Crònica del dinar-àgora amb Brendan Simms i Jordi Solé

Mònica Morros.

Els nous reptes europeus i la resposta de la Unió van centrar els discursos dels convidats del passat dinar-àgora, de Sobirania i Justícia, i que precisament portava per títol “Refundar Europa”.

Brendan Simms, director del Forum on Geopolitics de la Universitat de Cambridge i president del think-tank europeista, Project for Democratic Union, va viatjar expressament des de Londres per tal d’acompanyar-nos en el nostre col·loqui i aportar la seva visió sobre la situació de la UE i el paper que ha de jugar Catalunya, tant en aquests moments, com en el futur. Simms va assegurar que el problema de la UE és que es va començar el projecte per la teulada, s’ha volgut arribar a una unió política a través de petits passos ja que es creia que, a mesura que s’avancés, hi hauria una convergència d’interessos entre els estats. Però, des d’una perspectiva històrica, les evidències ho contradiuen. Altres unions existents, i que han estat i són exitoses, parteixen d’un esdeveniment concret que projecta un procés i no a la inversa.

Respecte a Catalunya, Simms va afirmar que l’entenia com: “una potencial avantguarda de la futura UE”. Si la Unió Europea no resol la qüestió catalana suposarà una greu crisi per tot el conjunt de la UE, que se sumarà a aquelles ja existents. Europa necessita tant a Catalunya com Catalunya necessita Europa.

L’altre convidat de la jornada, Jordi Solé, secretari d’Afers Exteriors i de la UE de la Generalitat de Catalunya, en la mateixa línia que el professor Simms, assenyalava que, per Catalunya, Europa ha significat un marc polític de referència pel que fa a la democràcia, pau, llibertat i drets fonamentals. “És un interès de país tenir una Europa forta i més integrada capaç de fer avançar el model econòmic i social”, Jordi Solé. El secretari també va destacar tot el que Catalunya pot oferir a Europa, actius tan importants com ser un país dinàmic en el context del sud d’Europa o ser un país que aporta més que no pas el que rep.

Solé considera que tant el projecte com els valors de la construcció europea segueixen vigents però el que no gaudeix d’aquesta vigència és el compromís del estats. Per tal que la gent se senti seu el projecte europeu, per tal que aquest gaudeixi de gran legitimitat, el que cal és una Europa més oberta i més democràtica que ofereixi mecanismes de participació directa. Un dels grans perills que suposen un increment de l’euroescepticisme per part dels catalans/es és la manca de resposta a la qüestió catalana. Europa hauria de garantir els drets fonamentals dels catalans, com exercir el dret a vot o la llibertat d’expressió, i actualment no ho està fent.

Ambdós convidats compartien la necessitat de renovar Europa i fer-la capaç de fer front a les demandes del segle XXI, com ho és la qüestió catalana.

Brendan Simms, des d’una perspectiva britànica, va assenyalar que per tal que les demanades catalanes triomfin el que ha de fer Catalunya és adoptar una estratègia ofensiva, que presenti una proposta a la UE que aquesta no pugui rebutjar i que passi per més integració, més Europa.

El procés català ja no té marxa enrere i a Europa no li quedarà cap altra opció que afrontar aquesta nova situació. Com va dir Raül Romeva: “Després d’anys reclamant el dret de decidir, simplement hem decidit exercir-lo”.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.
@monicamorros

img_3285

Del Brexit a la criminalització del referèndum

Magda Gregori.

Han decidit marxar. Ho han fet votant, utilitzant una de les eines primàries de la democràcia. Un resultat ajustat però suficient. 52% a favor del Brexit. La Gran Bretanya se’n va. Abandona el projecte europeu. Una decisió que, evidentment, tindrà conseqüències. Un fet que afebleix les institucions europees, que les aboca a una negociació forçada per intentar minimitzar-ne els costos i que exigirà un procés de reflexió i anàlisi. Un succés potser imprescindible per encaminar el futur de la Unió.

Ha fracassat el projecte europeu? Ens falta una proposta comuna? No hem aconseguit construir una identitat pròpia, europea? Han fallat moltes peces, tan econòmiques, com polítiques i socials. Europa perd la segona força, després d’Alemanya. Gran Bretanya obre la porta a altres corrents euroescèptics que podrien seguir el mateix camí. Marine Le Pen encoratjava aquests dies als ciutadans francesos a votar i decidir si és millor marxar o quedar-se a la Unió Europea. És veritat que el discurs eurosescèptic es vincula sovint amb partits o pensaments d’extrema dreta i, fins i tot, amb components racistes. Tot així, hem de ser conscients que s’expandeix també més enllà i aglutina un pensament que fa trontollar l’estabilitat dels poders europeus.

I, poques hores després de conèixer els resultats, el primer ministre britànic, David Cameron, va anunciar la seva dimissió. Com a demòcrata, va acceptar i assumir els resultats. Una acció, tot sigui dit, molt poc habitual a la democràcia espanyola. Perquè el passat 26J ens vam omplir la boca dient que celebràvem la festa de la democràcia però, de moment, encara cap executiu de La Moncloa ha permès celebrar un referèndum perquè Catalunya decideixi a les urnes quin futur col·lectiu desitja.

El Regne Unit ens ha tornat a donar una lliçó de maduresa política. Ho va fer quan va decidir tirar endavant el referèndum escocès i ho ha tornat a fer aquest mes de juny. Prenguem-ne nota. El debat democràtic és, sens dubte, una eina per transformar i fer avançar la societat.

“Els referèndums, a l’hora de convocar-los, cal pensar-los” va afirmar l’encara president en funcions, Mariano Rajoy, després de conèixer els resultats del Brexit. Evidentment. Cal argumentar perquè s’han de tirar endavant i s’ha de promoure un intens espai de reflexió i anàlisi perquè totes les parts puguin justificar els seus arguments. I Rajoy va afegir: “referèndums, els justos”. Senyor president, quins són els temes que, segons vostè, es poden sotmetre a referèndum? El futur de Catalunya ja sabem que no.

Però no només va ser Rajoy qui va criminalitzar el referèndum britànic. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, el va qualificar de “referèndum irresponsable”. Un adjectiu que, pel seu propi significat, sembla impossible que acompanyi a aquest concepte. Serà, o no, proposat en el moment adequat, la pregunta serà formulada amb més o menys encert però, difícilment, serà una decisió política inconscient.

Sabem que els discursos homogenis no permeten prosperar, només serveixen per reafirmar postures o pensaments. Necessitem opinions alternatives a les idees que, per determinats motius, són dominants dins d’una societat en un moment determinat. Així teixirem un debat ric en continguts. Hem de saber que les decisions en democràcia es decideixen a les urnes. Votant. L’apoderament ciutadà és i ha de ser l’eix vertebrador d’una comunitat social, política i econòmica. Europa, interpreta l’avís britànic. Espanya, segueix l’exemple.

Queda molta feina per fer si volem reforçar els valors i paràmetres democràtics de la nostra societat. Alguns partits i líders polítics arrosseguen uns tics que no hi contribueixen gens. Preguntar, escoltar i retre comptes amb la ciutadania. És un cercle que es retroalimenta i si no ho fa significa que alguna peça no encaixa prou bé. Aleshores, és feina de tots que torni a circular. De tots. Començant per la classe política, evidentment.

Article publicat al Racó Català a data 13/07/2016.

Sobre l’autora:

op-magda-gregoriMagda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori

Consideracions del 26-J

Narcís Oliveres.

Mai cap procés electoral no es pot donar per finalitzat el vespre de l’escrutini. Es prolonga aquella mateixa nit als platós de les televisions, l’endemà en els editorials dels comentaristes més rellevants i durant algunes setmanes a través de les interpretacions, aparentment més reposades, dels politòlegs. Tampoc no es pot donar per començat en el decret de convocatòria de les eleccions. És des d’aquestes constatacions que s’ha de fer les anàlisis electorals de les eleccions del 26 de juny. La mateixa convocatòria era atípica i en el procés hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral.

En política no hi ha anàlisis estanques. Tot comportament electoral aliè, proper en el temps, tendeix a incidir en les anàlisis i conclusions que es facin concernents a qualsevol d’ells. Fins i tot un comportament pot autocondicionar-se en cas de repetició de les eleccions; és la base del sistema de ballottage. Salvador Cardús havia comentat que, conegut el resultat l’endemà mateix del 20-D, els electors haurien votat diferent. Tal com han anat els resultats del 26-J hem de convenir que, i no precisament l’endemà del 20-D, s’ha votat diferent. Però no tant, ni per tot arreu.

En les dues eleccions, la del 20 de desembre i la del 26 de juny, s’observa un comportament diferent a Catalunya i a l’Estat espanyol. Quines són les causes? Els respectius marcs conceptuals, els quals, en política, configuren les ideologies. No es poden veure ni sentir. Els coneixem, els comparem, i els contrastem. Cada paraula es defineix en relació amb un marc. Cada paraula evoca un marc. S’ha especulat i afirmat que amb el posicionament de la CUP en la investidura del president de la Generalitat i en el rebuig dels pressupostos, el procés independentista quedava tocat, fins i tot definitivament superat, però l’independentisme, tal com va destacar en portada El Punt Avui l’endemà de les eleccions, es manté intacte.

En fer referència, al començament d’aquest article, que en el procés electoral hi han intervingut circumstàncies alienes que podien incidir, o no, en el comportament electoral, pensava en el Brexit. No n’ha tingut. Pot tenir-ne, però, quan, si hi ha nou govern, se’ns torni a enviar a l’espai sideral. Jo recordo que després de l’estrepitós fracàs del projecte de Constitució europea es va fer, corrents, el tractat de Lisboa que en reprenia una part.

Irlanda el va sotmetre a referèndum el 28 de juny del 2008 i el 53,2% dels votants es varen expressar en contra de la ratificació i el 2 d’octubre del mateix any, només 95 dies després, el 59% la van acceptar. No descarto un nou referèndum al Regne Unit. O si no, la independència d’Escòcia pot assenyalar camins. Rajoy ja hi està ajudant.

Article publicat a El Punt Avui  el 4/07/2016

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53Narcís Oliveres i Terrades, ex conseller de la Generalitat i doctor en dret. Membre de Sobirania i Justícia.

El dret europeu és un xiclet

Erika Casajoana.

La Unió Europea pateix una sèrie de crisis simultànies que afecten la seva imatge i lideratge. Vaig anar fa poc a una conferència just sobre aquestes crisis, i també va sortir Catalunya. De moment, com a problema potencial, però figurem a la llista. Vegem el pragmatisme amb què la Unió Europea fa front a les dificultats actuals.

Gran Bretanya ha aprofitat el referèndum del Brexit del 23 de juny per aconseguir que la UE renegui fins i tot de principis fundacionals, com la igualtat de tracte entre ciutadans comunitaris. I hi haurà més acrobàcies legals si Anglaterra vota “Leave” i Escòcia, “Remain”. A la Unió Europea no li agrada empetitir.

Espanya ha fer servir els lligams polítics del Partit Popular amb el seu col·lega del Partit Popular Europeu, el president de la Comissió Jean-Claude Juncker, per ajornar una probable multa per incompliment del dèficit i estendre un any més, fins al 2017, la pròrroga per ajustar-se al 3% degut.

Les últimes maniobres de Juncker per afavorir el govern de Mariano Rajoy resulten tan descarades que els juristes del Consell de Ministres n’han qüestionat la legalitat. La Comissió Juncker, amb el socialista gal Pierre Moscovici al capdavant de la cartera de política econòmica i monetària, ha estat més que laxa en l’aplicació del Pacte d’Estabilitat, afavorint, a part d’Espanya, França i Portugal.

I a l’observar la insolvent Grècia i les giragonses i enginyeria financera que ha inspirat, s’ensorra qualsevol pretensió de coherència legal per part de les autoritats europees.

Quant a la crisi dels refugiats, la més important que encarem, la UE s’ha tret de la màniga un pre-acord amb Turquia –que només torçant la realitat pot ser considerada “país segur” on retornar-hi demandants d’asil, tal i com exigeixen les convencions internacionals.

A Europa fa temps que s’ha suspès de facto l’aplicació del Reglament de Dublín de 2013, que estableix que l’Estat responsable de tramitar una petició d’asil serà el primer Estat comunitari on entri el demandant.

Àustria ha fet molt malament de tancar les fronteres als refugiats, però abans Grècia -i Itàlia- se’ls treien de sobre a la brava i saltant-se les seves obligacions legals, enviant-los ràpidament cap al Nord. I més abans encara, els col·legues comunitaris havien deixat a l’estacada a les mateixes Grècia i Itàlia al no voler compartir llur “càrrega”.

La Unió Europea està mancada de competències sobre els refugiats i, per tant, depèn de la voluntat dels Estats de cooperar –o no. Malgrat tals limitacions, se li exigeixen solucions. Opino que és urgent que la Unió Europea es doti de capacitats per resoldre problemes d’aquesta magnitud i actuï com un veritable actor global. L’Europa unida hauria de ser capaç d’aturar les màfies traficants de persones als països d’origen, fins i tot militarment. Tanmateix, les geloses sobiranies nacionals allunyen escenaris d’aquest tipus.

Vistos aquests exemples recents del pragmatisme comunitari i la flexibilitat del seu dret, no hem de dubtar ni un segon que Europa sap el que li convé, i de ben segur trobarà la manera de mantenir Catalunya al seu si. Passi el que passi.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Uns quants comentaris personals d’una anglesa, fins ara europeista, sobre l’acord per intentar evitar un Brexit

Jana Graham.

El 20 de febrer a Brussel·les, David Cameron va aconseguir atorgar al Regne Unit un estatus especial. Els 28 membres de l’EU van acceptar pràcticament totes les concessions que els havia exigit el primer ministre britànic. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker ha descrit l’acord com a quelcom just per al Regne Unit i just per la resta d’estats de la UE. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va assegurar en roda de premsa, que l’acord pres per una unanimitat, sobre un nou encaix del Regne Unit a la Unió Europea, és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. També va comentar que tant el Regne Unit com la UE es necessiten entre ells i que precisament per aquest motiu els els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè el nou acord serveixi perquè els britànics vulguin romandre a la UE.

El famós acord preveu que el Regne Unit pugui limitar els ajuts als immigrants comunitaris durant set anys i impedir que els nous immigrants que hi arribin, o els nens i nenes que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill (l’anomenat child benefit). L’acord també dona dret a Gran Bretanya a desmarcar-se del compromís de formar una unió cada cop més estreta que fixen els tractats de la UE.“Mai no formarem part d’un superestat europeu! Mai no ens unirem a l’euro”, va assegurar Cameron. “Seguirem participant del què creiem que funciona, influint en les decisions, però ens quedarem fora de tot allò que no funciona, com les fronteres obertes o els rescats de l’euro.”

Com a anglesa i fins ara europeista, em costa entendre i acceptar les concessions que la UE ha ofert al Regne Unit. Exactament de la mateixa manera que em va costar, fa unes dècades, amb Margaret Thatcher.

La retallada de les prestacions socials als treballadors de la resta de la UE i els canvis al child benefit són, al meu parer, una discriminació per nacionalitats que conforma un atac als fonaments de la UE. Amb aquest acord els britànics podran gaudir d’una UE a la carta i jo em pregunto: perquè els altres 27 tenen tanta por del possible Brexit? Que té el Regne Unit que és imprescindible? És la segona economia de la UE, un dels 2 membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, important per la seva Política Exterior i de Defensa. Fins a aquí d’acord. Però això justifica aquest status tan especial?

No hem d’oblidar que el Regne Unit és un país que en el millor dels casos és euroescèptic i en els pitjors antieuropeu. Què passarà si ara altres països també demanen un tractament especial? Ángela Merkel, per exemple, troba la proposta dels canvis al child benefit interessant, donant la impressió que potser l’Alemanya voldria adoptar-los. I el greu problema dels refugiats ja està causant escletxes a la unitat de la UE. “ Una unió cada cop més estreta” em sembla molt llunyana amb o sense el Regne Unit.

Per acabar només recordar que aquest acord no és garantia de res. Serà en el referèndum del 23 de juny on decidirà si el Regne Unit es queda o marxa de la UE. Tant de bo Catalunya tingués la mateixa oportunitat de decidir el seu futur en un referèndum!

Sobre l’autora;

sopar-amb-el-jutge-santi-vidal-16032015_16246852973_o Jana Graham, membre de Sobirania i Justícia.