Reflexionant amb Borja D. Kiza

Pere Costa.

Les seguretats es dilueixen / Les identitats es superposen / Les seguretats són fràgils / Els ritmes d’acceleren / La caducitat ho devora tot.

(David Jou, químic, poeta i assagista)

∗∗∗

Abans de reflexionar amb Borja D. Kiza voldria recordar que una de les qüestions més necessàries i urgents en el nostre món és el diàleg. Mai ha estat fàcil. No és fàcil, com diu el Dr. David Jou, acceptar i comprendre les raons, els valors, les prioritats, les emocions, els gustos, les tradicions i les llengües diverses que donen lloc a què es discuteixin, ridiculitzin i amenacin idees, preferències i seguretats, conduint a desvetllar instints d’agressivitat, amb negació a la discrepància i a l’aparició d’injustícies, humiliacions, violències, desigualtat d’oportunitats, mal ús de les institucions i insults constants en el món polític.

Serveixin aquestes paraules com introit al contingut de l’obra de Borja D. Kiza. Com una petita reflexió sobre la seva aportació al futur, que ja tenim a sobre i que ell aprofundeix en la seva publicació l’ ”Antropoceno obsceno” que hauria de constituir el principi d’una utopia tan necessària com la d’un diàleg universal.

Estem vivint uns moments difícils d’entendre en molts aspectes, un d’ells és el de l’economia. Si l’economia nacional i mundial no creix, el món entra en recessió i el nostre futur s’estanca, perilla tot i res no funciona. Si l’economia creix, entrem de ple en un futur de destrucció dels ecosistemes, dels que depenem per sobreviure, i podem entrar en una crisi de la nostra civilització.

Dins d’aquesta crisi material és indubtable que hi participa la nostra particular manera de concebre la humanitat, el nostre paper en el món i la nostra decisió en dos sentits possibles, la de qui dia passa any empeny i tot es solucionarà, o la d’intentar trobar solucions abans del desastre que algú ja defineix com a possible desastre antropològic.

Sempre queda la il·lusió de poder conquerir la Lluna o Mart quan la vida no sigui possible a la Terra. Però per ara no deixa de ser pura ciència ficció, ja que mentre no es demostri el contrari, i per ara la possibilitat queda més que llunyana, no tenim altre remei que seguir vivint en i del planeta Terra. Això voldria dir que no he d’esperar un altre lloc per viure, sinó que necessitem una altra manera de viure en el mateix lloc.

I així arribem al paper decisiu de la tasca política. Mentre la política, nacional i mundial, estigui marcada pel poder d’uns pocs i cobejada per personatges que sols esperen viure del sistema, o enriquir-se’n amb ell, amb uns programes cara al futur que sols es basen en l’insult a l’opositor, vaguetats immenses, no perdre vots i canviar de partit si és necessari, el futur no serà per fer volar coloms.

El tema no és per fer-hi broma. Abans la situació era clara. Existien dues ideologies ben definides, que estaven sempre enfrontades i mai s’hi varen posar d’acord. Avui hi ha múltiples possibilitats, sempre en conflicte i buscant un acord. Indubtablement la situació actual és incomparablement més satisfactòria que l’anterior però els acords sempre són provisionals, fràgils i fàcilment poc efectius.

Borja D. Kiza afegeix que el sistema no funciona, que no vivim una situació normal, que la classe mitja que era la base de l’equilibri social ha desaparegut pràcticament, que cada dia hi ha menys rics encara que el nombre d’humans s’incrementa cada dia, que l’atur laboral augmenta, que la remuneració del treball es redueix i que caldrà compartir la vida amb els nous robots.

Cal pensar, entre altres prioritats, en posar al dia l’ensenyament, per tal d’aprendre a pensar més i millor superant al Google i la Wikipedia, intentar acceptar que ser ric no és tenir molt sinó tenir un poc més del que es necessita i oferir la possibilitat de ser lliure i sentir-se feliç dins una distribució real de la riquesa planetària.

Kiza també creu que els polítics haurien de preocupar-se’n que el diners guanyats ahir per la ciutadania i guardats per l’endemà, no siguin succionats avui per qualsevol “accident econòmic”, incloent-hi la necessitat de l’ajuda paterna continuada, i que puguin contribuir a assegurar un fi de la vida digne. Vida digna que ha d’arribar a tot ciutadà amb independència del seu origen, eliminant la inexplicable solució defensiva d’implantar, altra vegada, la puresa de la raça que alguns ja promouen.

Però la política és avui un immens desastre i cal recordar a Edgar Morin quan assegura que hem d’impedir que la humanitat sigui esclavitzada o destruïda per la hipertròfia dels poders que ella mateixa ha engendrat i que ja no és capaç de controlar.

I posats a recordar, també podem fer-ho amb Zygmunt Bauman quan afirma que els vells models de vida coneguts i heretats ja no serveixen, i els nous models de vida encara no hem sabut trobar-los.

Fa poc s’ha publicat un estudi en el que es comprova que en els orígens de l’Homo Sapiens, ja va haver-hi problemes importants de violència i matances. Fins i tot el mite del Gènesi se’n fa ressò. Sembla que no hem millorat massa. D’aquí a poc més de quatre dies serem onze mil milions d’humans. Hi ha qui pensa que Gaia sempre trobarà una solució com ha fet durant els deu mil anys transcorreguts des que un animal va aconseguir ser racional, encara que no sempre es comportés com a tal, però és evident que les solucions les hem d’aportar els humans, causa del problema, sense esperar miracles de la mare naturalesa.

La confiança no és una garantia. És un risc. La crisi és evident. La crisi crida a la tirania i l’enduriment del poder. És una lliçó de la història que acaba en un ordre establert sobre la força i la por. La comprensió, el diàleg, la consciència planetària, la substitució del control de la natura per la convivència amb la mateixa són els eixos bàsics del pensament força valent de Kiza i un bon nombre d’entrevistats preocupats per la possibilitat de sobreviure a la nova era planetària plenament antropocèntrica a la que hi estem abocats.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

La ploma és més poderosa que l’espasa

Dolors Feliu.

L’empresonament dels nostres dirigents –i el judici al qual els sotmeten– vol qüestionar fins i tot els mitjans pacífics i democràtics que són marca de la casa del procés català. Ens hem de sentir que la violència del primer d’octubre de 2017, quan ens van pegar mentre volíem votar, era violència per part nostra. Provocada per les nostres mirades i capteniment perillós amb ampolles de Fairy, paraigües, cotxets de nens petits i més objectes similars als quals es refereixen com a ‘armes’ en una vista en el Tribunal Suprem, on la fiscalia acaba de recordar a les defenses dels presos polítics que no jutgen les forces de seguretat de l’estat que van atacar a la ciutadania.

En ple període electoral a l’estat espanyol, al Parlament Europeu i als ajuntaments Catalunya, es fa un judici en què retransmeten diàriament les imatges dels nostres dirigents electorals empresonats havent de sentir l’acusació de la fiscalia de l’estat espanyol i un partit d’ultradreta acusant-los d’haver aixecat ‘les masses’ catalanes contra l’ordre públic espanyol i d’haver organitzat malèvolament un referèndum perquè la gent votés. Centenars de guàrdies civils i policies nacionals explicant com de dolenta i de tossuda era la gent que no volia marxar dels centres de votació ni que els arrosseguessin o els tiressin escales avall.

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

La Junta Electoral Central considera que les reaccions al judici són ‘partidistes’, i prohibeix les paraules ‘presos polítics’ i ‘exiliats’, com també els llaços grocs i tot allò que hi recordi o s’hi assembli. Incloses unes pancartes de Sant Fructuós del Bages que mostraven ampolles de Fairy. Es pot mirar com parlen malament de nosaltres, però no criticar-ho. S’ha de ser ‘neutral’ quan els qui t’han atonyinat ploren perquè s’han fet mal a la mà mentre et pegaven. Dóna gràcies que et deixaran fer un acte de campanya electoral a la presó.

I com hi podem reaccionar? Què podem fer en vista de tanta opressió?

En realitat sempre hem tingut, i tenim, l’única arma que sempre guanya totes les batalles: la convicció en una idea. La nostra no és una idea qualsevol. És la mateixa que ha fet que cada dia més pobles del món aconsegueixin tenir el seu propi estat democràtic i deslliurar-se d’ocupacions foranes seculars. És també la idea de democràcia que apodera cada persona com a membre de la comunitat per a poder intervenir en les decisions que concerneixen la societat a la qual pertany, sense temes exclosos. És la idea de la pau en un món on els conflictes territorials es resolguin amb acords sincers i respectuosos d’acord amb la voluntat de la població.

El judici que se segueix al Tribunal Suprem espanyol intenta destruir la nostra idea de lluita pacífica i justa. I la bondat de la nostra voluntat d’independència. El nostre raonament i la nostra fermesa ara no vénen acomboiats per fulls de ruta decidits, com en alguns altres anys, però la repressió ens esperona a no abandonar. Cada gest, cada llaç compta. Com diu Josep M. Esquirol, poc és molt, és tot.

Al llarg de la història personatges destacats han constatat aquesta força de la ment per damunt del braç, com ara guerrers com Napoleó o grans escriptors, com el mateix Shakespeare. Finalment, l’any 1839 el poeta Edward Bulwer va escriure la famosa frase ‘la ploma és més poderosa que l’espasa’. No es pot vèncer de veritat sense convèncer. Així ens ho va ensenyar la nostra heroïna, Neus Català. La lluita per la pau i contra la negror és una finalitat en si mateixa.

Article publicat a VilaWeb el 20/04/2019

Sobre l’autora:

Dolors Feliu, jurista i directora general de Drets i Assumptes Constitucionals (Presidència) de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Abstürzender

Ramon Mir, català lliure.

En aquest quadre de Max Beckmann, pintat el darrer any de vida, un home cau al buit entre gratacels en flames. Quappi, la seva vídua, va explicar en una carta que “l’home que cau no és Ícar –fent referència a un estrany quadre de Brueghel que podem veure al Museu de Brussel·les- sinó l’home condemnat a caure a la Terra i a viure-hi amb tots els seus horrors i les seves belleses, expulsat dels vaixells del somni en els que els àngels continuen el seu camí”. L’home de Beckmann comparteix amb l’Ícar de Brueghel la indiferència del tot, ningú no en fa cas i tothom segueix capficat en la seva feina.

Abstürzender, 1950 – National Gallery of Art (Washington)

Quan a Barcelona l’he vist per segona vegada, he tingut una connexió neuronal instantània i se m’ha presentat la visió de l’estat espanyol en caiguda lliure. És obvi que les autopistes del cervell són de lliure circulació, i no s’hi pot fer res, ni a cops de porres.

No sé però si el meu cervell és massa objectiu. La manca de connexió amb els cervells espanyols més integristes m’obliga a curar-me de l’arbitrari i vaig a pams perquè el cervell és capaç també d’oferir-nos fantasiosos escenaris.

El que em diuen les meves neurones és que l’estat espanyol no ha aconseguit ser sinònim d’una nació; per a molts de nosaltres l’invent històric -“Espanya”- és substantivament inexistent. Després del fracàs de voler uniformar-nos i/o imantar-nos sota el model de Castella –esdevinguda Madrid/Estat- es troba ara en estat de motor gripat. Les seves estructures tenen aluminosi, fa dripping – regalima-, i els seus hooligans han entrat en pànic. Ha aflorat la seva ineficiència i, més greu, la seva impotència per a reconèixer el fracàs i a la vegada per a intentar una correcció objectiva i democràtica, que es veu del tot impossible. Ara, com a única resposta s’enroca en actitud defensiva “ultra” i serà difícil, per no dir impossible, obviar la seva judicatura, les seves porres, la seva premsa, les seves clavegueres i el seu ministeri d’Hisenda, en comunió d’interessos; cuegen. Hi han, però, altres evidències.

El món ha canviat i pel damunt de l’ideari prosaic “per les garrofes tot s’hi val”, emergeix una altra realitat. L’estat nació dels darrers segles ha entrat també en discussió i es troba tenallat entre la seva impotència per afrontar la globalització dels fluxos financers i econòmics i de l’altra les seves mides, sovint excessives, per a l’autogovern democràtic de les societats que representen.

Les estructures rígides no es corresponen avui a un món flexible i mutant, malgrat s’hi resisteixen. Els impulsos conservadors han aconseguit que els organismes supranacionals s’hagin finalment revelat instruments per a la supervivència dels propis estats, en lloc de processar-hi la integració, com és la seva raó de ser. Pensem però, i potser innocentment, que en aquest adversatiu més d’hora que més tard la realitat s’imposarà al discurs, per allò que la societat esdevé fractal d’un Univers físic que tendeix a l’ordre.

El Brèxit i Catalunya en són una mostra, i no de poca entitat. La UK no pot aplegar interessos contraposats en un sol contracte amb la UE a satisfacció de Londres, Gal·les, Escòcia i Belfast tot a l’hora i a la vegada. És impossible. Les estructures polítiques s’han d’aproximar als ciutadans amb administracions eficients que atenguin les seves prioritats, i les intermèdies no hi tenen gaire futur si la seva mida s’allunya dels ciutadans i en col·lapsa l’eficiència. En un futur no massa enllà els estats grans s’hauran de revisar i reestructurar a modus dels bunderländer o entitats/nació de la mida de Suïssa, Bèlgica o Dinamarca, mes fàcils d’administrar –una mida adient per Catalunya-. El problema és “com es desmunten” aquests elefants impropis. En el cas de l’estat espanyol n’hi hauria prou en esmentar el deute i no caldria cap espenta -fàcil-, però només ho faran, penso, si l’staff de Brussel·les es veu en perill. Més senzill i barat seria pagant vitalicis, tot seguint la tradició de les guerres carlines; només una idea.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Els drets humans es refereixen a tota l’espècie humana

Pere Costa.

“Les dones són persones” – Angela Davis

Sembla que no sigui possible tractar amb tranquil·litat el tema del feminisme/masclisme. Ara es predica, i no per tothom, que les dones necessiten ser “defensades” amb lleis especials, recomanades en els discursos polítics com si es tractés d’una novetat. Per l’altra banda, hi ha qui nega aquesta possibilitat i predica idees ràncies, que fins fa poc es creien superades, i que ens retrocedeixen a la meitat del segle passat. És aquest el camí bo? L’anamnesi del problema és, per força, llarga i feixuga.

En els orígens de l’Homo sapiens es pot pensar que home i dona tenien poc temps per discutir aquests problemes. El premi Nobel Konrad Lorenz ho descriu de la següent manera: “Entre l’alta herba de l’estepa caminen un grup de cossos… recorden en el seu físic als homes d’avui però el seu comportament recorda als animals… inquiets, amb por… no són homes lliures i senyors de la terra sinó criatures dèbils amagant-se dels perills i de les amenaces… abatuts”.

Segles després es varen repartir el treball. L’home caçador prou feina tenia, no coneixia les escopetes i els animals no es deixaven caçar. La dona feia el paper de mestressa de la cabanya. Possiblement era un bon equilibri en aquells moments.

Varen passar anys i anys, segles i segles, però la cosa no va canviar. L’home ja no caçava sinó que treballava en multitud d’afers. La dona seguia de mestressa, ara de la casa. Es varen inventar religions que beneïren aquesta manera de viure, es varen inventar els diners i es feren imprescindibles però com era l’home el que els guanyava la dona seguia de mestressa de casa, quedant sotmesa a una sèrie increïble d’injustícies, com és prou conegut.

Però un dia les dones es varen cansar d’aquesta situació i de la teoria secular que la dona és curta de gambals i dèbil, i necessita la protecció de l’home.

I així va el món. Alguns encara no admeten que la humanitat està constituïda per una meitat de mascles i una meitat de femelles, que han de conviure amb igualtat de drets i deures, incloent els polítics, tant en l’àmbit legislatiu com en el religiós.

Queda molta feina de conscienciació a fer i cal no acontentar-se amb mesures purament simbòliques. Una companyia aèria munta un vol amb una tripulació exclusivament femenina, però no porta passatge. Un partit polític inventa el feminisme liberal, ple de vaguetats. Mentrestant, un altre partit polític embolica la troca amb les dones immigrants irregulars i l’adopció dels seus fills. Un candidat a una alcaldia assegura que les dones són mes simpàtiques que els homes i li sembla que així queda resolt el problema. Una patronal diu que les dones es diferencien dels homes en trets psicològics i habilitats no cognitives, i es queden tan amples. Un altre partit polític no vol ni sentir parlar de feminisme, i aspira a imposar l’homenia armada.

De seguir així, el problema romandrà latent i soterrat. Cal acceptar socialment un humanisme únic, total, equilibrat en deures i drets, considerant les lògiques diferencies físiques i fisiològiques de cada sexe i la llibertat a nivell individual.

És evident:

1. La necessitat d’una educació molt afinada per no deixar infiltrar en la ment de l’infant tota idea antinatural de superioritat o inferioritat. No serà fàcil equilibrar-ho amb la “llibertat de càtedra” i amb determinades decisions polítiques i religioses.

2. Legislar correctament sobre el tema. És tan evident que sobren les ideologies i caldria fer-ho d’acord amb els principis dels drets i deures. Tampoc serà fàcil però sí necessari.

3. Que la justícia apliqui degudament les lleis i oblidi, si n’hi ha, les creences purament personals. La formació judicial hauria de ser exquisida al respecte. Tan difícil com en els dos punts anteriors.

Però tot va arribant. I perquè serveixi d’informació als nous navegants del planeta que no varen viure el nacional-catolicisme franquista, es pot recordar algun text, a l’atzar, de la “Sección Femenina” (any 1942 i posteriors) que deia “El fin esencial de la mujer, es servir de complemento al hombre”. També es pot llegir “Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios a las inteligencias varoniles. La vida de toda mujer no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”. Una majoria crec està d’acord que cal mirar al desenvolupament futur i no buscar el retorn a èpoques fosques, però molt recents, si bé encara hi ha qui en discrepa.

L’evolució humana en l’últim i curt període dels darrers anys és increïble. Però la incomprensió entre masclisme i feminisme segueix. És cert que la consciència cívica d’avui ha avançat molt, però falta posar en pràctica les qüestions pendents de llibertat i igualtat que s’estan fent imprescindibles. No és un tema polític ni ideològic. És, simplement, de drets humans. I s’hauria d’acceptar per tots els membres de l’espècie, encara que possiblement siguin els drets més poc considerats en moltes de les tribus humanes.

Ara bé, la qüestió s’ha d’abordar seriosament i no anecdòticament, amb una argumentació que vagi a l’essència del problema i que no es perdi en detalls accidentals, fet massa freqüent en ambients polítics i de comunicació. Cal situar-se fora de la confrontació cega i totalment dins de la cerca d’una solució justa i estable.

I un suggeriment als partits polítics abans de les eleccions: si-us-plau concretin clarament les seves decisions futures sobre aquest i els molts problemes del nostre país. Facilitin d’aquesta manera el vot plenament democràtic i lliure, sense enganys, falses paraules i arguments emocionals.

Gràcies, encara que, temo, no em faran cas.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Les porres de l’Amor

Ramon Mir, català lliure.

Tot nacionalisme porta implícita la pulsió de pertinença en una afectació a voltes manifesta, a voltes interioritzada. El fet que una part d’un Estat, considerat pels unionistes com ànima escolàstica, se’n vulgui desvincular, és per a ells quelcom d’incomprensible a més d’ofensiu. Afecta al seu orgull tant pel refús de la part secessionista a ser assimilada, com per una malentesa percepció d’inferioritat, junt a l’evidenciada impotència per a seduir. Un efecte dominó de lectura psicosocial.

La reacció, hem vist, es produeix visceral i no podem esperar pugui reduir-se a una anàlisi d’ingredients democràtics quan aquests són pertorbats per la vigència d’un imperialisme d’esperit essencialista, afermat en la negació de l’altre com a reforçament del considerat propi, en total absència de reconeixement genuí.

***

Des del 78 l’estat castellà ha levitat en l’èxtasi de l’anomenada transició o transacció, com deia Fontana, i la seva població, adelerada de modernitat televisada, va comprar l’únic embolcall de l’aparador en la creença d’una homologació democràtica de sorprenent aparició, adscrita al sex-shop després una llarga abstinència i només. Ara els veiem desconcertats i desvestits davant un Procés que ha tingut, en el mentrestant, la virtut de fer aflorar la veritable naturalesa rància del seu estat mostrant les vergonyes al bell-ver, vergonyes que pengen de la rebel·lió armada del 36, mai no jutjada i sí exaltada fins a l’enyor. En essència, un estat feixista.

Catalunya ha intentat diverses vegades contribuir a la modernització de l’Estat al llarg dels darrers segles, fent ingenus oferiments i proposant un impossible deslliurament del seu tarannà històric com a condició necessària per a una incorporació efectiva a les democràcies i economies occidentals. Resultat conegut, és un tema en el que no hi cal insistir. Ara els caldria, als espanyols, veure si s’hi reconeixen en aquest Estat , o si hi veuen un ectoplasma configurat de no sabem què.

El comentari, sens dubte jocós, de Cánovas del Castillo en seu parlamentaria quan es redactava una nova Constitució, la del 1876, -“Es español el que no puede ser otra cosa…”- portava implícit el reconeixement tràgic, premonitori del 98, de l’empresonament d’una voluntat impossible, de com a mínim un destí universal de dimensions perimetrals terràqüies. Efectivament, el segle XIX espanyol va ser dramàtic per a ells, amb el seguici de pèrdues colonials i absurdes guerres carlines disfressades de “transcendència sàlica”, com ho va ser igualment el XX amb més temps regit en dictadures que en règim parlamentari.

La història començà, però, molt abans. Ser el primer gran imperi colonial, militar i teocràtic, a cavall entre la concepció medieval i el Renaixement i al contrapeu d’un pensament unívoc descavalcat per la Reforma, a les envistes del Racionalisme, va condicionar la seva història de tal manera que els va ser impossible desemboscar aquella construcció mental substanciada en un nucli de poder granític i impenetrable de fossars concèntrics –monarquia, funcionariat, església, exèrcit i privilegi – i fracassant tots els intents d’incorporació a les revolucions modernes, fossin il·lustrades, industrials o polítiques, que alliberessin la seva nació de la persistència en els malsons d’en Goya.

La llufa de l’1-O penja ara del darrere de l’Estat espanyol com quelcom d’insuportable. Ves a saber, com deia Darwin de les seves falques de l’evolució, si el Procés és una oportunitat providencial per a estimular un canvi positiu, o ben al contrari, com veiem, es replega en un auto de fe sacramental, via VOX i acòlits varis. Ja s’ho faran, i quedi per a ells.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

L’Estat no és el poble

Pau Miserachs.

Un dels punts que preocupen de l’actual Constitució espanyola és la consideració del poble com a element que es presenta com decisori de l’orientació política, però sotmès a una funció de l’Estat que no s’acaba d’aclarir si és el mateix que els poders públics, l’administració, el govern quan s’examinen les facultats constitucionals que s’atorguen a la monarquia.

L’article 66 de la Constitució de 1978 declara que les Corts Generals representen el poble espanyol. És l’article que es refereix al poble que defineix com “espanyol”. En cap cas es parla del poble català en la Constitució, de manera que la Constitució no aclareix si considera els catalans com espanyols. Considerem els diputats i senadors funcionaris de l’Estat?

Però l’essencial de la Constitució és la noció d’Espanya com a Estat, no com a poble. L’Estat transmet la idea de poder i de força coactiva per implantar les decisions de les seves institucions i poders públics. Però corona, Estat i poders públics acaben essent el mateix.

L’Estat és, per tant, poder, facultat de governar, conjunt del cos polític, i absorbeix els governs i els representats polítics. També és l’administració dirigida pel govern i el garant del principi de legalitat i el compliment dels drets humans.

Amb les democràcies apareix després de la creació de les Nacions Unides, l’Estat democràtic i social de dret amb finalitats socials i redistributives, ja que organitza l’expansió progressiva dels serveis socials, treballa per evitar les crisis amb una política d’ocupació i reducció de l’atur. Aquest Estat és el que promou l’augment de la despesa pública i els serveis socioeconòmics de salut, educació i habitatge, ocupació, jubilació i atenció a la dependència per assolir la societat del benestar. L’Estat ha de servir d’aquesta manera el bé comú, i no ser instrument, com ara, d’un ús partidista o dels oligopolis.

La Constitució genera insatisfacció als pobles que no se senten espanyols i se’n volen desvincular democràticament i pacíficament. Però quan de Parlament es tracta, dels drets dels representants polítics, del mateix govern i dels ciutadans coneguts avui com “poble espanyol”, no es reconeix els drets naturals de parts integrants de l’Estat. L’Estat és la macroestructura dels poders públics que no admet discrepància en la noció definitòria d’Espanya.

Podem concloure que a Constitució confon poders, administració, símbols, administració i Estat, convertint el text legal en una mena de codi. Una reforma constitucional adaptant la norma a la realitat social del segle XXI exigeix definir clarament què és Espanya, si reconeix o no clarament les diferent nacions que existeixen en el seu territori, i expressament el dret a l’autodeterminació, separació de la política parlamentària i de govern de l’Estat i l’administració.

Negar aquest dret infringeix els tractats que el reconeixen i la mateixa Carta Fundacional de les Nacions Unides, publicada en el BOE el 16 de novembre de 1990.

L’entrada del dret internacional com a dret intern de l’Estat espanyol obre un dubte seriós sobre la política actual d’Estat envers la nació catalana, impedint un referèndum vinculant pactat.

El problema d’origen segueix essent el mateix: l’Estat no és el poble. El que compten en la política actual són els poders públics i els representants polítics que s’acaben integrant a l’Estat, de manera que és l’Estat la peça clau per decidir, i promoure o no, el desenvolupament de les llibertats i drets socials del poble.

Publicat a El Punt Avui el 26/10/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei

Carles Armengol.

Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.

No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.

Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’uns 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.

L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.

Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altre dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.

Mai hi ha anat TV3, ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.

Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altre té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.

Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser a algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegades repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat, i àmpliament publicitat per TV3.

No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.

Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tan sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Publicat a El Matí el 25/10/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol – President de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat. Membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

Reflexionant amb Xavier Febrés

Pere Costa.

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

(Josep Maria de Sagarra – El nostre Avantprojecte de Constitució – 1931)

La història amb certa freqüència es reinventa, se substitueix pel que li convé al guanyador, es modifica per interessos polítics, es nega la realitat o es falsifica.

A Catalunya tenim àmplia experiència sobre el tema. Xavier Febrés en la seva “Breu història de França explicada als catalans. Influències, friccions i garrotades del veí de dalt” ens descriu, entre molta història, el jacobinisme espanyol i francès, les seves similituds, els seus resultats reals i les seves “petites” diferències.

Els jacobins varen originar-se en el convent de frares dominics del carrer de Saint Honoré de París, amb una visió contundent de la indivisibilitat de la nació, cosa que els portava a defensar un estat fort i centralitzat. Ara bé, els jacobins francesos eren republicans mentre els jacobins espanyols han conformat tots els governs del país, majoritàriament monàrquics.

L’obra de Febrés té avui molta actualitat donat el fet que un català, nacionalitzat francès, que no ha tingut massa encert en la seva vida política a França, i que es deixa estimar per les dues forces de la dreta espanyola, ambdues jacobines, desbarra atacant a la pàtria on va néixer i es creu amb opció a l’alcaldia de Barcelona.

Molts catalans d’edat madura hem vist amb enveja la vida política i la cultura francesa durant la llarga dictadura que hem patit i que encara remena la cua amb força. Era freqüent escollir el francès com a llengua estrangera per estudiar-la (fet avui superat per la globalització de l’anglès). Els veterinaris recordàvem que la primera Escola Veterinària Europea va ser la de Lyon (1712) (mentre fins al 1982 no es va crear la, avui Facultat, a Catalunya). I, per cert, la Llibreria Francesa era un èxit

¿Qui no recorda el seu primer viatge a París i quedar bocabadat al comparar la vida nostra i la de França, veure el que era viure en llibertat, com es podien comprar llibres en llibertat, es podia parlar i opinar amb llibertat? Eren temps en els que la “grandeur” practicada per De Gaulle xocava amb l’espanyola “unidad de destino en lo universal”.

D’alguna manera el contacte entre Catalunya i França havia estat freqüent i fratern. A Barcelona Ferdinand de Lesseps va crear al 1859 la primera escola francesa. Va seguir l’Institut Francès al 1919 i el Liceu Francès al 1924.

Caldria pensar les causes per les quals la cultura francesa era admirada i produïa tan fort impacte a Catalunya. Una primera causa fou sens dubte l’educació. L’escolarització a França fou un objectiu preferent dels governs des de 1881 amb una educació laica, acabant amb les trifulgues de l’Estat i l’Església sobre aquest tema, a més de ser obligatòria i gratuïta sota el lema de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La protecció i l’ajuda a una cultura francesa lliure i recolzada políticament pel seu Govern fou origen del seu fort desenvolupament i conseqüentment de la nostra clara tendència a admirar-la.

Potser cal recordar, al respecte i entre parèntesi, el judici i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al 1909 (pedagog, creador de l’Escola Moderna, amb coeducació entre els dos sexes i practicant el pensament lliure) i l’actual legislació francesa que fixa un IVA del 5% pel cinema, teatre i llibres.

És cert que a França no tot són flors i violes però va saber alliberar-se a temps de l’absolutisme i crear una república sense la qual difícilment hauria mantingut l’estatus actual. Potser caldria recordar que el president de la república espanyola, Estanislau Figueras, davant de la impossibilitat de dialogar i debatre en el Parlament (defecte que sembla que no s’ha perdut) va dimitir i marxar a França amb la cèlebre frase “Senyors, n’estic francament fins els collons de tots nosaltres”.

França tenia una enorme consideració per part de molts catalans, consideració que comportava un cert respecte, afecte, simpatia i alguna vegada enveja cap a ella. Però també cal recordar que aquesta predisposició per part dels catalans cap al país veí no sempre s’ha vist corresposta degudament.

Deixem apart la seva política de no intervenció durant la Guerra Civil incomplint el tractat hispano-francès firmat amb el govern legítim d’Espanya ja que va ser una època difícil i complicada, però no es pot deixar sense queixa el tracte que varen rebre els quasi 500.000 refugiats republicans en la retirada de gener de 1939 i la seva situació en els camps de concentració. Fins al cap de 75 anys el Govern francès no va recordar el que havia estat un maltracte increïble. Passats 75 anys dels fets, Manuel Valls inaugurava un Memorial a Rivesaltes. Era el mínim que podia fer. Recordem les seves paraules: “Van ser humiliats… esperaven una altra mena d’acollida. França no és així, és una terra d’acollida”.

A banda que se’n va recordar un pèl tard, França no ha abandonat gens ni mica l’actuació com estat-nació, sacralitzant la unitat, amb mentalitat jacobina i centralitzadora, uniformitzant les llengües i la cultura mitjançant la seva escola laica, obligatòria i gratuïta. Sols cal veure la situació del català al Rosselló.

També cal recordar la nul·la ajuda francesa al projecte de la Generalitat sobre la creacio d’una euro-regió, la dels Pirineus-Mediterrània, al 2004, a l’igual que la connexió de l’AVE a la xarxa europea retardant el tram definitiu Barcelona- París després que l’Estat espanyol ja s’ocupés que l’AVE arribés amb tot el retard possible a la frontera franco-espanyola. Ara es parla d’acabar-ho al 2030. A cap dels dos governs els interessa el desenvolupament de Catalunya.

I ara es vol, o volen, presentar com el futur alcalde de Barcelona (com si no ens haguéssim equivocat prou amb les eleccions a la capital de Catalunya) a un català unionista, que políticament ha fracassat en el seu país d’adopció i que ara intenta introduir-se en la política anti-catalana i, segons la premsa rosa, refer la seva vida sentimental. Evidentment té tot el dret a fer-ho però cal votar amb seny (avís a navegants catalans despistats).

Podem aplicar, per acabar, el títol de l’última cançó de l’acte en record del 17A: “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Jaume Sisa). Esperem que el miracle, encara que sols sigui per una vegada, sigui possible.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Infracció, delicte, ultratge, malversació, rebel·lia, sedició, odi, i més

Pere Costa.

Has hecho Tu el milagro, ¡genio de las batallas!
La fúria moscovita siente anti ti temblor
Con tu gloriosa espada, cincel invicto, tallas
la heráldica gigante de nuestro Emperador.
Eres Doria y Espínola, Pizarro y Magallanes,
y Gonzalo y Juan de Austria, Alba, Lauria,
¡ y el Cid!
y reyes y estadistas, sabios y capitanes,
de España en torno giran, como entonces…
¡y por Ti!
¡Saludo a Franco, Franco! ¡Viva y Arriba
España!

(Juan García Fayos – Jerez – III Año Triunfal)

Aquest intent “poètic” inicial vol ser una mena d’avís per a navegants, editat a València per J.G.F., catedràtic de Literatura, al 1969.

Tot seguit vaig a embolicar-me en un tema poc concret, sense límits ni fronteres, en el que no sóc expert. Avui ja no sóc expert en res, cosa que ja no em preocupa. Sí que mou, però, la meva curiositat i em porta al fet que estem vivint un moment difícil de la nostra cultura, o manera de pensar, o manera de viure, o manera de legislar des dels poders i que ens convindria normalitzar.

Vaig néixer al 1933 i, per tant, i segons el capellà del meu poble, al 1939 ja tenia “ús de raó”. La data la vàrem encertar ell i jo en el pitjor moment de la història per prendre decisions tan transcendentals.

Ara, una pila d’anys després, tampoc ho veig clar doncs cada dia és més difícil saber quan un arriba a l’ús de la raó i, sobretot, si jo ja he aconseguit aquest títol. Però alguna cosa cal dir sobre el tema.

Començo per la definició de “pecat”. No l’he posat en el títol de l’article atès que ha passat a segon terme en l’ètica actual però era el primer càrrec de consciència que en època pretèrita se’ns presentava. No tinc cap catecisme a mà i crec que em seria difícil trobar-ne un un pèl actualitzat. Tampoc no fa cap falta, però la meva vida va començar així.

Com sempre, faig ús de la nostra Enciclopèdia Catalana. No ho recomano en aquest cas. No em queda clar. Per tant, em cal tornar als meus sis anys (ús de raó) i recordar les explicacions del mossèn del meu poble. Més o menys: “Es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió en tot el que representa una transgressió als deu manaments de Moisès”.

Em perdonareu però em sembla, inicialment, una definició políticament normal encara que les transgressions al respecte podien ser lleus o conduir a la condemnació eterna, que no és poc.

I feta una primera aproximació al tema, ara em toca recordar la idea que el “nacional-catolicisme” tenia sobre l’ “autoritat”. La nostra Enciclopèdia Catalana ja dóna per superat el problema i no fa cap referència al que m’obligaven a estudiar durant l’inici del meu suposat ús de raó i que venia a dir: l’autoritat del governant s’origina en Déu de tal manera que, junt amb la benedicció de l’Església, es trasllada al cap d’estat de cada nació per el millor compliment de la seva llei. Això té origen amb Constantí, Edicte de Milan, l’any 313. Prego no em prengueu per un beneit, però era així i encara hi quedem uns pocs per donar-ne fe. Avui el poder és elegit democràticament pel poble o almenys així ens ho pensem.

Alguna vegada cal retrobar certes idees, que ens poden semblar totalment errònies, però el fet que assenyala Alexandre Deulofeu en la seva “Matemàtica de la història” i que es pot simplificar (aquest article no té per objectiu aclarir res) és que la història es repeteix amb etapes prefixades, amb idees semblants, siguin o no errònies, encara que amb certes variacions en els detalls fruit de l’avenç (????) de la cultura política.

Si em poso a recordar el temps del meu inici de raó crec que puc afirmar que la obediència era el primer manament, polític i religiós. La condemna (TOP/ infern) era brutalment imposada, políticament i religiosament. El dogmatisme era total, políticament i religiosament. La llibertat, fins la de pensament, estava censurada, políticament i religiosament. La pena de mort estava a l’ordre del dia. La presó era un càstig freqüent i sense pal·liatius. El poder judicial estava supeditat al poder polític.

Però, no hi ha mal que duri cent anys, diuen, i després de quaranta anys, un dia va arribar l’esperada democràcia. Poc a poc. Tots contents amb l’Estatut. Tots cantant allò de ”llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Es va permetre el “destape” després d’un fort increment del PIB de Perpinyà, es varen legalitzar els partits polítics, es va poder llegir l’Avui. Solament havia durat 40 anys. Fins i tot els agnòstics dèiem “gràcies a Déu”.

Però la matemàtica de la història sembla que pot ser una realitat. Ja no cantem tant. Quasi ja no cantem. Encara cridem i xiulem. Ens és difícil disposar d’un concepte clar de la paraula democràcia. El partits polítics pensen més en els vots que poden aconseguir per mantenir-se, que en les possibilitats de tirar endavant el país. El concepte de pacte polític és una entelèquia.

Els ciutadans hauríem de pressionar més i millor, i exigir el pacte polític entre els que tenen objectius comuns intentant, almenys, acords concrets per a decisions concretes. Però és com demanar peres als oms. El retrocés actual en la nostra societat és enorme en aquest sentit i no presenta vies de solució en aquest important rol que haurien de saber jugar els polítics.

És cert que tenim eleccions democràtiques, que s’ha abolit la pena de mort (fins el Papa s’ha decidit per fi i al cap de 2000 anys), que tenim un Estatut, “cepillado” pel Sr. Guerra (PSOE vetust però que encara piula) i que el Tribunal Suprem va acabar d’“afinar” gràcies a l’activitat patriòtica del PP i del Sr. Rajoy pidolant per Espanya firmes per derogar-lo. I punt. El fet és que el poder que suposadament derivava de Déu ha quedat substituït pel poder omnipresent i omnipotent de la Constitució (que permet articles com el 155). La pena de mort s’ha eliminat però no la presó provisional mentre es busca si hi ha cap causa concreta que la justifiqui. La llibertat de pensament no està castigada però atenció amb el delicte d’odi o amb supòsits que no encaixen en la Constitució. El poder de la religió, sembla, s’ha reduït però es permet (no tots els seus sectors) reflectir apreciacions polítiques que curiosament sempre voltegen determinades ideologies i molt sovint comet l’antic pecat per omissió. És difícil distingir, si convé, la diferència entre una disparitat d’opinió i un delicte. El poder polític ha evitat, i creat, problemes emparant-se en un poder judicial afí a les seves idees, això sí mantenint la seva teòrica independència al decidir a dit els càrrecs fonamentals de la justícia. La informació oficial sovint és esbiaxada, torna el soroll de sabres, segueixen els atacs a la llengua i identitat catalanes.

El que no em lliga és que ara no ens deixen fer un referèndum i Franco ens va obligar a votar-ne un. On ha quedat la democràcia?

En temps de la dictadura era freqüent, i parlo de l’època universitària, el córrer davant dels grisos (que avui han canviat de color). Cosa que tenia els seu risc. Ara ens hem pogut manifestar. Uns quant milers que sumen més de dos milions ho han pogut fer -amb alguns problemes-. Visca la democràcia. Però, stop, línia roja davant de la paraula referèndum. Ens hem cansat, fa anys, de córrer davant dels grisos, però sols han canviat de color per tal de dissimular. Ens hem plantat, no hem fugit i ens han apallissat, tal com feien els grisos.

Quanta raó tenia Deulofeu i la seva matemàtica històrica.

Ara bé, avui, la corrupció i el desmanegament segueix. El cap d’un partit amb velles arrels en el passat i el seu màster, cada jutge jutjant segons la seva ideologia, una alcaldessa recolzant els manters però sense cap acció per solucionar el problema, molts aforats emparant-se en aquest privilegi que ja no hauria d’existir, es permet un manifest militar, es premia a un alcalde no massa català amb una cadira a Andorra, se segueixen fent promeses a dojo per part de Madrid -que, curiosament, mai es compleixen-, es presenta el Sr. Borrell com un negociador més del problema (????), segueixen les intemperàncies feixistes sense cap reacció oficial.

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre. Catalunya té un excel·lent PIB però està ofegada per impostos, mal funcionament de l’aeroport, falta d’infraestructures, eliminació de la seva iniciativa i mínima llibertat que arriba al fet que exhibir un llaç groc et pot portar als serveis mèdics d’urgències.

I no cal parlar del 17 d’agost ja que els que tragueren les castanyes del foc estan empresonats o en mans de la justícia, i el record dels fets al cap de un any s’ha capgirat de tal manera que resulta que els catalans són inútils i no varen fer res de bo i gràcies a forces alienes, que encara no han aclarit quin paper tenia un aiatol·là que no se sap de qui cobrava, varen solucionar ràpidament una perillosa situació.

L’acte del citat dia, que havia de ser un fet presidit pel record a les víctimes, la unió entre tots i el reconeixement de l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra es va traduir en un acte amb aires de provocació, malbaratant una ocasió única per una resposta forta i intensa cara al terrorisme.

I parlant de malbaratament d’ocasions per pacificar un ambient excessivament enrarit se segueix involucrant a més possibles implicats, amb difícils gestions per l’apropament de presos als llocs on rau la seva família. No és suficient el càstig personal sinó que cal castigar els seus familiars sense considerar la diferència entre càstig i venjança, en uns moments en què hi torna a haver massa rancúnia pels carrers, això mai desitjable.

Em quedo amb l’esperança de les paraules de Jordi Cuixart: “Als que ens volen crispats i dividits, els continuarem explicant que som un sol poble unit en la diversitat”.

Escric tot això sota un fort calor agostenc. Intentant una correcció conceptual contínua perquè ningú se senti ferit o ofès. Cada dia és més difícil expressar el que un pensa (no sé si el pensament encara és lliure o no) sense que li reboti una resposta irada o ofensiva. Però segueixo sense comprendre a què ve l’odi a una llengua i una cultura, a què ve la persecució de possibles solucions polítiques sense cap opció de diàleg obert, a què ve que un intent polític es converteixi en delicte i repressió, a què ve que no es pugui clamar per un consens civilitzat.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.