Empresaris i organitzacions empresarials

Francesc Llobet.

Catalunya porta anys en una cruïlla històrica sense acabar de decidir el rumb, instal·lada en la inacció i la incapacitat de prendre aquelles decisions que el país i la gent que hi viu necessita. Malauradament, d’aquesta decisió en depèn el benestar i la qualitat de vida, no només de la nostra generació, sinó principalment de les futures generacions de catalans.

Si des de fa anys la situació de Catalunya per afrontar els reptes de l’economia global no convidava en absolut a l’optimisme, la pitjor crisi econòmica que ha viscut el món des de mitjans del segle passat ens ha fet veure, amb mes claredat si calia, la trista realitat i els peus de fang del nostre model econòmic de les últimes dècades.

Els anys de daurada decadència, amb un creixement econòmic inflat, basat en la construcció, l’especulació immobiliària, els serveis de baix valor afegit amb ma d’obra barata i el finançament bancari que ha anat engreixant la bombolla immobiliària en comptes de finançar empreses i projectes innovadors, han acabat amb un sotrac. El món de fantasia s’ha acabat i mai s’havien començat a construir els fonaments necessaris per tenir un sistema productiu més sòlid quan tot el que està passant arribés.

Una part –molta- ha estat culpa nostra. D’una banda, les nostres administracions mai han fet una aposta decidida per esdevenir un país potent a l’economia global de la informació i el coneixement. Molts estudis sobre el què s’havia de fer, però poques accions. Calia –i encara cal- fer masses coses, durant massa temps, la majoria d’elles intangibles i difícils de rendibilitzar electoralment a curt termini. Per tant, no s’han fet. 2 D’ altra banda, a l’empresariat català li ha mancat voluntat i capacitat d’innovació, assumpció de riscos, cooperació i obertura als mercats globalitzats. Si a més, hi afegim l’actual absència de mentalitat emprenedora malgrat el mite dominant de país d’emprenedor, realment serà molt complicat capgirar una situació a la que hem arribat després de molts anys de conrear una mentalitat col·lectiva que d’emprenedora, ambiciosa i innovadora en té ben poc, i que es pot constatar en molts àmbits de la societat. Però ho haurem de fer.

Tanmateix una bona part dels problemes que tenim vénen de la nostra pertinença a Espanya o, més ben dit, de com està configurada aquesta pertinença. No cal estendre’s massa a explicar allò que tots ja coneixem: un dèficit fiscal escandalós que no permet fer grans inversions estratègiques, el dèficit d’inversió en infraestructures, la manca de capacitat de decisió sobre aspectes estratègics fonamentals per a la nostra competitivitat, o la pèrdua d’un percentatge elevadíssim del nostre temps i energies en negociacions, discussions, pedagogies, justificacions i debats estèrils.

Ara és el moment d’assentar unes noves bases per arreglar les dues vessants del problema i definir el nostre model econòmic del futur. No es tracta d’evitar les conseqüències de l’actual crisi, ja no hi som a temps, sinó de si serem capaços de construir algun fonament nou per quan la crisi acabi i comenci novament un període de creixement. Hem de decidir si seguirem apostant per ser un model subaltern, que s’anirà accentuant amb el temps, o apostem decididament per ser una petita economia capdavantera en l’economia del coneixement resultant de la crisi actual.

No cal dir que per ser novament un país pròsper i amb cert pes només hi ha una opció: esdevenir una petita economia competitiva en l’economia global del coneixement. I Catalunya ho podria ser, té les condicions per ser-ho. Però per aconseguir-ho necessitem una classe empresarial que s’obri al món sense complexos i unes administracions catalanes que facin el mateix. També les mesures i inversions que calguin. I ni tant sols amb això n’hi hauria prou.

Necessitem solucionar d’una vegada per totes els problemes derivats de les barreres externes que ens ho impedeixen. I és que sembla evident que, per poder fer aquesta 3 aposta decidida, qualsevol país necessita definir estratègies competitives diferenciades, tenir control sobre els recursos que genera, tenir capacitat de decisió sobre les seves infraestructures o poder establir aliances internacionals de cooperació.

També sembla evident que un país sense Estat només pot obtenir aquesta capacitat de dues maneres: o bé el model de l’Estat on és li ho permet, o bé esdevenint ell mateix un Estat. Però el que ja està absolutament demostrat és que Espanya mai serà un Estat amb un model que ens ho permeti. Apostar per aquesta via és una utopia i una pèrdua de temps. Per tant, si volem tenir una economia potent i una societat de qualitat per a les properes generacions, l’única via possible que ens queda és disposar d’un Estat propi a la Unió Europea.

I podríem dir que estem de sort, perquè en la Unió Europea del segle XXI aquest objectiu és possible sense cap tipus de traumatisme que no sigui el debat estrictament democràtic, com demostren altres casos d’actualitat. També és molt recomanable, ja que els Estats més competitius són de la mida de Catalunya. A més és modern, ja que els principals acadèmics de l’economia de la globalització debaten sobre la grandària ideal dels Estats per a competir en l’economia del segle XXI.

Per tot això, la societat catalana en el seu conjunt ha de fer una aposta decidida i definir una estratègia que ens porti a tenir un Estat propi a la Unió Europea al més aviat possible. I ho hem de fer passant full i sense fer victimisme. Sense discussions i debats que ens fan estar sempre en el mateix punt. Sense anar contra ningú i sense ressentiments, explicant què serà més operatiu i amb què hi sortirem guanyant tots. En definitiva, fent la nostra via i mirant cap endavant, establint estratègies clares i donant passes decisives en la seva execució.

I en tot aquest procés una de les potes importants han de ser els emprenedors, els empresaris i les organitzacions que els representen. Al cap i a la fi, en aquest document es parla d’economia, qualitat de vida, benestar i competitivitat empresarial, i del posicionament futur de Catalunya en l’economia global. I a tots els emprenedors que volen fer negocis aportant valor a la societat els afecta la situació actual. Ara ja no es pot ser neutre, perquè sembla evident que totes les alternatives possibles s’han intentat i cap d’elles ha solucionat el problema.

Al segle passat els empresaris catalans ho van tenir clar i van definir una estratègia, molt discutible, però clara i pragmàtica en aquell moment: sacrificar poder polític i financer per un mercat espanyol captiu. Fa molt de temps que aquesta estratègia ha esdevingut utòpica i inútil: seguim sacrificant el poder polític i financer però fa molts anys que el mercat captiu espanyol ja no existeix. I encara que existís, seria totalment insuficient per a les necessitats de les empreses catalanes que volen ser competitives. Costa molt modificar les inèrcies i la cultura, però ara cal que els emprenedors i empresaris més innovadors, els que no tenen servituds, pors ni complexos agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a defensar l’única estratègia pragmàtica per Catalunya al segle XXI.

Ponència dins de l’Àmbit de Política del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 – 7/05/2009

Sobre l’autor:

Francesc Llobet. Emprenador i consultor. Professor a la IQS School of Management (URL). Vicepresident de Sobirania i Justícia. @fll_cat

Catalunya fa nosa

Pau Miserachs.

No han trigat gaire a fer-se realitat les previsions que el PP s’ha proposat anorrear Catalunya fins a destruir-la. Els catalans som persones humanes, amb virtuts i defectes com tothom, però gent treballadora, oberta a les aportacions de progrés, la creació de riquesa, la creació cultural i científica, respectuosa amb les altres persones residents i treballant a Catalunya.

Les candidates a dirigir el PP, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, aposten en les seves campanyes per il·legalitzar els partits independentistes. Per això disposen de la llei de partits polítics de 2002 que preveu situacions en què es pot interpretar extensivament si convé que aquests partits volen intimidar, fomentar la violència, fomentar el desordre, privar de la llibertat d’opinar, vulnerar els principis democràtics i perseguir, deteriorar o destruir el règim de llibertats, impossibilitar o eliminar el sistema democràtic amb l’exclusió i persecució de persones per raó de la seva ideologia. La iniciativa o passa pel Congrés o pel Senat o pel ministeri fiscal, amb intervenció judicial per analitzar i decidir la concurrència de la il·legalitat. El resultat pot ser tant la dissolució com la suspensió del partit polític qüestionat. En el nostre cas els declarats independentistes. Les raons sempre hi seran als ulls dels qui no estimen Catalunya ni l’esforç dels catalans per fer, junts amb Euskal Herria, de motor econòmic del Regne d’Espanya.

Manifestar-se a Espanya contra Catalunya i les línies polítiques catalanes sembla que doni força i capacitat electoral. Dretes i esquerres espanyoles acaben per posar-se d’acord per donar compliment a aquest objectiu de destrucció i esborrat històric. Ha tornat amb els socialistes espanyols el negacionisme a les reivindicacions catalanes un mes després de la Moció de censura del president M. Rajoy.

No hem volgut reconèixer que han fet molt mal a Catalunya durant aquests 40 anys transcorreguts en democràcia indefinida, un seguit de lideratges excloents i exclusius o pactistes amb el Regne d’Espanya, però sempre egocèntrics, des de la dreta clàssica catalana, en ocasions intolerant i impertinent amb els contraris, fins al socialisme burgès que hem viscut en el poder i en la tramitació parlamentària, tots amb sentit gregari de les llistes elegides i grisor política. La grisor ha restat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim necessitant intel·ligència i habilitat.

Han perjudicat més la democràcia aquestes actituds de molts polítics que les protestes laborals, les manifestacions i les vagues reivindicatives, aturant també la producció a les empreses que tracten abusivament la seva plantilla laboral. Els treballadors han defensat i defensen amb més habilitat que molts polítics el dret a rebre salaris dignes i condicions laborals pactades respectuoses i estables. La lluita contra la precarietat i els baixos salaris exigeixen amb urgència un pla de xoc que sembla no arribar ni tan sols de manera improvisada.

Catalunya i els catalans fem nosa a la pàtria constitucional que va inventar l’expresident José María Aznar. Els catalans som gent estranya que no té afició per les curses de braus, però sí per la natura, el coneixement i els avenços científics, viure bé i saber gaudir dels béns amb racionalitat i seny, conservant els patrimonis al màxim en lloc de disseminar-los i trossejar-los a l’hora de la mort. Catalunya és quelcom més que el que encara en diuen el Principat. Ens falta el Rosselló, perdut amb el Tractat dels Pirineus. Ens falten Sardenya i Nàpols, perdudes amb els Tractats d’Utrecht. Ens falten les Illes Balears i el Regne de València. Catalunya fou el primer país europeu a ser trossejat per destruir la seva empenta i beneficiar que el duc d’Anjou es convertís en el rei Felip V, rei, duc i senyor de tots els territoris confederats que constituïen Catalunya, que eren i són Catalunya.

Però no van aconseguir l’objectiu final de fer desaparèixer Catalunya de la història. Catalunya segueix dempeus quatre segles després de les desfetes militars i polítiques, amb la seva llengua, cultura i esperit d’iniciativa i risc empresarial que la identifiquen internacionalment, amb el seu tarannà liberal, democràtic i respectuós amb els drets de tots els que viuen, treballen i fan Catalunya, integrats voluntàriament en les tradicions i costums d’aquest poble mil·lenari.

Publicat el 13/07/2018 a El Punt Avui

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

Entrevista a Yoshitomo Okuno

Ramon Munné.

Yoshitomo Okuno – Professor titular de la Universitat Prefectural d’Aichi (Japó)
Es va llicenciar a la Universitat Waseda (1990) i va fer els estudis de postgrau a la mateixa universitat (1990-2002). Va investigar a la Universitat de Barcelona (1994-1999). És l’editor i autor del llibre en japonès “50 capítols per conèixer Catalunya” (2013). Ha escrit diversos articles sobre el procés independentista.

Vostè és professor titular del Departament d’Estudis hispànics de la Facultat d’Estudis Estrangers. Què va motivar que triés com a àrea d’estudi la història socioeconòmica de la Catalunya moderna?

Quan vaig entrar al màster, volia estudiar alguna cosa sobre les relacions entre estats i regions. La meva regió era agrícola i més aviat pobre, una terra molt conservadora on la gent esperava els diners que els diputats del PLD (Partit Liberal Democràtic, partit conservador) portaven. Hi mancava iniciativa i acceptar opinions plurals. Un professor meu, especialista en història de França, em va recomanar que em dediqués a Catalunya perquè no era ni Espanya ni França, era molt industrial i tenia llengua, cultura i història pròpies i, a més a més, hi havia molta diversitat. Tot al contrari de la meva regió. I d’ençà d’aleshores, Catalunya em fascina.

Per començar a estudiar Catalunya, vaig triar la història econòmica de Catalunya del segle XVIII i el començament del XIX. Catalunya és l’única regió dins l’Estat espanyol on va sorgir la revolució industrial i m’interessava molt perquè només va passar a Catalunya.

Des del punt de vista del món universitari del Japó, quins fets de l’àmbit del seu estudi creu que tenen més interès o li han cridat més l’atenció?

Els japonesos, fins i tot els historiadors japonesos d’història econòmica, tendeixen a pensar que cada estat europeu té el seu propi caràcter unificador, i que, per exemple, dins Espanya tota la gent no volen treballar gaire perquè els agrada massa divertir-se. Però per exemple, el fet que a Catalunya es produís una industrialització destacable i distintiva fa miques aquesta idea estereotípica.

Fa uns pocs anys que està centrant els seus estudis en el procés polític d’independència de Catalunya. Què va motivar el seu interès en aquest tema? Com veu la viabilitat econòmica de la República catalana?

A partir del 2014, estic fent l’estudi del procés i he escrit diversos articles i he sortit diverses vegades a la tele, la ràdio i a diaris per explicar què està passant a Catalunya. Com he dit abans, com que el meu interès originari són les relacions entre estats i regions, quan va començar el procés no hi havia cap raó per no abordar-ne l’estudi. Hi ha molts estats que contenen diverses ètnies o nacions sense estats. Però el cas català és molt interessant perquè hi ha molta diferència entre la cultura política de Catalunya i la d’Espanya.

Sempre és agradable saber que lluny de Catalunya hi ha interès per conèixer i estudiar el que està passant al nostre país. Com el seu, hi ha altres grups d’estudi en universitats japoneses?

Cal no oblidar el professor Ko Tazawa. Ell és el pioner dels estudis catalans al Japó. També hi ha uns cinc professors universitaris (historiadors i lingüistes) que fan coses de Catalunya.

Tenen relació acadèmica d’algun tipus amb alguna universitat catalana?

Hi ha unes quantes universitats (almenys sis que sàpiga jo, però segurament més) que tenen convenis d’intercanvis amb la UPF, la UB i la UAB. La universitat on treballo jo mateix també té un conveni amb la UPD. Conec un parell d’estudiants japonesos que tenen un nivell de català excel·lent (B2 de català per exemple) i un bon nivell d’estudis sobre Catalunya.

Quin grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya hi ha al Japó? Com veu la societat japonesa la voluntat d’independència de Catalunya?

A partir de l’1 d’octubre, al Japó el topònim de Catalunya és prou conegut. Però el grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya malauradament no és gens alt. El problema més greu és que la premsa japonesa només ha explicat que Catalunya vol la independència per motius purament econòmics i, fins tot, de vegades diu que vol la independència egoistament. I no parla de la sentència del tribunal constitucional del 2010 ni de la política autoritària i la judicialització de la política del govern central.

No sé per què es repeteixen aquesta mena d’explicacions. Potser per la influència de la premsa espanyola. Però crec que la culpa també la tenen els independentistes mateixos. Tinc una impressió que, quan pregunten els periodistes japonesos als independentistes per què volen la independència, sovint els expliquen que els catalans paguen molt i reben menys.

Però si només parlen d’això sense explicar la identitat nacional pròpia, ni la història pròpia, ni la sentència del 2010, ni la manera d’actuar del govern del PP, ni el dret a decidir, etc., suposo que és bastant natural que els periodistes japonesos, que normalment són corresponsals que viuen a París o a Londres i no tenen prou coneixement de Catalunya, agafin la idea que els independentistes són una gent egoista.

Quan va venir a Catalunya per primera vegada?

Vaig venir per primera vegada a Catalunya el 1994. Vaig viure 4 anys a Barcelona, aprenent català i investigant la història econòmica.

En els darrers anys vostè ha vingut a Catalunya diverses vegades, sovint pels voltants de la Diada de l’11 de setembre. Quina valoració en feia de les mobilitzacions que es trobava?

Hi participo des del 2013 (la via catalana). A mi em va agradar molt sobretot la via catalana. Sempre que hi vaig, admiro la capacitat d’organitzar i de mobilitzar i el nivell de civilització. Em va fer molta pena, o més aviat ràbia, que la premsa japonesa no parlés gens d’aquestes mobilitzacions. Potser perquè foren tan pacífiques, no cridaven l’atenció de la premsa japonesa.

Com valora la gestió per part de les institucions europees del procés independentista català? Com veu l’evolució futura d’Europa i de la Unió Europea en els pròxims anys?

Com està passant ara, cada vegada hi ha més estats europeus que rebutgen o posen en dubte el que diu el govern central i l’autoritat judicial d’Espanya. Així doncs, imagino que finalment la UE haurà de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya. Si la UE continués negant el que demana Catalunya, crec que això significaria que la UE mateixa negués la seva idea de democràcia i pluralitat, i per tant seria el camí de suïcidar-se per a la UE. La UE hauria de transformar-se en una unió que fos capaç d’incorporar les nacions sense estat com Catalunya. Si no, em sembla que seria difícil que la UE durés molt de temps.

Han viscut mai al Japó una situació de conflicte com el que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol?

Sí que n’hi ha. Entre el govern central del Japó i la província d’Okinawa, hi ha un parell de problemes força difícils. Okinawa és una província que se situa a l’extrem sud del Japó i que constitueixen moltes illes petites. Abans de la revolució de Meiji (1868) era un regne diferent del Japó, es deia “Regne de Ryukyu” i té una cultura pròpia, una llengua pròpia i una història pròpia. Ara més del 90% de les bases americanes del Japó s’hi concentren, i hi ha molts problemes i el govern d’Okinawa protesta contra el govern japonès. Però l’actual govern central d’Abe, és un govern autoritari de dreta i no vol parlar amb Okinawa, i per això ara diuen que el suport a la independència se situa entre el 10 i 20%. La gent d’Okinawa mira molt el que està passant a Catalunya. El que està fent la gent independentista de Catalunya podria afectar no només Europa sinó tot el món.

Des del punt de vista polític, quin camí proposaria vostè per solucionar el conflicte actual?

No sé què podria dir jo… Però em penso que si els catalans continuen lluitant per la democràcia, segurament cada vegada tindran més països i gent que els donaran suport.

Publicat a L’Unilateral el 22/04/2018

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

La democràcia justifica l’existència del poble català

Pau Miserachs.

Diuen els estudiosos del món jurídic que una llei no pot ser mai una excusa per posar fre als drets humans i això aniria contra el sentit del dret internacional i de la mateixa història, perquè els drets humans són drets insubordinats i irrenunciables, exigeixen diàleg i la resolució pacífica i política dels conflictes entre pobles, tenint en compte el principi d’igualtat de drets de tots els pobles. A més tots els Estats tenen, per aplicació dels Pactes Internacionals de Drets Civils, Polítics, Econòmics i Socials i Culturals, l’obligació de promoure aquests drets, que inclouen el de l’autodeterminació d’un poble per acomplir el mandat de les Nacions Unides.

Ens preguntem moltes vegades què són els Drets Humans i per què serveixen. Protegeixen realment la dignitat humana i la dels col·lectius que conviuen amb altres pobles sota el mateix Estat? Protegeixen els drets dels pobles a la seva lliure determinació del seu futur polític al cap de 70 anys d’haver sigut declarats el 1948 i ratificats per Espanya el 1955, junt amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de 1945 de les Nacions Unides?

Avui es considera en els àmbits jurídics que els Drets Humans són la base per fer una legislació nova, junt amb l’equitat, que impedeixi que els Drets Humans morin per aplicació de pressupostos contraris a la seva implementació i una deficient gestió de l’economia controlada per grups oligàrquics que es mantenen al costat del poder, per falta d’actuació responsable dels dirigents polítics i de lleialtat amb el poble que governen.

Els Drets Humans, són per tant eines per alliberar la democràcia de tota captivitat, doncs a més són preferents i prevalen sobre qualsevol dret intern de l’Estat. Hi ha doncs governants que s’allunyen de la democràcia perquè neguen els drets bàsics a les llibertats d’expressió i opinió a més dels drets dels càrrecs electes a exercir el seu dret de representació, que són garantia d’una democràcia.

El resultat és que no es compleixen a Espanya les condicions per assegurar l’existència d’una societat lliure, comptant amb un nacionalisme agressiu i opressor, tolerant amb la desigualtat social i la precarietat, que posen en perill l’ordre democràtic. L’Estat es creu que els Drets Humans són uns drets utòpics que no poden impedir que un govern destini més diners a la compra d’armament, a les institucions penitenciàries i als funcionaris de policia, que a l’educació, la sanitat, la cultura, l’habitatge social la justícia. Per què parlar de Drets Humans en un Pressupost d’un Estat que no els garanteix?

Això significa que sense Drets Humans no hi ha capacitat d’exercici dels drets democràtics a cap societat, perquè la democràcia també és diversitat, llibertat, tolerància i respecte per la diversitat entre la qual es troba el poble català.

El compliment dels Drets Humans és indispensable per qualificar la qualitat d’una democràcia. Té relació directa amb la dignitat humana, doncs juntament amb l’equitat, la tolerància, el respecte i la justícia social determinen l’existència o no d’un estat de dret.

Els diferents sistemes jurídics que permeten establir el seu règim polític, precisen d’unes normes, l’anomenat imperi de la llei, però adequades a les necessitats de la societat, les circumstàncies socials, l’equitat i els Drets Humans, a més de basades en l’evolució dels sistemes jurídics

Aquesta situació demostra comparativament que Espanya no disposa d’un lloc privilegiat en el rànking per a la protecció de les llibertats els Drets Humans, decidida a escapçar el govern Central tots els dissidents catalans partidaris de fundar la República Catalana social i democràtica. L’objectiu és per impedir com sigui l’existència del poble català.

Malauradament, l’Estat sembla voler ignorar que la inviolabilitat de la dignitat humana és un principi comú en totes les declaracions de drets humans. Cap valor abstracte d’una constitució pot invalidar qualsevol llei o impedir l’aplicació com a dret intern, preferent a la mateixa Constitució, de tractats internacionals ratificats per l’Estat.

Els catalans vivim en una tasca col·lectiva reivindicativa, pacífica, per ser respectats com a poble català. Fer valdre els nostres drets és una manifestació contundent de la dignitat de Catalunya com a poble que el poble espanyol i els seus representants estan obligats a respectar.

La negativa a respectar aquesta realitat i negar-se a dialogar per resoldre el conflicte polític Catalunya Espanya, demostra que l’Estat de Dret espanyol no funciona. No volen assumir que les Nacions Unides estan pel diàleg i la tolerància i no veuen il·legal l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles. És a dir, que els experts internacionals diuen que el govern espanyol s’equivoca declarant il·legal el que fa Catalunya i que el poble de Catalunya te tot el dret a existir com a poble. Europa també es posiciona deixant fora de joc la diplomàcia espanyola, i Frau Merkel es proposa com mitjancera la qual cosa posa histèrica la Moncloa i la seva Brigada Aranzadi.

Els conflictes no es resolen amb la violència de la llei ni de les porres. Quan els conflictes són polítics és un greu error portar-los a que els resolguin els Tribunals. La democràcia es fa amb diàleg, llibertat i respecte a la dignitat col·lectiva dels pobles, tolerància i acceptació de la realitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

 

Paraula d’Estat, paraula de Déu? 

Ramon Munné.

El passat dia 10 d’octubre el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va demanar des de Brussel·les al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que no anunciés una declaració d’independència que fes el diàleg impossible: “Perquè la força dels arguments sempre és millor que l’argument de la força“, va reblar. Tanmateix, mai més no es va parlar d’arguments. Contràriament i vergonyosa  han contemplat amb passiva complicitat com s’usava la força contra Catalunya.

Tornem una mica enrere.

El Parlament de Catalunya, escollit pels ciutadans de Catalunya, aprova que el referèndum de l‘1 d’octubre es pot dur a terme, aprova unes lleis de transitorietat a activar si el resultat del referèndum surt afirmatiu, surt afirmatiu i el Parlament proclama la República Catalana el 27 d’octubre.

El Congrés dels Diputats espanyol, escollit pels ciutadans espanyols, nega la possibilitat de fer el referèndum, autoritza al Govern espanyol a aturar-lo i a enviar la policia espanyola a reprimir-lo, i un cop proclamada la República envia els representants polítics i socials catalans a la presó i suspèn els òrgans de govern catalans.

Arguments, senyor Tusk? Els arguments de què parlava eren repartir estopa i ficar pares de família pacífics a la presó sense judici? Senyor Tusk!! Encara hi és? Pot parlar, té alguna opinió sobre el tema o l’han amenaçat que no parli? Els mateixos que li van fer dir la seva frase lapidària el 10 d’octubre? No el sento. I sento vergonya.

Però de moment, més enllà d’arguments polítics, jurídics, socials, històrics i del més que evident sentit comú, l’opinió oficial manifestada pels principals organismes internacionals és que el Govern espanyol pot fer el que fa. Quins arguments, de qualsevol dels tipus que he esmentat s’han fet servir? Cap. Se n’ha utilitzat un altre, només un: no ens fiquem en els afers d’un altre estat, si és un estat d’entrada té raó en el que faci, pel sol fet de ser un estat. No donen cap raó, no contrasten ni discuteixen cap argument. Només, si és un estat, és un dels nostres i té raó. És paraula de Déu. I punt final, fi de la discussió, que ni tan sols no han gosat començar.

Són Estat. Tenen la força. Doncs tenen raó. La frase de Donald Tusk fou una burla i l’acompanyarà per a vergonya seva durant tota la vida. En el fons, entre tots ens estan dient el camí. Siguem estat i aleshores tindrem raó.

Algú s’atreveix a parlar d’arguments i no de força? Senyor Donald Tusk? Senyor Mariano Rajoy? Vull parlar-ne amb vostès. En públic i en directe. Ja sé que estan molt ocupats i potser no poden. O potser no volen, segurament no volen. Algú altre, valent, digne=

Hi afegeixo un parell d’arguments o reflexions, per a tots aquests grans organismes internacionals que no s’atreveixen a discutir:

Una llei no pot ser la raó final quan s’està qüestionant precisament aquesta llei. I el seu qüestionament no es pot respondre amb porres i presó, o voldria dir que no hi ha raons per aquesta llei. Si és així, cal reconèixer aquesta llei està superada. L’estat espanyol apel·la a la defensa de les lleis i de la Constitució , però no admet cap argument. Només hi ha repressió.

La independència no és contra Espanya, però la dependència sí que és contra Catalunya. Catalunya vol la independència com a alliberament propi, tot mantenint les relacions amb Espanya i la resta d’estats. En canvi l’estat espanyol vol mantenir Catalunya dintre seu tot eliminant-ne els seus trets nacionals, socials i culturals.

Aquestes dues idees han de ressonar ininterrompudament a l’arena política nacional i internacional. Fins que escoltar-les deixi de ser una gran vergonya per a Europa i per al món .

Fins que se’ls faci justícia.

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Dinar-àgora amb el jurista Elpidio José Silva i el periodista Jordi Barbeta

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va organitzar un dinar-àgora amb el jutge Elpidio José Silva i el periodista Jordi Barbeta parlant d’un dels temes d’actualitat que més estan patint a la seva pròpia pell els i les dirigents polítiques: la politització de la justícia espanyola.

Elpidio José Silva, va iniciar la seva conferència recordant que perquè es produeixi un procés de judicialització de la política ha d’existir, prèviament, una politització de la justícia. Aquest fet té efectes perversos i no només comporta que es desdibuixi l’estat democràtic, tal com l’entenem, sinó que desapareix també  l’estat de dret. Quan no existeix una clara separació dels poders en una societat, és impossible que els drets a la ciutadania estiguin garantits.

El jurista també va fer una anàlisi del passat en clau juridicopolítica per demostrar com s’ha instaurat a l’estat espanyol una determinada doctrina que es pot sintetitzar amb la idea “la justícia es pot manejar”.

En la mateixa línia va assegurar que quan el Tribunal Constitucional va revisar l’Estatut de Catalunya ho va fer en termes inacceptables. Un tribunal, en aquest cas el TC, mai pot passar per sobre d’un procés constituent. El TC va firmar un cop d’estat, va rebentar l’estat autonòmic.

Elpidio va acabar afirmant que l’estat espanyol està patint la seva major crisi de l’Època Contemporània.

El periodista Jordi Barbeta, seguint la línia del jutge, va assegurar que en l’àmbit a on Catalunya està més tractada com una colònia és en el de la justícia. “La justícia funciona diferent per segons qui”.  La parcialitat dels jutges a l’estat espanyol genera una sensació d’indefensió. Tenim un Tribunal Suprem i un Tribunal Constitucional que sabem perfectament que tenen una posició política predeterminada.

Posant la seva mirada periodista va voler posar sobre la taula el fet que la qüestió catalana estigui coincidint amb la crisi del sector dels mitjans de comunicació. Un sector que abandona de mica en mica el format paper i passa al format digital i a la notícia híper actualitzada, però també se li suma el fet que s’estan veient diaris tradicionalment d’esquerra o de centreesquerra defensant postures totalment de dretes.

Ambdós ponents van coincidir amb moltes tesis i van arrancar moltes preguntes del públic que va estar escoltant atentament els convidats de la jornada. Les respostes van ser també detallades i intentaven desgranar la realitat que s’amaga darrere de la foscor d’una justícia injusta.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros 

 

 

 

Àngel Guimerà, General Primo de Rivera, i el 155

Josep M. Suàrez.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la casa-museu d’Àngel Guimerà al Vendrell. Visita molt recomanable per descobrir qui fou i què féu aquest insigne patriota català nascut a Santa Cruz de Tenerife… I molt recomanable també per adonar-se que el temps passa i passa i que els problemes entre Catalunya i Espanya continuen essent els mateixos.

Quan serem capaços de superar aquest déjà vu?

L’Àngel Guimerà va néixer a Les Canàries ja que el seu pare treballava al negoci familiar de boters que des d’El Vendrell exportaven a Amèrica, i Santa Cruz de Tenerife era una escala en el trajecte cap a l’Oest.

En Guimerà va començar a parlar solament castellà –la seva mare era canària i el seu pare va optar per parlar únicament en aquella llengua- i descobrí el català quan als nou anys la família va tornar a Catalunya. La família paterna i els amics –sobretot en Jaume Ramon i Vidales- el van fer descobrir una nova cultura. Entrà de ple en el món literari català i en el 1887 es consagrà com a poeta a l’obtenir el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals.

Tots coneixem la seva extensa obra i com va ésser un pilar clau de La Renaixença. En l’àmbit polític, fou president de la Lliga de Catalunya, ponent de les Bases de Manresa, un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, etc..

Malauradament el 1923 s’instaurà la dictadura del General Primo de Ribera. Tot i que bona part de la burgesia catalana –inclòs l’aleshores president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch – li van donar suport, les mesures coercitives contra tot el que fos català van impactar en molts d’ells i es penediren de donar suport a una “persona d’ordre”. En Puig i Cadafalch va dimitir com a president de la Mancomunitat, s’autoexilià a França i Primo de Rivera va acabar dissolvent ras i curt aquesta institució de govern català.

El govern espanyol, és a dir el Directori d’en Primo de Rivera, promulgava el Decret del 18 de setembre del 1923 contra el “separatismo”. En base a aquest decret que pretenia eliminar l’especificat de Catalunya per “neutralitzar i contrarestar la labor de desespanyolització de certs sectors polítics a Catalunya”, es clausuraren centres polítics “separatistes”, es prohibí el català, es perseguiren entitats culturals i socials de tota mena, les biblioteques populars, els ateneus, el FC Barcelona, la premsa –inclosa la Veu de Catalunya, periòdic de la Lliga-. S’imposà l’ensenyament exclusiu en castellà, es prohibí La Santa Espina i es limitaren les ballades de sardanes, es suprimí la llengua catalana en la litúrgia malgrat el rebuig de bona part del clergat català, etc.

I tres fets que voldria destacar.

  • El 18 de juliol del 1924 –en plena dictadura- morí Àngel Guimerà i el seu enterrament va esdevenir una acció popular en què la gent va mostrar els seus sentiments al carrer i el va convertir en un gran acte multitudinari de dol per la pèrdua del gran patriota però també d’afirmació catalanista i de rebuig a la dictadura.
  • El rei Alfonso XIII no va fer ni cas del Memorial de Greuges que al seu dia li van presentar els que encara creien en la figura imparcial del monarca i a principis de setembre del 1927, en una visita que va fer a Barcelona, es va referir als “falsos historiadors” catalanistes que mostraven una història de Catalunya feta a mida dels seus interessos i justificà les lleis de Primo de Ribera que tant van afectar Catalunya.
  • Hi va haver intent d’internacionalitzar el conflicte i portar el “cas català”. Acció Catalana va redactar un manifest que es va presentar a la Societat de Nacions a Ginebra en el qual es denunciava la repressió que estava sofrint Catalunya i demanava la celebració d’un referèndum a favor de l’autonomia catalana sota la supervisió d’aquesta organització internacional. Òbviament, aquesta i d’altres iniciatives no tingueren resposta i l’Assemblea General de la Societat de Nacions seguí donant suport a la Dictadura –govern legítim d’Espanya- fins al final.

Crec que les comparances amb uns fets de fa un segle demostren que estem igual. Intent fallit de diàleg amb l’estat, manifestacions multitudinàries de la societat civil, aplicació de mesures per part del govern espanyol de torn anorreant l’autogovern català, les institucions, la llengua, l’ensenyament…, aposta de l’actual borbó –com el seu besavi- pel “A por ellos” i la manca de suport internacional d’unes institucions dominades pels estats que únicament cerquen mantenir el seu poder intercanviant-se favors i complicitats.

La dictadura de Primo de Rivera va caure, la monarquia també, va venir la república…i també va caure per la força de les armes.

El que passà aleshores fou l’inici d’un canvi d’època i valors. A casa nostra i a la resta del món. Avui ens trobem igual. Governs que salten els límits de la legalitat i no els importa, creixement d’un populisme demagògic i perillós, atacs a la llibertat d’expressió, una UE dels estats que no funciona però la força de la gent és superior, tenim més seguretat en nosaltres mateixos i crec, n’estic segur, que si no defallim i juguem les nostres cartes amb seguretat, sense presses i evitant –dintre el possible- el típic autoflagelament català i les lluites partidistes –que ja ens van fer perdre la guerra contra Franco-, ens en sortirem.

Sobre l’autor:

Josep M. Suàrez, ex-delegat del govern català al Regne Unit i a Irlanda i membre de la Junta de Sobirania i Justícia.

Col·loqui amb el periodista Salvador Cardús

Mònica Morros.

Aquest dimecres Sobirania i Justícia, després de celebrar l’Assemblea General de Socis de l’entitat, va dur a terme un sopar-àgora amb el periodista Salvador Cardús. Un àgora que havia de dur-se a terme amb el conseller a la presidència del govern legítim, Jordi Turull però que per qüestions d’investidura vam haver de deixar per més endavant la trobada.

Salvador Cardús doncs, ens va ajudar a analitzar la situació política actual i tot debatent amb les sòcies i socis de l’entitat vam poder compartir idees de futures estratègies a traçar com a país.

Cardús va voler començar la seva intervenció posant en relleu tot el què s’ha aconseguit fins ara i que masses vegades queda tapat per l’actualitat repressiva de l’estat. La capacitat d’aprendre d’allò que hem fet, segons el periodista, és essencial per poder tenir èxit en un futur.

Va voler també, defensar el govern legítim assegurant de primera mà que estava tot preparat. “Mai una independència s’ha preparat tant”, però això no et garantia res.

És cert que estem en un moment més que complicat que s’ha convertit en una guerra de guerrilles i que encara ho és més quan els lideratges han desaparegut. “Un líder sense poble és un home que passeja, però un poble sense líder és una desbandada” va citar Cardús.

També es va posar sobre la taula quin eren els passos a seguir a partir d’ara. Resoldre el marc institucional per donar-nos un punt de cobertura per prendre decisions ha de ser la nostra prioritat. Hem de recuperar lideratges, siguin antics o crear-ne de nous. I un cop resolt aquet marc, hem de traçar noves estratègies i això necessita temps per fer-ho.

“La política és una gestió del temps i ara hauríem de ser capaços que els temps no se’ns imposin”, va afirmar Cardús.

El públic de Sobirania i Justícia, com sempre, va tenir una participació molt activa i acurada en el debat. Van sorgir propostes i punts de vista diferents que ens van permetre tenir un debat ric sobre com Catalunya tornarà a vèncer.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Nous escenaris polítics: Joan B. Culla i Francesc-Marc Álvaro

Mònica Morros.

Un cop constituïda la Mesa del Parlament, Sobirania i Justícia segueix amb la seva tasca ingent per analitzar l’actualitat política i poder aportar, des de l’entitat, part d’allò qualitativament necessari per fer avançar el país. Per tenir una aproximació dels escenaris futurs als quals es pot afrontar Catalunya, va dur a terme un dinar-àgora amb l’escriptor i professor Joan B. Culla i el periodista Francesc-Marc Álvaro.

Joan B. Culla va apuntar cap a on havíem d’anar a partir d’ara posant en relleu el què ha significat per l’independentisme les eleccions del 21D: “una victòria estratègica, un triomf contra vent i marea”. Culla però va voler apuntar que allò important ara és saber com gestionar aquesta victòria. “La prioritat número 1 és recuperar l’autogovern i posar fi a la usurpació d’aquest per part de l’estat espanyol!”. Segons el professor, ara és moment de protegir l’escola catalana, els mitjans de comunicació, rescatar els mossos d’esquadra i tornar a posar en marxa les polítiques suspeses pel Tribunal Constitucional. “El 2018, 2019 i 2020 la millor manera de fer política és aquesta!”. Per fer-ho, assenyalava, necessitem una presidència efectiva i un govern real i persistir en actuacions que sabem que tindran una resposta com les actuacions similars dels mesos anteriors, és a dir, seran suspeses, no beneficia a l’independentisme. No ens beneficia tenir el 155 6 mesos més a les nostres institucions ni tampoc en traiem res de tenir més presos a Estremera.

El nostre segon convidat, Francesc-Marc Álvaro, d’acord amb les tesis de Culla es preguntava: com fer política quan t’apunten amb el codi penal? La seva resposta va ser clara i concisa: treballar amb els instruments que tenim per fer la millor política possible. “L’independentisme ha vingut per quedar-se i ara necessitem un govern que pugui fer polítiques que els acrediti com a bons governants en tant que independentistes”. El periodista va assenyalar que segons el seu punt de vista no seran ni Puigdemont ni Junqueras qui liderin l’independentisme en un futur. Apuntava també cap a la possibilitat de crear un partit de centre-esquerra que aglutinés a tot l’independentisme, ja que segons ell, els límits entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’anaven desdibuixant.

Ambdós van coincidir, tal com ja va recalcar la presidenta de Sobirania i Justícia Isabel-Helena Martí en la seva primera intervenció, que hem de seguir eixamplant la base independentista i això és tasca de tots i totes. I una referent en fer-ho ha estat Carme Forcadell. Per això avui, la cita final és per fer valdre unes paraules de la nostra estimada expresidenta del Parlament de Catalunya: estic orgullosa d’haver aconseguit que no ens hàgim doblegat. Sobirania i Justícia també continuarà incansablement empenyent amb tota la força dels seus socis i sòcies per retornar-li a Catalunya allò que li és propi: la Llibertat.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros