Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic, aixecant les bastides d’un projecte nacional de futur, d’una societat més benestant, d’un país més ric i culte. Imperà, sobretot, la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. ‘Volem ser lliures i feliços’. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el ‘sí’ a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat al Portal Nou el 29/03/2017

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Eurovisió

Elvira Rey.

Aquest xantatge emocional que ens han volgut fer als catalans enviant un cantant de Sabadell a representar Espanya a Eurovisió, demostra el preu, baixíssim, amb què ens valoren.

El xicot no se n’ha sortit i ha estat eliminat a la primera de canvi. No me n’alegro pas per ell, però sí pel que representa aquesta patacada per a les grans ments ideològiques que han ordit el pla.

Que siguin els de “Ferias y Congresos” els que es dediquin a afalagar-nos…

Només puc afegir que el nostre preu és tan, tan alt i absolut que es diu: Independència!

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Populisme franquista

Narcís Oliveres.

L’atzar ha volgut que en el pla de publicació dels articles d’El Punt Avui el meu figuri entre els que s’han de publicar el primer dilluns de l’any 2017. N’estic content perquè em permet desitjar un molt bon any, tant als lectors com al diari. Publicar a El Punt Avui és un honor i un privilegi immensos, indescriptibles, que agraeixo a l’un i els altres i aquesta és una ocasió per manifestar-ho. En els moments presents es perceben signes de desconfiança en si mateixa de la ciutadania. El caràcter exemplar del passat en funció del qual es podia orientar sense reserves el present s’ha esvaït. Aquesta desconfiança està marcada per la crisi, no només l’econòmica, en la qual una crisi de conceptes i de valors en són causes. La corrupció està present en la ment de tothom fent desaparèixer els conceptes clars, els quals esdevenen precaris i d’una incertesa constant. Els llogres individuals no es converteixen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls, els projectes envelleixen amb tanta velocitat que ja són obsolets abans de configurar-los adequadament.

Fa uns quants anys que s’ha accentuat l’efervescència política. El febrer del 2015, Thomas L. Friedman, editorialista del The New York Times, es preguntava si la democràcia havia entrat en recessió fent referència que entre 2000 i 2015 havien desaparegut 25 democràcies, no només a causa de cops d’estat militars o interns, sinó a causa també de degradacions subtils i progressives dels drets i pràctiques democràtiques, i que la raó s’havia de buscar en la restricció de la llibertat, en la corrupció i en l’abús de poder. Crec que la desaparició de la divisió de poders com la que s’està vivint a l’Estat espanyol constitueix un abús de poder d’una enorme magnitud en benefici d’un executiu, tremendament angoixat, que no dubta a manipular el judicial.

Tzvetan Todorov, en el seu assaig Els enemics íntims de la democràcia, després d’afirmar emfàticament que el primer principi de la democràcia és que el poble és sobirà, posa de manifest la freqüent oposició entre democràcia i populisme i alerta del que qualifica d’espectacular ascens de partits populistes. Per ell, el populisme actual no suposa el ressorgiment del feixisme ni encara menys del nazisme, ni de la utopia comunista. I el franquisme? No es pot pas dir que hagi ressorgit, s’ha mantingut! El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va afirmar el 15-12-2016 en una compareixença informativa que “hi ha un determinat populisme constitucional al qual recorre l’Estat, que consisteix a dir que els catalans no tenim dret a  votar i, si votem, no val. D’això se’n diu populisme i nosaltres en diem democràcia”. Comparteixo el que va dir el nostre president; només rectificaria el qualificatiu, no cal dir-ne constitucional, jo en dic populisme franquista.

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53Narcís Oliveres, ex conseller de la Generalitat i doctor en dret. Membre de Sobirania i Justícia.

Renovar la democràcia

Pau Miserachs. 

El Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra Sr. Ferran Requejo, en un article a la Vanguardia el 18 de novembre de 2007, classificava les democràcies actuals en liberals i no liberals, entenent aquestes últimes com les que accentuen els elements democràtics tot arraconant els de caràcter liberal. Aquest plantejament pot perjudicar greument i fer desaparèixer el pluralisme, les llibertats i l’estat de dret amb la confusió de poders centrada en el governant electe.

El Professor Requejo advertia de l’aparició i ascens dels populismes com aspectes foscos de la democràcia sense liberalisme. Però no s’ha de confondre populisme amb moviments socials reivindicatius de drets negats pel poder, o la manifestació d’un poble com el català que exigeix any rere any l’exercici del dret a l’autodeterminació que li nega el Govern de l’Estat.

Aquesta situació pot produir-se tant en sistemes de dreta com d’esquerres, doncs encara trobarem avui moviments polítics ancorats en el dogmatisme del passat, despullats d’humanisme i de respecte a la dignitat de la persona. Aquest dogmatisme està nodrit de nacionalisme agressiu disposat a impedir qualsevol plantejament jurídic contrari a l’oficial. Com una nova forma de censura del pensament, els governs dogmàtics s’imposen amb més facilitat en les democràcies sense llibertat i controlades per l’establishment.

L’any 1976 s’iniciava a Espanya el desenvolupament polític democràtic per la via de la reforma de les lleis fonamentals de l’Estat. Aquesta reforma o substitució de lleis s’havia de fer en seu parlamentària i presidit pel debat de tots els corrents que reclamaven la implantació d’una democràcia a la mort del dictador.

Uns pocs seguidors de la “cruzada” que va desencadenar una cruel guerra civil l’any 1936 i una sagnant repressió fins a la mort del dictador l’any 1975, creien que a la mort de Francisco Franco romandria inalterable el sistema polític piramidal que havia creat el dictador, amb la successió d’un Rei que prendria el lloc del dictador i seguiria amb el mateix sistema considerat constitucional amb lleugers retocs.

Mort el dictador, per donar continuïtat a la legislació de la dictadura, es volia fer una nova Constitució basada en la legalitat de la Constitució vigent el 1975, que segons afirmaven els defensors del règim franquista, eren les lleis fonamentals del règim, la llei de Principios del Movimiento Nacional i el Fuero de los Españoles, a més de la Llei Orgànica del estado de 1966 creada pel celebrat Ministre franquista d’Informació i Turisme Manuel Fraga.

Un dels obstacles per la reforma que haurien de fer unes corts constituents era creure que els principis del “Movimiento Nacional” proclamats per llei el 1958 eren intangibles, inalterables i permanents. La millor garantía fou creure que posant al davant de la reforma homes del Movimiento Nacional les coses seguirien sense alteracions del sistema que les lleis a derogar protegien.

Per la via evolutiva que va assumir tota l’oposició excepte els partits republicans que no foren legalitzats com ERC, es volia legitimar el règim franquista que les democràcies occidentals van tolerar com aliat contra el comunisme en plena guerra freda i davant l’aparició dels tercers països no arrenglerats. La descolonització beneïda per les Nacions Unides va fer néixer els països emergents en vies de desenvolupament.

Es donava per fet que seguiria intocable la integritat i unitat territorial. Però una primera Llei fonamental per la Reforma Política de 1976 obria la porta a una modificació substancial del sistema constitucional i de la legalitat vigent fins aquell moment. Però els intèrprets de la doctrina política vigent sota el franquisme entenien que excepte el sistema de representació política i el sufragi universal introduïts en la reforma, l’essencial no era modificat.

El propòsit de la llei de 1976 era instrumental per començar la reforma deixant que el poble decidís els seus nous representants per sufragi universal i secret, i que aquestes noves Corts realitzessin les reformes que la realitat demanés. Per primera vegada en la història del règim franquista es traslladava la decisió de la futura reforma al poble

El mateix Adolfo Suárez, aleshores President del Govern de l’Estat, declarava a Barcelona el 21 de desembre de 1976 que la llei per la reforma política sancionada pel poble espanyol, obria la porta a modificacions més profundes de la realitat legal, entre les que incloïa el fet regional i les seves solucions. Ni des d’aquell moment, doncs, es va reconèixer el fet nacional català i el text que van incloure a la Constitució de 1978 amb l’expressió “nacionalitats històriques” no fou més que una engany ben presentat de la veritable voluntat unitarista del poder que s’havien de repartir amb un règim bipartidista populars i socialistes.

Els partits majoritaris acceptaven tots la Monarquia instituïda pel General Franco amb la seva llei de successió, oblidant des d’aquell moment els socialistes espanyols de Felipe González el republicanisme i el dret a l’autodeterminació sabent a més que en el futur negarien reconèixer Catalunya com a nació, quedant-se amb la idea d’una descentralització administrativa coincident amb la proposta preconstitucional del President Adolfo Suárez, ex Secretari General del Movimiento transposat a director de la democràcia evolutiva.

La Constitució de 1978 va convertir-se d’aquesta manera en una transposició de la Llei del Fuero de los Españoles i de la Llei de Principios del Movimiento Nacional a partir de la declaració de la unitat nacional com intocable i immodificable, partint d’una interpretació intencionadament equivocada del principi de defensa de la integritat del territori i del principi joseantonià de la unitat del destí històric. Els vells principis del règim franquista seguien vius sota la Constitució que només va canviar el sistema d’elecció dels representants populars. La lluita política en aquells moments es va centrar entre seguir la via evolutiva o fer la ruptura. Ni el partit comunista estava per la ruptura i bé ho va demostrar el dirigent comunista Santiago Carrillo després de la temptativa de cop d’Estat de 1981. Però l’evolució de la política espanyola i l’agreujament de la situació social no hi ha dubte que exigien i exigeixen molt més que un reformisme evolutiu del sistema creat per la dictadura.

La llei no ha sigut utilitzada a Espanya com garantia i reconeixement de les llibertats que avui qualifiquen una democràcia del segle XXI i permeten el desenvolupament dels drets humans sense els quals una democràcia no pot sobreviure, sinó per crear un entramat coercitiu contra les reivindicacions històriques que la fidelitat dels governants als vells principis els impedeix acceptar.

S’aplica la llei no amb criteris de llibertat i d’equitat, ni pensant en la utilitat del dret ben administrat, sinó al servei dels interessos del poder, en funció de l’absolutisme o majoria suficient de poder. Per resoldre els conflictes, per tant, és la llei feta a mida i servei del poder i no la de la raó la que s’imposa.

En els nostres dies encara es confon en política “il·lícit” amb “culpabilitat”, com si la culpabilitat fos deduïble d’un fet formal, quan resulta, segons la doctrina alemanya que no existeix il·lícit sense desvalor del comportament que en una democràcia no es pot posar per damunt dels drets reconeguts per l’ordre jurídic europeu i internacional dels que Espanya va viure absent durant molts anys. No pot existir mai il·lícit en què exercita drets fonamentals reconeguts pel dret internacional i continguts en Tractats Internacionals ratificats per Espanya.

La Comissió Internacional de Juristes quan examinava la situació de l’imperi de la llei a Espanya durant la dictadura, sempre trobava les mateixes deficiències, doncs a una dictadura no li interessa ni es pot permetre una societat de llibertats ni altres drets que els que convenen al poder.

El Pacte social de Rousseau i la divisió de poders de Montesquieu són principis propis de democràcies sanes que no troben lloc en un règim democràtic no liberal o en un règim constitucionalment semàntic, com ensenyava als estudiants de la Facultat de Dret de Barcelona el Catedràtic de Dret Polític Manuel Jiménez de Parga en la dècada dels 60, i en els seus articles a la revista liberal Destino sota el títol de “noticias con acento”, parlant dels Règims Polítics, doncs l’actual règim precisa de la confusió de poders i la submissió dels administrats que perden d’aquesta manera la condició de ciutadans i titulars de la sobirania que imposar a la sobirania del poder.

No mirem el passat per no veure que la política avui és la continuació de la legalitat de la dictadura que la democràcia havia de substituir derogant no tant sols les lleis, sinó també els principis que inspiraren una forma de vida i de governança. Derogar les lleis de la dictadura, però deixar subsistents els principis que la inspiraren ha sigut la gran deficiència de la democràcia estrenada el 1976. Ara ens cal renovar la democràcia obrint pas a la modernitat i a les llibertats sense límits interessats ni imposició de conveniències de grups de poder i d’interès econòmic.

El dret penal que és una finestra per analitzar el funcionament de les institucions, en una democràcia moderna i liberal s’ha de veure com una legítima defensa de la societat davant de vulneracions dels drets reconeguts i garantits per les lleis. El sistema penal no és doncs un sistema absolut al servei dels vells principis i dogmatisme del passat transformats en lleis actuals de poder.

La Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg de 21 d’octubre de 2013, citada per la Catedràtica d’ESADE Esther Giménez Salinas en un estudi sobre la mateixa sentència publicada a la Revista Món Jurídic de novembre 2013, va posar de manifest que els criteris jurídics no sempre coincideixen amb els ètics o morals. A més quan mirem cap el futur, deia la Catedràtica, no podem regular el passat, i menys en temps convulsos i d’incertesa, quan una altra realitat legal és possible.

Però el Dret Penal públic és mostra del poder il·limitat de l’Estat que els Magistrats amb la seva independència han de limitar i corregir en la seva aplicació, adequant-lo a les realitats socials i polítiques, allunyant-se de criteris de repressió política que no són els de la Justícia ni els de la defensa dels interessos de la vida humana i les llibertats, com deia el mestre Luís Jiménez de Asúa en el seu Tractat de Dret penal de 1915. Fou d’aquesta manera que el Dret Penal s’havia de dirigir a la protecció d’interessos dignes en lloc de convertir-se en un instrument de coerció i repressió dels desafectes de qualsevol règim, sabedors, com defensava la doctrina que la llei penal no satisfà plenament totes les necessitats penals de la vida, si bé afecta als drets més sagrats de la persona com són la llibertat, l’honor i la seva pròpia vida.

És evident que la fidelitat jurídica de la població no s’aconseguirà a cops de destral de la llei penal negant l’existència d’altres fonts del Dret que obliguen a revisar els dogmes penals, com s’està demostrant a Catalunya. Menys encara s’obtindrà l’adhesió popular per l’intimidació. En el món polític, servir-se de la llei penal per consolidar l’absolutisme és crear l’analogia de la interpretació de les lleis fetes sota la dictadura, destruir el sentit de les llibertats i de la dignitat de la persona que són pota essencial d’una democràcia.

Sobre l’autor:

pau-miserachsPau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Independència i metròpolis

Jaume López.

Els dies 17 i 18 d’octubre va tenir lloc, a Quito, la cimera mundial Habitat III. La cimera de les Nacions Unides per la ciutat es convoca cada 20 anys i reuneix els estats i els representants de les principals ciutats del món per decidir les prioritats de la Nova Agenda Urbana mundial. La delegació catalana estava encapçalada per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.

Entre la munió de dades i conclusions presentades, una constatació: en les properes dècades el 70% dels humans viurem a les ciutats, sovint en grans megalòpolis globals, com ja passa als països occidentals. A Catalunya es pot dir que aquesta tendència no serà cap novetat, perquè ja fa temps que som conscients de la megacefàlia barcelonina en què viuen el 50% dels catalans. L’agenda urbana és, evidentment, fonamental per a Catalunya. El que no és tan evident és quina relació té l’agenda urbana amb l’ agenda pròpia, el procés sobiranista.

Podem començar per confrontar les dades anteriors amb unes altres. L’Associació de Municipis per la Independència representa el 80% dels municipis catalans però només el 43% de la població catalana. De fet, fins ara no hi ha cap dels cinc municipis que conformen el Barcelonès que hi estigui adherit. No és cap novetat afirmar que a l’àrea metropolitana és on el suport a la independència és més baix en termes percentuals, però sovint se situa el focus en l’origen dels seus habitants en lloc de les característiques estructurals del fet metropolità. La independència no encaixa fàcilment com a reivindicació metropolitana.

No es tracta de repetir el discurs caduc que enfrontava el cosmopolitisme al provincianisme (sovint transmutat en oposició entre esquerres i dretes), sinó d’adonar-se de l’impacte que té sobre el comportament polític (i el suport a la independència) el fet que un ciutadà surti de casa i pugui arribar a París en menys de quatre hores o que aquest sigui el temps que triga a arribar des del seu portal fins a Barcelona. Amb totes les conseqüències que comporta.

A costa de simplificar, hi ha una sèrie de trets que contraposen l’àmbit urbà, entès com a ciutat globalitzada, i la resta del territori. Interdependència global, concentració i alta densitat, associació inestable, heterogeneïtat i diversitat cultural, serveis i indústria derivada caracteritzen la gran ciutat; autosuficiència local, dispersió i baixa densitat, comunitat estable, homogeneïtat, agricultura i indústria manufacturera, el territori no urbà (rural?). La metròpolis mira de fit a fit al món. El poble o la petita ciutat, a l’estat. En qualsevol país l’àmbit rural és més estatista. Els vilatans tenen clar que la carretera que uneix els seus municipis està gestionada des d’un àmbit supramunicipal, però aquesta consciència no és tan clara per a l’urbanita preocupat per la millora dels seus carrers. Una cosa semblant passa en relació a la necessitat de nació: què relliga els ciutadans globals? ¿Ser de Barcelona o ser de Catalunya? L’estat resulta menys visible a la gran ciutat, i sense la necessitat de l’estat el debat sobre la independència es desfigura.

No només això: la ciutat global acostuma a plantar-se com un contrapoder enfront de l’estat, com posaven de manifest, per exemple, les paraules de Colau a la cimera, en què va defensar que les ciutats puguin accedir directament als fons de finançament internacionals sense l’obligació d’haver de passar necessàriament pels estats.

Catalunya ha tingut la sort de tenir una capitalitat molt clara (a diferència, per exemple, d’Occitània), alhora que una xarxa de ciutats mitjanes potents (com no ha tingut, per exemple, Galícia), dos factors que, segurament, expliquen la fortalesa de la nostra reivindicació nacional i per què hem arribat fins on hem arribat. Però ara cal relligar el Cap i Casal amb la resta del territori. No hi ha dreceres, però potser cal que l’independentisme s’amari del pragmatisme que uneix les reivindicacions dels veïns per sobre de diferències ideològiques. Alguns fa temps que proposem la necessitat d’un procés constituent, ciutadà, on es pugui connectar allò que és més concret amb el que és més general (no des de la Constitució, sinó des de les necessitats) i que manifesti la no autosuficiència de cap dels tres nivells: rural, ciutat mitjana, ciutat global.

Durant uns anys se solia repetir que sense Convergència no hi ha independència. Ara caldrà començar a repetir que sense municipis i metròpoli, tampoc.

Publicat a 6 de desembre del 2016 al diari ARA

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Tot és lluny i prop

Marc Perelló.

Fa unes setmanes, la meva amiga Mònica em va demanar si podia escriure un article per aquest bloc. Vaig tenir força dubtes, perquè deu fer vora un any –pel cap baix– que no escric cap article d’actualitat social. Però vaig acabar acceptant l’encàrrec.

Tenia l’editor de text obert, fulla en blanc, i amb el cursor parpellejant. I així vam romandre una hora ben bona tots plegats. L’ordinador, immòbil; la meva gata, botant pel sofà com una cabra salvatge; i un servidor, creuat de braços. Al meu cap, les paraules ja hi duien una bona estona ballant. Era plenament conscient del que volia dir, i com volia dir-ho. Però no arrencava.

Començar ja és haver fet la meitat del camí –deia Aristòtil. Així que vaig aplicar-me la dita. Escrita la primera línia, que sempre és la més difícil, la resta van escriure’s gairebé soles.

Tenia l’article enllestit, quan vaig tenir el rampell d’esborrar-lo i començar de zero. El text portava per títol “Plou sobre mullat”. Crec que amb aquesta pista ja us en podeu imaginar la temàtica, el contingut i les conclusions. Així que ara no hi incidiré pas.

Recordem que això era un encàrrec, i m’hi havia compromès, per tant, alguna cosa havia d’escriure. I si podia ser quelcom amb sentit i coherència, encara millor. Però el cert és que no volia parlar d’allò del que ja he parlat tants cops, i del que tanta gent haurà parlat aquesta setmana, l’anterior, i la de més enllà. Heus aquí el per què del títol que esmentava abans.

Així que mig moix, vaig comentar-li a la Mònica que no tindria l’article que m’havia demanat. Lluny de reprendrem l’actitud, em feu confiança de nou. “Escriu el que vulguis” –em va dir.

I així és com hem arribat fins aquí.

Fa unes setmanes, el meu amic Pol em va animar a llegir Joan Vinyoli, alterant així els meus quadriculats hàbits de lectura, que des de fa uns anys estan concentrats en l’anàlisi, ben profund, d’incomptables i interminables articles acadèmics que giren entorn de les noves tecnologies. Un petit parèntesi no em farà cap mal –vaig pensar.

El més sensat hauria estat acostar-me a una biblioteca i remenar fins a trobar els seus poemes, o anar a una llibreria i comprar-me’n algun. Però com que sóc una persona molt digital, vaig preferir fer la comanda per internet. Una antologia, publicada per Proa. Encara m’ha d’arribar.

I com que no sóc gaire amant de les esperes, vaig posar-me a buscar els seus poemes a la xarxa. Quan me’n vaig adonar, tenia un fotimer de pestanyes obertes al navegador, cadascuna amb un poema diferent. Per quin començar? Pel primer? Pel més conegut? Allò que un llibre de text ja em dona mastegat, ara ho havia de decidir jo.

–Noteu que dona ja no du accent–

Com que no volia treure’m la il·lusió de llegir l’antologia de poemes seguint l’ordre que algú amb criteri li ha conferit –i que recalco, encara espero rebre, abans no acabi la setmana si tot va bé– vaig optar per tancar totes les pestanyes menys una, que contenia part de la seva obra.

De manera atzarosa –o no– la meva mirada va aterrar en el mot blau, un terme que m’agrada molt per tot el que representa, o almenys, tot allò que representa per a mi, que he nascut vora el blau immens del mar. Vaig decidir, doncs, que llegiria aquells versos.

Per què paraules? Aquest blau intens

del mar és prou. Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

                       mar grandiós, i quanta

riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus

que cerca vells tresors: el que m’atreia,

perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol, ans calen dos,

amb una sola, neta, lliure, confluent

mirada que es projecti més enllà

de tota perla —sols llavors hi arriben

«feliços pocs».

                           No, jo sóc sol, però l’embat

de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules:

                               ja no tinc res més.

Els versos en qüestió són d’Elegia de Vallvidrera, del ja esmentat Joan Vinyoli.

Com tot allò que és art, cadascú pot fer-ne una interpretació diferent. La meva, me la guardo. Però aquestes paraules no han fet sinó créixer l’anticipació de llegir la seva obra.

Més enllà d’això, i com que representa que havia de parlar de l’actualitat social i política catalana, m’agradaria destacar-vos la següent idea:

«Tot és lluny i prop,

i no s’acaba mai aquest viatge»

Sense voler-ho, Joan Vinyoli m’ha escrit l’article amb onze senzilles paraules.

Sobre l’autor:

11096389_921584961225881_5420087959500595707_nMarc Perelló, consultor en comunicació i membre de Sobirania i Justícia. @MARC1886

Sortir del bucle de la llengua

Isabel-Helena Martí.

El debat sobre la llengua reapareix cíclicament i sempre acompanyat de retòriques i gesticulacions vehements. L’enrenou suscitat al voltant de la publicació del manifest del grup Koiné (1) i la controvèrsia encesa sobre quines conseqüències a llarg termini comportaria una hipotètica doble oficialitat del català i el castellà a la Catalunya independent, m’ha fet pensar aquests dies en Pompeu Fabra i el desafiament colossal que ell i els seus coetanis hagueren d’afrontar durant el procés de normativització del català, a principis del segle passat. Amb tot i això, se’n sortiren. Els intents reiterats per dotar-se d’unes regles d’escriptura comunament acceptades havien fracassat, un rere l’altre, durant la Renaixença. La creació de la Mancomunitat, però, aportà a Catalunya unes primeres capacitats polítiques, per bé que escarransides, suficients per implementar una solució harmonitzadora. Enming de fortes polèmiques, i esmerçant molts esforços, s’aconseguí fixar un registre estàndard que permeté promoure l’ús de la llengua en àmbits cabdals. I tirar endavant.

El panorama quan la Diputació de Barcelona constituí l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 era llastimós. La fúria amb què l’Espanya imperial havia promogut el procés de substitució de la llengua pròpia pel castellà havia començat ben d’hora, a trenc del segle 16, amb la castellanització de la cort de la corona catalanoaragonesa i el projecte de monarquia hispànica endegat pels reis Catòlics. Quatre-cents anys després els avatars de la història havien deixat una petjada fonda en la condició física i emocional de la llengua. Si bé el català era aleshores encara emprat per la immensa majoria de la població, la generació de la Mancomunitat es trobà amb un idioma depauperat, proscrit de l’esfera pública i expropiat per decret i la força de les armes de tota activitat intel·lectual, acadèmica o administrativa.

El deteriorament que presentava el sistema fonològic, sintàctic, morfològic i lèxic era motiu de preocupació entre aquelles persones que durant la Renaixença s’escarrassaren per recuperar la genuïnitat -el geni, en paraules de Fabra- del català. Aquest fet i la inspiració romàntica del període propiciaren una forta inclinació a arrecerar-se en un cànon excessivament culte i arcaïtzant que, d’haver quallat, hagués dificultat el procés de recuperació com a llengua moderna i d’ús normal. El mestre Fabra, i el seu valedor polític, Enric Prat de la Riba, n’eren plenament conscients. Vet aquí, doncs, l’origen de l’enfrontament amb Antoni Maria Alcover, detractor de la gramàtica fabriana, o Miquel Costa i Llovera. Per una o altra raó, la iniciativa reformista provocà també reticències entre prohoms influents de les lletres catalanes: Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Antoni Rubió i Lluch, entre d’altres. El rebuig, és clar, no només procedí de dins de Catalunya. La reacció de les institucions espanyoles, no cal dir-ho, fou agra i bel·ligerant. Quan la campanya per l’oficialitat del català, promoguda des de la Mancomunitat, arribà a Madrid, fou refusada enèrgicament, tant per les corts com pel govern.

Però, a despit de tots i cadascun dels reptes que hagueren d’entomar els seus impulsors, les normes ortogràfiques foren aprovades el 1913, el diccionari ortogràfic el 1917, i la gramàtica el 1918. Peces imprescindibles en aquell moment, sense les quals l’idioma hagués acabat esdevenint, de totes totes, un patuès socialment irrellevant, relegat als dominis del folklore.

Avui, cent anys després, la situació del català és força delicada tant pel que fa a la qualitat com a l’ús social. El programa de substitució lingüística orquestrat des de l’estat espanyol segueix, a través dels temps, el seu curs inexorable. L’informe 2014 de l’Observatori de la Llengua Catalana (Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua) (2) constata una precarització intensa. La pèrdua progressiva d’usuaris inicials (nadius), les dificultats per atraure parlants entre els nouvinguts i l’eixamplament de la diferència (14,4 punts) entre qui empra habitualment el català (36,3%) i el castellà (50,7%) són signes inequívocs. La maquinària jurídico-política espanyola opera a ple rendiment per estrènyer per totes bandes l’espai de la llengua pròpia i reblar l’hegemonia del castellà. El degoteig continu de sentències i resolucions desfavorables, sobretot pel que fa a l’ensenyament; el Decret de plurilingüisme (País Valencià) i el Decret de trilingüisme (Illes Balears); els vetos sistemàtics perquè el català no esdevingui llengua oficial a la Unió Europea o la denominació de Lapao (actualment derogada) en lloc de català dins la Llei de llengües de l’Aragó, són alguns exemples.

1a pregunta: serà possible recuperar la centralitat comunicativa de la llengua, ara molt afeblida, en una Catalunya independent on el català i el castellà són cooficials?

L’oficialitat constitucional del castellà podria ser considerada pels tribunals fonament de dret per assentar noves prerrogatives a favor dels seus parlants, i posar entrebancs greus a la recuperació i regeneració de la catalanofonia. La professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, en l’estudi comparat “L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques” (3) mostra que el cas d’oficialitat simètrica de dues o més llengües és inexistent en la realitat política del nostre entorn. Tan sols es pot trobar entre algunes entitats subestatals (Brussel·les a Bèlgica, el Tirol del Sud a Itàlia, Nova Brunsvic al Canadà) o a Malta -amb uns components força diferenciats respecte la situació catalana-.

2a pregunta: ara bé, la independència podrà aconseguir el suport d’una part important de catalans castellanoparlants si no es garanteix l’oficialitat del castellà?

La discussió sobre la llengua està atrapada en un bucle retroalimentat per aquestes dues preguntes. El neguit i la incertesa imperen perquè el tabú és un tap il·lusori. La temptació d’amagar el cap sota l’ala és gran. Hi ha, però, un camí de sortida: escoltar els especialistes, elevar el debat a l’opinió pública i posar-hi el coll per fer possible el consens. La tasca pot semblar feixuga, fins i tot inoportuna. En tot cas, ha estat la precipitació tacticista dels partits polítics que ens hi ha abocat. L’exemple precursor de Pompeu Fabra i Prat de la Riba demostra que l’èxit és plausible. L’exercici democràtic d’arribar a l’acord no serà debades. Ens aproparà també, per si mateix, a aquesta Catalunya civilitzada i capdavantera per la qual, amb tant d’esperit, maldem.

(1) – Per un veritable procés de normalització lingüística en la Catalunya independent Manifest – Grup Koiné – 31/03/2016

(2) – VIIIè Informe sobre la situació de la llengua catalana 2014 Observatori de la llengua – novembre/2015

(3) – L’oficialitat lingüística
Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques
Eva Pons – Departament de Cultura – Generalitat de Catalunya – maig/2015

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta de Sobirania i Justícia. .@IsabelHMarti

Muriel

Elvira Rey.

Ahir vespre va ploure aigua i no va eixorivir les flors exposades al parc per gent del ram per animar-nos a acolorir els nostres patis. Eren llàgrimes. Llàgrimes per a tu, Muriel. Ni al cel que t’esperaven, van estar-se de plorar en copsar la pena de les flors esllanguides del parc.

Ara, digues-me Muriel, per què tanta pressa. És veritat que ja hem trobat el bon camí, que no estem tan empantanegats, però el teu tarannà conciliador, la teva intel·ligència, el teu somriure, ens són imprescindibles. Ens haurem d’espavilar.

Trobarem faltar la teva mirada blava i directa.

Trobarem a faltar el teu posat fràgil i contundent.

Trobarem a faltar el teu somriure dolç, franc i engrescador.

I per deixar-nos clar que no som aquí i ara per a llepar-nos les minúcies, ens has donat la vida i deixat el gran, incisiu, punyent record.

Gràcies, maca.

Sobre l’autora:
 
20150702_205832Elvira Rey, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

 

Crònica dinar-àgora amb Josep Rull

El passat dia 1 d’octubre el coordinador de Convergència Democràtica de Catalunya, Josep Rull, va assistir al dinar-àgora que des de Sobirania es va organitzar. Després de les eleccions excepcionals que ha viscut darrerament Catalunya, el coordinador de CDC va aprofitar l’acte per expressar quin era el seu punt de vista sobre els escenaris que es presenten pel nostre país.

Rull va centrar la seva intervenció en tres eixos principals: la valoració de les eleccions, la valoració del procés i les negociacions amb la CUP.

No va dubtar en qualificar els resultats que ens han mostrat les urnes com un mandat democràtic clar i explícit. Un mandat que encamina, de manera més ferma, el procés ja iniciat i que porta com a objectiu la independència de Catalunya. L’arrabasament dels vots exteriors, que Josep Rull titlla de tupinada, és quelcom que ha condicionat part del resultat de les eleccions i que per tant hagués pogut donar a la candidatura Junts pel sí, l’esperat 63è escó. D’altra banda, la gran participació, i en contra del que algunes forces predicaven, no ha enterrat les candidatures independentistes, sinó que ha posat en evidència que la “majoria silenciosa”, amb la que es recolzaven alguns, no existeix. Gairebé un 78 per cent de les catalanes i els catalanes, fent ús del dret a vot, han esbossat la representació del parlament català. Josep Rull creu que els resultats obtinguts són molt bons i que donen clarament legitimitat per continuar el procés. Aquesta idea va en la línia de la premsa internacional i la seva interpretació del 27S.

El coordinador de CDC va afirmar que la clau de l’èxit de l’independentisme català no és altra cosa que la seva capacitat per oferir una proposta en positiu, una proposta que aposta per fer les coses diferents, en definitiva una proposta que posa per davant a les persones. Josep Rull va recordar que la candidatura de Junts pel Sí es recolza en cinc pilars bàsics; el diàleg, el pacte, la legalitat, la legitimitat democràtica i la seguretat jurídica. El procés encarnat per les ciutadanes i ciutadans del nostre país ha tingut com a gran virtut, saber ampliar al màxim el nombre de votants que donessin suport a la causa.

Pel que fa la problemàtica entre la voluntat que té la CUP respecte a la persona que ha d’ocupar la presidència, Josep Rull va insistir que la legitimitat democràtica que Artur Mas ha obtingut en aquestes eleccions, és quelcom que no es pot passar per alt. La candidatura de Junts pel Sí va apostar, i aposta, per fer president al senyor Mas i la ciutadania ha avalat aquesta proposta. Adverteix que no podem caure en el parany de parlar dels actors abans de parlar del contingut ja que això significa posar-nos pals a les rodes i no tenim temps per perdre.

Josep Rull va apel·lar al respecte en vers la discreció que des de les diferents candidatures sobiranistes demanen per tal de poder dibuixar conjuntament un escenari on Catalunya pugui esdevenir un Estat plenament sobirà.

En definitiva Rull va voler transmetre un sentiment d’optimisme, un sentiment d’esperança i que lliga molt bé amb la cita de Jean Cocteau que diu: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros, responsable de comunicació de Sobriania i Justicia i membre de Nettalking. @monicamorros