De la inconsistència a la irrellevància política (ii)

Ricard Gené.

El 27 de setembre de l’any passat, amb la participació més alta registrada mai en unes eleccions catalanes, el nostre Parlament es va configurar per primer cop amb una majoria absoluta independentista. Junts pel Sí i la CUP, sumades, van quedar a poc més del 2% d’aconseguir també la majoria absoluta en vots. Potser ara, gairebé 6 mesos després, ja tenim certa perspectiva per veure què ha passat amb UDC, PSC i ICV, els partits d’orígens i tradició catalanista que han rebutjat l’independentisme i han advocat per les terceres vies. En aquest apunt tractaré de la situació d’Unió i un altre dia, més endavant, de la dels altres dos partits.

UDC ha estat durant molts anys un actor molt influent en la política catalana i l’espanyola, sempre al recer proporcionat per la coalició CiU, que li assegurava un 25% de la representació electoral obtinguda. El 27 de setembre, UDC, ja en solitari, no va aconseguir entrar al Parlament, però va ser per poc. Ramon Espadaler, delfí de Duran Lleida, venia de trencar el partit amb una truculent consulta interna sobre el procés. Aquest fet va precipitar la fi de CiU i la seva sortida del Govern, on ocupava l’estratègica cartera d’Interior. Espadaler va fer una costosa campanya electoral basada en l’eslògan “Seny”, amb fortes crítiques al procés independentista, aconseguint de cop i volta una àmplia cobertura mediàtica. Estaria bé saber qui va finançar aquella campanya, ja que UDC té un deute reconegut del voltant de 17 milions d’euros. Per tant li resultava impossible fer-ho amb els seus propis mitjans. UDC va aconseguir un meritori, però estèril, 2,5% dels vots. Considerada l’altíssima participació, no va ser un mal paper. De fet, UDC va esgarrapar exactament el percentatge de vot que va mancar a l’independentisme per aconseguir també la majoria absoluta en vots, fet que hauria donat a les eleccions del 27 de setembre un èxit plebiscitari complet.

Tres mesos més tard, Duran es va presentar en solitari a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El seu fracàs electoral va ser inapel·lable. Va obtenir menys de la meitat dels vots que Espadaler. Tot i així, Duran va trigar tres setmanes a dimitir. Duran, que es presentava amb el lema “Solucions”, ja era en l’imaginari col·lectiu del catalanisme la imatge del status quo. La seva llarga i personalista carrera política, sense passar mai abans per les urnes, va quedar  -potser fins i tot una mica injustament- resumida per la seva foto a la suite del madrileny hotel Palace llegint La Vanguardia. En realitat Duran no veia que s’havia convertit en una rèmora més que en el portaveu d’una proposta creïble. I per a l’unionisme, malgrat les seves constants travetes al President Mas i al procés, Duran era vist, malgré lui, com un còmplice del procés.

Aquests resultats van ser un cop definitiu a les expectatives del tàndem Duran-Espadaler de posar en escena un vell-nou partit autonomista català de dretes, amb alguns tocs sobiranistes, una mena de PNB. Potser l’hiperendeutament d’UDC i les servituds de la cúpula d’UDC amb l’establishment del Pont Aeri hagin estat determinants de la impossibilitat de sumar UDC tota sencera, o gairebé, a l’independentisme, malgrat l’ideari teòricament confederal del partit. Diu la dita que qui té el cul llogat no seu quan vol.

UDC s’ha quedat amb una presència institucional anecdòtica, gairebé sense militància i completament sense projecte polític per al futur. El llegat polític de Carrasco i Formiguera ja no pertany a UDC. Duran ara treballa d’advocat en el bufet del seu sogre. De contactes i relacions acumulats al llarg de tants anys segur que no n’hi falten. En tot cas, segur que Espanya no agrairà mai a Duran els serveis prestats, perquè Espanya ja l’ha amortitzat.

Vegeu l’entrada De la inconsistència a la irrellevància política del 20 d’agost de 2015.

Sobre l’autor:

fotoRicard Gené, advocat i membre de Sobirania i Justícia. .@genecasals

Crònica del sopar Àgora amb la presidenta Carme Forcadell

Mònica Morros.

La molt honorable presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha estat la convidada en l’últim sopar àgora que es va organitzar des de Sobirania i Justícia.

Després dels resultats del 27S la cambra catalana compta amb una majoria independentista amb la que està legitimada per avançar en el procés constituent. És del tot sabut que les negociacions entre els partits partidaris de la independència no han estat una qüestió senzilla i la presidenta del Parlament s’ha trobat immersa en mig d’aquest fort huracà. Afortunadament ha tornat a les nostres institucions una calma relativa. Ja fa uns anys que els catalans i catalanes ens hem acostumat a l’acció, a la il·lusió i als reptes. No defallirem fins que no haguem obtingut els nostres objectius i això passa per seguir dempeus cada dia recolzant des de la societat civil catalana els nostres polítics i les nostres institucions.

Carme Forcadell, durant tota la seva ponència, va posar damunt la taula tot una sèrie de reptes que s’estan afrontant des de les institucions de Catalunya. El primer d’aquests i imprescindible per assolir la resta és defensar la sobirania del Parlament català. El Tribunal Constitucional està polititzat i està prohibint el debat democràtic. La presidenta del Parlament afirmà que a l’estat espanyol no existeix una separació de poders real. El poder executiu constantment ordena al poder judicial que coarti la llibertat del poder legislatiu. Això no és un estat democràtic i els catalans i les catalanes no estem disposats a viure en un estat amb una mancança tant gran com aquesta.

Un segon repte que Forcadell va esmentar fou la necessitat que el parlament sigui una representació de la societat catalana i això passa perquè sigui un parlament plural. En aquesta institució rau la sobirania del poble català i ha de reflectir la pluralitat i la riquesa de Catalunya. Ara bé, com no podia ser d’una altra manera, la molt honorable presidenta feia palès la necessitat de no escatimar esforços a l’hora de garantir tant la sobirania del Parlament com el mandat democràtic expressat a les urnes.

Mentre Catalunya no esdevingui un nou estat d’Europa, és necessari afrontar de la manera més digne possible totes aquelles emergències socials que desgraciadament colpeixen el nostre país. Segons Forcadell per tal de solucionar de la manera més encertada aquesta situació s’ha de deixar de banda els interessos partidistes i avantposar la societat catalana.

Un altre aspecte que posa en el punt de mira el benestar de les ciutadanes i ciutadans catalans és la lluita contra la corrupció. La desafecció política està present a moltes de les democràcies actuals però això no ha de ser una excusa per deixar que el nostre país també s’impregni d’aquestes males praxis. S’ha de recuperar la confiança de la societat i això passa per tenir el què Forcadell anomena un “Parlament amb parets de vidre”. La presidenta va explicar que per aconseguir-ho s’estan duent a terme dues actuacions. Per una banda s’està treballant en un codi de conducta pels diputats que es fonamenta amb una sèrie de principis ètics. Per altra banda s’està posant en marxa un registre de grups d’interès a on qualsevol persona o lobby que s’hagi de reunir amb els o les diputades del nostre Parlament, hagi de registrar-se. D’aquesta manera es pretén fer públiques les agendes dels nostres polítics de la mateixa manera que ho és la de la nostra presidenta Carme Forcadell. Una aposta per la transparència és un apropament de les institucions democràtiques a tota la ciutadania.

Un dels temes d’actualitat és la reforma horària i precisament la presidenta en va fer esment per tal de remarcar-lo com una necessitat i una oportunitat que ha de servir per apropar-nos a Europa a la vegada que millorem els nostres hàbits i els fem més saludables. Aquesta reforma ha de servir per assolir una millor conciliació laboral i familiar i per tant esdevindrà una eina molt efectiva que ens permetrà lluitar contra la desigualtat de gènere que encara avui en dia es troba present en tots els àmbits de la nostra societat. La igualtat de gènere és un índex de qualitat democràtica i Catalunya aspira a ser-ne la capdavantera, però per fer-ho s’ha de treballar de manera transversal en aquesta temàtica.

Finalment la presidenta Carme Forcadell va recalcar la necessitat de recuperar les relacions internacionals de Catalunya amb la resta del món, unes relacions que degut a la crisi i a les fortes retallades que Catalunya ha patit s’havien vist moltes vegades estroncades o limitades. La necessitat del moment actual és posar com a eix centrar aquestes relacions i per tant la política exterior passa a ser un dels pilars d’aquesta nova legislatura.

Com deia Miquel Martí i Pol en el seu poema Ara Mateix:  “Tot està per fer i tot és possible”.

Captura de pantalla 2016-02-12 a les 14.52.05

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, Responsable de comunicació de Sobirania i Justícia .@monicamorros

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros

El moment ha arribat

Després de molts anys, finalment sembla que els catalans hem expressat la nostra voluntat seriosa de voler ser independents.

Depenent del color polític, les eleccions del 27-S poden ser interpretades de moltes maneres diferents. Però si les llegim com el que són, unes eleccions al Parlament de Catalunya, el vot independentista ha guanyat per majoria absoluta. El problema sorgeix quan dins d’aquesta majoria es barregen sentiments d’allò que en diem “dretes i esquerres”. Aleshores moltes vegades es fa difícil pensar només en el país i les coses es poden complicar per “lluites” internes. Primer creem un país i després ja veurem com ens organitzem.

Mentrestant una part de la societat civil, al marge dels partits, s’està organitzant, mitjançant una sèrie d’institucions, amb una finalitat conjunta que consisteix en construir un país molt millor. S’ha de posar en marxa doncs, un debat que permeti definir una nova constitució per la República Catalana.

Per aconseguir-ho, a grans trets, és necessari: la participació del màxim d’entitats possibles,  la participació de les institucions públiques, la divulgació per part dels mitjans de comunicació i el màxim de participació ciutadana arreu del territori.

És el moment doncs, de treballar per fer un nou país. Un país just on tots ens sentim còmodes respectant les lleis que nosaltres haurem ajudat a construir. Un país amb una constitució que contempli els drets de tots el que volem treballar per una Catalunya millor, amb independència del color que votem i de les nostres ideologies, on hi càpiga tot: dretes i esquerres, catalanistes o no catalanistes.

Amb això treballem els membres de Sobirania i Justícia, esperem que serveixi d’ajut per aconseguir-ho.

Sobre l’autora:

FullSizeRenderMaria Lluïsa Navarro, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Defensar la nostra identitat i la nostra dignitat

Acabo de tornar d’unes mini-vacances. Volia conèixer què era La milla de oro Marbellí. Amb pocs dies no es pot emetre un judici definitiu, però sols he vist un enorme dispendi econòmic sobre el qual faria falta saber el seu cost, la seva rendibilitat legal i el seu futur.

He arrodonit el dia amb una reunió convocada per Sobirania i Justícia, en què s’ha parlat sobre la situació política actual. Hi ha una crònica de Joan Serra a Ara.cat

Al tornar a casa he aprofitat la diària desinformació de TVE (TV1) Noticiario i a un quart i cinc d’una, ja del dia següent, he intentat seguir “El debate de la 1”, amb Germà Bel (Junts pel Sí), Miquel Iceta (PSC), Xavier Garcia Albiol (PPC), Ramon Espadaler (UDC), Lluis Rabell (Catalunya sí que es pot), Ines Arrimadas (C’s) i Antonio Baños (CUP). Lamentant-ho, he de confessar que no he pogut visionar/escoltar tot el programa. Massa fort per la meva edat. Tot aquest tràfec m’ha portat a fer les següents reflexions:

Els catalans necessitem tants consells, amenaces, descripcions de les penalitats enormes que patiríem segons el que decidim? No seria millor que d’una vegada per totes els catalans tanquéssim les portes mentals a tanta “col·laboració” forània i ens dediquéssim a escoltar les propostes dels partits i associacions de Catalunya?, dels no dependents de poders colonialistes? Resulta que passats 300 anys encara ens cal escoltar-los i seguir els seus consells?

Queda clara la restringida apertura de l’Espanya imperial als emigrants sirians, que no ho tindran fàcil per a trobar acollida en la mateixa. El sedàs d’entrada serà de malla fina. El Gobierno no està per bromes d’obrir la porta d’entrada als sirians i tampoc no està per obrir la porta de sortida als catalans. Cal protegir “la reserva espiritual de Occidente”

Mai en la història d’Espanya una colònia ha aconseguit la independència sense una guerra. S’ha aconseguit amb el sacrifici de moltes vides espanyoles i en defensa de dios, patria i rei. Serem l’única excepció?

La caverna centralista mai ha sabut pactar, és evident, però l’esquerra catalana (sortosament no tota) no ha estat capaç de fer pinya amb altres partits per aconseguir la llibertat de Catalunya. La política de fer-se el cec i el sord davant l’escanyament econòmic centralista i carregar els neulers a la Generalitat, legalment votada per la ciutadania, pot suposar el principi de la fi de la nació catalana. La defensa d’un partit mai hauria de ser més important que la defensa de la nació. Si Catalunya aconsegueix ser lliure ja es tindrà temps per resoldre els problemes interns de partits.

La constant cançó que diu que si s’és d’esquerres i no es pot votar a l’actual president de la Generalitat és una prova d’una absència de catalanitat, la qual beneficia extraordinàriament als unionistes. Alguns catalans han confós l’ambició del poble català per salvar Catalunya amb l’ambició de poder del seu partit. Després d’una discussió que ja fa anys dura encara no s’han assabentat que la culpa de l’ofegament de l’estat del benestar a Catalunya es deu a les polítiques jacobines del govern central, amb la col·laboració, suposo que ingènua, però eficaç, d’alguns catalans.

La problemàtica social que preocupa a tothom no es soluciona, a llarg termini, cobrint despeses, sinó establint inversions adequades. Sigui necessari cobrir despeses avui o invertir adequadament en l’endemà, l’aixeta econòmica és a Madrid, que rep els impostos, i no és a mans de Catalunya, que s’ha de conformar en l’almoina anual que se li concedeix.

Espanya encara viu en una democràcia vertical (d’origen franquista) i no entén la democràcia que procedeix de la base i flueix cap al govern. Aquesta democràcia centralista ha decidit que l’escanyament econòmic de Catalunya és la millor solució al problema independentista.

Però la independència és viable i necessària. Cal perdre la por al futur i cal escollir el que ha de ser. Arribar a un acord amb la dreta/dreta i nouvinguts paral·lels és impossible i sols una votació assenyada ens pot portar a bon fi.

I cal repetir, no es pot perdre el temps amb les picabaralles entre polítics catalans. Cal votar per una Catalunya lliure. Després del 27S vindrà l’esperada possibilitat de construir una Catalunya d’acord amb la majoria democràtica de la nació i sense influències alienes. Com diu Neus Munté “Ara ens pertoca defensar la nostra identitat, però, sobretot, la dignitat”.

Sobre l’autor:

Pere Cosfotota, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Què farem el 28S?

Estic una mica sorprès. Aquests últims dies m’he trobat amb alguns amics que, aparentment preocupats, em preguntaven què passaria el 28S amb el Barça segons el resultat de les eleccions. Si tota la campanya que fa mesos estem vivint sobre el futur de Catalunya es pot arribar a centrar amb el futbol potser que ens ho fem mirar.

Però no és aquest tema el que crec tenim que considerar sinó el fet, realment trist i preocupant, que després de mesos de discussió, després de mesos d’enfrontaments, després de mesos de manifestacions increïblement nombroses i compartides, després dels reiterats clams de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Sobirania i Justícia i gran nombre d’associacions demanant la unió dels partits polítics, demanant incloure la real necessitat d’una independència de Catalunya per sobreviure en els seus programes, seguim amb una temença a la desunió.

Es increïble que uns partits polítics que es diuen catalans, catalanistes, sobiranistes i independentistes (no podíem fondre l’objectiu en una única paraula?) estiguin encara en un tira i arronsa indigne de la situació en què estem vivint i del futur que ens hi estem jugant.

Els partits catalans de dretes i els d’esquerres mai es posaran d’acord amb el seu programa. No cal perdre el temps. Hi ha un sol objectiu comú: la independència. Després el poble català ja decidirà el partit que desitja porti a termini aquest objectiu.

És lamentable que una persona, el que escriu aquest text, nascut al 1933 no hagi pogut viure mai, en el transcurs de la seva vida, en un país lliure. Abans que arribés al que es deia l’ús de raó ja estava sotmès a una dictadura que va ser llarga, seguit d’una transició que encara no ha acabat i que al pas que va pot quedar en un bluf que plorarem durant molts anys.

No m’importa, ara, el partit que portarà el país al desenvolupament de la seva llibertat després del 27S. No m’interessa. Ja arribarà el dia i el moment per decidir-ho, però de res servirà tot el que s’ha aconseguit si les males relacions entre els partits segueixen tan esquifides i oposades com fins avui.

No entenc com la tasca feta fins avui pugui quedar, ara, congelada per la figura d’Artur Mas. No sóc partidari ni contrari a la seva actuació però s’ha esforçat, s’ha posat a primera línia, ha posat a disposició del país el seu futur, se l’ha jugada, està en mans de la justícia forana. Tan difícil és, senyors polítics catalans, fer un front comú (COMÚ), confluint el futur de Catalunya en una sola proposta i deixar altres temes per el 28S?

Sé que aquest escrit servirà de poc, els polítics catalans (no tots) estan encegats pel poder del seu partit i obliden el futur de Catalunya. Passaran a la història. D’ells depèn que passin com a bons catalans o com a botiflers o lerrouxistes.

Sobre l’autor:

fotoPere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

‘Més enllà del 27S: estructures d’estat i procés constituent’

Resum dels continguts del dinar-àgora SiJ amb el catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Ferran Requejo.

requejo

Per començar, el professor Requejo ha avançat que se centraria més en el “com” i en el “quan” del procés constituent, més que no pas en el “què” i el “perquè”. En aquesta línia, ha qualificat l’actual escenari com de “ruptura”, ja que, segons ell, no hi ha cap dada objectiva que faci pensar que una “tercera via” pugui tenir èxit (ni tan sols amb un canvi de govern a nivell estatal a finals d’any).

Tot seguit, ha descrit les cinc fases que planteja per al procés constituent:

1- ELECCIONS

La primera, i alhora indispensable, passa per aconseguir una majoria absoluta dels partits independentistes en les eleccions del 27 de setembre. Segons el professor Requejo, tres són les estratègies que els partits sobiranistes haurien de seguir: convèncer als partidaris, persuadir als indecisos, i dissuadir als unionistes (a fi de que no votin). Aquestes formacions haurien d’oferir un projecte engrescador i modern per a tota la ciutadania, o dit d’una altra manera, un projecte “nacional” i no “nacionalista”. Donant per aparcat el debat sobre la llista única, el professor Requejo ha defensat que, només amb la majoria d’escons (i no necessàriament dels vots), ja quedaria legitimat iniciar aquest procés, perquè les regles de joc són les d’unes eleccions, no les d’un referèndum. El professor ha insistit, però, en la necessitat de crear una junta electoral catalana abans del 27S.

2- NOU GOVERN

La segona fase consistiria en la formació del nou govern, previsiblement de coalició. Requejo s’ha mostrat escèptic en la idea de canviar el lideratge del procés. També ha defensat que cal el govern “més potent que ha tingut mai Catalunya”. Segons el professor, és clau la unitat estratègica dels partits independentistes i la confiança mútua entre ells.

3- DECLARACIÓ SOLEMNE

El Parlament, arribat en aquest punt, hauria de declarar, de forma solemne, que inicia un procés d’independència, fet que no és el mateix que declarar la independència.

4- ESTRUCTURES D’ESTAT

En aquesta fase s’haurien de perfilar les estructures d’estat, cosa que és feina del govern. De fet, el govern ja té un informe on es detallen totes les tasques que ha de fer cada departament abans de proclamar la independència. Per a la internacionalització, Requejo considera clau la creació de la conselleria d’exteriors. S’iniciaria llavors un procés constituent amb la participació de la societat civil en l’elaboració d’una nova constitució, que posteriorment hauria de ser ratificada en referèndum. Finalment, el professor creu que la mobilització social no s’hauria d’aturar en cap moment, per no donar una imatge de que es tracta d’un procés de les elits.

5- PROCLAMACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

El darrer pas seria el de proclamar (que no declarar) la independència, desconnectant així del marc jurídic espanyol. Catalunya s’hi juga molt en aquesta proclamació, i és per això que s’hauria de fer en el moment adequat per no fer, en paraules del professor, el ridícul. En altres paraules, la proclamació s’ha de fer quan aquesta es pugui protegir, cosa que, ara per ara, no és possible. Acte seguit, s’acabaria de completar el procés constituent.

Sobre l’autor:

11046179_10152677816476828_574212061106144473_n

Xavier Portet, és estudiant de ciències polítiques a la UPF i membre de Nettalking.  @xaviportet

Eleccions per la independència

No ens enganyem. L’Estat espanyol avança. Ja és així des de fa temps. Si mirem què passava els anys 2003 i 2004 ja vèiem informes que ens parlaven d’una “amplia autonomia de baixa qualitat”, més administrativa i de gestió que no pas de decisió. I volíem fer un nou Estatut, dèiem, per “blindar” les competències autonòmiques i evitar que l’Estat continués avançant en àmbits que consideràvem, i eren reconeguts a l’Estatut del 79, com de competència exclusiva autonòmica.

Ja sabem com va acabar aquella aventura. Tot plegat va tenir l’efecte contrari. La sentència 31/2010 del TC va venir a dir que l’Estatut no val per res, o per molt poc. A partir d’aleshores no hi ha àmbit on l’Estat no s’atreveixi a legislar i reglamentar amb detall, i a imposar més i més obligacions de control.

L’Estat actua sistemàticament. La crisi ha ajudat a configurar un discurs on la diversitat es contraposa a l’eficàcia. A l’octubre del 2012 es va crear la Comissió estatal per a la reforma de les administracions públiques (CORA), que des de l’agost de 2014 compta amb una estructura permanent (OPERA) des d’on es dissenyen les polítiques d’homogeneïtzació. Així s’ha aprovat des de la Llei de garantia de la unitat del mercat, a la Llei de tractats i acords internacionals, passant per la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, entre d’altres.

En matèria de finançament els mecanismes d’estabilitat pressupostària i control de despesa s’imposen sense o amb poc marge a les Comunitats Autònomes. En relació a la llengua i l’ensenyament la LOMCE qüestiona el model d’immersió lingüística a Catalunya i l’ensenyament del català a tot l’Estat espanyol.

En aquest context la reivindicació de la independència per Catalunya es fa real i necessària. Som conscients d’haver exhaurit totes les terceres vies, i ara volem la independència. El canvi de paradigma ens fa mirar l’ordenament jurídic d’una altra manera. Hem intentat fer un referèndum o una consulta a la ciutadania catalana, com a Escòcia o al Quebec, però el legislador estatal ha elaborat complexes impediments encadenats que dificulten avançar per aquesta via. Tanmateix, estem al començament del camí. Encara tenim el gran paraigua d’estar en un Estat democràtic membre de la Unió Europea i que ha signat el Conveni Europeu de Drets Humans i, per tant, sotmès al concepte occidental de democràcia. Això inclou la protecció mínima dels drets fonamentals de llibertat ideològica, d’expressió i d’associació d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. I inclou també l’eina estrella de la democràcia, la imprescindible: les eleccions.

Des del s. XIX s’ha lluitat molt per aconseguir la no discriminació en el vot, en el sufragi actiu, especialment de les dones i per motius racials. Però a les darreries del s. XX, i primers decennis del XXI s’ha plantejat també amb força l’abast del sufragi passiu a les eleccions: es poden presentar a les eleccions aquells qui qüestionen l’Estat i en volen la secessió? La resposta donada pel Tribunal Europeu de Drets Humans en nombroses sentències és contundent. No hi ha democràcia sense pluralisme. Una de les característiques principals de la democràcia resideix en la possibilitat que ofereix de debatre mitjançant el diàleg i sense recórrer a la violència les qüestions que plantegen els diferents corrents d’opinió. La democràcia es nodreix de la llibertat d’expressió de manera que un partit polític pot fer campanya a favor d’un canvi de legislació o d’estructures legals o constitucionals de l’Estat, amb dues condicions: 1) els mitjans utilitzats han de ser legals i democràtics; 2) el canvi proposat ha de ser compatible amb els principis democràtics fonamentals. El fet que un partit polític cridi a l’autonomia o fins i tot a la secessió d’una part del territori no és suficient motiu per justificar la seva dissolució en base a la seguretat nacional. En una societat democràtica i de dret, les idees polítiques que desafien l’ordre existent sense posar en qüestió la democràcia, i la realització de les quals és demanada per mitjans pacífics, han de gaudir d’una oportunitat efectiva mitjançant la participació política plural (v per totes la STEDH de 2005 UMO Ilinden contra Bulgària i STEDH de 2009 Herri Batasuna contra Espanya).

La llibertat de la democràcia és la que fa possible que pensem en la llibertat del nostre país. Sense límits i sense dissimular. El 27 de setembre tindrem una oportunitat per fer-la realitat.

Sobre l’autora:

Feliu

Dolors Feliu, jurista i Directora dels Serveis Jurídics de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu