Crònica Dinar-àgora amb Artur Mas

Xavier Portet.

El passat dimarts 29 de març, Sobirania i Justícia va tenir l’honor i el privilegi de comptar amb la presència de l’expresident Artur Mas, en l’acte que portava per títol “Nou país, nous partits”. El format del col·loqui va ser l’anomenat dinar-àgora, en el qual els assistents no només van poder escoltar al president, sinó que també van tenir l’oportunitat de fer-li preguntes.

L’escenari, el restaurant La Pomarada, presentava un ple absolut. La xifra de periodistes acreditats rondava la vintena. D’entre els comensals, cal destacar la presència de l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip; i del president de la patronal CECOT, Antoni Abad. També van assistir-hi diversos diputats i membres destacats de Convergència. Hi havia, per tant, moltes expectatives per escoltar les paraules de Mas.

La presidenta de Sobirania i Justícia, Isabel-Helena Martí, va ser l’encarregada de donar la benvinguda a tots els presents. Tot seguit, Alícia Casals, membre de la junta directiva, presentà a Artur Mas, repassant així la seva extensa i reeixida trajectòria política.

El president, en prendre la paraula, començà admetent que “segurament els partits no estan prou entrenats” en aquesta nova fase política que s’està obrint, i que “CDC s’ha de posar al dia”. En la mateixa línia, Mas insistí que un “país nou” implica uns “partits renovats”.

Pel que fa a la qüestió nacional, el president sentencià que “la proclamació del dret a l’autodeterminació ja s’havia fet als anys 80 i 90”, i que ara estem a la fase d’”exercir-lo”. També va constatar que l’autonomisme va durar trenta anys, mentre que l’exercici del dret a decidir només en porta tres.

Poc després sentencià que ara més que mai calia actitud i confiança, que “no ens podem posar roques al camí nosaltres mateixos”. En la mateixa línia, el president tingué un record per Cruyff i usà una de les frases cèlebres de l’holandès: “Si lo quieres, cógelo”, amb una clara referència a l’oportunitat que ens brinda el moment polític actual.

Mas també emfatitzà que cal eixamplar la base social de l’independentisme, admetent que “hem de ser més i hem de fer-ho millor”.

Més enllà del procés independentista, Mas declarà que Catalunya hauria de ser “el millor exemple del somni europeu”, pel fet de garantir pau, benestar i oportunitats als seus ciutadans.

Després de la intervenció inicial del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro va intervenir per a obrir el debat, tot constatant un “canvi generacional de la política”, així com “la fi de la cultura de la transició”. De fet, va parlar de “crisi de model de partits”, “agreujada pels escàndols de corrupció i la endogàmia i inèrcies de certes formacions”. Tot això hauria provocat una “crisi de credibilitat” que, segons el periodista, hauria obert la porta a noves forces “que volen substituir als que hi eren abans”.

A tot això, segons Francesc-Marc Álvaro, se li ha de sumar la crisi del sistema polític espanyol, fet que englobaria des de la corona fins a certes institucions com el Tribunal Constitucional. La manca de relat també és un símptoma més d’aquesta idea obsoleta de la Espanya de la transició, segons Álvaro. Amb aquesta intervenció, quedava inaugurat el torn obert de preguntes dels assistents.

Responent a una de les qüestions, el president parlà sobre la internacionalització del procés català. Mas reconegué que “no ens reconeixerà ningú fins que no haguem assolit la independència, tot recordant que en les relacions internacionals hi ha “molts interessos i poc amor”. Els que tenen el poder, com ara els creditors internacionals, “no acceptaran cap escenari on no hi hagi acord”, recordà. El punt a favor que té Catalunya, però, és que “haurà arribat al seu objectiu sense violència, tot i tenir en contra el propi estat”.

La defensa en una Catalunya independent també va ser motiu de debat. Mas reiterà que per a molts països aquesta qüestió és cabdal, i per aquesta raó són temes “poc publicitats però molt estudiats”. El president, però, reconegué que no hi ha consens entre el sobiranisme sobre la idoneïtat de crear un exèrcit català.

Tornant al tema de la refundació de CDC, el líder de la formació recalcà que el seu ha de ser un partit transparent i honest, però sobretot ha d’aparentar-ho. També denuncià que les dretes i les esquerres “són una excusa de les cúpules dels partits, nous o no, per mantenir-se en el poder”, tot reivindicant una centralitat àmplia en el sí de Convergència. Finalment Mas recordà que a Catalunya és vigent una de les lleis de transparència més exigents de tota la UE.

Finalment, la darrera qüestió sorgida de les preguntes dels comensals va ser la pertinença de Catalunya a la francofonia. Sobre aquest tema, Mas denuncià que l’Estat va dinamitar les gestions de la Generalitat per ingressar en aquest club d’estats que tenen en comú l’ús del francès com a llengua principal o bé que tenen una proporció notable de ciutadans que el dominen.

L’acte va tenir molta repercussió en els mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Informació, l’ARA, Nació Digital, el Món, ABC, Regió 7, el Nacional, El Periódico, La Gaceta, Diari de Girona, Vilaweb, Expansión i la Vanguardia, entre d’altres, se’n van fer ressò i van titular les seves cròniques amb les declaracions del president. Per tant, podem concloure que el dinar-àgora va ser tot un èxit de participació i rellevància mediàtica.

Captura de pantalla 2016-03-31 a les 14.31.43

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_nXavier Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. .@xaviportet

Què farem el 28S?

Estic una mica sorprès. Aquests últims dies m’he trobat amb alguns amics que, aparentment preocupats, em preguntaven què passaria el 28S amb el Barça segons el resultat de les eleccions. Si tota la campanya que fa mesos estem vivint sobre el futur de Catalunya es pot arribar a centrar amb el futbol potser que ens ho fem mirar.

Però no és aquest tema el que crec tenim que considerar sinó el fet, realment trist i preocupant, que després de mesos de discussió, després de mesos d’enfrontaments, després de mesos de manifestacions increïblement nombroses i compartides, després dels reiterats clams de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Sobirania i Justícia i gran nombre d’associacions demanant la unió dels partits polítics, demanant incloure la real necessitat d’una independència de Catalunya per sobreviure en els seus programes, seguim amb una temença a la desunió.

Es increïble que uns partits polítics que es diuen catalans, catalanistes, sobiranistes i independentistes (no podíem fondre l’objectiu en una única paraula?) estiguin encara en un tira i arronsa indigne de la situació en què estem vivint i del futur que ens hi estem jugant.

Els partits catalans de dretes i els d’esquerres mai es posaran d’acord amb el seu programa. No cal perdre el temps. Hi ha un sol objectiu comú: la independència. Després el poble català ja decidirà el partit que desitja porti a termini aquest objectiu.

És lamentable que una persona, el que escriu aquest text, nascut al 1933 no hagi pogut viure mai, en el transcurs de la seva vida, en un país lliure. Abans que arribés al que es deia l’ús de raó ja estava sotmès a una dictadura que va ser llarga, seguit d’una transició que encara no ha acabat i que al pas que va pot quedar en un bluf que plorarem durant molts anys.

No m’importa, ara, el partit que portarà el país al desenvolupament de la seva llibertat després del 27S. No m’interessa. Ja arribarà el dia i el moment per decidir-ho, però de res servirà tot el que s’ha aconseguit si les males relacions entre els partits segueixen tan esquifides i oposades com fins avui.

No entenc com la tasca feta fins avui pugui quedar, ara, congelada per la figura d’Artur Mas. No sóc partidari ni contrari a la seva actuació però s’ha esforçat, s’ha posat a primera línia, ha posat a disposició del país el seu futur, se l’ha jugada, està en mans de la justícia forana. Tan difícil és, senyors polítics catalans, fer un front comú (COMÚ), confluint el futur de Catalunya en una sola proposta i deixar altres temes per el 28S?

Sé que aquest escrit servirà de poc, els polítics catalans (no tots) estan encegats pel poder del seu partit i obliden el futur de Catalunya. Passaran a la història. D’ells depèn que passin com a bons catalans o com a botiflers o lerrouxistes.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Mas i Mas

El procés cap a la independència català té una cara al món i també dins de Catalunya. I tots sabem quina és. Sense pedigrí.

Esperem que els propers dies l’independentisme català accepti aquesta realitat i aturem aquest penós espectacle, pactant una llista unitària com Déu mana i sense experiments.

El President de Catalunya, que s’hi ha deixat la cara complint totes les promeses, que està querellat per posar les urnes en l’històric triomf de tots els catalans el 9-N i que per la independència ha trencat una coalició de 37 anys, resultaria que fa nosa.

Primer foren uns suposats estudis demoscòpics (que no vam veure mai) segons els quals separats sumàvem més, contra tota lògica i contra la Llei d’Hondt. Vivíem la ressaca de les eleccions europees del 14 i s’entén que la possibilitat del sorpasso emboirés algunes ments.

Després d’any i mig políticament erràtic, i patint pels molt reals resultats de les eleccions municipals i enquestes contrastades, Esquerra Republicana es mostra procliu a una llista transversal, això sí, sense el coco, l’objecte de totes les tírries d’una “part no menyspreable” (sic) de l’electorat. El món a l’inrevés.

Veus rellevants de l’entorn d’ERC com la d’Elisenda Paluzie argumenten que hi ha votants d’ICV o PSC per als quals la independència no és prioritat, que podrien votar sí en un referéndum però que en unes eleccions plebiscitàries rebutjarien una llista única. Segons aquest argument, tres llistes separades pro-independència permetrien recollir el màxim d’aquests vots.

A Barcelona tals votants han anat a petar a l’opció populista d’Ada Colau o s’han quedat al PSC, i en molt, molt menor mesura s’han decantat per ERC o CUP.

També addueix la Dra. Paluzie que alguns votants fins ara de CiU no volen la independència i que seguirien el President Mas amb llista pròpia, però no tant si va acompanyat de l’esquerra.

I jo em plantejo per què haurien d’estimar-se més un Artur Mas afeblit per la solitud enlloc de liderant un projecte de país.

Tot plegat em sona bastant esotèric, una cerca de tres peus al gat per evitar reconèixer que un burgès i convers està en millor posició per conduir-nos a la llibertat que l’esquerra independentista de tota la vida.

L’anàlisi de l’esquerra passa per alt un altre efecte molt més potent, el de cavall guanyador o “band-wagon effect”, que va dur tanta gent tèbia a la Via Catalana. Hi anaven perquè era el que semblava que feia tothom, el que es portava. La unió no suma, multiplica. Uns partits polítics que mostren prou sentit d’Estat per treballar per sobre d’ideologies perseguint un objectiu de país donen molta més seguretat cara a la gestió de les incerteses inherents al nostre ambiciós repte.

Una llista unitària que barregi personalitats civils amb polítics experimentats ens dóna les màximes garanties d’èxit, també per encarar la llarga i penosa gestió de la separació d’Espanya. No us pensareu pas que Madrid ens enviarà amateurs, veritat?

Qui vol ser lliure votarà per la llista, encara que no li agradi tothom.

Els partits catalans ja tindrem temps de barallar-nos pels segles dels segles! Després.

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació pública, membre de Sobirania i Justícia.

La societat civil (conte)

“Oh quin gran goig, quina joia, quan els germans s’estimen”. Aquesta cançoneta de missa pot representar molt bé la nostra societat civil, aquesta que amb força, il·lusió, treball i constància empeny els nostres polítics a dur-nos cap a la llibertat.

Aquests polítics entomen el repte però no es posen d’acord. Els uns pel llast de l’avi i cosinets i els altres per estar immersos en un casal d’estiu permanent.

Cansats de tan estira i arronsa, els polítics es tornen societat civil i junts canten la cançoneta. Tanta civilitat no és humana, però. I alguns de la cohesionada societat civil demanen al president Mas que agafi el timó perquè és qui té el títol de patró.

I quan siguem independents, com que tindrem més cèntims i podrem fer el que ens doni la gana, aleshores, societat civil, ens farem un monument.

Sobre l’autora: 

20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.