Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

Alerta amb la termodinàmica de la política catalana

El primer principi de la termodinàmica diu que l’energia total d’un sistema es conserva.  Dit d’una altra manera i aplicat al sistema-Catalunya, per anar de l’estat 1 (dependent) a l’estat 2 (independent) l’energia o esforç que ens costarà serà el mateix, hi anem pel camí que hi anem. El científic i escriptor anglès Charles Percy Snow ho enunciava més entenedorament tot dient “Vostè no pot guanyar”, és a dir, no es pot obtenir quelcom a canvi de res. O com deien els nostres avis: “duros a quatre pessetes, no n’hi ha”, o “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

En el procés que està vivint el nostre país cap a la recuperació de la independència, de vegades sembla talment que tots plegats, especialment els nostres líders, ens han assegurat que arribarem a l’estat 2 (independent) sense despentinar-nos, que amb el sistema veí (l’estat espanyol) no hi tindrem cap intercanvi energètic… perquè ho estem fent d’una manera tant escrupolosament democràtica que ni se n’adonaran o no hi podran fer res de res per impedir-ho.

Fins ara, en ocasions ha semblat que volíem defugir d’afrontar realment el repte. El defugíem plantejant manifestacions, processos participatius, eleccions, vies catalanes, eleccions plebiscitàries, llistes unitàries, llistes conjuntes…i arronsant-nos quan el tribunal constitucional espanyol o qualsevol altra instància del sistema veí ens amenaçava amb un intercanvi energètic desfavorable.

Vivim uns moments de renovat entusiasme nacional. Per tal d’assegurar  que aquest cop es compleixi l’objectiu plantejat d’arribar a l’estat 2 (independent) calen dues coses: unitat d’acció i fermesa:

1.- UNITAT D’ACCIÓ. Llista única, unitària o transversal, o bé llistes separades amb marca o estratègia comuna? Tant és! No us n’adoneu? No és el què, és el COM allò que importa! L’important és la unitat d’acció, que els votants veiem que la o les candidatures que es presenten van alhora, formen un equip, segueixen una estratègia comuna i obeeixen unes directrius úniques. Cal unitat en l’objectiu i claredat en l’acció. Els proposo que l’acció passi per arribar a la independència seguint el descrit a l’informe 10 del CATN. Aquestes directrius úniques, provinents d’un lideratge clar i per tots acceptat són una de les greus mancances del procés. Cal que els diferents petits líders acordin i acceptin un lideratge únic i una unitat d’acció que tots tinguem clara. Ara tot just s’albira un inici de liderat compartit. Cal concretar-lo, enfortir-lo i seguir-lo.

2.- FERMESA. Si s’aconsegueix la unitat d’acció caldrà esperar la reacció del sistema-estat espanyol. Ja ho va fer el passat 9N. Aleshores la nostra reacció no va ser prou ferma i per això estem ara parlant de plebiscitàries. Davant les previsibles impugnacions caldrà fermesa, caldrà fer un acte de sobirania i mantenir la convocatòria d’eleccions plebiscitàries amb el full de ruta també acordat i que, com diu l’informe 10 del CATN, estableix: eleccions plebiscitàries, victòria de l’independentisme, darrer intent de negociar la secessió amb l’estat espanyol i, si s’hi nega, proclamació immediata de la independència i nova convocatòria d’eleccions, ara ja, constituents amb les diferents opcions ideològiques per separat. Ara ja no es discutirà entre partidaris i contraris a la independència (ja serem un estat independent) sinó entre quines opcions ideològiques configuraran el nou parlament que elaborarà la constitució catalana. Cal exigir que tothom que es presenti com a independentista, accepti públicament que seguirà tot l’estipulat pel CATN i que arribarà fins a la independència.

En resum, cal configurar un lideratge clar que defineixi una unitat d’acció i cal una fermesa que prevegui els obstacles-impugnacions que vindran i no sarronsi. No s’arronsi. Molts ho estem esperant i no acceptaríem una nova manca de fermesa i d’acció. Acció i fermesa fins a aconseguir-ho. Donec perficiam. I aviat.

Sobre l’autor:    

P1080351 RETALL

Ramon Munné, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia. @ramonmunne

Què farem el 28S?

Estic una mica sorprès. Aquests últims dies m’he trobat amb alguns amics que, aparentment preocupats, em preguntaven què passaria el 28S amb el Barça segons el resultat de les eleccions. Si tota la campanya que fa mesos estem vivint sobre el futur de Catalunya es pot arribar a centrar amb el futbol potser que ens ho fem mirar.

Però no és aquest tema el que crec tenim que considerar sinó el fet, realment trist i preocupant, que després de mesos de discussió, després de mesos d’enfrontaments, després de mesos de manifestacions increïblement nombroses i compartides, després dels reiterats clams de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Sobirania i Justícia i gran nombre d’associacions demanant la unió dels partits polítics, demanant incloure la real necessitat d’una independència de Catalunya per sobreviure en els seus programes, seguim amb una temença a la desunió.

Es increïble que uns partits polítics que es diuen catalans, catalanistes, sobiranistes i independentistes (no podíem fondre l’objectiu en una única paraula?) estiguin encara en un tira i arronsa indigne de la situació en què estem vivint i del futur que ens hi estem jugant.

Els partits catalans de dretes i els d’esquerres mai es posaran d’acord amb el seu programa. No cal perdre el temps. Hi ha un sol objectiu comú: la independència. Després el poble català ja decidirà el partit que desitja porti a termini aquest objectiu.

És lamentable que una persona, el que escriu aquest text, nascut al 1933 no hagi pogut viure mai, en el transcurs de la seva vida, en un país lliure. Abans que arribés al que es deia l’ús de raó ja estava sotmès a una dictadura que va ser llarga, seguit d’una transició que encara no ha acabat i que al pas que va pot quedar en un bluf que plorarem durant molts anys.

No m’importa, ara, el partit que portarà el país al desenvolupament de la seva llibertat després del 27S. No m’interessa. Ja arribarà el dia i el moment per decidir-ho, però de res servirà tot el que s’ha aconseguit si les males relacions entre els partits segueixen tan esquifides i oposades com fins avui.

No entenc com la tasca feta fins avui pugui quedar, ara, congelada per la figura d’Artur Mas. No sóc partidari ni contrari a la seva actuació però s’ha esforçat, s’ha posat a primera línia, ha posat a disposició del país el seu futur, se l’ha jugada, està en mans de la justícia forana. Tan difícil és, senyors polítics catalans, fer un front comú (COMÚ), confluint el futur de Catalunya en una sola proposta i deixar altres temes per el 28S?

Sé que aquest escrit servirà de poc, els polítics catalans (no tots) estan encegats pel poder del seu partit i obliden el futur de Catalunya. Passaran a la història. D’ells depèn que passin com a bons catalans o com a botiflers o lerrouxistes.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

No podem renunciar a la història

Darrerament sentim afirmacions de caràcter històric a càrrec de personatges de la política espanyola que es pressuposa que coneixen la història. Però les seves paraules, si alguna cosa posen de manifest, és la seva ignorància, o tergiversació, sobre allò que prediquen.

No podem renunciar a la història, i més quan durant el franquisme se’ns va amagar a tota una generació de catalans en un intent de genocidi cultural. Ara volen fer creure que no en tenim d’història, i que en el millor dels supòsits no érem res perquè estàvem subordinats a altres regnes. La història, però, està prou documentada per desmuntar les seves mentides.

A l’edat mitjana Catalunya era una nació prou consolidada amb institucions i constitucions pròpies, reconeguda internacionalment. I aquest estatus el mantinguérem fins a la caiguda de Barcelona l’any 1714. Només cal repassar els tractats internacionals, com el Pacte de Gènova del 1705 i el Tractat d’Utrecht 1713, per constatar-ho. Dissortadament pel “derecho de conquista” vàrem perdre la nostra independència. Si algú encara té algun dubte que llegeixi el Decret de Nova Planta de Felip V, de l’any 1716, que explicita que Catalunya serà governada d’acord amb les lleis de Castella.

Les unions matrimonials no varen representar altra cosa que unions dinàstiques, i en cap cas la submissió dels territoris, perquè els territoris mai no van perdre les seves institucions, les seves lleis, la seva moneda, el seu exercit, la seva parla, és a dir: la seva independència. L’actual reina d’Anglaterra i d’Irlanda del Nord és també monarca de quinze estats més, entre els quals hi trobem el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Algú qüestiona la independència d’aquests estats?

La unió de Catalunya i Aragó, la Confederació catalanoaragonesa, també va néixer per la via de la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó. Una confederació de regnes que va permetre un projecte comú, però on cada part mantingué la seva personalitat històrica i les seves identitats territorials. Ni aragonesos ni catalans van deixar de ser allò que eren abans de la unió matrimonial.

Parlar d’història és parlar de tot allò que ha forjat la nostra personalitat com a poble, ni millor ni pitjor que la dels altres, però la nostra. Cal recordar-ho ara més que mai, ja que volem recuperar allò que vàrem perdre per la força de les armes: la independència.

Sobre l’autor:

img022Agustí Gallart, membre fundador de Sobirania i Justícia.

Déjà vu

Com que m’agrada la política, he seguit amb interès tots els esdeveniments tant al voltant del “procés” en general com d’alguns partits en particular. He estat atent al que passava a Unió Democràtica de Catalunya (UDC ) en dates recents. Però després he intentat recuperar de la memòria coses que havien passat en dates no tan recents a fi de visualitzar l’evolució temporal. I quan hi he reflexionat he tingut una sensació de déjà vu. M’explicaré.

A UDC ja fa molts mesos que centenars de persones que compartien (amb molts altres partits i organitzacions de tota mena) la visió d’una Catalunya independent, van anar abandonant silenciosament, respectuosament però amb un xic d’impotència i desil·lusió aquest partit. Em refereixo a persones amb conviccions profundament democràtiques, patriòtiques, amb valors tradicionals catalans, amb compromís i voluntat de sumar en l’objectiu compartit per molts i amb l’ànim de no perjudicar a ningú (i molt menys a l’organització a la qual havien pertanyut). Resumint, persones guiades per unes sinceres i profundes conviccions vers uns ideals. A tall d’exemple citaré col·lectius com “El Matí”, Sobirania i Justícia (SiJ), el Moviment Demòcrata Català (MDC), entre d’altres, sense oblidar moltíssimes persones que, a nivell individual, tenien i segurament encara tenen visions similars.

En dates més recents hem assistit a una nova situació a UDC. Pràcticament dues meitats tenien visions no només diferents, sinó contraposades respecte a l’estat futur del nostre país. En concret quin és el que pot proporcionar més benestar al nostres connacionals. Això ha derivat en la ruptura d’un dels partits més antics de l’Estat espanyol. Per una banda ha quedat UDC (que encara vol transformar Espanya) i, per altra, ha sorgit una nova formació anomenada Demòcrates per Catalunya (DpC) que aposta clarament per la independència.

Tothom és conscient de la situació en el passat recent i actual del nostre país i de la pressió popular i mediàtica existent.

No puc evitar pensar en si els membres de DpC han evolucionat sincerament vers la seva nova posició o si bé han estat induïts per l’entorn actual. Jo, que mai he estat ni d’UDC ni de DpC, no deixo de preguntar-me on eren i perquè no donaven suport a aquells companys que des de fa molts mesos van anar abandonant UDC. D’aquests no en tinc cap dubte però, vist com està la política avui dia a casa nostra, no puc dit el mateix dels nous patriotes de DpC. Com en tot col·lectiu a ben segur que hi haurà de tot, però els fets i la nostra manera d’actuar (i no les declaracions benintencionades) ens van definint al llarg del temps.

Una de les virtuts del “procés” ha estat que, finalment, tothom s’ha hagut de definir respecte al tema nacional.

Els que procurem exercitar la memòria, veiem com els que primer van deixar UDC (en molts casos van quedar-se orfes políticament) després han participat des d’altres àmbits en la ferma defensa dels seus ideals i conviccions. Són genuïns patriotes dels quals el “procés” ara no pot prescindir però que, paradoxalment, no tenen cap instrument polític (o molts pocs i d’abast molt limitat) per poder influir activament en la política actual. Justament quan més necessaris són.

Personalment, em refio més dels “sincers” que dels “induïts” però, naturalment, aquesta només és la meva opinió.

I per què dic que això és un “déjà vu”?

Doncs perquè, salvant totes les distàncies i
aclarint que cada cas és singular, hi veig una analogia amb el que va passar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) fa uns quants anys. La gran diferència és que CDC amb posterioritat no es va dividir.

Recordo perfectament que al XVè Congrés de CDC (mitjans 2008) un grup molt nombrós de militants, guiats per sinceres i profundes conviccions vers una Catalunya independent, van defensar les seves posicions però malauradament van ser derrotades. Anàlogament al cas d’UDC, aquestes persones, sense fer soroll ni causar cap problema, van abandonar la formació amb les seves conviccions i ideals i van anar a defensar-los cadascú on millor li va semblar (però tot sovint fora de la política).

Podria repetir la mateixa pregunta (ara per CDC) que he fet anteriorment: on eren els que ara defensen tan apassionadament la independència i perquè no van donar suport a aquells companys que eren sincers i convençuts patriotes?

I torno a pensar (no puc evitar-ho) en un patriotisme induït per la situació actual.

I com tot en aquesta vida, prefereixo els genuïns, sincers, amb valors i profundes conviccions sedimentades des de fa molt de temps que els nouvinguts que potser, només potser, no són tan genuïns, sincers, ni amb uns valors i conviccions profundes tan ben sedimentades.

En qualsevol cas, benvingut sigui tothom.

Però crec que Catalunya no es pot permetre en aquests moments oblidar, no fer cas o no involucrar activament en el “procés” aquelles persones que ho desitgin i que ja han demostrat amb fets (experiència, tarannà, competència, sincer patriotisme, fora de tot dubte) que posen per davant el seu ideal de país a la seva comoditat personal. Persones potser una mica desencisades actualment però amb una fortalesa interior extraordinària. Mai ens havien estat tan necessàries.

Creieu-me, si ho fem, ens anirà molt millor a tots.

Sobre l’autor:

JoanAltèsJoan Altès, enginyer químic i membre de Sobirania i Justícia.

La crisi i l’eix social versus l’eix nacional

Des de fa més de cinc anys estem patint una crisi que ha afectat, com quasi sempre,  les classes més desvalgudes i les mitjanes.  També ha arribat amb la mateixa virulència a les petites i mitjanes empreses i als autònoms.

Les raons han estat òbvies, l’efecte de les hipoteques sub-prime i  l’esclat de la bombolla immobiliària a casa nostra, han fet que s’haguessin de recapitalitzar els bancs tot fent desaparèixer la gran majoria de caixes d’estalvis. Desapareixent així, l’aspecte més social d’aquestes entitats.

Això ha dut al rescat bancari i ha forçat  la restricció de crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses que han patit o bé els desnonaments o bé la fallida de milers de pimes i de petits comerços. Com bé es diu darrerament, hem rescatat bancs però no famílies ni petites empreses. No oblidem que a Catalunya hi ha més de 500.000 petites empreses i autònoms.

A tot això li podem afegir la tremenda influència de l’increment dels impostos, com l’IVA,  que han afectat d’una manera important el consum de les persones i la supervivència de les empreses culturals (cinemes, teatres, etc.).

Primera conseqüència: el consum de les famílies va caure d’una manera esfereïdora.

Segona conseqüència: l’atur s’ha enlairat a nivells insostenibles de més de 5 milions de treballadors i amb unes perspectives d’atur estructural del 18% en el futur més immediat.

Tercera conseqüència: la morositat ha empitjorat a nivells mai vistos en dècades portant a la fallida a milers d’empreses.

Quarta conseqüència: el Govern Central, per reduir els efectes de l’atur i seguir  les peticions de la UE, va modificar la llei laboral tot abaratint l’acomiadament dels treballadors. Es suposava que això faria que les empreses contractessin més gent perquè no hi hauria tanta restricció a l’hora d’acomiadar.

El resultat ha estat:  la desigualtat social, la precarietat, els sous baixos (mil·leuristes), el diner negre (contractes a temps parcial).

Ara diuen que estem superant la crisi i que les dades macro-econòmiques així ho indiquen. Aquí m’agradaria fer dues consideracions importants:

  • Malgrat els indicadors econòmics, no podrem donar la crisi per acabada fins que la prosperitat arribi a la gent i a les pimes. Això encara està molt lluny de que passi.

Si el benestar no arriba a la gent, la rebel·lió i els populismes estan garantits.

  • Hem perdut una gran oportunitat per fer els canvis estructurals que assegurin que una nova crisi no ens afectarà de la mateixa manera. Si tot ho basem en el turisme i els serveis, ningú ens estalviarà el següent sotrac.

És evident que la recuperació de l’economia està venint per:

– Injeccions del BCE que fa que les primes de risc siguin baixes

– Caiguda de la cotització de l’€ que impulsa les exportacions

– Abaratiment del preu del petroli que ajuda al manteniment dels costos de les empreses

Què passarà quan torni a fallar un d’aquests factors? O que una nova crisi de Grècia ho faci trontollar tot de nou?

Clarament necessitem amb urgència el suport al nostre model productiu per trencar amb l’estigma actual. El futur és la industria, les noves tecnologies i l’expansió dels mercats, sense oblidar els altres sectors. Per tot això es necessita un estat lleial al nostre entorn i vetllant pels  nostres
objectius.

Dit això, nosaltres podrem millorar la nostra situació  perquè tenim clara consciència d’allò que volem i per què ho volem. La independència significa tenir els instruments que permetin trobar respostes als problemes que té el nostre país i la nostra gent i avui tenim clarament un Estat en contra dels nostres objectius.

Com podem millorar si tot es decideix a Madrid?

Podem legislar o gestionar:

  • En matèria laboral (atur, quotes de la SS., contractes)? NO
  • En matèria de pensions? NO
  • En matèria de lleis socials (dependència, etc)? NO
  • En matèria de recaptació d’impostos? NO
  • En matèria de lleis sanitàries? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis educatives? NO
  • En matèria de lleis d’habitatge? NO

Algú pot pensar que l’Estat ens deixarà actuar en aquests àmbits, que són de la seva exclusiva responsabilitat?

Algú tan il·lús pot creure que la tercera via, el federalisme, o la confederació permetrà que els catalans puguem definir el nostre futur?

Qui ens ho deixarà fer sense la força dels vots? Qui ho cregui, o s’enganya o ens enganya.

L’eix social, doncs, és indestriable de l’eix nacional. No podrem millorar si no tenim les eines per poder decidir.

L’única oportunitat de futur i de canvi és la independència.

Sobre l’autor: 

francesc sanchez

Francesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

Mas i Mas

El procés cap a la independència català té una cara al món i també dins de Catalunya. I tots sabem quina és. Sense pedigrí.

Esperem que els propers dies l’independentisme català accepti aquesta realitat i aturem aquest penós espectacle, pactant una llista unitària com Déu mana i sense experiments.

El President de Catalunya, que s’hi ha deixat la cara complint totes les promeses, que està querellat per posar les urnes en l’històric triomf de tots els catalans el 9-N i que per la independència ha trencat una coalició de 37 anys, resultaria que fa nosa.

Primer foren uns suposats estudis demoscòpics (que no vam veure mai) segons els quals separats sumàvem més, contra tota lògica i contra la Llei d’Hondt. Vivíem la ressaca de les eleccions europees del 14 i s’entén que la possibilitat del sorpasso emboirés algunes ments.

Després d’any i mig políticament erràtic, i patint pels molt reals resultats de les eleccions municipals i enquestes contrastades, Esquerra Republicana es mostra procliu a una llista transversal, això sí, sense el coco, l’objecte de totes les tírries d’una “part no menyspreable” (sic) de l’electorat. El món a l’inrevés.

Veus rellevants de l’entorn d’ERC com la d’Elisenda Paluzie argumenten que hi ha votants d’ICV o PSC per als quals la independència no és prioritat, que podrien votar sí en un referéndum però que en unes eleccions plebiscitàries rebutjarien una llista única. Segons aquest argument, tres llistes separades pro-independència permetrien recollir el màxim d’aquests vots.

A Barcelona tals votants han anat a petar a l’opció populista d’Ada Colau o s’han quedat al PSC, i en molt, molt menor mesura s’han decantat per ERC o CUP.

També addueix la Dra. Paluzie que alguns votants fins ara de CiU no volen la independència i que seguirien el President Mas amb llista pròpia, però no tant si va acompanyat de l’esquerra.

I jo em plantejo per què haurien d’estimar-se més un Artur Mas afeblit per la solitud enlloc de liderant un projecte de país.

Tot plegat em sona bastant esotèric, una cerca de tres peus al gat per evitar reconèixer que un burgès i convers està en millor posició per conduir-nos a la llibertat que l’esquerra independentista de tota la vida.

L’anàlisi de l’esquerra passa per alt un altre efecte molt més potent, el de cavall guanyador o “band-wagon effect”, que va dur tanta gent tèbia a la Via Catalana. Hi anaven perquè era el que semblava que feia tothom, el que es portava. La unió no suma, multiplica. Uns partits polítics que mostren prou sentit d’Estat per treballar per sobre d’ideologies perseguint un objectiu de país donen molta més seguretat cara a la gestió de les incerteses inherents al nostre ambiciós repte.

Una llista unitària que barregi personalitats civils amb polítics experimentats ens dóna les màximes garanties d’èxit, també per encarar la llarga i penosa gestió de la separació d’Espanya. No us pensareu pas que Madrid ens enviarà amateurs, veritat?

Qui vol ser lliure votarà per la llista, encara que no li agradi tothom.

Els partits catalans ja tindrem temps de barallar-nos pels segles dels segles! Després.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació pública, membre de Sobirania i Justícia.

La societat civil (conte)

“Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen”. Aquesta cançoneta de missa pot representar molt bé la nostra societat civil, aquesta que amb força, il·lusió, treball i constància empeny els nostres polítics a dur-nos cap a la llibertat.

Aquests polítics entomen el repte però no es posen d’acord. Els uns pel llast de l’avi i cosinets i els altres per estar immersos en un casal d’estiu permanent.

Cansats de tan estira i arronsa, els polítics es tornen societat civil i junts canten la cançoneta. Tanta civilitat no és humana, però. I alguns de la cohesionada societat civil demanen al president Mas que agafi el timó perquè és qui té el títol de patró.

I quan siguem independents, com que tindrem més cèntims i podrem fer el que ens doni la gana, aleshores, societat civil, ens farem un monument.

Sobre l’autora: 

20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Ser nacionalista és un problema de fe

Els que portem dècades maldant per recuperar les llibertats de Catalunya a vegades ens aclapara un lògic cansament, hem arribat a la conclusió que assumir la independència del País o altres formes d’estructurar el poble català és un problema de fe (patriòtica) i molts arguments a favor de la llibertat del País, tal com la somiem molts, no és evident ni sentida per certs col·lectius. És inútil amb arguments dialèctics fer passar de les diferents creences assumides pels unionistes al desig de sentir la nostra llibertat nacional plena i deixin de tenir una visió del nostre País com la seva Pàtria espanyola. També hi ha un grup desinformat que necessita pedagogia i potser són els que ara estan inclosos entre els indecisos davant el 27 de setembre i després de bolcar infinits arguments a favor de la llibertat que anhelem i imaginem com a conseqüència de la nostra fe en Catalunya des de fa molt de temps, i d’explicar el que obtindríem després del que per molts de nosaltres considerem seria l’alliberament nacional, rebem globalment dues respostes: una il·lusió incondicional i també la d’una altra gent que està enderiada en l’angoixa hamletiana que “primer és la qüestió social”, cosa que no nega ningú quan tinguem medis per fer-ho.

També es constata que algunes vegades la reivindicació social, no negada per la majoria, amaga certes reticències personals contra algun protagonista notori del procés i això té poc remei. Per bastants, la reacció a favor de la independència només és una reacció a les actuacions de l’Estat i són proclius a deixar-se engalipar davant una enganyosa oferta espanyola. Després de llargs raciocinis amb gent que aparentment semblen convençuts, de sobte t’interpel·len i et tornen a preguntar: i de la justícia social què? Tot cansa i veure com la fe en Catalunya lliure va creixent però no prou neguiteja. Des de la dècada dels 50 del segle passat la consciència nacional no para d’augmentar perquè les noves generacions, ara ja molt adultes, no varen viure les irresponsabilitats dels anys 30. Els errors d’aquells anys republicans van tenir una penitència de 80 anys d’indignitat. I val a dir que un referèndum de la forma que sigui possible dirà quants tenen com a prioritat Catalunya i quants no. La transmissió de creences i fidelitats ve determinada per la vida de la mateixa societat, amb exemples personals i adhesions continuades sense imposicions. Deriven d’una fe encomanadissa per transmissió de la nostra gent i per reacció davant la repressió històrica i present per part l’espanyolisme tronat i potent. La fe en la pàtria ve del context que un viu en família, a les institucions, a les associacions i no pas per argumentacions racionals i “les caigudes del cavall” del conversos són més aviat escasses. Confiem que les manifestacions externes com el 9N o les manifestacions multitudinàries que arrosseguen siguin profundes i representin una majoria nacional sòlida, consistent, conscient, permanent i sorda a cants de sirena dels que breguen en altres direccions.

Així, doncs l’èxit de tenir o no la majoria nacional dependrà més de la “fe” dels catalans a nivell personal que no pas d’ofertes temptadores i de promeses capcioses per desactivar futures accions alliberadores. Si hi ha molta gent que vol seguretats abans d’hora, com seria una majoria sense una fe forta i incondicional, no hi haurà independència, tampoc aquesta vegada. Mentre es posi el carro davant dels bous no hi haurà alliberament nacional ni social. I mentre que hem de fer? Doncs el que fem, caminar fins on ens porti la realitat sense defallir i passi el que passi continuar treballant per la terra promesa. Ens en sortirem.

Sobre l’autor: 

enric_cirici

Enric Cirici, enginyer
químic i membre de Sobirania i Justícia.

De Pirró a Grouxo Marx

Definitivament no som de la casta; per àmplia que sigui no ens ha tocat la rifa. No hem obtingut mai cap ajut ni privilegi i, per contra, ens hem sentit desprotegits, perseguits i estafats per la “cosa” pública, que hem patit de sempre com el nostre enemic natural –percepció sensorial i empírica-. No recuperarem mai, per anys que visquem, el nominal cotitzat. Tot el que hem rebut ha estat pagat amb escreix i per endavant. Els articulistes ni tan sol ens consideren de l’eufemística classe mitjana, reservada per als advocats, economistes, metges, i professors, que són els que, diuen, més han patit la crisi; ells s’autoanomenen “professionals”. No sabem on situar-nos, i ens agafem a un clau per tal de no ser exclosos, per dir que som aquí i tenir visibilitat.  La vida és així de calderona.

El clau avui es diu Senyor de Montaigne. A la seva tour de la Guyenne –el seu estudi biblioteca-,  hi ha 48 bigues de roure,  en  46 hi va fer inscripcions amb màximes llatines i gregues, sovint sobreposades, una autèntica dèria fílica. A les dues bigues de suport n’hi han 8 d’autors indicativament escèptics,  la majoria de Sextus Empíricus. En una hi diu, més o menys, “a qualsevol argument se’n hi pot oposar un altre amb la mateixa força i raó”, que en Sextus recull de Pirró. Fantàstic, és la meva preferida, relativisme absolutista, déu del Poder i la Llei, sobretot si l’argument va acompanyat d’un garrot a la mà.

Un altre clàssic, Grouxo Marx, 2.300 anys després, la refaria: “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”. “Bravo!!”, d’això en viu un munió de gent instal·lada en l’economia descriptiva i màgica.

L’Albert Rivera, expert retòric fitxat per Francesc de Carreras -de tradició aristocràtica caixera-, sense haver fet ni una hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Al cap de tres mesos li dóna l’excedència, per anar a muntar un partit, -Francesc Sanuy dixit-. Qui prodest?

La  monja exclaustrada, ens anuncia la lluita per la vida sense CiU. De la U, ja no cal que se n’ocupi perquè la direcció del partit s’aparta i s’amaga darrere farbalans de frases impossibles a l’espera d’ocupar el centredreta d’una Catalunya amb diploma concedit per l’estat espanyol, de franc, “sobirania” de calces avall. Com demostració de voluntat igualitària, les benetes han muntat un taller de ceràmica. En la futura república presidida per l’exmonja, renunciaran al concordat espanyol amb la santa Seu, i podran finalment liquidar IBIS, plusvàlues, etc. com la resta de cristians, per no incórrer en competència deslleial.

La Colau i les misses en scène amb passe partout; l’Alicia Mata Hari;  el cagadubtes de la bicicleta; el president suant, aferrat al timó,  fent com Vasco da Gama quan davant una tempesta diu als seus mariners “veieu com tremola el mar davant la vostra valentia!”; l’historiador alcalde independentista que no penja l’estelada al balcó; el virreinat del PSOE colonial que es passeja despullat; els simpàtics joves de samarreta i arracada, etc, etc.

Bé, el món és com és, i podria ser pitjor o millor però l’espectacle està assegurat i  no ens l’hem de perdre; el volem veure de molt a prop. Els de la classe inexistent anirem l’onze de setembre a la Meridiana,  som extravagants però també volem ser-hi, cal saber que per nosaltres no quedarà, perquè també som això, Poble.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir, artista, pintor. Membre de Sobirania i Justícia.