Reflexionant amb Borja D. Kiza

Pere Costa.

Les seguretats es dilueixen / Les identitats es superposen / Les seguretats són fràgils / Els ritmes d’acceleren / La caducitat ho devora tot.

(David Jou, químic, poeta i assagista)

∗∗∗

Abans de reflexionar amb Borja D. Kiza voldria recordar que una de les qüestions més necessàries i urgents en el nostre món és el diàleg. Mai ha estat fàcil. No és fàcil, com diu el Dr. David Jou, acceptar i comprendre les raons, els valors, les prioritats, les emocions, els gustos, les tradicions i les llengües diverses que donen lloc a què es discuteixin, ridiculitzin i amenacin idees, preferències i seguretats, conduint a desvetllar instints d’agressivitat, amb negació a la discrepància i a l’aparició d’injustícies, humiliacions, violències, desigualtat d’oportunitats, mal ús de les institucions i insults constants en el món polític.

Serveixin aquestes paraules com introit al contingut de l’obra de Borja D. Kiza. Com una petita reflexió sobre la seva aportació al futur, que ja tenim a sobre i que ell aprofundeix en la seva publicació l’ ”Antropoceno obsceno” que hauria de constituir el principi d’una utopia tan necessària com la d’un diàleg universal.

Estem vivint uns moments difícils d’entendre en molts aspectes, un d’ells és el de l’economia. Si l’economia nacional i mundial no creix, el món entra en recessió i el nostre futur s’estanca, perilla tot i res no funciona. Si l’economia creix, entrem de ple en un futur de destrucció dels ecosistemes, dels que depenem per sobreviure, i podem entrar en una crisi de la nostra civilització.

Dins d’aquesta crisi material és indubtable que hi participa la nostra particular manera de concebre la humanitat, el nostre paper en el món i la nostra decisió en dos sentits possibles, la de qui dia passa any empeny i tot es solucionarà, o la d’intentar trobar solucions abans del desastre que algú ja defineix com a possible desastre antropològic.

Sempre queda la il·lusió de poder conquerir la Lluna o Mart quan la vida no sigui possible a la Terra. Però per ara no deixa de ser pura ciència ficció, ja que mentre no es demostri el contrari, i per ara la possibilitat queda més que llunyana, no tenim altre remei que seguir vivint en i del planeta Terra. Això voldria dir que no he d’esperar un altre lloc per viure, sinó que necessitem una altra manera de viure en el mateix lloc.

I així arribem al paper decisiu de la tasca política. Mentre la política, nacional i mundial, estigui marcada pel poder d’uns pocs i cobejada per personatges que sols esperen viure del sistema, o enriquir-se’n amb ell, amb uns programes cara al futur que sols es basen en l’insult a l’opositor, vaguetats immenses, no perdre vots i canviar de partit si és necessari, el futur no serà per fer volar coloms.

El tema no és per fer-hi broma. Abans la situació era clara. Existien dues ideologies ben definides, que estaven sempre enfrontades i mai s’hi varen posar d’acord. Avui hi ha múltiples possibilitats, sempre en conflicte i buscant un acord. Indubtablement la situació actual és incomparablement més satisfactòria que l’anterior però els acords sempre són provisionals, fràgils i fàcilment poc efectius.

Borja D. Kiza afegeix que el sistema no funciona, que no vivim una situació normal, que la classe mitja que era la base de l’equilibri social ha desaparegut pràcticament, que cada dia hi ha menys rics encara que el nombre d’humans s’incrementa cada dia, que l’atur laboral augmenta, que la remuneració del treball es redueix i que caldrà compartir la vida amb els nous robots.

Cal pensar, entre altres prioritats, en posar al dia l’ensenyament, per tal d’aprendre a pensar més i millor superant al Google i la Wikipedia, intentar acceptar que ser ric no és tenir molt sinó tenir un poc més del que es necessita i oferir la possibilitat de ser lliure i sentir-se feliç dins una distribució real de la riquesa planetària.

Kiza també creu que els polítics haurien de preocupar-se’n que el diners guanyats ahir per la ciutadania i guardats per l’endemà, no siguin succionats avui per qualsevol “accident econòmic”, incloent-hi la necessitat de l’ajuda paterna continuada, i que puguin contribuir a assegurar un fi de la vida digne. Vida digna que ha d’arribar a tot ciutadà amb independència del seu origen, eliminant la inexplicable solució defensiva d’implantar, altra vegada, la puresa de la raça que alguns ja promouen.

Però la política és avui un immens desastre i cal recordar a Edgar Morin quan assegura que hem d’impedir que la humanitat sigui esclavitzada o destruïda per la hipertròfia dels poders que ella mateixa ha engendrat i que ja no és capaç de controlar.

I posats a recordar, també podem fer-ho amb Zygmunt Bauman quan afirma que els vells models de vida coneguts i heretats ja no serveixen, i els nous models de vida encara no hem sabut trobar-los.

Fa poc s’ha publicat un estudi en el que es comprova que en els orígens de l’Homo Sapiens, ja va haver-hi problemes importants de violència i matances. Fins i tot el mite del Gènesi se’n fa ressò. Sembla que no hem millorat massa. D’aquí a poc més de quatre dies serem onze mil milions d’humans. Hi ha qui pensa que Gaia sempre trobarà una solució com ha fet durant els deu mil anys transcorreguts des que un animal va aconseguir ser racional, encara que no sempre es comportés com a tal, però és evident que les solucions les hem d’aportar els humans, causa del problema, sense esperar miracles de la mare naturalesa.

La confiança no és una garantia. És un risc. La crisi és evident. La crisi crida a la tirania i l’enduriment del poder. És una lliçó de la història que acaba en un ordre establert sobre la força i la por. La comprensió, el diàleg, la consciència planetària, la substitució del control de la natura per la convivència amb la mateixa són els eixos bàsics del pensament força valent de Kiza i un bon nombre d’entrevistats preocupats per la possibilitat de sobreviure a la nova era planetària plenament antropocèntrica a la que hi estem abocats.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

La sortida possible

Pau Miserachs.

L’Estat del món i l’Estat del Regne d’Espanya reflecteixen la realitat de les desigualtats. Però aquestes desigualtats no són exclusivament socials. També ho són polítiques, entre pobles, entre societats, entre minories nacionals i lingüístiques.

Catalunya, el català, és una minoria nacional dins del territori de l’estat espanyol, i Espanya, l’espanyol, és una minoria dins del territori de la Unió Europea.

En les relacions entre pobles existeixen pous xucladors i remolins que fomenten la sobreprotecció dels grans i l’eliminació del poble minoritari.

En plena campanya electoral per les europees del 2019, ens hem trobat amb un ministre socialista d’Exteriors en funcions, amb caire altiu i intransigent contra tot canvi i desenvolupament de Catalunya com a poble amb característiques nacionals. Paral·lelament, la també ex-ministra del PP Sra. Dolors Montserrat actuant com un llamp incendiari i incessable, parlant de normalitat a la inversa contra els catalans que considera colpistes i totalitaris.

Al Sr. Borrell, per cert, no se li ha escapat dir reiteradament, en ple debat celebrat el passat dimecres 22 de maig a la televisió pública espanyola, que considera totalitari que al Parlament de Catalunya el partit socialista perdi les votacions perquè són minoria.

Aquest polític no reconeix que no van guanyar les eleccions catalanes, i no disposen ells sols de vots suficients al Parlament de Catalunya per imposar els seus criteris i desitjos, si no és mitjançant el pacte, el qual sembla no els interessa quan volen vèncer.

Aquest Ministre, pel que es veu, pensa que des del poder es poden forçar resultats contraris a allò que es decideix democràticament. El que hem vist és que va d’espanyolíssim i de “desprecio” als polítics catalans, igual que la Sra. Montserrat.

Són, per tant, els grans partits espanyols intransigents amb tot canvi. Realment no semblen ser socialistes aquests personatges que parlen de debat sense dialogants republicans perquè els criminalitzen.

Cal aclarir, doncs, la via i el remei per resoldre el que ara és un conflicte polític permanent. Serveix o no el vot? Qui representa realment la voluntat general dels catalans? Són catalans renegats els catalans que anteposen una Espanya intolerant i intransigent als drets nacionals de Catalunya?

El remei republicà que tant enfurisma els cercles monàrquics en els que trobem inclosos socialistes, ultra dreta i conservadors espanyols, és l’autoorganització de la democràcia posada a l’abast del poble, el que es coneix com democràcia directa, i que no es practica al Regne d’Espanya. Per què no admet ara el socialisme espanyol l’autogestió política de la qual tant parlava en temps de la clandestinitat?

El remei republicà, presentat com oportunitat, és un canvi de trajectòria de la política espanyola i dels interessos de l’establishment polític.

El remei republicà és també l’acord polític i la cooperació en llibertat, amb l’evolució progressiva de la democràcia, donant al vot i a la paraula el valor precís, en lloc de considerar colpistes els qui volen que es respecti la voluntat general dels catalans a decidir amb el vot el seu futur polític.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – Jurista, President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Empresaris i organitzacions empresarials

Francesc Llobet.

Catalunya porta anys en una cruïlla històrica sense acabar de decidir el rumb, instal·lada en la inacció i la incapacitat de prendre aquelles decisions que el país i la gent que hi viu necessita. Malauradament, d’aquesta decisió en depèn el benestar i la qualitat de vida, no només de la nostra generació, sinó principalment de les futures generacions de catalans.

Si des de fa anys la situació de Catalunya per afrontar els reptes de l’economia global no convidava en absolut a l’optimisme, la pitjor crisi econòmica que ha viscut el món des de mitjans del segle passat ens ha fet veure, amb mes claredat si calia, la trista realitat i els peus de fang del nostre model econòmic de les últimes dècades.

Els anys de daurada decadència, amb un creixement econòmic inflat, basat en la construcció, l’especulació immobiliària, els serveis de baix valor afegit amb ma d’obra barata i el finançament bancari que ha anat engreixant la bombolla immobiliària en comptes de finançar empreses i projectes innovadors, han acabat amb un sotrac. El món de fantasia s’ha acabat i mai s’havien començat a construir els fonaments necessaris per tenir un sistema productiu més sòlid quan tot el que està passant arribés.

Una part –molta- ha estat culpa nostra. D’una banda, les nostres administracions mai han fet una aposta decidida per esdevenir un país potent a l’economia global de la informació i el coneixement. Molts estudis sobre el què s’havia de fer, però poques accions. Calia –i encara cal- fer masses coses, durant massa temps, la majoria d’elles intangibles i difícils de rendibilitzar electoralment a curt termini. Per tant, no s’han fet. 2 D’ altra banda, a l’empresariat català li ha mancat voluntat i capacitat d’innovació, assumpció de riscos, cooperació i obertura als mercats globalitzats. Si a més, hi afegim l’actual absència de mentalitat emprenedora malgrat el mite dominant de país d’emprenedor, realment serà molt complicat capgirar una situació a la que hem arribat després de molts anys de conrear una mentalitat col·lectiva que d’emprenedora, ambiciosa i innovadora en té ben poc, i que es pot constatar en molts àmbits de la societat. Però ho haurem de fer.

Tanmateix una bona part dels problemes que tenim vénen de la nostra pertinença a Espanya o, més ben dit, de com està configurada aquesta pertinença. No cal estendre’s massa a explicar allò que tots ja coneixem: un dèficit fiscal escandalós que no permet fer grans inversions estratègiques, el dèficit d’inversió en infraestructures, la manca de capacitat de decisió sobre aspectes estratègics fonamentals per a la nostra competitivitat, o la pèrdua d’un percentatge elevadíssim del nostre temps i energies en negociacions, discussions, pedagogies, justificacions i debats estèrils.

Ara és el moment d’assentar unes noves bases per arreglar les dues vessants del problema i definir el nostre model econòmic del futur. No es tracta d’evitar les conseqüències de l’actual crisi, ja no hi som a temps, sinó de si serem capaços de construir algun fonament nou per quan la crisi acabi i comenci novament un període de creixement. Hem de decidir si seguirem apostant per ser un model subaltern, que s’anirà accentuant amb el temps, o apostem decididament per ser una petita economia capdavantera en l’economia del coneixement resultant de la crisi actual.

No cal dir que per ser novament un país pròsper i amb cert pes només hi ha una opció: esdevenir una petita economia competitiva en l’economia global del coneixement. I Catalunya ho podria ser, té les condicions per ser-ho. Però per aconseguir-ho necessitem una classe empresarial que s’obri al món sense complexos i unes administracions catalanes que facin el mateix. També les mesures i inversions que calguin. I ni tant sols amb això n’hi hauria prou.

Necessitem solucionar d’una vegada per totes els problemes derivats de les barreres externes que ens ho impedeixen. I és que sembla evident que, per poder fer aquesta 3 aposta decidida, qualsevol país necessita definir estratègies competitives diferenciades, tenir control sobre els recursos que genera, tenir capacitat de decisió sobre les seves infraestructures o poder establir aliances internacionals de cooperació.

També sembla evident que un país sense Estat només pot obtenir aquesta capacitat de dues maneres: o bé el model de l’Estat on és li ho permet, o bé esdevenint ell mateix un Estat. Però el que ja està absolutament demostrat és que Espanya mai serà un Estat amb un model que ens ho permeti. Apostar per aquesta via és una utopia i una pèrdua de temps. Per tant, si volem tenir una economia potent i una societat de qualitat per a les properes generacions, l’única via possible que ens queda és disposar d’un Estat propi a la Unió Europea.

I podríem dir que estem de sort, perquè en la Unió Europea del segle XXI aquest objectiu és possible sense cap tipus de traumatisme que no sigui el debat estrictament democràtic, com demostren altres casos d’actualitat. També és molt recomanable, ja que els Estats més competitius són de la mida de Catalunya. A més és modern, ja que els principals acadèmics de l’economia de la globalització debaten sobre la grandària ideal dels Estats per a competir en l’economia del segle XXI.

Per tot això, la societat catalana en el seu conjunt ha de fer una aposta decidida i definir una estratègia que ens porti a tenir un Estat propi a la Unió Europea al més aviat possible. I ho hem de fer passant full i sense fer victimisme. Sense discussions i debats que ens fan estar sempre en el mateix punt. Sense anar contra ningú i sense ressentiments, explicant què serà més operatiu i amb què hi sortirem guanyant tots. En definitiva, fent la nostra via i mirant cap endavant, establint estratègies clares i donant passes decisives en la seva execució.

I en tot aquest procés una de les potes importants han de ser els emprenedors, els empresaris i les organitzacions que els representen. Al cap i a la fi, en aquest document es parla d’economia, qualitat de vida, benestar i competitivitat empresarial, i del posicionament futur de Catalunya en l’economia global. I a tots els emprenedors que volen fer negocis aportant valor a la societat els afecta la situació actual. Ara ja no es pot ser neutre, perquè sembla evident que totes les alternatives possibles s’han intentat i cap d’elles ha solucionat el problema.

Al segle passat els empresaris catalans ho van tenir clar i van definir una estratègia, molt discutible, però clara i pragmàtica en aquell moment: sacrificar poder polític i financer per un mercat espanyol captiu. Fa molt de temps que aquesta estratègia ha esdevingut utòpica i inútil: seguim sacrificant el poder polític i financer però fa molts anys que el mercat captiu espanyol ja no existeix. I encara que existís, seria totalment insuficient per a les necessitats de les empreses catalanes que volen ser competitives. Costa molt modificar les inèrcies i la cultura, però ara cal que els emprenedors i empresaris més innovadors, els que no tenen servituds, pors ni complexos agafin les regnes de les organitzacions empresarials per conduir-les a defensar l’única estratègia pragmàtica per Catalunya al segle XXI.

Ponència dins de l’Àmbit de Política del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 – 7/05/2009

Sobre l’autor:

Francesc Llobet. Emprenador i consultor. Professor a la IQS School of Management (URL). Vicepresident de Sobirania i Justícia. @fll_cat

La ploma és més poderosa que l’espasa

Dolors Feliu.

L’empresonament dels nostres dirigents –i el judici al qual els sotmeten– vol qüestionar fins i tot els mitjans pacífics i democràtics que són marca de la casa del procés català. Ens hem de sentir que la violència del primer d’octubre de 2017, quan ens van pegar mentre volíem votar, era violència per part nostra. Provocada per les nostres mirades i capteniment perillós amb ampolles de Fairy, paraigües, cotxets de nens petits i més objectes similars als quals es refereixen com a ‘armes’ en una vista en el Tribunal Suprem, on la fiscalia acaba de recordar a les defenses dels presos polítics que no jutgen les forces de seguretat de l’estat que van atacar a la ciutadania.

En ple període electoral a l’estat espanyol, al Parlament Europeu i als ajuntaments Catalunya, es fa un judici en què retransmeten diàriament les imatges dels nostres dirigents electorals empresonats havent de sentir l’acusació de la fiscalia de l’estat espanyol i un partit d’ultradreta acusant-los d’haver aixecat ‘les masses’ catalanes contra l’ordre públic espanyol i d’haver organitzat malèvolament un referèndum perquè la gent votés. Centenars de guàrdies civils i policies nacionals explicant com de dolenta i de tossuda era la gent que no volia marxar dels centres de votació ni que els arrosseguessin o els tiressin escales avall.

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

La Junta Electoral Central considera que les reaccions al judici són ‘partidistes’, i prohibeix les paraules ‘presos polítics’ i ‘exiliats’, com també els llaços grocs i tot allò que hi recordi o s’hi assembli. Incloses unes pancartes de Sant Fructuós del Bages que mostraven ampolles de Fairy. Es pot mirar com parlen malament de nosaltres, però no criticar-ho. S’ha de ser ‘neutral’ quan els qui t’han atonyinat ploren perquè s’han fet mal a la mà mentre et pegaven. Dóna gràcies que et deixaran fer un acte de campanya electoral a la presó.

I com hi podem reaccionar? Què podem fer en vista de tanta opressió?

En realitat sempre hem tingut, i tenim, l’única arma que sempre guanya totes les batalles: la convicció en una idea. La nostra no és una idea qualsevol. És la mateixa que ha fet que cada dia més pobles del món aconsegueixin tenir el seu propi estat democràtic i deslliurar-se d’ocupacions foranes seculars. És també la idea de democràcia que apodera cada persona com a membre de la comunitat per a poder intervenir en les decisions que concerneixen la societat a la qual pertany, sense temes exclosos. És la idea de la pau en un món on els conflictes territorials es resolguin amb acords sincers i respectuosos d’acord amb la voluntat de la població.

El judici que se segueix al Tribunal Suprem espanyol intenta destruir la nostra idea de lluita pacífica i justa. I la bondat de la nostra voluntat d’independència. El nostre raonament i la nostra fermesa ara no vénen acomboiats per fulls de ruta decidits, com en alguns altres anys, però la repressió ens esperona a no abandonar. Cada gest, cada llaç compta. Com diu Josep M. Esquirol, poc és molt, és tot.

Al llarg de la història personatges destacats han constatat aquesta força de la ment per damunt del braç, com ara guerrers com Napoleó o grans escriptors, com el mateix Shakespeare. Finalment, l’any 1839 el poeta Edward Bulwer va escriure la famosa frase ‘la ploma és més poderosa que l’espasa’. No es pot vèncer de veritat sense convèncer. Així ens ho va ensenyar la nostra heroïna, Neus Català. La lluita per la pau i contra la negror és una finalitat en si mateixa.

Article publicat a VilaWeb el 20/04/2019

Sobre l’autora:

Dolors Feliu, jurista i directora general de Drets i Assumptes Constitucionals (Presidència) de la Generalitat de Catalunya. Membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Abstürzender

Ramon Mir, català lliure.

En aquest quadre de Max Beckmann, pintat el darrer any de vida, un home cau al buit entre gratacels en flames. Quappi, la seva vídua, va explicar en una carta que “l’home que cau no és Ícar –fent referència a un estrany quadre de Brueghel que podem veure al Museu de Brussel·les- sinó l’home condemnat a caure a la Terra i a viure-hi amb tots els seus horrors i les seves belleses, expulsat dels vaixells del somni en els que els àngels continuen el seu camí”. L’home de Beckmann comparteix amb l’Ícar de Brueghel la indiferència del tot, ningú no en fa cas i tothom segueix capficat en la seva feina.

Abstürzender, 1950 – National Gallery of Art (Washington)

Quan a Barcelona l’he vist per segona vegada, he tingut una connexió neuronal instantània i se m’ha presentat la visió de l’estat espanyol en caiguda lliure. És obvi que les autopistes del cervell són de lliure circulació, i no s’hi pot fer res, ni a cops de porres.

No sé però si el meu cervell és massa objectiu. La manca de connexió amb els cervells espanyols més integristes m’obliga a curar-me de l’arbitrari i vaig a pams perquè el cervell és capaç també d’oferir-nos fantasiosos escenaris.

El que em diuen les meves neurones és que l’estat espanyol no ha aconseguit ser sinònim d’una nació; per a molts de nosaltres l’invent històric -“Espanya”- és substantivament inexistent. Després del fracàs de voler uniformar-nos i/o imantar-nos sota el model de Castella –esdevinguda Madrid/Estat- es troba ara en estat de motor gripat. Les seves estructures tenen aluminosi, fa dripping – regalima-, i els seus hooligans han entrat en pànic. Ha aflorat la seva ineficiència i, més greu, la seva impotència per a reconèixer el fracàs i a la vegada per a intentar una correcció objectiva i democràtica, que es veu del tot impossible. Ara, com a única resposta s’enroca en actitud defensiva “ultra” i serà difícil, per no dir impossible, obviar la seva judicatura, les seves porres, la seva premsa, les seves clavegueres i el seu ministeri d’Hisenda, en comunió d’interessos; cuegen. Hi han, però, altres evidències.

El món ha canviat i pel damunt de l’ideari prosaic “per les garrofes tot s’hi val”, emergeix una altra realitat. L’estat nació dels darrers segles ha entrat també en discussió i es troba tenallat entre la seva impotència per afrontar la globalització dels fluxos financers i econòmics i de l’altra les seves mides, sovint excessives, per a l’autogovern democràtic de les societats que representen.

Les estructures rígides no es corresponen avui a un món flexible i mutant, malgrat s’hi resisteixen. Els impulsos conservadors han aconseguit que els organismes supranacionals s’hagin finalment revelat instruments per a la supervivència dels propis estats, en lloc de processar-hi la integració, com és la seva raó de ser. Pensem però, i potser innocentment, que en aquest adversatiu més d’hora que més tard la realitat s’imposarà al discurs, per allò que la societat esdevé fractal d’un Univers físic que tendeix a l’ordre.

El Brèxit i Catalunya en són una mostra, i no de poca entitat. La UK no pot aplegar interessos contraposats en un sol contracte amb la UE a satisfacció de Londres, Gal·les, Escòcia i Belfast tot a l’hora i a la vegada. És impossible. Les estructures polítiques s’han d’aproximar als ciutadans amb administracions eficients que atenguin les seves prioritats, i les intermèdies no hi tenen gaire futur si la seva mida s’allunya dels ciutadans i en col·lapsa l’eficiència. En un futur no massa enllà els estats grans s’hauran de revisar i reestructurar a modus dels bunderländer o entitats/nació de la mida de Suïssa, Bèlgica o Dinamarca, mes fàcils d’administrar –una mida adient per Catalunya-. El problema és “com es desmunten” aquests elefants impropis. En el cas de l’estat espanyol n’hi hauria prou en esmentar el deute i no caldria cap espenta -fàcil-, però només ho faran, penso, si l’staff de Brussel·les es veu en perill. Més senzill i barat seria pagant vitalicis, tot seguint la tradició de les guerres carlines; només una idea.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Els drets humans es refereixen a tota l’espècie humana

Pere Costa.

“Les dones són persones” – Angela Davis

Sembla que no sigui possible tractar amb tranquil·litat el tema del feminisme/masclisme. Ara es predica, i no per tothom, que les dones necessiten ser “defensades” amb lleis especials, recomanades en els discursos polítics com si es tractés d’una novetat. Per l’altra banda, hi ha qui nega aquesta possibilitat i predica idees ràncies, que fins fa poc es creien superades, i que ens retrocedeixen a la meitat del segle passat. És aquest el camí bo? L’anamnesi del problema és, per força, llarga i feixuga.

En els orígens de l’Homo sapiens es pot pensar que home i dona tenien poc temps per discutir aquests problemes. El premi Nobel Konrad Lorenz ho descriu de la següent manera: “Entre l’alta herba de l’estepa caminen un grup de cossos… recorden en el seu físic als homes d’avui però el seu comportament recorda als animals… inquiets, amb por… no són homes lliures i senyors de la terra sinó criatures dèbils amagant-se dels perills i de les amenaces… abatuts”.

Segles després es varen repartir el treball. L’home caçador prou feina tenia, no coneixia les escopetes i els animals no es deixaven caçar. La dona feia el paper de mestressa de la cabanya. Possiblement era un bon equilibri en aquells moments.

Varen passar anys i anys, segles i segles, però la cosa no va canviar. L’home ja no caçava sinó que treballava en multitud d’afers. La dona seguia de mestressa, ara de la casa. Es varen inventar religions que beneïren aquesta manera de viure, es varen inventar els diners i es feren imprescindibles però com era l’home el que els guanyava la dona seguia de mestressa de casa, quedant sotmesa a una sèrie increïble d’injustícies, com és prou conegut.

Però un dia les dones es varen cansar d’aquesta situació i de la teoria secular que la dona és curta de gambals i dèbil, i necessita la protecció de l’home.

I així va el món. Alguns encara no admeten que la humanitat està constituïda per una meitat de mascles i una meitat de femelles, que han de conviure amb igualtat de drets i deures, incloent els polítics, tant en l’àmbit legislatiu com en el religiós.

Queda molta feina de conscienciació a fer i cal no acontentar-se amb mesures purament simbòliques. Una companyia aèria munta un vol amb una tripulació exclusivament femenina, però no porta passatge. Un partit polític inventa el feminisme liberal, ple de vaguetats. Mentrestant, un altre partit polític embolica la troca amb les dones immigrants irregulars i l’adopció dels seus fills. Un candidat a una alcaldia assegura que les dones són mes simpàtiques que els homes i li sembla que així queda resolt el problema. Una patronal diu que les dones es diferencien dels homes en trets psicològics i habilitats no cognitives, i es queden tan amples. Un altre partit polític no vol ni sentir parlar de feminisme, i aspira a imposar l’homenia armada.

De seguir així, el problema romandrà latent i soterrat. Cal acceptar socialment un humanisme únic, total, equilibrat en deures i drets, considerant les lògiques diferencies físiques i fisiològiques de cada sexe i la llibertat a nivell individual.

És evident:

1. La necessitat d’una educació molt afinada per no deixar infiltrar en la ment de l’infant tota idea antinatural de superioritat o inferioritat. No serà fàcil equilibrar-ho amb la “llibertat de càtedra” i amb determinades decisions polítiques i religioses.

2. Legislar correctament sobre el tema. És tan evident que sobren les ideologies i caldria fer-ho d’acord amb els principis dels drets i deures. Tampoc serà fàcil però sí necessari.

3. Que la justícia apliqui degudament les lleis i oblidi, si n’hi ha, les creences purament personals. La formació judicial hauria de ser exquisida al respecte. Tan difícil com en els dos punts anteriors.

Però tot va arribant. I perquè serveixi d’informació als nous navegants del planeta que no varen viure el nacional-catolicisme franquista, es pot recordar algun text, a l’atzar, de la “Sección Femenina” (any 1942 i posteriors) que deia “El fin esencial de la mujer, es servir de complemento al hombre”. També es pot llegir “Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios a las inteligencias varoniles. La vida de toda mujer no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse”. Una majoria crec està d’acord que cal mirar al desenvolupament futur i no buscar el retorn a èpoques fosques, però molt recents, si bé encara hi ha qui en discrepa.

L’evolució humana en l’últim i curt període dels darrers anys és increïble. Però la incomprensió entre masclisme i feminisme segueix. És cert que la consciència cívica d’avui ha avançat molt, però falta posar en pràctica les qüestions pendents de llibertat i igualtat que s’estan fent imprescindibles. No és un tema polític ni ideològic. És, simplement, de drets humans. I s’hauria d’acceptar per tots els membres de l’espècie, encara que possiblement siguin els drets més poc considerats en moltes de les tribus humanes.

Ara bé, la qüestió s’ha d’abordar seriosament i no anecdòticament, amb una argumentació que vagi a l’essència del problema i que no es perdi en detalls accidentals, fet massa freqüent en ambients polítics i de comunicació. Cal situar-se fora de la confrontació cega i totalment dins de la cerca d’una solució justa i estable.

I un suggeriment als partits polítics abans de les eleccions: si-us-plau concretin clarament les seves decisions futures sobre aquest i els molts problemes del nostre país. Facilitin d’aquesta manera el vot plenament democràtic i lliure, sense enganys, falses paraules i arguments emocionals.

Gràcies, encara que, temo, no em faran cas.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Democràcia republicana

Pau Miserachs.

Davant dels recels i desconfiances envers els dirigents catalans, cal recordar que la democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia s’han d’adaptar a aquest desenvolupament. Impedir-lo és dictadura. Hi ha diferència amb la que es va dir monarquia republicana?

La democràcia exigeix avui una important dosi de liberalisme polític que no necessàriament ha de coincidir amb el liberalisme econòmic. Avui les democràcies tenen com a reptes la llibertat de l’individu, la igualtat, posar fre a la violència i defensar la diversitat dels valors.

Sota una mateixa democràcia hi conviuen diferents grups socials que consisteixen en minories que volen ser reconegudes amb tot el seu potencial polític, cultural i humà. Els drets humans ho exigeixen.

A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat. Aquest Estat és el qui patrocina la “nacionalització global” amb la uninacionalitat, tradicionalment mai respectuosa amb la nació catalana.

Malgrat la diversitat de cultures existents, la realitat espanyola ha sigut la de l’orientació uninacional que es fonamenta en el “patriotisme constitucional”. Però aquesta orientació no només no ha resolt les demandes de la pluralitat de les diverses cultures que formen part de l’Estat, sinó que ha agreujat les diferències fins a impulsar una voluntat hegemònica de l’Estat que administra la democràcia. L’article 155 ha impulsat la dictadura constitucional.

El nacionalisme català ha sigut considerat enemic de la “pàtria constitucional”. Fins al punt que l’Estat s’ha proposat paralitzar les reivindicacions nacionals catalanes, per imposar, amb la cultura del domini, l’hegemonia del nacionalisme hispànic avui dominant a l’Estat espanyol. El Codi Penal, l’eina útil.

Catalunya és terra de cultura desenvolupada i de consciència nacional moderna, ja que la gent catalana és conscient que l’organització institucional, a diferència d’altres territoris, no és més que un instrument de desenvolupament al servei de la sobirania popular i de la pluralitat social.

La democràcia exigeix el reconeixement dels drets individuals i col·lectius, com també la participació ciutadana real i efectiva, no fictícia. És un deure de l’Estat respectar la voluntat dels ciutadans i les ànsies de llibertat dels pobles que se senten menystinguts, maltractats i pateixen una intervenció desproporcionada per impedir l’exercici de drets com el de l’autodeterminació, reconeguts per instàncies internacionals, aplicables a Catalunya.

La Monarquia, que no és el símbol de la nova Catalunya, ha cridat a l’acció repressiva per liquidar les aspiracions catalanes. Allò de otra vez los catalanes ha sigut el crit de guerra per promoure actituds de força negacionista i resistents a la realitat nacional que es volia sotmetre.

La fórmula republicana triada per la gent catalana no és cap despropòsit, ja que és l’única forma d’establir una societat igualitària en llibertat, amb respecte a totes les cultures que integren la societat, a diferència de les interpretacions restrictives i discriminatòries de l’Estat espanyol i les polítiques repressives. Com diu Oriol Junqueras, es tracta de “viure i conviure”.

Publicat a El Punt Avui el 8/02/2019

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

El 155 i la mort de la democràcia espanyola

Laura Castel.

L’article 155 de la CE és un mecanisme de control i coacció estatal que es preveu a la Constitució amb la finalitat de garantir el compliment de les obligacions constitucionals i/o preservar l’interès general d’Espanya (concepte indeterminat, per cert), en supòsits d’extraordinària gravetat. Habilita el Govern de l’Estat per proposar i aplicar, amb l’autorització del Senat, mesures coercitives adreçades a forçar una Comunitat Autònoma a corregir un incompliment contrari a l’ordenament constitucional.

Fins aquí, la llei. Però, què va passar realment?

La dissolució del Parlament per un òrgan diferent del que té atribuïda aquesta facultat, constitueix una violació de la CE (articles 152.2 CE) i l’Estatut Autonomia de Catalunya (articles 55, 66, 67, 73, 74 i 75 EAC). Es va vulnerar l’Estat de Dret; es va vulnerar la possibilitat d’impugnació de mesures; es va vulnerar l’autonomia de Catalunya; es va vulnerar el dret de participació política (en la mesura que els representants polítics no poden exercir les seves funcions); es va vulnerar el procediment constitucional previst; no es va respectar la garantia d’intervenció de les autoritats de la Generalitat ni es van considerar degudament les seves al·legacions; es va vulnerar la proporcionalitat i l’adequació; es va vulnerar la seguretat jurídica; es va vulnerar l’equilibri institucional dissenyat per la CE; fins i tot es vulnera el dret fonamental a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió (art. 20 CE) amb l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució, vulnerant el dret a discrepar.

I això ho volen tornar a fer.

Es va atemptar contra el funcionament estable d’institucions legítimes. Es va atemptar contra la separació de poders. Hi havia dubtes que planaven sobre la seguretat jurídica del procediment. Els polítics del PP, PSOE, C’s etc. van fer ús de la llei com a arma política contra els adversaris.

I ara ho volen tornar a fer.

Lamentablement, a Espanya es compleixen, en diferents nivells, els 4 indicis de les autocràcies, de Linz (1978):

    1. Es rebutja o hi ha un feble compromís amb les regles democràtiques.
    2. Es nega la legitimitat dels adversaris.
    3. Es tolera o promou la violència (1 octubre; grupuscles d’ultradreta).
    4. Es limiten les llibertats civils dels adversaris, incloent els mitjans de comunicació.

Els politòlegs Levitsky & Ziblatt assenyalen la importància de les normes no escrites per a la preservació de la democràcia. Destacant-ne dues: la tolerància mútua entre els actors polítics (per tant, la voluntat col·lectiva de la classe política d’acceptar les discrepàncies) i la contenció en l’ús del poder institucional. Cap de les dues es va complir en el debat del 155. Podent escollir mesures menys invasives, el Govern espanyol va escollir la més traumàtica fins al punt de violar la pròpia separació de poders.

En el debat del 155 es va perdre el respecte a l’adversari polític. De fet es segueix la mateixa tònica. Quan això passa, l’adversari polític es convertit en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat, definint un camp d’exclusió i de valors de negació de l’altre (atacant-lo d’antidemocràtic, antipatriòtic, demonitzant, desconfiant, fomentant un clima d’hostilitat).

Si, segons Linz, la mort d’una democràcia es pot retrotraure al moment en què un partit polític mostra afinitat amb els extremistes a la banda del seu espectre polític, enlloc de amb els partits moderats de l’altra banda de l’espectre, el que ha passat a Andalusia en les últimes eleccions ens hauria de fer reflexionar.  Un perill addicional és que la ciutadania tarda en adonar-se de que la democràcia està essent desmantellada. Perquè quan les regles no escrites es violen repetidament, les societats tenen tendència a acostumar-se i deixar de considerar-ho una desviació, i finalment, es normalitza. Espanya està, al meu parer, en aquesta tessitura.

Si els partits polítics espanyolistes prenen l’aplicació de l’article 155 com a programa polític, podem concloure que la democràcia espanyola és al llindar del decés.

Publicat a Diari T21 el 26/02/2019

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC. Membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Les porres de l’Amor

Ramon Mir, català lliure.

Tot nacionalisme porta implícita la pulsió de pertinença en una afectació a voltes manifesta, a voltes interioritzada. El fet que una part d’un Estat, considerat pels unionistes com ànima escolàstica, se’n vulgui desvincular, és per a ells quelcom d’incomprensible a més d’ofensiu. Afecta al seu orgull tant pel refús de la part secessionista a ser assimilada, com per una malentesa percepció d’inferioritat, junt a l’evidenciada impotència per a seduir. Un efecte dominó de lectura psicosocial.

La reacció, hem vist, es produeix visceral i no podem esperar pugui reduir-se a una anàlisi d’ingredients democràtics quan aquests són pertorbats per la vigència d’un imperialisme d’esperit essencialista, afermat en la negació de l’altre com a reforçament del considerat propi, en total absència de reconeixement genuí.

***

Des del 78 l’estat castellà ha levitat en l’èxtasi de l’anomenada transició o transacció, com deia Fontana, i la seva població, adelerada de modernitat televisada, va comprar l’únic embolcall de l’aparador en la creença d’una homologació democràtica de sorprenent aparició, adscrita al sex-shop després una llarga abstinència i només. Ara els veiem desconcertats i desvestits davant un Procés que ha tingut, en el mentrestant, la virtut de fer aflorar la veritable naturalesa rància del seu estat mostrant les vergonyes al bell-ver, vergonyes que pengen de la rebel·lió armada del 36, mai no jutjada i sí exaltada fins a l’enyor. En essència, un estat feixista.

Catalunya ha intentat diverses vegades contribuir a la modernització de l’Estat al llarg dels darrers segles, fent ingenus oferiments i proposant un impossible deslliurament del seu tarannà històric com a condició necessària per a una incorporació efectiva a les democràcies i economies occidentals. Resultat conegut, és un tema en el que no hi cal insistir. Ara els caldria, als espanyols, veure si s’hi reconeixen en aquest Estat , o si hi veuen un ectoplasma configurat de no sabem què.

El comentari, sens dubte jocós, de Cánovas del Castillo en seu parlamentaria quan es redactava una nova Constitució, la del 1876, -“Es español el que no puede ser otra cosa…”- portava implícit el reconeixement tràgic, premonitori del 98, de l’empresonament d’una voluntat impossible, de com a mínim un destí universal de dimensions perimetrals terràqüies. Efectivament, el segle XIX espanyol va ser dramàtic per a ells, amb el seguici de pèrdues colonials i absurdes guerres carlines disfressades de “transcendència sàlica”, com ho va ser igualment el XX amb més temps regit en dictadures que en règim parlamentari.

La història començà, però, molt abans. Ser el primer gran imperi colonial, militar i teocràtic, a cavall entre la concepció medieval i el Renaixement i al contrapeu d’un pensament unívoc descavalcat per la Reforma, a les envistes del Racionalisme, va condicionar la seva història de tal manera que els va ser impossible desemboscar aquella construcció mental substanciada en un nucli de poder granític i impenetrable de fossars concèntrics –monarquia, funcionariat, església, exèrcit i privilegi – i fracassant tots els intents d’incorporació a les revolucions modernes, fossin il·lustrades, industrials o polítiques, que alliberessin la seva nació de la persistència en els malsons d’en Goya.

La llufa de l’1-O penja ara del darrere de l’Estat espanyol com quelcom d’insuportable. Ves a saber, com deia Darwin de les seves falques de l’evolució, si el Procés és una oportunitat providencial per a estimular un canvi positiu, o ben al contrari, com veiem, es replega en un auto de fe sacramental, via VOX i acòlits varis. Ja s’ho faran, i quedi per a ells.

Sobre l’autor:

ramon_mir

Ramon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.