Audiència de Sobirania i Justícia al Parlament en ocasió del vuitè aniversari de la fundació de l’entitat

Isabel-Helena Martí.

Molt Honorable presidenta del Parlament, amigues i amics,

Són molts els records i sensacions que brollen quan intento rememorar els fets, les idees, les persones que, d’una forma o altra, han tingut alguna cosa a veure amb Sobirania i Justícia aquests darrers vuit anys, d’ençà la fundació de l’entitat. M’hi he posat una estona però de seguida he vist que era una tasca feixuga, que requeria asseure’m amb tranquil·litat, sense restriccions de temps, fer recerca entre documents i notes escrites, i també, és clar, acudir a l’hemeroteca. Així que em serà gairebé impossible, i també per no estendre’m més del compte, ser exhaustiva. Sí que hi ha una imatge que recordo amb molta precisió i que, tot sovint, em ve el cap. Sobretot en circumstàncies de desconcert o de dubte que, certament, en aquests darrers temps, han sovintejat. Recordo, com si fos ara mateix, els rostres d’expressió viva, irradiant esperança i anhel, de les aproximadament cent cinquanta persones que formaren part de l’assemblea constituent, que en el decurs del mes de gener de 2009, elegiren la primera junta directiva de Sobirania i Justícia. El nostre president aleshores, Agustí Bassols, ens convocà de seguida a tots els membres d’aquella primera junta, de la qual jo en formava part, a una reunió immediata, per posar, sense dilació, fil a l’agulla. Teníem molta, moltíssima, feina per endavant.

Un mes i mig abans, el 18 de desembre de 2008 els impulsors de Sobirania i Justícia havien fet públic el manifest Missatge en defensa de la independència de Catalunya, text fundacional que avui encara estableix els termes en què la nostra entitat reivindica la seva comesa, la seva raó de ser. Feia tot just dos anys i mig (el 18 de juny de 2006) que el poble de Catalunya havia ratificat en referèndum el Nou Estatut d’Autonomia, l’Estatut de Miravet, després d’un barroer i humiliant procés de mutilació d’importants parts del seu contingut a Madrid. Però això no satisfé les ànsies d’amplis sectors polítics de l’Estat espanyol de desactivar, peti qui peti, qualsevol avenç, per modest o tímid que fora, en l’autogovern de Catalunya. Després d’entrar en vigor dos mesos després, l’Estatut rebé set recursos d’inconstitucionalitat: del PP contra 187 articles i disposicions; del Defensor del Poble, Enrique Múgica (PSOE), contra 112 articles i 4 disposicions addicionals; i contra diferents articles i disposicions els governs de Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Set. Aquest és el caldo de cultiu que explica la irrupció de Sobirania i Justícia, i en els mesos subsegüents d’una infinita munió de col·lectius i iniciatives ciutadanes a favor de la independència de Catalunya.

Presidenta, durant aquests vuit anys hem treballat de valent per impulsar tot tipus d’accions destinades a contribuir -com estableixen els nostres estatuts- a la sensibilització de la necessitat i viabilitat d’un estat propi i independent per a Catalunya en el marc de la Unió Europea. Des dels seus inicis aflorà en el si de l’entitat una ferma vocació internacionalista que s’ha fet patent en l’organització de quatre edicions de la conferència anual Building a New State (2011-2014) i els actes Spain, no rule of law? a Brussel·les (2015) i What’s going on in Catalonia? a Londres (2016). Sobirania i Justícia ha convidat a Catalunya nombrosos prescriptors internacionals d’arreu del món per participar en conferències i taules rodones. A cadascun dels convidats internacionals se’ls ha ajudat, durant la seva estada a casa nostra, a recollir informació de primera mà sobre el moviment independentista català i l’extraordinari fenomen d’activisme cívic que l’acompanya. L’associació està inscrita en el Registre de Transparència de la Unió Europea i, per tant, reconeguda com a grup d’interès en l’àmbit europeu.

Per l’altra banda, els dinars-col·loqui Àgora s’han consolidat com un espai de debat i intercanvi que ha aconseguit congregar moltíssimes personalitats de relleu, tant nacionals com internacionals, assistents i mitjans de comunicació. Tu mateixa, Presidenta, no fa pas massa, has estat un dels nostres ponents. D’altres: Mercè Conesa, Artur Mas, Marta Rovira, Brendan Simms, Neus Munté, Carles Mundó, Amadeu Altafaj, Pilar Rahola, Antoni Abad (Cecot), Imma Tubella, Ferran Requejo, Vicent Partal, Ramon Tremosa, Germà Bel, i un llarg, llarguíssim etcètera.

El proper convidat de l’entitat serà el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que durant la trobada anual de sòcies i socis de Sobirania i Justícia, prevista pel 18 de gener, impartirà la conferència “2017, referèndum o referèndum”.

Presidenta, no em vull allargar més. Sí que vull, però, agrair-te de tot cor, en nom de la junta directiva i de tots els membres de l’associació que hagis fet possible aquesta trobada, que ens omple d’emoció, en aquest edifici emblemàtic i que representa com cap altre la sobirania del poble català, la preservació de la qual estàs impulsant amb tant, tantíssim coratge, des de fa molt de temps. Moltes gràcies pel teu immens servei a la causa del nostre país.

Hem fet confegir un bloc de metacrilat gravat expressament per commemorar l’efemèride que el nostre vicepresident Ramon Valimañas t’entregarà de seguida. Però abans ens agradaria llegir el nostre manifest: “Missatge en defensa de la independència de Catalunya”. Ho farà la Mònica Morros, responsable de comunicació de l’entitat. El vam escriure fa vuit anys. A Catalunya moltes coses han progressat d’aleshores ençà. Coses inimaginables no fa pas gaire. Tenim una majoria parlamentària independentista i el govern català està compromès amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació no més enllà de setembre de 2017. Sí, això ha canviat en aquests vuit anys. Però malgrat tot el que ha passat a Catalunya el text segueix vigent, fins a la seva darrera coma, pel que fa a l’actitud d’inflexible immobilisme de l’estat espanyol en relació al fet nacional català. Pensar-hi fa feredat. Escoltem la Mònica i comprendrem què vull dir.

Moltes gràcies.

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Independència i metròpolis

Jaume López.

Els dies 17 i 18 d’octubre va tenir lloc, a Quito, la cimera mundial Habitat III. La cimera de les Nacions Unides per la ciutat es convoca cada 20 anys i reuneix els estats i els representants de les principals ciutats del món per decidir les prioritats de la Nova Agenda Urbana mundial. La delegació catalana estava encapçalada per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.

Entre la munió de dades i conclusions presentades, una constatació: en les properes dècades el 70% dels humans viurem a les ciutats, sovint en grans megalòpolis globals, com ja passa als països occidentals. A Catalunya es pot dir que aquesta tendència no serà cap novetat, perquè ja fa temps que som conscients de la megacefàlia barcelonina en què viuen el 50% dels catalans. L’agenda urbana és, evidentment, fonamental per a Catalunya. El que no és tan evident és quina relació té l’agenda urbana amb l’ agenda pròpia, el procés sobiranista.

Podem començar per confrontar les dades anteriors amb unes altres. L’Associació de Municipis per la Independència representa el 80% dels municipis catalans però només el 43% de la població catalana. De fet, fins ara no hi ha cap dels cinc municipis que conformen el Barcelonès que hi estigui adherit. No és cap novetat afirmar que a l’àrea metropolitana és on el suport a la independència és més baix en termes percentuals, però sovint se situa el focus en l’origen dels seus habitants en lloc de les característiques estructurals del fet metropolità. La independència no encaixa fàcilment com a reivindicació metropolitana.

No es tracta de repetir el discurs caduc que enfrontava el cosmopolitisme al provincianisme (sovint transmutat en oposició entre esquerres i dretes), sinó d’adonar-se de l’impacte que té sobre el comportament polític (i el suport a la independència) el fet que un ciutadà surti de casa i pugui arribar a París en menys de quatre hores o que aquest sigui el temps que triga a arribar des del seu portal fins a Barcelona. Amb totes les conseqüències que comporta.

A costa de simplificar, hi ha una sèrie de trets que contraposen l’àmbit urbà, entès com a ciutat globalitzada, i la resta del territori. Interdependència global, concentració i alta densitat, associació inestable, heterogeneïtat i diversitat cultural, serveis i indústria derivada caracteritzen la gran ciutat; autosuficiència local, dispersió i baixa densitat, comunitat estable, homogeneïtat, agricultura i indústria manufacturera, el territori no urbà (rural?). La metròpolis mira de fit a fit al món. El poble o la petita ciutat, a l’estat. En qualsevol país l’àmbit rural és més estatista. Els vilatans tenen clar que la carretera que uneix els seus municipis està gestionada des d’un àmbit supramunicipal, però aquesta consciència no és tan clara per a l’urbanita preocupat per la millora dels seus carrers. Una cosa semblant passa en relació a la necessitat de nació: què relliga els ciutadans globals? ¿Ser de Barcelona o ser de Catalunya? L’estat resulta menys visible a la gran ciutat, i sense la necessitat de l’estat el debat sobre la independència es desfigura.

No només això: la ciutat global acostuma a plantar-se com un contrapoder enfront de l’estat, com posaven de manifest, per exemple, les paraules de Colau a la cimera, en què va defensar que les ciutats puguin accedir directament als fons de finançament internacionals sense l’obligació d’haver de passar necessàriament pels estats.

Catalunya ha tingut la sort de tenir una capitalitat molt clara (a diferència, per exemple, d’Occitània), alhora que una xarxa de ciutats mitjanes potents (com no ha tingut, per exemple, Galícia), dos factors que, segurament, expliquen la fortalesa de la nostra reivindicació nacional i per què hem arribat fins on hem arribat. Però ara cal relligar el Cap i Casal amb la resta del territori. No hi ha dreceres, però potser cal que l’independentisme s’amari del pragmatisme que uneix les reivindicacions dels veïns per sobre de diferències ideològiques. Alguns fa temps que proposem la necessitat d’un procés constituent, ciutadà, on es pugui connectar allò que és més concret amb el que és més general (no des de la Constitució, sinó des de les necessitats) i que manifesti la no autosuficiència de cap dels tres nivells: rural, ciutat mitjana, ciutat global.

Durant uns anys se solia repetir que sense Convergència no hi ha independència. Ara caldrà començar a repetir que sense municipis i metròpoli, tampoc.

Publicat a 6 de desembre del 2016 al diari ARA

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Alguna cosa es mou

Pere Costa.

¿És possible que, poc a poc, es pugui aconseguir una societat democràtica sense tics autoritaris, que permeti la lliure exposició d’idees sense produir cascades d’improperis, d’intervencions judicials i amenaces de penalitzacions? Possiblement estem encara lluny d’aquesta situació però no cal perdre l’esperança.

No cal dir que l’inici de la nova legislatura espanyola ha estat un petit, molt petit, excessivament petit, èxit. El Congreso ha frenat la llei educativa del PP. Ja era hora. Encara que el Gobierno es resisteix. Li costa reconèixer que no tots pensem igual.

També és interessant la reacció parlamentària sobre la “recol·locació” política del Sr. Jorge Fernández Díaz (el seu destí podia ser el de conservador del Valle de los Caídos) i també la posició del Sr. García-Margallo després de quedar-se sense cartera ministerial i convertir-se en una personatge comprensiu de les tesis catalanes (???).

Per l’altra banda, i davant de la posició del PSOE/PSC (millor un PSOE “roto que catalán”) no deixa de ser interessant la decisió de Podemos d’admetre estructures autòctones en la seva organització. Tot és començar.

Tampoc és freqüent que un ajuntament important hagi de sotmetre’s a una qüestió de confiança per aprovar els seus pressupostos. Esperem que sigui l’inici d’una reducció de la tossuderia imperant.

Són, encara, petits detalls de la política nacional i autonòmica. Però, ¿podem considerar-los com l’inici d’una nova etapa política en què la col·laboració estigui per sobre de la imposició? El problema és que tothom vol dialogar i arribar a acords. La llàstima és que el diàleg sembla una paraula mancada de definició real.

També hi ha un detall que cal veure com acaba. El de Ciudadanos. Ja té 10 anys de vida i l’adolescència no sempre és fàcil. L’actual configuració del Congreso els hi pot comportar problemes. Fins ara han pogut surar assentats en una agressiva política anticatalana, per bé que executada amb un pretès aire català. Però al final els objectius no es poden amagar. La seva conversió oficial en un partit espanyol i deixar d’utilitzar, quan convingui, l’accent català, resultarà inevitable. L’oposició de la Sra. Punset i dels arcaics Arcadi Espada i Albert Boadella exerceixen una forta pressió i, en algun moment o altre, Ciudadanos haurà de manifestar als seus votants si són un partit nacionalista espanyol, si són liberals, si són social demòcrates, si són regeneracionistes, si són de dretes, si es decanten cap a l’esquerra, etc. Se’ls acaba el temps de l’ambigüitat.

Però, ¿això solucionarà el problema de Catalunya? No somniem truites com deia l’avi. La Constitució, la unitat d’Espanya, la igualtat dels espanyols, allò de si Catalunya ho té jo també ho vull, no canviaran. La voluntat de diàleg de Rajoy i adlàters és nul·la. El “paso marcial” del Sr. Rajoy sempre que algú l’observa i, sobretot, si el filma és significatiu (no sé si el manté dins la Moncloa). No cal capficar-nos. Ben aviat sortiran els “ajustes”, els “recortes” i la culpa la tindran els americans (volia dir la Unió Europea però se m’ha travessat la lletra de l’havanera d’El meu avi).

El PSC, històric guanyador d’eleccions passades, és teòricament demòcrata fins a la medul·la (segur???), però té un objectiu federalista, totalment obsolet, que els pot portar a la definitiva ruïna política.

I les formes no canvien. ¿Què representa una desfilada de l’exèrcit el dia de la inauguració de les Corts Espanyoles?¿No serà un “aviso para navegantes despistados”? I si som en un estat laic ¿per què els electes juren sobre la Bíblia o/i davant d’una figura de Crist? I ho dic amb tot el respecte als creients, que tenen tot el dret a ser-ho, però si en parlem tant de la Constitució, siguem conseqüents.

I el lector es pot preguntar ¿a què vénen aquestes elucubracions sobradament conegudes? Doncs sí, tenen un objectiu. L’opinió que té Europa d’Espanya és pobra, plena de dubtes, voltada de possibles sancions que no s’apliquen per no complicar encara més la situació de la que havia de ser la Unió Europea versus els Estats Units d’Amèrica com a font de riquesa i benestar. Quan em pregunto per què no ha estat així solament se m’acut: la desunió i l’egocentrisme dels Estats, la falta de bona voluntat, el total desajust entre “que Europa m’ajudi” i “tots col·laborem”, l’absència d’una fiscalitat única, la inexplicable ampliació a tota pressa, la burocràcia immensa, la corrupció increïble i un ampli etcètera. Però no és hora de tornar enrere.

Una conclusió certa. Espanya és la nació de la trista figura a Europa i ara, a més, i per acabar de complicar-ho, els catalans pressionen amb els seus drets. Com acabarà tot plegat?

I si cap ingenu pensa en arribar a un compromís dins de la Constitució espanyola i l’homogeneïtat de totes les autonomies, li recomano un text de Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”. A “Home Deus”, obra que acaba de publicar, afirma: “La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. Si l’experiència dels altres votants m’és aliena, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte. Normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins les poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d’acord en els fonaments”. No és la nostra situació com a catalans.

Crec que tot serà molt i molt difícil, però hi ha una necessitat absolutament imparable: que la Catalunya-Estat es presenti davant d’Europa com un tot polític equilibrat. Naturalment no hi seran mai els representants del PP. Seria bona la presència dels representants del PSC però un dia es varen vendre la llibertat i avui no poden ni residir a Nicaragua (em refereixo a la seva seu a Barcelona) pendents que el PSOE els perdoni la seva desobediència. A on hem arribat!!!!!!. Unió Democràtica desapareguda, Convergència desapareguda i reinventada amb dificultats, ERC fent el seu paper (bo, evidentment) però sempre lligat al seu interès particular i l’esquerra feta un garbuix entre Podemos, Comuns, CUP i més. Alguns no en tenen prou i inventen nous partits, amb idees pròpies, magnifiques per acabar de destruir la unitat.

Jo no puc més que dir el que penso però, polítics catalans ¿no veieu que esteu perdent un temps irrecuperable en no formar un tot unitari? Amb tots els matisos propis de cadascú, però cal demostrar que Catalunya és majoritàriament una suma harmònica i no el poti-poti que esteu presentant. La història no jutjarà massa favorablement als que ens fan perdre el temps amb tacticismes partidistes. Cal equilibrar ideologies, deixar imposicions ridícules, pensar quants catalans estan disposats a ser-ho i quants volen seguir sotmesos al arbitris de l’Espanya autonòmica. Si us plau, no esperem a demà.

El que intento explicar és un garbellat del que molts amics, coneguts i presentats em diuen, i que resumeixi i exposo. No deixa de ser una contradicció que encara algú es cregui al Sr. Rajoy que, mentre emula una infinita disposició al diàleg, no està disposat a canviar ni una coma en el precari vademècum democràtic espanyol.

No deixa de ser reconfortant que el Sr. Obama, amb motiu del seu comiat des de Grècia, on va néixer la democràcia, clami per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa per denunciar injustícies i corrupcions, i un poder judicial independent.

El centralisme de França, Espanya i Regne Unit, entre d’altres, és el responsable del fracàs europeu i de l’augment del populisme. No acceptar la possibilitat d’una Europa dels Pobles, en lloc d’una Europa dels Estats, ens està conduint al deteriorament econòmic i internacional.

I per acabar: Bon Nadal. Bo pels creients i bo pels que no ho són, entenent que no és necessari retorçar amb novetats alienes, ni amb pessebres estranys, el ric llegat de la nostra tradició cultural.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Escrit sobre la catalanofòbia

Ramon Mir.

El que no hi és enlloc, no existeix. Això mateix és el que vaig pensar, quan intrigat per veure com resolia el Diccionario de la Real Academia Española (RAE) el significat de l’entrada catalanofòbia, impresa en innumerables escrits dels darrers segles, vaig evidenciar que “no hi era”; vés a saber si per manca d’espai després d’incloure’n més de 93.000 entrades.

Jorge Oteiza dóna substància al buit, com hem pogut veure els “amateurs” de l’art aquests dies a La Pedrera en la mostra de la Fundació del gran artista basc. Seguint Oteiza és fàcil deduir que el RAE també en fa del buit una substància sucosa. Expressió “explícitament” definitiva, una entrada que ha quedat vagarejant per l’espai sideral.

Passa però que aquesta fòbia social té, en el retrovisor, una mirada llunyana que cal anar a cercar inclús més enllà dels segles XVI, XVII i XVIII, que és on els historiadors situen els moments més clàssics de confrontació entre Castella i Catalunya. D’una banda l’expressió de la impotència castellana per assimilar-nos, així com la incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment, els provoca la incontinència fòbica, i no els resta altre marge que l’assoliment dels seus objectius -imperials- pel camí de la violència. Talment ho explicava Francesc Ferrer i Gironès, antic senador i diputat per Girona.

Espanya, prolongació imperial del regne de Castella, té genèticament un origen feudal de tall absolutista, i a més típicament jacobí, en tant que expressió reiteradament centralista -residència del poder-. La construcció dels estats emparats en doctrines com la de Sieyès (“cos d’associats que viuen sota una llei comuna i representada per una mateixa legislatura”) xoca amb l’imperatiu, en absolut coincident, de Nació que en la mateixa època, cap a finals del XVIII Herder, configura per la llengua, el tarannà i la tradició. Models diferents, malgrat que a la pràctica esdevinguessin equivalents tant a França, com a Alemanya. A Espanya l’equivalència no va lluir. El castellà com afirmació de Campomanes “signo común con que se explican los actos Nacionales” no va guanyar l’exclusivitat per les acientífiques reticències “regionals”: catalana, basca i gallega. Hi ha però quelcom més profund en el cas de Catalunya.

Com és que els catalans som tan diferents? –això els fot molt-. Hi ha tres elements que vull palesar. L’organització política de Catalunya configurada en Corts estamentals amb ciutadans que no súbdits –recomano “insaculació”-, amb un rei que es deu al poble i no a l’inrevés -segle XIII-; una societat oberta i mesocràtica formada a través de les condicions facilitadores i de la capacitat comercial –“veure món”- , i el repicó del XVIII amb les Juntes de Comerç i l’adscripció a les Llums i el positivisme, mentre Espanya es replegava en l’integrisme, i dissenyava -per ineptitud i mandra- un futur decadent.

Deia Isaiah Berlin que podria ser que el nacionalisme, a diferència de la mera consciència de pertànyer a una nació, és en primer lloc una resposta a l’actitud de menysteniment o menyspreu cap els valors tradicionals d’una societat, el resultat d’un orgull ferit i d’un sentiment d’humiliació en els seus membres socialment més conscients, que arribat el moment produeix ràbia i autoafirmació.

No voldria acabar aquest escrit sense agrair molt sincerament l’abrivament de les senyores Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Esperanza Aguirre, Susana Díaz, i dels senyors Jorge Fernández Díaz, Felipe González, Mariano Rajoy, i molts i moltes altres que dia a dia s’esforcen per fer de Catalunya un país de futur millor.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir, artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.

Principi democràtic i autodeterminació

Pau Miserachs.

El 6 d’octubre el Parlament de Catalunya votava reclamar al Govern de la Generalitat que convoqui un Referèndum sobre la independència. Automàticament el Govern Central, conseqüent amb la seva posició de negar tot dret dels catalans a ser un país lliure, va interposar l’habitual reclamació al Tribunal Constitucional per destruir la iniciativa parlamentària catalana, iniciant a més de nou els moviments oficials per la persecució judicial dels representants de les institucions catalanes. El Govern espanyol, deixant de banda la política, va seguir contra aquest acord un enfocament jurídic desproporcionat i immoderat davant el principi democràtic.

L’esperit absolutista del Govern Central ha conduït la Justícia a aplicar lleis amb esperit interpretatiu i contingut allunyats del principi democràtic. L’adscripció política i manca d’independència efectiva de molts Magistrats que deuen el seu nomenament a decisions del partit governant, ha fet de la Justícia un instrument de dominació i d’imposicions de poder.

La posició del Govern Central és clara i taxativa contra el dret a decidir dels catalans. El gran argument d’aquest Govern és que Catalunya, aspirant a la independència de l’estat espanyol, no pot pretendre trencar la unitat d’Espanya i el referèndum que volem fer, és una imposició al Govern espanyol que no accepten, no poden acceptar, ni volen acceptar per considerar-lo anticonstitucional i contrari als interessos generals. No volen reconèixer que la Constitució no prohibeix ni impedeix celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, doncs no legisla sobre els referèndums vinculants, limitant-se a les iniciatives legislatives populars que són una guia democràtica aplicable per analogia per exigir la celebració d’un referèndum. La manifestació de l’11 de setembre de 2012 fou la prova d’aquesta voluntat que segueix viva, doncs el poble de Catalunya és innegable que vol votar i decidir lliurament el seu futur polític.

L’Estat espanyol vol desconèixer que un referèndum democràtic no busca l’adhesió incondicional sinó una participació democràtica i lliure en una decisió presa amb totes les garanties formals i materials, amb total llibertat de comunicació de masses, amb accés equitatiu i igual, per impedir les manipulacions i les instrumentalitzacions i control de la informació que arriba a la ciutadania, contràriament al que ens tenen acostumats.

L’Estat espanyol sembla ignorar que Catalunya, com recordava Joan Ridao en el seu informe de 2014 sobre el dret a decidir, compleix les condicions exigides pel Tractat Iberoamericà de Montevideo de 26 de desembre de 1933 – Espanya no el va signar-, per ser Estat, doncs Catalunya disposa d’un territori, un poble, un govern i capacitat de relacions exteriors.

L’Estat espanyol, però, cec i mancat de visió de futur, segueix oposant-se a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i a permetre la independència si s’arriba a declarar. Aquest Estat rebutja l’aplicació al seu actual territori del principi democràtic que reconeixen les Nacions Unides i la Unió Europea, Però a més, contradictòriament al que diuen, també reconeix aquest principi la mateixa Constitució de 1978 en declarar Espanya com Estat democràtic. I és que en aquest cas la Constitució deixa de ser un marc de convivència per convertir-se en un marc d’enfrontament judicial del Govern Central amb les nacions perifèriques, com diria Joan Ridao.

El principi democràtic és un principi general i com a principi polític i de significació jurídica que està per damunt de les lleis, s’ha de respectar encara que no figurés a la Constitució. Democràcia és un terme amb significació ambivalent, política i jurídica que les lleis, el Govern Central i els Tribunals no poden contradir, doncs el principi atribueix al poble, segons el jurista Joan Ridao, disposar de la mateixa Constitució amb absència de límits materials imposats per la mateixa Constitució.

La Constitució no és només el que està escrit, doncs amb el principi democràtic s’ha de tenir en compte el respecte a les minories, al context sociopolític i la realitat social.

El pluralisme polític, com explicava el Catedràtic de Dret Constitucional i ex-Magistrat del TC Manuel Aragón, fou reconegut pel mateix Tribunal Constitucional com a valor jurídic fonamental en diverses sentències, reconeixent el mateix TC que no pot substituir el legislador ni extralimitar-se en les seves funcions, doncs només ha d’examinar la compatibilitat o incompatibilitat de la llei amb la Constitució, reconeixent que existeixen interpretacions generals de la Constitució que no corresponen al legislador, i menys encara al Govern.

La regla d’or és que s’ha de presumir sempre la constitucionalitat dels actes del legislador quan la mateixa Constitució no ofereix amb claredat la regla, doncs la Constitució és tant sols una Font jurídica primordial de tot l’ordenament, configurant les relacions jurídiques dins la societat, la qual cosa exigeix que el dret sigui un dret d’emanació democràtica.

El cas dels catalans és doncs un dels principis que han de ser norma a respectar per l’Estat i el Govern central que no pot servir- se d’interpretacions excessivament discrecionals o arbitràries contràries al principi democràtic, doncs no es pot invalidar en base a valors abstractes qualsevol llei o acord que no agradi al Govern Central per simplement considerar-lo incompatible amb el sentiment de poder del Govern, negant a més el pluralisme polític i el principi de justícia.

Les Nacions Unides sempre han sigut indiferents a la forma de govern dels estats membres, respectant la sobirania i la no ingerència en qüestions internes, com fa la Unió Europea. Però la protecció internacional dels drets humans, en especial el dret a unes eleccions lliures i a la democràcia entesa com un sistema participatiu i plural, a més de representatiu, són avui els elements necessaris per instaurar un estat de dret.

No s’entén en dret internacional modern postcolonial, com estat de dret aquell que no respecta els drets humans. Un estat democràtic ha de respectar també la diversitat cultural seguint la Declaració de la UNESCO de 2001, i el dret al reconeixement de les minories. La diversitat és avui considerada intrínsecament beneficiosa.

La noció de democràcia veritable enunciada pel Consell d’Europa per consolidar la pau, ha sigut introduïda en el dret internacional i sembla que ja és possible aclarir si les minories nacionals internes poden invocar amb el dret a la identitat i a la seva existència, el dret a la seva autonomia i a l’autodeterminació, amb independència de les lleis de l’Estat en qüestió. En esdevenir Espanya membre de la Comunitat Europea l’any 1986, s’obligava a assumir, adoptar i sotmetre’s als principis i valors de la Unió. Aquesta realitat significa que el principi democràtic havia de ser acceptat per la nostra cultura jurídica com font interpretativa dels drets.

Tot i que la paraula democràcia no apareix de manera expressa en la Carta fundacional de les Nacions Unides i que tampoc s’exigeix als Estats membres un determinat model polític, la nova política de la institució ha basat la democràcia participativa, i pluralista en la democratització dels Estats com a garant de la pau. Aquest nou enfoc permet revaloritzar els drets polítics i plantejar que les democràcies han d’evolucionar d’acord amb la declaració de la Conferència de Viena del 25 de Juny de 1993.

Les Nacions Unides s’han fonamentat en la defensa del pacifisme i els drets humans. Però de la seva acció s’en desprèn que el desenvolupament del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals exigeixen una democràcia basada en la voluntat del poble lliurament expressada determinant el sistema econòmic, social i cultural que serà el seu i amb la seva plena participació col·lectiva.

Definitivament, sense pluralisme i llibertat no hi ha dignitat individual ni col·lectiva. Les Constitucions que violenten o impedeixen l’exercici dels drets i llibertats poden arribar a ser considerades il·legítimes en el nou ordre internacional.

La cultura de la democràcia integrada en el nou ordre internacional ens descobreix que el dret dels pobles autòctons a decidir lliurament com a principi de legitimitat democràtica, permet el reconeixement a Europa del dret d’autodeterminació de les minories nacionals sense Estat i sense dominació colonial perfectament definides històricament com Catalunya, amb dret propi, llengua i cultura que formen part contra la seva voluntat d’un Estat hereu d’una assimilació violenta.

Els Tractats de Viena sobre la successió d’Estats de 1978 i 1983 refereixen la hipòtesi de la separació d’una part del territori d’un Estat i la creació d’un nou Estat. A més el dret internacional no fonamenta cap prohibició a les declaracions unilaterals d’independència sense violència.

Ningú pot negar que tot poble té un dret imprescriptible i inalienable a la seva lliure existència i a l’autodeterminació. La Resolució 47/135 de Les Nacions Unides de 3 de febrer de 1993, proclama el dret de protecció de l’existència i la identitat de les minories nacionals en el seu propi territori, quedant obligats els Estats a adoptar les mesures legislatives necessàries, doncs Catalunya és una realitat nacional indiscutible amb dret a dotar-se democràticament d’un Estat propi i ser reconeguda com a tal.

Sobre l’autor:

pau-miserachsPau Miserachs, jurista, escriptor i membre de Sobirania i Justícia.

Espanya, un país poc democràtic

Pere Costa.

Vaig néixer en temps de la República i vaig aconseguir tenir “ús de raó”, segons el capellà del meu poble, quan tenia 7 anys.

Era el moment ideal per la meva formació humana i ciutadana, però sols vaig tenir deformació. En el meu cap sols entraven dues idees fonamentals: el fonamentalisme catòlic i el fonamentalisme feixista. Si no complia amb el primer estava d’antuvi castigat amb l’eternitat infernal. Si no complia amb el segon per no ser” adicto al movimiento nacional” no tenia altre remei que patir el càstig del règim.

Sort que vaig tenir una família equilibrada.

Vaig estudiar (com tothom) l’escola primària, el batxillerat, la llicenciatura universitària i aconseguir el doctorat en una llengua aliena a la meva cultura. Vaig haver d’aguantar allò de “hable Vd. en cristiano”, vaig trigar anys a poder escoltar, veure o llegir medis de comunicació en català, vaig haver de suportar molts discursos sobre els “rojos separatistas” que era el concepte amb el qual ens definien.

No me’n vaig sortir malament. Parlo un castellà que em permet escoltar lloances centralistes del tipus de: “pero si no pareces catalán”. I m’ho diuen com si fos un honor quan encara tinc algunes dificultats per escriure correctament el català. Ara sí, ara puc dir, quasi tranquil·lament, que sóc independentista. Però poc més.

Quan va morir el dictador vaig tenir l’enorme esperança que, poc a poc, vindria la solució, que la meva parla no seria perseguida i que la meva nacionalitat seria respectada ja que, per fi, s’havia acabat el feixisme.

Ingenu de mi. Qui m’havia de dir que al cap de 40 anys de dictadura i 40 anys d’una democràcia molt precària estava encara molt lluny de la meva pàtria. A més, aparentment, era un fet que no importava excessivament a la Unió Europea que semblava representar la llibertat de la ciutadania i la desaparició del totalitarismes.

Quin desastre el d’Espanya! Encara creu viure en el cim de l’orgull colonitzador que ha marcat la seva història. M’entristeix el fet de ser els últims en patir aquesta història de dominació.

A què ve tot això? Fa pocs dies buscava una informació professional i vaig consultar l’obra “Aniversari (1960-2010) de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya”. Per pur atzar vaig trobar una col·laboració de l’Acadèmic Miquel Roca i Junyent amb el títol “Opinió sobre el Tribunal Constitucional”. D’això fa 6 anys però l’article manté una rigorosa actualitat i en faig un petit resum:

“És veritat, sí o no, que el PSOE i el PP estan incomplint amb la seva obligació constitucional… que permeti renovar a quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb el càrrec expirat fa dos anys?

És veritat, sí o no, que en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia i en el de València, es reprodueixen literalment articles de l’Estatut de Catalunya que no tan sols no han estat recorreguts pel Partit  Popular, sinó que aquest expressament els va aprovar en el moment de la seva elaboració en els parlaments andalús i valencià?

És veritat, sí o no, que a la Constitució només hi ha dos referèndums vinculants: el de la reforma de la pròpia Constitució i el dels estatuts de les nacionalitats històriques, de forma que, en el cas de Catalunya, el projecte pactat entre les Corts Generals i el Parlament Català només esdevenia llei en la mesura que fos finalment aprovat pel poble de Catalunya?

És veritat, sí o no, que ningú pretén que la reforma de la Constitució, una vegada ratificada, pugui ser revisada pel Tribunal Constitucional?

És veritat, sí o no, que les regles del joc només es poden invocar pels que compleixen les que els corresponen?

Doncs, sí, tot és veritat”.

No és necessari cap comentari però sí es pot afegir, per tal d’acabar de definir la democràcia del “Gobierno Español”, unes anècdotes recents. Les greus acusacions amb peticions penals als qui estan al front de les nostres institucions prefereixo obviar-les per ser prou conegudes.

El “Ministerio de Asuntos Exteriores” ha retirat l’acreditació al Cònsol de Letònia a Barcelona per cometre la immensa injúria de penjar una estelada a casa seva, un pis per sobre de la seu consular. “Santiago y cierra España”.

El Sr. Rivera, que busca recuperar-se dels resultats no massa bons de “Ciudadanos”, mostra la voluntat d’implantar una direcció estatal. Això és, traslladar la seu central a Madrid. Possiblement no sap amb quanta alegria serà rebuda la seva decisió. Al·leluia. Allí trobarà un bon caldo de cultiu pel seu anticatalanisme.

Dia de la “Hispanidad”. Concentració d’uns quants membres de Societat Civil Catalana. Discurs de Rafael Arenas: “Tots els manifestants estaven fent un gest de rebel·lia. Les institucions catalanes estan segrestades pel nacionalisme. No aconseguiran la independència”. Per cert a quin nacionalisme segrestador es referia? Estaven presents PP, C’s i algú del PSC. Van resumir el problema en què ”España suena bien” i ser català és una magnífica forma de ser espanyol. “Y olé”. Molt “guay”.

I una altra decisió de la precària democràcia espanyola: “Los toros, las corridas de toros y la cultura española”. Més enllà de les fronteres es veu clar que la “fiesta” no es deu considerar massa cultural. L’ONU recomana que es prohibeixi l’entrada als menors. La UE nega subvencions al sector taurí.

La veritat és que la decisió de fer callar la catalanitat imposant la cultura (!!!!) de la tauromàquia hispana és una de les més insignes defenses carpetovetòniques que mai s’han vist. Tots ens podem imaginar la cara de les nacions civilitzades d’Europa de no entendre’n res. A més de ser una opció pensada clarament per fer anticatalanisme ja fa temps que l’Autonomia de Canàries va prohibir els toros i ningú no va protestar. I encara menys el PP.

És de lamentar que la tauromàquia es vulgui fer passar per cultura al segle XXI, però també va ser-ho en el seu dia considerar el valencià com una llengua diferenciada del català, i els continus embats per reduir l’ús del català a l’ensenyança.

I un últim apunt sobre l’hàbit espanyol d’imposar en lloc de dialogar. La posició dels que manen en el PSOE davant els que volen optar pel NO en la investidura de Rajoy. Curiosament qui rep amenaces és el PSC. Són les 16 hores i escaig del dia 23 d’octubre de 2016 i acabo d’apagar TVE. El Comitè Federal del PSOE ha decidit, en veu de Javier Fernández, president de la gestora, que tot el grup s’abstindrà en la segona votació del Parlament espanyol. Hi ha hagut diàleg o imposició? Ho ignoro però les paraules del Sr. Fernández han estat clares, és un “mandato imperativo”. Segueix, per tant, l’única alternativa per Espanya: PP + PSOE.

No tinc cap intenció d’entrar en els interessos de ningú però sí crec necessari preguntar: què pensa fer el PSC?

Estem segurs que el nostre destí és una Catalunya independent dins de la Unió Europea, però també cal demanar-se si la Unió serà capaç d’actuar en base als valors democràtics en què es fonamenta. Seria injust que els catalans no tinguéssim el seu recolzament. No ens ho mereixem ni s’ho mereix la Unió Europea. Però serà interessant veure les solucions que donen a Escòcia i a Gibraltar, i esperem no ens aboquin a un “catexit” que no beneficiaria ningú.

Acabo de llegir un article de Victor-M. Amela, en versió castellana i que no m’agradaria traduir: Nadie tumbó a Franco ni de su cama… Pero los muertos siguen todavia en las cunetas, las historias en los armarios y los que mandaban, mandando”.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora amb Brendan Simms i Jordi Solé

Mònica Morros.

Els nous reptes europeus i la resposta de la Unió van centrar els discursos dels convidats del passat dinar-àgora, de Sobirania i Justícia, i que precisament portava per títol “Refundar Europa”.

Brendan Simms, director del Forum on Geopolitics de la Universitat de Cambridge i president del think-tank europeista, Project for Democratic Union, va viatjar expressament des de Londres per tal d’acompanyar-nos en el nostre col·loqui i aportar la seva visió sobre la situació de la UE i el paper que ha de jugar Catalunya, tant en aquests moments, com en el futur. Simms va assegurar que el problema de la UE és que es va començar el projecte per la teulada, s’ha volgut arribar a una unió política a través de petits passos ja que es creia que, a mesura que s’avancés, hi hauria una convergència d’interessos entre els estats. Però, des d’una perspectiva històrica, les evidències ho contradiuen. Altres unions existents, i que han estat i són exitoses, parteixen d’un esdeveniment concret que projecta un procés i no a la inversa.

Respecte a Catalunya, Simms va afirmar que l’entenia com: “una potencial avantguarda de la futura UE”. Si la Unió Europea no resol la qüestió catalana suposarà una greu crisi per tot el conjunt de la UE, que se sumarà a aquelles ja existents. Europa necessita tant a Catalunya com Catalunya necessita Europa.

L’altre convidat de la jornada, Jordi Solé, secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat de Catalunya, en la mateixa línia que el professor Simms, assenyalava que, per Catalunya, Europa ha significat un marc polític de referència pel que fa a la democràcia, pau, llibertat i drets fonamentals. “És un interès de país tenir una Europa forta i més integrada capaç de fer avançar el model econòmic i social”, Jordi Solé. El secretari també va destacar tot el que Catalunya pot oferir a Europa, actius tan importants com ser un país dinàmic en el context del sud d’Europa o ser un país que aporta més que no pas el que rep.

Solé considera que tant el projecte com els valors de la construcció europea segueixen vigents però el que no gaudeix d’aquesta vigència és el compromís del estats. Per tal que la gent se senti seu el projecte europeu, per tal que aquest gaudeixi de gran legitimitat, el que cal és una Europa més oberta i més democràtica que ofereixi mecanismes de participació directa. Un dels grans perills que suposen un increment de l’euroescepticisme per part dels catalans/es és la manca de resposta a la qüestió catalana. Europa hauria de garantir els drets fonamentals dels catalans, com exercir el dret a vot o la llibertat d’expressió, i actualment no ho està fent.

Ambdós convidats compartien la necessitat de renovar Europa i fer-la capaç de fer front a les demandes del segle XXI, com ho és la qüestió catalana.

Brendan Simms, des d’una perspectiva britànica, va assenyalar que per tal que les demanades catalanes triomfin el que ha de fer Catalunya és adoptar una estratègia ofensiva, que presenti una proposta a la UE que aquesta no pugui rebutjar i que passi per més integració, més Europa.

El procés català ja no té marxa enrere i a Europa no li quedarà cap altra opció que afrontar aquesta nova situació. Com va dir Raül Romeva: “Després d’anys reclamant el dret de decidir, simplement hem decidit exercir-lo”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.
@monicamorros

img_3285

Ens queda seny?

Pere Costa.

Voldria recordar breument tres temes: imperi, eleccions, Catalunya.

Imperi. Cristòfol Colom et alter, varen fer un descobriment increïble. Es varen explorar grans territoris per part de la Corona de Castella. Poc després existia un imperi en el que no es ponia el sol. L’espoli econòmic posterior a les colònies va ser demencial. Els espoliats es varen rebel·lar. Hi havia dues úniques solucions: pactar i configurar una mena de  Commonwealth o creure que “Dios es español” i el “honor patrio está por encima de todo”. La decisió va ser ignorar el pacte, l’equilibri, la justícia i mantenir l’espoli a canvi d’una religió imposada, una llengua imposada i d’una “Madre Patria” dictatorial. El resultat va ser la guerra, innumerables espanyols morts, i la decadència.

Resultat actual: A l’envellida Castella, avui Espanya, li queda una única colònia: Catalunya.

Però l’espoli, el colonialisme i la dictatorial Madre Patria no s’han adonat de res. Abans era la Corona de Castilla, avui es la Constitución Española.

Però resulta que la Madre Patria ha passat a millor vida, que la “región” catalana està farta de treballar per  la Corona, i vol ser lliure i arribar a un acord menys cruel i sanguinari del que varen haver de suportar les antigues colònies per ser independents.

Eleccions. Espanya és un país especial. Sempre ha estat, en pau o en guerra, vivint en un enfrontament de dretes i esquerres. Això s’ha acabat però no ho poden entendre. Serà allò de “Dios, Patria y Rey”, serà allò de la “unidad de destino en lo universal”, serà que l’únic que entenen són les dictadures?

Catalunya. En aquests moments té una opció única per, sense guerres, morts i misèries, alliberar-se de la pesant llosa d’una Espanya caduca, dictatorial, que no sap el que és el diàleg, ni la llibertat dels altres.

Però sabrà Catalunya aprofitar aquest magnífic moment històric? No cal dir que alguns catalans  dubten d’aquesta possibilitat ja que en lloc de fer una pinya única i forta per la llibertat es complauen en perdre el temps en disquisicions polítiques secundaries a la independència. Amb una mica de seny, podrien deixar-les pel futur i ara fer pinya per solucionar l’actual situació, i després dialogar i arribar a decisions sobre el demà polític de la nostra nació.

I sols es pot confiar en la política veritablement catalana i serveixi d’exemple el d’un partit liderat per un catedràtic de dret constitucional que no aconsegueix ni sortir en el llistat de les votacions de Galícia i Euskadi, però a Catalunya juga un paper idèntic al del PP quant al seu profund anticatalanisme. I que des de Pompeu Gener, passant per Jordi Pujol, Artur Mas, el President de la Generalitat, Raül Romeva, etc. no deixa “títere con cabeza” però queda lluny de donar cap solució que no sigui la sacrosanta Constitució (El País, 28 setembre 2016).

Es pot afirmar, doncs, que la Constitució Espanyola sols la pot interpretar l’Estado Español d’una manera semblant a com la Bíblia sols la pot interpretar l’Església Catòlica.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora amb el conseller Carles Mundó

Mònica Morros.

Dimarts 27 de setembre, just un any després d’unes eleccions transcendentals per Catalunya, com ho van ser les del 27S, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora que portava per títol “Preparats per fer el cim”. El convidat d’aquest acte fou l’actual conseller de Justícia Carles Mundó, acompanyat pel president de l’associació “Drets”, Sergi Blàzquez.

A l’inici de l’acte el conseller no va dubtar en destacar la importància de la data del dinar, tant per la situació d’un any enrere com per la proximitat de la qüestió de confiança a la que s’enfrontava el nostre president properament. “Fer el cim requereix moltes energies”. Amb aquesta afirmació, Carles Mundó va voler recordar al públic assistent que s’havia fet un camí molt llarg i que ara sols ens trobàvem a uns quants metres de la nostra meta, però que aquest últim tram era el més complicat.

Com no podia ser d’una altra manera, el conseller va parlar del procés català com un plantejament que té per lògica posar en mans dels ciutadans el futur de Catalunya, a través del vot. “Aquest és un procés que comença a les urnes i acaba a les urnes” subratllà.

Respecte la qüestió del referèndum, Mundó va assenyalar la inamovibilitat de la negativa de l’estat espanyol en aquesta qüestió. El no reconeixement de Catalunya com una nació, per part de l’estat espanyol és quelcom que impossibilita la celebració de qualsevol referèndum pactat. L’evidència ens empara. Des de les forces polítiques independentistes, s’ha demanat, al congrés espanyol, fins a divuit vegades la celebració d’un referèndum pactat i la resposta sempre ha estat un no rotund. Per tant, en paraules del propi conseller: “La possibilitat que a aquestes alçades la resposta canviï és una fantasia”.

Per últim, Mundó va voler parlar sobre la postura de suposada “neutralitat” pel que fa a certes forces polítiques, com Catalunya Sí Que Es Pot, afirmant que aquesta perpetua un statu quo, a l’estat espanyol, que perjudica totalment a la ciutadania del país. Els representats del poble català estan dedicant tots els esforços a donar veu a la ciutadania i això no ha d’espantar ningú. Cap membre de la comunitat internacional s’ha mostrat contrari al reconeixement d’un estat català. Ja que per sobre de tot són demòcrates, i per tant hem d’utilitzar la palanca de la democràcia per tal que la ferma voluntat dels catalans i les catalanes, de viure en una república catalana, sigui una realitat palpable.

Sergi Blàzquez, com a president de l’associació “Drets”, va explicar la tasca de lluita anticatalanofòbica que des de Drets s’està duent a terme. Blàzquez va assegurar que els catalans i les catalanes vivim en un estat que no sols no ens garanteix una seguretat jurídica, sinó que ens va a la contra i que l’únic mecanisme que ens queda per capgirar una situació tant dramàtica com l’actual és la construcció d’una República Catalana.

Tal i com assenyalava Alfred Bosch fa uns mesos: “Ha arribat l’hora dels valents/es, de la veritat i del vertigen, s’ha d’omplir els carrers per omplir les urnes”.

Sobre l’autora: 

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3199

No hi ha fórmules màgiques, però són els camins oberts

Ricard Gené.

El nostre és un país complex. A l’inici del segle XX Catalunya tenia poc més de 2.000.000 d’habitants i ara en té aproximadament 7.300.000, amb un cens electoral d’uns 5.300.000 ciutadans. En un país amb una natalitat autòctona catastròficament baixa i mancat des de sempre d’eines fiscals i de seguretat social per fer una vertadera política de família i natalitat, el brutal creixement demogràfic produït en poc més de 100 anys és fruit principalment d’onades migratòries. Amb elles s’ha anat cobrint la demanda de mà d’obra poc qualificada per al desenvolupament industrial, per l’explosió del turisme i pels booms del totxo amb què, amb tanta estupidesa com cobdícia, hem destruït bona part del nostre territori.

Ateses les xifres, és poc menys que un miracle que la centralitat política de Catalunya la tinguin avui partits que tenen com a objectiu explícit la República catalana independent. També ho és que, segons les darreres estimacions del CEO, descomptada l’abstenció, en un referèndum oficial més del 50% dels vots serien favorables a la independència.

És evident que les coses no serien així si una part molt important de la població nouvinguda de tot arreu no hagués decidit, de forma conscient o no, fer de Catalunya el seu país de futur i d’identificació personal seva o dels seus fills i néts. Es pot teoritzar sobre els factors que han afavorit que la cosa hagi anat així. El que és indiscutible, però, és que si les coses no haguessin sigut d’aquesta manera, avui el català seria una llengua residual -i malgrat tots els problemes no ho és- i seria impossible que la independència fos un objectiu polític transversal.

Voldria destacar alguns dels factors que, segons el meu punt de vista, han permès que la situació avui sigui la que és. Hi ha factors interns i externs, però dels externs només diré que l’actuació maldestre, repressiva i deslleial de l’Estat espanyol, incapaç de concebre’s com un estat plurinacional, amb independència del color polític del govern de torn, hi han tingut molt a veure. Però ara m’interessen molt més els factors interns.

Entre els factors interns voldria assenyalar, en primer lloc, la feina feta des dels anys 60 del segle XX per molta gent de sectors socials molt diversos. En refereixo al treball de gent com Jordi Pujol, resumit en la frase “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” (llàstima que un comportament poc ètic, sobretot per omissió, respecte dels negocis tèrbols dels seus fills amb l’administració, hagin perjudicat Catalunya i malmès un llegat polític important en força aspectes). Em refereixo també a la voluntat integradora d’una esquerra plural, representada per gent com Pallach, Reventós, Candel, Gutiérrez Díaz … i també per una part del PSUC i per l’Assemblea de Catalunya. Tots ells van fer possible la represa cultural i política catalana en el tardofranquisme. Entre tots ells van desactivar el perill de la demagògia lerrouxista, sempre latent en el nostre país, i van associar catalanitat i llengua amb els valors de democràcia i progrés social.

Un altre aspecte fonamental ha estat l’anomenat “ascensor social” i la barreja de gent, allò que els americans en diuen “melting pot” o el gresol on els diferents materials es fonen i barregen per fer una cosa nova. Aquesta barreja i la possibilitat d’ascendir socialment ha fet real la possibilitat que molts dels fills de la immigració disposessin, amb l’esforç dels seus pares, d’oportunitats per fer-se una posició professional i familiar digne. Quants independentistes d’avui no són néts d’un, dos, tres o quatre avis originaris de fora de Catalunya? No pretenc pas descriure-ho com una imatge idíl·lica, però és innegable que l’ascensor social i el gresol han funcionat i han donat bons fruits en termes de progrés i de cohesió social.

El darrer aspecte que vull destacar són les mateixes institucions autonòmiques. Déu-n’hi-do la feina feta en àmbits com l’escola, la sanitat, la seguretat i les obres públiques, per posar alguns exemples. És segur que es podria haver fet molt més i millor en aquests àmbits i en d’altres, per exemple en cultura, mitjans de comunicació i els sectors primari i industrial. És segur també que la gestió administrativa en molts aspectes és clarament millorable. A més, sovint ha mancat ambició i visió nacional, hi ha hagut corrupció, partidismes, nepotisme i poca excel·lència. Tanmateix, reconeixent que els catalans no som pas millors que altres pobles, el drenatge de recursos causat per l’escandalós i constant dèficit fiscal, l’infrafinançament de la Generalitat i dels ajuntaments i la deslleialtat de l’Estat espanyol no ens ho han fet gens fàcil. En tot cas, sense haver passat per l’autonomia, la identificació de molts ciutadans amb Catalunya com a “comunitat imaginada”, en paraules de Benedict Anderson, no hauria estat possible.

Arribats a aquest punt, és clar que no hi ha fórmules màgiques per arribar a bon port. Som en “uncharted waters”, aigües sense carta de navegació. Però el mar és un camí ample i obert. Per tant, uns breus apunts més per contribuir al debat sobre el que, al meu parer, convé que facin ara els partits, les institucions i les associacions cíviques:

  1. Fer tot el que calgui perquè l’ascensor social i el gresol de Catalunya segueixin funcionant. Per això cal un consens bàsic entre independentistes i els no independentistes que formen part de la tradició catalanista, i que són el gran gruix polític del país, per destinar els recursos disponibles a fer-ho possible, si no ho impedeix el sectarisme. Es tracta de convertir els immigrants en conciutadans.
  2. Atesa la composició social i lingüística de Catalunya, el relat independentista ha de parar molta atenció a respectar i integrar les anomenades “identitats compartides”. De la mateixa manera que a Catalunya no és excloent sentir-se alemany i català, no ho ha de ser tampoc sentir-se català i espanyol i tanmateix ser lleial a la idea de Catalunya com a nou Estat. La pedagogia sobre el futur compartit dels nostres fills i néts és una de les claus, perquè en aquest futur hi molt compartir.
  3. Per la mateixa raó anterior, cal reforçar els consensos sobre els temes bàsics (llengua, escola, seguretat, mitjans de comunicació …) i evitar debatre massa alegrement sobre qüestions fàcilment manipulables i emocionals, que són terreny abonat per als qui pretenen evitar la independència a costa del que sigui. Cal desemmascarar cada dia, de forma pacífica i educada, el discurs lerrouxista i neofalangista de PP i C’s.
  4. És imprescindible deixar de banda la gesticulació “testosterònica” (o “estrogènica” si algunes ho prefereixen), amb negociacions agòniques de cara a la pròpia militància i les desqualificacions globals entre independentistes i sobiranistes no independentistes. D’aquesta aventura ens en sortiren tots junts o no en sortirà gaire benparat ningú. Així, amb un mínim de perspectiva històrica, crec no tenen justificació ni el rebuig als pressupostos del 2016 escenificat per la CUP ni l’oposició “amb cara de restrenyiment permanent” dels líders de CSQEP.
  5. Si tothom fa esforços sincers per concertar polítiques conjuntes realistes, ser flexibles i evitar les desqualificacions generals, el relat guanyador serà el nostre perquè es basarà en fets i no en fum. No oblidem que la gent en general ja té prou problemes amb el seu dia a dia com perquè a sobre la política li brindi espectables tan poc edificants com el tactisme dels partits polítics espanyols i les possibles terceres eleccions.

En resum, malgrat tots els entrebancs, la pilota és a la nostra teulada.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. @miralalluna