Procés constituent. Reptes i oportunitats

Mònica Morros.

Dimarts passat, la secretària d’Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira i el periodista Toni Soler, van fer de ponents en el dinar-àgora de Sobirania i Justícia. Al cap de dos dies d’unes eleccions espanyoles que van deixar un clar escenari d’impossibilitat de cap entesa amb l’estat espanyol, els dos ponents van expressar les seves idees sobre el procés constituent.

Per encetar l’acte, Marta Rovira va voler posar sobre la taula que aquest procés va més enllà de Junts pel Sí o la CUP ja que alberga la societat civil a través d’entitats i organitzacions i aquest fet el converteix en un èxit en si mateix. Que la ciutadania s’hi senti partícip és el tret que ha d’identificar aquest procés, sense la veu del poble no s’entendria, se l’ha d’escoltar, igual que s’han escoltat els clams de la gent que van permetre encetar l’il·lusionant període en què ens trobem immersos.

Després de fer una pinzellada per les diferents fases del propi procés, Marta Rovira va fer referència a la necessitat de ser coneixedors d’altres realitats semblants, per tal d’extreure’n experiències passades i aprendre d’aquelles democràcies que, igual que Catalunya, van posar en el seu punt de mira l’anhel d’esdevenir un nou estat independent. El procés constituent islandès o la reforma de la constitució irlandesa foren dos dels exemples citats per Rovira.

La secretària general d’ERC, va subratllar que aquest procés constituent ha de culminar amb un referèndum constitucional. Precisament perquè és un mecanisme de participació directe que no hi pot faltar. Per acabar la seva intervenció, va apuntar que després de l’escenari polític espanyol, que ens han deixat les darreres eleccions, el procés constituent té més força que mai i ha esdevingut quelcom imparable.

Toni Soler, en la mateixa línia, va evidenciar que la reforma de l’estat espanyol, amb la qual encara confiava part de la ciutadania catalana, s’ha ajornat indefinidament. “La pilota està a la nostra teulada” afirmà, i ara és hora que els catalans ho sapiguem aprofitar. És temps de desconnexió. També però, va expressar la seva preocupació perquè això del procés constituent acabi esdevenint un eufemisme i sols un espai que funcioni com un “paraigua semàntic” que no permeti definir-nos. Va afirmar que tard o d’hora serà l’hora de la política i s’haurà d’estar preparats per manar, per fer-se obeir i per protegir aquells ciutadans que desobeeixin per Catalunya.

Ambdós ponents van estar d’acord en la necessitat inequívoca d’ampliar la base independentista i aprofitar l’actual escenari per fer-ho. Recordant les paraules de Lluís Companys: “totes les causes justes de món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

IMG_3137

Gairebé 3000 persones invisibles

Mònica Morros.

Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc quelcom inexplicable. Quasi 3000 persones han estat invisibles al vell mig de la capital catalana, Barcelona. Si ara, amb la societat de la informació, tot el què passa és notícia. Si 3000 persones poden fer molt de soroll. Però és que no teniu en compte allò més important, eren dones. Eren dones i feministes!

Durant els dies 4, 5 i 6, s’ha commemorat el 40é aniversari del què varen ser les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Al 1976, milers de dones, van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar els seus drets i per exigir, que en el nou període que s’obria, no s’exclogués a més de la meitat de la població, les dones.

Quaranta anys més tard, l’energia despresa d’aquestes jornades encara segueix viva. Durant 3 dies, centenars de col·lectius feministes han ocupat les aules i els passadissos de la Universitat Pompeu Fabra tornant a respirar aquella esperança de llibertat que desprenien les primeres jornades. Enguany, les jornades pretenien continuar lluitant per la igualtat de drets, fer xarxa, generar coneixement i visualitzar el feminisme del nostre país. Però això no és prou important. Imagineu-vos la poca importància que té lluitar pels drets de més del 50% de la població que cap dels gran mitjans ha vist oportú dedicar uns minuts o unes pàgines a un esdeveniment com aquest.

Però no patiu, pel què sí que hi ha hagut molts minuts i moltes pàgines ha estat per la celebració d’uns 40 anys que sí que tenen importància, els de les retransmissions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal. No nego la contribució a la llengua catalana que això pot haver comportat. Però em produeix vergonya de país que cap mitjà hagi considerat que les Jornades Feministes es meresquessin ni una minsa part del espai que van ocupar els 40 anys relacionats amb el futbol.

Les paraules “Ara no toca” ressonen constantment entre els límits del territori català. L’excusa de la crisi o de la construcció d’una futura república catalana són usades constantment per relegar les demanes d’igualtat entre sexes en un segon pla. Si no ens creiem els ideals de llibertat i igualtat per tots i totes, vol dir que no estem preparats per construir un país millor, no en sabrem. La nostra anhelada república seguirà sent un gran aliat del heteropatriacat.

Les nostres avantpassades, amb independència del lloc de procedència, han lluitat molt. Aquelles dones que reclamaven el dret a vot, el dret al propi cos, el dret a la coeducació o el dret a accedir al mercat de treball, en igualtat de condicions, ho varen fer per deixar un món més just per les què veníem. Fa segles i segles que es reclama que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, però malauradament això encara no és així. Aquest cap de setmana s’ha demostrat clarament, 3000 dones, parlant d’igualtat, no tenen res a fer enfront del futbol.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros