Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’edifici, el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic que aixecarien les bastides d’un projecte nacional de futur, una societat més benestant, un país més ric i culte, i sobretot, amb la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Audiència de Sobirania i Justícia al Parlament en ocasió del vuitè aniversari de la fundació de l’entitat

Isabel-Helena Martí.

Molt Honorable presidenta del Parlament, amigues i amics,

Són molts els records i sensacions que brollen quan intento rememorar els fets, les idees, les persones que, d’una forma o altra, han tingut alguna cosa a veure amb Sobirania i Justícia aquests darrers vuit anys, d’ençà la fundació de l’entitat. M’hi he posat una estona però de seguida he vist que era una tasca feixuga, que requeria asseure’m amb tranquil·litat, sense restriccions de temps, fer recerca entre documents i notes escrites, i també, és clar, acudir a l’hemeroteca. Així que em serà gairebé impossible, i també per no estendre’m més del compte, ser exhaustiva. Sí que hi ha una imatge que recordo amb molta precisió i que, tot sovint, em ve el cap. Sobretot en circumstàncies de desconcert o de dubte que, certament, en aquests darrers temps, han sovintejat. Recordo, com si fos ara mateix, els rostres d’expressió viva, irradiant esperança i anhel, de les aproximadament cent cinquanta persones que formaren part de l’assemblea constituent, que en el decurs del mes de gener de 2009, elegiren la primera junta directiva de Sobirania i Justícia. El nostre president aleshores, Agustí Bassols, ens convocà de seguida a tots els membres d’aquella primera junta, de la qual jo en formava part, a una reunió immediata, per posar, sense dilació, fil a l’agulla. Teníem molta, moltíssima, feina per endavant.

Un mes i mig abans, el 18 de desembre de 2008 els impulsors de Sobirania i Justícia havien fet públic el manifest Missatge en defensa de la independència de Catalunya, text fundacional que avui encara estableix els termes en què la nostra entitat reivindica la seva comesa, la seva raó de ser. Feia tot just dos anys i mig (el 18 de juny de 2006) que el poble de Catalunya havia ratificat en referèndum el Nou Estatut d’Autonomia, l’Estatut de Miravet, després d’un barroer i humiliant procés de mutilació d’importants parts del seu contingut a Madrid. Però això no satisfé les ànsies d’amplis sectors polítics de l’Estat espanyol de desactivar, peti qui peti, qualsevol avenç, per modest o tímid que fora, en l’autogovern de Catalunya. Després d’entrar en vigor dos mesos després, l’Estatut rebé set recursos d’inconstitucionalitat: del PP contra 187 articles i disposicions; del Defensor del Poble, Enrique Múgica (PSOE), contra 112 articles i 4 disposicions addicionals; i contra diferents articles i disposicions els governs de Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Set. Aquest és el caldo de cultiu que explica la irrupció de Sobirania i Justícia, i en els mesos subsegüents d’una infinita munió de col·lectius i iniciatives ciutadanes a favor de la independència de Catalunya.

Presidenta, durant aquests vuit anys hem treballat de valent per impulsar tot tipus d’accions destinades a contribuir -com estableixen els nostres estatuts- a la sensibilització de la necessitat i viabilitat d’un estat propi i independent per a Catalunya en el marc de la Unió Europea. Des dels seus inicis aflorà en el si de l’entitat una ferma vocació internacionalista que s’ha fet patent en l’organització de quatre edicions de la conferència anual Building a New State (2011-2014) i els actes Spain, no rule of law? a Brussel·les (2015) i What’s going on in Catalonia? a Londres (2016). Sobirania i Justícia ha convidat a Catalunya nombrosos prescriptors internacionals d’arreu del món per participar en conferències i taules rodones. A cadascun dels convidats internacionals se’ls ha ajudat, durant la seva estada a casa nostra, a recollir informació de primera mà sobre el moviment independentista català i l’extraordinari fenomen d’activisme cívic que l’acompanya. L’associació està inscrita en el Registre de Transparència de la Unió Europea i, per tant, reconeguda com a grup d’interès en l’àmbit europeu.

Per l’altra banda, els dinars-col·loqui Àgora s’han consolidat com un espai de debat i intercanvi que ha aconseguit congregar moltíssimes personalitats de relleu, tant nacionals com internacionals, assistents i mitjans de comunicació. Tu mateixa, Presidenta, no fa pas massa, has estat un dels nostres ponents. D’altres: Mercè Conesa, Artur Mas, Marta Rovira, Brendan Simms, Neus Munté, Carles Mundó, Amadeu Altafaj, Pilar Rahola, Antoni Abad (Cecot), Imma Tubella, Ferran Requejo, Vicent Partal, Ramon Tremosa, Germà Bel, i un llarg, llarguíssim etcètera.

El proper convidat de l’entitat serà el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que durant la trobada anual de sòcies i socis de Sobirania i Justícia, prevista pel 18 de gener, impartirà la conferència “2017, referèndum o referèndum”.

Presidenta, no em vull allargar més. Sí que vull, però, agrair-te de tot cor, en nom de la junta directiva i de tots els membres de l’associació que hagis fet possible aquesta trobada, que ens omple d’emoció, en aquest edifici emblemàtic i que representa com cap altre la sobirania del poble català, la preservació de la qual estàs impulsant amb tant, tantíssim coratge, des de fa molt de temps. Moltes gràcies pel teu immens servei a la causa del nostre país.

Hem fet confegir un bloc de metacrilat gravat expressament per commemorar l’efemèride que el nostre vicepresident Ramon Valimañas t’entregarà de seguida. Però abans ens agradaria llegir el nostre manifest: “Missatge en defensa de la independència de Catalunya”. Ho farà la Mònica Morros, responsable de comunicació de l’entitat. El vam escriure fa vuit anys. A Catalunya moltes coses han progressat d’aleshores ençà. Coses inimaginables no fa pas gaire. Tenim una majoria parlamentària independentista i el govern català està compromès amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació no més enllà de setembre de 2017. Sí, això ha canviat en aquests vuit anys. Però malgrat tot el que ha passat a Catalunya el text segueix vigent, fins a la seva darrera coma, pel que fa a l’actitud d’inflexible immobilisme de l’estat espanyol en relació al fet nacional català. Pensar-hi fa feredat. Escoltem la Mònica i comprendrem què vull dir.

Moltes gràcies.

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti