El poder del discurs

Mònica Morros.

“El discurs no és simplement el que manifesta el desig sinó que és també objecte de desig” (Michel Foucault, 2004).

Els estats democràtics, com a garants dels ideals de llibertat i d’igualtat, no legitimen ni permeten que l’ús de la força sigui una via possible a partir de la qual exercir domini sobre la població. La clau, per tant, rau en l’exercici de la oratòria, en el domini del discurs, en el control d’aquest framing. Seria ingenu pensar que vivim en societats on qualsevol pren decisions lliurement, això no és així. Actuem de conformitat amb uns marcs mentals que guien la nostra conducta i que estan determinant allò que considerem adequat i allò que no.

El domini del discurs és el poder que qualsevol aspira a seduir. L’statu quo aconsegueix determinar el què i el com i amb un ajut institucionalitzat s’assoleix un control de la producció discursiva.

Aquell relat que s’escapa de les línies establertes es menysprea i fins i tot es denigra per tal de restar-li legitimitat i per tant valor. En aquest sentit Michel Foucault considerava apropiat definir com a “boig” a aquella persona, el discurs de la qual, no podia circular com els altres, considerant-ne les seves paraules com a nul·les i sense valor. Mil i un exemples podrien servir per il·lustrar aquest fet.

Les sufragistes (dones que van lluitar per aconseguir el dret a vot femení) despectivament se les coneixia com les “Sufragettes” i se les titllava de boges, lletges i solterones. Si denigres aquell que et qüestiona, el discurs dominant pot quedar intacte i les idees innovadores, que podrien modificar-lo, poden quedar definitivament apartades. Aquestes tècniques de desprestigi romanen vigents fins als nostres dies. Seguint amb l’exemple del moviment feminista, la paraula “feminazi” ho evidencia clarament, però aquest fet no s’atura aquí. Si ens fixem en l’independentisme català, la paraula “catalufos” havia estat un adjectiu usat a nivell de carrer per referir-se a tots aquells que fa uns anys eren independentistes de soca-rel.

Més enllà del propi discurs Michel Foucault identificava quelcom que és totalment contemporani a la situació de l’independentisme català d’avui en dia. Quan Foucault analitzava el poder del discurs posà èmfasi en el fet que, més enllà del contingut, allò que en determinava el seu pes eren els esdeveniments que aquest pugés generar. L’impacte que se’n retornés. Per tant l’autor identificava clarament que allò nou no està en allò que es diu sinó precisament en els esdeveniments del seu retorn.

Els i les independentistes no estem dient res de nou, res que no sabéssim, res que no hagués estat defensat anteriorment per molts dels nostres avantpassats i que fins i tot hagués estat motiu de guerres. Hem aconseguit desencadenar tota una sèrie d’esdeveniments continus que ens estan portant cap a la República Catalana. Ara més que mai la llibertat com a poble ens acaricia perquè hem determinat el què, el com i sols ens falta formalitzar el quan.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Audiència de Sobirania i Justícia al Parlament en ocasió del vuitè aniversari de la fundació de l’entitat

Isabel-Helena Martí.

Molt Honorable presidenta del Parlament, amigues i amics,

Són molts els records i sensacions que brollen quan intento rememorar els fets, les idees, les persones que, d’una forma o altra, han tingut alguna cosa a veure amb Sobirania i Justícia aquests darrers vuit anys, d’ençà la fundació de l’entitat. M’hi he posat una estona però de seguida he vist que era una tasca feixuga, que requeria asseure’m amb tranquil·litat, sense restriccions de temps, fer recerca entre documents i notes escrites, i també, és clar, acudir a l’hemeroteca. Així que em serà gairebé impossible, i també per no estendre’m més del compte, ser exhaustiva. Sí que hi ha una imatge que recordo amb molta precisió i que, tot sovint, em ve el cap. Sobretot en circumstàncies de desconcert o de dubte que, certament, en aquests darrers temps, han sovintejat. Recordo, com si fos ara mateix, els rostres d’expressió viva, irradiant esperança i anhel, de les aproximadament cent cinquanta persones que formaren part de l’assemblea constituent, que en el decurs del mes de gener de 2009, elegiren la primera junta directiva de Sobirania i Justícia. El nostre president aleshores, Agustí Bassols, ens convocà de seguida a tots els membres d’aquella primera junta, de la qual jo en formava part, a una reunió immediata, per posar, sense dilació, fil a l’agulla. Teníem molta, moltíssima, feina per endavant.

Un mes i mig abans, el 18 de desembre de 2008 els impulsors de Sobirania i Justícia havien fet públic el manifest Missatge en defensa de la independència de Catalunya, text fundacional que avui encara estableix els termes en què la nostra entitat reivindica la seva comesa, la seva raó de ser. Feia tot just dos anys i mig (el 18 de juny de 2006) que el poble de Catalunya havia ratificat en referèndum el Nou Estatut d’Autonomia, l’Estatut de Miravet, després d’un barroer i humiliant procés de mutilació d’importants parts del seu contingut a Madrid. Però això no satisfé les ànsies d’amplis sectors polítics de l’Estat espanyol de desactivar, peti qui peti, qualsevol avenç, per modest o tímid que fora, en l’autogovern de Catalunya. Després d’entrar en vigor dos mesos després, l’Estatut rebé set recursos d’inconstitucionalitat: del PP contra 187 articles i disposicions; del Defensor del Poble, Enrique Múgica (PSOE), contra 112 articles i 4 disposicions addicionals; i contra diferents articles i disposicions els governs de Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Set. Aquest és el caldo de cultiu que explica la irrupció de Sobirania i Justícia, i en els mesos subsegüents d’una infinita munió de col·lectius i iniciatives ciutadanes a favor de la independència de Catalunya.

Presidenta, durant aquests vuit anys hem treballat de valent per impulsar tot tipus d’accions destinades a contribuir -com estableixen els nostres estatuts- a la sensibilització de la necessitat i viabilitat d’un estat propi i independent per a Catalunya en el marc de la Unió Europea. Des dels seus inicis aflorà en el si de l’entitat una ferma vocació internacionalista que s’ha fet patent en l’organització de quatre edicions de la conferència anual Building a New State (2011-2014) i els actes Spain, no rule of law? a Brussel·les (2015) i What’s going on in Catalonia? a Londres (2016). Sobirania i Justícia ha convidat a Catalunya nombrosos prescriptors internacionals d’arreu del món per participar en conferències i taules rodones. A cadascun dels convidats internacionals se’ls ha ajudat, durant la seva estada a casa nostra, a recollir informació de primera mà sobre el moviment independentista català i l’extraordinari fenomen d’activisme cívic que l’acompanya. L’associació està inscrita en el Registre de Transparència de la Unió Europea i, per tant, reconeguda com a grup d’interès en l’àmbit europeu.

Per l’altra banda, els dinars-col·loqui Àgora s’han consolidat com un espai de debat i intercanvi que ha aconseguit congregar moltíssimes personalitats de relleu, tant nacionals com internacionals, assistents i mitjans de comunicació. Tu mateixa, Presidenta, no fa pas massa, has estat un dels nostres ponents. D’altres: Mercè Conesa, Artur Mas, Marta Rovira, Brendan Simms, Neus Munté, Carles Mundó, Amadeu Altafaj, Pilar Rahola, Antoni Abad (Cecot), Imma Tubella, Ferran Requejo, Vicent Partal, Ramon Tremosa, Germà Bel, i un llarg, llarguíssim etcètera.

El proper convidat de l’entitat serà el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que durant la trobada anual de sòcies i socis de Sobirania i Justícia, prevista pel 18 de gener, impartirà la conferència “2017, referèndum o referèndum”.

Presidenta, no em vull allargar més. Sí que vull, però, agrair-te de tot cor, en nom de la junta directiva i de tots els membres de l’associació que hagis fet possible aquesta trobada, que ens omple d’emoció, en aquest edifici emblemàtic i que representa com cap altre la sobirania del poble català, la preservació de la qual estàs impulsant amb tant, tantíssim coratge, des de fa molt de temps. Moltes gràcies pel teu immens servei a la causa del nostre país.

Hem fet confegir un bloc de metacrilat gravat expressament per commemorar l’efemèride que el nostre vicepresident Ramon Valimañas t’entregarà de seguida. Però abans ens agradaria llegir el nostre manifest: “Missatge en defensa de la independència de Catalunya”. Ho farà la Mònica Morros, responsable de comunicació de l’entitat. El vam escriure fa vuit anys. A Catalunya moltes coses han progressat d’aleshores ençà. Coses inimaginables no fa pas gaire. Tenim una majoria parlamentària independentista i el govern català està compromès amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació no més enllà de setembre de 2017. Sí, això ha canviat en aquests vuit anys. Però malgrat tot el que ha passat a Catalunya el text segueix vigent, fins a la seva darrera coma, pel que fa a l’actitud d’inflexible immobilisme de l’estat espanyol en relació al fet nacional català. Pensar-hi fa feredat. Escoltem la Mònica i comprendrem què vull dir.

Moltes gràcies.

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Alguna cosa es mou

Pere Costa.

¿És possible que, poc a poc, es pugui aconseguir una societat democràtica sense tics autoritaris, que permeti la lliure exposició d’idees sense produir cascades d’improperis, d’intervencions judicials i amenaces de penalitzacions? Possiblement estem encara lluny d’aquesta situació però no cal perdre l’esperança.

No cal dir que l’inici de la nova legislatura espanyola ha estat un petit, molt petit, excessivament petit, èxit. El Congreso ha frenat la llei educativa del PP. Ja era hora. Encara que el Gobierno es resisteix. Li costa reconèixer que no tots pensem igual.

També és interessant la reacció parlamentària sobre la “recol·locació” política del Sr. Jorge Fernández Díaz (el seu destí podia ser el de conservador del Valle de los Caídos) i també la posició del Sr. García-Margallo després de quedar-se sense cartera ministerial i convertir-se en una personatge comprensiu de les tesis catalanes (???).

Per l’altra banda, i davant de la posició del PSOE/PSC (millor un PSOE “roto que catalán”) no deixa de ser interessant la decisió de Podemos d’admetre estructures autòctones en la seva organització. Tot és començar.

Tampoc és freqüent que un ajuntament important hagi de sotmetre’s a una qüestió de confiança per aprovar els seus pressupostos. Esperem que sigui l’inici d’una reducció de la tossuderia imperant.

Són, encara, petits detalls de la política nacional i autonòmica. Però, ¿podem considerar-los com l’inici d’una nova etapa política en què la col·laboració estigui per sobre de la imposició? El problema és que tothom vol dialogar i arribar a acords. La llàstima és que el diàleg sembla una paraula mancada de definició real.

També hi ha un detall que cal veure com acaba. El de Ciudadanos. Ja té 10 anys de vida i l’adolescència no sempre és fàcil. L’actual configuració del Congreso els hi pot comportar problemes. Fins ara han pogut surar assentats en una agressiva política anticatalana, per bé que executada amb un pretès aire català. Però al final els objectius no es poden amagar. La seva conversió oficial en un partit espanyol i deixar d’utilitzar, quan convingui, l’accent català, resultarà inevitable. L’oposició de la Sra. Punset i dels arcaics Arcadi Espada i Albert Boadella exerceixen una forta pressió i, en algun moment o altre, Ciudadanos haurà de manifestar als seus votants si són un partit nacionalista espanyol, si són liberals, si són social demòcrates, si són regeneracionistes, si són de dretes, si es decanten cap a l’esquerra, etc. Se’ls acaba el temps de l’ambigüitat.

Però, ¿això solucionarà el problema de Catalunya? No somniem truites com deia l’avi. La Constitució, la unitat d’Espanya, la igualtat dels espanyols, allò de si Catalunya ho té jo també ho vull, no canviaran. La voluntat de diàleg de Rajoy i adlàters és nul·la. El “paso marcial” del Sr. Rajoy sempre que algú l’observa i, sobretot, si el filma és significatiu (no sé si el manté dins la Moncloa). No cal capficar-nos. Ben aviat sortiran els “ajustes”, els “recortes” i la culpa la tindran els americans (volia dir la Unió Europea però se m’ha travessat la lletra de l’havanera d’El meu avi).

El PSC, històric guanyador d’eleccions passades, és teòricament demòcrata fins a la medul·la (segur???), però té un objectiu federalista, totalment obsolet, que els pot portar a la definitiva ruïna política.

I les formes no canvien. ¿Què representa una desfilada de l’exèrcit el dia de la inauguració de les Corts Espanyoles?¿No serà un “aviso para navegantes despistados”? I si som en un estat laic ¿per què els electes juren sobre la Bíblia o/i davant d’una figura de Crist? I ho dic amb tot el respecte als creients, que tenen tot el dret a ser-ho, però si en parlem tant de la Constitució, siguem conseqüents.

I el lector es pot preguntar ¿a què vénen aquestes elucubracions sobradament conegudes? Doncs sí, tenen un objectiu. L’opinió que té Europa d’Espanya és pobra, plena de dubtes, voltada de possibles sancions que no s’apliquen per no complicar encara més la situació de la que havia de ser la Unió Europea versus els Estats Units d’Amèrica com a font de riquesa i benestar. Quan em pregunto per què no ha estat així solament se m’acut: la desunió i l’egocentrisme dels Estats, la falta de bona voluntat, el total desajust entre “que Europa m’ajudi” i “tots col·laborem”, l’absència d’una fiscalitat única, la inexplicable ampliació a tota pressa, la burocràcia immensa, la corrupció increïble i un ampli etcètera. Però no és hora de tornar enrere.

Una conclusió certa. Espanya és la nació de la trista figura a Europa i ara, a més, i per acabar de complicar-ho, els catalans pressionen amb els seus drets. Com acabarà tot plegat?

I si cap ingenu pensa en arribar a un compromís dins de la Constitució espanyola i l’homogeneïtat de totes les autonomies, li recomano un text de Yuval Noah Harari, autor de “Sapiens”. A “Home Deus”, obra que acaba de publicar, afirma: “La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. Si l’experiència dels altres votants m’és aliena, i crec que no entenen els meus sentiments i no els importen els meus interessos vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a u, no tinc cap motiu per acceptar el veredicte. Normalment les eleccions democràtiques funcionen només dins les poblacions que tenen algun vincle comú previ, com unes creences religioses i uns mites nacionals compartits. Són un mètode per resoldre desacords entre persones que ja estan d’acord en els fonaments”. No és la nostra situació com a catalans.

Crec que tot serà molt i molt difícil, però hi ha una necessitat absolutament imparable: que la Catalunya-Estat es presenti davant d’Europa com un tot polític equilibrat. Naturalment no hi seran mai els representants del PP. Seria bona la presència dels representants del PSC però un dia es varen vendre la llibertat i avui no poden ni residir a Nicaragua (em refereixo a la seva seu a Barcelona) pendents que el PSOE els perdoni la seva desobediència. A on hem arribat!!!!!!. Unió Democràtica desapareguda, Convergència desapareguda i reinventada amb dificultats, ERC fent el seu paper (bo, evidentment) però sempre lligat al seu interès particular i l’esquerra feta un garbuix entre Podemos, Comuns, CUP i més. Alguns no en tenen prou i inventen nous partits, amb idees pròpies, magnifiques per acabar de destruir la unitat.

Jo no puc més que dir el que penso però, polítics catalans ¿no veieu que esteu perdent un temps irrecuperable en no formar un tot unitari? Amb tots els matisos propis de cadascú, però cal demostrar que Catalunya és majoritàriament una suma harmònica i no el poti-poti que esteu presentant. La història no jutjarà massa favorablement als que ens fan perdre el temps amb tacticismes partidistes. Cal equilibrar ideologies, deixar imposicions ridícules, pensar quants catalans estan disposats a ser-ho i quants volen seguir sotmesos al arbitris de l’Espanya autonòmica. Si us plau, no esperem a demà.

El que intento explicar és un garbellat del que molts amics, coneguts i presentats em diuen, i que resumeixi i exposo. No deixa de ser una contradicció que encara algú es cregui al Sr. Rajoy que, mentre emula una infinita disposició al diàleg, no està disposat a canviar ni una coma en el precari vademècum democràtic espanyol.

No deixa de ser reconfortant que el Sr. Obama, amb motiu del seu comiat des de Grècia, on va néixer la democràcia, clami per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa per denunciar injustícies i corrupcions, i un poder judicial independent.

El centralisme de França, Espanya i Regne Unit, entre d’altres, és el responsable del fracàs europeu i de l’augment del populisme. No acceptar la possibilitat d’una Europa dels Pobles, en lloc d’una Europa dels Estats, ens està conduint al deteriorament econòmic i internacional.

I per acabar: Bon Nadal. Bo pels creients i bo pels que no ho són, entenent que no és necessari retorçar amb novetats alienes, ni amb pessebres estranys, el ric llegat de la nostra tradició cultural.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Espanya, un país poc democràtic

Pere Costa.

Vaig néixer en temps de la República i vaig aconseguir tenir “ús de raó”, segons el capellà del meu poble, quan tenia 7 anys.

Era el moment ideal per la meva formació humana i ciutadana, però sols vaig tenir deformació. En el meu cap sols entraven dues idees fonamentals: el fonamentalisme catòlic i el fonamentalisme feixista. Si no complia amb el primer estava d’antuvi castigat amb l’eternitat infernal. Si no complia amb el segon per no ser” adicto al movimiento nacional” no tenia altre remei que patir el càstig del règim.

Sort que vaig tenir una família equilibrada.

Vaig estudiar (com tothom) l’escola primària, el batxillerat, la llicenciatura universitària i aconseguir el doctorat en una llengua aliena a la meva cultura. Vaig haver d’aguantar allò de “hable Vd. en cristiano”, vaig trigar anys a poder escoltar, veure o llegir medis de comunicació en català, vaig haver de suportar molts discursos sobre els “rojos separatistas” que era el concepte amb el qual ens definien.

No me’n vaig sortir malament. Parlo un castellà que em permet escoltar lloances centralistes del tipus de: “pero si no pareces catalán”. I m’ho diuen com si fos un honor quan encara tinc algunes dificultats per escriure correctament el català. Ara sí, ara puc dir, quasi tranquil·lament, que sóc independentista. Però poc més.

Quan va morir el dictador vaig tenir l’enorme esperança que, poc a poc, vindria la solució, que la meva parla no seria perseguida i que la meva nacionalitat seria respectada ja que, per fi, s’havia acabat el feixisme.

Ingenu de mi. Qui m’havia de dir que al cap de 40 anys de dictadura i 40 anys d’una democràcia molt precària estava encara molt lluny de la meva pàtria. A més, aparentment, era un fet que no importava excessivament a la Unió Europea que semblava representar la llibertat de la ciutadania i la desaparició del totalitarismes.

Quin desastre el d’Espanya! Encara creu viure en el cim de l’orgull colonitzador que ha marcat la seva història. M’entristeix el fet de ser els últims en patir aquesta història de dominació.

A què ve tot això? Fa pocs dies buscava una informació professional i vaig consultar l’obra “Aniversari (1960-2010) de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya”. Per pur atzar vaig trobar una col·laboració de l’Acadèmic Miquel Roca i Junyent amb el títol “Opinió sobre el Tribunal Constitucional”. D’això fa 6 anys però l’article manté una rigorosa actualitat i en faig un petit resum:

“És veritat, sí o no, que el PSOE i el PP estan incomplint amb la seva obligació constitucional… que permeti renovar a quatre magistrats del Tribunal Constitucional amb el càrrec expirat fa dos anys?

És veritat, sí o no, que en l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia i en el de València, es reprodueixen literalment articles de l’Estatut de Catalunya que no tan sols no han estat recorreguts pel Partit  Popular, sinó que aquest expressament els va aprovar en el moment de la seva elaboració en els parlaments andalús i valencià?

És veritat, sí o no, que a la Constitució només hi ha dos referèndums vinculants: el de la reforma de la pròpia Constitució i el dels estatuts de les nacionalitats històriques, de forma que, en el cas de Catalunya, el projecte pactat entre les Corts Generals i el Parlament Català només esdevenia llei en la mesura que fos finalment aprovat pel poble de Catalunya?

És veritat, sí o no, que ningú pretén que la reforma de la Constitució, una vegada ratificada, pugui ser revisada pel Tribunal Constitucional?

És veritat, sí o no, que les regles del joc només es poden invocar pels que compleixen les que els corresponen?

Doncs, sí, tot és veritat”.

No és necessari cap comentari però sí es pot afegir, per tal d’acabar de definir la democràcia del “Gobierno Español”, unes anècdotes recents. Les greus acusacions amb peticions penals als qui estan al front de les nostres institucions prefereixo obviar-les per ser prou conegudes.

El “Ministerio de Asuntos Exteriores” ha retirat l’acreditació al Cònsol de Letònia a Barcelona per cometre la immensa injúria de penjar una estelada a casa seva, un pis per sobre de la seu consular. “Santiago y cierra España”.

El Sr. Rivera, que busca recuperar-se dels resultats no massa bons de “Ciudadanos”, mostra la voluntat d’implantar una direcció estatal. Això és, traslladar la seu central a Madrid. Possiblement no sap amb quanta alegria serà rebuda la seva decisió. Al·leluia. Allí trobarà un bon caldo de cultiu pel seu anticatalanisme.

Dia de la “Hispanidad”. Concentració d’uns quants membres de Societat Civil Catalana. Discurs de Rafael Arenas: “Tots els manifestants estaven fent un gest de rebel·lia. Les institucions catalanes estan segrestades pel nacionalisme. No aconseguiran la independència”. Per cert a quin nacionalisme segrestador es referia? Estaven presents PP, C’s i algú del PSC. Van resumir el problema en què ”España suena bien” i ser català és una magnífica forma de ser espanyol. “Y olé”. Molt “guay”.

I una altra decisió de la precària democràcia espanyola: “Los toros, las corridas de toros y la cultura española”. Més enllà de les fronteres es veu clar que la “fiesta” no es deu considerar massa cultural. L’ONU recomana que es prohibeixi l’entrada als menors. La UE nega subvencions al sector taurí.

La veritat és que la decisió de fer callar la catalanitat imposant la cultura (!!!!) de la tauromàquia hispana és una de les més insignes defenses carpetovetòniques que mai s’han vist. Tots ens podem imaginar la cara de les nacions civilitzades d’Europa de no entendre’n res. A més de ser una opció pensada clarament per fer anticatalanisme ja fa temps que l’Autonomia de Canàries va prohibir els toros i ningú no va protestar. I encara menys el PP.

És de lamentar que la tauromàquia es vulgui fer passar per cultura al segle XXI, però també va ser-ho en el seu dia considerar el valencià com una llengua diferenciada del català, i els continus embats per reduir l’ús del català a l’ensenyança.

I un últim apunt sobre l’hàbit espanyol d’imposar en lloc de dialogar. La posició dels que manen en el PSOE davant els que volen optar pel NO en la investidura de Rajoy. Curiosament qui rep amenaces és el PSC. Són les 16 hores i escaig del dia 23 d’octubre de 2016 i acabo d’apagar TVE. El Comitè Federal del PSOE ha decidit, en veu de Javier Fernández, president de la gestora, que tot el grup s’abstindrà en la segona votació del Parlament espanyol. Hi ha hagut diàleg o imposició? Ho ignoro però les paraules del Sr. Fernández han estat clares, és un “mandato imperativo”. Segueix, per tant, l’única alternativa per Espanya: PP + PSOE.

No tinc cap intenció d’entrar en els interessos de ningú però sí crec necessari preguntar: què pensa fer el PSC?

Estem segurs que el nostre destí és una Catalunya independent dins de la Unió Europea, però també cal demanar-se si la Unió serà capaç d’actuar en base als valors democràtics en què es fonamenta. Seria injust que els catalans no tinguéssim el seu recolzament. No ens ho mereixem ni s’ho mereix la Unió Europea. Però serà interessant veure les solucions que donen a Escòcia i a Gibraltar, i esperem no ens aboquin a un “catexit” que no beneficiaria ningú.

Acabo de llegir un article de Victor-M. Amela, en versió castellana i que no m’agradaria traduir: Nadie tumbó a Franco ni de su cama… Pero los muertos siguen todavia en las cunetas, las historias en los armarios y los que mandaban, mandando”.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora amb Brendan Simms i Jordi Solé

Mònica Morros.

Els nous reptes europeus i la resposta de la Unió van centrar els discursos dels convidats del passat dinar-àgora, de Sobirania i Justícia, i que precisament portava per títol “Refundar Europa”.

Brendan Simms, director del Forum on Geopolitics de la Universitat de Cambridge i president del think-tank europeista, Project for Democratic Union, va viatjar expressament des de Londres per tal d’acompanyar-nos en el nostre col·loqui i aportar la seva visió sobre la situació de la UE i el paper que ha de jugar Catalunya, tant en aquests moments, com en el futur. Simms va assegurar que el problema de la UE és que es va començar el projecte per la teulada, s’ha volgut arribar a una unió política a través de petits passos ja que es creia que, a mesura que s’avancés, hi hauria una convergència d’interessos entre els estats. Però, des d’una perspectiva històrica, les evidències ho contradiuen. Altres unions existents, i que han estat i són exitoses, parteixen d’un esdeveniment concret que projecta un procés i no a la inversa.

Respecte a Catalunya, Simms va afirmar que l’entenia com: “una potencial avantguarda de la futura UE”. Si la Unió Europea no resol la qüestió catalana suposarà una greu crisi per tot el conjunt de la UE, que se sumarà a aquelles ja existents. Europa necessita tant a Catalunya com Catalunya necessita Europa.

L’altre convidat de la jornada, Jordi Solé, secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat de Catalunya, en la mateixa línia que el professor Simms, assenyalava que, per Catalunya, Europa ha significat un marc polític de referència pel que fa a la democràcia, pau, llibertat i drets fonamentals. “És un interès de país tenir una Europa forta i més integrada capaç de fer avançar el model econòmic i social”, Jordi Solé. El secretari també va destacar tot el que Catalunya pot oferir a Europa, actius tan importants com ser un país dinàmic en el context del sud d’Europa o ser un país que aporta més que no pas el que rep.

Solé considera que tant el projecte com els valors de la construcció europea segueixen vigents però el que no gaudeix d’aquesta vigència és el compromís del estats. Per tal que la gent se senti seu el projecte europeu, per tal que aquest gaudeixi de gran legitimitat, el que cal és una Europa més oberta i més democràtica que ofereixi mecanismes de participació directa. Un dels grans perills que suposen un increment de l’euroescepticisme per part dels catalans/es és la manca de resposta a la qüestió catalana. Europa hauria de garantir els drets fonamentals dels catalans, com exercir el dret a vot o la llibertat d’expressió, i actualment no ho està fent.

Ambdós convidats compartien la necessitat de renovar Europa i fer-la capaç de fer front a les demandes del segle XXI, com ho és la qüestió catalana.

Brendan Simms, des d’una perspectiva britànica, va assenyalar que per tal que les demanades catalanes triomfin el que ha de fer Catalunya és adoptar una estratègia ofensiva, que presenti una proposta a la UE que aquesta no pugui rebutjar i que passi per més integració, més Europa.

El procés català ja no té marxa enrere i a Europa no li quedarà cap altra opció que afrontar aquesta nova situació. Com va dir Raül Romeva: “Després d’anys reclamant el dret de decidir, simplement hem decidit exercir-lo”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.
@monicamorros

img_3285

No hi ha fórmules màgiques, però són els camins oberts

Ricard Gené.

El nostre és un país complex. A l’inici del segle XX Catalunya tenia poc més de 2.000.000 d’habitants i ara en té aproximadament 7.300.000, amb un cens electoral d’uns 5.300.000 ciutadans. En un país amb una natalitat autòctona catastròficament baixa i mancat des de sempre d’eines fiscals i de seguretat social per fer una vertadera política de família i natalitat, el brutal creixement demogràfic produït en poc més de 100 anys és fruit principalment d’onades migratòries. Amb elles s’ha anat cobrint la demanda de mà d’obra poc qualificada per al desenvolupament industrial, per l’explosió del turisme i pels booms del totxo amb què, amb tanta estupidesa com cobdícia, hem destruït bona part del nostre territori.

Ateses les xifres, és poc menys que un miracle que la centralitat política de Catalunya la tinguin avui partits que tenen com a objectiu explícit la República catalana independent. També ho és que, segons les darreres estimacions del CEO, descomptada l’abstenció, en un referèndum oficial més del 50% dels vots serien favorables a la independència.

És evident que les coses no serien així si una part molt important de la població nouvinguda de tot arreu no hagués decidit, de forma conscient o no, fer de Catalunya el seu país de futur i d’identificació personal seva o dels seus fills i néts. Es pot teoritzar sobre els factors que han afavorit que la cosa hagi anat així. El que és indiscutible, però, és que si les coses no haguessin sigut d’aquesta manera, avui el català seria una llengua residual -i malgrat tots els problemes no ho és- i seria impossible que la independència fos un objectiu polític transversal.

Voldria destacar alguns dels factors que, segons el meu punt de vista, han permès que la situació avui sigui la que és. Hi ha factors interns i externs, però dels externs només diré que l’actuació maldestre, repressiva i deslleial de l’Estat espanyol, incapaç de concebre’s com un estat plurinacional, amb independència del color polític del govern de torn, hi han tingut molt a veure. Però ara m’interessen molt més els factors interns.

Entre els factors interns voldria assenyalar, en primer lloc, la feina feta des dels anys 60 del segle XX per molta gent de sectors socials molt diversos. En refereixo al treball de gent com Jordi Pujol, resumit en la frase “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” (llàstima que un comportament poc ètic, sobretot per omissió, respecte dels negocis tèrbols dels seus fills amb l’administració, hagin perjudicat Catalunya i malmès un llegat polític important en força aspectes). Em refereixo també a la voluntat integradora d’una esquerra plural, representada per gent com Pallach, Reventós, Candel, Gutiérrez Díaz … i també per una part del PSUC i per l’Assemblea de Catalunya. Tots ells van fer possible la represa cultural i política catalana en el tardofranquisme. Entre tots ells van desactivar el perill de la demagògia lerrouxista, sempre latent en el nostre país, i van associar catalanitat i llengua amb els valors de democràcia i progrés social.

Un altre aspecte fonamental ha estat l’anomenat “ascensor social” i la barreja de gent, allò que els americans en diuen “melting pot” o el gresol on els diferents materials es fonen i barregen per fer una cosa nova. Aquesta barreja i la possibilitat d’ascendir socialment ha fet real la possibilitat que molts dels fills de la immigració disposessin, amb l’esforç dels seus pares, d’oportunitats per fer-se una posició professional i familiar digne. Quants independentistes d’avui no són néts d’un, dos, tres o quatre avis originaris de fora de Catalunya? No pretenc pas descriure-ho com una imatge idíl·lica, però és innegable que l’ascensor social i el gresol han funcionat i han donat bons fruits en termes de progrés i de cohesió social.

El darrer aspecte que vull destacar són les mateixes institucions autonòmiques. Déu-n’hi-do la feina feta en àmbits com l’escola, la sanitat, la seguretat i les obres públiques, per posar alguns exemples. És segur que es podria haver fet molt més i millor en aquests àmbits i en d’altres, per exemple en cultura, mitjans de comunicació i els sectors primari i industrial. És segur també que la gestió administrativa en molts aspectes és clarament millorable. A més, sovint ha mancat ambició i visió nacional, hi ha hagut corrupció, partidismes, nepotisme i poca excel·lència. Tanmateix, reconeixent que els catalans no som pas millors que altres pobles, el drenatge de recursos causat per l’escandalós i constant dèficit fiscal, l’infrafinançament de la Generalitat i dels ajuntaments i la deslleialtat de l’Estat espanyol no ens ho han fet gens fàcil. En tot cas, sense haver passat per l’autonomia, la identificació de molts ciutadans amb Catalunya com a “comunitat imaginada”, en paraules de Benedict Anderson, no hauria estat possible.

Arribats a aquest punt, és clar que no hi ha fórmules màgiques per arribar a bon port. Som en “uncharted waters”, aigües sense carta de navegació. Però el mar és un camí ample i obert. Per tant, uns breus apunts més per contribuir al debat sobre el que, al meu parer, convé que facin ara els partits, les institucions i les associacions cíviques:

  1. Fer tot el que calgui perquè l’ascensor social i el gresol de Catalunya segueixin funcionant. Per això cal un consens bàsic entre independentistes i els no independentistes que formen part de la tradició catalanista, i que són el gran gruix polític del país, per destinar els recursos disponibles a fer-ho possible, si no ho impedeix el sectarisme. Es tracta de convertir els immigrants en conciutadans.
  2. Atesa la composició social i lingüística de Catalunya, el relat independentista ha de parar molta atenció a respectar i integrar les anomenades “identitats compartides”. De la mateixa manera que a Catalunya no és excloent sentir-se alemany i català, no ho ha de ser tampoc sentir-se català i espanyol i tanmateix ser lleial a la idea de Catalunya com a nou Estat. La pedagogia sobre el futur compartit dels nostres fills i néts és una de les claus, perquè en aquest futur hi molt compartir.
  3. Per la mateixa raó anterior, cal reforçar els consensos sobre els temes bàsics (llengua, escola, seguretat, mitjans de comunicació …) i evitar debatre massa alegrement sobre qüestions fàcilment manipulables i emocionals, que són terreny abonat per als qui pretenen evitar la independència a costa del que sigui. Cal desemmascarar cada dia, de forma pacífica i educada, el discurs lerrouxista i neofalangista de PP i C’s.
  4. És imprescindible deixar de banda la gesticulació “testosterònica” (o “estrogènica” si algunes ho prefereixen), amb negociacions agòniques de cara a la pròpia militància i les desqualificacions globals entre independentistes i sobiranistes no independentistes. D’aquesta aventura ens en sortiren tots junts o no en sortirà gaire benparat ningú. Així, amb un mínim de perspectiva històrica, crec no tenen justificació ni el rebuig als pressupostos del 2016 escenificat per la CUP ni l’oposició “amb cara de restrenyiment permanent” dels líders de CSQEP.
  5. Si tothom fa esforços sincers per concertar polítiques conjuntes realistes, ser flexibles i evitar les desqualificacions generals, el relat guanyador serà el nostre perquè es basarà en fets i no en fum. No oblidem que la gent en general ja té prou problemes amb el seu dia a dia com perquè a sobre la política li brindi espectables tan poc edificants com el tactisme dels partits polítics espanyols i les possibles terceres eleccions.

En resum, malgrat tots els entrebancs, la pilota és a la nostra teulada.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. @miralalluna

Gairebé 3000 persones invisibles

Mònica Morros.

Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc quelcom inexplicable. Quasi 3000 persones han estat invisibles al vell mig de la capital catalana, Barcelona. Si ara, amb la societat de la informació, tot el què passa és notícia. Si 3000 persones poden fer molt de soroll. Però és que no teniu en compte allò més important, eren dones. Eren dones i feministes!

Durant els dies 4, 5 i 6, s’ha commemorat el 40é aniversari del què varen ser les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Al 1976, milers de dones, van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar els seus drets i per exigir, que en el nou període que s’obria, no s’exclogués a més de la meitat de la població, les dones.

Quaranta anys més tard, l’energia despresa d’aquestes jornades encara segueix viva. Durant 3 dies, centenars de col·lectius feministes han ocupat les aules i els passadissos de la Universitat Pompeu Fabra tornant a respirar aquella esperança de llibertat que desprenien les primeres jornades. Enguany, les jornades pretenien continuar lluitant per la igualtat de drets, fer xarxa, generar coneixement i visualitzar el feminisme del nostre país. Però això no és prou important. Imagineu-vos la poca importància que té lluitar pels drets de més del 50% de la població que cap dels gran mitjans ha vist oportú dedicar uns minuts o unes pàgines a un esdeveniment com aquest.

Però no patiu, pel què sí que hi ha hagut molts minuts i moltes pàgines ha estat per la celebració d’uns 40 anys que sí que tenen importància, els de les retransmissions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal. No nego la contribució a la llengua catalana que això pot haver comportat. Però em produeix vergonya de país que cap mitjà hagi considerat que les Jornades Feministes es meresquessin ni una minsa part del espai que van ocupar els 40 anys relacionats amb el futbol.

Les paraules “Ara no toca” ressonen constantment entre els límits del territori català. L’excusa de la crisi o de la construcció d’una futura república catalana són usades constantment per relegar les demanes d’igualtat entre sexes en un segon pla. Si no ens creiem els ideals de llibertat i igualtat per tots i totes, vol dir que no estem preparats per construir un país millor, no en sabrem. La nostra anhelada república seguirà sent un gran aliat del heteropatriacat.

Les nostres avantpassades, amb independència del lloc de procedència, han lluitat molt. Aquelles dones que reclamaven el dret a vot, el dret al propi cos, el dret a la coeducació o el dret a accedir al mercat de treball, en igualtat de condicions, ho varen fer per deixar un món més just per les què veníem. Fa segles i segles que es reclama que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, però malauradament això encara no és així. Aquest cap de setmana s’ha demostrat clarament, 3000 dones, parlant d’igualtat, no tenen res a fer enfront del futbol.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Sortir del bucle de la llengua

Isabel-Helena Martí.

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enming de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle 16, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

El deteriorament que presentava el sistema fonològic, sintàctic, morfològic i lèxic era motiu de preocupació entre aquelles persones que durant la Renaixença s’escarrassaren per recuperar la genuïnitat -el geni, en paraules de Fabra- del català. Aquest fet i la inspiració romàntica del període propiciaren una forta inclinació a arrecerar-se en un cànon excessivament culte i arcaïtzant que, d’haver quallat, hagués dificultat el procés de recuperació com a llengua moderna i d’ús normal. El mestre Fabra, i el seu valedor polític, Enric Prat de la Riba, n’eren plenament conscients. Vet aquí, doncs, l’origen de l’enfrontament amb Antoni Maria Alcover, detractor de la gramàtica fabriana, o Miquel Costa i Llovera. Per una o altra raó, la iniciativa reformista provocà també reticències entre prohoms influents de les lletres catalanes: Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió i Lluch, entre d’altres. El rebuig, és clar, no només procedí de dins de Catalunya. La reacció de les institucions espanyoles, no cal dir-ho, fou agra i bel·ligerant. Quan la campanya per l’oficialitat del català, promoguda des de la Mancomunitat, arribà a Madrid, fou refusada enèrgicament, tant per les corts com pel govern.

Però, a despit de tots i cadascun dels reptes que hagueren d’entomar els seus impulsors, les normes ortogràfiques foren aprovades el 1913, el diccionari ortogràfic el 1917, i la gramàtica el 1918. Peces imprescindibles en aquell moment, sense les quals l’idioma hagués acabat esdevenint, de totes totes, un patuès socialment irrellevant, relegat als dominis del folklore.

Avui, cent anys després, la situació del català és força delicada tant pel que fa a la qualitat com a l’ús social. El programa de substitució lingüística orquestrat des de l’estat espanyol segueix, a través dels temps, el seu curs inexorable. L’informe 2014 de l’Observatori de la Llengua Catalana (Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua) (2) constata una precarització intensa. La pèrdua progressiva d’usuaris inicials (nadius), les dificultats per atraure parlants entre els nouvinguts i l’eixamplament de la diferència (14,4 punts) entre qui empra habitualment el català (36,3%) i el castellà (50,7%) són signes inequívocs. La maquinària jurídico-política espanyola opera a ple rendiment per estrènyer per totes bandes l’espai de la llengua pròpia i reblar l’hegemonia del castellà. El degoteig continu de sentències i resolucions desfavorables, sobretot pel que fa a l’ensenyament; el Decret de plurilingüisme (País Valencià) i el Decret de trilingüisme (Illes Balears); els vetos sistemàtics perquè el català no esdevingui llengua oficial a la Unió Europea o la denominació de Lapao (actualment derogada) en lloc de català dins la Llei de llengües de l’Aragó, són alguns exemples.

1a pregunta: serà possible recuperar la centralitat comunicativa de la llengua, ara molt afeblida, en una Catalunya independent on el català i el castellà són cooficials?

L’oficialitat constitucional del castellà podria ser considerada pels tribunals fonament de dret per assentar noves prerrogatives a favor dels seus parlants, i posar entrebancs greus a la recuperació i regeneració de la catalanofonia. La professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, en l’estudi comparat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques” (3) mostra que el cas d’oficialitat simètrica de dues o més llengües és inexistent en la realitat política del nostre entorn. Tan sols es pot trobar entre algunes entitats subestatals (Brussel·les a Bèlgica, el Tirol del Sud a Itàlia, Nova Brunsvic al Canadà) o a Malta -amb uns components força diferenciats respecte la situació catalana-.

2a pregunta: ara bé, la independència podrà aconseguir el suport d’una part important de catalans castellanoparlants si no es garanteix l’oficialitat del castellà?

La discussió sobre la llengua està atrapada en un bucle retroalimentat per aquestes dues preguntes. El neguit i la incertesa imperen perquè el tabú és un tap il·lusori. La temptació d’amagar el cap sota l’ala és gran. Hi ha, però, un camí de sortida: escoltar els especialistes, elevar el debat a l’opinió pública i posar-hi el coll per fer possible el consens. La tasca pot semblar feixuga, fins i tot inoportuna. En tot cas, ha estat la precipitació tacticista dels partits polítics que ens hi ha abocat. L’exemple precursor de Pompeu Fabra i Prat de la Riba demostra que l’èxit és plausible. L’exercici democràtic d’arribar a l’acord no serà debades. Ens aproparà també, per si mateix, a aquesta Catalunya civilitzada i capdavantera per la qual, amb tant d’esperit, maldem.

(1) – Per un veritable procés de normalització lingüística en la Catalunya independent Manifest – Grup Koiné – 31/03/2016

(2) – VIIIè Informe sobre la situació de la llengua catalana 2014 Observatori de la llengua – novembre/2015

(3) – L’oficialitat lingüística
Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques
Eva Pons – Departament de Cultura – Generalitat de Catalunya – maig/2015

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti

Immigrants i refugiats

Narcís Oliveres.

El XXXIII Cicle de Conferències Aula Oberta de l’Agrupació Cultural Aula Oberta de Figueres, la meva ciutat, té el títol genèric Immigrants, exiliats, refugiats dins l’Europa del segle XXI. És un tema oportú; l’increment de la immigració a Europa a partir de la segona meitat del segle XX i el més recent drama dels refugiats han comportat reaccions, algunes de clarament xenòfobes.

“La interacció entre immigració i independència decidirà com viuran els nostres fills”

La comparació és l’expressió de la igualtat o diferència entre coses o conceptes. És una tècnica que parteix de l’estudi i de l’anàlisi de problemes concrets, actualitza conceptes i apropa objectius i finalitats. De l’estudi comparat, sorgeixen elements cognoscitius indispensables per a la ciència política en tant que s’obté un coneixement de diferents realitats que permet elaborar classificacions i analitzar experiències. Cap anàlisi que es limiti a l’estudi dels fenòmens sorgits en un sol àmbit territorial o històric no és seriosa. Un examen de les diferents experiències, l’estudi de les analogies, de les constants històriques, condueix a la fixació de models a seguir i d’objectius a aconseguir. I també, no menys important, de situacions a evitar.

A Catalunya en aquests moments s’interrelacionen dos processos: el de la independència i el de la integració d’immigrants, i de refugiats, que hem de considerar des de la perspectiva de la nostra vocació europea. Aquesta interrelació té una significació vital, ja que segons com es gestioni pot provocar tant noves oportunitats com retrocessos dins de cada un dels processos. I els interrogants que planteja la interacció entre immigració i independència tenen el caràcter polític d’estar decidint com viuran els nostres fills i néts. La política comparada sorgeix de l’aplicació dels conceptes bàsics de la política a sistemes concrets de diferents latituds geogràfiques i de diferents períodes històrics. El nostre marc conceptual coincideix amb l’europeu, geogràficament i històrica. Les reaccions xenòfobes, atàviques, és possible que pouin les seves motivacions en el record de l’esfondrament de la civilització romana, la qual va ser un intent reeixit d’unió europea, en què els bàrbars, terme que significava estrangers, van irrompre, violentament per gaudir de la seva riquesa, tant material com intel·lectual. Tenim consciència del nostre marc conceptual. I d’acord amb aquesta consciència, quan assolim la independència farem una política d’integració responsable.

Deia Ramon Trias Fargas que no podem oblidar que som una nació que s’adreça a Europa, que respecta tothom i que vol millorar la vida de tots els que viuen aquí, inclosos els que hi han vingut. I afegia que ser català és la voluntat de d’ésser lliures, que Catalunya o és la pàtria de la llibertat o no serà.

Sobre l’autor: 

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53

Narcís Oliveres, ex conseller de la Generalitat, doctor en dret i membre de Sobriania i Justícia.

Article publicat al diari El Punt Avui 15/02/2016

 

Carta de Babette a la seva àvia Karen

Estimada àvia Karen, arribo l’11, dimarts. Jeppe em recull a l´aeroport. No em puc esperar per explicar-te en viu el moment que vivim a Catalunya. El 27 de setembre hi ha eleccions, convocades pel president Mas. Ens hi juguem la possibilitat de desempallegar-nos de l’estat espanyol. És un moment màgic i difícil. Els partits independentistes s’han col·ligat en una candidatura –“Junts pel sí”-, deixant estratègicament a banda la CUP –partit també independentista, d’extrema esquerra, per tal de marcar límits amb el lerrouxisme (ja t’ho explicaré)-. Si obtenim la majoria es declararà l’inici del procés de secessió i s’obrirà un procés constituent de 18 mesos com a màxim. En el cas de què el govern espanyol –tenen eleccions pel novembre- s’hi posi de cul, procedirem a una DUI (declaració unilateral d’independència), amb l’aprovació d’una llei de transitorietat jurídica.

Un moment apassionant, camí de no tornada. Veurem com anirà, però hi ha molt gruix, i la cosa va de debó. En pocs anys l’actuació de l’estat ha propiciat a Catalunya un sentiment d’indignació i rebuig que ha engruixit fortament la filiació independentista, tant per la banda de la cartera –un finançament escadusser-, com per la de la dignitat, en la sensació de ser tractats com una colònia del XIX.

Com et vaig dir, l’estat no va permetre cap tipus de referèndum, i aleshores no hi cap altra possibilitat de tirar endavant que transformant aquestes eleccions en plebiscitàries, i obtenir una majoria d’escons al nostre Parlament; potser més fàcil, ve-t’ho aquí. L’independentisme ha centrat la campanya electoral, i l’estat espanyol tracta de contrarestar-ho a base d’acudits i desqualificacions impròpies, amb total manca d’argumentari, practicant –això sí- una sibil·lina confrontació, intentant desplaçar el debat electoral cap a un eix social amb l’ajuda d’un partit espanyol, tipus Syriza , infiltrat a ICV que veient venir la davallada i la pèrdua de cadires s’ha venut. Aquesta coalició, és un poti-poti d’antics comunistes, verds, 25M, dependents del pressupost social (no són voluntaris), sindicalistes, ets. on hi cohabiten també alguns indepes tipus Macbeth. Molts d’aquests no saben, ni es reconeixen, com lerrouxistes, però ho són (ja t’ho explicaré). Hi ha un  tercer grup que difícilment es col·ligarà, format pels funcionaris espanyols desplaçats, descendents d’emigrants espanyols de classe mitjana alta, botiflers de la patronal – la gran empresa subsidiària del poder de l’estat-, i catalans porucs que temen el retorn de la II República (ja t’ho explicaré). Entremig, intentant surar, restes de partits que busquen qui els vol, com el PSC –delegació dels socialistes espanyols-, o Unió, que foragitada per Convergència  (amb qui feien coalició) defensa un discurs impossible tot esperant Godot. Tot canvia, àvia, i els joves ho veiem molt clar. Espanya no pot canviar perquè la substància de la que és feta no ho permet, i els catalans ja no podem esperar a una transmutació biològica de lenta catarsi. Ells són com són, i si no ho volen no tenen perquè canviar, però es dóna la paradoxa que volen que siguem com ells, i se senten ofesos quan entre nosaltres parlem en català, té nassos. Ara seria llarg, àvia, però modernitzar Espanya des de Catalunya és del tot impossible: no ho volen. La nomenclatura es veu molt irritada, i estan fent lleis per intervenir la autonomia, perquè no poden ni volen fer propostes raonables; àvia, és la repetició del que va passar amb la darrera colònia espanyola, Cuba (ja t’ho explicaré).

Per cert, el papa que ho veu tot més clar que jo, no és tan optimista amb el futur d’una Catalunya sobirana, tot i que la vol. Diu que la influència dels espanyols, amb tants anys de centralisme, és massa palesa en l’administració, i ens hi hem empeltat, i ell voldria alguna cosa més de nou en nou, una administració menys farragosa i burocratitzada, més moderna, que no fos una rèplica de l’espanyola (com la danesa, vaja). Jo tinc confiança que ho farem en el temps. Bé, ho deixo, tinc molt per explicar-te.

Et porto un fuet.

Petons,

Babette

 

Sobre l’autor:

ramon_mir

 

Ramon Mir artista, pintor i membre de Sobirania i Justícia.