Encaix impossible

Pau Miserachs.

Diuen que els problemes de convivència entre Catalunya i Espanya existeixen perquè catalans i espanyols són massa semblants. Aquesta similitud, sense base científica, es fonamenta en el fet que les elits econòmiques no han fet altra cosa que apropiar-se de les institucions per utilitzar-les en interès propi. El poble no compta per res perquè els partits polítics han fet de la política una tasca professional i s’han convertit en associacions de funcionaris, practicant l’endogàmia.

La política catalana és ben diferent de la que es practica a altres territoris espanyols. Mai se’ns acudiria fer una “Llei mordassa”, copiar o intentar mantenir el bipartidisme oficial a Espanya, o anomenar funcionaris a dit amb categoria de càrrecs de confiança (és un menyspreu pels professionals de l’administració que hi han arribat guanyant oposicions o amb concurs públic). Voler solucionar l’atur convertint en funcionaris a sou públic no és una política que es vulgui practicar a Catalunya, ni tan sols per les esquerres que creuen i volen la llibertat i seguretat jurídica igual per a tots.

Tota limitació de drets i llibertats duta a terme per llei a les Corts Espanyoles no és ben vista a Catalunya que tot seguit, en pateix les conseqüències. I no parlem del front constant d’Espanya contra la llengua i la cultura catalanes.

Hi ha polítics de Madrid que creuen que el conflicte català s’ha de resoldre inhabilitant dirigents polítics catalans, desallotjant, si convé, el Parlament de Catalunya com demana l’exministre García Margallo, per impedir que els diputats catalans segueixin manifestant la seva voluntat independentista. Al govern del Regne d’Espanya i a Rei Felip VI els molesta que Catalunya vulgui la independència i passi a ser un estat europeu. El millor és portar-los a tots al jutjat i substituir-los, mitjançant l’article 155 de la Constitució, per gent addicte al règim espanyol, submisa i no conflictiva, si pot ser addictes o militants del partit polític que governa Espanya.

La reflexió és ben senzilla: qui té el poder, té el dret a l’ús de la força i servir-se’n per les seves finalitats a les quals dóna força de llei. Però aquesta política de convertir l’estat de dret en un règim de conveniència allunya la governança d’un règim democràtic i el converteix en una formalitat i en una farsa política d’arrels tràgiques.

Es vol desnacionalitzar continuadament Catalunya com a solució definitiva. És un plantejament que ens recorda habitualment el filòsof unionista Fernando Savater, que no creu en el poble, sinó en l’estat desnacionalitzat, negant el dret natural dels pobles, com el català, a convertir-se en Estat. Amb aquesta teoria acusen la religió nacionalista que vol substituir al territori català la democràcia espanyola creant nous privilegis com les religions.

No entenen doncs, els teòrics de l’estatisme centralitzat, que existeix un sistema que parla de la igualtat de drets i deures, de la tolerància, del respecte a les creences alienes, de l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble expressada a través de les urnes mitjançant el sufragi universal.

En els nostres dies, gairebé no hi ha diferència entre la política de les esquerres i les dretes espanyoles contràries al dret de Catalunya a la seva lliure determinació com a poble definit. A les dretes i a les esquerres tradicionals espanyoles, submises a la monarquia hereditària de la família Borbó creada per la dictadura, els uneix l’esperit de domini hegemònic contra un poble amb identitat pròpia que no reconeixen, intentant generar noves identitats sense opció, doncs no escolten ni volen escoltar la veu del poble català.

Hi ha qui diu, en canvi, que l’èxit dels pobles depèn de la qualitat de les seves institucions que fan el país pròsper, però depèn més de si impedeixen a les elits convertir el país en un patrimoni familiar, gaudint de tots els avantatges, permetent el funcionament correcte del principi de la igualtat d’oportunitats, potenciant totes les llibertats barrant el pas a la competència deslleial a l’abús de posicions privilegiades i als monopolis de fet.

El conflicte entre dos sistemes de vida és inexistent si mirem l’actuació diària dels pobles en l’esforç per sobreviure amb salaris de misèria i la precarietat instaurada per la dreta governant a Espanya. Tots dos pobles es mereixen quelcom millor. Radicalment s’han d’eliminar tots els abusos i la corrupció característica del darrer període de govern conservador, hereu del període de govern socialista espanyol anterior inaugurat per Felipe González.

Fem doncs les coses de manera que interessi tant al poble honest, sincer i modest, és a dir el camí cap a l’autogovern real, com també a un ampli sector de professionals, creatius, empresaris i inversors convençuts dels avantatges de construir un país nou.

Aquesta és la nova majoria plural que convé a una Catalunya democràtica, participativa i pacífica. Oasi de seguretat, territori de creixement econòmic i benestar social. No la que vol imposar i protagonitzar l’Estat espanyol amb l’amenaça, la difusió de la política de la por i la implacable persecució dels que clamen llibertat i les limitacions financeres i pressupostàries de la Generalitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Els empresaris catalans recolzarem el procés

Francesc Sànchez.

Fa gairebé un any, vaig escriure un article en aquest mateix blog que el titulava “Tenim pressa”. Donava les raons principals per les quals teníem que apressar als polítics i al Parlament català a posar fil a l’agulla en el procés que ens hauria de dur a la constitució d’un país més lliure, net de corrupció i sobretot socialment més just. Ha passat el temps, ja s’han fet dues eleccions generals i unes autonòmiques. Hem forçat a un president electe a fer un pas al costat i malgrat tot, s’albira un període d’inestabilitat política a l’estat espanyol que durà a una incertesa molt preocupant. Tant se val si s’investeix un president aviat o no, atès que la inestabilitat parlamentària no millorarà la incertesa política.

Malgrat això, la crisi ha anat perdent aquell punt de dramatisme aparent, el PIB ha recuperat valors més optimistes i l’atur ha anat reduint lleugerament els seus nivells dramàtics.

Però, tot i això, les diferències socials han augmentat, la pobresa segueix empitjorant i les perspectives de futur segueixen apuntant a un camí molt fosc, agreujat per la decisió del Regne Unit de sortir fora de l’UE després de l’aprovació del Brexit.

Quines són, doncs, les pors dels empresaris catalans davant d’aquest panorama?

Tenim por a un dèficit públic descontrolat que ha portat a un deute que supera el 100% del PIB i el Govern espanyol ha estat incapaç de fer les millores estructurals per reduir-lo. S’ha limitat a carregar de retallades els serveis socials essencials de les autonomies com són l’educació i la sanitat sense assumir cap de les retallades que hauria de fer en l’estructura de l’administració central.

Mentrestant, segueix desenvolupant una xarxa d’AVE que no porta enlloc sense cap possibilitat de fer-la rendible i que empobrirà el país per moltes generacions amb l’excusa que no es tracta de “rendibilitat” sinó de “cohesionar socialment” Espanya i de retruc tenir contents alguns amics empresaris de la llotja del Bernabeu. On seríem ara si no haguéssim malgastat els 50.000 milions d’euros que ha costat fins ara el desenvolupament de la xarxa d’AVE?

Atès que el Govern espanyol és incapaç de fer les millores estructurals que li reclama Europa ara aquesta l’amenaça amb una sanció que pot arribar a 2.000 milions d’euros.

El Ministre d’Economia, el Sr. Luís de Guindos, té la barra de dir que per rebaixar el dèficit de final d’any, demanarà als empresaris que avancin una proporció de l’impost de societats (fins a uns 6.000 milions d’euros), tot insinuant que si no millora el dèficit, en un futur haurà d’incrementar aquest import. Però no vàrem quedar que rebaixarien els impostos?

Qui ho pagarà això? Evidentment: els treballadors, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com sempre.

I ara parlem de pensions. Per poder pagar la paga extra de juliol als jubilats espanyols, han hagut que “pispar” més de 8.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social deixant el nou saldo a 25.000 milions d’euros, quan fa pocs anys n’hi havia més de 67.000 milions.

Quin pla tenen per evitar que en tres o quatre anys s’esgoti del tot aquest fons de reserva?

La piràmide d’edats cada dia empitjora més atès que vivim més anys, no parem de prejubilar a persones abans dels 60 anys amb experiència i coneixements per desenvolupar el seu treball i que els que s’incorporen, ho fan amb sous mileuristes i contractes temporals.

Com acabarem traspassant aquest problema als nostres fills? Incrementant les quotes de la seguretat social tot carregant els costos als treballadors i empresaris?

Evidentment la solució no és la que proposa del Ministre Montoro: treure les despeses i cotitzacions de l’atur del pla de la S.S. i passar-les als pressupostos generals.

Mentrestant, no estem fent un pla d’ajuda al desenvolupament de la indústria, tal com ho tenen els països que són motors d’Europa, ni donant un impuls efectiu a les noves tecnologies. Per sort, les petites i mitjanes empreses, que en són més de 500.000 a Catalunya, ja estan acostumades a sobreviure totes soles sense l’ajuda de l’Estat. Com seria la seva supervivència si tinguéssim un estat proper i lleial a les nostres necessitats?

Què necessitem, doncs?

Un estat que faciliti el crèdit a les persones i les petites i mitjanes empreses i que elimini els nivells de morositat de les empreses públiques.

Que redueixi el cost de l’energia elèctrica per evitar que les empreses químiques, com la Bayer, no traslladin les seves instal·lacions a països més rendibles.

Que millorin les infraestructures perquè les empreses logístiques lligades a l’automoció, com la Daimler, s’instal·lin al port de Tarragona i no decideixin anar a Gènova per manca d’ample de via europeu.

Que es desenvolupi d’una vegada el Corredor Mediterrani, tal com aconsella l’EU, i que es tregui del cap el corredor central per manca de rendibilitat.

Que facin possible que la gent arribi a l’hora a la feina i no hagin de patir un calvari diari d’una xarxa de rodalies que cau a trossos per manca d’inversió. I moltes altres coses, que deixem per una altra ocasió, com les clavegueres d’estat, que qualsevol dia pot tornar-se en contra de qualsevol de nosaltres.

Molt aviat, s’engegarà la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC) en la que tota la societat civil, empresaris, sindicats, món universitari, escoles d’administració i totes les associacions culturals, estaran cridades a participar en la definició de la constitució catalana que aquest país necessita i mereix. Aquesta proposta de país serà presentada i debatuda en totes les assemblees territorials dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya i el resum obtingut serà lliurat al Parlament perquè la comissió parlamentaria corresponent redacti la Nova Constitució Catalana.

Per això, diem que no ens fa por el procés, que el necessitem i tal com dèiem fa un any, tenim pressa.

Sobre l’autor:

francesc sanchezFrancesc Sànchez Benas, enginyer tècnic i membre de Sobirania i Justícia.

 

Catalunya, motor d’Europa?

Isabel-Helena Martí.

L’economia catalana rutlla d’allò més bé, oi? Fa uns dies Jordi Baiget, conseller d’Empresa i Coneixement, en donava fe, pletòric (1). Les exportacions catalanes el 2015 han fulminat tots els màxims de creixement històric, registrats ininterrompudament durant els darrers cinc anys. En el passat exercici les vendes a l’exterior han crescut un 6,1% i han assolit una quantia inèdita, prop dels 64 mil milions d’euros. A Espanya les vendes globals a l’exterior han experimentat un augment del 4,3%.

Les dades de l’evolució econòmica catalana susciten l’optimisme no només entre els actors polítics. Fins i tot, aquells obligats per natura a la cautela, es mostren satisfets. L’informe trimestral de conjuntura catalana, recentment presentat per la Cambra de Comerç de Barcelona, n’és bon exemple (2). El 2015 es tanca amb un gens negligible creixement del 3,2% del PIB (el mateix que per l’economia espanyola), i no es descarta revisar a l’alça la previsió del 2,8% pel 2016. Un escenari internacional favorable -però amb riscos creixents- s’assenyala com a primer coadjuvant: baixada dels preus del petroli, devaluació de l’euro, tipus d’interès reduïts, i política monetària expansiva del Banc Central Europeu. Panorama, doncs, benigne però alhora transitori, en tant que supeditat a desencadenants externs. Incideixen també factors d’àmbit domèstic, principalment una recuperació gradual de la confiança per part d’empresaris i consumidors. Trets, tots ells, extrapolables a la resta de l’Estat, que presenta unes pautes de creixement força coincidents. Perceptibles, fins i tot, per aquells que pretenen trobar en els tres punts que separen les, igualment execrables, taxes d’atur catalana (17,7%) i espanyola (20,9%), dues realitats econòmiques divergents. L’homogeneïtat de les polítiques en el marc espanyol i la prevalença d’un model productiu orientat als preus baixos i la profusió de llocs de treball poc o gens qualificats, són dos factors que ens uniformitzen i amalgamen els uns amb als altres, a la vegada que allunyen Catalunya de l’Europa de l’eficiència i l’equitat. Malgrat els molt lloables esforços de l’administració i acadèmia catalanes, els ressorts de producció més qualitatius, fonamentats en la innovació i recerca, són encara poc determinants en la generació de PIB i oportunitats en el mercat laboral.

El mite de la Catalunya motor-econòmic-europeu, bressol d’una societat precursora i benestant, en altres temps nodrit amb afany des del màrqueting polític, s’esfilagar-se extenuat, incapaç de passar amb suficiència la prova de la simple constatació empírica. L’índex Eurostat del PIB per capita 2014 (en termes de paritat de poder adquisitiu) de 276 regions de la UE-28, és eloqüent (3). La mediocritat de Catalunya és absoluta, amb 8 escadussers punts (108) per sobre la mitjana europea. Situada, no només per sota de la Comunitat de Madrid (125), País Basc (119) i Navarra (113), sinó també a anys llum de les 21 regions europees més dinàmiques econòmicament (la menys avançada de les quals supera en 50 punts la mitjana).

Per l’altra banda, el govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros encara, l’agenda de reformes que la Comissió Europea reclamà, ara fa justament un any, en un informe macroeconòmic demolidor (4). Els desequilibris són colossals. Brussel·les alerta que la correcció del dèficit i la reducció del deute, la flexibilització del mercat laboral, la remodelació del sistema financer i una millor liberalització econòmica són tasques urgents, pendents de realització, que situen l’economia espanyola en una tessitura d’extrema vulnerabilitat. Però n’hi ha més, el llast de la corrupció, la manca de productivitat, l’atur i desigualtat estructurals, la fragmentació del mercat interior, la caiguda de la inversió en R+D, l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur, i un llarg i desesperançador etcètera. El projecte institucional i econòmic espanyol és un fiasco estrepitós.

Catalunya, a més de resultar damnificada per aquesta realitat comuna, ha d’afrontar una altra de particular i afegida. La derivada d’un encaix polític disfuncional dins l’Estat que comporta, entre molts altres perjudicis, un dèficit fiscal crònic entorn del 8%, l’absència d’inversió en infraestructures crucials i un seriós empobriment addicional en la qualitat de vida dels ciutadans.

D’entre les deu economies globals actualment més competitives, segons el Fòrum Econòmic Mundial, sis són estats amb poblacions d’una dimensió equiparable a la catalana (Suïssa, Singapur, Holanda, Hong Kong, Finlàndia i Suècia) (5). Si ho mirem des de la perspectiva, sempre més amable, del nivell de desenvolupament humà i felicitat autopercebuda, el World Hapiness Report 2015 de les Nacions Unides identifica els cinc països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca, Noruega i Canadà (6). Hi ha, doncs, una contrastada correlació positiva entre competitivitat, benestar i mida poblacional reduïda. Són bones notícies. L’horitzó a Catalunya podrà ser tot un altre, tan bon punt es disposi dels instruments d’un estat independent.

(1)  – Les exportacions catalanes assoleixen els 63.839 milions d’euros el 2015 – Acció 10 – Generalitat de Catalunya – 18/02/2016

(2)  – Informe trimestral de conjuntura catalana – Cambra de Comerç de Barcelona – Gener 2016

(3)  – 2014 GDP per capita in 276 EU regions – Eurostat – 26/02/2016

(4)  – Country report Spain 2015 – Comissió Europea UE – 26/02/2015

(5)  – The world’s top most competitive economies 2015-16 – Fòrum Econòmic Mundial – 30/09/2015

(6)  – World Hapiness Report 2015 – Nacions Unides – 23/04/2015

Sobre l’autora: 

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti