Carta a Carme Forcadell: “La por i l’odi empresona també als carcellers “

Isabel-Helena Martí.

A/A: M. Hble. Sra. Carme Forcadell / Centre Penitenciari Mas d’Enric

Benvolguda presidenta,

llegeixo a “Cent cites sobre la llibertat”, un petit volum que per gentilesa de la Fundació Irla m’arribà a casa fa un parell de setmanes, un aforisme atribuït a Nelson Mandela, l’icònic Premi Nobel de la pau i activista pels drets humans:

“Qui roba la llibertat a un altre, esdevé presoner del seu propi odi”.

Quanta, quanta veritat revelen aquestes lúcides paraules! M’han fet pensar en la irresponsable invectiva amb què, fa uns dies, l’ex-vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, volgué desacreditar l’independentisme català durant la campanya de les primàries del Partit Popular:

“A Catalunya es practica l’apartheid i no es deixa ni viure ni parlar en llibertat”.

John Carlin, corresponsal una pila d’anys a Sud-àfrica pel rotatiu britànic The Independent, bon coneixedor del sistema de segregació racial en aquest país escrigué, indignat, a La Vanguardia:

“És un insult a les desenes de milions de persones que patiren els horrors, les misèries i les indignitats de l’apartheid”.

Poc puc afegir-hi, més enllà de mostrar la meva total conformitat amb l’expressat pel periodista, fill de mare espanyola i pare escocès. Frivolitzar sobre el règim criminal que la minoria blanca implantà a Sud-àfrica i l’immens patiment que generà és immoral i impropi d’un servidor públic en un país que es vulgui avançat i democràtic.

Justament aquest passat 18 de juliol es commemorà el centenari del naixement de Mandela. Els jutges de l’apartheid l’havien condemnat a cadena perpètua. Romangué engarjolat, en condicions duríssimes, vint-i-set anys. Quatre anys després de ser posat en llibertat fou elegit per sufragi universal, als setanta-cinc anys, president del primer govern democràtic de Sud-àfrica. Admirat i respectat arreu, és avui un referent universal de la lluita contra l’opressió i la injustícia.

Sí, presidenta, té raó Mandela. La intolerància a la diferència, el nacionalisme excloent i colèric, la imposició mitjançant l’amenaça i l’ús de la violència, són una xacra tant per qui n’és víctima com per qui n’és braç executor. Hi ha qui, erròniament, pensa que podrà conjurar la feblesa d’un posicionament il·lícit assenyalant l’altre i convertint-lo en un dissident, en un proscrit, en un captiu. Apoderar-se de la llibertat de les persones i fer-les esdevenir penyora política és una vilesa. Però, com diu l’emblemàtic líder antiapartheid, la por i l’odi empresona també als carcellers. És per això que el règim del 78 està garratibat. Sap que té mala peça al teler. Hi manca valentia, confiança en un mateix, tarannà democràtic per asseure’s a enraonar, escoltar, i arribar a l’acord per suscitar el lliure consentiment.

Estic convençuda que el teu sacrifici i el dels altres vuit presos polítics catalans no serà debades. El moviment sobiranista està més mobilitzat que mai, la base que el sustenta és robusta, està ben travada. Les garrotades de la policia espanyola l’1-O, l’arenga bel·licosa de Felip VI, la repressió del 155 ens han fet més forts, més resistents, més murris. La moral i l’anhel de victòria són alts. No tolerarem un judici injust, una matussera obra de teatre orquestrada des dels despatxos per espantar als catalans. La tardor serà intensa, obrirà nous horitzons. A Europa, també.

No defallirem, Carme. Us tenim presents cada dia. No ens aturarem fins que sortiu de la presó i torneu a casa, amb els vostres. N’estem compromesos fins al moll de l’os.

Coratge, amiga meva, i fins ben aviat. Visca Catalunya lliure!

Isabel-Helena Martí
Barcelona, 7 d’agost de 2018

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Francesc Vicens: el sobiranisme d’esquerres

Pere Costa.

Quant el bosc camina
cap a la vellura
en venir l’hivern,
serves, tu, l’alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern

Guerau de Liost

Francesc Vicens Giralt és un dels personatges importants de la vida cultural i política de Catalunya. Fa poc ens va deixar i voldríem recordar-lo, encara que és molt personatge per tan poc espai. Va viure plenament en una Espanya que Josep Maria Colomer (“España: la historia de una frustación”) defineix com un gran fracàs, incapaç de crear un imperi modern, ni una democràcia exemplar, ni una revolució industrial, generant frustració i creant, en canvi, misèria interna, convertint les virtuts de la transició en els vicis de la democràcia.

Francesc Vicens va viure aquesta situació en primera fila, cosa que el va portar a situacions dures i difícils.

Ja feia un temps que no “baixava” a Barcelona i es va recloure a la rectoria de Fontanilles (Baix Empordà) junt a la seva companya, l’escriptora, Françoise Wagener. Havien convertit l’antiga rectoria en una acollidora casa, en un lloc magnífic, des del que podia gaudir de les vistes del Montgrí i de les Medes. Últimament la seva salut era precària i la lectura la principal dedicació. Llegia els clàssics directament dels originals en llatí. És un fet definitori de la seva immensa cultura.

Ens va deixar el 4 de juny de 2018, poc abans de fer 91 anys, després d’una vida intensa dedicada a la política i a la cultura, sense oblidar interessants acostaments al cinema, a l’espeleologia i al coneixement en general. Era evident que no hi havia una relació directament proporcional entre la seva conformació física i la seva activitat incansable.

Per intentar seguir (aspecte fàcil) i comprendre (aspecte mes difícil) la vida de Francesc Vicens cal intentar construir un full de ruta cronològic que ens permeti no perdre el seu fil vital.

Neix a Barcelona el 19 de juny de 1927 en una família de juristes i de dretes. La seva primera joventut (que consti que mai fou vell intel·lectualment) cal contemplar-la sense grans incidents. Em diuen que residia a Ocata (El Maresme) amb la família, i no el preocupava de manera especial la marxa dels republicans i l’entrada dels “nacionals”. L’ambient familiar, és ben possible que també influís.

Com a fill de “bona família” (el seu pare era jutge) estudia Dret a Barcelona i es llicencia al 1949, però no veu en la professió el seu futur i afloren les seves inquietuds polítiques que el porten al 1956 a ingressar en el PSUC. De seguida va dedicar-se a fer proselitisme del partit entre els universitaris creant una cèl·lula, naturalment clandestina, a la Universitat de Barcelona i assisteix al Primer Congrés del Partit celebrat a París. Al 1957 va recolzar el boicot als tramvies de Barcelona i va ser detingut (26 de gener) per la Brigada Político-Social caient a les mans del torturador Antonio Juan Creix junt amb altres assistents al Congrés de París. Van ser 28 dies de tortura física i psicològica per acabar en un Consell de Guerra i condemnat pel Tribunal Militar Tercero (Causa 159-IV-57) a 8 anys de presó. Al 1960 s’exilia a París on segueix col·laborant amb el PSUC.

La situació canvia al 1964 en ser expulsat del PSUC per Santiago Carrillo que l’acusa de nacionalista. Amb ell són expulsats Jorge Semprún, Claudín i Solé Tura. Al 1966 torna a Barcelona i es retira (momentàniament) de la política.

Comença una nova etapa en iniciar una col·laboració laboral amb l’Enciclopèdia Catalana, l’Editorial Salvat, i també amb l’Institut Francès. És una dedicació eminentment cultural però Vicens no deixa de creure que la cultura havia de tenir un paper important en la lluita antifranquista. Al 1975 és nomenat Director de la Fundació Miró.

Gran amic de Joan Miró, Vicens es dedica plenament a la nova tasca. Organitza programes d’exposicions temporals difícilment assequibles durant el franquisme, acull exposicions d’artistes emergents, organitza cicles de cinema amb projeccions prohibides fins aquell moment, també cicles musicals i, fins i tot, espectacles per a infants.

Els seus coneixements museístics l’avalen com a Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International of Art Critics. Aconsegueix el Premi del Consell d’Europa al seu museu (1979) i la Medalla d’or personal al Mérito de las Bellas Artes (Madrid, 1980).

Però, torna a la política. Al 1980 és elegit Diputat d’ERC al Parlament Català com independent, càrrec al que renúncia al 1982, després de formar part del Consell Nacional i del Comitè Executiu, i del 1982 al 1986 representa ERC al Congreso de los Diputados a Madrid. No repeteix.

Però no s’atura aquí, sinó que ingressa a Iniciativa per Catalunya, on des del 1991 fins al 1995 és regidor (àrea de Cultura) a l’Ajuntament de Barcelona.

Després de posar punt i final a la seva activitat política cal recordar altres activitats, possiblement menys conegudes, com la seva intervenció en el cinema col·laborant en ”La guerre est finie” d’Alan Resnais durant la seva estada a París i, al 1978, en ”Les routes du Sud”, de Joseph Losey.

Un altre camp conreat fou el de l’espeleologia amb la publicació de diverses obres sobre la temàtica; la fundació del GES, de la que fou primer president (1948); i la presidència de la Comissió Tècnica d’Exploracions Subterrànies de la FEM (Federación Española de Montañismo) de la que dimiteix al 1956.

Voldria acabar amb una visió personal del Francesc. Ens vàrem conèixer, fa anys, a la Tertúlia Ignasi Agustí, coordinada per Rafel Borràs. En la mateixa va manifestar reiteradament el seu esperit republicà i catalanista. Posteriorment, i per causes que no fan al cas, vàrem coincidir en la Tertúlia Espai Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, fundada por Mina Pedrós i, entre altres, l’autor d’aquesta nota, a la que va assistir cada setmana a pesar dels seus problemes de salut, les dificultats per desplaçar-se des de Fontanilles (en cotxe fins a Flassa i en tren fins a la Plaça de Catalunya) i evidentment pel seu cansament.

En la tranquil·litat d’una tertúlia era fàcil constatar la seva memòria excepcional, els seus profunds coneixements sobre història, filosofia, literatura, art i temes menys coneguts com l’espeleologia a la que ens hi hem referit, la botànica, l’astronomia, etc. Les seves intervencions eren esperades i agraïdes per la seva amplitud de coneixements i capacitat de diàleg, una enorme cultura humanística, una visió universalista dels problemes, un respecte a les opinions dels altres, un ple coneixement de la qüestió catalana i un recolzament total al futur de Catalunya com a tal.

Em permeto incloure un comentari que va fer Francesc Vicens en el col·loqui corresponent a la conferència del Cònsol General de Portugal a Barcelona sobre el tema “Les relacions entre Catalunya i Portugal: germans apartats”, el dia 27 d’octubre de 2009. Al plantejar-se el fet de la separació de les dues corones, la portuguesa i l’espanyola, la ciutat de Ceuta, portuguesa, preferí passar a espanyola. Francesc va opinar que la decisió podia ser deguda “a la niciesa dels ceutís ja que els hi hauria anat millor sent portuguesos que espanyols” i afegí “quan Portugal es va aixecar contra la Corona Espanyola va guanyar i aconseguiren la independència. Els catalans també ens vàrem aixecar en contra però vàrem perdre i per això restàrem com a protectorat de Madrid i una petita colònia espanyola” (Espai Ateneu. El Debat de les idees. Edicions Rondas. 2011).

Acabem així, sense comentar els possibles errors i encerts del Francesc i amb el suggeriment que és un personatge que la història de Catalunya no ha d’oblidar. Precisa d’un expert que redacti la seva biografia real, sense els buits i errors que possiblement hem incorregut en aquesta nota.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Catalunya fa nosa

Pau Miserachs.

No han trigat gaire a fer-se realitat les previsions que el PP s’ha proposat anorrear Catalunya fins a destruir-la. Els catalans som persones humanes, amb virtuts i defectes com tothom, però gent treballadora, oberta a les aportacions de progrés, la creació de riquesa, la creació cultural i científica, respectuosa amb les altres persones residents i treballant a Catalunya.

Les candidates a dirigir el PP, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, aposten en les seves campanyes per il·legalitzar els partits independentistes. Per això disposen de la llei de partits polítics de 2002 que preveu situacions en què es pot interpretar extensivament si convé que aquests partits volen intimidar, fomentar la violència, fomentar el desordre, privar de la llibertat d’opinar, vulnerar els principis democràtics i perseguir, deteriorar o destruir el règim de llibertats, impossibilitar o eliminar el sistema democràtic amb l’exclusió i persecució de persones per raó de la seva ideologia. La iniciativa o passa pel Congrés o pel Senat o pel ministeri fiscal, amb intervenció judicial per analitzar i decidir la concurrència de la il·legalitat. El resultat pot ser tant la dissolució com la suspensió del partit polític qüestionat. En el nostre cas els declarats independentistes. Les raons sempre hi seran als ulls dels qui no estimen Catalunya ni l’esforç dels catalans per fer, junts amb Euskal Herria, de motor econòmic del Regne d’Espanya.

Manifestar-se a Espanya contra Catalunya i les línies polítiques catalanes sembla que doni força i capacitat electoral. Dretes i esquerres espanyoles acaben per posar-se d’acord per donar compliment a aquest objectiu de destrucció i esborrat històric. Ha tornat amb els socialistes espanyols el negacionisme a les reivindicacions catalanes un mes després de la Moció de censura del president M. Rajoy.

No hem volgut reconèixer que han fet molt mal a Catalunya durant aquests 40 anys transcorreguts en democràcia indefinida, un seguit de lideratges excloents i exclusius o pactistes amb el Regne d’Espanya, però sempre egocèntrics, des de la dreta clàssica catalana, en ocasions intolerant i impertinent amb els contraris, fins al socialisme burgès que hem viscut en el poder i en la tramitació parlamentària, tots amb sentit gregari de les llistes elegides i grisor política. La grisor ha restat intel·ligència a l’hora de fer. I seguim necessitant intel·ligència i habilitat.

Han perjudicat més la democràcia aquestes actituds de molts polítics que les protestes laborals, les manifestacions i les vagues reivindicatives, aturant també la producció a les empreses que tracten abusivament la seva plantilla laboral. Els treballadors han defensat i defensen amb més habilitat que molts polítics el dret a rebre salaris dignes i condicions laborals pactades respectuoses i estables. La lluita contra la precarietat i els baixos salaris exigeixen amb urgència un pla de xoc que sembla no arribar ni tan sols de manera improvisada.

Catalunya i els catalans fem nosa a la pàtria constitucional que va inventar l’expresident José María Aznar. Els catalans som gent estranya que no té afició per les curses de braus, però sí per la natura, el coneixement i els avenços científics, viure bé i saber gaudir dels béns amb racionalitat i seny, conservant els patrimonis al màxim en lloc de disseminar-los i trossejar-los a l’hora de la mort. Catalunya és quelcom més que el que encara en diuen el Principat. Ens falta el Rosselló, perdut amb el Tractat dels Pirineus. Ens falten Sardenya i Nàpols, perdudes amb els Tractats d’Utrecht. Ens falten les Illes Balears i el Regne de València. Catalunya fou el primer país europeu a ser trossejat per destruir la seva empenta i beneficiar que el duc d’Anjou es convertís en el rei Felip V, rei, duc i senyor de tots els territoris confederats que constituïen Catalunya, que eren i són Catalunya.

Però no van aconseguir l’objectiu final de fer desaparèixer Catalunya de la història. Catalunya segueix dempeus quatre segles després de les desfetes militars i polítiques, amb la seva llengua, cultura i esperit d’iniciativa i risc empresarial que la identifiquen internacionalment, amb el seu tarannà liberal, democràtic i respectuós amb els drets de tots els que viuen, treballen i fan Catalunya, integrats voluntàriament en les tradicions i costums d’aquest poble mil·lenari.

Publicat el 13/07/2018 a El Punt Avui

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

 

Entrevista a Yoshitomo Okuno

Ramon Munné.

Yoshitomo Okuno – Professor titular de la Universitat Prefectural d’Aichi (Japó)
Es va llicenciar a la Universitat Waseda (1990) i va fer els estudis de postgrau a la mateixa universitat (1990-2002). Va investigar a la Universitat de Barcelona (1994-1999). És l’editor i autor del llibre en japonès “50 capítols per conèixer Catalunya” (2013). Ha escrit diversos articles sobre el procés independentista.

Vostè és professor titular del Departament d’Estudis hispànics de la Facultat d’Estudis Estrangers. Què va motivar que triés com a àrea d’estudi la història socioeconòmica de la Catalunya moderna?

Quan vaig entrar al màster, volia estudiar alguna cosa sobre les relacions entre estats i regions. La meva regió era agrícola i més aviat pobre, una terra molt conservadora on la gent esperava els diners que els diputats del PLD (Partit Liberal Democràtic, partit conservador) portaven. Hi mancava iniciativa i acceptar opinions plurals. Un professor meu, especialista en història de França, em va recomanar que em dediqués a Catalunya perquè no era ni Espanya ni França, era molt industrial i tenia llengua, cultura i història pròpies i, a més a més, hi havia molta diversitat. Tot al contrari de la meva regió. I d’ençà d’aleshores, Catalunya em fascina.

Per començar a estudiar Catalunya, vaig triar la història econòmica de Catalunya del segle XVIII i el començament del XIX. Catalunya és l’única regió dins l’Estat espanyol on va sorgir la revolució industrial i m’interessava molt perquè només va passar a Catalunya.

Des del punt de vista del món universitari del Japó, quins fets de l’àmbit del seu estudi creu que tenen més interès o li han cridat més l’atenció?

Els japonesos, fins i tot els historiadors japonesos d’història econòmica, tendeixen a pensar que cada estat europeu té el seu propi caràcter unificador, i que, per exemple, dins Espanya tota la gent no volen treballar gaire perquè els agrada massa divertir-se. Però per exemple, el fet que a Catalunya es produís una industrialització destacable i distintiva fa miques aquesta idea estereotípica.

Fa uns pocs anys que està centrant els seus estudis en el procés polític d’independència de Catalunya. Què va motivar el seu interès en aquest tema? Com veu la viabilitat econòmica de la República catalana?

A partir del 2014, estic fent l’estudi del procés i he escrit diversos articles i he sortit diverses vegades a la tele, la ràdio i a diaris per explicar què està passant a Catalunya. Com he dit abans, com que el meu interès originari són les relacions entre estats i regions, quan va començar el procés no hi havia cap raó per no abordar-ne l’estudi. Hi ha molts estats que contenen diverses ètnies o nacions sense estats. Però el cas català és molt interessant perquè hi ha molta diferència entre la cultura política de Catalunya i la d’Espanya.

Sempre és agradable saber que lluny de Catalunya hi ha interès per conèixer i estudiar el que està passant al nostre país. Com el seu, hi ha altres grups d’estudi en universitats japoneses?

Cal no oblidar el professor Ko Tazawa. Ell és el pioner dels estudis catalans al Japó. També hi ha uns cinc professors universitaris (historiadors i lingüistes) que fan coses de Catalunya.

Tenen relació acadèmica d’algun tipus amb alguna universitat catalana?

Hi ha unes quantes universitats (almenys sis que sàpiga jo, però segurament més) que tenen convenis d’intercanvis amb la UPF, la UB i la UAB. La universitat on treballo jo mateix també té un conveni amb la UPD. Conec un parell d’estudiants japonesos que tenen un nivell de català excel·lent (B2 de català per exemple) i un bon nivell d’estudis sobre Catalunya.

Quin grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya hi ha al Japó? Com veu la societat japonesa la voluntat d’independència de Catalunya?

A partir de l’1 d’octubre, al Japó el topònim de Catalunya és prou conegut. Però el grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya malauradament no és gens alt. El problema més greu és que la premsa japonesa només ha explicat que Catalunya vol la independència per motius purament econòmics i, fins tot, de vegades diu que vol la independència egoistament. I no parla de la sentència del tribunal constitucional del 2010 ni de la política autoritària i la judicialització de la política del govern central.

No sé per què es repeteixen aquesta mena d’explicacions. Potser per la influència de la premsa espanyola. Però crec que la culpa també la tenen els independentistes mateixos. Tinc una impressió que, quan pregunten els periodistes japonesos als independentistes per què volen la independència, sovint els expliquen que els catalans paguen molt i reben menys.

Però si només parlen d’això sense explicar la identitat nacional pròpia, ni la història pròpia, ni la sentència del 2010, ni la manera d’actuar del govern del PP, ni el dret a decidir, etc., suposo que és bastant natural que els periodistes japonesos, que normalment són corresponsals que viuen a París o a Londres i no tenen prou coneixement de Catalunya, agafin la idea que els independentistes són una gent egoista.

Quan va venir a Catalunya per primera vegada?

Vaig venir per primera vegada a Catalunya el 1994. Vaig viure 4 anys a Barcelona, aprenent català i investigant la història econòmica.

En els darrers anys vostè ha vingut a Catalunya diverses vegades, sovint pels voltants de la Diada de l’11 de setembre. Quina valoració en feia de les mobilitzacions que es trobava?

Hi participo des del 2013 (la via catalana). A mi em va agradar molt sobretot la via catalana. Sempre que hi vaig, admiro la capacitat d’organitzar i de mobilitzar i el nivell de civilització. Em va fer molta pena, o més aviat ràbia, que la premsa japonesa no parlés gens d’aquestes mobilitzacions. Potser perquè foren tan pacífiques, no cridaven l’atenció de la premsa japonesa.

Com valora la gestió per part de les institucions europees del procés independentista català? Com veu l’evolució futura d’Europa i de la Unió Europea en els pròxims anys?

Com està passant ara, cada vegada hi ha més estats europeus que rebutgen o posen en dubte el que diu el govern central i l’autoritat judicial d’Espanya. Així doncs, imagino que finalment la UE haurà de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya. Si la UE continués negant el que demana Catalunya, crec que això significaria que la UE mateixa negués la seva idea de democràcia i pluralitat, i per tant seria el camí de suïcidar-se per a la UE. La UE hauria de transformar-se en una unió que fos capaç d’incorporar les nacions sense estat com Catalunya. Si no, em sembla que seria difícil que la UE durés molt de temps.

Han viscut mai al Japó una situació de conflicte com el que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol?

Sí que n’hi ha. Entre el govern central del Japó i la província d’Okinawa, hi ha un parell de problemes força difícils. Okinawa és una província que se situa a l’extrem sud del Japó i que constitueixen moltes illes petites. Abans de la revolució de Meiji (1868) era un regne diferent del Japó, es deia “Regne de Ryukyu” i té una cultura pròpia, una llengua pròpia i una història pròpia. Ara més del 90% de les bases americanes del Japó s’hi concentren, i hi ha molts problemes i el govern d’Okinawa protesta contra el govern japonès. Però l’actual govern central d’Abe, és un govern autoritari de dreta i no vol parlar amb Okinawa, i per això ara diuen que el suport a la independència se situa entre el 10 i 20%. La gent d’Okinawa mira molt el que està passant a Catalunya. El que està fent la gent independentista de Catalunya podria afectar no només Europa sinó tot el món.

Des del punt de vista polític, quin camí proposaria vostè per solucionar el conflicte actual?

No sé què podria dir jo… Però em penso que si els catalans continuen lluitant per la democràcia, segurament cada vegada tindran més països i gent que els donaran suport.

Publicat a L’Unilateral el 22/04/2018

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Ignacio Sánchez-Cuenca

Pere Costa.

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Ha publicat fa poc “La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana”. Al llegir-lo em vaig quedar més que sorprès: havia trobat, dins de l’increïble ambient polític espanyol a una persona que reunia les característiques que Josep Pla i Gaziel s’atribuïen mútuament en el seu “Epistolari”:

“Vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terròs d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada (sic). Som a més racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius”.

Aquests trets es poden atribuir a Sánchez-Cuenca i, de manera independent, a les meves petites reflexions. En recomano la seva lectura. La recomano als “catalanes i españoles todos” (Franco dixit). Aclareixo que està escrit en castellà per una persona equilibrada, en un moment en què ens fan falta fortes dosis de posicions de les que Josep Pla i Gaziel presumien en el seu Epistolari.

Faig una reflexió inicial. Hi ha posicions que mereixen ser contemplades amb un esperit racionalista, realista, liberal, tolerant i comprensiu. No caldria ni exposar-les però la reflexió ho exigeix per no perdre el fil:

1.-Els catalans, coneguts per les seves idees separatistes, sobiranistes, independentistes, terroristes i nazis, que es comuniquen en una estranya i particular llengua, volen “trencar” Espanya.

2.- La societat hispànica oberta, comprensiva, liberal, tolerant, totalment i plenament democràtica, ha posat tots els recursos possibles per solucionar el problema, però sembla que cada dia empitjora més.

???!!!

Per aquest camí mai arribarem enlloc, i tots, TOTS, en sortirem perjudicats.

Es pot plantejar, equilibrant el seny i la rauxa catalana i l’eterna i constant actitud dictatorial castellana, alguna posició inicial?

1.- Catalunya no vol “trencar” res. El seny i la rauxa sols volen la possibilitat democràtica d’expressar, pacíficament, el que desitgen pel seu futur. Això des de l’origen d’aquella democràcia mil·lenària d’Atenes sols s’aconsegueix amb un fet tan senzill i simple com votar.

2.- L’Estat Espanyol no és capaç d’entendre que democràcia no és la imposició d’una Constitució post-franquista, votada per uns ciutadans que encara vivien el record d’una terrible guerra civil i d’una terrible dictadura de 40 anys i que sols volien evitar una nova “liberación” militar.

Increïblement, en ple segle XXI, en què Europa encara lluita contra les revifalles d’aquella ideologia, una nació que vol conèixer democràticament la decisió de tots els seus ciutadans davant del futur polític, és castigada després que el Tribunal Constitucional passés el ribot (“cepillara”) a un Estatut legalment aprovat, i recolzés la repressió policial, empresonaments, suspensió de drets autonòmics, encausament d’alcaldes, judicialització absoluta d’un problema polític, absència del poder equilibrador reial, desqualificació als catalans titllats de “terroristes” i “nazis”, operacions pròpies d’una guerra bruta, persecució internacional, etc, etc, etc.

Però tornem a Sánchez-Cuenca i les seves conclusions, que resumim (si bé és millor llegir-les in extenso en el seu llibre, conèixer la seva argumentació i així, a més, afavorir altres edicions de “Los libros de la catarata”):

1.-Según al derecho internacional, a Cataluña no le asiste el derecho de autodeterminación… pero… el Estado puede organizar un referéndum… bajo el supuesto que se trata de un instrumento para resolver un problema político.

2.- Se recurre a la Constitución para concluir que en España una comunidad autónoma no puede realizar una consulta sobre su futuro político… hay constitucionalistas que argumentan que… tendría encaje legal… los partidos políticos podrían ponerse de acuerdo en una reforma constitucional.

3.- Se alega que el pueblo catalán no es soberano, que la soberanía pertenece al pueblo español en su conjunto… este planteamiento… es erróneo… la consulta no es un ejercicio de soberania sino un método para dilucidar el grado de apoyo a la independencia… Es evidente que un referéndum en el que votarán todos los españoles no permitiría avanzar un solo paso en la resolución del problema.

4.- Se dice que los referéndums dividen a la sociedad… pero normalment si se contempla un referéndum es porque la sociedad está previamente dividida.

5.- Las partes podrían acordar de antemano tanto el umbral de una mayoría clara, como el plazo mínimo que debería transcurrir hasta la posible celebración de un nuevo referéndum.

6.- Antes de llegar a una consulta sobre la secesión de un territorio, el Estado debería tener la oportunidad de poder reformar el statu quo a fin de presentar un alternativa más atractiva frente a la independencia… Si la reforma fracasara… no quedaría más remedio que ir directamente a la consulta.

I acabo amb paraules de Lolita Bosch en “Que no ens guanyi la por” (Ara Llibres , 2018):

– No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure
– Fallar es impossible
– Que no ens enganyi la por

I personalment afegiria:

Que mai més es produeixin discrepàncies publiques entre els partits polítics que conformen el grup independentista. El destí de la pàtria ha d’estar per sobre de les pretensions partidistes. Si els partits polítics no troben la manera de dialogar entre ells i arribar a decidir una actuació conjunta, com poden parlar de diàleg amb un estat unionista?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Els comuns i la independència

Jaume López.

En les últimes pàgines d’un llibret titulat Qué es el imperialismo (1976), Manuel Vázquez Montalbán es preguntava: “¿En qué sentido puede utilizarse la significación «imperialismo» para conocer la relación de dependencia entre el estado centralista predominante en toda Europa y aquellas naciones sometidas históricamente que han conservado íntegro su potencial energético nacionalista?” Per afirmar tot seguit: “El pueblo irlandés sufre los efectos del colonialismo en el Norte y del neocolonialismo en el Sur; los gallegos están dominados políticamente para garantizar la dominación de los grupos monopolistas del estado español; los bretones sufren la dominación centralista que es el mejor soporte del capitalismo monopolista del estado en Francia. Este esquema analítico puede trasladarse, con las variantes estructurales que convengan, a Catalunya[sic] o al País Vasco “.

Uns anys abans, Jordi Solé Tura escrivia en el seu famós Catalanismo y revolución burguesa (1970): “El nacionalismo catalán nació, se desarrolló y dio de sí lo mejor de sus energías en el período en que el modo de producción capitalista pugnaba por elevarse al plano hegemónico, sin conseguirlo plenamente. […] Su nacionalismo llamaba a todos a movilizarse en nombre del superior interés de Cataluña, pero cuando se ponía a especificar este «todos» pronto resultaba evidente que las «turbas» no entraban en él por derecho propio. […] Es decir, por un un lado, las clases propietarias; por el otro las «turbas» y el Estado “.

Aquestes dues visions, molt temps abans fins i tot que fossin descrites així, han marcat les dues visions sobre el fet nacional de les esquerres catalanes. Per a uns, l’emancipació nacional va de bracet de l’emancipació del capitalisme en la seva pitjor versió (l’imperialisme i el monopolisme d’estat). Per als altres, el nacionalisme que subratlla l’antagonisme amb l’estat és la millor manera d’emmascarar el conflicte social.

Superar la contradicció de les dues visions ha de passar, necessàriament, per l’anàlisi de context tan cara en el materialisme marxista (enfront de l’idealisme hegelià). La pregunta, per tant, que cal fer des d’una posició d’esquerres és: a la Catalunya (no al Vietnam, no al Congo) del 2018 (no del 1914, no del 1978), ¿la independència afavorirà o no les classes populars? Igualment, l’organització territorial actual de l’Estat ¿a qui perjudica més, a la classe treballadora o a les més benestants?

Seguint amb aquest fil, convé preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que actua avui com a “opi del poble”. El mecanisme marxista ens ofereix una hipòtesi versemblant sobre per què Ciutadans és la força més votada a Pedralbes i al Besòs, extrems socials. Les classes mitjanes han abraçat l’independentisme, però ¿podem identificar-les amb la burgesia de què parla Solé Tura? Difícilment. Avui aquestes classes mitjanes estan formades per petits empresaris (“propietaris”) i treballadors assalariats (“proletaris”) que comparteixen força interessos, especialment en un país de petites empreses que han de fer front a la globalització i que requereix la col·laboració público-privada per garantir unes infraestructures i una formació imprescindibles per al desenvolupament social.

Tot i la incertesa, les possibilitats de reforma d’una petita democràcia, com seria la catalana, resulten més factibles. En les petites democràcies les diferències socials es redueixen perquè acostuma a haver-hi més confluència social d’interessos i el control ciutadà de l’estat és menys costós. (No tot són flors i violes: l’eix nacional pot ressorgir per ocultar l’eix esquerra-dreta en forma de partits antiimmigració.)

En aquest context, escoltar en boca de les forces hereves de plantejaments revolucionaris que la República és impossible resulta doblement estrany perquè ara mateix suposa una predicció autocomplerta. Del seu impuls depèn arribar a un 60% de suport, cosa que, sens dubte, implicaria un canvi radical en el pla de la legitimitat i de la força política del projecte, la qual cosa, de retruc, també contribuiria a un canvi a Espanya.

Si el nacionalisme proposat per Prat de la Riba no es pot desvincular de la voluntat de mantenir l’ordre social enfront de la revolució obrera, ara, irònicament, ens podem trobar que l’espantall del nacionalisme és brandat per algunes forces d’esquerres amb les mateixes implicacions conservadores. Què dirien de tot això, avui, els enyorats Vázquez Montalbán i Solé Tura?

Publicat a l’ARA el 18/03/2018

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

No és el mateix Europa que la Unió Europea

Pere Costa i Pau Miserachs.

El dia 1 de juny vàrem coincidir molts amics en una conferència organitzada per Sobirania i Justícia en la que va intervenir Andrew Rosindell, Diputat del Parlament Britànic pel Partit Conservador. El tema es referia al Brexit i a la situació de Catalunya.

Els autors d’aquest article no teníem més relació que el simple coneixement de les nostres identitats catalanes i una evident empatia personal. En el transcurs de l’acte ambdós vàrem comprovar una certa idoneïtat entre les nostres respectives exposicions i punts de vista en el Blog de SiJ, i vàrem decidir intentar redactar de forma conjunta un escrit sobre la conferència del Sr. Rosindell.

El conferenciant i Diputat del Parlament Britànic és un defensor total i convençut que la Gran Bretanya ha aconseguit un triomf al votar a favor del Brexit. Els seus arguments són senzills, clars i fàcils d’entendre i es poden resumir sense problemes:

– Qui mana a Europa? Cada país independentment.

– Qui mana a la Unió Europea? Assegura que no cal respondre, doncs tothom ho sap.

– Per què Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea? Perquè no volen estar sotmesos a decisions forànies i estranyes als seus principis democràtics.

El Sr. Rosindell va insistir en el fet que la Gran Bretanya és la primera gran democràcia mundial de la història, que el seus país sempre havia abanderat l’esperit democràtic i que, com a conseqüència, oferia actualment la seguretat d’ajuda a qualsevol país que intentés aconseguir la seva llibertat.

Evidentment la història no avala plenament les seves afirmacions, i menys en el que es relaciona amb la llibertat de Catalunya en el passat històric, però cal agrair la seva sincera empatia en l’actual cas català.

El Brexit, va afegir Rosindell, no es deu a problemes econòmics sinó a la falta de principis democràtics a la Unió Europea. Aquesta afirmació sorprèn a qui està convençut que la Unió Europea s’ha bastit per motius econòmics, més que no pas per aproximar nacions abans enfrontades. La influència comercial de la Commonwealth és indiscutible.

El que sí cal posar de manifest és la seva especial manera d’expressar les seves idees, demostrant una enorme diferència amb certs polítics espanyols. Cal fer palès el seu total respecte als drets individuals que el porten a ajudar als països sotmesos, per tal que aconsegueixin la seva llibertat, sigui una llibertat total (fora de la Unió Europea) o una llibertat parcial (dins de la Unió Europea).

El diputat britànic va fer una plena apologia del diàleg. Va afirmar que la Gran Bretanya havia mantingut guerres, reconeixent que també s’havia equivocat, però que el seu esperit democràtic estava totalment instaurat en les institucions del seu país.

No sabem avui davant de quina classe d’Unió Europea ens trobem en el moment de la marxa de l’espai britànic, que és una experiència política fundada en una democràcia liberal. La Unió actual té com missió essencial mantenir i consolidar la pau entre pobles, d’acord amb els principis i propòsits de les Nacions Unides.

Per l’altra banda, Rosindell va insistir que Europa no és similar als Estats Units. La democràcia d’una i altres no és comparable. Estats Units és un país jove, fa poc constituït, que va adoptar el sistema federal. Però Europa no pot ser federal, està intentant, sense èxit, acollar cultures molt dispars i poc compatibles. I això, va vaticinar, portarà al seu fracàs. Sense oblidar que la Unió Europea mai podrà ser una democràcia mentre hi hagi dos països que la vulguin dominar.

El Sr. Rosindell va evitar parlar del naixent neo-feixisme que s’està desenvolupant a certs països de la Unió Europea però va insistir reiteradament que el dret a l’autodeterminació és bàsic i essencial.

Els autors d’aquesta nota estem convençuts que la Unió Europea no pot ser una barrera per l’existència del poble català, i recolzem la possibilitat d’establir relacions amb l’Estat espanyol i el seu govern, basades en la cultura del pacte i el respecte als drets nacionals del poble català. Considerem el jacobinisme un fals estímul d’unitat, contrari als principis d’una democràcia liberal.

Dins del marc d’una Europa plural i diversa, pacífica i tolerant s’obre la possibilitat de la més profunda democratització de l’Estat espanyol i d’apertura del camí equitatiu cap a la llibertat de Catalunya, en el cas que el nou govern espanyol accepti donar compliment a allò reconegut com a drets universals. Un nou negacionisme el consideraríem un greu error polític del socialisme que hauria abandonat el seu esperit republicà.

Una nova negativa a parlar de solucions democràtiques pel conflicte català, seguir el socialisme espanyol en la via repressiva i la catalanofòbica del govern Rajoy, significaria l’allunyament definitiu del Regne d’Espanya dels principis democràtics i liberals en què es fonamenta la nova societat internacional dels drets humans, la justícia social i l’estat de dret.

Catalunya espera que es deixi de parlar de delictes de rebel·lió i sedició quan sols es demana llibertat: llibertat col·lectiva, llibertat individual, llibertat pels presos polítics, llibertat pel retorn dels obligats a exiliar-se, reparació dels importants danys soferts i, sobretot, dret al diàleg i la negociació que semblen unes paraules inexistents en el diccionari de la llengua.

El reconeixement que Catalunya, República i Europa són conceptes avui inseparables a casa nostra, ha de fer entendre al nou govern de l’Estat que la política repressora i antidemocràtica és inútil per fer abandonar al poble català el desig i l’esperança de ple autogovern, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Sobre els autors:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

 

 

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia.  @PauMiserachs

Reflexionant amb Éric Vuillard i Alexandre Deulofeu

Pere Costa.

És aquesta la tercera “Reflexió” que envio al Blog. Vull aclarir que la idea no és meva. La utilitza amb freqüència Màrius Carol en el seu Editorial de La Vanguardia. És possible que reflexionant, un acabi integrant-se en el club dels “catalans emprenyats” (Enric Juliana dixit) i tampoc és fàcil trobar amb qui reflexionar. No tothom té la sort de Joan Sagarra que rep quantitat de publicacions que després pot deixar en els bancs del passeig de Sant Joan, contribuint axí a la difusió cultural. En el meu cas, sempre puc comptar amb la col·laboració de l’Éric, l’etern aprenent de llibreter de Documenta, que em manté informat.

Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor, cineasta, Premi Goncourt i autor de “L’ordre du jour” (traduïda al català). Excel·lent novel·la basada en una llegenda sobre l’Alemanya nazi, més o menys real, però que porta a una seriosa reflexió.

Situada al 1933 (l’any en què ingènuament i involuntària vaig viatjar des de París a Barcelona a bord d’una cigonya) i l’inici de la victòria de la Wehrmacht, en ple ascens d’un tal Adolf Hitler, tingueren lloc uns fets secrets novel·lats per Vuillard.

Es tracta d’una suposada reunió de 24 personatges, que representaven la flor i nata de les grans empreses del país. No vull desgranar la novel·la sinó fer una foto de l’esdeveniment. Estan convocats en un saló d’un palau oficial. Entra Hermann Goering que recorda unes futures eleccions, la inestabilitat en què viu el país i la necessitat de guanyar-les. Després entra Hitler que reclama mà dura. Finalment Hjalmar Schacht dispara l’objectiu de la reunió: calien diners. I els convidats varen passar per caixa: molts marcs.

El fet no és nou. Per imposar una ideologia o un poder calen diners. Fa segles aquest fet va produir un cisma religiós per intercanviar diners i la salvació eterna de l’ànima. Avui potser podríem recordar a Alexandre Deulofeu i la seva obra “La matemàtica de la historia” (1951). Profetitza, per exemple, que:

“El progrés comercial i industrial contribueix a la concentració de les riqueses. Neixen les grans empreses mentre el petit comerç i la petita indústria desapareixen. Llavors fan aparició les grans fortunes i els grans magnats de la indústria. La classe mitjana passa a augmentar la classe obrera. Ben aviat trobem la societat dividida en una classe immensament rica i una famolenca (sic). L’acumulació de riqueses porta a la corrupció i a la depravació de la classe directora. Les nacionalitats de l’imperi són de nou sotmeses i el cap del moviment triomfant pren el poder absolut. Arribem a la plena unificació. Les últimes llibertats dels pobles de l’imperi desapareixen, axí com l’ús oficial de les llengües i dels drets particulars. No queda més que una llengua oficial i un sol dret, que són els del nucli imperialista.”

No té un cert ritme i algunes notes comunes el que diu Vuillart i la matemàtica deulofeuniana?

Avui sabem on som i el perill amb què reiteradament ens enfrontem. Avui veiem la nau europea predisposada a enfonsar-se de nou en el caos i en el no-res. A la nostra mà, la de tots, està el desviar el timó i canviar de rumb. Cal salvar Europa, la civilització occidental i la llibertat. No és pessimisme ni catastrofisme. És la història que no es pot repetir. Cal justícia i no venjança. Cal diàleg i no amenaces. Cal sentit comú i no imposició. Cal llibertat i no dictadura, encara que sigui aparentment democràtica. Cal respecte i no odi.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

El procés democràtic en perill

Pau Miserachs.

Cada dia apareixen més esculls per erosionar i degradar la democràcia. També veiem menys clar per què serveixen les constitucions que diferencien entre savis i poble, classe política i ciutadania sotmesa al dictat dels partits.

Les constitucions actuals no acaben garantint el dret a la participació efectiva dels ciutadans en les decisions polítiques. Governança democràtica vol dir igualtat en la participació política, doncs és clar que sense igualtat no hi ha democràcia.

La participació efectiva en les eleccions, en igualtat de condicions fa democràcia, perquè facilita la igualtat d’oportunitats per a tots els que participen en unes eleccions. La difusió del pensament a tota la societat en igualtat de condicions és indispensable per considerar que hi ha igualtat.

El respecte a la diversitat de sensibilitats polítiques és imprescindible per combatre la miopia ideològica. I la pèrdua dels valors republicans. La defensa incondicional de la democràcia i de la llibertat d’expressió posen fre a les decisions arbitràries i el nepotisme que mai ha desaparegut de la vida política.

La igualtat en democràcia, exigeix a més treballar per l’interès general, el bé comú i els més desfavorits i vulnerables. Però les persones que treballen en política han d’entendre que la política no és un ofici ni crea una classe social privilegiada que se superposa a les altres.

La política com ofici acaba sent contrària a l’interès general i es torna conservadora. També impedeix l’oxigenació i la renovació de les idees.

Qualsevol reforma ha de trencar amb la concentració de poders i accelerar la renovació dels polítics, liquidant clans i clientelisme.

Una democràcia emmalalteix quan la corrupció, la manca de debat, el rebuig, l’abstenció, la manca de diàleg i negociacions s’instal·len a les institucions. Una reforma com cal ha de simplificar l’administració i recuperar una democràcia participativa sense tuteles, però amb els mandats limitats a un màxim de dues legislatures.

Sense renovació l’esclerosi contamina la democràcia i perd interès la participació. Molts que han estat anys i anys en la seva poltrona, no volen veure que el valor d’una vida pública no es mesura per la seva longevitat, sinó per allò que ha pogut construir i transmetre, la tasca de govern honesta i fructífera.

El Regne d’Espanya és avui una monarquia dita parlamentària, però cada dia és menys democràcia per l’excessiu ús del Reial decret per governar sense debat parlamentari, arrossegant el Parlament lluny del debat i de les negociacions en interès de la ciutadania que representen els diputats. La manca de debat i diàleg mai no millorarà el clima polític i facilita l’aplicació de criteris autoritaris des del poder, la degradació de la democràcia.

Han convertit la impotència municipal amb la normativa de sostenibilitat en una absència de democràtica. Els municipis es converteixen en subjectes administratius projectats a la mera supervivència, mentre una democràcia viva aporta energia a la societat i li permet adaptar-se i desenvolupar noves solucions.

La democràcia escolta oposició i dissidència, sap distingir entre diferències polítiques i infraccions legals. La política i el debat no són activitats que vulnerin el monopoli de les normes. El debat polític en llibertat mai es pot considerar una activitat delictiva perquè afecti el domini ideològic del règim. La persecució demostra manca d’autocrítica en el perseguidor.

L’Estat, amb tot el seu poder i la maquinària que disposa no ha pogut glaçar el desig i la voluntat ciutadana de democràcia i llibertat. És de fet l’enemic qui fa lliures els que volen un poder lliure. La desafecció, sens dubte fa més lliures. És sempre la decisió de ruptura la que s’aferra al discurs polític i arrela en el cor de la població que no veu altre camí que la desafecció a un règim que menysprea la sensatesa i el nacionalisme democràtic i pacifica de la Catalunya plural.

No pot ser considerat com una democràcia aquell règim que no promou el desenvolupament humà i la igualtat d’oportunitats, la igualtat política i la protecció dels drets socials.

Democratitzar el govern de l’Estat, és un dels objectius principals de tot règim que es reclama de la democràcia, no una esperança utòpica sabent les dificultats que existeixen per fer real la igualtat de possibilitats per la participació política.

Cal no oblidar que una democràcia operativa evita la tirania i l’autoritarisme, garanteix les llibertats i els drets fonamentals, promou el desenvolupament humà, el respecte a la dignitat de les persones, fomenta la igualtat i la prosperitat de tots.

Una veritable democràcia impedeix que l’Estat monopolitzi la llei i el dret, que és la legitimitat que es basa per conservar el monopoli de tots els seus mitjans per dominació social. Qui no té majoria per governar sap que no té herència ni hereus.

El govern democràtic exigeix institucions, costums, tradicions i normes que permetin avançar a la implantació d’una democràcia, respectant una societat pluralista, oberta a la negociació i la pràctica democràtica dia a dia.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Reflexionant amb Jorge Wagensberg

Pere Costa.

Un gran personatge de la nostra època és Jorge Wagensberg (1948-2018), físic, investigador, director de la col·lecció Metatemas, director de CosmoCaixa, autor d’un gran nombre de llibres i cap del projecte de l’Hermitage a Barcelona. És un mínim resum d’una gran figura.

A més de la seva gran producció científica i assagista cal posar de manifest que era un especialista en l’art de l’aforisme. Ens explica que l’escriptor d’aforismes va amb una llibreta a la butxaca per apuntar idees, per després convertir-les en paraules, buscant la frase que pot fer fortuna, que es pot fer inoblidable, jugant amb la contradicció i la paradoxa. Així els aforismes es converteixen en idees independitzades, creant un comprimit de coneixement que no deixa lloc al fum ni a la cendra.

En el seu darrer llibre “Solo se puede tener fe en la duda”, Wagensberg ens dedica 774 aforismes com a petites dosis de coneixement sobre temes que ens preocupen, com la llibertat, la democràcia, la corrupció, la felicitat. Estan agrupats en 36 temàtiques diferents.

Ell defineix el llibre com a “Pensamiento concentrado para una dispersa realidad”. Jo em conformo en escollir 10 dels 774 aforismes per tal d’iniciar l’objectiu que busquen: dissoldre, veure, pensar i conversar.

Possiblement tots aquets objectius ens fan falta en la nostra vida sobretot en els moments actuals.

Respecto i reprodueixo el text castellà de Wagensberg i em permeto algun petit comentari per iniciar una discussió, per sembrar dubtes, per pensar -i això és bo-, o per suscitar tan sols un lleuger somriure. L’objectiu és que tots els lectors puguin fer el mateix

Som-hi.

1.- No conozco a ningún fascista que hable más de tres idiomas.

Cadascú es pot quedar amb la seva resposta però no deixa de ser un aforisme interessant. Cal preguntar-se si una nació va unida sempre a una única llengua. Si una nació apart de la seva llengua està oberta al coneixement d’altres llengües. Si la imposició d’una llengua a altres cultures és un benefici o és una manera de destruir la seva cultura. Si cal que els polítics arribin al poder sabent algun idioma més que el matern o cal pagar professors, amb diners pressupostaris, perquè els ensenyin una vegada situats. Possiblement hi ha una afirmació indiscutible: la llengua de la mare de cada ciutadà deu ser sagrada i mai perseguida.

2.- Fundamentalismo es margen cero para la interpretación, solo eso.

Però, què es el fonamentalisme?

Crec que em puc referir a la Gran Enciclopèdia Catalana, que diu: “Moviment o actitud que ataca qualsevol desviació de les doctrines i pràctiques considerades essencials en un sistema religiós, polític, educatiu, etc”.

Ara descobreixo que aquesta definició representa que he viscut i visc dins d’una societat més o menys fonamentalista. També puc descobrir que el fonamentalisme està molt proper a l’evolució de la nostra civilització. No es pot, en una reflexió com aquesta, fer una revisió històrica doncs no acabaríem mai. Però uns pocs exemples ens poden orientar: Sagrat Imperi Romà-Germànic, Galileu, guerres de religió, capitalisme, socialisme, comunisme, feixisme, globalització… sabem què és la llibertat?

Crec, per l’altra banda, que estem barrejant conceptes. Un ciutadà em deia fa poc que fonamentalisme i nacionalisme tenen una enorme semblança. Busco ajuda a la sempre útil Gran Enciclopèdia Catalana: “nacionalisme és una actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny ètic-polític, un valor altíssim al fet nacional o de la nació”, i segueix una pàgina a tres columnes. En elles distingeix el nacionalisme dels països sotmesos a dominació colonial, el que manifesta i estimula l’estat-nació, i aquell nacionalisme en el què, al seu interior, poden manifestar-se nacions que hi són sotmeses i que s’hi senten oprimides.

També es por predicar un anti-nacionalisme nacional cara a les nacions sotmeses mentre es defensa abastament al propi nacionalisme, produint al mateix temps un nacionalisme opressor i un nacionalisme oprimit.

Podem a aquests efectes recordar a Vargas Llosa que, en una manifestació de Societat Civil Catalana, va assegurar haver vist rius de sang provocats pel nacionalisme. Potser li falla la vista i es confon amb el vermell de les banderes, o està cronològicament desfasat.

3.- La libertad de expresión de un ciudadano no acaba donde empieza la libertad de cualquier ciudadano para ofenderse.

Certament és un aforisme per sotmetre a meditació transcendental. La llibertat d’expressió no crea per se cap ofensa si es produeix dins dels límits de l’educació –paraula que ja no es fàcil de definir però que quasi tots entenem- i el respecte, atès que ningú no es pot sentir, o ningú no s’hauria de sentir, molest per la lliure exposició d’idees, malgrat poder no estar-hi d’acord. Quantes discussions inútils ens estalviaríem si es fes cas d’aquet aforisme!!!

4.- Con frecuencia el humor se da de bruces con ciudadanos que han salido a pasear en busca de una ofensa.

Chapeau, Dr. Wagensberg.

La quantitat “d’ofenses” que alguns ciutadans es busquen per “armar la de Dios es Cristo” és immensa: la llengua, la política, la religió, el color d’un llaç a la solapa, la bandera, el dret a manifestar-se, els abrics de pells, la corbata, la barba, el cabell rapat, la cabellera lliure, les mascotes, el que diu un diari dins del dret de llibertat d’expressió, o el que diu un digital, l’escot de la senyora, el tramvia per la Diagonal, l’ultim discurs de no-sé-qui…

No podríem aturar-nos, dialogar, discutir, argumentar, posar-hi un pèl de bona fe i tirar endavant?

5.- Hay muchas más maneras de competir que de cooperar, por eso se necessita más inteligencia para pactar un acuerdo que para vencer en una competición.

Per què els polítics no s’apunten aquest aforisme amb negreta, subratllat i majúscules en la primera pàgina de la seva agenda?

Tots sabem que és difícil, o quasi impossible, estar d’acord amb tot. Seria molt avorrit. Però estar d’acord amb alguna cosa, encara que inicialment sigui petita, per estructurar una manera de fer futur, és tan difícil?

El meu bon amic Antoni Cisteró va publicar al 2015 el llibre “Confluyendo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de confluencia?”. El pròleg és de Luis García Montero y Baltasar Garzón i s’inicia amb una afirmació colossal: “es el dialogo la única salida posible a la situación de deterioro y de crisis institucional y de valores en que se encuentra sumido nuestro país”. La posterior introducció de l’autor diu: “¿estan los partidos tan lejos como para no oír el clamor popular? Las reivindicaciones son la base sobre la que puede alzarse la ciudadanía; los colectivos sociales son el engarce que vehicula su indignación hasta los partidos políticos, aquellos que, proclamando prácticamente reinvindicaciones idénticas en sus programas y manifiestos, aparecen hoy en día a la greña, gastando su energía en codazos laterales en vez de empujar todos, si no juntos al menos cohesionados, en el mismo sentido”.

Antoni Cisternó no ha perdut l’esperança. No la perdrà mai. Pero algú s’ha plantejat cruament la seva idea?

6.- La historia de la humanidad es la historia de unos pocos intentando vivir a costa de otros muchos.

I la història segueix però suprimint la paraula “intentando vivir”, doncs avui les estadístiques són prou clares per saber quin gran percentatge de ciutadans malviu del seu treball i quin limitat percentatge de ciutadans s’emporta els grans beneficis del treball.

La situació és tremendament dura i els governs passen olímpicament del problema reduint-lo a petits increments del salari mínim, a petits increments de les pensions, a retallades en els serveis públics, a promeses per l’any vinent…

És una vergonya històrica el tema del colonialisme europeu sobre Amèrica Llatina, Àfrica i Orient. La demagògia és fàcil, els hi vàrem donar la llengua, la cultura, la religió i el progrés quan en realitat vàrem destruir la seva llengua, la seva cultura, la seva religió i els seus hàbits, que els permetia viure feliços. I a més vàrem espoliar les seves riqueses. I ningú no vol reconèixer-ho…

7.- Una mente que decide renunciar a las ideas nuevas y pretende seguir pensando se parece a un pájaro que renuncia a mover las alas y pretende seguir volando.

Les idees noves en el nostre món són sovint preses amb precaució. A la ciència, que investiga, no li costa gaire substituir una teoria per una de més fonamentada. I així avança cada dia més. En el món de les idees la situació és molt diferent. I sinó que algú dediqui un temps a les elucubracions de, per exemple, Feuerbach, Descartes, Kant, Darwin, Marx, Nietzsche, Freud, Kierkegard, Schopenhauer…

Però el cert és que a la ment humana li costa canviar les seves idees. El dubte és un imperatiu en l’ésser humà. El temor al futur sempre està present.

Crec que no tenim remei.

8.- La tradición por si sola, nunca es suficiente para justificar absolutamente nada.

Comentari breu: la tauromàquia, els braus embolats, les carreres de llebrers, les baralles de galls, la sobre informació de les processons de Setmana Santa, el poder reial…

9.- El totalitario insiste en que la idea no es suya (de él) sinó suya (del pueblo).

I no és cert. Podem posar un exemple clàssic en el nacionalisme.

1974, Suresnes: el PSOE aprova la definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol, i que passa indefectiblement pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació.

Fa poc, Susana Diaz: “els socialistes mai hem sigut nacionalistes, l’esquerra no pot ser mai nacionalista”.

Fa poc, Alfonso Guerra: “ser nacionalista i d’esquerres és incompatible”.

Si el lector vol més informació al respecte pot consultar el blog de Josep Martí Sala (https://perlesnegresblog.wordpress.com) que periòdicament publica temes de gran interès històric. Val la pena.

10.- La ilusión de todo fanático es seguir siéndolo.

Malauradament!!!

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.