Infracció, delicte, ultratge, malversació, rebel·lia, sedició, odi, i més

Pere Costa.

Has hecho Tu el milagro, ¡genio de las batallas!
La fúria moscovita siente anti ti temblor
Con tu gloriosa espada, cincel invicto, tallas
la heráldica gigante de nuestro Emperador.
Eres Doria y Espínola, Pizarro y Magallanes,
y Gonzalo y Juan de Austria, Alba, Lauria,
¡ y el Cid!
y reyes y estadistas, sabios y capitanes,
de España en torno giran, como entonces…
¡y por Ti!
¡Saludo a Franco, Franco! ¡Viva y Arriba
España!

(Juan García Fayos – Jerez – III Año Triunfal)

Aquest intent “poètic” inicial vol ser una mena d’avís per a navegants, editat a València per J.G.F., catedràtic de Literatura, al 1969.

Tot seguit vaig a embolicar-me en un tema poc concret, sense límits ni fronteres, en el que no sóc expert. Avui ja no sóc expert en res, cosa que ja no em preocupa. Sí que mou, però, la meva curiositat i em porta al fet que estem vivint un moment difícil de la nostra cultura, o manera de pensar, o manera de viure, o manera de legislar des dels poders i que ens convindria normalitzar.

Vaig néixer al 1933 i, per tant, i segons el capellà del meu poble, al 1939 ja tenia “ús de raó”. La data la vàrem encertar ell i jo en el pitjor moment de la història per prendre decisions tan transcendentals.

Ara, una pila d’anys després, tampoc ho veig clar doncs cada dia és més difícil saber quan un arriba a l’ús de la raó i, sobretot, si jo ja he aconseguit aquest títol. Però alguna cosa cal dir sobre el tema.

Començo per la definició de “pecat”. No l’he posat en el títol de l’article atès que ha passat a segon terme en l’ètica actual però era el primer càrrec de consciència que en època pretèrita se’ns presentava. No tinc cap catecisme a mà i crec que em seria difícil trobar-ne un un pèl actualitzat. Tampoc no fa cap falta, però la meva vida va començar així.

Com sempre, faig ús de la nostra Enciclopèdia Catalana. No ho recomano en aquest cas. No em queda clar. Per tant, em cal tornar als meus sis anys (ús de raó) i recordar les explicacions del mossèn del meu poble. Més o menys: “Es pot pecar de pensament, paraula, obra i omissió en tot el que representa una transgressió als deu manaments de Moisès”.

Em perdonareu però em sembla, inicialment, una definició políticament normal encara que les transgressions al respecte podien ser lleus o conduir a la condemnació eterna, que no és poc.

I feta una primera aproximació al tema, ara em toca recordar la idea que el “nacional-catolicisme” tenia sobre l’ “autoritat”. La nostra Enciclopèdia Catalana ja dóna per superat el problema i no fa cap referència al que m’obligaven a estudiar durant l’inici del meu suposat ús de raó i que venia a dir: l’autoritat del governant s’origina en Déu de tal manera que, junt amb la benedicció de l’Església, es trasllada al cap d’estat de cada nació per el millor compliment de la seva llei. Això té origen amb Constantí, Edicte de Milan, l’any 313. Prego no em prengueu per un beneit, però era així i encara hi quedem uns pocs per donar-ne fe. Avui el poder és elegit democràticament pel poble o almenys així ens ho pensem.

Alguna vegada cal retrobar certes idees, que ens poden semblar totalment errònies, però el fet que assenyala Alexandre Deulofeu en la seva “Matemàtica de la història” i que es pot simplificar (aquest article no té per objectiu aclarir res) és que la història es repeteix amb etapes prefixades, amb idees semblants, siguin o no errònies, encara que amb certes variacions en els detalls fruit de l’avenç (????) de la cultura política.

Si em poso a recordar el temps del meu inici de raó crec que puc afirmar que la obediència era el primer manament, polític i religiós. La condemna (TOP/ infern) era brutalment imposada, políticament i religiosament. El dogmatisme era total, políticament i religiosament. La llibertat, fins la de pensament, estava censurada, políticament i religiosament. La pena de mort estava a l’ordre del dia. La presó era un càstig freqüent i sense pal·liatius. El poder judicial estava supeditat al poder polític.

Però, no hi ha mal que duri cent anys, diuen, i després de quaranta anys, un dia va arribar l’esperada democràcia. Poc a poc. Tots contents amb l’Estatut. Tots cantant allò de ”llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Es va permetre el “destape” després d’un fort increment del PIB de Perpinyà, es varen legalitzar els partits polítics, es va poder llegir l’Avui. Solament havia durat 40 anys. Fins i tot els agnòstics dèiem “gràcies a Déu”.

Però la matemàtica de la història sembla que pot ser una realitat. Ja no cantem tant. Quasi ja no cantem. Encara cridem i xiulem. Ens és difícil disposar d’un concepte clar de la paraula democràcia. El partits polítics pensen més en els vots que poden aconseguir per mantenir-se, que en les possibilitats de tirar endavant el país. El concepte de pacte polític és una entelèquia.

Els ciutadans hauríem de pressionar més i millor, i exigir el pacte polític entre els que tenen objectius comuns intentant, almenys, acords concrets per a decisions concretes. Però és com demanar peres als oms. El retrocés actual en la nostra societat és enorme en aquest sentit i no presenta vies de solució en aquest important rol que haurien de saber jugar els polítics.

És cert que tenim eleccions democràtiques, que s’ha abolit la pena de mort (fins el Papa s’ha decidit per fi i al cap de 2000 anys), que tenim un Estatut, “cepillado” pel Sr. Guerra (PSOE vetust però que encara piula) i que el Tribunal Suprem va acabar d’“afinar” gràcies a l’activitat patriòtica del PP i del Sr. Rajoy pidolant per Espanya firmes per derogar-lo. I punt. El fet és que el poder que suposadament derivava de Déu ha quedat substituït pel poder omnipresent i omnipotent de la Constitució (que permet articles com el 155). La pena de mort s’ha eliminat però no la presó provisional mentre es busca si hi ha cap causa concreta que la justifiqui. La llibertat de pensament no està castigada però atenció amb el delicte d’odi o amb supòsits que no encaixen en la Constitució. El poder de la religió, sembla, s’ha reduït però es permet (no tots els seus sectors) reflectir apreciacions polítiques que curiosament sempre voltegen determinades ideologies i molt sovint comet l’antic pecat per omissió. És difícil distingir, si convé, la diferència entre una disparitat d’opinió i un delicte. El poder polític ha evitat, i creat, problemes emparant-se en un poder judicial afí a les seves idees, això sí mantenint la seva teòrica independència al decidir a dit els càrrecs fonamentals de la justícia. La informació oficial sovint és esbiaxada, torna el soroll de sabres, segueixen els atacs a la llengua i identitat catalanes.

El que no em lliga és que ara no ens deixen fer un referèndum i Franco ens va obligar a votar-ne un. On ha quedat la democràcia?

En temps de la dictadura era freqüent, i parlo de l’època universitària, el córrer davant dels grisos (que avui han canviat de color). Cosa que tenia els seu risc. Ara ens hem pogut manifestar. Uns quant milers que sumen més de dos milions ho han pogut fer -amb alguns problemes-. Visca la democràcia. Però, stop, línia roja davant de la paraula referèndum. Ens hem cansat, fa anys, de córrer davant dels grisos, però sols han canviat de color per tal de dissimular. Ens hem plantat, no hem fugit i ens han apallissat, tal com feien els grisos.

Quanta raó tenia Deulofeu i la seva matemàtica històrica.

Ara bé, avui, la corrupció i el desmanegament segueix. El cap d’un partit amb velles arrels en el passat i el seu màster, cada jutge jutjant segons la seva ideologia, una alcaldessa recolzant els manters però sense cap acció per solucionar el problema, molts aforats emparant-se en aquest privilegi que ja no hauria d’existir, es permet un manifest militar, es premia a un alcalde no massa català amb una cadira a Andorra, se segueixen fent promeses a dojo per part de Madrid -que, curiosament, mai es compleixen-, es presenta el Sr. Borrell com un negociador més del problema (????), segueixen les intemperàncies feixistes sense cap reacció oficial.

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre. Catalunya té un excel·lent PIB però està ofegada per impostos, mal funcionament de l’aeroport, falta d’infraestructures, eliminació de la seva iniciativa i mínima llibertat que arriba al fet que exhibir un llaç groc et pot portar als serveis mèdics d’urgències.

I no cal parlar del 17 d’agost ja que els que tragueren les castanyes del foc estan empresonats o en mans de la justícia, i el record dels fets al cap de un any s’ha capgirat de tal manera que resulta que els catalans són inútils i no varen fer res de bo i gràcies a forces alienes, que encara no han aclarit quin paper tenia un aiatol·là que no se sap de qui cobrava, varen solucionar ràpidament una perillosa situació.

L’acte del citat dia, que havia de ser un fet presidit pel record a les víctimes, la unió entre tots i el reconeixement de l’eficàcia dels Mossos d’Esquadra es va traduir en un acte amb aires de provocació, malbaratant una ocasió única per una resposta forta i intensa cara al terrorisme.

I parlant de malbaratament d’ocasions per pacificar un ambient excessivament enrarit se segueix involucrant a més possibles implicats, amb difícils gestions per l’apropament de presos als llocs on rau la seva família. No és suficient el càstig personal sinó que cal castigar els seus familiars sense considerar la diferència entre càstig i venjança, en uns moments en què hi torna a haver massa rancúnia pels carrers, això mai desitjable.

Em quedo amb l’esperança de les paraules de Jordi Cuixart: “Als que ens volen crispats i dividits, els continuarem explicant que som un sol poble unit en la diversitat”.

Escric tot això sota un fort calor agostenc. Intentant una correcció conceptual contínua perquè ningú se senti ferit o ofès. Cada dia és més difícil expressar el que un pensa (no sé si el pensament encara és lliure o no) sense que li reboti una resposta irada o ofensiva. Però segueixo sense comprendre a què ve l’odi a una llengua i una cultura, a què ve la persecució de possibles solucions polítiques sense cap opció de diàleg obert, a què ve que un intent polític es converteixi en delicte i repressió, a què ve que no es pugui clamar per un consens civilitzat.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Francesc Vicens: el sobiranisme d’esquerres

Pere Costa.

Quant el bosc camina
cap a la vellura
en venir l’hivern,
serves, tu, l’alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern

Guerau de Liost

Francesc Vicens Giralt és un dels personatges importants de la vida cultural i política de Catalunya. Fa poc ens va deixar i voldríem recordar-lo, encara que és molt personatge per tan poc espai. Va viure plenament en una Espanya que Josep Maria Colomer (“España: la historia de una frustación”) defineix com un gran fracàs, incapaç de crear un imperi modern, ni una democràcia exemplar, ni una revolució industrial, generant frustració i creant, en canvi, misèria interna, convertint les virtuts de la transició en els vicis de la democràcia.

Francesc Vicens va viure aquesta situació en primera fila, cosa que el va portar a situacions dures i difícils.

Ja feia un temps que no “baixava” a Barcelona i es va recloure a la rectoria de Fontanilles (Baix Empordà) junt a la seva companya, l’escriptora, Françoise Wagener. Havien convertit l’antiga rectoria en una acollidora casa, en un lloc magnífic, des del que podia gaudir de les vistes del Montgrí i de les Medes. Últimament la seva salut era precària i la lectura la principal dedicació. Llegia els clàssics directament dels originals en llatí. És un fet definitori de la seva immensa cultura.

Ens va deixar el 4 de juny de 2018, poc abans de fer 91 anys, després d’una vida intensa dedicada a la política i a la cultura, sense oblidar interessants acostaments al cinema, a l’espeleologia i al coneixement en general. Era evident que no hi havia una relació directament proporcional entre la seva conformació física i la seva activitat incansable.

Per intentar seguir (aspecte fàcil) i comprendre (aspecte mes difícil) la vida de Francesc Vicens cal intentar construir un full de ruta cronològic que ens permeti no perdre el seu fil vital.

Neix a Barcelona el 19 de juny de 1927 en una família de juristes i de dretes. La seva primera joventut (que consti que mai fou vell intel·lectualment) cal contemplar-la sense grans incidents. Em diuen que residia a Ocata (El Maresme) amb la família, i no el preocupava de manera especial la marxa dels republicans i l’entrada dels “nacionals”. L’ambient familiar, és ben possible que també influís.

Com a fill de “bona família” (el seu pare era jutge) estudia Dret a Barcelona i es llicencia al 1949, però no veu en la professió el seu futur i afloren les seves inquietuds polítiques que el porten al 1956 a ingressar en el PSUC. De seguida va dedicar-se a fer proselitisme del partit entre els universitaris creant una cèl·lula, naturalment clandestina, a la Universitat de Barcelona i assisteix al Primer Congrés del Partit celebrat a París. Al 1957 va recolzar el boicot als tramvies de Barcelona i va ser detingut (26 de gener) per la Brigada Político-Social caient a les mans del torturador Antonio Juan Creix junt amb altres assistents al Congrés de París. Van ser 28 dies de tortura física i psicològica per acabar en un Consell de Guerra i condemnat pel Tribunal Militar Tercero (Causa 159-IV-57) a 8 anys de presó. Al 1960 s’exilia a París on segueix col·laborant amb el PSUC.

La situació canvia al 1964 en ser expulsat del PSUC per Santiago Carrillo que l’acusa de nacionalista. Amb ell són expulsats Jorge Semprún, Claudín i Solé Tura. Al 1966 torna a Barcelona i es retira (momentàniament) de la política.

Comença una nova etapa en iniciar una col·laboració laboral amb l’Enciclopèdia Catalana, l’Editorial Salvat, i també amb l’Institut Francès. És una dedicació eminentment cultural però Vicens no deixa de creure que la cultura havia de tenir un paper important en la lluita antifranquista. Al 1975 és nomenat Director de la Fundació Miró.

Gran amic de Joan Miró, Vicens es dedica plenament a la nova tasca. Organitza programes d’exposicions temporals difícilment assequibles durant el franquisme, acull exposicions d’artistes emergents, organitza cicles de cinema amb projeccions prohibides fins aquell moment, també cicles musicals i, fins i tot, espectacles per a infants.

Els seus coneixements museístics l’avalen com a Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de la International of Art Critics. Aconsegueix el Premi del Consell d’Europa al seu museu (1979) i la Medalla d’or personal al Mérito de las Bellas Artes (Madrid, 1980).

Però, torna a la política. Al 1980 és elegit Diputat d’ERC al Parlament Català com independent, càrrec al que renúncia al 1982, després de formar part del Consell Nacional i del Comitè Executiu, i del 1982 al 1986 representa ERC al Congreso de los Diputados a Madrid. No repeteix.

Però no s’atura aquí, sinó que ingressa a Iniciativa per Catalunya, on des del 1991 fins al 1995 és regidor (àrea de Cultura) a l’Ajuntament de Barcelona.

Després de posar punt i final a la seva activitat política cal recordar altres activitats, possiblement menys conegudes, com la seva intervenció en el cinema col·laborant en ”La guerre est finie” d’Alan Resnais durant la seva estada a París i, al 1978, en ”Les routes du Sud”, de Joseph Losey.

Un altre camp conreat fou el de l’espeleologia amb la publicació de diverses obres sobre la temàtica; la fundació del GES, de la que fou primer president (1948); i la presidència de la Comissió Tècnica d’Exploracions Subterrànies de la FEM (Federación Española de Montañismo) de la que dimiteix al 1956.

Voldria acabar amb una visió personal del Francesc. Ens vàrem conèixer, fa anys, a la Tertúlia Ignasi Agustí, coordinada per Rafel Borràs. En la mateixa va manifestar reiteradament el seu esperit republicà i catalanista. Posteriorment, i per causes que no fan al cas, vàrem coincidir en la Tertúlia Espai Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, fundada por Mina Pedrós i, entre altres, l’autor d’aquesta nota, a la que va assistir cada setmana a pesar dels seus problemes de salut, les dificultats per desplaçar-se des de Fontanilles (en cotxe fins a Flassa i en tren fins a la Plaça de Catalunya) i evidentment pel seu cansament.

En la tranquil·litat d’una tertúlia era fàcil constatar la seva memòria excepcional, els seus profunds coneixements sobre història, filosofia, literatura, art i temes menys coneguts com l’espeleologia a la que ens hi hem referit, la botànica, l’astronomia, etc. Les seves intervencions eren esperades i agraïdes per la seva amplitud de coneixements i capacitat de diàleg, una enorme cultura humanística, una visió universalista dels problemes, un respecte a les opinions dels altres, un ple coneixement de la qüestió catalana i un recolzament total al futur de Catalunya com a tal.

Em permeto incloure un comentari que va fer Francesc Vicens en el col·loqui corresponent a la conferència del Cònsol General de Portugal a Barcelona sobre el tema “Les relacions entre Catalunya i Portugal: germans apartats”, el dia 27 d’octubre de 2009. Al plantejar-se el fet de la separació de les dues corones, la portuguesa i l’espanyola, la ciutat de Ceuta, portuguesa, preferí passar a espanyola. Francesc va opinar que la decisió podia ser deguda “a la niciesa dels ceutís ja que els hi hauria anat millor sent portuguesos que espanyols” i afegí “quan Portugal es va aixecar contra la Corona Espanyola va guanyar i aconseguiren la independència. Els catalans també ens vàrem aixecar en contra però vàrem perdre i per això restàrem com a protectorat de Madrid i una petita colònia espanyola” (Espai Ateneu. El Debat de les idees. Edicions Rondas. 2011).

Acabem així, sense comentar els possibles errors i encerts del Francesc i amb el suggeriment que és un personatge que la història de Catalunya no ha d’oblidar. Precisa d’un expert que redacti la seva biografia real, sense els buits i errors que possiblement hem incorregut en aquesta nota.

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Entrevista a Yoshitomo Okuno

Ramon Munné.

Yoshitomo Okuno – Professor titular de la Universitat Prefectural d’Aichi (Japó)
Es va llicenciar a la Universitat Waseda (1990) i va fer els estudis de postgrau a la mateixa universitat (1990-2002). Va investigar a la Universitat de Barcelona (1994-1999). És l’editor i autor del llibre en japonès “50 capítols per conèixer Catalunya” (2013). Ha escrit diversos articles sobre el procés independentista.

Vostè és professor titular del Departament d’Estudis hispànics de la Facultat d’Estudis Estrangers. Què va motivar que triés com a àrea d’estudi la història socioeconòmica de la Catalunya moderna?

Quan vaig entrar al màster, volia estudiar alguna cosa sobre les relacions entre estats i regions. La meva regió era agrícola i més aviat pobre, una terra molt conservadora on la gent esperava els diners que els diputats del PLD (Partit Liberal Democràtic, partit conservador) portaven. Hi mancava iniciativa i acceptar opinions plurals. Un professor meu, especialista en història de França, em va recomanar que em dediqués a Catalunya perquè no era ni Espanya ni França, era molt industrial i tenia llengua, cultura i història pròpies i, a més a més, hi havia molta diversitat. Tot al contrari de la meva regió. I d’ençà d’aleshores, Catalunya em fascina.

Per començar a estudiar Catalunya, vaig triar la història econòmica de Catalunya del segle XVIII i el començament del XIX. Catalunya és l’única regió dins l’Estat espanyol on va sorgir la revolució industrial i m’interessava molt perquè només va passar a Catalunya.

Des del punt de vista del món universitari del Japó, quins fets de l’àmbit del seu estudi creu que tenen més interès o li han cridat més l’atenció?

Els japonesos, fins i tot els historiadors japonesos d’història econòmica, tendeixen a pensar que cada estat europeu té el seu propi caràcter unificador, i que, per exemple, dins Espanya tota la gent no volen treballar gaire perquè els agrada massa divertir-se. Però per exemple, el fet que a Catalunya es produís una industrialització destacable i distintiva fa miques aquesta idea estereotípica.

Fa uns pocs anys que està centrant els seus estudis en el procés polític d’independència de Catalunya. Què va motivar el seu interès en aquest tema? Com veu la viabilitat econòmica de la República catalana?

A partir del 2014, estic fent l’estudi del procés i he escrit diversos articles i he sortit diverses vegades a la tele, la ràdio i a diaris per explicar què està passant a Catalunya. Com he dit abans, com que el meu interès originari són les relacions entre estats i regions, quan va començar el procés no hi havia cap raó per no abordar-ne l’estudi. Hi ha molts estats que contenen diverses ètnies o nacions sense estats. Però el cas català és molt interessant perquè hi ha molta diferència entre la cultura política de Catalunya i la d’Espanya.

Sempre és agradable saber que lluny de Catalunya hi ha interès per conèixer i estudiar el que està passant al nostre país. Com el seu, hi ha altres grups d’estudi en universitats japoneses?

Cal no oblidar el professor Ko Tazawa. Ell és el pioner dels estudis catalans al Japó. També hi ha uns cinc professors universitaris (historiadors i lingüistes) que fan coses de Catalunya.

Tenen relació acadèmica d’algun tipus amb alguna universitat catalana?

Hi ha unes quantes universitats (almenys sis que sàpiga jo, però segurament més) que tenen convenis d’intercanvis amb la UPF, la UB i la UAB. La universitat on treballo jo mateix també té un conveni amb la UPD. Conec un parell d’estudiants japonesos que tenen un nivell de català excel·lent (B2 de català per exemple) i un bon nivell d’estudis sobre Catalunya.

Quin grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya hi ha al Japó? Com veu la societat japonesa la voluntat d’independència de Catalunya?

A partir de l’1 d’octubre, al Japó el topònim de Catalunya és prou conegut. Però el grau de coneixement sobre la situació política de Catalunya malauradament no és gens alt. El problema més greu és que la premsa japonesa només ha explicat que Catalunya vol la independència per motius purament econòmics i, fins tot, de vegades diu que vol la independència egoistament. I no parla de la sentència del tribunal constitucional del 2010 ni de la política autoritària i la judicialització de la política del govern central.

No sé per què es repeteixen aquesta mena d’explicacions. Potser per la influència de la premsa espanyola. Però crec que la culpa també la tenen els independentistes mateixos. Tinc una impressió que, quan pregunten els periodistes japonesos als independentistes per què volen la independència, sovint els expliquen que els catalans paguen molt i reben menys.

Però si només parlen d’això sense explicar la identitat nacional pròpia, ni la història pròpia, ni la sentència del 2010, ni la manera d’actuar del govern del PP, ni el dret a decidir, etc., suposo que és bastant natural que els periodistes japonesos, que normalment són corresponsals que viuen a París o a Londres i no tenen prou coneixement de Catalunya, agafin la idea que els independentistes són una gent egoista.

Quan va venir a Catalunya per primera vegada?

Vaig venir per primera vegada a Catalunya el 1994. Vaig viure 4 anys a Barcelona, aprenent català i investigant la història econòmica.

En els darrers anys vostè ha vingut a Catalunya diverses vegades, sovint pels voltants de la Diada de l’11 de setembre. Quina valoració en feia de les mobilitzacions que es trobava?

Hi participo des del 2013 (la via catalana). A mi em va agradar molt sobretot la via catalana. Sempre que hi vaig, admiro la capacitat d’organitzar i de mobilitzar i el nivell de civilització. Em va fer molta pena, o més aviat ràbia, que la premsa japonesa no parlés gens d’aquestes mobilitzacions. Potser perquè foren tan pacífiques, no cridaven l’atenció de la premsa japonesa.

Com valora la gestió per part de les institucions europees del procés independentista català? Com veu l’evolució futura d’Europa i de la Unió Europea en els pròxims anys?

Com està passant ara, cada vegada hi ha més estats europeus que rebutgen o posen en dubte el que diu el govern central i l’autoritat judicial d’Espanya. Així doncs, imagino que finalment la UE haurà de fer de mitjancer entre Catalunya i Espanya. Si la UE continués negant el que demana Catalunya, crec que això significaria que la UE mateixa negués la seva idea de democràcia i pluralitat, i per tant seria el camí de suïcidar-se per a la UE. La UE hauria de transformar-se en una unió que fos capaç d’incorporar les nacions sense estat com Catalunya. Si no, em sembla que seria difícil que la UE durés molt de temps.

Han viscut mai al Japó una situació de conflicte com el que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol?

Sí que n’hi ha. Entre el govern central del Japó i la província d’Okinawa, hi ha un parell de problemes força difícils. Okinawa és una província que se situa a l’extrem sud del Japó i que constitueixen moltes illes petites. Abans de la revolució de Meiji (1868) era un regne diferent del Japó, es deia “Regne de Ryukyu” i té una cultura pròpia, una llengua pròpia i una història pròpia. Ara més del 90% de les bases americanes del Japó s’hi concentren, i hi ha molts problemes i el govern d’Okinawa protesta contra el govern japonès. Però l’actual govern central d’Abe, és un govern autoritari de dreta i no vol parlar amb Okinawa, i per això ara diuen que el suport a la independència se situa entre el 10 i 20%. La gent d’Okinawa mira molt el que està passant a Catalunya. El que està fent la gent independentista de Catalunya podria afectar no només Europa sinó tot el món.

Des del punt de vista polític, quin camí proposaria vostè per solucionar el conflicte actual?

No sé què podria dir jo… Però em penso que si els catalans continuen lluitant per la democràcia, segurament cada vegada tindran més països i gent que els donaran suport.

Publicat a L’Unilateral el 22/04/2018

Sobre l’autor:

Ramon Munné, enginyer quimic i membre de Sobirania i Justícia.

Reflexionant amb Ignacio Sánchez-Cuenca

Pere Costa.

Ignacio Sánchez-Cuenca és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid. Ha publicat fa poc “La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana”. Al llegir-lo em vaig quedar més que sorprès: havia trobat, dins de l’increïble ambient polític espanyol a una persona que reunia les característiques que Josep Pla i Gaziel s’atribuïen mútuament en el seu “Epistolari”:

“Vós i jo som autènticament catalans, pastats d’aquell mateix terròs d’on va sortir el nostre gran Muntaner de Perelada (sic). Som a més racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius”.

Aquests trets es poden atribuir a Sánchez-Cuenca i, de manera independent, a les meves petites reflexions. En recomano la seva lectura. La recomano als “catalanes i españoles todos” (Franco dixit). Aclareixo que està escrit en castellà per una persona equilibrada, en un moment en què ens fan falta fortes dosis de posicions de les que Josep Pla i Gaziel presumien en el seu Epistolari.

Faig una reflexió inicial. Hi ha posicions que mereixen ser contemplades amb un esperit racionalista, realista, liberal, tolerant i comprensiu. No caldria ni exposar-les però la reflexió ho exigeix per no perdre el fil:

1.-Els catalans, coneguts per les seves idees separatistes, sobiranistes, independentistes, terroristes i nazis, que es comuniquen en una estranya i particular llengua, volen “trencar” Espanya.

2.- La societat hispànica oberta, comprensiva, liberal, tolerant, totalment i plenament democràtica, ha posat tots els recursos possibles per solucionar el problema, però sembla que cada dia empitjora més.

???!!!

Per aquest camí mai arribarem enlloc, i tots, TOTS, en sortirem perjudicats.

Es pot plantejar, equilibrant el seny i la rauxa catalana i l’eterna i constant actitud dictatorial castellana, alguna posició inicial?

1.- Catalunya no vol “trencar” res. El seny i la rauxa sols volen la possibilitat democràtica d’expressar, pacíficament, el que desitgen pel seu futur. Això des de l’origen d’aquella democràcia mil·lenària d’Atenes sols s’aconsegueix amb un fet tan senzill i simple com votar.

2.- L’Estat Espanyol no és capaç d’entendre que democràcia no és la imposició d’una Constitució post-franquista, votada per uns ciutadans que encara vivien el record d’una terrible guerra civil i d’una terrible dictadura de 40 anys i que sols volien evitar una nova “liberación” militar.

Increïblement, en ple segle XXI, en què Europa encara lluita contra les revifalles d’aquella ideologia, una nació que vol conèixer democràticament la decisió de tots els seus ciutadans davant del futur polític, és castigada després que el Tribunal Constitucional passés el ribot (“cepillara”) a un Estatut legalment aprovat, i recolzés la repressió policial, empresonaments, suspensió de drets autonòmics, encausament d’alcaldes, judicialització absoluta d’un problema polític, absència del poder equilibrador reial, desqualificació als catalans titllats de “terroristes” i “nazis”, operacions pròpies d’una guerra bruta, persecució internacional, etc, etc, etc.

Però tornem a Sánchez-Cuenca i les seves conclusions, que resumim (si bé és millor llegir-les in extenso en el seu llibre, conèixer la seva argumentació i així, a més, afavorir altres edicions de “Los libros de la catarata”):

1.-Según al derecho internacional, a Cataluña no le asiste el derecho de autodeterminación… pero… el Estado puede organizar un referéndum… bajo el supuesto que se trata de un instrumento para resolver un problema político.

2.- Se recurre a la Constitución para concluir que en España una comunidad autónoma no puede realizar una consulta sobre su futuro político… hay constitucionalistas que argumentan que… tendría encaje legal… los partidos políticos podrían ponerse de acuerdo en una reforma constitucional.

3.- Se alega que el pueblo catalán no es soberano, que la soberanía pertenece al pueblo español en su conjunto… este planteamiento… es erróneo… la consulta no es un ejercicio de soberania sino un método para dilucidar el grado de apoyo a la independencia… Es evidente que un referéndum en el que votarán todos los españoles no permitiría avanzar un solo paso en la resolución del problema.

4.- Se dice que los referéndums dividen a la sociedad… pero normalment si se contempla un referéndum es porque la sociedad está previamente dividida.

5.- Las partes podrían acordar de antemano tanto el umbral de una mayoría clara, como el plazo mínimo que debería transcurrir hasta la posible celebración de un nuevo referéndum.

6.- Antes de llegar a una consulta sobre la secesión de un territorio, el Estado debería tener la oportunidad de poder reformar el statu quo a fin de presentar un alternativa más atractiva frente a la independencia… Si la reforma fracasara… no quedaría más remedio que ir directamente a la consulta.

I acabo amb paraules de Lolita Bosch en “Que no ens guanyi la por” (Ara Llibres , 2018):

– No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure
– Fallar es impossible
– Que no ens enganyi la por

I personalment afegiria:

Que mai més es produeixin discrepàncies publiques entre els partits polítics que conformen el grup independentista. El destí de la pàtria ha d’estar per sobre de les pretensions partidistes. Si els partits polítics no troben la manera de dialogar entre ells i arribar a decidir una actuació conjunta, com poden parlar de diàleg amb un estat unionista?

Sobre l’autor:

Pere Costa, Dr. Veterinari. Membre de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Membre de Sobirania i Justícia.

Homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans

Isabel-Helena Martí.

Discurs d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans en ocasió del 9è aniversari de la fundació de Sobirania i Justícia.

Il·lustríssim senyor Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans,

amigues i amics,

és un honor extraordinari adreçar-vos aquestes paraules d’homenatge a l’Institut d’Estudis Catalans, l’històric establiment acadèmic, científic i cultural que avui ens acull en ocasió del 9è aniversari de la fundació de la nostra associació, Sobirania i Justícia. Moltes gràcies, president, per la vostra generosa hospitalitat. I també a l’Alícia Casals, vicepresidenta de la Secció de Ciències i Tecnologia, que a més a més, és membre de Sobirania i Justícia, i que d’alguna forma avui farà de nexe, de connector, entre les dues entitats.

No només és el dens llegat d’aportacions de caràcter científic, acadèmic, lingüístic, arqueològic, humanístic, algunes d’elles d’importància cabdal per la normalització i impuls del fet nacional i cultural català, el que enlluerna al visitant de l’Institut d’Estudis Catalans. Travessar el llindar de la porta de la Casa de la Convalescència cap al centre del pati, albirar l’arquitectura classicista dels dos pisos d’aquest esplèndid edifici del segle XVII, i submergir-se en l’atmosfera professoral, el rigor acadèmic i la petjada de la història que destil·len cadascuna de les dependències de l’immoble: el claustre, el templet del pati amb l’escultura de St. Pau, les pintures murals de la capella, rere la Sala Prat de la Riba, la decoració ceràmica, és una experiència plaent per tothom que apreciï la bellesa, el progrés, la il·lustració. En definitiva, la civilització. I que estimi també, és clar, el nostre país, Catalunya. I la seva trepidant història mil·lenària.

Fou Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, que el 1907, fundà l’Institut d’Estudis Catalans a partir d’una proposta del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’any anterior, el 1906. D’això fa més de cent anys. Exactament cent deu anys. L’obra de tot aquest temps és colossal, i encara present avui en dia. Obra portada a terme en períodes històrics d’enorme dificultat per Catalunya, sotmesa a la repressió violenta, a la censura, a l’espoli, a l’assimilació forçada. Prat de la Riba, amb uns recursos materials molt migrats però amb una gran determinació, impulsà més tard, el 1914 la Mancomunitat que serviria també per portar a terme projectes de desenvolupament social i econòmic, aixecant les bastides d’un projecte nacional de futur, d’una societat més benestant, d’un país més ric i culte. Imperà, sobretot, la vocació de situar Catalunya en el concert internacional entre els països capdavanters.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat un instrument que ens ha permès sobreviure com a nació. La seva història atapeïda de fites, algunes d’elles crucials, la depuració i normativització de la llengua catalana, la creació d’una biblioteca central (elaboració i concentració de recursos bibliogràfics que servíssin als investigadors en les seves recerques), la recuperació, catalogació i preservació de l’art romànic del Pirineu, entre d’altres, ha anat pavimentant, aplanant, el camí, sempre costerut, que moltes generacions pretèrites de catalans, i nosaltres també, hem enfilat amb l’objectiu de normalitzar la nació, la llengua, la identitat.

I això, president, amigues i amics, sabem ja que només ho podrem fer quan Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà que exerceixi com a tal, i participi de ple dret en el concert internacional. I vet aquí els objectius que, modestament però rotundament, persegueix la nostra, molt humil, associació, Sobirania i Justícia.

Estem vivint uns moments crítics que requereixen fermesa i coratge.

Dissabte va fer dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraren a la presó de Soto del Real. Activistes cívics de tarannà pacifista sobre els que pesen imputacions infundades de violència. El vicepresident Junqueras i el conseller Forn també segueixen empresonats. El president Puigdemont i quatre consellers, exilats a Brussel·les. Presos i exilats polítics en un estat europeu al segle XXI. Això és inaudit.

El patrimoni museístic català ha estat severament perjudicat per la decisió del ministre espanyol de cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’entregar les obres lleidetanes de Sixena; PP i Cs segueixen polemitzant, amb falsedats, sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes, acusant-les d’adoctrinament (darrerament s’hi ha afegit Miquel Iceta), s’està produint assetjament judicial contra els mestres catalans (Seu d’Urgell, incitació a l’odi, per haver debatut amb els alumnes sobre l’1-O). L’escola pública catalana és la diana de totes les diatribes d’un nacionalisme espanyol agressiu i d’estat. Un nacionalisme desbocat que tem perdre el control social que el suposa el marc ideològic imposat des de tots els ressorts estatals, basat en el supremacisme del castellà. Tots recordem, oi?, l’antic ministre Wert, avui comfortablement instal·lat a París com ambaixador espanyol davant l’OCDE, quan en un debat al congrés dels diputats, fa uns anys, etzibà, sense immutar-se, que el que ell volia, com a ministre d’educació, era senzillament espanyolitzar els alumnes catalans.

President, amigues, amics, vaig acabant,

en uns temps greus, en què Catalunya ha vist anorreat el seu autogovern, perquè les seves finances han estat intervingudes, el seu govern legítim desposseït i el seu parlament dissolt, per una força política que té a penes un 8,5% de representació en la cambra catalana i que, per tant, està molt lluny de reflectir les preferències polítiques majoritàries dels catalans, hem de ser forts, buscar l’escalf de la confiança en nosaltres mateixos, en les nostres immenses capacitats,  en la nostra història, amb derrotes però també magnificent, la nostra literatura, en el nostre art, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra gent, els nostres pobles i ciutats. Tenim molt pel que lluitar, president. Som afortunats. I per això, en aquests moments difícils, però que aviat seran molt millors, ens agrada venir aquí, a l’Institut d’Estudis Catalans, per embolcallar-nos amb l’esperit de catalanitat pregona que desprèn la institució, per recordar que venim de lluny però anem més lluny encara. Per perseverar en aquell projecte de futur que inspirà a Prat de la Riba i als seus coetanis i que aquesta estimada institució tan bé simbolitza.

Us agraïm de tot cor la vostra feina, president. Enhorabona i moltes gràcies.

Barcelona, 18 de desembre de 2017

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundador de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

Independència, transitorietat i recerca de la felicitat

Dolors Feliu.

A la Declaració d’Independència dels Estats Units se citen els drets de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat com a drets de totes les persones. Es diu que per garantir aquests drets es creen els governs dels pobles, que obtenen la seva legitimitat del consentiment dels governats. ‘Volem ser lliures i feliços’. L’any 2002 els economistes Bruno Frey i Alois Stutzer van comprovar que a Suïssa, als cantons on es feien més referèndums, les preferències ciutadanes coincidien més amb les polítiques públiques, i tot plegat augmentava el benestar, la felicitat de les persones.

En aquests moments les institucions catalanes són majoritàriament favorables a la independència per voluntat dels votants, i treballen per aconseguir que la decisió definitiva es pugui prendre democràticament a les urnes. A diferència del que ha passat al Canadà o al Regne Unit, a Espanya el Tribunal Constitucional ha fet una interpretació constitucional contrària al referèndum. Per això, el full de ruta vigent preveu l’elaboració d’una Llei de transitorietat jurídica catalana on es regulin els aspectes necessaris per la seva celebració d’acord amb els requisits internacionals, i tot el necessari per a la transició cap a un Estat català, si aquesta és la voluntat de la majoria de la població. També es tramiten ja d’altres lleis importants en aquest sentit, com el Codi tributari de Catalunya o l’Agència Catalana de Protecció Social.

La Llei de transitorietat, també nomenada Llei de règim jurídic català, serà semblant al que ja s’havia plantejat a Escòcia com una constitució provisional. Aquí, a casa nostra, ha de servir tant per poder fer el referèndum com per gestionar la transició si surt el ‘sí’ a la independència. Per això ha de regular la nacionalitat i el territori, la successió d’ordenaments i administracions, els drets i deures dels ciutadans, les institucions, el poder judicial i l’Administració de justícia, el finançament, el referèndum i el procés constituent, a més de les disposicions finals i de desconnexió necessàries. Tot el que calgui per a què en tot moment la nostra societat segueixi funcionant ordenadament i garantint els drets de la ciutadania. Al cap i a la fi, les normes jurídiques són les que la pròpia societat reconeix com a justes i les compleix i observa com a tals. Només podem dir que tenim un Estat de Dret si hi ha protecció dels drets de la gent, inclosos els drets de participació, i això és el que es pretén amb l’elaboració de textos on es possibilitin aquest drets individuals d’exercici col·lectiu, com són els referits al dret a vot en democràcia.

El pensament independentista pacifista és perfectament legítim en democràcia, com ja ha assegurat el Tribunal Europeu de Dret Humans en nombroses sentències des dels anys noranta. La pretensió de l’Estat espanyol de judicialitzar aquesta voluntat, imputant penalment a membres del Govern i del Parlament per seguir els mandats democràtics de la ciutadania, no pot materialment imposar-se davant d’una població que té llibertat d’expressió i que vol participar en els afers públics del seu país. L’èxit del procés és ara en mans de la població catalana i de fet sempre ha estat així. Estem parlant del poder de prendre les decisions que ens afecten a la vida diària de la nostra comunitat. Parlem, en definitiva, un cop més a la història, de la recerca de la felicitat.

Publicat al Portal Nou el 29/03/2017

Sobre l’autora:

FeliuDolors Feliu, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @DolorsFeliu

Eurovisió

Elvira Rey.

Aquest xantatge emocional que ens han volgut fer als catalans enviant un cantant de Sabadell a representar Espanya a Eurovisió, demostra el preu, baixíssim, amb què ens valoren.

El xicot no se n’ha sortit i ha estat eliminat a la primera de canvi. No me n’alegro pas per ell, però sí pel que representa aquesta patacada per a les grans ments ideològiques que han ordit el pla.

Que siguin els de “Ferias y Congresos” els que es dediquin a afalagar-nos…

Només puc afegir que el nostre preu és tan, tan alt i absolut que es diu: Independència!

Sobre l’autora:

Elvira Rey Cabot, exerceix d’àvia independentista. És membre de Sobirania i Justícia.

Populisme franquista

Narcís Oliveres.

L’atzar ha volgut que en el pla de publicació dels articles d’El Punt Avui el meu figuri entre els que s’han de publicar el primer dilluns de l’any 2017. N’estic content perquè em permet desitjar un molt bon any, tant als lectors com al diari. Publicar a El Punt Avui és un honor i un privilegi immensos, indescriptibles, que agraeixo a l’un i els altres i aquesta és una ocasió per manifestar-ho. En els moments presents es perceben signes de desconfiança en si mateixa de la ciutadania. El caràcter exemplar del passat en funció del qual es podia orientar sense reserves el present s’ha esvaït. Aquesta desconfiança està marcada per la crisi, no només l’econòmica, en la qual una crisi de conceptes i de valors en són causes. La corrupció està present en la ment de tothom fent desaparèixer els conceptes clars, els quals esdevenen precaris i d’una incertesa constant. Els llogres individuals no es converteixen en béns duradors perquè els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls, els projectes envelleixen amb tanta velocitat que ja són obsolets abans de configurar-los adequadament.

Fa uns quants anys que s’ha accentuat l’efervescència política. El febrer del 2015, Thomas L. Friedman, editorialista del The New York Times, es preguntava si la democràcia havia entrat en recessió fent referència que entre 2000 i 2015 havien desaparegut 25 democràcies, no només a causa de cops d’estat militars o interns, sinó a causa també de degradacions subtils i progressives dels drets i pràctiques democràtiques, i que la raó s’havia de buscar en la restricció de la llibertat, en la corrupció i en l’abús de poder. Crec que la desaparició de la divisió de poders com la que s’està vivint a l’Estat espanyol constitueix un abús de poder d’una enorme magnitud en benefici d’un executiu, tremendament angoixat, que no dubta a manipular el judicial.

Tzvetan Todorov, en el seu assaig Els enemics íntims de la democràcia, després d’afirmar emfàticament que el primer principi de la democràcia és que el poble és sobirà, posa de manifest la freqüent oposició entre democràcia i populisme i alerta del que qualifica d’espectacular ascens de partits populistes. Per ell, el populisme actual no suposa el ressorgiment del feixisme ni encara menys del nazisme, ni de la utopia comunista. I el franquisme? No es pot pas dir que hagi ressorgit, s’ha mantingut! El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va afirmar el 15-12-2016 en una compareixença informativa que “hi ha un determinat populisme constitucional al qual recorre l’Estat, que consisteix a dir que els catalans no tenim dret a  votar i, si votem, no val. D’això se’n diu populisme i nosaltres en diem democràcia”. Comparteixo el que va dir el nostre president; només rectificaria el qualificatiu, no cal dir-ne constitucional, jo en dic populisme franquista.

Sobre l’autor:

Captura de pantalla 2016-02-15 a les 17.00.53Narcís Oliveres, ex conseller de la Generalitat i doctor en dret. Membre de Sobirania i Justícia.

Renovar la democràcia

Pau Miserachs. 

El Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra Sr. Ferran Requejo, en un article a la Vanguardia el 18 de novembre de 2007, classificava les democràcies actuals en liberals i no liberals, entenent aquestes últimes com les que accentuen els elements democràtics tot arraconant els de caràcter liberal. Aquest plantejament pot perjudicar greument i fer desaparèixer el pluralisme, les llibertats i l’estat de dret amb la confusió de poders centrada en el governant electe.

El Professor Requejo advertia de l’aparició i ascens dels populismes com aspectes foscos de la democràcia sense liberalisme. Però no s’ha de confondre populisme amb moviments socials reivindicatius de drets negats pel poder, o la manifestació d’un poble com el català que exigeix any rere any l’exercici del dret a l’autodeterminació que li nega el Govern de l’Estat.

Aquesta situació pot produir-se tant en sistemes de dreta com d’esquerres, doncs encara trobarem avui moviments polítics ancorats en el dogmatisme del passat, despullats d’humanisme i de respecte a la dignitat de la persona. Aquest dogmatisme està nodrit de nacionalisme agressiu disposat a impedir qualsevol plantejament jurídic contrari a l’oficial. Com una nova forma de censura del pensament, els governs dogmàtics s’imposen amb més facilitat en les democràcies sense llibertat i controlades per l’establishment.

L’any 1976 s’iniciava a Espanya el desenvolupament polític democràtic per la via de la reforma de les lleis fonamentals de l’Estat. Aquesta reforma o substitució de lleis s’havia de fer en seu parlamentària i presidit pel debat de tots els corrents que reclamaven la implantació d’una democràcia a la mort del dictador.

Uns pocs seguidors de la “cruzada” que va desencadenar una cruel guerra civil l’any 1936 i una sagnant repressió fins a la mort del dictador l’any 1975, creien que a la mort de Francisco Franco romandria inalterable el sistema polític piramidal que havia creat el dictador, amb la successió d’un Rei que prendria el lloc del dictador i seguiria amb el mateix sistema considerat constitucional amb lleugers retocs.

Mort el dictador, per donar continuïtat a la legislació de la dictadura, es volia fer una nova Constitució basada en la legalitat de la Constitució vigent el 1975, que segons afirmaven els defensors del règim franquista, eren les lleis fonamentals del règim, la llei de Principios del Movimiento Nacional i el Fuero de los Españoles, a més de la Llei Orgànica del estado de 1966 creada pel celebrat Ministre franquista d’Informació i Turisme Manuel Fraga.

Un dels obstacles per la reforma que haurien de fer unes corts constituents era creure que els principis del “Movimiento Nacional” proclamats per llei el 1958 eren intangibles, inalterables i permanents. La millor garantía fou creure que posant al davant de la reforma homes del Movimiento Nacional les coses seguirien sense alteracions del sistema que les lleis a derogar protegien.

Per la via evolutiva que va assumir tota l’oposició excepte els partits republicans que no foren legalitzats com ERC, es volia legitimar el règim franquista que les democràcies occidentals van tolerar com aliat contra el comunisme en plena guerra freda i davant l’aparició dels tercers països no arrenglerats. La descolonització beneïda per les Nacions Unides va fer néixer els països emergents en vies de desenvolupament.

Es donava per fet que seguiria intocable la integritat i unitat territorial. Però una primera Llei fonamental per la Reforma Política de 1976 obria la porta a una modificació substancial del sistema constitucional i de la legalitat vigent fins aquell moment. Però els intèrprets de la doctrina política vigent sota el franquisme entenien que excepte el sistema de representació política i el sufragi universal introduïts en la reforma, l’essencial no era modificat.

El propòsit de la llei de 1976 era instrumental per començar la reforma deixant que el poble decidís els seus nous representants per sufragi universal i secret, i que aquestes noves Corts realitzessin les reformes que la realitat demanés. Per primera vegada en la història del règim franquista es traslladava la decisió de la futura reforma al poble

El mateix Adolfo Suárez, aleshores President del Govern de l’Estat, declarava a Barcelona el 21 de desembre de 1976 que la llei per la reforma política sancionada pel poble espanyol, obria la porta a modificacions més profundes de la realitat legal, entre les que incloïa el fet regional i les seves solucions. Ni des d’aquell moment, doncs, es va reconèixer el fet nacional català i el text que van incloure a la Constitució de 1978 amb l’expressió “nacionalitats històriques” no fou més que una engany ben presentat de la veritable voluntat unitarista del poder que s’havien de repartir amb un règim bipartidista populars i socialistes.

Els partits majoritaris acceptaven tots la Monarquia instituïda pel General Franco amb la seva llei de successió, oblidant des d’aquell moment els socialistes espanyols de Felipe González el republicanisme i el dret a l’autodeterminació sabent a més que en el futur negarien reconèixer Catalunya com a nació, quedant-se amb la idea d’una descentralització administrativa coincident amb la proposta preconstitucional del President Adolfo Suárez, ex Secretari General del Movimiento transposat a director de la democràcia evolutiva.

La Constitució de 1978 va convertir-se d’aquesta manera en una transposició de la Llei del Fuero de los Españoles i de la Llei de Principios del Movimiento Nacional a partir de la declaració de la unitat nacional com intocable i immodificable, partint d’una interpretació intencionadament equivocada del principi de defensa de la integritat del territori i del principi joseantonià de la unitat del destí històric. Els vells principis del règim franquista seguien vius sota la Constitució que només va canviar el sistema d’elecció dels representants populars. La lluita política en aquells moments es va centrar entre seguir la via evolutiva o fer la ruptura. Ni el partit comunista estava per la ruptura i bé ho va demostrar el dirigent comunista Santiago Carrillo després de la temptativa de cop d’Estat de 1981. Però l’evolució de la política espanyola i l’agreujament de la situació social no hi ha dubte que exigien i exigeixen molt més que un reformisme evolutiu del sistema creat per la dictadura.

La llei no ha sigut utilitzada a Espanya com garantia i reconeixement de les llibertats que avui qualifiquen una democràcia del segle XXI i permeten el desenvolupament dels drets humans sense els quals una democràcia no pot sobreviure, sinó per crear un entramat coercitiu contra les reivindicacions històriques que la fidelitat dels governants als vells principis els impedeix acceptar.

S’aplica la llei no amb criteris de llibertat i d’equitat, ni pensant en la utilitat del dret ben administrat, sinó al servei dels interessos del poder, en funció de l’absolutisme o majoria suficient de poder. Per resoldre els conflictes, per tant, és la llei feta a mida i servei del poder i no la de la raó la que s’imposa.

En els nostres dies encara es confon en política “il·lícit” amb “culpabilitat”, com si la culpabilitat fos deduïble d’un fet formal, quan resulta, segons la doctrina alemanya que no existeix il·lícit sense desvalor del comportament que en una democràcia no es pot posar per damunt dels drets reconeguts per l’ordre jurídic europeu i internacional dels que Espanya va viure absent durant molts anys. No pot existir mai il·lícit en què exercita drets fonamentals reconeguts pel dret internacional i continguts en Tractats Internacionals ratificats per Espanya.

La Comissió Internacional de Juristes quan examinava la situació de l’imperi de la llei a Espanya durant la dictadura, sempre trobava les mateixes deficiències, doncs a una dictadura no li interessa ni es pot permetre una societat de llibertats ni altres drets que els que convenen al poder.

El Pacte social de Rousseau i la divisió de poders de Montesquieu són principis propis de democràcies sanes que no troben lloc en un règim democràtic no liberal o en un règim constitucionalment semàntic, com ensenyava als estudiants de la Facultat de Dret de Barcelona el Catedràtic de Dret Polític Manuel Jiménez de Parga en la dècada dels 60, i en els seus articles a la revista liberal Destino sota el títol de “noticias con acento”, parlant dels Règims Polítics, doncs l’actual règim precisa de la confusió de poders i la submissió dels administrats que perden d’aquesta manera la condició de ciutadans i titulars de la sobirania que imposar a la sobirania del poder.

No mirem el passat per no veure que la política avui és la continuació de la legalitat de la dictadura que la democràcia havia de substituir derogant no tant sols les lleis, sinó també els principis que inspiraren una forma de vida i de governança. Derogar les lleis de la dictadura, però deixar subsistents els principis que la inspiraren ha sigut la gran deficiència de la democràcia estrenada el 1976. Ara ens cal renovar la democràcia obrint pas a la modernitat i a les llibertats sense límits interessats ni imposició de conveniències de grups de poder i d’interès econòmic.

El dret penal que és una finestra per analitzar el funcionament de les institucions, en una democràcia moderna i liberal s’ha de veure com una legítima defensa de la societat davant de vulneracions dels drets reconeguts i garantits per les lleis. El sistema penal no és doncs un sistema absolut al servei dels vells principis i dogmatisme del passat transformats en lleis actuals de poder.

La Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg de 21 d’octubre de 2013, citada per la Catedràtica d’ESADE Esther Giménez Salinas en un estudi sobre la mateixa sentència publicada a la Revista Món Jurídic de novembre 2013, va posar de manifest que els criteris jurídics no sempre coincideixen amb els ètics o morals. A més quan mirem cap el futur, deia la Catedràtica, no podem regular el passat, i menys en temps convulsos i d’incertesa, quan una altra realitat legal és possible.

Però el Dret Penal públic és mostra del poder il·limitat de l’Estat que els Magistrats amb la seva independència han de limitar i corregir en la seva aplicació, adequant-lo a les realitats socials i polítiques, allunyant-se de criteris de repressió política que no són els de la Justícia ni els de la defensa dels interessos de la vida humana i les llibertats, com deia el mestre Luís Jiménez de Asúa en el seu Tractat de Dret penal de 1915. Fou d’aquesta manera que el Dret Penal s’havia de dirigir a la protecció d’interessos dignes en lloc de convertir-se en un instrument de coerció i repressió dels desafectes de qualsevol règim, sabedors, com defensava la doctrina que la llei penal no satisfà plenament totes les necessitats penals de la vida, si bé afecta als drets més sagrats de la persona com són la llibertat, l’honor i la seva pròpia vida.

És evident que la fidelitat jurídica de la població no s’aconseguirà a cops de destral de la llei penal negant l’existència d’altres fonts del Dret que obliguen a revisar els dogmes penals, com s’està demostrant a Catalunya. Menys encara s’obtindrà l’adhesió popular per l’intimidació. En el món polític, servir-se de la llei penal per consolidar l’absolutisme és crear l’analogia de la interpretació de les lleis fetes sota la dictadura, destruir el sentit de les llibertats i de la dignitat de la persona que són pota essencial d’una democràcia.

Sobre l’autor:

pau-miserachsPau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Independència i metròpolis

Jaume López.

Els dies 17 i 18 d’octubre va tenir lloc, a Quito, la cimera mundial Habitat III. La cimera de les Nacions Unides per la ciutat es convoca cada 20 anys i reuneix els estats i els representants de les principals ciutats del món per decidir les prioritats de la Nova Agenda Urbana mundial. La delegació catalana estava encapçalada per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.

Entre la munió de dades i conclusions presentades, una constatació: en les properes dècades el 70% dels humans viurem a les ciutats, sovint en grans megalòpolis globals, com ja passa als països occidentals. A Catalunya es pot dir que aquesta tendència no serà cap novetat, perquè ja fa temps que som conscients de la megacefàlia barcelonina en què viuen el 50% dels catalans. L’agenda urbana és, evidentment, fonamental per a Catalunya. El que no és tan evident és quina relació té l’agenda urbana amb l’ agenda pròpia, el procés sobiranista.

Podem començar per confrontar les dades anteriors amb unes altres. L’Associació de Municipis per la Independència representa el 80% dels municipis catalans però només el 43% de la població catalana. De fet, fins ara no hi ha cap dels cinc municipis que conformen el Barcelonès que hi estigui adherit. No és cap novetat afirmar que a l’àrea metropolitana és on el suport a la independència és més baix en termes percentuals, però sovint se situa el focus en l’origen dels seus habitants en lloc de les característiques estructurals del fet metropolità. La independència no encaixa fàcilment com a reivindicació metropolitana.

No es tracta de repetir el discurs caduc que enfrontava el cosmopolitisme al provincianisme (sovint transmutat en oposició entre esquerres i dretes), sinó d’adonar-se de l’impacte que té sobre el comportament polític (i el suport a la independència) el fet que un ciutadà surti de casa i pugui arribar a París en menys de quatre hores o que aquest sigui el temps que triga a arribar des del seu portal fins a Barcelona. Amb totes les conseqüències que comporta.

A costa de simplificar, hi ha una sèrie de trets que contraposen l’àmbit urbà, entès com a ciutat globalitzada, i la resta del territori. Interdependència global, concentració i alta densitat, associació inestable, heterogeneïtat i diversitat cultural, serveis i indústria derivada caracteritzen la gran ciutat; autosuficiència local, dispersió i baixa densitat, comunitat estable, homogeneïtat, agricultura i indústria manufacturera, el territori no urbà (rural?). La metròpolis mira de fit a fit al món. El poble o la petita ciutat, a l’estat. En qualsevol país l’àmbit rural és més estatista. Els vilatans tenen clar que la carretera que uneix els seus municipis està gestionada des d’un àmbit supramunicipal, però aquesta consciència no és tan clara per a l’urbanita preocupat per la millora dels seus carrers. Una cosa semblant passa en relació a la necessitat de nació: què relliga els ciutadans globals? ¿Ser de Barcelona o ser de Catalunya? L’estat resulta menys visible a la gran ciutat, i sense la necessitat de l’estat el debat sobre la independència es desfigura.

No només això: la ciutat global acostuma a plantar-se com un contrapoder enfront de l’estat, com posaven de manifest, per exemple, les paraules de Colau a la cimera, en què va defensar que les ciutats puguin accedir directament als fons de finançament internacionals sense l’obligació d’haver de passar necessàriament pels estats.

Catalunya ha tingut la sort de tenir una capitalitat molt clara (a diferència, per exemple, d’Occitània), alhora que una xarxa de ciutats mitjanes potents (com no ha tingut, per exemple, Galícia), dos factors que, segurament, expliquen la fortalesa de la nostra reivindicació nacional i per què hem arribat fins on hem arribat. Però ara cal relligar el Cap i Casal amb la resta del territori. No hi ha dreceres, però potser cal que l’independentisme s’amari del pragmatisme que uneix les reivindicacions dels veïns per sobre de diferències ideològiques. Alguns fa temps que proposem la necessitat d’un procés constituent, ciutadà, on es pugui connectar allò que és més concret amb el que és més general (no des de la Constitució, sinó des de les necessitats) i que manifesti la no autosuficiència de cap dels tres nivells: rural, ciutat mitjana, ciutat global.

Durant uns anys se solia repetir que sense Convergència no hi ha independència. Ara caldrà començar a repetir que sense municipis i metròpoli, tampoc.

Publicat a 6 de desembre del 2016 al diari ARA

Sobre l’autor:

jaume-lopez-848Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume