Democràcia republicana

Pau Miserachs.

Davant dels recels i desconfiances envers els dirigents catalans, cal recordar que la democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia s’han d’adaptar a aquest desenvolupament. Impedir-lo és dictadura. Hi ha diferència amb la que es va dir monarquia republicana?

La democràcia exigeix avui una important dosi de liberalisme polític que no necessàriament ha de coincidir amb el liberalisme econòmic. Avui les democràcies tenen com a reptes la llibertat de l’individu, la igualtat, posar fre a la violència i defensar la diversitat dels valors.

Sota una mateixa democràcia hi conviuen diferents grups socials que consisteixen en minories que volen ser reconegudes amb tot el seu potencial polític, cultural i humà. Els drets humans ho exigeixen.

A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat. Aquest Estat és el qui patrocina la “nacionalització global” amb la uninacionalitat, tradicionalment mai respectuosa amb la nació catalana.

Malgrat la diversitat de cultures existents, la realitat espanyola ha sigut la de l’orientació uninacional que es fonamenta en el “patriotisme constitucional”. Però aquesta orientació no només no ha resolt les demandes de la pluralitat de les diverses cultures que formen part de l’Estat, sinó que ha agreujat les diferències fins a impulsar una voluntat hegemònica de l’Estat que administra la democràcia. L’article 155 ha impulsat la dictadura constitucional.

El nacionalisme català ha sigut considerat enemic de la “pàtria constitucional”. Fins al punt que l’Estat s’ha proposat paralitzar les reivindicacions nacionals catalanes, per imposar, amb la cultura del domini, l’hegemonia del nacionalisme hispànic avui dominant a l’Estat espanyol. El Codi Penal, l’eina útil.

Catalunya és terra de cultura desenvolupada i de consciència nacional moderna, ja que la gent catalana és conscient que l’organització institucional, a diferència d’altres territoris, no és més que un instrument de desenvolupament al servei de la sobirania popular i de la pluralitat social.

La democràcia exigeix el reconeixement dels drets individuals i col·lectius, com també la participació ciutadana real i efectiva, no fictícia. És un deure de l’Estat respectar la voluntat dels ciutadans i les ànsies de llibertat dels pobles que se senten menystinguts, maltractats i pateixen una intervenció desproporcionada per impedir l’exercici de drets com el de l’autodeterminació, reconeguts per instàncies internacionals, aplicables a Catalunya.

La Monarquia, que no és el símbol de la nova Catalunya, ha cridat a l’acció repressiva per liquidar les aspiracions catalanes. Allò de otra vez los catalanes ha sigut el crit de guerra per promoure actituds de força negacionista i resistents a la realitat nacional que es volia sotmetre.

La fórmula republicana triada per la gent catalana no és cap despropòsit, ja que és l’única forma d’establir una societat igualitària en llibertat, amb respecte a totes les cultures que integren la societat, a diferència de les interpretacions restrictives i discriminatòries de l’Estat espanyol i les polítiques repressives. Com diu Oriol Junqueras, es tracta de “viure i conviure”.

Publicat a El Punt Avui el 8/02/2019

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

El 155 i la mort de la democràcia espanyola

Laura Castel.

L’article 155 de la CE és un mecanisme de control i coacció estatal que es preveu a la Constitució amb la finalitat de garantir el compliment de les obligacions constitucionals i/o preservar l’interès general d’Espanya (concepte indeterminat, per cert), en supòsits d’extraordinària gravetat. Habilita el Govern de l’Estat per proposar i aplicar, amb l’autorització del Senat, mesures coercitives adreçades a forçar una Comunitat Autònoma a corregir un incompliment contrari a l’ordenament constitucional.

Fins aquí, la llei. Però, què va passar realment?

La dissolució del Parlament per un òrgan diferent del que té atribuïda aquesta facultat, constitueix una violació de la CE (articles 152.2 CE) i l’Estatut Autonomia de Catalunya (articles 55, 66, 67, 73, 74 i 75 EAC). Es va vulnerar l’Estat de Dret; es va vulnerar la possibilitat d’impugnació de mesures; es va vulnerar l’autonomia de Catalunya; es va vulnerar el dret de participació política (en la mesura que els representants polítics no poden exercir les seves funcions); es va vulnerar el procediment constitucional previst; no es va respectar la garantia d’intervenció de les autoritats de la Generalitat ni es van considerar degudament les seves al·legacions; es va vulnerar la proporcionalitat i l’adequació; es va vulnerar la seguretat jurídica; es va vulnerar l’equilibri institucional dissenyat per la CE; fins i tot es vulnera el dret fonamental a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió (art. 20 CE) amb l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució, vulnerant el dret a discrepar.

I això ho volen tornar a fer.

Es va atemptar contra el funcionament estable d’institucions legítimes. Es va atemptar contra la separació de poders. Hi havia dubtes que planaven sobre la seguretat jurídica del procediment. Els polítics del PP, PSOE, C’s etc. van fer ús de la llei com a arma política contra els adversaris.

I ara ho volen tornar a fer.

Lamentablement, a Espanya es compleixen, en diferents nivells, els 4 indicis de les autocràcies, de Linz (1978):

    1. Es rebutja o hi ha un feble compromís amb les regles democràtiques.
    2. Es nega la legitimitat dels adversaris.
    3. Es tolera o promou la violència (1 octubre; grupuscles d’ultradreta).
    4. Es limiten les llibertats civils dels adversaris, incloent els mitjans de comunicació.

Els politòlegs Levitsky & Ziblatt assenyalen la importància de les normes no escrites per a la preservació de la democràcia. Destacant-ne dues: la tolerància mútua entre els actors polítics (per tant, la voluntat col·lectiva de la classe política d’acceptar les discrepàncies) i la contenció en l’ús del poder institucional. Cap de les dues es va complir en el debat del 155. Podent escollir mesures menys invasives, el Govern espanyol va escollir la més traumàtica fins al punt de violar la pròpia separació de poders.

En el debat del 155 es va perdre el respecte a l’adversari polític. De fet es segueix la mateixa tònica. Quan això passa, l’adversari polític es convertit en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat, definint un camp d’exclusió i de valors de negació de l’altre (atacant-lo d’antidemocràtic, antipatriòtic, demonitzant, desconfiant, fomentant un clima d’hostilitat).

Si, segons Linz, la mort d’una democràcia es pot retrotraure al moment en què un partit polític mostra afinitat amb els extremistes a la banda del seu espectre polític, enlloc de amb els partits moderats de l’altra banda de l’espectre, el que ha passat a Andalusia en les últimes eleccions ens hauria de fer reflexionar.  Un perill addicional és que la ciutadania tarda en adonar-se de que la democràcia està essent desmantellada. Perquè quan les regles no escrites es violen repetidament, les societats tenen tendència a acostumar-se i deixar de considerar-ho una desviació, i finalment, es normalitza. Espanya està, al meu parer, en aquesta tessitura.

Si els partits polítics espanyolistes prenen l’aplicació de l’article 155 com a programa polític, podem concloure que la democràcia espanyola és al llindar del decés.

Publicat a Diari T21 el 26/02/2019

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC. Membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Les porres de l’Amor

Ramon Mir, català lliure.

Tot nacionalisme porta implícita la pulsió de pertinença en una afectació a voltes manifesta, a voltes interioritzada. El fet que una part d’un Estat, considerat pels unionistes com ànima escolàstica, se’n vulgui desvincular, és per a ells quelcom d’incomprensible a més d’ofensiu. Afecta al seu orgull tant pel refús de la part secessionista a ser assimilada, com per una malentesa percepció d’inferioritat, junt a l’evidenciada impotència per a seduir. Un efecte dominó de lectura psicosocial.

La reacció, hem vist, es produeix visceral i no podem esperar pugui reduir-se a una anàlisi d’ingredients democràtics quan aquests són pertorbats per la vigència d’un imperialisme d’esperit essencialista, afermat en la negació de l’altre com a reforçament del considerat propi, en total absència de reconeixement genuí.

***

Des del 78 l’estat castellà ha levitat en l’èxtasi de l’anomenada transició o transacció, com deia Fontana, i la seva població, adelerada de modernitat televisada, va comprar l’únic embolcall de l’aparador en la creença d’una homologació democràtica de sorprenent aparició, adscrita al sex-shop després una llarga abstinència i només. Ara els veiem desconcertats i desvestits davant un Procés que ha tingut, en el mentrestant, la virtut de fer aflorar la veritable naturalesa rància del seu estat mostrant les vergonyes al bell-ver, vergonyes que pengen de la rebel·lió armada del 36, mai no jutjada i sí exaltada fins a l’enyor. En essència, un estat feixista.

Catalunya ha intentat diverses vegades contribuir a la modernització de l’Estat al llarg dels darrers segles, fent ingenus oferiments i proposant un impossible deslliurament del seu tarannà històric com a condició necessària per a una incorporació efectiva a les democràcies i economies occidentals. Resultat conegut, és un tema en el que no hi cal insistir. Ara els caldria, als espanyols, veure si s’hi reconeixen en aquest Estat , o si hi veuen un ectoplasma configurat de no sabem què.

El comentari, sens dubte jocós, de Cánovas del Castillo en seu parlamentaria quan es redactava una nova Constitució, la del 1876, -“Es español el que no puede ser otra cosa…”- portava implícit el reconeixement tràgic, premonitori del 98, de l’empresonament d’una voluntat impossible, de com a mínim un destí universal de dimensions perimetrals terràqüies. Efectivament, el segle XIX espanyol va ser dramàtic per a ells, amb el seguici de pèrdues colonials i absurdes guerres carlines disfressades de “transcendència sàlica”, com ho va ser igualment el XX amb més temps regit en dictadures que en règim parlamentari.

La història començà, però, molt abans. Ser el primer gran imperi colonial, militar i teocràtic, a cavall entre la concepció medieval i el Renaixement i al contrapeu d’un pensament unívoc descavalcat per la Reforma, a les envistes del Racionalisme, va condicionar la seva història de tal manera que els va ser impossible desemboscar aquella construcció mental substanciada en un nucli de poder granític i impenetrable de fossars concèntrics –monarquia, funcionariat, església, exèrcit i privilegi – i fracassant tots els intents d’incorporació a les revolucions modernes, fossin il·lustrades, industrials o polítiques, que alliberessin la seva nació de la persistència en els malsons d’en Goya.

La llufa de l’1-O penja ara del darrere de l’Estat espanyol com quelcom d’insuportable. Ves a saber, com deia Darwin de les seves falques de l’evolució, si el Procés és una oportunitat providencial per a estimular un canvi positiu, o ben al contrari, com veiem, es replega en un auto de fe sacramental, via VOX i acòlits varis. Ja s’ho faran, i quedi per a ells.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Madeleine Albright

Pere Costa.

Si no creiem en la llibertat d’expressió pels que menyspreem, no creiem en ella en absolut (Noam Chomsky).

No vàrem colonitzar Amèrica, fèiem Espanya més gran (Pablo Casado).

•••

A Catalunya, a Espanya, a Europa, a Occident, mundialment, es torna a parlar, malauradament, de feixisme. Semblava que l’horror que va produir en el segle XX seria recordat amb força i que la societat giraria definitivament l’esquena a tota possibilitat de retorn. Però avui es pot observar que ha seguit existint, encara que de manera poc aparent, en la nostra Unió Europea. I, aprofitant la falta de memòria històrica de la humanitat i la falta de diàleg polític, torna a fer-se visible.

El llibre “Fascismo. Una advertencia” del qual és autora Madeleine Albright, que fou secretària d’Estat als Estats Units entre 1997 i 2001, fa un fort toc d’alerta. En la seva anàlisi defineix el segle XX pel xoc entre democràcia i feixisme, fet que va posar en joc la supervivència de la llibertat humana. Suggereix que els milions de morts que aquest xoc va ocasionar haurien d’haver conduït a un total rebuig d’aquesta manera de pensar, però la realitat és que s’està produint una revifalla ideològica que oblida el desastrós resultat ocorregut en el darrer segle.

Madeleine Albright en el primer capítol del llibre (“Una doctrina de la ira i de la por”) recorda preguntar-se a Freedom House per què la democràcia està avui assetjada i en retrocés en diversos països. També s’interroga sobre la causa de la desconfiança pública envers les eleccions, els tribunals de justícia i els mitjans de comunicació. Cal afegir-hi la desaparició de la veritable política que avui es presenta convertida en un guirigall esteril dedicat a l’insult, l’atac i, en no pocs casos, la corrupció.

També recorda al President Wilson al proclamar que tot poble té dret a elegir la sobirania sota la qual viure, i a Chaplin que en el Gran Dictador assegurava que l’odi passarà, cauran els dictadors, i el poder que es va treure al poble es retornarà al poble.

Esperem que sigui veritat.

Insisteix en la seva obra que el feixisme no ha desaparegut sinó que ha estat hivernant, i que ara es torna a presentar amb la seva virulència, i amb l’objectiu clar de retallar els drets fonamentals de la ciutadania.

Quan Tomás Garrigue Masaryk, president de Txecoslovàquia al 1918, va veure l’amenaça del Tercer Reich en la dècada de 1930 va manifestar: “La democràcia no sols és una forma d’Estat, no és simplement un article en una Constitució; la democràcia és una visió de la vida, exigeix creure en els éssers humans, en la humanitat… la democràcia és debat, però sols es pot establir un verdader debat quant les persones confien unes amb les altres i tracten de trobar la veritat d’una manera justa”.

I què lluny s’està d’aquesta situació.

Una altra consideració de l’autora és l’existència de dos tipus de feixistes: “Els que donen ordres i els que les acaten. Si es vol conrear la tirania s’utilitza la por avui i la falsa esperança demà; s’utilitzen diners, ambició i idees perverses… ja que el que converteix un moviment polític en feixista no és la ideologia sinó la seva disposició a fer tot el possible, fins i tot l’ús de la força, trepitjant els drets dels altres, per imposar-se i exigir obediència, pensament únic i aplicació de la seva idea messiànica”.

La lectura de l’obra porta a una reflexió profunda ja que s’està produint un debilitament del que hauria de ser el verdader poder polític en molts països. Aquest fet propicia el ressorgiment de règims extremistes i la societat hauria d’evitar la repetició d’errors tràgics del passat. Cal que la societat no caigui en el parany de la por, tantes vegades utilitzada, i que sempre és mala consellera. Cal ser molt conscients que ens juguem, altra vegada, el nostre futur. La pau i el benestar no es guanyen en desaforades i contínues agressions parlamentàries deixant sense resoldre els greus problemes de la ciutadania. Cal retornar a la solució del debat, del veritable debat.

I cal tornar enrere. Polítics assenyats haurien d’agafar el relleu i seure al voltant d’una taula construint una Constitució actual, democràtica, sense lligams amb el passat, sense revenges ni defensa d’idees i posicions extremistes i, per una vegada al menys, basades en el benestar del poble, en la llibertat, en la comprensió i no en la prevalença de certes ideologies i en la persistència de cadascun dels partits polítics.

Molts som conscients de la pèrdua de temps que semblen representar aquestes reflexions, ja que els valors humans, entesos en el seu més ample sentit, estan passant a segon terme.  Sinó sols cal pensar, entre altres fets, en els increïbles pactes polítics que s’estan intentant per tal d’obtenir el poder, en les increïbles falsedats que es pregonen per tal d’enfonsar al que no agrada, o en la preocupació de la Conferencia Episcopal Española, hereva del nacionalcatolicisme espanyol, davant del fet que alguns bisbes visitin alguns presos a Catalunya. Si Crist tornés, com diu Kazantzakis, seria de nou crucificat però ara pels seus teòrics seguidors, que ja no creuen ni en les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu sobre el Judici Final (25,31): “Veniu, beneïts del meu Pare, perquè era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. I segueix: “Aparteu-vos de mi maleïts perquè estava malalt o a la presó i no em vau visitar”.

Dins del meu total agnosticisme sols em queda demanar: Senyor, retorneu el seny a la humanitat.

També crec que és interessant, dins del batibull actual, recordar una recent carta al director en un diari català: “El govern del Partit Popular, liderat per Mariano Rajoy, no va resistir la pressió que exerciren els radicals del seu partit (que eren els mateixos que avui militen a Vox) quan l’obligaren a impugnar l’Estatut de Catalunya. Ens n’hem oblidat del fet? L’Estatut estava aprovat pels Parlaments català i espanyol, i gran part del seu contingut ja havia estat legalitzat i segueix estant-ho per altres Parlaments. Sense aquella impugnació avui les coses serien molt distintes. Com va ser possible que els tribunals acceptessin aquesta aberració? Com és possible que no s’hagi esmenat? Com és possible que encara s’aplaudeixi l’enduriment d’aquella situació?”.

I per frenar el malestar de la ciutadania davant la crisi, el deute públic, la immigració, el terrorisme, la pobresa, la inseguretat, la por, seria bo recordar que el feixisme mai ha estat una solució. Umberto Eco ja va avisar de “la invasió dels imbècils que, com certs tertulians professionals i certs predicadors de la ràdio antihigiènica (i avui de la televisió), es pensen que tenen el dret d’opinar del que sigui (que indubtablement tenen) amb un menyspreu absolut de la mesura”.

I una última reflexió. Per aturar el feixisme és imprescindible la unió, unió total i verdadera, dels demòcrates de totes les tendències, empassar-se els egos, escoltar, dialogar i arribar a acords. Si això no és possible entre els demòcrates, com es pot ser tan ingenu de creure que es guanyarà al feixisme en el futur?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

L’hivern polític serà llarg

Erika Casajoana.

Confesso que jo era una independentista ingènua. Pensava que, després de la victòria del Sí al referèndum del primer d’octubre de 2017, el nostre Govern desplegaria un pla secret per aconseguir el control del territori i esdevenir independents. I considerava normal no conèixer tal pla, justament perquè havia de romandre misteriós perquè pogués funcionar.

Encara no sabem ni una mínima part del que succeí aquell octubre trepidant. Grosso modo, he entès que es va confiar que un Estat espanyol democràtic acabaria negociant. I no es va preveure quin grau d’autoritarisme estava disposada a assolir Espanya per impedir perdre la seva gallina dels ous d’or, Catalunya.

La dura lliçó de l’últim any

Escric aquestes línies després del triomf de la ultradreta -i dreta- a Andalusia. Ara ja no podem albergar cap dubte sobre el fet que, per retenir-nos, Espanya arribarà on faci falta, fins on la comunitat internacional li permeti.

A partir d’ara, som cruament conscients que els nostres drets fonamentals tenen el mateix sòl –o potser un xic inferior– que el dels ciutadans d’Hongria, Polònia o dels hongaresos de Transsilvània a Romania. És un nivell de mínims, mínims. Gentilesa de les institucions estatals podrides “que nos dimos entre todos” i de la Unió Europea.

Espanya l’haurà de fer molt grossa perquè la Unió Europea defensi els drets dels catalans. Molt. El nostre patiment queda encara lluny del seu llindar de tolerància. ¡Es la Realpolitik, amigo!, que diria en Rato. Una altra lliçó apresa. Tanmateix, siguem sempre conscients que el nostre tracte fora de la UE podria ser el dels kurds, els Balcans o Crimea. No podem perdre de vista el que la Unió Europea significa com a espai de respecte als drets humans: el més gran del món.

Independència catalana o involució espanyola

Preparem-nos per a un llarg hivern. Com ens avisa en Vicent Partal a Vilaweb, vénen temps molt difícils. Andalusia és només l’avançada del que ens ve a sobre al govern d’Espanya. El socialisme espanyol està acabat, ofegat en les pròpies contradiccions. La ultradreta manarà a Madrid sense complexos i aniran a per totes.

Fem el dol del miratge que hem viscut en llibertat les darreres dècades. Això sí que era Màtrix: vivíem en una democràcia aparent i molts no percebíem els barrots de la cel·la. Un cop l’independentisme s’ha acostat a la majoria i l’ha superat, ha caigut la democràcia Potemkin espanyola. (Segons la llegenda, el mariscal rus Potemkin decorà les façanes dels pobles per on la tsarina Caterina la Gran passà l’any 1787, pretenent que eren pròspers.)

Un gran problema nostre és que els Estats membres i institucions europees, sabent del cert que Espanya és un Potemkin de cartró-pedra, de moment s’estimen més donar per bo el relat espanyol de defensar la Constitució i la llei i bla bla bla. Com he dit repetidament, el punt d’inflexió només arribarà quan Europa temi més la involució espanyola que la independència catalana. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions andaluses són bones.

Un cop paït que la penitència de Catalunya durarà anys, i que la repressió espanyola anirà a més, no a menys, organitzem-nos per al llarg termini. Analitzem quines són les nostres fortaleses i febleses, quines oportunitats tenim i a quines amenaces ens enfrontem.

No sorprendrà ningú assumir que les sentències als presos polítics seran cruels. I que més d’hora que tard ens encolomaran un article 155 prèmium, que afectarà la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ràdio i televisió), l’escola i la policia. Està cantat.

Kosovo i el preu de la llibertat

Em sap greu fer certes comparacions, però, salvant les distàncies, donem un cop d’ull a Kosovo. L’estiu de 1990 hi ha la seva famosa declaració d’independència –la que el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia considerà que no era il·legal. A partir de la declaració, els kosovars intentaren viure com si ja no estiguessin sota domini serbi/iugoslau. Organitzaren estructures administratives paral·leles per proveir serveis públics, inclòs l’ensenyament i els mitjans de comunicació. El partit guanyador de les eleccions, la Lliga Democràtica del Kosovo, recaptava un 3% d’impost a la diàspora albanesa i kosovars amb feina, segons n’informà l’ONG International Crisis Group.

Tant de bo no hàgim de passar per això. Ara bé, tindrem més gent a la presó. Haurem de gratar-nos la butxaca per a tot. Molt més que ara. La llibertat sempre es paga cara, en costos humans i materials.

Ens cal un esforç de comunicació pública a dins i a l’exterior que pugui competir amb les intoxicacions i les inèrcies a favor d’Espanya. Com a mínim, des d’estructures catalanes lliures de les urpes espanyoles s’hauria d’invertir en comunicació tant o més com es gasta en advocats. També ens donaria una rendibilitat excel·lent!

El pa que s’hi dona

Un exemple de les fake news amb que topem, fins i tot a Europa. Un dia del passat novembre, les principals capçaleres alemanyes van titular: “Independentistes escupen el ministre d’Exteriors espanyol”. Repetien un teletip de l’Agència Deutsche Presse i només en lletra petita s’explicava que citaven paraules del propi ministre. Sabent el pa que s’hi dona, ens interessa muntar performances que fàcilment poden ser manipulades en contra nostra?

Un altre exemple. Penseu que la modesta resposta popular al registre del Consell per la República hauria estat igual si s’hagués promocionat el seu llançament amb una potent campanya de comunicació pública? Si la Direcció de Trànsit ens ha de repetir mil i una vegades que siguem prudents al volant, per què esmercem tan pocs recursos a comunicar la independència? No ens pensem pas que es pot fer la independència amb una sabata i una espardenya.

La captació de donacions a Catalunya i al món sencer ha de ser un element fonamental de la nostra estratègia.

Arromanguem-nos

Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arromanguem-nos. Tenim feina.

Publicat a El Matí Digital el 5/12/2018

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324

Erika Casajoana – Consultora de comunicació i afers públics, radicada a Brussel·les. Membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

L’Estat no és el poble

Pau Miserachs.

Un dels punts que preocupen de l’actual Constitució espanyola és la consideració del poble com a element que es presenta com decisori de l’orientació política, però sotmès a una funció de l’Estat que no s’acaba d’aclarir si és el mateix que els poders públics, l’administració, el govern quan s’examinen les facultats constitucionals que s’atorguen a la monarquia.

L’article 66 de la Constitució de 1978 declara que les Corts Generals representen el poble espanyol. És l’article que es refereix al poble que defineix com “espanyol”. En cap cas es parla del poble català en la Constitució, de manera que la Constitució no aclareix si considera els catalans com espanyols. Considerem els diputats i senadors funcionaris de l’Estat?

Però l’essencial de la Constitució és la noció d’Espanya com a Estat, no com a poble. L’Estat transmet la idea de poder i de força coactiva per implantar les decisions de les seves institucions i poders públics. Però corona, Estat i poders públics acaben essent el mateix.

L’Estat és, per tant, poder, facultat de governar, conjunt del cos polític, i absorbeix els governs i els representats polítics. També és l’administració dirigida pel govern i el garant del principi de legalitat i el compliment dels drets humans.

Amb les democràcies apareix després de la creació de les Nacions Unides, l’Estat democràtic i social de dret amb finalitats socials i redistributives, ja que organitza l’expansió progressiva dels serveis socials, treballa per evitar les crisis amb una política d’ocupació i reducció de l’atur. Aquest Estat és el que promou l’augment de la despesa pública i els serveis socioeconòmics de salut, educació i habitatge, ocupació, jubilació i atenció a la dependència per assolir la societat del benestar. L’Estat ha de servir d’aquesta manera el bé comú, i no ser instrument, com ara, d’un ús partidista o dels oligopolis.

La Constitució genera insatisfacció als pobles que no se senten espanyols i se’n volen desvincular democràticament i pacíficament. Però quan de Parlament es tracta, dels drets dels representants polítics, del mateix govern i dels ciutadans coneguts avui com “poble espanyol”, no es reconeix els drets naturals de parts integrants de l’Estat. L’Estat és la macroestructura dels poders públics que no admet discrepància en la noció definitòria d’Espanya.

Podem concloure que a Constitució confon poders, administració, símbols, administració i Estat, convertint el text legal en una mena de codi. Una reforma constitucional adaptant la norma a la realitat social del segle XXI exigeix definir clarament què és Espanya, si reconeix o no clarament les diferent nacions que existeixen en el seu territori, i expressament el dret a l’autodeterminació, separació de la política parlamentària i de govern de l’Estat i l’administració.

Negar aquest dret infringeix els tractats que el reconeixen i la mateixa Carta Fundacional de les Nacions Unides, publicada en el BOE el 16 de novembre de 1990.

L’entrada del dret internacional com a dret intern de l’Estat espanyol obre un dubte seriós sobre la política actual d’Estat envers la nació catalana, impedint un referèndum vinculant pactat.

El problema d’origen segueix essent el mateix: l’Estat no és el poble. El que compten en la política actual són els poders públics i els representants polítics que s’acaben integrant a l’Estat, de manera que és l’Estat la peça clau per decidir, i promoure o no, el desenvolupament de les llibertats i drets socials del poble.

Publicat a El Punt Avui el 26/10/2018

Sobre l’autor:

Pau Miserachs – President del Grup d’Estudis Polítics.  Membre de Sobirania i Justícia.
@PauMiserachs

Reflexionant amb Josep Borrell Fontelles

Pere Costa.

Sempre li plau d’actuar;
però és com un tramvia:
té els seus raïls i no hi ha
manera que se n’aparti.

(Joan Brossa. El Saltamartí. 1969)

Hi ha un fet que potser cal rememorar a manera d’introducció:

A la Catalunya de 1704 el virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar va prohibir l’ús del color groc com a protesta política durant la guerra de Successió amb les primeres conseqüències tràgiques. El citat virrei el dia 25 d’agost de 1705 informava a Felipe V sobre uns criminals catalans: “de estos el uno hera de Barcelona y el otro de Vique y haviéndolos trahido a las onze de la mañana, a las seis de la tarde estaban ahorcados y colgados al pescuezo sus sombreros con las zintas amarillas”. Segles després el color groc recorda l’alliberament dels presos polítics catalans. La història no deixa de repetir-se.

Avui el fet de tenir en el Gobierno d’Espanya un ministre català no sembla que tingui un efecte massa positiu en la problemàtica política actual. Ministre que assegura la necessitat de desinfectar les ferides causades pels independentistes i la relació que això té en la “marxa” de 2.501 empreses de Catalunya, però oblida que el PIB i la capacitat exportadora de Catalunya s’incrementa. També assegura sovint una negativa activitat de TV3, però oblida altres paraules clau com Abengoa, Huguet i Aguiar o que matant quatre indis es va aconseguir la independència dels Estats Units. Altres vegades es queixa d’escopinyades malèvoles magnificades pel PP i que ningú ha vist gràficament reproduïdes (Escopinyades és una forma dialectal pròpia de l’Empordà, que no figura en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana però que espero que algun dia s’autoritzi).

Considerant els fets recordats em va arribar la notícia que a l’any 2015 Joan Borrell conjuntament amb Joan Llorach havien publicat un llibre amb el títol Las cuentas y los cuentos de la independència i que havia sigut en enorme èxit editorial. No tenia coneixement del fet i em va faltar temps per trucar a la llibreria de confiança per compar-lo encara que intuïa, pel que em deien, que estaria exhaurit. Que ningú es preocupi, és en estoc.

Una vegada llegit i després d’aquest perllongat introit crec que es pot començar a reflexionar sobre la que sembla és la base de l’activitat política del Sr. Borrell.

A l’inici indica que els autors “consideran perfectamente compatibles la triple identidad catalana, española y europea”, que ja és dir. El títol és també suggeridor atès que las cuentas se les carrega i les interpreta olímpicament quan li convé, i los cuentos presenten una tendència clarament fabulista. Però són interessants les primeres línies de la contraportada: “La aritmética usada como arma arrojadiza suele parecer infalible, a no ser que se pongan en duda las hipótesis en las que se basan los cálculos. Esto es lo que sucede con los miles de millones de euros que España le roba a Catalunya”. Com tinc per costum en aquests casos, he buscat a l’Enciclopèdia Catalana la paraula “hipòtesi”: proposició o supòsit, acceptat independentment de la seva veritat o falsedat, del qual hom pot deduir un conjunt de proposicions i conseqüències. La paraula hipòtesi té un enorme valor en el conjunt del llibre sobre el que volem reflexionar (independentment de la seva veritat o falsedat).

El text, que entenc va dirigit als catalans, està escrit en llegua castellana però farem l’esforç de fer les reflexions en la llengua de Catalunya i és d’agrair que el nom de Catalunya sempre figuri en la grafia correcta. El llibre consta de dos parts essencials: el capítol de Introducción i el de Conclusiones y epílogo. Són els dos més aptes per reflexionar. La resta millor deixar-ho en el terreny de les hipòtesis i, millor encara, a mans del experts.

Els autors constaten que els catalans tenim un ampli desconeixement sobre l’independentisme (???). Que Espanya ens roba 16.000 milions d’euros no és cert ja que amb la nostra curta intel·ligència hem oblidat els cost dels serveis públics que l’Estat espanyol ens dóna des de fora del territori de Catalunya (ambaixades i consolats, els serveis de l’Agència Tributària, Administració de Justícia i la major part de la Defensa (sic). També hem oblidat el cost de la policia apallissant catalans tal com ens mereixem (???). El que no diu, és si Espanya ens dóna un servei o ens imposa un domini.

Ens diu que l’independentisme és cultural, mediàtic i econòmicament hegemònic. Però l’hegemonia no és majoria i no veu clar que la independència sigui majoritària. A més, ignora què haurien votat els del sí-sí, si la cosa hagués “anat seriosament”, ni quina hagués sigut la participació dels que no participaren. Francament, és difícil entendre aquest discurs ja que si tants dubtes té el Gobierno sobre el tema els pot posar en clar ràpidament amb la convocatòria d’un referèndum “seriós”.

No tot és criticable, els autors fan patent el sentiment d’humiliació creat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Llàstima que acabin comparant-ho amb un partit de futbol, però s’accepta la bona voluntat.

També donen com un dels motius de tipus racional per l’independentisme a la canalització de la frustració social creada per la crisi. Els autors no parlen de dades històriques i, per tant, entenem que es refereixen al període de crisi que va des de l’any 1714 a la crisi de l’euro. És tot un signe de resistència.

Mereix una altra reflexió les Conclusiones y epilogo.

Hi ha una afirmació rotunda: “La independencia es una opción política legítima como el Tribunal Constitucional ha afirmado por unanimidad… pero no tiene en la Sociedad catalana el amplio y continuado apoyo social que requiere para convertirla en realidad”. Cosa que no serà mai possible de saber si no es fa un referèndum.

I segueix: “Hemos visto como la Sociedad catalana ha sido engañada con una inventada comparación con Alemania, el cuento de las balanzas fiscales alemanas que nunca existieron”. Per això la paraula “cuento” ja figura en el títol del llibre, però el fet real és el símil inicial: té els seus raïls i no hi ha manera que se n’aparti. Però el text s’acosta a la sublimitat:

Ciertamente nuestros cálculos demuestran que es cierto que Catalunya tiene un déficit fiscal superior al que puede justificar por un razonable efecto redistributivo con el resto de España”. Ara bé sembla que això no és espoli fiscal, de cap de les maneres, ja que com a màxim és de l’ordre del 1,5% del PIB. I continua:

No es possible terminar este epilogo sin advertir de que, por grandes que sean los errores factuales y las falsedades de los independistas para defenser su causa, España tiene un grave problema en su relación con Catalunya… Una Sociedad no puede desarrollarse normalment en el seno de un Estado si una parte muy importante de su población cree que estaría mejor sin él”. (Al·leluia).

Ens permetem afegir que alguna cosa deu haver passat amb el paper polític dels inicis del PSC, amb una forta empenta a favor de la nacionalitat catalana post franquista i el seu pas a simple subordinat dins el PSOE en la situació actual.

No deixa de ser curiós pels catalans, els grans perjudicats, que un Ministre d’Afers Estrangers no vegi clar que Catalunya pugui tenir “ambaixades” pròpies i no comprengui que l’actual Europa dels Estats deixa molt que desitjar, entre altres motius, al no haver sabut entendre que el seu origen sempre ha estat en la dominació i per la força, i mai en el respecte a les regions ocupades.

I per acabar, una felicitació per la gran victòria aconseguida sobre el futur de Gibraltar que qualsevol dia tornarà a ser espanyol. Una gran jugada diplomàtica, Sr. Ministre, encara que no hàgim conegut el seu contingut real.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei

Carles Armengol.

Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.

No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.

Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’uns 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.

L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.

Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altre dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.

Mai hi ha anat TV3, ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.

Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altre té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.

Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser a algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegades repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat, i àmpliament publicitat per TV3.

No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.

Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tan sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Publicat a El Matí el 25/10/2018

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-04-30 a les 17.39.49Carles Armengol – President de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat. Membre de Sobirania i Justícia. @carlesarmengol

El Dret Penal de l’enemic

Ramon Mir.

Referir-se a gent “normal”, quan ho diu intencionadament un magistrat o algun càrrec representatiu de l’Estat, és molt perillós. Remet automàticament a gent que en la seva consideració “no és normal”. Quina és aquesta gent? Doncs, “l’enemic”.

Günter Jakobs és deixeble de Carl Schmitt, ideòleg nazi que va acabar refugiat a la Marbella de Girón de Velasco, ministre de Franco falangista al que els més grans recordem. Jakobs és l’autor del “Dret Penal de l’enemic”, ideologia jurídica que considera com enemic tot aquell que pot destruir les bases de la convivència, enemic que per aquesta condició perd l’atribut de persona i passa a ser considerat com a “un-personen”, pervertit que viu fora la Constitució de l’Estat. És precisament l’Estat qui té, respecte del terrorisme dissident, la competència de la violència. Es tracta d’una justícia militant, sotmesa a un partit polític, que s’anticipa al càstig i investiga el fet “abans de produir-se”. És a dir que no es castiga només l’autor pel fet delictiu comès, sinó pel fet de considerar-lo perillós. Per deixar-ho més clar distingeix entre l’adversari, que només ho és si se l’enxampa – Gürtel-, i l’enemic.

La teoria desenvolupa diversos conceptes com els de Persona, Ciutadà, i funció de la Pena. La Persona és aquell que presta fidelitat a l’ordenament jurídic amb certa fiabilitat, i té dret a ser tractat com a persona. El Ciutadà insta el suport cognitiu de la norma, orientant-se quotidianament en base al Dret; un individu que no admet ser obligat a entrar en un estat de ciutadania, no pot participar del concepte de persona. Pel que fa a la funció de la pena, en el cas normal del delicte la pena és una espècie d’indemnització que és executada forçosament a costa de la persona del delinqüent. El dret penal, aquí dirigit específicament contra terroristes, té més aviat la comesa de garantir la seguretat, que no pas el de la vigència de l’ordenament jurídic. La garantia cognitiva vol dir que “com no sabem el que faran més val estiguin empresonats”. Els sona?

El Dret Penal de l’enemic ha estat utilitzat a l’Uruguai i l’Argentina en les passades dictadures, i té molta acceptació per part de juristes espanyols, alguns dels quals alliçonen des de les universitats, i en concret una de catalana. Som on som.

Alguns amics em diuen que l’Estat espanyol és en una situació d’esmicolament franquista –el nominatiu és adientment correcte sense el “post”-, i hi afegeixen que la concentració de poder, aixoplugat en el “Concepte España”, es veu en perill actuant com “gato panza arriba”, dit en el seu lèxic.

No m’allargo; espero s’hagi entès.

Sobre l’autor:

ramon_mirRamon Mir – Artista i pintor. Membre de Sobirania i Justícia.

Presos polítics

Pere Costa.

“Deixeu que plori la meva sort cruel,
I que enyori la llibertat”

(De l’òpera “Rinaldo” de Häendel)

Aquest mati (7/10/2018) s’ha celebrat una gran concentració política. A la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. La fanfàrria prèvia, alta i forta com sempre. L’assistència al voltant de 1.000 persones, més aviat menys que més. El discurs ple de grans idees i suggeriments de cara al futur. La salvació d’Espanya.

Pels pocs catalans que no hi han pogut assistir repeteixo la gran frase de l’orador:

“Si els presos polítics són a la presó per alguna cosa serà, no s’han d’indultar i cal que compleixin la condemna que se’ls imposi”.

Em recorda els empresonaments del franquisme i la seva constant referència als Principios Fundamentales del Movimiento que en aquells moments eren legítims (ara ho és la Constitución) i al discurs de Felip VI el 3-O amb la seva dedicació obsessiva a la unitat nacional d’Espanya (això no ha canviat).

De retruc, l’orador vol impedir la representació parlamentària d’ERC i del PDeCat amb una nova llei feta a mida per tal de negar el pa i la sal als partits que no aconsegueixin un percentatge de vots del 3% a TOTA ESPANYA, a més d’assegurar que Sánchez està perjudicant la seva nació, Torra atia la violència, i que hi ha gent vivint aterroritzada (no en conec) i farta (en conec molta) a Catalunya. Crec que sols dos partits són aprofitables.

Com a resultat voldria fer una petita reflexió sobre els presos polítics, amb una ètica natural, basada en la llibertat d’expressió a què té dret l’ésser humà, l’imprescindible seny amb què la judicatura ha d’aplicar la llei (ja no dic independència en la seves decisions), la imperiosa necessitat d’aplicar el sentit i no la lletra de la llei, i el deure (si s’escau) d’una condemna justa i estretament relacionada amb el dany ocasionat. Mai hauria d’haver-hi condemnes exempleritzants. És suficient amb què siguin justes.

La pena de presó i, més encara, l’aplicació d’un empresonament en espera d’una futura decisió judicial hauria de considerar si la intensitat del càstig és assenyada, proporcional i lliure de tota implicació aliena als estrictes fets en judici.

La pena de presó pot ser necessària si la intensitat del delicte ho exigeix, la relació delicte/condemna ha de ser justa i això sols ho pot garantir una justícia amb un alt coneixement de la legislació, amb un fort equilibri entre el pensament individual del que jutja i el propi delicte. També amb una decisió lliure de tota pressió aliena, i amb un treball que no allargui la presó preventiva, que en pocs casos s’hauria de proposar, a fi i efecte de no provocar un càstig innecessari que mai s’hauria de permetre.

Un concepte reiterat, però crec que no aplicat: la presó no és un càstig punitiu sinó una ocasió per rehabilitar al reu. Tinc l’esperança que algun advocat expliqui en aquest Blog un tema tan important per un pres polític.

Per acabar, recordar a Miguel Hernández, condemnat a 30 anys i que va morir a la presó d’Alacant el 28 de març de 1942:

Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo,
van por la tenebrosa vía de los juzgados:
buscan a un hombre, buscant a un pueblo, lo persiguen,
lo absorben, se lo tragan.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.