The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Procedeix aplicar el dret internacional

Pau Miserachs.

El Secretari General de les Nacions Unides Sr.Ban Ki-Moon, va visitar Andorra a principis d’abril del 2013, amb motíu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, i entre altres coses va dir el dia 2 d’abril, valorant el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya, que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i s’han de respectar les aspiracions genuïnes dels pobles. El procés el va situar dins del marc dels drets humans i la dignitat de les persones que l’ONU respecta i promou arreu del món. Va afegir que els conflictes s’han de resoldre per vies pacífiques i amb diàleg, respectant la voluntat genuïna dels pobles afectats. També va recordar que el dret a l’autodeterminació és un element formal de la Organització de les Nacions Unides, situant en el seu discurs el procés català dins l’empara del dret internacional a l’autodeterminació. Va fixar aquest dret que és independent de la superfície d’un estat i del nombre dels habitants. Després anava cap a Madrid on el Sr. Rajoy l’esperava amb una llista de reivindicacions d’aspirants a càrrecs dins de les Nacions Unides, sense interessar-li parlar de Catalunya segurament.

Avui, a Catalunya patim el desconeixement culpable per l’estat espanyol d’aquest dret que reconeixen les Nacions Unides a la seva Carta Fundacional de 1945, per veu del seu propi Secretari General. Qui aspira a càrrecs no pot ignorar ni deixar de costat les obligacions que li imposen les regles internacionals, quan d’un poble annexionat per la força es tracta. Volen els del Govern central presència de prestigi, amagant que volen imposar criteris dictatorials irresponsables a Catalunya i als Tribunals querelles possiblement il·legals comprometent la Justícia. Si la resposta de Rajoy a Ban Ki-Moon pel tema català fou “ya hablaremos”, va deixar clar el Sr.Rajoy que mai negociaria res amb Catalunya, doncs pretén abans cremar-la. Han començat, seguint ordres de Fiscalia de l’Estat, a atacar ara amb forces policials militars segrestant propaganda impresa, aturant a les televisions i actes públics la llibertat d’expressió en nom d’un híper-legalisme histriònic, com diuen els escriptors catalans en el seu Manifest demanant votar el dia 1 d’octubre. És una qüestió, com diuen, de defensar la llibertat d’expressió i la dignitat de ser ciutadans de ple dret.

Registres a impremtes, intervenció de propaganda del vot, cerca incansables de paperetes i urnes, comunicació als alcaldes de prohibició d’oferir espais de vot , retirar domassos i propaganda de paradetes dels partits al carrer amb la menció democràcia, censura a correus i segrest de revistes que parlen de democràcia, sense importar la violació del secret postal i la il·legal censura feta per un funcionari, a més de l’atemptat coactiu contra drets fonamentals reconeguts a tot el món civilitzat. Amenaces del mateix President Rajoy de persecució per delicte contra els que vagin a les taules, dissolució de la sindicatura electoral. És el que creuen al Govern espanyol que és el que necessita la nació espanyola per parar la campanya i la votació d’un poble determinat que no té por de la repressió. Què ens importa que ens inhabilitin als jubilats i als que són a l’atur i als joves expatriats per manca de feina al territori. Que ens inhabilitin serà per poc temps, perquè no servirà jurídicament per res un cop declarada la independència.

Serem Estat independent. Nosaltres no tenim por perquè sabem que el dret internacional està per damunt de la llei espanyola i algun Tribunal Internacional de Justícia anul·larà tots els disbarats legals del règim espanyol. I no dubten alguns a Espanya a anar contra les llibertats fonamentals d’expressió i el dret a votar, la equitat i la Llei aplicable, trencant amb la tolerància, forçant criteris judicials de possible nul·litat per il·legalitat, per subvertir els principis i valors constitucionals i menyspreu de les obligacions del dret internacional públic com el dilluns 19 de juny explicava Narcís Oliveres en un article publicat a El Punt/Avui.

Els catalans no som patriotes del poder, sinó de la construcció d’un país nou en forma de república, per recobrar el nostre estat abolit per la força el 1714, el 1939 i de nou el 2010, viure en llibertat i millorar la situació social dels nostres ciutadans i ciutadanes. Lluís Martínez també deia en la seva columna a El Punt/Avui el 19 de juny del 2017 “ni diners ni papers”, recordant que Rajoy ha incomplert tot el que va prometre, com Mariano Revilla recorda cada vegada que surt per TV que Rajoy és un morós. De manipulador i fals, ara ens ha sortit un populista de dretes com a botxí de la democràcia i un cap de govern suspès pels seus propis fets en dret internacional públic. Si els espanyols no el paren i l’envien a Santa Pola a fer de registrador de la propietat, aquest home és clar que, per la seva intolerància amb Catalunya, i ignorància culpable del dret internacional públic i del que diuen les Nacions Unides, destruirà el poc que ja queda de les Españas, com va fer amb l’Estatut del 2006 retallat al Congreso de los Diputados i acabat de tombar pel Tribunal Constitucional el 2010, malgrat haver sigut aprovat en referèndum pel poble català.

Ara ens regim per una llei autonòmica imposada y ens diuen que és la llei dels catalans, callen que no l’hem votada després de la retallada i que vam sortir al carrer protestant. ¿On era la democràcia de què parlen? No ens podem creure una gent que ens retallen autogovern, drets i llibertats, dient que reformaran la Constitució sense aclarir res, com els socialistes del PSOE que fan molt discurs, però no concreten res i han renunciat al republicanisme. ¿Què és la Constitució de 1978 avui pels catalans sinó altra cosa que un mur a l’exercici de l’autogovern i llibertats tradicionals catalanes abans de l’annexió forçada?

És contrari a dret que el Senyor Rajoy i el seu entorn amenacin els polítics catalans injustament com presumptes criminals colpistes. És aplicable al territori espanyol el dret dels Tractats i la jurisprudència del Tribunal internacional de Justícia creat per les Nacions Unides. El Govern espanyol i els Tribunals sembla que no s’adonen que quan es discuteix la creació d’un nou estat no és aplicable el dret intern del territori, sinó que ho és l’internacional dels Tractats i el de les Nacions Unides que Espanya té reconeguts i ratificats.. És una barbaritat jurídica dir el contrari.

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora amb Raphaël Minder i Antoni Bassas

Mònica Morros.

“Pluriculturalitat és riquesa”. Aquesta va ser una de les idees que va imperar en el passat dinar-àgora de Sobirania i Justícia amb el corresponsal del The New York Times, Raphaël Minder i el periodista del diari ARA Antoni Bassas.

En aquesta ocasió i seguint la dinàmica d’internacionalització que caracteritza a Sobirania i Justícia, es va voler convidar a una gran personalitat d’uns dels diaris més influents del món per entendre com es conceben des de l’exterior les demandes independentistes del poble català.

Raphaël Minder assegurà que l’estat espanyol no ha entès la riquesa del seu propi país i això és un greu problema per un estat del segle XXI i per la continuïtat d’aquest. Una de les qüestions que més va sorprendre al periodista va ser la manca absoluta d’aldarulls quan la ciutadania catalana, en defensa de la democràcia, ha sortit en massa ocupant els carrers i les places dels pobles i ciutats de Catalunya.

Antoni Bassas, seguint la línia de Raphaël Minder, també va fer èmfasi en la incapacitat de l’estat espanyol per reconèixer-se a si mateix com a un estat plurinacional. I fent ús de la seva experiència vital va voler posar sobre la taula que en el món en el qual vivim, si no ets estat no existeixes, ja que ser estat et permet construir un relat. Bassas va llençar una forta crítica al govern espanyol i la va usar per servir d’exemple d’un dels aprenentatges que el món pot extreure de la situació catalana; “Al segle XXI els governants no ho poden ser sense el consentiment dels governats”.

En aquest col·loqui va destacar la gran participació del públic assistent i la interacció constant amb els convidats. Arguments d’uns i altres varen servir per intentar acostar una mica més Raphaël Minder a la qüestió catalana i a les raons d’aquesta. Ambdues parts van poder palpar de ben a prop com es viu l’independentisme català des de realitats i perspectives ben diferents i van poder carregar-se de nous arguments i estratègies per poder fer arribar a bon port les seves missives.

Com va destacar Antoni Bassas, ens hi estem jugant la nostra continuïtat i això Sobirania Justícia ho té molt clar, tant clar com ho és la seva ferma voluntat de no defallir en posar el seu granet de sorra per portar Catalunya i la seva gent a la llibertat. Estem al cantó correcte de la història!

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Rajoy descol·locat

Pau Miserachs.

Hem vist a Barcelona el passat divendres 18 d’agost, un Rajoy descol·locat des de la seva arribada “per coordinar els serveis de l’Estat“, segons deia. Quan va arribar, estava pràcticament tot fet. Mossos d’Esquadra havien fet la feina. Els terroristes van anar caient. Però no es va reunir Rajoy, només aterrar, amb el President de la Generalitat, el Conseller d’Interior i el cap dels Mossos. Tampoc van convocar Mossos després de l’atemptat a la reunió de coordinació celebrada a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, on si hi eren presents Guàrdia Civil i Policia Nacional. Què es proposaven doncs els nouvinguts, quan no reunien mèrits per posar-se cap medalla ni reconeixement? Ja no quedava res per coordinar al marge de la Generalitat de Catalunya.

Inimaginable per Rajoy i tropa que els mèrits de la feina ben feta, també sanitària i d’emergències, fossin per les institucions i la ciutadania de Catalunya que es va bolcar oferint donar sang, taxistes transporten gent sense cobrar, hotels oferint habitacions també gratuïtament, i la de seguretat per les forces policials catalanes amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, que tant han menyspreat al CITCO, amb les Juntes de Seguretat no celebrades i la seva marginació forçada a Interpol fins fa ben poc, sabent el Govern espanyol per la mateixa CIA, que Catalunya era un lloc problemàtic pel gihadisme emergent.

El President Rajoy i tropa, van haver de donar-se per vençuts callar i seguir el President Puigdemont, amb mirada i veu perduda. Venien a Barcelona a predicar la importància de la unitat d’Espanya per lluitar contra el terrorisme, difondre la doctrina oficial de la temença i exigència d’unitat d’Espanya. Però es van trobar que Catalunya, contràriament al que pensaven, va fer demostració de capacitat i país organitzat, eficient i eficaç davant un atemptat terrorista consumat per enemics de la civilització i les llibertats. Invocant el nom d’un Déu que no parla d’assassinar els que tenen altres religions, pre o post islàmiques, o pensen diferent.

Segueix essent impactant veure el dissabte 19 d’agost la gent ramblejant en silenci. Peluixos, flors i espelmes en altars improvisats. Notes als llocs on van morir molts, petits i grans. Gent escrivint missatges a terra i en posts que penjaven a la paret d’un quiosc. La Rambla era i serà durant dies dels pelegrins que preguen per una vida en llibertat.

Catalunya, sense el concurs del Govern espanyol i “malgré lui” ha demostrat que pot resoldre els seus problemes de seguretat, sanitat i emergències socials sense necessitat dels cossos policials espanyols. Els catalans som forts, i res ens farà por ni ens farà desistir de dir que som un poble lliure i d’acollida per tothom.

Mossos d’Esquadra, i qui va dissenyar la seva organització i preparació, han demostrat ser un símbol de Catalunya que mereix un reconeixement per la seva brillantor i professionalitat. No creiem però que a Espanya els reconeguin cap distinció. Primer preferiran lliurar una medalla a la Verge dels Desemparats. Ja hi estem acostumats a una irresponsabilitat que volem deixar endarrere amb la dimissió del Ministre espanyol de l’Interior.

Publicat a L’Unilateral el 25/08/2017

Sobre l’autor: 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i soci de Sobirania i Justícia.

 

Buscant tres peus al gat

Pere Costa.

Ja fa anys que vaig amb “l’etiqueta” de jubilat i la pensió congelada. Per sort em trobo bé, encara que la calor em masega. Des de Sobirania i Justícia em demanen algunes idees sobre la situació actual. Inicialment em resisteixo sóc de ciències i segons el meu bon amic Enric Cirici de la Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès, no m’explico malament quan parlo de ciències però em costa fer-me entendre si parlo de política. Intentaré dir, però, el que penso. Abans, i per definir-me, vull que quedi clar que em vaig quedar afònic cridant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” i després, Independència. El problema mèdic de l’afonia me’l va resoldre l’otorinolaringòleg.

L’altre, el que ja podeu suposar, malauradament segueix encallat. Necessito dir-ho: ja estic a la recta final de la vida, que espero que sigui llarga, però em dol haver hagut de conviure amb 40 anys de dictadura. I per si no era poc, conviure amb 40 anys més de transició i no haver aconseguit, encara, conviure amb una temporada de feliç democràcia. No vull ser com un disc que repeteixi en va els temes de corrupció, falta de límits entre el poder legislatiu i el judicial, l’acceptació pràctica d’una democràcia amb tics autoritaris que cada dia és menys democràtica i a més a més, el gran engany que tot això comporta amb la falta de l’esperit equilibrador de qui té la màxima tasca institucional de mantenir-lo.

Tampoc cal passar-se però hi ha un tema que és més preocupant: l’equilibri dins una escala de valors d’una entitat nacional catalana entre els partits que devien estructurar-la. És evident i també increïble que si fa 300 anys va passar el que va passar a Catalunya, avui, al cap de 300 anys encara estem perdent una bona ocasió per a fer-nos-ho mirar com acostumem a dir col·loquialment. Necessitem saber quants volem el sí i quants volen el no. No és massa demanar. Les xifres que es ventilen sembla que són favorables a una majoria de partidaris del sí per part de la ciutadania però el moment més optimista de la nostra història queda enfosquit per les decisions dels partits polítics.

No és cap anomalia que hi hagi dos partit polítics clarament nacionalistes espanyols que aprofiten la més petita ocasió per expressar-se en llengua no catalana i descarregar el carro dels trons, cosa que tenen tot el dret. Un altre partit ha perdut, malauradament, el seu paper històric i valuós a Catalunya i s’ha convertit en una sucursal aliena, cosa en la qual també té tot el dret. I queden una sèrie de partits que, amb lògiques diferències ideològiques, discrepen, però sembla, he escrit sembla, que se senten amb ganes d’acabar amb el “poti-poti” actual. Un es pregunta: per què no ho fan? Per què no ho aparten per després, per quan aconseguim una veritable llibertat democràtica, les seves diferències de punts de vista legals, constitucionals, lingüístics, ideològics, egocentristes, els seus malentesos viscerals, les diferencies de sensibilitat, la por, l’exigència de garanties i drets, l’afany de poder, la falta de lideratge, i tants etcèteres com vulgueu? O cal sospitar que tot té el seu origen en el fet de pensar més en el seu partit que en el seu país? Però no tinc la resposta. La tenen ells. Sols ells. Cal mantenir l’esperança que la ciutadania els farà poc cas i votarà el que la seva idoneïtat nacional l’aconselli. La ingenuïtat, almenys la meva, també pot obligar a pensar i conduir a solucions.

Bon estiu.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar àgora amb Carles Boix i Esther Vera

Mònica Morros.

Aquest dijous Sobirania i Justícia va organitzar el seu darrer dinar-àgora, abans de l’estiu, amb el catedràtic de ciència política de la Universitat de Princeton, Carles Boix i la periodista i directora del Diari Ara, Esther Vera.

Carles Boix, aprofitant la seva llarga trajectòria fora de Catalunya, va fer èmfasi en el reconeixement internacional, tot destacant que amb un 50% de vots a favor del sí no hi hauria motiu pel no reconeixement. Boix va voler recordar que el dret internacional no prohibeix el dret a l’autodeterminació sempre que es produeixi dins d’uns certs límits com ho són el respecte a les fronteres dels altres estats i també la no vulneració de la legislació internacional.

Boix va assegurar que el combat conceptual ja l’hem guanyat, però el polític encara no i aquest solament el podrem vèncer amb la coordinació de la ciutadania. En la mateixa línia va voler explicar quina era l’estratègia de l’estat per fer front al procés d’independència. La va batejar com a “privatització del dolor”, és a dir, atacar persona a persona, conseller a conseller, funcionari a funcionari, per poder fer “forats a la xarxa i que no es capturi cap peix.”

Ester Vera va ser la segona a agafar la paraula i va explicar el que ella considerava com la “bomba atòmica” del procés. Va detallar que es tractava del civisme, de la flama ciutadana i de l’esperit democràtic no abandonat en cap moment. “No només és una qüestió econòmica, és també lingüística i cultural” va assenyalar.

En clau internacional Vera va centrar-se en la Unió Europea i la situació de Catalunya respecte aquesta quan Catalunya hagi esdevingut una República. La política internacional es mou per interessos i per tant, com bé va assegurar la directora del Diari Ara, la UE no expulsarà un dels seus membres amb més impuls econòmic i sobretot amb major sentiment europeista (tenint en compte la situació actual que viu la unió a on el qüestionament d’aquesta és constant per diversos grups estatals).

El públic va participar enormement en el torn de paraules i es va produir un intens debat entre els socis i sòcies i els convidats a l’acte. Els mateixos convidats també van respondre extensament a totes les preguntes que des del públic s’els van adreçar.

Es respirava il·lusió, fermesa i determinació envers els moments que tenim per endavant. És ben cert que la ciutadania catalana està darrera dels polítics transmetent tot el seu recolzament i en aquest darrer àgora els socis i les sòcies de Sobirania i Justícia van demostrar que ells i elles també estan empenyent com els que més per tal que la República Catalana deixi de ser un anhel per passar a ser simplement una realitat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

 

Referèndum com a necessitat

Pau Miserachs.

Finalment, com era d’esperar, han intervingut les Nacions Unides en el conflicte Catalunya-Espanya. Una carta de l’expert independent de l’Alt Comissariat dels Drets Humans Sr. Alfred de Zayas tramesa a l’ambaixadora espanyola davant de les Nacions Unides, Sra. Menéndez Pérez, amb data 30 de gener, posa en relleu la preocupació de la institució internacional per la manca de diàleg i fa l’oferiment per “discutir la situació actual en el context de les obligacions d’Espanya per virtut del dret internacional de drets humans”. El Sr. De Zayas recorda, en la seva carta comunicant a l’ambaixada la seva disponibilitat per al diàleg per trobar solucions, que el dret dels pobles a la lliure determinació està consagrat en el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. També recorda l’expert designat per les Nacions Unides l’existència d’un informe presentat a l’Assemblea General, l’any 2014 (A/69/272), centrant el dret a la lliure determinació com clau per l’ordre internacional previst per la Carta de les Nacions Unides, assenyalant que “el referèndum és un mètode fiable per sondejar l’opinió pública i evitar un consentiment artificial, a fi de garantir l’autenticitat de l’expressió de la voluntat pública en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força”. El Sr. De Zayas comunica a la missió diplomàtica espanyola davant de les Nacions Unides la seva preocupació per l’operació de descrèdit contra els dirigents polítics de Catalunya, la declaració del procés participatiu del 9-N com a il·legal i els judicis contra dirigents polítics. Adverteix tanmateix que la realització de la lliure determinació, interna o externa, és una estratègia important per a la prevenció de conflictes i demana rebre comentaris del regne d’Espanya, ja que entén que la negació de la lliure determinació genera conflictes. Les Nacions Unides han iniciat la seva intervenció en el conflicte recollint informació. Els queda per saber que Catalunya és un poble ocupat i annexionat a un estat contra la seva voluntat que gaudeix del dret a recobrar les seves institucions, drets i llibertats com a estat. Aquesta gran veritat, que el govern d’Espanya amaga, és definitiva per declarar la condemna de la situació a la qual aquest govern porta, enrocat en una legislació obsoleta i contradictòria amb les obligacions derivades de l’aplicació del dret internacional a Espanya, negant-se a atendre la reivindicació catalana de celebrar un referèndum d’autodeterminació que beneeix l’Alt Comissariat de les Nacions Unides pels Drets Humans. L’escàndol internacional ja està servit. És on l’orgull de l’Espanya imperial sense imperi no hauria d’haver arribat. A Madrid, encara hi són a temps, de rectificar abans que l’assumpte vagi més amunt. Els temps de “jo mano i ningú m’ha de dir el contrari” s’han acabat. Els exemples del Quebec i d’Escòcia són l’avís per al govern d’Espanya que la democràcia no és quelcom d’ús limitat. Els propòsits fundacionals de la Carta de les Nacions Unides, de 1945, que inclouen el dret dels pobles a la lliure determinació i el respecte al principi de la igualtat de drets hi són no precisament per ornamentar el Palau de les Nacions ni per editar fullets turístics.

Publicat al Punt Avui a data de 24/04/2017.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Crònica de la Trobada Anual de Sòcies i Socis amb el Conseller Josep Rull

Mònica Morros.

Dimecres passat, Sobirania i Justícia va celebrar l’assemblea anual de sòcies i socis de l’entitat que comptava amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull. El conseller ja ha estat, en altres ocasions, convidat per l’entitat i aquesta vegada ho va fer en un acte que portava per títol “Referèndum o Referèndum”, fent referència al compromís inequívoc dels representants polítics a fer possible que la ciutadania catalana decideixi el seu futur a les urnes.

Amb la mirada posada al reconeixement internacional, es va posar sobre la taula el fet que la via del referèndum pactat s’ha d’esgotar fins al final. Quan s’hagi arribat el moment límit i la negativa de l’estat no es superi, Catalunya ha de seguir el camí que la ciutadania reclama. Amb paraules del mateix conseller: “En el nostre diccionari no existeix la paraula rendició”.

En l’estira i arronsa amb el govern espanyol, Rull va apuntar que és essencial guanyar la batalla democràtica ja que simplement suposa una ferma voluntat de defensar que les persones puguin expressar-se a les urnes, la clau de volta per poder eixamplar la base a escala interna. La situació actual no està dividida entre els defensors de l’independentisme i defensors de l’unionisme sinó entre defensors del dret a vot i els contraris a aquest mateix. Les persones que estan treballant per la independència i per tant, perquè es faci un referèndum, estan sent les garants, tant per aquells que aposten pel sí com pels qui ho fan pel no, de l’exercici més democràtic de tots: poder votar.

Josep Rull assegurava que actualment l’independentisme no està basat en el greuge que pateix Catalunya per part de l’estat espanyol, sinó que és un moviment optimista, d’esperança i de projecció de futur. En canvi la postura de l’estat espanyol acredita, per enèsima vegada, que aquest no té res a oferir a Catalunya: “Els forts pacten, els dèbils imposen”, apuntava Josep Rull. “La ciutadania es farà seva les urnes”, va ser la frase que va usar el conseller per il·lustrar quin era el motor que va iniciar el procés cap a la independència i quin serà el que farà que aquest moviment no s’aturi: la gent. Citant a Enric Prat de la Riba, “Si tenim ànima de nació, hem de tenir cos d’estat”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Voluntat d’existir

Narcís Oliveres.

A Europa a partir del segle XV van aparèixer principis democràtics fonamentals lligats als conceptes de llibertat, de raó, de tolerància i de progrés que van propiciar el salt a un nou sistema polític a través de dues revolucions, la de la independència de les colònies americanes i la francesa, les quals proclamen les primeres declaracions de drets, que han exercit una incidència determinant. Totes dues estan estretament lligades a la història del constitucionalisme. Les constitucions són constitucions en el temps. La realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric, i aquest mai no deixa d’afectar el contingut de la constitució. Quan no es té compte aquest canvi, el contingut constitucional queda petrificat i no pot complir les seves funcions.

Els drets van anar evolucionant, especialment al segle XX. Es van desenvolupar el drets polítics, les reivindicacions socials, els drets econòmics, el dret de vaga, el dret del treball, la seguretat social i altres. El 26-6-1945 es funda l’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, i en el text fundacional s’hi fixen les finalitats, com la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos.

L’Assemblea General de les Nacions Unides el 10-12-1948 adopta la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la tercera, la qual té una importància excepcional i es refereix explícitament a allò que s’anomena dret a la resistència, revolta contra la tirania i l’opressió. Quan una població pateix una situació constrenyent, especialment d’origen forà com és el cas de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, apareix sempre un rebuig d’aquesta opressió, rebuig que revesteix formes variades. A Catalunya aquestes formes són pacífiques: manifestacions multitudinàries i el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania catalana.

L’emancipació dels pobles, la pau civil, la justícia social, el diàleg en la reciprocitat, ha guiat diverses generacions de catalans, i està guiant l’actual, en la voluntat de recuperar la independència de Catalunya. Desobeir és un combat en nom de la vida. Després que el 9-N més de dos milions de catalans participessin en la consulta convocada pel govern de Catalunya, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs seran jutjats per desobediència i prevaricació. Avui, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’inicia el primer judici. Els anhels no es poden prohibir ni es poden perseguir. La desobediència civil és sempre el fruit d’una presa de consciència, és un instrument indispensable per introduir canvis necessaris i atribuir-los legalitat. La coerció, en canvi, intenta destruir la voluntat d’existir.

Article publicat al diari El Punt Avui a data de 06/02/2017.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, exconseller i soci de Sobirania i Justícia.

Democràcia, ritus o actitud

Pau Miserachs.

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemòcrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project” que hi ha molta gent que, per raons molt variades, no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15-M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com l’Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies sorprenent els dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força del poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa, no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes, l’especulació inversora, el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals. És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més.

L’aparició de noves formes de democràcia directa crea una nova cultura democràtica i permet la implantació de nous règims, oberts i transparents, per superar la crisi, per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe, pels anti sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del control dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013, “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir la idea que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País, Bonifacio de la Cuadra, qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador, no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències, derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors, no abastaven el nivell que s’esperava d’una majoria parlamentària, però plural, a Catalunya, dita progressista en el paper.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs