Dues paperetes per a Catalunya

Jaume López.

Hi ha tants potencials entrenadors com aficionats al futbol. Segurament, el mateix es pot dir dels dissenyadors de sistemes electorals entre els aficionats a la política. És lògic. De la mateixa manera que l’estratègia de l’entrenador pot ser clau en el resultat d’un partit i tots volem ficar-hi cullerada, és evident que un sistema electoral condiciona profundament la vida política d’un país.

Pretendre que siguin els mateixos partits els únics decisors de la llei electoral és com demanar als futbolistes que, enmig d’un partit, decideixin democràticament si hi ha fora de joc o no

D’altra banda, és ben sabut que Catalunya no disposa d’una llei electoral pròpia perquè els partits, malgrat els diversos intents, mai s’han posat d’acord per aprovar-la. També és lògic. La modificació de les regles electorals afecta directament la seva presència en les institucions i, per tant, des d’un punt de vista partidista, els que ara tenen majoria prefereixen no canviar-les, i els que sí que volen no tenen la força per fer-ho. Pretendre que siguin els mateixos partits els únics decisors de la llei electoral és com demanar als futbolistes que, enmig d’un partit, decideixin democràticament si hi ha fora de joc o no.

Per això, entre els països de més qualitat democràtica, les lleis electorals són el resultat d’un procés que depassa el Parlament, ja sigui una comissió mixta formada per ciutadans i polítics que fa una proposta que després serà votada en referèndum (British Columbia, Ontario) o una comissió formada per experts sobre la qual també acabarà decidint la ciutadania (Nova Zelanda). Això, però, no garanteix el canvi (no és fàcil explicar les modificacions a la ciutadania, especialment si els partits no n’estan convençuts).

En aquest diari ja hi ha una llarga llista d’articles que proposen una reforma del sistema electoral, l’últim dels quals el del professor Branchadell (també X. Roig, P. Pugés, J. López). Si fem un resum de les seves propostes podem distingir dos tipus de crítiques i solucions. Les que assenyalen que el sistema actual no és prou proporcional i que, per tant, no compleix amb el dictumdemocràtic d’un ciutadà un vot; i les que es fixen en l’excessiu pes dels partits en la representació i proposen una via per reduir la distància entre el ciutadà (i el territori) i el polític. Les receptes per superar els dos mals són, esclar, oposades. Els primers demanen un sistema més proporcional, per exemple amb un districte únic, com l’holandès (Branchadell), i els altres acostumen a fixar-se en el sistema anglosaxó de districtes petits amb un únic representant (Roig).

És possible combinar-los? Cal dir, d’entrada, que el que proposen en tots dos casos té sentit perquè resulten objectius que hom esperaria d’un bon sistema electoral. De fet, no podem dir que existeixi el millor sistema electoral perquè això dependrà de quin sigui el criteri amb què el jutgem i què prioritzem. Generalment, hi ha tres coses que ens agradaria aconseguir amb un bon sistema electoral: que tothom tingui un pes similar en la determinació de la representació (o, fins i tot, igual); que tot el territori (i les seves necessitats) tingui una adequada representació al Parlament; i que el sistema doni uns resultats que contribueixin a la governabilitat. És obvi que en un país on la població es distribueix de manera tan poc homogènia i amb un sistema pluripartidista, el sistema electoral -sigui quin sigui- no pot aconseguir-ho tot, i en el que ens hem de posar d’acord és en quin balanç fem entre aquestes tres dimensions.

Es tracta de determinar la composició del Parlament amb un districte únic per a tot el país en el qual tots els vots valen el mateix

Tanmateix, hi ha bones notícies. Perquè hi ha almenys un sistema que pot augmentar la proporcionalitat del sistema actual i alhora incrementar la representació del territori. És a dir, millorar dues dimensions. Aquest sistema és l’anomenat sistema mixt, que funciona a Alemanya i cap al qual s’encaminen la major part de les reformes electorals al món. Calen dues paperetes, la del districte nacional únic i la del territori. No cal votar el mateix partit en totes dues. Breument: es tracta de determinar la composició del Parlament amb un districte únic per a tot el país en el qual tots els vots valen el mateix. Una vegada sabem quin és el percentatge d’escons que li correspon a cada partit comencem a omplir-los amb els noms dels representants de cada partit que han estat escollits en districtes petits (comarca, o subcomarca) en l’altra papereta. Un cop aquests estiguin assignats s’acabaran d’omplir els escons amb els candidats presentats a la llista nacional. Es garanteix el pes igualitari de tots els ciutadans, el territori està ben representat i s’incrementa la proximitat entre el votant i els polítics.

Article publicat al diari ARA a data 09/01/2017

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Informació per reflexionar

Esteve Mirabete.

Enceto una modesta col·laboració amb el blog de Sobirania i Justícia convidant a l’intercanvi d’opinions sobre la bondat del sistema electoral espanyol respecte a altres sistemes de nacions del nostre entorn.

Fixeu-vos que parlo de sistema electoral espanyol, a Catalunya encara no tenim llei pròpia tot i que el nostre Estatut ho permet, mai s’ha pogut aconseguir una majoria parlamentària per tirar endavant aquest aspecte legislatiu.

Dies després de la darrera assemblea de Sobirania i Justícia, en un sopar amb uns amics, uns quants també advocats i altres que no ho eren, vàrem comentar sobre quin sistema electoral és més just, equitatiu, representatiu, etcètera. I em van sorprendre dues coses: una que va despertar un animat debat en el que no necessàriament els juristes teníem les opinions més fonamentades, i una altra en què tenim una certa desinformació que de vegades desemboca en una certa idealització d’altres sistemes electorals.

En aquest curt escrit no emetré cap judici ni opinió personal ja que crec que són més interessants altres aportacions i opinions, les vostres, si és que creieu que la temàtica té recorregut en el nostre fòrum, així que em limitaré a donar unes dades i apunts molt esquemàtics.

En general les lleis electorals estan inspirades en raons històriques i culturals. Simplificant molt es mouen dins dels objectius de decantar els resultats cap a oferir més fàcilment majories parlamentàries que tendeixen a una major estabilitat o bé incrementen la proporcionalitat i reflecteixen així la realitat política i social d’una manera més nítida.

Intentaré resumir molt breument alguns sistemes actuals de països propers:

-Alemanya: dues cambres, Bundesrag (alta) de representació territorial i Bundestag (baixa), per aquesta cambra els alemanys depositen dos vots, un nominal per a cadascuna de les circumscripcions i un altre a una llista de partit com fem ací.

-Regne Unit: cada circumpscripció escull un sol representant, aproximadament cada una reuneix uns 80.000 electors i el més votat serà membre del Parlament per aquesta demarcació, la resta de vots no es tenen en compte.

-França: el president de la República s’escull directament, mentre que el Parlament (Assamblea) serà representat per un diputat de cada demarcació. Si ningú obté majoria absoluta en la primera volta, en la segona s’enfrontaran els dos més votats.

-Itàlia: el partit més votat aconsegueix de fet la majoria absoluta encara que potser no li correspondria pels vots obtinguts.

-Espanya: les 52 circumpscripcions escullen els seu nombre de representants al Congrés de manera proporcional a la quantitat d’electors de cada una amb un mínim de representants per demarcació amb un sistema de restes que determina la Llei D’Hondt

Posant un exemple senzill, com a recordatori de com funciona la Llei d’Hondt , seria així:

Suposem que 5 partits A,B,C,D i E es reparteixen 6 escons amb aquest resultats:

A: 10.000 vots, B: 7.000 vots i C: 4.000 vots i D: 2.500 E: 2.000

Dividirem el nombre de vots per cada partit entre el nombre de representants adjudicant el primer representant de cada partir el nombre total de vots, al segon representant el nombre dividit per 2 i així succesivament:

PARTIT A: 10.000/1 : 10.000, 10.000/2: 5.000, 10.000/3 : 3.333, 10.000/4: 2.500

PARTIT B: 8.000/1 : 8.000,    8.000/2 : 4.000,  8.000/3 : 2.666

PARTIT C: 4.000/1 : 4.000,    4.000/2 : 2.000

PARTIT D: 2.500/1 : 2.500,   2.500/2 : 1.250

PARTIT E: 2.000/1 : 2.000

Així el partit A obtindrà 3 escons, el B 2 escons, el C 1 escó, i el D i E  0 escons

A la vista d’allò escrit anteriorment penso que ens podríem preguntar algunes questions o, si més no, plantejar-nos quin sistema ens és més atractiu dels anteriors o potser algún altre, o cap d’ells, i en definitiva quin seria més adient pel nostre país, per exemple:

  • Tenim que primar més l’estabilitat que la representativitat?
  • Quins alicients poden tenir els votants quan en un país la llista més votada encara que no tingui majoria absoluta obté aquesta majoría?
  • Que n’opineu que tots els països tinguin una barrera mínima de representació d’un 4% al 12% segons quin?
  • En el sistema britànic es pot donar que la majoria de representants no es correspongui amb la majoria de votants ja que només guanya un de cada demarcació i es desprecien la resta de vots, quins avantatges o inconvenients li veieu?
  • En principi el sistema alemany sembla el més representatiu, quins avantages o inconvenients li veieu?
  • El sistema D’Hondt es millor o pitjor que els altres?
  • Afegiu-hi les idees que considereu més interessants.

El sistema electoral està referit en les Constitucions respectives d’Àustria, Irlanda, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, P. Baixos, Noruega, Espanya, Portugal i Suïssa, mentre que a Alemanya, França o Gran Bretanya per exemple no és així, creieu que la Constitució ha de legislar els trets bàsics del sistema electoral com en els primers? o és millor com passa en els segons? A tall d’exemple en els esborranys de dues de les constitucions catalanes que s’han publicat en una apareixen els trets bàsics i en l’altre no.

 

Sobre l’autor:

DSC00397Esteve Mirabete, advocat i membre de Sobirania i Justícia.