De la inconsistència a la irrellevància política

Les eleccions del 27-S serviran, així ho espero, per fer realitat el mandat democràtic que ens permeti fer el trànsit cap al nou Estat català. Però també tindran un efecte clarificador i permetran veure com el panorama polític català sorgit de la transició espanyola del 1976-1978 va quedant enrere i amb ell la progressiva residualització d’alguns vells partits que fins fa relativament poc eren forces centrals en la política de la Catalunya autonòmica.

Per fer una mica de prospectiva de com poden anar les coses, voldria fer un petit repàs de les actituds polítiques inconsistents adoptades per les formacions de tradició catalanista que s’han despenjat del procés d’independència i que amb la seva decisió s’han marginat del tronc central del catalanisme actual. El primer que cal dir és que ningú els n’ha exclòs. Prou temps i esforços s’han esmerçat per part de molta gent per intentar que fossin conseqüents amb el rebuig de PP i PSOE de ni tan sols tolerar el dret a decidir que afirmen (o afirmaven defensar).

Des del meu punt de vista, el motiu principal (a banda dels motius identitaris espanyols d’alguns) és el conservadurisme d’aquestes forces polítiques. Molt sovint, sota l’excusa de grans proclames de progrés i de justícia social (amb les quals tothom s’hi pot identificar) s’hi amaguen posicions molt conservadores, timorates o fins i tot reaccionàries. Són partits que han renunciat a ser part del motor de canvi, que a Catalunya ara ja no pot ser altre que la independència com a únic mitjà creïble per fer un país nou. Són forces polítiques que s’han quedat sense programa per al futur polític de Catalunya com a comunitat nacional just en el moment en que aquest tema ocupa la centralitat del debat polític. Les apel·lacions al “seny”, a un “diàleg sense renúncies prèvies”, a la “reforma federal de la Constitució Espanyola” i a un “procés constituent català en el marc d’un procés constituent espanyol, però no subordinat a ell” sonen sospitosament iguals, de fet sonen a pura excusa, a enganyifa.

En el cas de les restes d’UDC, hem vist com en poques setmanes la cúpula dirigent ha passat de defensar una pregunta (abstrusa i condicionada) “per donar suport al procés”, una pregunta que deien que era inclusiva i on hi cabien totes les sensibilitats, des del federalisme a la independència, fins a sentir manifestacions gens ambigües de Duran Lleida, en el sentit que la independència de Catalunya no només no és possible, sinó que no és desitjable. Però si Duran no ens ha enganyat (hem sigut espectadors de tantes maniobres seves per posar pals a les rodes del procés!), sí que sorprenen determinades manifestacions del seu delfí Espadaler sobre el president Mas i sobre el procés polític català d’una duresa tal que podrien ser fetes pel mateix Rajoy. Del delfí Espadaler, sincerament, jo n’esperava més fair play, com hauria correspost al fet d’haver estat durant anys una persona de confiança del president Mas i haver patit en primera persona, com a conseller d’interior, tot el menyspreu institucional d’un personatge tan sinistre com el ministre Fernández Díaz. Ara ja és absolutament evident, però, que per a l’actual UDC l’ideari teòricament confederal (una confederació exigeix la plena sobirania prèvia de les entitats que s’uneixen) i el llegat de Carrasco i Formiguera són absolutament paper mullat. El seny que ara prediquen fa la mateixa olor de naftalina nacional que la posició reaccionària de la Lliga de Cambó durant el debat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934. Però el més sorprenent de tot és com en poques setmanes hem assistit a una sobreexposició mediàtica d’UDC que fa plantejar la pregunta de com pot un partit minúscul i hiperendeutat pagar anuncis a tota plana a La Vanguardia sense que els seus creditors se li tirin al damunt? Com pot tenir Duran ara tanta presència als mitjans espanyols? La resposta la pot imaginar cadascú. Cui prodest UDC?

De les famoses dues ànimes del PSC, després de les escissions de MES i Avancem, així com un llarg degoteig de personalitats, ja quasi només en queda la del PSOE. En el PSC l’ideari de Pallach és ben mort i enterrat. Resulta grotesc que la gran oferta electoral de renovació del PSC sigui presentar l’esmunyedís i incombustible Miquel Iceta i la no menys incombustible Carme(n) Chacón. Fa poc hem sabut que el seu programa electoral ja no inclourà el dret a decidir, ni tan sols amb un referèndum legal i pactat amb l’Estat, perquè “el 9-N ja es va demostrar que a Catalunya no hi ha una majoria independentista”, segons Iceta. La cirereta del pastís de la descomposició política d’un partit que s’ha quedat sense projecte nacional (i, de fet, també sense projecte social) l’ha posada darrerament l’inefable Àngel Ros, alcalde de Lleida, amb el seu pacte municipal amb C’s, que inclou el canvi del reglament d’usos del català per treure-li el caràcter de llengua preferent. Àngel Ros figurava que era del sector catalanista, crític amb Pere Navarro, … fins que el van promoure a president del partit. Les manifestacions d’Iceta sobre el dret a decidir i la trajectòria de Ros em semblen magnífics exemples del cinisme polític més rebutjable i em recorden la boutade de Marx (Groucho): “senyora, jo tinc uns principis, i si no li agraden …,  en tinc uns altres”. Però pot una formació política aguantar tanta desorientació ideològica respecte del projecte de futur per al país al qual suposadament vol servir? És el PSC encara un instrument de servei al país o ja només és definitivament una simple màquina endogàmica que lluita per la seva pròpia supervivència i per preservar els seus interessos (les menjadores d’uns quants)?

El cas d’ICV és d’aquells més curiosos. Segons es diu, entre un 30% i un 40% de la seva militància seria clarament independentista. L’espectre d’una eventual divisió interna han convertit a Herrera i Camats en els nous mentors de “la puta i la ramoneta”, un cop desnonades de CiU i també de CDC.  Una vota sí-sí i l’altre sí-no, i tots contents. Em sorprèn la docilitat del partit en acceptar la seva autodissolució en una estructura com Podem(os), un producte més del màrketing televisiu que de la ideologia, com C’s, per més que l’operació es disfressi de “confluència de les esquerres” sota l’eslògan conjuntural de “Catalunya, Sí que es Pot” (CSQEP). Em sorprèn també com Herrera i Camats han acceptat resignadament sortir d’escena i ni tan sols presentar-se a les eleccions del 27-S. I em sorprèn encara més la docilitat d’un sector independentista, amb persones de vàlua, com Jaume Bosch, Ricard Gomà, Toni Morral, Teresa Mira, Enric de Vilalta, Sara Vilà …., a qui, malgrat tot, ara semblen pesar més les sigles de partit que no pas l’oportunitat excepcional que serà el 27-S.  I em resulta irritant la inconsistència dels arguments d’ICV. Per exemple, quan acusen Romeva de ser el salvavides de les “polítiques neoliberals de Mas” o quan alguns diuen que la independència no la volen si l’ha de fer Mas, obviant la transversalitat ideològica de la llista Junts pel Sí o la radicalitat de la llista de la CUP. Mentrestant no sento que qüestionin la dependència d’una Espanya casposament monàrquica, que fa polítiques directament reaccionàries de “nation building”, atribuïbles tant al PP com al PSOE, invertint els nostres diners AVEs ruïnosos, mentre buiden la caixa de reserva de la seguretat social. Em sap greu, en definitiva, veure com indueixen a molta gent de bona fe a creure que un intent de reedició a escala catalana de la victòria d’Ada Colau a Barcelona serà l’avantsala d’un canvi a Espanya que permetrà l’autodeterminació de Catalunya. És curiós observar com ICV s’ha rendit amb armes i bagatges al projecte polític d’un partit tan líquid com Podem(os). Un partit que en termes nacionals en quatre dies ha passat de defensar el dret d’autodeterminació de les nacionalitats d’Espanya a condicionar-lo a un procés constituent espanyol, que tots saben impossible, no només perquè ho asseguren totes les enquestes demoscòpiques, sinó perquè la constitució espanyola és irreformable sense un acord entre el PP i el PSOE. Esgarrifa sentir com Podem(os) promet la lluna en un cove, amb un populisme tronat, mentre que, en termes socials i constitucionals, és cada cop menys rupturista i cada cop és més monàrquic. En aquest sentit, sento pena quan llegeixo les manifestacions d’un vell lluitador veïnal com Lluís Rabell justificant els elogis ditiràmbics que prodiga Pablo Iglesias a Felip VI, dient que ell és republicà de cor, però que Podem(os) i Iglesias no poden anar més de pressa del que permet el sentiment de la seva base electoral. I em semblen democràticament inacceptables expressions com les de Gemma Ubasart, parlant d’explotar “l’odi a Mas” o de personatges obertament sectaris com Albano Dante Fachín, que, convençut de la seva superioritat moral, centra els seus objectius en “expulsar del tauler polític a Mas i a CiU”, mentre que, per justificar la seva més que ambigüitat sobre els drets nacionals de Catalunya, desqualifiquen ERC i ara també Romeva i fins i tot Lluís Llach titllant-los de còmplices i coartada de les “polítiques neoliberals de Mas”.

Les eleccions del 27-S ens diran si les ingents inversions econòmiques destinades a crear un espai polític per a la UDC autonomista tenen algun efecte. L’objectiu confessat per la cúpula dirigent és poder constituir un grup parlamentari propi amb almenys 5 diputats (es conformen amb poc, vist que ara en tenien 16!). Qualsevol resultat inferior serà un fracàs i la viabilitat d’aquest històric partit serà més que dubtosa. En tal cas, no es pot descartar ni la jubilació forçosa de Duran, a qui els poders fàctics del Pont Aeri defenestraran sense pietat quan ja no els sigui útil, ni una segona tanda de baixes.

Quant al PSC, la seva erràtica línia política actual pot acabar de portar el partit a la seva irrellevància en el nou context polític català. És possible, però, que les contradiccions internes i la manca de poder real provoquin una nova tongada de baixes individualitzades. En tal cas els líders d’ERC i dels partits i associacions sorgits d’anteriors escissions, com MES, Alternativa i altres, haurien d’estar a l’altura per facilitar la recomposició de l’esquerra en el nou mapa polític català.

Per acabar, la situació més interessant es donarà en el sí de la coalició CSQEP. Ho serà perquè, d’entrada, no crec que tinguin cap possibilitat de guanyar les eleccions ni de governar en coalició amb la “casta” del PSC. En segon lloc, perquè no són pas cap bloc monolític, sinó una amalgama l’únic ciment de la qual és posar un govern d’esquerres a la Generalitat (sense ni preguntar-se com pagarien les factures). I en darrer terme, perquè el més probable és que les eleccions espanyoles del novembre donaran com a resultat una coalició PP-C’s o bé una coalició PSOE-C’s. Sense poder assolir cap dels seus objectius, el ciment que aguanta junts CSQEP es desfarà i espero que, almenys una part d’ells, els que fien de bona fe el dret d’autodeterminació de Catalunya a un canvi a l’Estat espanyol, espero que entendran definitivament que, ironies de la vida, l’únic procés rupturista real per a l’Estat espanyol, l’únic que obrirà la porta a la seva regeneració democràtica, és la independència de Catalunya. Només espero que quan obrin els ulls no sigui massa tard.

Sobre l’autor:

foto Ricard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@GeneCasals

Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

Alerta amb la termodinàmica de la política catalana

El primer principi de la termodinàmica diu que l’energia total d’un sistema es conserva.  Dit d’una altra manera i aplicat al sistema-Catalunya, per anar de l’estat 1 (dependent) a l’estat 2 (independent) l’energia o esforç que ens costarà serà el mateix, hi anem pel camí que hi anem. El científic i escriptor anglès Charles Percy Snow ho enunciava més entenedorament tot dient “Vostè no pot guanyar”, és a dir, no es pot obtenir quelcom a canvi de res. O com deien els nostres avis: “duros a quatre pessetes, no n’hi ha”, o “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

En el procés que està vivint el nostre país cap a la recuperació de la independència, de vegades sembla talment que tots plegats, especialment els nostres líders, ens han assegurat que arribarem a l’estat 2 (independent) sense despentinar-nos, que amb el sistema veí (l’estat espanyol) no hi tindrem cap intercanvi energètic… perquè ho estem fent d’una manera tant escrupolosament democràtica que ni se n’adonaran o no hi podran fer res de res per impedir-ho.

Fins ara, en ocasions ha semblat que volíem defugir d’afrontar realment el repte. El defugíem plantejant manifestacions, processos participatius, eleccions, vies catalanes, eleccions plebiscitàries, llistes unitàries, llistes conjuntes…i arronsant-nos quan el tribunal constitucional espanyol o qualsevol altra instància del sistema veí ens amenaçava amb un intercanvi energètic desfavorable.

Vivim uns moments de renovat entusiasme nacional. Per tal d’assegurar  que aquest cop es compleixi l’objectiu plantejat d’arribar a l’estat 2 (independent) calen dues coses: unitat d’acció i fermesa:

1.- UNITAT D’ACCIÓ. Llista única, unitària o transversal, o bé llistes separades amb marca o estratègia comuna? Tant és! No us n’adoneu? No és el què, és el COM allò que importa! L’important és la unitat d’acció, que els votants veiem que la o les candidatures que es presenten van alhora, formen un equip, segueixen una estratègia comuna i obeeixen unes directrius úniques. Cal unitat en l’objectiu i claredat en l’acció. Els proposo que l’acció passi per arribar a la independència seguint el descrit a l’informe 10 del CATN. Aquestes directrius úniques, provinents d’un lideratge clar i per tots acceptat són una de les greus mancances del procés. Cal que els diferents petits líders acordin i acceptin un lideratge únic i una unitat d’acció que tots tinguem clara. Ara tot just s’albira un inici de liderat compartit. Cal concretar-lo, enfortir-lo i seguir-lo.

2.- FERMESA. Si s’aconsegueix la unitat d’acció caldrà esperar la reacció del sistema-estat espanyol. Ja ho va fer el passat 9N. Aleshores la nostra reacció no va ser prou ferma i per això estem ara parlant de plebiscitàries. Davant les previsibles impugnacions caldrà fermesa, caldrà fer un acte de sobirania i mantenir la convocatòria d’eleccions plebiscitàries amb el full de ruta també acordat i que, com diu l’informe 10 del CATN, estableix: eleccions plebiscitàries, victòria de l’independentisme, darrer intent de negociar la secessió amb l’estat espanyol i, si s’hi nega, proclamació immediata de la independència i nova convocatòria d’eleccions, ara ja, constituents amb les diferents opcions ideològiques per separat. Ara ja no es discutirà entre partidaris i contraris a la independència (ja serem un estat independent) sinó entre quines opcions ideològiques configuraran el nou parlament que elaborarà la constitució catalana. Cal exigir que tothom que es presenti com a independentista, accepti públicament que seguirà tot l’estipulat pel CATN i que arribarà fins a la independència.

En resum, cal configurar un lideratge clar que defineixi una unitat d’acció i cal una fermesa que prevegui els obstacles-impugnacions que vindran i no sarronsi. No s’arronsi. Molts ho estem esperant i no acceptaríem una nova manca de fermesa i d’acció. Acció i fermesa fins a aconseguir-ho. Donec perficiam. I aviat.

Sobre l’autor:    

P1080351 RETALL

Ramon Munné, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. @ramonmunne

Què farem el 28S?

Estic una mica sorprès. Aquests últims dies m’he trobat amb alguns amics que, aparentment preocupats, em preguntaven què passaria el 28S amb el Barça segons el resultat de les eleccions. Si tota la campanya que fa mesos estem vivint sobre el futur de Catalunya es pot arribar a centrar amb el futbol potser que ens ho fem mirar.

Però no és aquest tema el que crec tenim que considerar sinó el fet, realment trist i preocupant, que després de mesos de discussió, després de mesos d’enfrontaments, després de mesos de manifestacions increïblement nombroses i compartides, després dels reiterats clams de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Sobirania i Justícia i gran nombre d’associacions demanant la unió dels partits polítics, demanant incloure la real necessitat d’una independència de Catalunya per sobreviure en els seus programes, seguim amb una temença a la desunió.

Es increïble que uns partits polítics que es diuen catalans, catalanistes, sobiranistes i independentistes (no podíem fondre l’objectiu en una única paraula?) estiguin encara en un tira i arronsa indigne de la situació en què estem vivint i del futur que ens hi estem jugant.

Els partits catalans de dretes i els d’esquerres mai es posaran d’acord amb el seu programa. No cal perdre el temps. Hi ha un sol objectiu comú: la independència. Després el poble català ja decidirà el partit que desitja porti a termini aquest objectiu.

És lamentable que una persona, el que escriu aquest text, nascut al 1933 no hagi pogut viure mai, en el transcurs de la seva vida, en un país lliure. Abans que arribés al que es deia l’ús de raó ja estava sotmès a una dictadura que va ser llarga, seguit d’una transició que encara no ha acabat i que al pas que va pot quedar en un bluf que plorarem durant molts anys.

No m’importa, ara, el partit que portarà el país al desenvolupament de la seva llibertat després del 27S. No m’interessa. Ja arribarà el dia i el moment per decidir-ho, però de res servirà tot el que s’ha aconseguit si les males relacions entre els partits segueixen tan esquifides i oposades com fins avui.

No entenc com la tasca feta fins avui pugui quedar, ara, congelada per la figura d’Artur Mas. No sóc partidari ni contrari a la seva actuació però s’ha esforçat, s’ha posat a primera línia, ha posat a disposició del país el seu futur, se l’ha jugada, està en mans de la justícia forana. Tan difícil és, senyors polítics catalans, fer un front comú (COMÚ), confluint el futur de Catalunya en una sola proposta i deixar altres temes per el 28S?

Sé que aquest escrit servirà de poc, els polítics catalans (no tots) estan encegats pel poder del seu partit i obliden el futur de Catalunya. Passaran a la història. D’ells depèn que passin com a bons catalans o com a botiflers o lerrouxistes.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

No podem renunciar a la història

Darrerament sentim afirmacions de caràcter històric a càrrec de personatges de la política espanyola que es pressuposa que coneixen la història. Però les seves paraules, si alguna cosa posen de manifest, és la seva ignorància, o tergiversació, sobre allò que prediquen.

No podem renunciar a la història, i més quan durant el franquisme se’ns va amagar a tota una generació de catalans en un intent de genocidi cultural. Ara volen fer creure que no en tenim d’història, i que en el millor dels supòsits no érem res perquè estàvem subordinats a altres regnes. La història, però, està prou documentada per desmuntar les seves mentides.

A l’edat mitjana Catalunya era una nació prou consolidada amb institucions i constitucions pròpies, reconeguda internacionalment. I aquest estatus el mantinguérem fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Només cal repassar els tractats internacionals, com el Pacte de Gènova del 1705 i el Tractat d’Utrecht 1713, per constatar-ho. Dissortadament pel “derecho de conquista” vàrem perdre la nostra independència. Si algú encara té algun dubte que llegeixi el Decret de Nova Planta de Felip V, de l’any 1716, que explicita que Catalunya serà governada d’acord amb les lleis de Castella.

Les unions matrimonials no varen representar altra cosa que unions dinàstiques, i en cap cas la submissió dels territoris, perquè els territoris mai no van perdre les seves institucions, les seves lleis, la seva moneda, el seu exercit, la seva parla, és a dir: la seva independència. L’actual reina d’Anglaterra i d’Irlanda del Nord és també monarca de quinze estats més, entre els quals hi trobem el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Algú qüestiona la independència d’aquests estats?

La unió de Catalunya i Aragó, la Confederació catalanoaragonesa, també va néixer per la via de la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó. Una confederació de regnes que va permetre un projecte comú, però on cada part mantingué la seva personalitat històrica i les seves identitats territorials. Ni aragonesos ni catalans van deixar de ser allò que eren abans de la unió matrimonial.

Parlar d’història és parlar de tot allò que ha forjat la nostra personalitat com a poble, ni millor ni pitjor que la dels altres, però la nostra. Cal recordar-ho ara més que mai, ja que volem recuperar allò que vàrem perdre per la força de les armes: la independència.

Sobre l’autor:

img022Agustí Gallart, membre fundador de Sobirania i Justícia.

Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

La crisi i l’eix social versus l’eix nacional

Des de fa més de cinc anys estem patint una crisi que ha afectat, com quasi sempre,  les classes més desvalgudes i les mitjanes.  També ha arribat amb la mateixa virulència a les petites i mitjanes empreses i als autònoms.

Les raons han estat òbvies, l’efecte de les hipoteques sub-prime i  l’esclat de la bombolla immobiliària a casa nostra, han fet que s’haguessin de recapitalitzar els bancs tot fent desaparèixer la gran majoria de caixes d’estalvis. Desapareixent així, l’aspecte més social d’aquestes entitats.

Això ha dut al rescat bancari i ha forçat  la restricció de crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses que han patit o bé els desnonaments o bé la fallida de milers de pimes i de petits comerços. Com bé es diu darrerament, hem rescatat bancs però no famílies ni petites empreses. No oblidem que a Catalunya hi ha més de 500.000 petites empreses i autònoms.

A tot això li podem afegir la tremenda influència de l’increment dels impostos, com l’IVA,  que han afectat d’una manera important el consum de les persones i la supervivència de les empreses culturals (cinemes, teatres, etc.).

Primera conseqüència: el consum de les famílies va caure d’una manera esfereïdora.

Segona conseqüència: l’atur s’ha enlairat a nivells insostenibles de més de 5 milions de treballadors i amb unes perspectives d’atur estructural del 18% en el futur més immediat.

Tercera conseqüència: la morositat ha empitjorat a nivells mai vistos en dècades portant a la fallida a milers d’empreses.

Quarta conseqüència: el Govern Central, per reduir els efectes de l’atur i seguir  les peticions de la UE, va modificar la llei laboral tot abaratint l’acomiadament dels treballadors. Es suposava que això faria que les empreses contractessin més gent perquè no hi hauria tanta restricció a l’hora d’acomiadar.

El resultat ha estat:  la desigualtat social, la precarietat, els sous baixos (mil·leuristes), el diner negre (contractes a temps parcial).

Ara diuen que estem superant la crisi i que les dades macro-econòmiques així ho indiquen. Aquí m’agradaria fer dues consideracions importants:

  • Malgrat els indicadors econòmics, no podrem donar la crisi per acabada fins que la prosperitat arribi a la gent i a les pimes. Això encara està molt lluny de que passi.

Si el benestar no arriba a la gent, la rebel·lió i els populismes estan garantits.

  • Hem perdut una gran oportunitat per fer els canvis estructurals que assegurin que una nova crisi no ens afectarà de la mateixa manera. Si tot ho basem en el turisme i els serveis, ningú ens estalviarà el següent sotrac.

És evident que la recuperació de l’economia està venint per:

– Injeccions del BCE que fa que les primes de risc siguin baixes

– Caiguda de la cotització de l’€ que impulsa les exportacions

– Abaratiment del preu del petroli que ajuda al manteniment dels costos de les empreses

Què passarà quan torni a fallar un d’aquests factors? O que una nova crisi de Grècia ho faci trontollar tot de nou?

Clarament necessitem amb urgència el suport al nostre model productiu per trencar amb l’estigma actual. El futur és la industria, les noves tecnologies i l’expansió dels mercats, sense oblidar els altres sectors. Per tot això es necessita un estat lleial al nostre entorn i vetllant pels  nostres
objectius.

Dit això, nosaltres podrem millorar la nostra situació  perquè tenim clara consciència d’allò que volem i per què ho volem. La independència significa tenir els instruments que permetin trobar respostes als problemes que té el nostre país i la nostra gent i avui tenim clarament un Estat en contra dels nostres objectius.

Com podem millorar si tot es decideix a Madrid?

Podem legislar o gestionar:

  • En matèria laboral (atur, quotes de la SS., contractes)? NO
  • En matèria de pensions? NO
  • En matèria de lleis socials (dependència, etc)? NO
  • En matèria de recaptació d’impostos? NO
  • En matèria de lleis sanitàries? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis d’habitatge? NO

Algú pot pensar que l’Estat ens deixarà actuar en aquests àmbits, que són de la seva exclusiva responsabilitat?

Algú tan il·lús pot creure que la tercera via, el federalisme, o la confederació permetrà que els catalans puguem definir el nostre futur?

Qui ens ho deixarà fer sense la força dels vots? Qui ho cregui, o s’enganya o ens enganya.

L’eix social, doncs, és indestriable de l’eix nacional. No podrem millorar si no tenim les eines per poder decidir.

L’única oportunitat de futur i de canvi és la independència.

Sobre l’autor: 

francesc sanchez

Francesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

Mas i Mas

El procés cap a la independència català té una cara al món i també dins de Catalunya. I tots sabem quina és. Sense pedigrí.

Esperem que els propers dies l’independentisme català accepti aquesta realitat i aturem aquest penós espectacle, pactant una llista unitària com Déu mana i sense experiments.

El President de Catalunya, que s’hi ha deixat la cara complint totes les promeses, que està querellat per posar les urnes en l’històric triomf de tots els catalans el 9-N i que per la independència ha trencat una coalició de 37 anys, resultaria que fa nosa.

Primer foren uns suposats estudis demoscòpics (que no vam veure mai) segons els quals separats sumàvem més, contra tota lògica i contra la Llei d’Hondt. Vivíem la ressaca de les eleccions europees del 14 i s’entén que la possibilitat del sorpasso emboirés algunes ments.

Després d’any i mig políticament erràtic, i patint pels molt reals resultats de les eleccions municipals i enquestes contrastades, Esquerra Republicana es mostra procliu a una llista transversal, això sí, sense el coco, l’objecte de totes les tírries d’una “part no menyspreable” (sic) de l’electorat. El món a l’inrevés.

Veus rellevants de l’entorn d’ERC com la d’Elisenda Paluzie argumenten que hi ha votants d’ICV o PSC per als quals la independència no és prioritat, que podrien votar sí en un referéndum però que en unes eleccions plebiscitàries rebutjarien una llista única. Segons aquest argument, tres llistes separades pro-independència permetrien recollir el màxim d’aquests vots.

A Barcelona tals votants han anat a petar a l’opció populista d’Ada Colau o s’han quedat al PSC, i en molt, molt menor mesura s’han decantat per ERC o CUP.

També addueix la Dra. Paluzie que alguns votants fins ara de CiU no volen la independència i que seguirien el President Mas amb llista pròpia, però no tant si va acompanyat de l’esquerra.

I jo em plantejo per què haurien d’estimar-se més un Artur Mas afeblit per la solitud enlloc de liderant un projecte de país.

Tot plegat em sona bastant esotèric, una cerca de tres peus al gat per evitar reconèixer que un burgès i convers està en millor posició per conduir-nos a la llibertat que l’esquerra independentista de tota la vida.

L’anàlisi de l’esquerra passa per alt un altre efecte molt més potent, el de cavall guanyador o “band-wagon effect”, que va dur tanta gent tèbia a la Via Catalana. Hi anaven perquè era el que semblava que feia tothom, el que es portava. La unió no suma, multiplica. Uns partits polítics que mostren prou sentit d’Estat per treballar per sobre d’ideologies perseguint un objectiu de país donen molta més seguretat cara a la gestió de les incerteses inherents al nostre ambiciós repte.

Una llista unitària que barregi personalitats civils amb polítics experimentats ens dóna les màximes garanties d’èxit, també per encarar la llarga i penosa gestió de la separació d’Espanya. No us pensareu pas que Madrid ens enviarà amateurs, veritat?

Qui vol ser lliure votarà per la llista, encara que no li agradi tothom.

Els partits catalans ja tindrem temps de barallar-nos pels segles dels segles! Després.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació pública, membre de Sobirania i Justícia.

La societat civil (conte)

“Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen”. Aquesta cançoneta de missa pot representar molt bé la nostra societat civil, aquesta que amb força, il·lusió, treball i constància empeny els nostres polítics a dur-nos cap a la llibertat.

Aquests polítics entomen el repte però no es posen d’acord. Els uns pel llast de l’avi i cosinets i els altres per estar immersos en un casal d’estiu permanent.

Cansats de tan estira i arronsa, els polítics es tornen societat civil i junts canten la cançoneta. Tanta civilitat no és humana, però. I alguns de la cohesionada societat civil demanen al president Mas que agafi el timó perquè és qui té el títol de patró.

I quan siguem independents, com que tindrem més cèntims i podrem fer el que ens doni la gana, aleshores, societat civil, ens farem un monument.

Sobre l’autora: 

20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Ser nacionalista és un problema de fe

Els que portem dècades maldant per recuperar les llibertats de Catalunya a vegades ens aclapara un lògic cansament, hem arribat a la conclusió que assumir la independència del País o altres formes d’estructurar el poble català és un problema de fe (patriòtica) i molts arguments a favor de la llibertat del País, tal com la somiem molts, no és evident ni sentida per certs col·lectius. És inútil amb arguments dialèctics fer passar de les diferents creences assumides pels unionistes al desig de sentir la nostra llibertat nacional plena i deixin de tenir una visió del nostre País com la seva Pàtria espanyola. També hi ha un grup desinformat que necessita pedagogia i potser són els que ara estan inclosos entre els indecisos davant el 27 de setembre i després de bolcar infinits arguments a favor de la llibertat que anhelem i imaginem com a conseqüència de la nostra fe en Catalunya des de fa molt de temps, i d’explicar el que obtindríem després del que per molts de nosaltres considerem seria l’alliberament nacional, rebem globalment dues respostes: una il·lusió incondicional i també la d’una altra gent que està enderiada en l’angoixa hamletiana que “primer és la qüestió social”, cosa que no nega ningú quan tinguem medis per fer-ho.

També es constata que algunes vegades la reivindicació social, no negada per la majoria, amaga certes reticències personals contra algun protagonista notori del procés i això té poc remei. Per bastants, la reacció a favor de la independència només és una reacció a les actuacions de l’Estat i són proclius a deixar-se engalipar davant una enganyosa oferta espanyola. Després de llargs raciocinis amb gent que aparentment semblen convençuts, de sobte t’interpel·len i et tornen a preguntar: i de la justícia social què? Tot cansa i veure com la fe en Catalunya lliure va creixent però no prou neguiteja. Des de la dècada dels 50 del segle passat la consciència nacional no para d’augmentar perquè les noves generacions, ara ja molt adultes, no varen viure les irresponsabilitats dels anys 30. Els errors d’aquells anys republicans van tenir una penitència de 80 anys d’indignitat. I val a dir que un referèndum de la forma que sigui possible dirà quants tenen com a prioritat Catalunya i quants no. La transmissió de creences i fidelitats ve determinada per la vida de la mateixa societat, amb exemples personals i adhesions continuades sense imposicions. Deriven d’una fe encomanadissa per transmissió de la nostra gent i per reacció davant la repressió històrica i present per part l’espanyolisme tronat i potent. La fe en la pàtria ve del context que un viu en família, a les institucions, a les associacions i no pas per argumentacions racionals i “les caigudes del cavall” del conversos són més aviat escasses. Confiem que les manifestacions externes com el 9N o les manifestacions multitudinàries que arrosseguen siguin profundes i representin una majoria nacional sòlida, consistent, conscient, permanent i sorda a cants de sirena dels que breguen en altres direccions.

Així, doncs l’èxit de tenir o no la majoria nacional dependrà més de la “fe” dels catalans a nivell personal que no pas d’ofertes temptadores i de promeses capcioses per desactivar futures accions alliberadores. Si hi ha molta gent que vol seguretats abans d’hora, com seria una majoria sense una fe forta i incondicional, no hi haurà independència, tampoc aquesta vegada. Mentre es posi el carro davant dels bous no hi haurà alliberament nacional ni social. I mentre que hem de fer? Doncs el que fem, caminar fins on ens porti la realitat sense defallir i passi el que passi continuar treballant per la terra promesa. Ens en sortirem.

Sobre l’autor: 

enric_cirici

Enric Cirici, enginyer
químic i membre de Sobirania i Justícia.