Tot és lluny i prop

Marc Perelló.

Fa unes setmanes, la meva amiga Mònica em va demanar si podia escriure un article per aquest bloc. Vaig tenir força dubtes, perquè deu fer vora un any –pel cap baix– que no escric cap article d’actualitat social. Però vaig acabar acceptant l’encàrrec.

Tenia l’editor de text obert, fulla en blanc, i amb el cursor parpellejant. I així vam romandre una hora ben bona tots plegats. L’ordinador, immòbil; la meva gata, botant pel sofà com una cabra salvatge; i un servidor, creuat de braços. Al meu cap, les paraules ja hi duien una bona estona ballant. Era plenament conscient del que volia dir, i com volia dir-ho. Però no arrencava.

Començar ja és haver fet la meitat del camí –deia Aristòtil. Així que vaig aplicar-me la dita. Escrita la primera línia, que sempre és la més difícil, la resta van escriure’s gairebé soles.

Tenia l’article enllestit, quan vaig tenir el rampell d’esborrar-lo i començar de zero. El text portava per títol “Plou sobre mullat”. Crec que amb aquesta pista ja us en podeu imaginar la temàtica, el contingut i les conclusions. Així que ara no hi incidiré pas.

Recordem que això era un encàrrec, i m’hi havia compromès, per tant, alguna cosa havia d’escriure. I si podia ser quelcom amb sentit i coherència, encara millor. Però el cert és que no volia parlar d’allò del que ja he parlat tants cops, i del que tanta gent haurà parlat aquesta setmana, l’anterior, i la de més enllà. Heus aquí el per què del títol que esmentava abans.

Així que mig moix, vaig comentar-li a la Mònica que no tindria l’article que m’havia demanat. Lluny de reprendrem l’actitud, em feu confiança de nou. “Escriu el que vulguis” –em va dir.

I així és com hem arribat fins aquí.

Fa unes setmanes, el meu amic Pol em va animar a llegir Joan Vinyoli, alterant així els meus quadriculats hàbits de lectura, que des de fa uns anys estan concentrats en l’anàlisi, ben profund, d’incomptables i interminables articles acadèmics que giren entorn de les noves tecnologies. Un petit parèntesi no em farà cap mal –vaig pensar.

El més sensat hauria estat acostar-me a una biblioteca i remenar fins a trobar els seus poemes, o anar a una llibreria i comprar-me’n algun. Però com que sóc una persona molt digital, vaig preferir fer la comanda per internet. Una antologia, publicada per Proa. Encara m’ha d’arribar.

I com que no sóc gaire amant de les esperes, vaig posar-me a buscar els seus poemes a la xarxa. Quan me’n vaig adonar, tenia un fotimer de pestanyes obertes al navegador, cadascuna amb un poema diferent. Per quin començar? Pel primer? Pel més conegut? Allò que un llibre de text ja em dona mastegat, ara ho havia de decidir jo.

–Noteu que dona ja no du accent–

Com que no volia treure’m la il·lusió de llegir l’antologia de poemes seguint l’ordre que algú amb criteri li ha conferit –i que recalco, encara espero rebre, abans no acabi la setmana si tot va bé– vaig optar per tancar totes les pestanyes menys una, que contenia part de la seva obra.

De manera atzarosa –o no– la meva mirada va aterrar en el mot blau, un terme que m’agrada molt per tot el que representa, o almenys, tot allò que representa per a mi, que he nascut vora el blau immens del mar. Vaig decidir, doncs, que llegiria aquells versos.

Per què paraules? Aquest blau intens

del mar és prou. Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

                       mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla —sols llavors hi arriben

«feliços pocs».

                           No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

                               ja no tinc res més.

Els versos en qüestió són d’Elegia de Vallvidrera, del ja esmentat Joan Vinyoli.

Com tot allò que és art, cadascú pot fer-ne una interpretació diferent. La meva, me la guardo. Però aquestes paraules no han fet sinó créixer l’anticipació de llegir la seva obra.

Més enllà d’això, i com que representa que havia de parlar de l’actualitat social i política catalana, m’agradaria destacar-vos la següent idea:

«Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge»

Sense voler-ho, Joan Vinyoli m’ha escrit l’article amb onze senzilles paraules.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_nMarc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Muriel

Elvira Rey.

Ahir vespre va ploure aigua i no va eixorivir les flors exposades al parc per gent del ram per animar-nos a acolorir els nostres patis. Eren llàgrimes. Llàgrimes per a tu, Muriel. Ni al cel que t’esperaven, van estar-se de plorar en copsar la pena de les flors esllanguides del parc.

Ara, digues-me Muriel, per què tanta pressa. És veritat que ja hem trobat el bon camí, que no estem tan empantanegats, però el teu tarannà conciliador, la teva intel·ligència, el teu somriure, ens són imprescindibles. Ens haurem d’espavilar.

Trobarem faltar la teva mirada blava i directa.

Trobarem a faltar el teu posat fràgil i contundent.

Trobarem a faltar el teu somriure dolç, franc i engrescador.

I per deixar-nos clar que no som aquí i ara per a llepar-nos les minúcies, ens has donat la vida i deixat el gran, incisiu, punyent record.

Gràcies, maca.

Sobre l’autora:
 
20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

 

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros

El moment ha arribat

Després de molts anys, finalment sembla que els catalans hem expressat la nostra voluntat seriosa de voler ser independents.

Depenent del color polític, les eleccions del 27-S poden ser interpretades de moltes maneres diferents. Però si les llegim com el que són, unes eleccions al Parlament de Catalunya, el vot independentista ha guanyat per majoria absoluta. El problema sorgeix quan dins d’aquesta majoria es barregen sentiments d’allò que en diem “dretes i esquerres”. Aleshores moltes vegades es fa difícil pensar només en el país i les coses es poden complicar per “lluites” internes. Primer creem un país i després ja veurem com ens organitzem.

Mentrestant una part de la societat civil, al marge dels partits, s’està organitzant, mitjançant una sèrie d’institucions, amb una finalitat conjunta que consisteix en construir un país molt millor. S’ha de posar en marxa doncs, un debat que permeti definir una nova constitució per la República Catalana.

Per aconseguir-ho, a grans trets, és necessari: la participació del màxim d’entitats possibles,  la participació de les institucions públiques, la divulgació per part dels mitjans de comunicació i el màxim de participació ciutadana arreu del territori.

És el moment doncs, de treballar per fer un nou país. Un país just on tots ens sentim còmodes respectant les lleis que nosaltres haurem ajudat a construir. Un país amb una constitució que contempli els drets de tots el que volem treballar per una Catalunya millor, amb independència del color que votem i de les nostres ideologies, on hi càpiga tot: dretes i esquerres, catalanistes o no catalanistes.

Amb això treballem els membres de Sobirania i Justícia, esperem que serveixi d’ajut per aconseguir-ho.

Sobre l’autora:

FullSizeRenderMaria Lluïsa Navarro, economista i membre de Sobirania i Justícia.

Defensar la nostra identitat i la nostra dignitat

Acabo de tornar d’unes mini-vacances. Volia conèixer què era La milla de oro Marbellí. Amb pocs dies no es pot emetre un judici definitiu, però sols he vist un enorme dispendi econòmic sobre el qual faria falta saber el seu cost, la seva rendibilitat legal i el seu futur.

He arrodonit el dia amb una reunió convocada per Sobirania i Justícia, en què s’ha parlat sobre la situació política actual. Hi ha una crònica de Joan Serra a Ara.cat

Al tornar a casa he aprofitat la diària desinformació de TVE (TV1) Noticiario i a un quart i cinc d’una, ja del dia següent, he intentat seguir “El debate de la 1”, amb Germà Bel (Junts pel Sí), Miquel Iceta (PSC), Xavier Garcia Albiol (PPC), Ramon Espadaler (UDC), Lluis Rabell (Catalunya sí que es pot), Ines Arrimadas (C’s) i Antonio Baños (CUP). Lamentant-ho, he de confessar que no he pogut visionar/escoltar tot el programa. Massa fort per la meva edat. Tot aquest tràfec m’ha portat a fer les següents reflexions:

Els catalans necessitem tants consells, amenaces, descripcions de les penalitats enormes que patiríem segons el que decidim? No seria millor que d’una vegada per totes els catalans tanquéssim les portes mentals a tanta “col·laboració” forània i ens dediquéssim a escoltar les propostes dels partits i associacions de Catalunya?, dels no dependents de poders colonialistes? Resulta que passats 300 anys encara ens cal escoltar-los i seguir els seus consells?

Queda clara la restringida apertura de l’Espanya imperial als emigrants sirians, que no ho tindran fàcil per a trobar acollida en la mateixa. El sedàs d’entrada serà de malla fina. El Gobierno no està per bromes d’obrir la porta d’entrada als sirians i tampoc no està per obrir la porta de sortida als catalans. Cal protegir “la reserva espiritual de Occidente”

Mai en la història d’Espanya una colònia ha aconseguit la independència sense una guerra. S’ha aconseguit amb el sacrifici de moltes vides espanyoles i en defensa de dios, patria i rei. Serem l’única excepció?

La caverna centralista mai ha sabut pactar, és evident, però l’esquerra catalana (sortosament no tota) no ha estat capaç de fer pinya amb altres partits per aconseguir la llibertat de Catalunya. La política de fer-se el cec i el sord davant l’escanyament econòmic centralista i carregar els neulers a la Generalitat, legalment votada per la ciutadania, pot suposar el principi de la fi de la nació catalana. La defensa d’un partit mai hauria de ser més important que la defensa de la nació. Si Catalunya aconsegueix ser lliure ja es tindrà temps per resoldre els problemes interns de partits.

La constant cançó que diu que si s’és d’esquerres i no es pot votar a l’actual president de la Generalitat és una prova d’una absència de catalanitat, la qual beneficia extraordinàriament als unionistes. Alguns catalans han confós l’ambició del poble català per salvar Catalunya amb l’ambició de poder del seu partit. Després d’una discussió que ja fa anys dura encara no s’han assabentat que la culpa de l’ofegament de l’estat del benestar a Catalunya es deu a les polítiques jacobines del govern central, amb la col·laboració, suposo que ingènua, però eficaç, d’alguns catalans.

La problemàtica social que preocupa a tothom no es soluciona, a llarg termini, cobrint despeses, sinó establint inversions adequades. Sigui necessari cobrir despeses avui o invertir adequadament en l’endemà, l’aixeta econòmica és a Madrid, que rep els impostos, i no és a mans de Catalunya, que s’ha de conformar en l’almoina anual que se li concedeix.

Espanya encara viu en una democràcia vertical (d’origen franquista) i no entén la democràcia que procedeix de la base i flueix cap al govern. Aquesta democràcia centralista ha decidit que l’escanyament econòmic de Catalunya és la millor solució al problema independentista.

Però la independència és viable i necessària. Cal perdre la por al futur i cal escollir el que ha de ser. Arribar a un acord amb la dreta/dreta i nouvinguts paral·lels és impossible i sols una votació assenyada ens pot portar a bon fi.

I cal repetir, no es pot perdre el temps amb les picabaralles entre polítics catalans. Cal votar per una Catalunya lliure. Després del 27S vindrà l’esperada possibilitat de construir una Catalunya d’acord amb la majoria democràtica de la nació i sense influències alienes. Com diu Neus Munté “Ara ens pertoca defensar la nostra identitat, però, sobretot, la dignitat”.

Sobre l’autor:

Pere Cosfotota, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

La por no té arguments

El que explicaré va passar fa més d’un any, forma part de la tasca de recerca i documentació per als estudis i informes que fem els economistes catalans. Ara que estem enmig del #ProjectePor de les eleccions del 27s2015 crec que cal explicar-ho.

El 23 de gener de 2014 el ministre d’afers exteriors García Margallo va fer unes declaracions a Onda Cero recollides per Europa Press, dient que una Catalunya independent empobriria automàticament un 25-30% del PIB el nivell de vida dels Catalans.

Enllaç a la notícia de LaVanguaria:

http://www.lavanguardia.com/politica/20140123/54399459073/margallo-catalunya-independiente-empobrecimiento-inmediato-30.html 

El mateix dia vaig dirigir via email una pregunta al Ministeri, demanant pels estudis econòmics que donaven fonament a aquella afirmació, segueix l’email:

1a

Després de vàries trucades de telèfon vaig poder preguntar a la secretària del cap de Gabinet quant de temps tardava el Ministeri en contestar preguntes, i així, finalment em van contestar el 28 de febrer.

La resposta és sorprenent, ja que a la petició d’uns informes tècnics base per una afirmació solemne, em van respondre dirigint-me a un document posterior de febrer de 2014, titulat: “Por la convivència democràtica” de 250 pàgines que tracten de moltes coses, però que no és un estudi o informe econòmic de nivell acadèmic.

Segueix la resposta:

2a

Em vaig llegir l’informe i l’única part que vaig trobar útil com a resposta a la meva pregunta va ser la següent frase de la pàgina 215: “Como consecuencia de todo ello, algunos estudios estiman que el PIB de Cataluña caería alrededor de un 20%”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Paginas/Noticias/20140206_MINISTERIO1.aspx

“Algunos estudios” no estan a la bibliografia del document, de fet el document no té bibliografia més que les cites inserides d’articles de diari. Em vaig desmoralitzar de la capacitat intel·lectual de l’administració espanyola, en veure que el Ministeri d’Afers Estrangers d’Espanya em donava aquest nivell d’argumentació tècnica com a suport de les afirmacions del Ministre Garcia Margallo (per telèfon em vaig identificar com economista i que feia estudis econòmics).

No és però menys sorprenent que en unes setmanes s’havia canviat la xifra del “25-30%” al “20%”.

En aquestes que el dia 13 de març, en referència a aquest informe es fa pública una nota de premsa de títol “Nota interna consecuencias económicas de una hipotetica independencia de Cataluña (17-02-2014)”.

Enllaç:

http://www.exteriores.gob.es/Portal/es/SalaDePrensa/ElMinisterioInforma/Documents/Consecuencias%20econ%C3%B3micas%20de%20una%20hipot%C3%A9tica%20independencia%20de%20Catalu%C3%B1a.pdf

La nota acaba amb el següent paràgraf: “De todo ello podemos concluir que una hipotética independencia de Cataluña llevaría a una caída del PIB catalán alrededor del 20% con unos supuestos conservadores, en donde no se valoran los probables efectos sobre la salida de capitales, inestabilidad financiera y establecimiento de una nueva moneda ni los servicios a los que tendría que hacer frente y que hasta ahora proporciona el Gobierno Central, como Defensa, Seguridad, Diplomacia… por lo menos en los primeros años de la independencia.”

Insisteixo al Ministeri en la petició de l’informe econòmic i pregunto de nou aquesta vegada directament a l’email del cap del Gabinet del Ministre. Segueix l’email:

3a

Han de passar cinc setmanes fins que rebo resposta, em remeten a un llibre de l’any 2010 de Mikel Buesa i concretament al capítol “El coste de la independència de Cataluña”. Segueix l’email.

Captura de pantalla 2015-09-23 a les 22.11.01

M’annexen aquest pdf com a tota documentació a la resposta:

4a

Mikel Buesa és Catedràtic d’Economia de la Universitat Complutense de Madrid, un acadèmic, una persona acostumada als informes tècnics i que la seva especialitat és el tema que estem tractant. Malgrat això, en aquets llibre no fa uns estudis tècnics, sinó que escriu el següent: “Con estas previsiones, se puede conjeturar que las exportaciones catalanas al resto de España experimentarán un aumento de precios del 44,7%; i las que se orientaran a los païses comunitarios, del 18,7%. En el caso de las importaciones, esos incrementos serán del 43,9 y el 17,9%, respectivament. Pues bien, si se tiene en cuenta la sensibilidad de la demanda a los precios, los cálculos correspondientes — conducen a estimar que la reducción de las exportaciones de Cataluña hacia España alcanzará una cifra de 49.209 mmillones de euros y hacia los demás países de la Unión Europea, de otros 8.730 millones. Ello hace un total equivalente al 26,7% del PIB actual de la región…”

Això és, la declaració solemne del Ministre es basa en la conjetura d’un increment de preus del 45% que fa Mikel Buesa.

Investigo més en el tema i trobo una gravació del programa El Gato al agua de la televisió Intereconomia (la trobaran amb el següent títol: “Mario conde – Independencia de Cataluña – 13.02.2012”), on explica la seva afirmació de l’augment de preus amb un exemple: que els automòbils de la SEAT hauran de pagar un aranzel del 20-25% per a poder-los vendre a Europa (minut 5).

Com a analista seriós em correspon comprovar aquesta dada que és tan senzill com anar a la web de la Comissió Europea de la unió d’impostos i duanes i accedir al TARIC (Tarif Intégré Communautaire).

Enllaç:

http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/PDF/?uri=OJ:L:2014:312:FULL&from=EN

Com es pot veure en la següent imatge, la “Conventional rate of duty” o tarifa per a tercers països, és a dir la més alta, resulta un aranzel per als vehicles de la SEAT del 10%.

5a

Finalment arribo a la conclusió de que la declaració solemne del Ministre d’Afers Exteriors Garcia Margallo, no estava basada en un informe econòmic solvent, ans al contrari, es basava en les declaracions d’un senyor (Catedràtic d’Economia) que fonamentava les seves conclusions d’increments de preus del 45% en unes premisses dels automòbils de la SEAT falses.

En els dies actuals previs a la votació del 27 de setembre, en el #ProjectePor ja no ens diuen que el PIB baixarà més del 20%, ara ens diuen que hi haurà un “corralito” i com sempre sense cap informe tècnic que ho fonamenti.

Un afegit, Mikel Buesa és Catedràtic d’economia, i també ha estat candidat del PP, promotor de UPyD i actualment activista del partit Ciudadanos.

Sobre l’autor:

Josep PedrolJosep Pedrol, economista i membre de Sobirania i Justícia. @JosepPedrol

Ahir-avui-demà

Gràcies família. Gràcies amics: voluntaris, músics, castellers. Gràcies compromesos: tots. Gràcies germans.

Gràcies per la vostra alegria, escalfor, força, humilitat, esperança, tenacitat, per tancar les orelles a paraules estèrils i obrir els ulls i el cor al futur.

Hem de continuar. Per la qual cosa convé que tinguem pilons de llenya per mantenir el caliu i una bona bufera per quan la cendra se’ns refredi. Hem de comptar amb les nostres pròpies forces. Altres països, altres persones ja tenen la seva de feina. Ara, si ens donen un cop de mà, benvingut sigui.

Què és el millor que pot passar a una dona i un home? El naixement d’un fill, oi? Doncs ara, els catalans que volem un país nou, ja l’estem creant i ho fem bé i sabeu per què, perquè volem que surti sa, bo, alegre, el més maco del món!

Sobre l’autora:

20150702_205832

Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Crònica dinar-àgora amb Neus Munté

El passat dimecres 9 de setembre de 2015, Sobirania i Justícia organitzà un dinar col·loqui amb la vicepresidenta, portaveu i consellera de Benestar i Família del Govern, la senyora Neus Munté. L’esdeveniment estava marcat per la proximitat amb la Diada Nacional de Catalunya i les transcendentals eleccions del 27S.

Neus Munté i Fernández és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona. També té un màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra. Ha exercit diversos càrrecs dins la UGT de Catalunya.  A més, ha estat diputada, així com la cap de gabinet del Departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La vicepresidenta va oferir un discurs marcadament social. De fet, començà la seva intervenció amb la següent sentència: “Tenim un país preparat, amb ambició nacional i social”.

Amb la crisi, però, l’Estat del Benestar s’ha convertit, al seu parer, en una despesa i no en una inversió; s’ha orientat a les persones grans i no als joves; les solucions estan encaminades a pal·liar les conseqüències i no els orígens dels problemes; i les polítiques han sigut generalistes i no individualitzades.

Argumentant que no hi ha altra alternativa per a tenir més recursos i competències, la vicepresidenta defensà que és imprescindible dotar-nos del marc d’un nou estat. Alhora, esmentà que calia generar més riquesa, però que aquesta hauria de ser distribuïda de manera més equitativa.

Neus Munté també criticà les lleis recentralitzadores del govern espanyol que bloquegen aquest progrés social, com ara la llei de racionalització de l’administració local o la llei d’infància, entre d’altres. La vicepresidenta apuntava que Catalunya té prou recursos per aspirar a nivells de benestar similars als països del centre i del nord d’Europa.

La Catalunya independent, segons Munté, no només seria viable econòmicament, sinó també imprescindible socialment. En altres paraules, afirmà que “no només es defensa la identitat, sinó també la dignitat”. Per això, explicà que des del Govern treballen per assolir un país ric i equitatiu, orientat sobretot a l’educació i a la recerca.

El públic assistent va tenir força estona per formular preguntes a la vicepresidenta, així com per exposar la seva visió de la situació política actual. Moltes de les qüestions formulades estaven encarades a la importància de convèncer als indecisos per tal de guanyar el 27 de setembre.

En definitiva, l’exposició de la senyora Munté va tenir com a eix central la creació d’un nou estat a partir del progrés social. Aquest raonament no només pot ser útil per a convèncer als que encara no són favorables a la independència, sinó que també pot ser molt positiu per a dotar de més arguments als ja convençuts.

Sobre l’autor: 

Crònica de Xavi Portet, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @xaviportet

Dinar-àgora amb Munté

Per què Catalunya provocarà l’ampliació interna de la UE

S’està debatent, els últims temps, la possibilitat d’expulsió dels catalans de la Unió Europea després de la més que probable declaració d’independència. El meu objectiu és intentar demostrar que Catalunya, no només restarà dins de la UE, sinó que modificarà l’status quo de la Unió provocant la seva ampliació interna. Som-hi!

Primer argument: Els 7 milions de catalans som ciutadans europeus i, des del Tractat de Maastricht gaudim de les 4 llibertats (llibertat de circulació de persones, capitals, mercaderies i serveis). Així mateix, com a ciutadans exercim una sèrie de drets, ja siguin laborals, de vot, de residència o de llibertat de moviment, que no es poden conculcar sense violentar, alhora, l’esperit fundacional de la UE. És a dir, avui es gaudeix d’un dret, però demà aquest dret no se’t reconeix?

S’ha de tenir en compte, a més a més, els ciutadans europeus d’altres estats membres de la UE que viuen i/o treballen a Catalunya, els quals, si “s’expulsés” Catalunya de la UE, restarien en un buit legal de difícil justificació democràtica.

Segon argument: Des del 1986 Catalunya compleix el cabal comunitari conformat pels Tractats fundacionals i la resta de legislació derivada. No necessitem fer cap transició ni preacord d’adhesió. Som dins des de fa quasi 30 anys!!!

Tercer argument: Pel que fa al TUE, l’article 50 estableix la possibilitat de sortir-ne, sigui mitjançant un acord internacional amb la UE, sigui pel transcurs de dos anys des de la petició. Però sempre a petició de l’Estat membre (en aquest cas, hauria de ser Espanya la que acordés sortir ella de la UE, no pas fer sortir una part del territori en contra de la voluntat dels ciutadans de l’esmentat territori; ciutadans europeus, no ho oblidem). És a dir, no existeix un procediment “d’expulsió” pròpiament dit, sinó de retirada. L’expulsió aniria en contra de l’esperit dels Tractats, violentaria els Tractats.

Quart argument: Catalunya és seu d’organismes europeus i internacionals, com la Unió per la Mediterrània (UpM, on en són membres la UE, Mònaco, estats de l’Àfrica del Nord i pròxim orient. 44 en total) o la Universitat de la ONU (que, amb seu a Tòquio, compta amb 16 instituts repartits per tot el món, un d’ells a Barcelona). Si “expulsen” Catalunya de la UE, aquests organismes restarien en terra no europea?

Cinquè argument: La lògica europea és integradora. És més, hi haurà la necessitat de mantenir l’estabilitat en el si de la UE, la permanència i el valor dels drets fonamentals de les persones, i la democràcia com a principi d’actuació fundacional. La voluntat de conservació i permanència de la UE s’imposarà per damunt d’estratègies nacionals. Si cau Catalunya, cau Europa i cau la seva simbologia i la seva legitimitat.

Sisè argument: Catalunya compleix, des de fa més de trenta anys, els requisits d’adhesió que s’exigeixen als estats tercers per ser-ne membre: respecta les llibertats, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans; i gaudeix d’una economia de mercat (economia que és estratègica per al sud d’Europa); és més, Catalunya forma part de l’eurozona i de l’espai Schengen i, per tant, acompleix l’observança dels fins de la Unió econòmica i monetària.

Setè argument: S’ha de tenir en compte el modus operandi de la UE: el pragmatisme. L’antecedent alemany és un exemple paradigmàtic d’ampliació interna sense adhesió, on 16 milions de persones (16 milions!!!) de la República Democràtica Alemanya, al 1990, varen incorporar-se sense procediment formal d’admissió (zas!) amb un procediment simplificat de negociacions i sense possibilitat de veto per part de cap Estat. Gràcies a aquest procediment ad hoc, Merkel pot ser cancellera alemanya i remenar les cireres al si de la Unió. El cas català és un mirall, un reflex del cas alemany: un procediment d’adhesió sense “ampliació” de la UE. Europa quedaria igual, en nombre d’habitants i superfície, però variaria el nombre d’estats membres i, per tant, la representativitat en els òrgans i organismes europeus: una qüestió interna de repartiment de quotes. Només seria necessari una modificació dels Tractats per tal d’establir el nombre de representants al Parlament europeu o el nombre de vots que els catalans tindríem al Consell de Ministres de la UE, o quin tipus de contribució faríem respecte als pagaments al pressupost comunitari (element cabdal aquest últim, doncs la UE farà mans i mànigues per retenir membres aportadors nets al pressupost comunitari).

A banda, en el cas improbable, impossible i fictici que ens “facin fora” de la galàxia europea (per cert, preguntem-nos qui ens farà fora: Rajoy? Merkel, Cameron?, el TJUE?, el Parlament europeu? Sota quina normativa empararan aquesta decisió?), sempre podríem estar dins de l’espai Schengen sense pagar el cost de l’edifici europeu: gaudiríem també de les 4 llibertats sense pagar Comissions, Consells, Parlaments, (o europarlamentaris dropos, que també n’hi ha).

Vuitè argument: Els ciutadans catalans i fins que no es digui el contrari, som, mal que ens pesi a molts i per imperatiu legal, ciutadans espanyols, i per aquest motiu, ciutadans europeus amb els drets, diguem-ne, “inherents al càrrec”. La sacrosanta Constitució espanyola, a l’article 11, assenyala que cap espanyol d’origen, cap, podrà ser privat de la seva nacionalitat. Cap. Ni els catalans. I, mentre no hi hagi una renúncia per part nostra, seguirem mantenint la nacionalitat espanyola; és més, podrem concertar amb Espanya, o el que en quedi d’Espanya, un tractat de doble nacionalitat.

Novè argument: Segons l’article 2 del Conveni de Viena de 1978, la successió d’estats és la substitució d’un estat (en aquest cas, Espanya) per un altre (Catalunya) en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori (el català). Es tractaria de manifestar la voluntat de seguir complint, mutatis mutandis, els acords preexistents amb Espanya (que no són pas poc importants, com les propietats d’ambdós estats, el deute públic, els contractes signats per l’estat espanyol, les concessions atorgades, la/les nacionalitat/s resultants, etc), fins que es concloguin les negociacions de les condicions amb Catalunya (que poden incloure temes importantíssims com les quotes pesqueres, el marc pressupostari, l’adaptació del pressupost espanyol a la nova situació, etc.) La cort d’arbitratge europea pot ser l’encarregada de determinar deutes, drets i sengles repartiments entre les diferents entitats territorials que succeeixin l’actual Espanya.

Malgrat que aquesta Convenció no està ratificada per Espanya, la no ratificació no minva la seva aplicació com a font del Dret internacional consuetudinari. És més, hi ha estats membres de la UE que sí que l’han ratificada. Per una qüestió de jerarquia normativa i tenint en compte que en la prelació de fonts aplicables del dret internacional hi figuren els Tractats i normes de la UE i el dret consuetudinari internacional, aquestes fonts estan per damunt de les lleis nacionals i constitucionals.

I seguint amb la Convenció de Viena, els articles 34 i 35 estableixen el principi de la continuïtat en l’aplicació dels acords subscrits. La dissolució d’un estat (Espanya) no té per què suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous estats resultants (Espanya sense Catalunya i Catalunya) o dels seus ciutadans. Aquesta referència als ciutadans i, per tant, a drets individuals, demostra que no només els estats són subjectes de dret internacional. Resumint: als catalans no ens poden interrompre l’aplicació de drets consolidats.

Addicionalment, cap dels estats resultants de la separació (Espanya sense Catalunya i Catalunya) ocuparien automàticament el lloc del predecessor (antiga Espanya), perquè el que quedaria de l’estat espanyol seria un nou estat diferent.

En conclusió, la independència de Catalunya no ha de suposar la interrupció en l’aplicació dels drets i obligacions derivats dels Tractats de la UE. És més, Catalunya compleix les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori definit, govern efectiu i capacitat per establir relacions amb altres estats.

Sóc del parer que la successió en un tractat constitutiu d’una organització internacional (cas de la UE i dels seus Tractats i normativa derivada) implica automàticament la pertinença a la organització internacional. Si a això li sumem els arguments anteriors, la conclusió és clara: s’imposarà la “realpolitik” i el pragmatisme, i Catalunya esdevindrà el 29è estat membre de la UE. I Espanya hi estarà d’acord!

Sobre l’autora: 

Foto Laura Castel

Laura Castel, politòloga i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Proposta de Lliga Nacional Catalana

S’ha parlat molt sobre on jugaria el Barça en una Catalunya independent, però s’ha parlat molt poc sobre un altre fet que probablement és com a mínim igual d’important: com seria la futura lliga catalana. Una estructura d’estat tan vital com la resta. Quants equips la formarien? Quants tindrien dret a jugar la Champions?

Una lliga de divuit o vint equips a dues voltes només està a disposició dels països més potents del continent. Altres països, de nivell competitiu més baix, tenen deu o dotze equips a la màxima competició i s’enfronten entre ells tres o quatre vegades. És el cas de Suïssa, Àustria o Dinamarca, països que estan situats entre el número 11 i 22 del rànquing que elabora la UEFA, en el qual cadascuna de les 54 lligues que es juguen a Europa té una puntuació. El terme mig serien països com Holanda (9a del rànquing) o Bèlgica (10a), que disposen de 18 i 16 equips respectivament i que juguen a dues voltes amb un playoff un cop s’ha acabat la lliga regular.

A mitjà termini, la lliga catalana hauria d’aspirar a moure’s a prop d’aquests països. Els sis primers, Espanya, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Portugal i França, són gegants inabastables i Rússia i Ucraïna (7a i 8a del rànquing) tenen fortunes petrolieres darrere que fan que durant els últims anys hagin pujat notablement el seu nivell. Però al voltant del desè lloc, a part d’Holanda i Bèlgica, hi trobem països de llarga tradició futbolística, com Turquia (12a) o Grècia (13a), entre els quals Catalunya no hauria de desentonar. Per això, una lliga de setze equips a dues voltes podria ser un bon model (encara que els primers anys es pogués començar jugant amb 12 o 14 i s’hi transferís progressivament).

El Barça sembla força clar que jugaria fora i l’Espanyol hauria d’estudiar-ho en detall, tot i que a llarg termini la seva inclusió seria molt positiva i s’hauria de mirar de trobar els mitjans per aconseguir-la (una situació similar a la del Celtic a Escòcia). Amb aquest interrogant, els equips que serien fundadors de la lliga catalana podrien incloure els tres que actualment militen a 2aA (Girona, Llagostera i Nàstic) i els de 2a B (Sabadell, Barça B, Reus, Lleida, Espanyol B, Hospitalet, Olot, Badalona, Cornellà i Pobla de Mafumet).

Amb els equips citats la xifra estaria entre tretze i catorze, però Barça B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, per la seva condició de filials, són casos que s’haurien d’estudiar a part. No hi ha dubte que a nivell esportiu no són un obstacle, però a nivell d’afició i per tant de rendiment econòmic estan per sota de la resta. El Barça B podria seguir jugant a la lliga espanyola (o on vagi el Barça), l’Espanyol B si el seu primer equip es queda podria alimentar-lo de jugadors des de la segona divisió catalana i la Pobla hauria de veure si li convé continuar lligada al Nàstic o vol emprendre l’aventura de caminar tota sola.

Si hi haguessin aquestes baixes o es volgués ampliar el nombre d’equips, alguns dels que actualment militen a 3a podrien fer el salt. Caldria veure si s’ha de tenir en compte els mèrits aconseguits estrictament en l’última temporada (aleshores el Prat, el Sant Andreu, l’Ascó i l’Europa serien candidats) o si es dóna l’oportunitat a algun dels històrics (Figueres, Terrassa, Palamós o Gramanet, que actualment travessa un mal moment econòmic). O una combinació de totes dues coses.

La segona divisió podria tenir també setze equips, la base de la qual seria l’actual competició de 3a divisió (vint equips). S’haurien de restar els que passessin a jugar la nova primera divisió i potser incloure-hi l’Espanyol B o la Pobla de Mafumet. La nova tercera divisió es podria fer a imatge de la Primera Catalana actual (dos grups), que ja depèn de la Federació Catalana de Futbol. I, després de la reestructuració del futbol amateur que es va fer fa dues temporades (de Primera a Quarta Catalana), no sembla que hi hagi d’haver gaire cosa a tocar en aquestes categories. Tampoc en el futbol de base, que depèn pràcticament tot de la Federació Catalana (excepte la Divisió d’Honor).

Un dels atractius que sens dubte tindria una nova lliga catalana és la possibilitat de disputar competicions europees. Com tot, aquest accés hauria d’estar precedit d’una negociació amb la UEFA per regular el nombre d’equips que anirien a la Champions League i a la Europa League (i en quina fase prèvia entrarien). A partir del lloc 16 del rànquing UEFA (i fins al 54) tots els països tenen dret a una plaça de Champions i tres d’Europa League (amb les comptades excepcions de Liechtenstein, Andorra, Gibraltar i San Marino, per motius obvis), de manera que no hi ha motiu per pensar que Catalunya hauria de ser menys. Si, amb el temps, la lliga catalana s’aconseguís situar entre la 7a i la 15a, aleshores el nombre de places per a la Lliga de Campions s’incrementaria a dues. Això no vol dir que aquests equips arribessin a disputar competicions europees, sinó que entrarien a la fase prèvia que dóna la possibilitat, si se superen una, dues o tres eliminatòries, depenent del cas, de participar en la competició corresponent.

Un nou país també podria servir per posar punt final a la incomoditat que fins ara ha suposat la Copa Catalunya, una competició sense premi que ningú volia guanyar. Si el campió disposés d’una plaça per a la prèvia de l’Europa League, per exemple, l’interès per aconseguir la victòria creixeria notablement. A més, també es podrien prendre altres mesures per fer la copa més atractiva. Una podria ser adoptar el model anglès, en què tots els equips competeixen contra tots a partit únic al camp del més feble. Això faria que un equip de la penúltima categoria es pogués enfrontar a un de primera en el seu dia de glòria i desapareixerien els dobles partits en eliminatòries en què la diferència entre els equips fa innecessària una tornada. A més, tal com es fa en bàsquet (on és un títol importantíssim) o es feia en futbol fa una bona colla d’anys, es podria pensar de concentrar en un tram de la temporada (inici o final), aprofitant que una lliga de setze equips a part d’oxigenar més el calendari podria donar moments com aquests.

Malgrat que la base d’aquesta nova lliga fossin els equips catalans que actualment militen a la 2a B espanyola, és probable que el nivell d’aquests equips incrementés i per tant també el de la lliga catalana en conjunt. La possibilitat de jugar a Europa podria portar més jugadors estrangers dels que hi ha actualment i la professionalització d’uns equips que ara són semiprofessionals seria un pas important a assolir. Això dependria d’un augment d’ingressos que va lligat a l’interès que desperti la lliga entre els aficionats, de manera que és una mica un peix que es mossega la cua. Però probablement els ingressos de televisió que puguin tenir els clubs, encara que les audiències no siguin espectaculars, seran majors als que tenen actualment i en conseqüència les entrades als estadis també haurien de créixer. Aprofitant que el país és petit es podrien potenciar els desplaçaments i crear un bon ambient de futbol, imitant una mica el model alemany: preus baixos i estadis plens.

Per descomptat, això és només una primera aproximació a com podria ser el futbol d’elit en una Catalunya independent. Segur que molta gent té idees al respecte que podrien millorar el que s’ha proposat en aquestes línies, de manera que com que el nou país ha de ser de tots és una bona idea que l’anem construint entre tots. També podem convertir el futbol en alguna cosa més que una màquina immensa de fer diners.

 Sobre l’autor:

perfil1 (1)

David Ginebra, lingüista i membre de Nettalking.