Un Nadal tenyit de groc

Mònica Morros.

Aquest any Catalunya viu unes festes de Nadal amargues per més que estiguin plenes de dolços torrons.

La política està més present que mai a la taula, com també el record i el sentiment de preocupació per aquelles persones que malauradament, i de forma totalment injusta, no podran acompanyar a les seves famílies en unes dates tan assenyalades.

L’Oriol, el Quim i els Jordis són ostatges d’un estat que ens vol agenollats i que ens vol fer entendre que qui gosi alçarse patirà les conseqüències. Pell de gallina quan t’adones que persones que per un poden ser totalment desconegudes (a nivell personal) han pogut fer tant i tant per tu. Han avantposat el país a la seva pròpia vida.

Han posat per davant la societat catalana a la seva llibertat. Han sacrificat el seu benestar pel benestar general de. I el cor se’ns encongeix, se’ns encongeix quan passen els dies, les setmanes i els mesos i les reixes són el primer que veuen cada dia persones tan nobles com aquestes. Persones que han volgut transformar la societat, fer-la més crítica, més democràtica i més sobirana. Perquè malgrat tots els malgrats creien en la força de la gent, en les causes justes i amb el compromís adquirit a les urnes.

Per això avui només us puc dir GRÀCIES, seguirem lluitant pacíficament perquè la injustícia sigui justa. Seguirem treballant incansablement perquè l’autoritarisme es converteixi en democràcia. I seguirem mantenint-nos dempeus perquè estem al cantó correcte de la història.

Article publicat al Racó Català a data 28 de desembre de 2017.

Sobre l’autora:

Mònica Morros, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’edifici, el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic que aixecarien les bastides d’un projecte nacional de futur, una societat més benestant, un país més ric i culte, i sobretot, amb la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Llibertat o mediocritat

Narcís Oliveres.

En el curs de la història ha estat freqüent l’aparició de lògiques d’emancipació. Catalunya no és que demani la independència. La vol recuperar. En l’argumentari del suposat estat de dret espanyol (en analitzar-lo és bo recordar la dita “digues-me de què presumeixes i et diré el que no tens”) es recorre reiteradament al fet que Catalunya abandonaria la Unió Europea passant a ser un país tercer. És una reiteració obsessiva i sorprenent.

El President del Govern espanyol, senyor Mariano Rajoy, en la seva compareixença després d’una reunió extraordinària del Consell de Ministres del 21/10/2017 deia que no hi ha país al món que estigui disposat al fet que es produeixi una situació com aquesta. Li semblava inacceptable i per tant que aquesta possibilitat no es donarà mai. El senyor Rajoy imaginava que això ocorregués al landde Renània del Nord-Westfàlia. Impossible!, n’era la conclusió. La referència m’ha fet recordar que, la idea d’uns Estats Units d’Europa, la va llançar Winston Churchill en la mítica conferència a la Universitat de Zuric el 19 de setembre de 1946. En aquesta hi ha passatges com ara: “Els pobles només han de voler perquè les seves esperances es realitzin.” I deia: “Si es vol fer bé, sincerament, l’obra de construcció dels Estats Units d’Europa, la seva estructura haurà de ser concebuda de tal manera que la potència material de cada estat només jugui un paper secundari. Els estats petits comptaran tant com els grans i s’asseguraran el respecte per la seva contribució a la causa comuna.” O: “Pot ser que els petits estats i principats d’Alemanya vinguin a ocupar el seu lloc a les files dels Estats Units d’Europa.” Westfàlia n’era un!

Allò que ara Rajoy considera impossible, Churchill fa 71 anys ho considerava desitjable. Els estats nació europeus no s’hi van resignar i, com a tals, van apoderar-se de la Unió Europea.

El mateix senyor Rajoy, en una sessió de control al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, contestant a una pregunta del diputat Aitor Esteban Bravo (EAJ/PNV) el dia 17 de setembre del 2014 va dir que Europa s’ha fet per integrar estats, no per fragmentar-los. Per contra, Jean Monnet, en un discurs pronunciat a Washington el 30 d’abril de 1952, ho sintetitzava dient: “Nosaltres no unim estats, nosaltres unim homes.”

L’home pensa i somia. Aspira a la llibertat. Si vol ser lliure és per construir un món millor on el somni i la imaginació tinguin el seu lloc. És perquè la llibertat ens eleva i allunya de la mediocritat. És un bé preciós que no es pot assolir sense coratge. La llibertat no té preu, no es compra, es mereix. Si les revolucions americana i francesa no haguessin estat res més que històries de taxes sobre el te (motí al port de Boston, 1773) o d’acudits de pans i brioixos (Maria Antonieta) i no hi hagués hagut un gran anhel de justícia i alliberament en aquells que van defensar els seus ideals posant en perill les seves vides, no parlaríem de democràcia i la idea de república seguiria sent un vestigi de la l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Ciceró, República romana…).

Publicat a El Punt Avui el 6/11/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Procés (pre)constituent

Jaume López.

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l’enfonsament del bloc soviètic o l’actual emergència xinesa foren encertats. Lluny d’interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés: no és un esprint, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del sobiranisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la República en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la República i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la República i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí que requereix del consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances de la República. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la República. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

Publicat a Nació Digital el 22/11/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

 

The Future of Catalonia: Where is Europe?

Erika Casajoana.

This article is based on my presentation representing Sobirania i Justícia at the conference The Future of Catalonia at The S. Abraham Center for International and Regional Studies, Tel Aviv University, Israel, on November, 14th 2017.

The future of Catalonia is bright. We are an open, peaceful society, with a highly developed and prosperous economy, a nation of deep democratic convictions and civic values. What we should worry about, and the European Union, too, is the future of Spain. It is embarking on an extremely dangerous drift towards authoritarianism with the potential of engulfing Europe in a major crisis.

Last November 2, when half of the illegally-deposed Catalan government was sent to jail, while the other half stayed in Brussels, thousands of people gathered in front of the Catalan Parliament shouting accusingly: “On és Europa!?” Where is Europe!?

The European Union does not wish Catalonia’s independence. For many reasons, not least the fear of Catalans not shouldering Spain’s enourmous public debt –over 100% of GDP. Let’s be realistic. Catalans will need to break free by exercising their democratic rights against Madrid’s opposition and that of Europe’s.

The European Union is there for us. Even though Brussels is trying very hard to look away, to believe Madrid’s assurances that Catalonia will switly return to “legality” and “normality” (what a sad joke), Europe is there. Protecting Catalans of worse excesses by the Spanish fury thanks to its community of values, its standards of democracy and rule of law.

The European states’ club support to Spain is a fragile façade. The European Commission puts up with a considerable political cost, and suffers insistent questioning by journalists at the daily press conference at 12 noon. So far, the institutions indulge Spain’s scandalous ways because they think standing by Prime Minister Mariano Rajoy’s attempt to subdue Catalonia is in their best interest. If only he could stop that embarrassing state violence, the creeping Neofrancoist atmosphere… The president of the European Council, Mr. Donald Tusk, is a Pole who has direct experience of living under a dictatorship. When Catalonia declared independence on October 27, Tusk admonished Madrid on Twitter not to use the argument of force. To no avail.

Europe will find out sooner rather than later that Mariano is not the kind of man who fulfills promises –or expectations. In fact, European leaders should know better, he’s been around for years.

Rajoy will keep growing as a liability for his continental colleagues. The self-appointed champion of “legality” presides over the most corrupt political party in the EU, with almost 1,000 indicted officials. The “Gürtel” scandal includes deviation of European funds and amounts to hundreds of millions of Euros. Rajoy in person allegedly pocketed over €300,000 from illegal donations, which is rather modest considering that Luis Bárcenas, the party’s accountant at the time, piled up €38 million in a personal secret account in Switzerland. When Bárcenas was arrested, Rajoy sent him an sms message: “Luis, sé fuerte”. Luis, be strong. Luis is strong and free to pursue his hobby of skiing on the Pyrenées from his luxury villa at a chic resort.

Europeans should be advised not to take Spanish media at face value. The extent of Spanish fake news is a real problem for the defenders of the Catalan Republic. The central government controls public media directly, and exerts proven influence on highly-indebted media groups –which owe money to banks, which in turn got a “gift” rescue of over €40 bn in public money from… the Spanish government. In addition, many unionist media (even Barcelona-based) manipulate facts and figures daily in order to defend –you guessed it—the sacred unity of Spain. Unionists have a huge media megaphone and state power, whereas the newborn Republic has millions of people –and social media.

Now let me break some news to my fellow Europeans: Catalonia will neither abandon independence nor return to “normality” under Spanish occupation. Don’t be so naïve to kid yourselves, wishfully thinking of the most comfortable “solution”. Don’t be mentally lazy. Richard Youngs, a Carnegie fellow residing in Madrid, begged the European Comission not to sleepwalk through yet another crisis in the Catalan case. This is, refusing to acknowledge uncomfortable realities and doing too little, too late.

The reality is that the Madrid government, with the help of powerful actors such as political parties blinded by the sacred duty of defending the unity of Spain, and one of the least independent judicial systems in Europe, have violated Spanish, EU and UN legislation by, among other excesses:

  1. violently chasing ballot boxes, expeditiously repressing other preparations of the independence referendum, and beating up peaceful voters on October 1st;
  2. persecuting and imprisoning pro-independence Catalan elected officials and civic leaders for their ideas; and
  3. usurping pro-independence Catalan institutions of government from its democratic incumbents.

The judicial cases against Catalan civil society leaders, government members and the members of the Bureau of the Catalan Parliament are so scandalous that the procedure may be nullified in Spain even before it reaches the European Court of Human Rights in Strasbourg. The Madrid-based National Court and Supreme Court are not even the due venue! Those indictments are outrageous, but, on top of it all, the officials’ prosecutions for rebellion and sedition naturally belong to Barcelona courts. Judicial authorities could only get away with this court handpicking by applying the Francoist Penal Code of 1974. And sure they did. A judicial backlash will eventually arrive, further damaging Spain’s reputation. Madrid is blinded by rage and wants revenge, even if it’s just buying time.

These supremely grave abuses are crowned by a fraudulent implementation of article 155 of the Spanish Constitution, by which the state, while unlawfully taking over Catalan institutions, has destroyed constitutional guarantees and other foundations of the democratic political system born in 1978. That system is over. A political tsunami is starting, one that will engulf Spain and may destabilize Europe. So far, a part from some scholars and a handful of small digital independent media in Madrid, only Catalans and Basques seem to have realized that the so-called State of Autonomies, by which the central government and regions divided competences in a democratic manner, has been dynamited.

Spain is entering unchartered territory, not because Catalonia wants out, but because Madrid is turning into an authoritarian regime in order to keep us in. So far, Brussels doesn’t see it or does not want to see that Spain no longer is a democracy.

Now back to the now famous article 155. Rajoy was reluctant to use such a dangerous, double-edged weapon. The Catalan Parliament goes back to the 13th century, and the Catalan Government, known as Generalitat, to the 14th century. You treat a developed, proud nation as a colony at your own peril. On election day on December 21st, Rajoy most probably will get a message from voters, expressing the depth of their indignation at the takeover of our ancient state institutions.

Article 155 was the last resort to get rid of the Catalan government and the Parliament’s Speaker. The initial plan had been to have him suspended in his functions by the Constitutional Court. This was planned in 2015 through the Law for the Reform of the Constitutional Court. Like all repressive laws of the last years, it is allegedly general but in truth tailored for Catalonia. The reformed Constitutional Court acquired the right to suspend a public official for disobedience. Such competence, obviously, is unheard of in Western Europe, and the Venice Commission criticized it. Alas, when the propitious time came, the Constitutional Court hesitated to strip President Puigdemont of his office, in a procedure where he wouldn’t even have the right to be heard! Moreover, as an elected official, he was aforado, meaning that his judicial venue would have been the Catalan Supreme Court. The Constitutional magistrates in Madrid feared the belated but inevitable dressdown from Strasbourg and thus deprived Rajoy of a “clean” way to politically kill Puigdemont. Rajoy wouldn’t have had the problem of his running again now in December.

Catalonia is blazing the trail for many other sister nations which may try to break away from their state in their turn, and will wish to stay in the EU. It is not our fault that Scotland, the Basque country, Flanders, Veneto, Bretagne, South Tyrol and others may benefit from our liberation process. Yet sometimes in Brussels I have heard such consequence as an argument that diminishes our right to self-determination. It doesn’t.

Mr. Jean-Claude Juncker, president of the European Commission, recently said he did not support Catalan independence because he didn’t want a European Union of 98 states. A part from the irony of such lecturing from a native of Luxemburg (500,000 inhabitants), the obvious answer is: Why not? Why not if this is what European citizens want? Commissioners always talk of a Europe of the citizens. Democratic institutions adapt to citizens’ needs and preferences, not the other way round.

About the author:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, public communications & public affairs consultant, based in Brussels. Member of Sobirania i Justícia. @ecasajoana