’argument va acompanyat d’un garrot a la mà.

Un altre clàssic, Grouxo Marx, 2.300 anys després, la refaria: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”. “Bravo!!”, d’això en viu un munió de gent instal·lada en l’economia descriptiva i màgica.

L’Albert Rivera, expert retòric fitxat per Francesc de Carreras -de tradició aristocràtica caixera-, sense haver fet ni una hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Al cap de tres mesos li dóna l’excedència, per anar a muntar un partit, -Francesc Sanuy dixit-. Qui prodest?

La  monja exclaustrada, ens anuncia la lluita per la vida sense CiU. De la U, ja no cal que se n’ocupi perquè la direcció del partit s’aparta i s’amaga darrere farbalans de frases impossibles a l’espera d’ocupar el centredreta d’una Catalunya amb diploma concedit per l’estat espanyol, de franc, “sobirania” de calces avall. Com demostració de voluntat igualitària, les benetes han muntat un taller de ceràmica. En la futura república presidida per l’exmonja, renunciaran al concordat espanyol amb la santa Seu, i podran finalment liquidar IBIS, plusvàlues, etc. com la resta de cristians, per no incórrer en competència deslleial.

La Colau i les misses en scène amb passe partout; l’Alicia Mata Hari;  el cagadubtes de la bicicleta; el president suant, aferrat al timó,  fent com Vasco da Gama quan davant una tempesta diu als seus mariners “veieu com tremola el mar davant la vostra valentia!”; l’historiador alcalde independentista que no penja l’estelada al balcó; el virreinat del PSOE colonial que es passeja despullat; els simpàtics joves de samarreta i arracada, etc, etc.

Bé, el món és com és, i podria ser pitjor o millor però l’espectacle està assegurat i  no ens l’hem de perdre; el volem veure de molt a prop. Els de la classe inexistent anirem l’onze de setembre a la Meridiana,  som extravagants però també volem ser-hi, cal saber que per nosaltres no quedarà, perquè també som això, Poble.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir, artista, pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

 

Meeting with Amadeu Altafaj, Permanent Representative of the Catalan Government to the EU

(Versió en anglès)

The Permanent Representative first congratulated Sobirania i Justícia and Drets for their presentation in the European Parliament “Spain, no rule of law?” the previous day. He believes that civil organisations do have a role to play in Brussels, with acts such as this and also in partnership with local think-tanks.

He explained the role of the delegation in Brussels and then responded to questions. The key points which emerged are as follows:

-With its opening in January 2015 Catalonia became the first Autonomous Region to have a delegation in Brussels, which is a very important city because of its 1000 international correspondents (the city with the most in the world, even surpassing Washington DC), its 5000 active lobbies and its many think-tanks which influence decisions. For example the central act of Nicola Sturgeon’s visit the day before was to take part in a think-tank event.

-The delegation’s key role is to make Catalonia visible in Brussels, maximising interest; to show that Catalonia exists as part of Europe and wants to participate and influence.

-There are various ways to do this. One is to use the delegation space for exhibitions, meetings and events to disseminate information about Catalonia. Another is to lobby. This could be useful, for example, in the case of the Junquer Plan – lobbying to get amendments passed against the cuts in research funding, which involves many meetings with parliamentarians and banks both in Brussels and Barcelona. Another example would be working towards freeing up trade with the USA. Day to day activities are crucial. Often what works best is personal contact, for example informal, discreet meetings with ambassadors and consuls. Political reporting is very important using a variety of sources of information.

-There is much work to do. Interest in Catalonia varies. It was high during the Scottish referendum but has now declined. The dominant issues are Greece and Podemos. It will not be easy to convince Brussels of the plebiscitary nature of the elections planned for 27 September. Spain carries much more weight than Catalonia, even though it also creates concerns: the economy, unemployment, instability, corruption.

Trobada amb Amadeu Altafaj, Representant permanent davant la UE

(Versió en català, traducció de David Pla)

En primer lloc, el delegat del govern català va felicitar a Sobirania i Justícia i a Drets per l’acte que havien organitzat el dia anterior al Parlament Europeu, titulat Spain, no rule of law?. Altafaj va defensar que les entitats de la societat civil poden tenir un rol important a Brussel·les, en actes com aquest o en col·laboració amb els think-tanks locals.

Altafaj va explicar el paper de la delegació catalana a Brussel·les i, seguidament, va respondre algunes preguntes. Aquests són els punts clau que emergiren de les seves intervencions:

-Amb l’obertura d’aquesta delegació, que tingué lloc el gener de 2015, Catalunya ha esdevingut la primera Regió a tenir delegació a Brussel·les, la qual és una ciutat importantíssima pels 1.000 corresponsals internacionals que hi habiten (la ciutat que en té més del món, superant inclús Washington DC), així com pels seus 5.000 lobbies i think-tanks, que tenen una influència cabdal en la presa de decisions importants. Per exemple, el dia abans que Nicola Sturgeon visités la ciutat, va poder tenir una trobada en un esdeveniment d’un d’aquests think-tanks.


La funció clau de la delegació és que Catalunya esdevingui visible a Brussel·les, posant especial èmfasi en la idea de mostrar que Catalunya existeix en tant que part d’Europa i que, en conseqüència, vol participar i influir en la presa de decisions.

-Existeixen diverses maneres de fer-se visible. Per una banda, hi ha l’opció d’utilitzar l’espai d’aquesta delegació per a tota mena d’exhibicions, trobades i esdeveniments en els quals es doni informació sobre Catalunya. Per l’altra, hi ha la possibilitat d’esdevenir un nou lobby, la qual cosa podria ser útil, per exemple, per tenir veu i accés al pla Junquer –un espai per fer visibles possibles esmenes contràries vers les retallades dels fons d’investigació, quelcom que implicaria moltes reunions amb els bancs, tant a Brussel·les com a Barcelona. Un altre exemple seria la possibilitat de poder opinar en relació amb el tractat de lliure comerç que s’està negociant amb els Estats Units. Aquestes activitats del dia a dia són crucials. Sovint el que millor funciona és el contacte personal, com ara l’informal, o les trobades discretes amb cònsols o ambaixadors. En l’àmbit polític és molt important utilitzar una varietat de fonts d’informació.

-Hi ha un munt de feina a fer. L’interès en Catalunya va variant. Per exemple, fou molt alt coincidint amb el referèndum d’Escòcia, però a dia d’avui ha minvat. Les qüestions principals actualment són Grècia i No serà fàcil convèncer a Brussel·les del caràcter plebiscitari de les eleccions que hi ha planejades el 27 de setembre. Espanya és un actor de més pes que Catalunya, tot i que també és coneguda per crear preocupacions: l’economia, el nivell d’aturats, la inestabilitat, la corrupció, etc.

Sobre l’autora: 

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_oJana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

Question and Answer Session following the presentation of the act: “Spain, no rule of law?”

(Versió en anglès)

1. Isabel-Helena Martí, President of Sobirania i Justícia asked for the panel’s reaction to the whistling during the Spanish national anthem at the start of the King’s Cup final between Barça and Atletico Bilbao on Saturday 30 May and to the Spanish government referring it to the Commission against violence in sport.

Judge Vidal: Perhaps it was not a very educated thing to do but not a legally punishable offence. If the Catalans were allowed to vote it wouldn’t happen.

Joan Vallvé, former MEP: Spain is made up of several nations, not just one. You can’t sanction 90,000 people. It would be better to examine why it happened: not being able to vote, for example.

Marc Marsal, member of Drets: I prefer a positive way of expressing opinions, by voting, for example. It would be better to examine why it happened instead of making sanctions. It is an example of Spanish double standards. The Commission against violence in sport is asked to make sanctions for the whistling but not for the fascists who beat up other fans in a bar before the match.

Ramon Tremosa, MEP: There were no problems whatsoever between Barça and Athletic fans. We should be celebrating this as good football practice, especially as, due to Fifa distribution of seats, 70% were from Bilbao and only 30% from Barça.

2. Flemish MEP Mark Demesmaeker (N-VA New Flemish Alliance): He has visited Catalonia several times and, although aware of double standards, was shocked by the hate speech quoted in the presentation. As Spain is part of the EU, he asked if this has been raised at an international level? He is in favour of the right to decide but feels the EU is not ready for internal enlargement. Is it time to raise the issue?

Marc Marsal: Drets is only 1 year old but has already sent documents to the EU.

Joan Vallvé : Agreed about internal enlargement. He feels that new procedures are needed to adapt to new situations.

Isabel-Helena Martí: Catalonia cannot wait until the EU is ready for internal enlargement. The Catalan sovereigntist process will run its course until completion. The UE will adopt a pragmatic approach and will be able to find a reasonable solution for both Catalan and Spanish interests.

3. Rumanian MEP Renate Weber: Has been following events in Catalonia for some time because she is interested in freedoms. She found the double standards most impacting. She believes legal sanctions are not to be considered for the whistling, which is freedom of expression. On Facebook and public radio she has found shocking examples of insults against Catalans. She asked if nothing can be done – an audio-visual committee, for example? She suggested collecting concrete examples and sending them to the European Tribunal of Human Rights.

Marc Marsal: There is an audio-visual committee but only for within Catalonia. The Spanish answer to complaints is always – freedom of speech.

4. Member of a pro-Europe party: The political landscape is changing, especially the 2 party system. Ciutadans is originally a Catalan party. How will the expansion of parties affect the Catalan process?

Joan Vallvé: There are new parties that are not pro-independence and there are traditional parties losing influence,
such as the PP. The main thing is that we want to be able to vote.

Ramon Tremosa: In the municipal elections, Ciutadans was much more successful in Spain than in Catalonia, mainly taking votes from the PP, but is still a minority party. There is still stability between the main blocs. We are expecting a high participation in the September Autonomic elections.

5. Belgian born engineer with a question for MEPs in the room. What measures can MEPs take to ensure rights for all? Swedish MEP Bodil Ceballos answered from the floor: Use sanctions for countries who don’t respect human rights.

6. Josep Vicenç Mestre, member of SiJ: A question to Santi Vidal – have you appealed and what are the chances of the sanction being lifted? A question to Ramon Tremosa and MEPs: What could the EU parliament do to help?

Judge Vidal: Explained that he has appealed and hopes to be successful.

Ramon Tremosa: MEPs do try to concentrate on European issues but it is hard to address individual cases. For example, when the PP closed TV channels in the Balearic Islands it was seen as a Spanish not an international issue. The EU can try to encourage best practice.

7. Representative of Societat Civil Catalana (Catalan Civil Society): Commented that double standards work both ways. A referendum in Catalonia would go against the existing Constitution. She felt that the example of Scotland is not relevant, as the UK has no written constitution. She asked what research is being done with regard to hate speech against the Spanish?

Marc Marsal: There is research on hate speech against the Spanish and arrests have been made. There is no need for a Commission because action is always taken following complaints.

Torn de paraula entre els assistents a l’acte “Spain, no rule of law?”

(Versió en català, traducció de David Pla)

1. Isabel-Helena Martí, Presidenta de Sobirania i Justícia, va demanar l’opinió dels ponents en relació amb la xiulada que es produí mentre sonava l’himne nacional d’Espanya a la final de la Copa del Rei, que tingué lloc el 30 de maig i que enfrontava el Barça i l’Atlètic de Bilbao, així com per la pronúncia que féu el govern espanyol traslladant-ho a la Comissió contra la violència en l’esport.

Jutge Vidal: Potser una xiulada no és la millor mostra d’educació, però, en qualsevol cas, de ben segur, no és un fet que es pugui penalitzar. Si els catalans haguessin pogut votar, fets així no passarien.

Joan Vallvé, ex Membre del Parlament Europeu: Espanya és un estat que inclou diverses nacions, no només una. No és possible sancionar 900.000 persones. Seria millor preguntar-se per què succeí aquell fet: que Catalunya no pogués votar, per exemple, ho explica.

Marc Marsal, membre de Drets: prefereixo una via constructiva a l’hora d’expressar opinions, per exemple, la de votar. Seria millor examinar per què aquest fet succeí, en comptes de posar sancions. Aquest és un bon exemple de la doble cara d’Espanya: la Comissió que vetlla contra la violència en l’esport és
convidada a sancionar la gent per xiular però no en relació amb els feixistes que apallissen altres espectadors en el bar abans del partit.

Ramon Tremosa, Membre del Parlament Europeu: no hi va haver cap mena de problema entre els aficionats del Barça i de l’Atlètic. Hem de celebrar-ho en la mateixa mesura que celebrem els triomfs futbolístics i, sobretot, tenint en compte que a l’hora de distribuir les localitats la FIFA va atorgar un 70% dels seients a l’afició del Bilbao per només un 30% de seients pels barcelonins.

2. Mark Demesmaeker, Membre del Parlament Europeu, Flamenc (N-VA New Flemish Alliance): El sr. Demesmaeker ha visitat Catalunya en diverses ocasions i, tot i que és conscient de la doble moral abans anomenada, fou sorprès per l’odi al que es féu referencia durant la presentació. En tant que Espanya és membre de la Unió Europea, preguntà si aquest fenomen s’ha plantejat a escala internacional. Demesmaeker està a favor del dret a decidir, però sent que la Unió Europea no està llesta per una ampliació interna d’aquesta mena. És el moment de plantejar de nou aquesta qüestió?

Marc Marsal: Drets només té un any de vida, però en aquest temps ha enviat documents a la Unió Europea relacionats amb aquesta qüestió.

Joan Vallvé: està d’acord en la idea de plantejar una ampliació interna. Creu que aquests nous procediments s’haurien de plantejar de manera que s’adaptessin a les noves situacions que van sorgint.

Isabel-Helena Martí: Catalunya no pot esperar a que la Unió Europea estigui a punt per l’ampliació interna. Seguirà endavant i culminarà el procés sobiranista. La UE adoptarà una actitud pragmàtica i serà capaç de trobar una solució raonable tant pels interessos catalans com pels espanyols.

3. Renate Weber, Membre del Parlament Europeu, Romanès: ha estat seguint els esdeveniments que han succeït a Catalunya des de fa força temps perquè és una persona interessada en els moviments que demanen llibertat. La diputada creu que aquest doble estàndard espanyol és impactant. Creu que no s’hauria de considerar l’opció de sancionar la gent només per haver xiulat, atès que és un acte que s’emmarca dins la llibertat d’expressió. Cercant per Facebook i altres mitjans públics, com ara la ràdio, ha pogut topar amb curiosos exemples d’insults contra els catalans. Preguntà si no hi havia res que es pogués fer per a resoldre aquestes actituds –un comitè audiovisual, per exemple. Weber suggerí que es recopilessin exemples concrets d’aquestes actituds i que s’enviessin al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Marc Marsal: Hi ha un comitè audiovisual que s’ocupa de fer aquestes recopilacions, però és només a Catalunya. La resposta d’Espanya sempre és la mateixa –ho considera llibertat d’expressió.

4. Membre d’un Partit Europeista: el paisatge polític està canviant, sobretot per l’emergència de dos partits polítics. Ciutadans, que és un partit polític que té origen a Catalunya. Com pot afectar l’expansió d’aquests partits en el procés català?

Joan Vallvé: Hi ha nous partits polítics que no estan a favor de la independència i hi ha partits tradicionals que estan perdent la seva influència, com ara el Partit Popular. El factor més important és que volem votar.

Ramon Tremosa: A les eleccions municipals, Ciutadans tingué molt més èxit a Espanya que a Catalunya, sobretot perquè va traure els vots del Partit Popular, però segueix sent un partit minoritari. Hi ha un clima d’estabilitat entre els blocs principals. Estem a l’expectativa que les
eleccions catalanes del setembre hi hagi una gran participació.

5. Enginyer belga, que pregunta als MEPs que hi ha a la sala. Quines mesures poden prendre els diputats del Parlament Europeu per assegurar la igualtat de drets per a tothom?

Bodil Ceballos, diputada sueca, contesta que la Unió Europea ja sanciona els països que no respecten aquesta mena de drets humans.

6. Josep-Vicenç Mestre, membre de Sobirania i Justícia: pregunta a Santiago Vidal: hi ha hagut una apel·lació vers aquesta possible sanció? Hi ha alguna possibilitat que finalment s’acabi aixecant un possible càstig? Pregunta a Ramon Tremosa: Què pot fer el Parlament Europeu per ajudar?

Jutge Vidal explica que ha apel·lat i que té esperança que aquesta apel·lació prosperi amb èxit.

Ramon Tremosa explica que els membres del Parlament Europeu s’intenten concentrar en qüestions europees d’àmbit més general i que els és difícil atendre a casos més particulars. Per exemple, quan el Partit Popular va tancar els canals de televisió de les Illes Balears la qüestió fou llegida com un afer intern espanyol, i no com una qüestió internacional. En qualsevol cas, la Unió Europea pot intentar encaminar als països cap a bones pràctiques.

7. Representant de Societat Civil Catalana, que comenta que aquest doble estàndard és aplicable en ambdós sentits. Defensa que un referèndum a Catalunya seria anar contra la Constitució existent. Creu que l’exemple d’Escòcia no és rellevant, atès que el Regne Unit no té cap constitució. Preguntà quina recerca s’ha fet en relació als discursos d’odi que es fan contra Espanya.

Marc Marsal: Hi ha una recerca sobre l’odi contra Espanya, i ha donat fruits, ja que s’ha detingut a gent en aquest sentit. No és necessari que hi hagi cap Comissió que s’ocupi del tema perquè les queixes contra l’odi vers Espanya sí que són ateses.

Sobre l’autora: 

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o

Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Com Àustria o Dinamarca, també en Educació

Si el grau de progrés i d’evolució social es mesura amb la inversió en educació que realitza cada país, nosaltres no en sortim ben parats. Espanya destina als seus alumnes al voltant de 1.014€ per càpita. Catalunya, una mica menys: 890€. Unes xifres molt lluny dels nostres referents: Àustria (2.068), Dinamarca (3.544), Noruega (4.445) –per citar-ne alguns. Podem pensar que això ho solucionarem amb el dèficit fiscal, però no només és un problema de diners, sinó també d’estructura. Falla el model central: no té sentit que algú en un despatx de Madrid decideixi com estudia un nen d’onze anys a Olot; però també fallem en les nostres competències: no s’ha sabut modernitzar el model d’aprenentatge als nous temps (TIC).

Els nostres problemes educatius no acaben amb la llengua o la sisena hora –que són els temes més recurrents– sinó que tenim problemes tant o més profunds que aquests. Arran dels tràgics fets de l’Institut Joan Fuster, una setantena de docents van publicar una carta al diari ARA on, partint dels fets a La Sagrera, desgranaven una sèrie de punts problemàtics del model vigent dels quals parlem poc o gens. Tenim professionals excel·lents, però pocs recursos i massa burocràcia –en aquest sentit Xavier Melgarejo és de lectura obligada amb el seu Gràcies Finlàndia.

Un dels moments en què veus que alguna cosa va malament –i que no presagia res millor– és quan l’educació obligatòria (primària i secundària), la formació professional i la universitat es regulen amb independència unes de les altres, com si fossin alienes entre elles. Un any en reformen una, i l’any vinent retoquen l’altra. N’ha escrit molt l’ex-rectora de la UOC, Imma Tubella, amb postulats molt interessants. Aquesta falta de correlació entre les etapes educatives provoca situacions com ara que, el primer any d’universitat, és a moltes facultats un repàs d’allò que es pressuposa que hauries d’haver après al batxillerat: llengua, filosofia, història, matemàtiques, estadística, etcètera.

Hi ha un exercici que ho exemplifica molt bé. Si llegiu el temari d’un curs de batxillerat actual veureu que s’hi expliquen molts conceptes que, almenys jo, vaig aprendre en cursos anteriors al batxillerat. I anant més enrere, recordo que part del temari que jo feia amb catorze o quinze anys, els meus pares l’havien estudiat essent encara més joves. Sembla, doncs, que amb els anys hem anat retardant i reduint el temari escolar de manera alarmant. Sempre recordaré un peculiar manual d’educació que em va caure a les mans ara fa uns anys. Era un llibre homologat i certificat per educadors on es demanava, a grans trets, que els alumnes havien d’acabar 4rt d’ESO sabent un mínim de coneixements. De manera concreta, recordo l’apartat de literatura. Segons el manual, si l’alumne coneixia els noms d’alguns autors, el seu any i lloc de naixement, i el títol d’algun dels seus llibres, ja ens podíem donar per satisfets. Jo no sabia si riure o plorar.

Aquesta aproximació tan bàsica a l’educació parteix del factor memorístic, que regenta gairebé totes les etapes educatives. Estudiem per aprovar, no per aprendre. El model ha girat sempre entorn de la repetició i la memorització de noms, dades i fets concrets. Però a mi m’interessa més que un alumne em sàpiga desenvolupar una idea que no pas em digui el títol del llibre on surt aquesta idea. De què serveix relacionar El mite de la caverna amb Plató si després no el sabem explicar? De què serveix conèixer que la Revolució Francesa succeeix al 1789 si no sabem dir en què va consistir? O en el camp de les ciències: de què serveix aprendre’s una fórmula de memòria si després no sabem quan o com aplicar-la correctament? Patim un excés de memorització i per contra no desenvolupem suficientment el raonament
crític.

Un altre punt del model educatiu que mai m’ha fet el pes és la poca (a vegades nul·la) modernització del temari amb el pas dels anys. Expliqueu-me quin sentit té que els meus avis, els meus pares, jo mateix, i ara els meus alumnes, haguem estudiat el mateix temari de literatura. D’acord que hi ha uns autors clàssics que cal saber, però el món ha canviat, i la manera de relacionar-s’hi, també. Per exemple, la influència de J. K. Rowling en el món literari és excepcional. La posem dintre de la llista dels clàssics, o la menystenim perquè encara és viva i la seva literatura és fantasiosa i juvenil? A l’hora d’explicar el nostre món, crec que un alumne establiria abans una relació entre el seu context social i les obres d’Stieg Larsson o Karl Ove Knausgaard, que no pas amb obres clàssiques. Compte, amb això no vull dir que haguem de passar pàgina de les grans figures literàries, sinó que cal ampliar el ventall del temari educatiu tenint en compte el present. Tinc la sensació, i no sóc l’únic, que rebutgem allò contemporani com si fos poc acadèmic. És un fet palès que també s’observa amb la filosofia i amb l’art. Per reflexionar-hi.

I un altre punt tant o més cabdal que els esmentats i que també mereix atenció és la tecnologia de la informació. Durant segles no hem tingut la tecnologia per canviar el model clàssic d’aprenentatge però ara que la tenim, per què no l’emprem? La idea de posar un ordinador a cada classe i fins i tot a cada alumne se’ns presenta com una idea nova, però en realitat és molt vella. De fet, per a Steve Jobs, aquesta idea ja era una prioritat als anys vuitanta. Com hem evolucionat des d’aleshores? Seguim amb una classe quadriculada, amb els alumnes asseguts de manera individual, i amb el professor embrutant-se les mans de guix. Ens pensem que per incorporar una pissarra electrònica ja hem fet les paus amb el món tecnològic. Però a molts països europeus la tauleta digital és ja l’únic element a classe. Les aules són espais diàfans, amb grans taules que permeten els alumnes estar més a prop i interactuar entre ells. No hi ha una zona concreta pel professor, que es mou constantment, s’asseu amb ells, i els hi planteja el temari de tu a tu. Des de primària, fins a la universitat. El resultats, de moment, estan essent molt bons.

Cal entendre l’educació com la clau de volta de tot i, com a tal, cal repensar-la de dalt a baix. No s’hi val fer un nyap per tapar un altre nyap. Com amb el nou estat, cal pensar l’educació des de zero, amb una fulla en blanc. I si ja tenim mig centenar de llibres que ens parlen del futur econòmic de Catalunya, fora bo començar-ne a tenir almenys una dotzena que parlessin també de com educarem els nostres fills.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_n

Marc Perelló, professor i investigador universitari. Membre de Nettalking.

El nou país, polítiques públiques sobiranistes i justes

L’independentisme català té un clar component de regeneracionisme polític com es constata en els missatges i acció política dels seus actors, sobretot els no institucionals. No es tracta només de viure la plenitud nacional mitjançant un Estat que l’empari, sinó que els missatges tendents a ampliar la seva base social i a incorporar ciutadans al procés, insisteixen en l’oportunitat que suposa bastir un nou país de zero amb noves regles de joc: s’apel·la a la inclusivitat, a la transparència dels poders públics, a una major equitat i justícia social, a l’aprofundiment democràtic i a l’aprofundiment del dret a la bona administració ja recollit a l’Estatut, al manteniment d’un Estat del Benestar que ens podem permetre, etc.  Amb tota seguretat si la República Catalana només ha de ser un recanvi d’elits en la concepció clàssica de W. Pareto  potser no interessarà a tots els potencials interessats…

Des de la societat civil sorgeixen debats i propostes de futures constitucions per la República, i l’ANC per exemple, signa la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la pobresa energètica i els desnonaments promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la pobresa energètica, i en fa difusió en les seves comunicacions com a exemple del “Nou País” que volem. Amb anterioritat la campanya pel 9N “Ara és l’hora” anava en el mateix sentit.

Per tant, les polítiques públiques (1)  i els serveis públics vinculats a la condició de ciutadania -en la multiplicitat d’accepcions que té el concepte servei públic en l’actualitat en el marc europeu- formen part del debat nacional. És obvi, malgrat els seus detractors, que l’ independentisme no és només un debat teòric sinó un debat pràctic.

El dret d’accés a l’habitatge és una peça clau de l’Estat del Benestar. En termes fàctics, tan important per a les persones com ho puguin ser la sanitat, educació, pensions o dependència, tot i el seu diferent tractament jurídic i pes econòmic dins el global de les prestacions de protecció social als principals Estats de la Unió Europea, que en tot cas es situen a anys llum  de Catalunya. La homologació de les polítiques públiques que el facin possible i el seu finançament, amb els referents europeus que puguin ser equiparables a Catalunya, és una necessitat per fer efectiu un dret que es negligeix a la constitució espanyola i quin redimensionament  a Catalunya és imprescindible per garantir la cohesió social, tota vegada que en l’actualitat ni tan sols es pot afirmar que es compleix satisfactòriament l’obligació recollida a l’article 26 de l’Estatut quan diu que les mesures tendents a garantir l’accés a l’habitatge de les persones que no disposen de recursos suficients, és una obligació dels poders públics.

El ciutadà ha percebut la paradoxa durant la bombolla del “gap” creixent entre l’evolució dels salaris i el cost de l’habitatge malgrat l’abundant oferta, dificultant el seu accés a la majoria, fins al punt de que amb dades del 2007 del Pacte Nacional per al Dret a l’Habitatge el 60% de la demanda d’habitatge per viure-hi (1a residència) requeria ajut públic per superar el cost d’accés el llindar recomanat d’1/3 dels ingressos d’una llar tipus.

Després, durant la crisi, la perplexitat per la pèrdua de l’habitatge i incapacitat dels poders públics per fer-hi front jurídicament i econòmicament.

El cost de l’habitatge i el seu sobrecost incideixen clarament en la taxa de pobresa, determinació de les desigualtats i exclusió social tal i com han demostrat estudis recents (2). D’acord amb les dades de la UE,  i pel que fa a Catalunya l’enquesta de condicions de vida,  (3) el cost de l’habitatge -cost del lloguer o hipoteca + consums bàsics-  sobre els ingressos de les llars espanyoles, va
augmentar del 14% al 22% en el període 2005-2012. Pel que fa a les llars situades sota el llindar de la pobresa (4) aquest cost va passar del 22% al 44,1% de les llars, i pel cas de Catalunya aquest cost encara va ser més elevat, passant del 24% al 46% de les llars l’any 2012.

El “sobrecost d’habitatge” definit per la UE com aquell superior al 40% dels ingressos disponibles restant els eventuals subsidis d’habitatge afectava el 2012 a l’11 % de la població de la UE 15, però al 14,3% de les llars espanyoles i atenció, al 16,2% de les llars catalanes.

Finalment, si dels ingressos mitjans que s’utilitzen per calcular la taxa de pobresa hi descomptem el cost habitatge, la taxa de pobresa augmenta, amb especial incidència per a la població amb ingressos més baixos, atès que per a aquests segments de població el cost d’habitatge suposa la proporció més elevada de la seva renda disponible. En aquests termes la taxa de pobresa de la mitjana de la UE 15 el 2012 passaria del 16,8% al 32%, la espanyola del 22,2% al 33,6% i a Catalunya sorprèn com aquesta taxa s’enfila per sobre el 40% a les llars que viuen de lloguer, atès que és on es concentra part de la població amb ingressos més baixos.

És davant l’evidència dels desajustos del lliure mercat pel que fa a la provisió d’un bé essencial, quan es constata com a Europa actuen mecanismes públics, mitjançant ajuts monetaris per reduir el “sobrecost”, i mitjançant l’existència de parcs d’habitatge social amb massa crítica suficient per considerar-los un estoc social intergeneracional; és a dir, que perduren en el temps.

Aquí és on incideixen, d’una banda, unes transferències monetàries per habitatge dins el conjunt de prestacions de protecció social als Estats de la UE, que a Catalunya, tot i els esforços de la Generalitat, van ser l’any 2011 de 314 MEUR, el 0,73% de la despesa total en protecció social, un 0,15% del PIB, davant la mitjana de la UE 27 del 2,1% de la despesa total en protecció social, 0,6% del PIB. També tot sigui dit, inferior a la despesa global espanyola de 2.436 MEUR (0,9% del total dels comptes de protecció social, un 0,23% del PIB). França un Estat al que ens podríem equiparar si fóssim independents a aquests efectes, atès que la productivitat per hora treballada és similar a la catalana, 43,8 €/hora contra 42,5 €/hora (5), hi destina un 2,6 % de la seva despesa social, el  09% del seu PIB. Fem números.

D’altra banda, pel que fa al parc d’habitatges socials amb algun tipus de règim jurídic que els facin assequibles a preus sota mercat -públics o privats, qualificats de protecció oficial o provinents del mercat lliure amb preus subsidiats gestionats per entitats que es dediquen a la mediació en el lloguer social, en règim de lloguer, dret de superfície o qualsevol altre que garanteixi que es mantingui el parc-, es constata que a Catalunya no superen els 60.000 habitatges, un 2% dels habitatges de 1a residència, enfront una mitjana de la UE 15 del 15%. En altres paraules 67 habitatges/1.000 habitants, enfront els 8 habitatges/1.000 habitants catalans, pel que caldria tenir un parc de 500.000 habitatges (6).

Pel que fa a la despesa social adient en matèria d’habitatge i al risc de pobresa diferencial es constata el llast de ser espanyols, quelcom que podrem resoldre amb l’administració sobirana dels nostres recursos. Pel que fa a la inexistència de parc també caldran recursos per dotar-lo, però a diferència dels subsidis d’habitatge no està clar que això sigui suficient: caldrà vèncer la inèrcia d’algunes polítiques públiques heretades d’Espanya, bàsicament el sistema de desqualificació dels habitatges protegits pel simple transcurs del temps.

Tal i com s’ha constatat (7) aquest percentatge ínfim de parc social és conseqüència directa del fet que els habitatges protegits, tradicionalment, un cop
exhaureixen el seu termini de qualificació s’incorporen al mercat de renda lliure, terminis que estableixen els diferents plans d’habitatge. És impossible el desenvolupament de la provisió d’habitatge com a servei d’interès general, si cada 10, 15 o 30 anys l’estoc social desapareix com passa en l’actualitat i com a mínim en els darrers 40 anys. I si es qüestionen els sòls en el planejament urbanístic destinats a la construcció d’habitatge protegit.

Si estem d’acord que el primer repte de la política  d’habitatge és garantir que el preu de l’habitatge s’ajusti en el possible a la renda de les famílies i a l’evolució dels salaris, convindrem  que la prevenció de les bombolles no està a les mans dels responsables de la política d’habitatge, però sí de les autoritats de la república responsables del disseny macroeconòmic (8).

El segon i tercer repte consistent en què qui tingui habitatge no el perdi -sistema d’ajuts-  i facilitar l’accés als qui no poden accedir a un habitatge en el mercat de renda lliure -parc d’habitatge protegit/social/assequible- sí que estarà en mans dels responsables de la política d’habitatge si compten amb els recursos adients i superem inèrcies culturals.

En una economia oberta hi ha coses inevitables però d’altres si. Els augments de preu probablement ho siguin, les bombolles no, com s’ha constatat entre els diferents Estats de la UE en la dècada 1997-2007.

En qualsevol cas sempre caldrà acció pública per evitar bombolles i corregir les disfuncions del mercat per la provisió d’habitatge a preus adequats per a la majoria  i per mitigar el sobrecost d’habitatge i el risc de pobresa associat. En qualsevol cas tots tres reptes en mans de la República oferiran majors garanties lluny del llast espanyol.

(1)- “ Tot allò que un govern decideix fer o no fer” (TR Dye. Understanding Public Policy. Prentice Hall. Englewood Cliffs, 1992); “resultat de l’activitat d’una autoritat investida de poder públic i d’autoritat de governar (Thoening i Meny).

(2)- “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. C.Trilla. Revista Econòmica de Catalunya nº 69. Juny 2014.

(3)- EU-SILC 2012.

– “ Income and living conditions in Europe” A.B. Atkinson i E. Marlier. Eurostat. Statistical books. 2010.

–  “ European social statistics”. Comissió Europea. 2013.

-“The social situation in the European Union 2009”. Comissió Europea. 2010. The effect of the housing costs on the risk of poverty.

– Explotació de dades per Catalunya de l’Enquesta de condicions de Vida 2012. Idescat/INE continguda a l’article  “Habitatge i estat del benestar a Catalunya”. Vid. peu de pàgina 2.

(4) – La taxa de pobresa relativa d’acord amb els criteris d’Eurostat seguits per l’INE i Idescat el conformen el percentatge de persones que viuen en llars amb ingressos anuals inferiors al 60% de la mitjana.

(5)- Informe competitivitat industria catalana i costos transversals. PIMEC febrer 2015

(6)- Un parc d’habitatge de lloguer social. Una assignatura pendent a Catalunya. Debats Catalunya Social. Propostes del Tercer Sector, nº 39. Octubre de 2014. Tere Bermúdez i Carme Trilla.

(7)- Entre d’altres “El Camí Cap a la Independència. Vol.IV Fundant un Nou País. L’Habitatge”. Francesc Sutrias/Carme Trilla. Ed. Ara Llibres 2014.

(8)- Indicadors que permeten monitoritzar la generació d’una bombolla immobiliària. F. Sutrias/C. Trilla. Ídem nota 7.

-“La productivitat espanyola es va frenar els 90 i està tornant a créixer en la mesura que reverteix els factors que van fer que es frenés. La bombolla immobiliària va absorbir el capital que s’hauria d’
haver destinat a activitats productives i innovadores. I, a mida que es reestructura la banca i el crèdit es concedeix als qui ho fan més productiu per a tothom, Espanya torna a créixer
.” Finn Kydland. Premi Nobel d’Economia. Assessor de la Reserva Federal dels USA. Contra de la Vanguàrdia 11-maig de 2015.

– “Avui l’economia es troba en un procés de reassignació sectorial, guiat per activitats i processos productius més competitius, d’acord amb les principals demandes de la societat del Segle xxi. El rellançament industria, sota els nous paradigmes tecnològics, ha de prioritzar els sectors tractors basats en la producció i els serveis industrials que incorporen com a clau competitiva el factor tecnològic, l’organitzatiu i la inversió en recerca, desenvolupament i innovació”…” …un model productiu basat en la indústria és condició necessària per afrontar els grans reptes que té plantejada l’economia catalana: el creixement de la productivitat, la reducció de la elevada taxa d’atur i la correcció de les desigualtats en la distribució de la renda”. Pacte per a la Indústria a Catalunya. Rellançar l’activitat productiva: una prioritat amb consens a Catalunya. Març 2015

Sobre l’autor:

fotocorporativaFrancesc Sutrias, advocat i membre del Comitè d’experts per a la reforma de les polítiques d’ordenació territorial i d’urbanisme a Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia.

Fonaments de transparència per evitar la corrupció

En una societat on l’economia del privilegi ocupa un percentatge prou potent respecte a la meritocràcia, la relació entre persones del mateix cercle d’activitat esdevé opaca i, en conseqüència,  la corrupció s’hi instal·la en proporcions comparables.

La voluntat d’una part de la societat  per modificar aquest comportament cultural entra en col·lisió tant amb els que intenten conservar els seus privilegis des de l’ocultació, com amb els que ho consideren una pràctica natural i coneguda entre els del mateix estatus. Els dubtes apareixen quan es valora entre millorar aquest tipus de cultura per generar comportaments favorables a la majoria ciutadana, o si cal modificar els comportaments que generin la nova cultura.

O modifiquem l’ou perquè faci millors gallines que, alhora, faran millors ous o modifiquem la gallina perquè faci millors ous d’on sortiran millors gallines. Quan els ciutadans, que prenem consciència dels efectes nocius de la corrupció sobre el propi estat del benestar, som el nombre suficient per no acceptar actuacions dilatòries ni encobridores, hem de posar-nos a caminar. Comencem per on comencem, però comencem!

Proposo tres pilars des d’on, jo crec, es pot construir l’edifici d’una societat no corrupta basada en la transparència:

 (I)

Considerant que les persones més cobdicioses fan cap allà on més cabal poden acaparar, caldrà, doncs, en primera instància vigilar el flux i recorregut del diner públic amb la màxima transparència. I com que els recursos de la hisenda pública són la derivada de l’esforç que tots els ciutadans aportem pel millor govern de la col·lectivitat, la transparència ha d’estar a la vista de tothom.

Els ens públics haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb especificació del concepte i destinatari. Així com el volum d’ingressos distribuïts en el pressupost i el seguiment de la seva aplicació.

Totes les associacions, empreses i persones físiques que participin del diner públic amb més del 10% dels seus ingressos totals en un exercici fiscal, també haurien de publicar en una web de lliure consulta totes les despeses actualitzades al dia amb el concepte i destinatari. Així com el volum de diner públic rebut conceptualment especificat.

La fiscalització de l’esmentat compliment de transparència econòmica del diner públic estaria a càrrec d’una secció especialitzada de ‘l’Oficina del Contribuent’.

(II)

L’aportació de l’esforç monedat del ciutadà a la col·lectivitat ha d’entendre’s com una contribució que posem a disposició d’aquells que creiem que ens proposen una millor aplicació. Aquests, gestors del nostre esforç, no ens poden exigir la responsabilitat de fer la liquidació de les aportacions sota amenaça repressiva de penalització. A la ciutadania se’ns pot exigir que declarem l’activitat econòmica de l’exercici i ‘l’Oficina del Contribuent’ ens comunicarà, sota la seva responsabilitat, la quantitat que hem de revertir a la col·lectivitat, indicant la quantia de lliure disposició, mecenatge, que podem destinar a les entitats autoritzades.

‘L’Oficina del Contribuent’ podria remunerar les informacions econòmiques de tercers, no contributives, que el ciutadà voluntàriament inclogués a la seva declaració. Facilitant el creuament de dades que detectin declaracions incorrectes.

Les declaracions dels contribuents tindrien la consideració equivalent a una declaració jurada.

Caldria adscriure a una de les estructures d’
estat, potser a la Sindicatura de Greuges, una oficina de protecció del delator d’actes corruptes i falsificacions documentals.

(III)

La ciutadania hauríem d’escollir directament cadascú dels nostres representants segons el nombre d’habitants i territori, així com el president de l’Estat. Els càrrecs electes aplicarien el seu programa a través d’un ‘Cos de Funcionaris’, immodificable  per motius electorals, que executaria fidelment les direccions polítiques.

Els càrrecs electes tindrien els mandats limitats i no gaudirien de més privilegis socials que els dels seus conciutadans.

Crec que sobre aquests tres pilars es pot edificar les estructures d’estat que dissuadeixin als més cobdiciosos d’acostar-s’hi per amassar fortuna. La visualitat dels fets inhibeix d’intentar irregularitats. No proposo altra cosa que conceptes, llavors que cal regar i cuidar perquè creixi l’arbre d’una societat en la que els recursos es distribueixin en benefici de millorar-la per a tots, amb la iniciativa personal de cadascú i sense les persones ni entitats que s’atorguen el privilegi d’apoderar-se de l’esforç que aportem la resta de conciutadans.

Hem d’actuar sobre l’ou o sobre la gallina, per millorar-nos, però no ens podem permetre que alguns es vulguin menjar l’ou o la gallina.

Sobre l’autor: 

20150502_114009

Joaquim Campanyà, empresari i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.

‘Més enllà del 27S: estructures d’estat i procés constituent’

Resum dels continguts del dinar-àgora SiJ amb el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo.

requejo

Per començar, el professor Requejo ha avançat que se centraria més en el “com” i en el “quan” del procés constituent, més que no pas en el “què” i el “perquè”. En aquesta línia, ha qualificat l’actual escenari com de “ruptura”, ja que, segons ell, no hi ha cap dada objectiva que faci pensar que una “tercera via” pugui tenir èxit (ni tan sols amb un canvi de govern a nivell estatal a finals d’any).

Tot seguit, ha descrit les cinc fases que planteja per al procés constituent:

1- ELECCIONS

La primera, i alhora indispensable, passa per aconseguir una majoria absoluta dels partits independentistes en les eleccions del 27 de setembre. Segons el professor Requejo, tres són les estratègies que els partits sobiranistes haurien de seguir: convèncer als partidaris, persuadir als indecisos, i dissuadir als unionistes (a fi de que no votin). Aquestes formacions haurien d’oferir un projecte engrescador i modern per a tota la ciutadania, o dit d’una altra manera, un projecte “nacional” i no “nacionalista”. Donant per aparcat el debat sobre la llista única, el professor Requejo ha defensat que, només amb la majoria d’escons (i no necessàriament dels vots), ja quedaria legitimat iniciar aquest procés, perquè les regles de joc són les d’unes eleccions, no les d’un referèndum. El professor ha insistit, però, en la necessitat de crear una junta electoral catalana abans del 27S.

2- NOU GOVERN

La segona fase consistiria en la formació del nou govern, previsiblement de coalició. Requejo s’ha mostrat escèptic en la idea de canviar el lideratge del procés. També ha defensat que cal el govern “més potent que ha tingut mai Catalunya”. Segons el professor, és clau la unitat estratègica dels partits independentistes i la confiança mútua entre ells.

3- DECLARACIÓ SOLEMNE

El Parlament, arribat en aquest punt, hauria de declarar, de forma solemne, que inicia un procés d’independència, fet que no és el mateix que declarar la independència.

4- ESTRUCTURES D’ESTAT

En aquesta fase s’haurien de perfilar les estructures d’estat, cosa que és feina del govern. De fet, el govern ja té un informe on es detallen totes les tasques que ha de fer cada departament abans de proclamar la independència. Per a la internacionalització, Requejo considera clau la creació de la conselleria d’exteriors. S’iniciaria llavors un procés constituent amb la participació de la societat civil en l’elaboració d’una nova constitució, que posteriorment hauria de ser ratificada en referèndum. Finalment, el professor creu que la mobilització social no s’hauria d’aturar en cap moment, per no donar una imatge de que es tracta d’un procés de les elits.

5- PROCLAMACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

El darrer pas seria el de proclamar (que no declarar) la independència, desconnectant així del marc jurídic espanyol. Catalunya s’hi juga molt en aquesta proclamació, i és per això que s’hauria de fer en el moment adequat per no fer, en paraules del professor, el ridícul. En altres paraules, la proclamació s’ha de fer quan aquesta es pugui protegir, cosa que, ara per ara, no és possible. Acte seguit, s’acabaria de completar el procés constituent.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_n

Xavier Portet, és estudiant de ciències polítiques a la UPF i membre de Nettalking.  @xaviportet

Carta al Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques

Benvolgut Sr. Xavier Font,

En nom de la Junta Directiva de Sobirania i Justícia, en nom de la presidenta de l’entitat, Isabel-Helena Martí i Castell, i en el meu propi, us manifesto una sincera consideració de suport en relació amb els darrers esdeveniments que han transcendit de la corporació que vostè presideix, el Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques (CETOP).

Sobirania i Justícia és una associació que té l’objectiu de promoure la independència de Catalunya. Nogensmenys, el reclam d’una Catalunya sobirana va íntimament lligat a oferir els nostres mitjans a totes aquelles persones que, d’alguna manera, reben un tracte inic per part dels aparells de l’Estat espanyol.

Els darrers dies hem estat coneixedors que, des del CETOP, dolguts i desdenyats pel seu infrafinançament tot i ser el col·legi que més diners genera de l’Estat, s’ha demanat als seus membres que deixin de pagar la quota al col·legi espanyol i paguin directament al col·legi català. En conseqüència, volem fer explícita la solidaritat amb la seva situació, així com la confluència amb la seva causa.

Davant d’això, la Junta Directiva de Sobirania i Justícia també els vol congratular per l’actitud ferma i valenta que estan demostrant. És un orgull pel país veure com sectors d’arreu es mobilitzen per erigir una Catalunya més digna, atès que, al cap i a la fi, són les petites passes que es fan al dia a dia les que acabaran esdevenint decisives per aconseguir un escenari de sobirania, igualtat i justícia social.

Us demano que feu extensiva aquesta felicitació als membres del vostre equip. Resto a la vostra disposició per a qualsevol acció conjunta en la que puguem col·laborar.

Aprofito l’avinentesa per saludar-vos atentament.

Sobre l’autor:

Sense títol

David Pla, estudiant del Màster de Formació del Professorat d’Eso i Batxillerat a la UB, i membre de la Junta directiva de Sobirania i Justícia.

Eleccions per la independència

No ens enganyem. L’Estat espanyol avança. Ja és així des de fa temps. Si mirem què passava els anys 2003 i 2004 ja vèiem informes que ens parlaven d’una “amplia autonomia de baixa qualitat”, més administrativa i de gestió que no pas de decisió. I volíem fer un nou Estatut, dèiem, per “blindar” les competències autonòmiques i evitar que l’Estat continués avançant en àmbits que consideràvem, i eren reconeguts a l’Estatut del 79, com de competència exclusiva autonòmica.

Ja sabem com va acabar aquella aventura. Tot plegat va tenir l’efecte contrari. La sentència 31/2010 del TC va venir a dir que l’Estatut no val per res, o per molt poc. A partir d’aleshores no hi ha àmbit on l’Estat no s’atreveixi a legislar i reglamentar amb detall, i a imposar més i més obligacions de control.

L’Estat actua sistemàticament. La crisi ha ajudat a configurar un discurs on la diversitat es contraposa a l’eficàcia. A l’octubre del 2012 es va crear la Comissió estatal per a la reforma de les administracions públiques (CORA), que des de l’agost de 2014 compta amb una estructura permanent (OPERA) des d’on es dissenyen les polítiques d’homogeneïtzació. Així s’ha aprovat des de la Llei de garantia de la unitat del mercat, a la Llei de tractats i acords internacionals, passant per la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, entre d’altres.

En matèria de finançament els mecanismes d’estabilitat pressupostària i control de despesa s’imposen sense o amb poc marge a les Comunitats Autònomes. En relació a la llengua i l’ensenyament la LOMCE qüestiona el model d’immersió lingüística a Catalunya i l’ensenyament del català a tot l’Estat espanyol.

En aquest context la reivindicació de la independència per Catalunya es fa real i necessària. Som conscients d’haver exhaurit totes les terceres vies, i ara volem la independència. El canvi de paradigma ens fa mirar l’ordenament jurídic d’una altra manera. Hem intentat fer un referèndum o una consulta a la ciutadania catalana, com a Escòcia o al Quebec, però el legislador estatal ha elaborat complexes impediments encadenats que dificulten avançar per aquesta via. Tanmateix, estem al començament del camí. Encara tenim el gran paraigua d’estar en un Estat democràtic membre de la Unió Europea i que ha signat el Conveni Europeu de Drets Humans i, per tant, sotmès al concepte occidental de democràcia. Això inclou la protecció mínima dels drets fonamentals de llibertat ideològica, d’expressió i d’associació d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. I inclou també l’eina estrella de la democràcia, la imprescindible: les eleccions.

Des del s. XIX s’ha lluitat molt per aconseguir la no discriminació en el vot, en el sufragi actiu, especialment de les dones i per motius racials. Però a les darreries del s. XX, i primers decennis del XXI s’ha plantejat també amb força l’abast del sufragi passiu a les eleccions: es poden presentar a les eleccions aquells qui qüestionen l’Estat i en volen la secessió? La resposta donada pel Tribunal Europeu de Drets Humans en nombroses sentències és contundent. No hi ha democràcia sense pluralisme. Una de les característiques principals de la democràcia resideix en la possibilitat que ofereix de debatre mitjançant el diàleg i sense recórrer a la violència les qüestions que plantegen els diferents corrents d’opinió. La democràcia es nodreix de la llibertat d’expressió de manera que un partit polític pot fer campanya a favor d’un canvi de legislació o d’estructures legals o constitucionals de l’Estat, amb dues condicions: 1) els mitjans utilitzats han de ser legals i democràtics; 2) el canvi proposat ha de ser compatible amb els principis democràtics fonamentals. El fet que un partit polític cridi a l’autonomia o fins i tot a la secessió d’una part del territori no és suficient motiu per justificar la seva dissolució en base a la seguretat nacional. En una societat democràtica i de dret, les idees polítiques que desafien l’ordre existent sense posar en qüestió la democràcia, i la realització de les quals és demanada per mitjans pacífics, han de gaudir d’una oportunitat efectiva mitjançant la participació política plural (v per totes la STEDH de 2005 UMO Ilinden contra Bulgària i STEDH de 2009 Herri Batasuna contra Espanya).

La llibertat de la democràcia és la que fa possible que pensem en la llibertat del nostre país. Sense límits i sense dissimular. El 27 de setembre tindrem una oportunitat per fer-la realitat.

Sobre l’autora:

Feliu

Dolors Feliu, jurista i Directora dels Serveis Jurídics de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

 

Quin model de convenció constitucional necessita Catalunya?

No som l’únic país que està contemplant la possibilitat de celebrar una convenció constitucional. També s’ho està rumiant el Regne Unit (1). El procés de devolution impulsat aquests darrers anys, sobretot des d’Escòcia, ha generat importants canvis constitucionals en un degoteig, discontinu en el temps i asimètric territorialment, d’acords polítics que es veu necessari harmonitzar. Escòcia ha dit, ara com ara, no a  la independència però està abocada a donar embranzida al traspàs de noves competències de Londres cap a Edimburg. Gal·les segueix, expectant, els seus moviments. Vet aquí perquè quatre dels cinc partits d’àmbit britànic que participen en les eleccions generals del proper 7 de maig -el Partit Laborista, el Liberal, l’UKIP, i els Verds-  han apel·lat, en diferents ocasions, a la necessitat que el nou parlament promogui una convenció constitucional. També algunes veus significades del Partit Conservador han donat suport públicament a aquesta idea (2). Temen una ensorrada del Partit Laborista a Escòcia a favor de l’SNP i que, després de les eleccions, Westminster pugui està liderat per una majoria laborista feble, falcada aritmèticament pels independentistes escocesos a canvi de noves cessions competencials.

Des que la Convenció Constitucional de Filadèlfia erigí el 1787, amb els principis morals i polítics fundacionals dels Estats Units d’Amèrica, la primera democràcia liberal arreu, aquest terme, referit a un congrés de deliberació per redactar una constitució o fer recomanacions en aquesta matèria, és àmpliament usat, especialment en la tradició d’arrel anglosaxona. Però de formats de convenció, o d’assemblees, n’hi ha diversos i existeixen precedents internacionals de tots ells. Alan Renwick, professor de política comparada a la Universitat de Reading, a l’opuscle de referència After the referendum. Options For a Constitutional Convention (3) proposa alguns criteris que cal tenir en compte a l’hora d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques i definir-ne el model. Al seu entendre el mètode de discussió ha de ser curosament avaluat i planificat a fi de garantir la màxima qualitat en els resultats. I rebla el clau en assenyalar que el punt de vista per definir el grup d’individus que deliberaran ha de ser el més inclusiu i representatiu possible. En definitiva el procés constituent s’ha de dissenyar de forma que gaudeixi de la màxima credibilitat dins de la comunitat política els preceptes del qual haurà d’assumir. Si bé pot semblar sobrer recalcar, per obvi, que els ciutadans han de tenir plena confiança en el procediment establert i els efectes generats, potser no ho és tant parar esment que el mateix s’hi val pel que fa als estaments polítics. S’hi han de sentir plenament vinculats i inclinats a implementar les propostes que facin els congregats.

Actualment en els països amb una tradició democràtica avançada la participació ciutadana en els debats constitucionals es considera un factor imprescindible per dotar de legitimitat els canvis que puguin derivar-se’n. El document Scotland’s Future: from the Referendum to Independence and a Written Constitution (4), porció avançada el febrer de 2013 del llibre blanc que publicaria posteriorment el govern escocès,  proposa, en cas d’independència, la celebració d’una convenció en la que els ciutadans, entitats de la societat civil i polítics estableixin els fonaments d’una constitució escrita:

 “The process by which Scotland adopts a written constitution is almost as important as its content… The Scottish Government believes a constitutional convention should ensure a participative and inclusive process where the people of Scotland, as well as politicians, civic society organizations, business interests, trade unions and others, will have a direct role in shaping the constitution” (*)

El text també cita el cas d’assemblees ciutadanes celebrades a dues províncies del Canadà, la Colúmbia Britànica (2005) i Ontàrio (2007), i a Europa (Països Baixos, 2006) per estudiar possibles esmenes en el sistema electoral. En cap d’aquestes ocasions, però, fou possible convertir en un nou ordenament jurídic les propostes. Bé perquè es desestimà posteriorment en referèndum, bé perquè el govern no hi tingué voluntat d’implementació. El Consell Constitucional d’Islàndia (2011) és, en aquest sentit, paradigmàtic. S’establí amb 25 membres de la societat civil elegits directament pels ciutadans. Desenvolupà mecanismes innovadors i d’alta qualitat en els debats però, a data d’avui, no ha aconseguit tampoc fer promulgar la nova carta magna. El text constitucional es referendà mitjançant una consulta no vinculant, celebrada el 20 d’octubre de 2012, que no arribà al 50% de participació (48,7%). La proposta constitucional aconseguí sumar un 67% de sufragis afirmatius. Tanmateix, després d’unes eleccions generals, el nou govern i parlament rebutjaren la substitució de l’antiga norma capçalera.

El model d’assemblea mixta (ciutadans i polítics) és el que, malgrat haver suscitat d’antuvi un cert grau d’escepticisme, si no cinisme, avui ha estat més reeixit en la seva capacitat d’aconseguir un suport institucional ampli. Aquest és certament el cas de la Convenció Irlandesa (2012-2014). El primer ministre de la República d’Irlanda Enda Kenny ha convocat un referèndum el proper 22 de maig per preguntar als ciutadans sobre el matrimoni homosexual i la reducció de l’edat mínima per ser candidat presidencial, seguint així, de moment, dues de les divuit recomanacions fetes per la convenció. El model irlandès està sent estudiat seriosament al Regne Unit com a possible referent (5). Catalunya podria també desenvolupar un model propi inspirat en aquesta experiència capdavantera.

 (1) – Constitutional Conventions: Possible Options in the New Parliament, Library Note, House of Lords, Westminster, 20/03/2015

(2) – General Election 2015: Why a Con-Lab coalition may be needed to save the United Kingdom, Lord Baker of Dorking, The Independent, 6/03/2015

(3) – After the Referendum. Options For a Constitutional Convention, Alan Renwick, The Constitution Society, 2014

(4) –  Scotland’s Future: from the Referendum to Independence and a Written Constitution, The Scottish Government, febrer 2013

(5) – The UK has much to learn from the Irish constitutional convention, Clodagh Harris, blog, The London School of Economics and Political Science (LSE)

(*) “El procés pel qual Escòcia adopti una constitució escrita és quasi tan important com el seu contingut… El Govern Escocès creu que una convenció constitucional ha de garantir un procés participatiu i inclusiu en què la gent d’Escòcia, alhora que polítics, organitzacions cíviques, ens empresarials, sindicats, entre d’altres tinguin un paper directe en la definició de la constitució”.

Sobre l’autora:

uTrRcaxL

Isabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia.  @IsabelHMarti