Del #Metoo als Globus d’Or: les conseqüències del masclisme a Hollywood

Mònica Morros.

La matinada del dia 7 s’ha fet entrega dels Globus d’Or del 2018. Uns premis que enguany han estat tenyits de color lila. El discurs feminista ha estat present en tots els discursos dels premis, després de l’exitós moviment #MeToo que va sorgir amb la voluntat de denunciar els abusos sexuals patits per les dones i que malauradament, massa vegades, queden silenciats per un sistema masclista que els invisibilitza i que fins i tot els legitima.

Aquest fet ens permet posar el focus en una problemàtica d’abast global i que per tant també té els seus efectes al nostre entorn més proper. A Catalunya, una de cada quatre dones ha estat víctima d’una agressió masclista greu. Incloent dins d’aquesta classificació precisament les violacions, o els intents d’aquestes i els abusos sexuals entre d’altres.

La indústria del cinema ha estat impregnada d’aquest moviment en els últims mesos i les denúncies d’actrius sobre els abusos que han patit per part de personatges molt poderosos del sector han destapat una xacra que durant dècades ha estat ocultada, tot i ser una pràctica constitutiva del funcionament “normal” del món de Hollywood. Una lliçó sobre com la violència sexual és una forma de manteniment de les relacions de poder.

No sols les paraules han estat de denúncia, sinó que també el negre ha estat el color que han lluït les assistents a la gala. La iniciativa va sorgir del moviment ‘Time’s Up’, una plataforma de més de 300 actrius que neix amb la voluntat de ser un fons de defensa legal destinat a dones sense recursos que vulguin denunciar situacions d’abús sexual al seu lloc de treball. Aquesta mateixa plataforma va ser qui explícitament va demanar un vestuari negre pels premis d’enguany.

La conceptualització de la violència sexual com un fenomen dins de la lògica patriarcal –i no com una mera anècdota, un seguit de fets atribuïbles a “depredadors sexuals”- ha estat el desllorigador que ha permès parlar de feminisme. Hi ha hagut paraules d’agraïment a totes les dones lluitadores que han fet possible que avui el feminisme estigui a l’agenda política (vegeu el discurs d’Elisabeth Moss). Un reconeixement a totes aquelles supervivents d’abusos sexuals que han alçat la veu i mostres de suport per totes aquelles que encara no ho han fet, han ressonat sense parar durant tota la gala. Discursos que posaven sobre la taula la manca de reconeixement de dones amb èxit professional, com ho són les directores de cinema (vegeu el discurs de Barbara Streisand). I també paraules de denúncia que reclamaven que les violències masclistes no siguin tant sols tema d’un dia sinó que mai més tornin a quedar silenciades (vegeu el discurs de Nicole Kidman). L’èmfasi en deixar un futur millor per totes aquelles que vindran es desprenia de totes les premiades que van agafar el micròfon (vegeu, finalment, el discurs de Oprah Winfrey).

La invisibilització de les dones al món del cinema va molt més enllà dels abusos sexuals que pateixen. La violència és l’expressió extrema d’una lògica de desigualtats i jerarquies, on la discriminació salarial , la desigualtat en el reconeixement, i la cosificació i sexualització de les dones està a l’ordre del dia. Si traslladem les dades a l’àmbit català, i des del punt de vista del reconeixement social, l’any 2016 només un 67% de les persones premiades als Premis Gaudí eren homes.

Això és una greu discriminació que cal solucionar a partir d’una anàlisi més profunda per veure en quin punt de la jerarquia de la indústria es comença a produir aquesta bretxa. Si s’observa el percentatge de persones ocupades en l’àmbit de la indústria audiovisual i multimèdia, els homes segueixen estant sobrerepresentats respecte les dones (61% versus 39%). La baixa participació de les dones en aquests espais és més que evident i es contradiu amb la proporció de dones que consumeixen cinema. Qui té accés a la producció cultural, i qui no, té un impacte directe en la cultura que genera una societat, i això diu molt d’aquesta.

Malauradament, la violència sexual i la segregació són realitats que van molt més enllà de la indústria cultural i del cinema i es donen en molts altres sectors productius, per no dir tots, però la visibilitat i el ressò del món del cinema està a l’abast de ben pocs.

Així, les qui van poder fer sentir la seva veu a la passada gala dels Globus d’Or, sens dubte, són una minoria; malgrat tot, una elit. Però que dones que estan al focus dels mitjans de comunicació parlin obertament de feminisme, suposa un pas històric per alliberar aquest moviment dels prejudicis imposats pel masclisme. Perquè el feminisme no és res més que la lluita per la igualtat entre dones i homes: les dones som la meitat de la població i no volem ni més ni menys que la meitat de tot.

Article publicat a Feminisme Crític del Crític a data 12/01/18.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Gairebé 3000 persones invisibles

Mònica Morros.

Aquest cap de setmana passat ha tingut lloc quelcom inexplicable. Quasi 3000 persones han estat invisibles al vell mig de la capital catalana, Barcelona. Si ara, amb la societat de la informació, tot el què passa és notícia. Si 3000 persones poden fer molt de soroll. Però és que no teniu en compte allò més important, eren dones. Eren dones i feministes!

Durant els dies 4, 5 i 6, s’ha commemorat el 40é aniversari del què varen ser les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Al 1976, milers de dones, van reunir-se al paranimf de la Universitat de Barcelona, per reivindicar els seus drets i per exigir, que en el nou període que s’obria, no s’exclogués a més de la meitat de la població, les dones.

Quaranta anys més tard, l’energia despresa d’aquestes jornades encara segueix viva. Durant 3 dies, centenars de col·lectius feministes han ocupat les aules i els passadissos de la Universitat Pompeu Fabra tornant a respirar aquella esperança de llibertat que desprenien les primeres jornades. Enguany, les jornades pretenien continuar lluitant per la igualtat de drets, fer xarxa, generar coneixement i visualitzar el feminisme del nostre país. Però això no és prou important. Imagineu-vos la poca importància que té lluitar pels drets de més del 50% de la població que cap dels gran mitjans ha vist oportú dedicar uns minuts o unes pàgines a un esdeveniment com aquest.

Però no patiu, pel què sí que hi ha hagut molts minuts i moltes pàgines ha estat per la celebració d’uns 40 anys que sí que tenen importància, els de les retransmissions de futbol en català amb Joaquim Maria Puyal. No nego la contribució a la llengua catalana que això pot haver comportat. Però em produeix vergonya de país que cap mitjà hagi considerat que les Jornades Feministes es meresquessin ni una minsa part del espai que van ocupar els 40 anys relacionats amb el futbol.

Les paraules “Ara no toca” ressonen constantment entre els límits del territori català. L’excusa de la crisi o de la construcció d’una futura república catalana són usades constantment per relegar les demanes d’igualtat entre sexes en un segon pla. Si no ens creiem els ideals de llibertat i igualtat per tots i totes, vol dir que no estem preparats per construir un país millor, no en sabrem. La nostra anhelada república seguirà sent un gran aliat del heteropatriacat.

Les nostres avantpassades, amb independència del lloc de procedència, han lluitat molt. Aquelles dones que reclamaven el dret a vot, el dret al propi cos, el dret a la coeducació o el dret a accedir al mercat de treball, en igualtat de condicions, ho varen fer per deixar un món més just per les què veníem. Fa segles i segles que es reclama que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat, però malauradament això encara no és així. Aquest cap de setmana s’ha demostrat clarament, 3000 dones, parlant d’igualtat, no tenen res a fer enfront del futbol.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Manifest pel Dia Internacional de les Dones

Mònica Morros.

Al 1789 després de la Revolució Francesa es redactava i s’aprovava la famosa Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Dos anys més tard, com a resposta a aquest text i a les idees que aquest comportava, Olympe de Gouges posà sobre la taula que en la llibertat que es proclamava s’estava oblidant a més de la meitat de la població: les dones. Per això, ella mateixa redactà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana. Aquesta declaració fou l’embrió de les lleis que reconeixen avui en dia, formalment, la igualtat de drets per ambdós sexes. No obstant això, la igualtat teòrica no va de la mà de la igualtat real.

Dos segles més tard de l’assassinat d’Olympe de Gouges per feminista, en mans de l’estat francès, la igualtat entre sexes, que tots anhelem, segueix sense ser una realitat.

Tots el partits polítics, inclòs el meu, s’omplen la boca de paraules que s’enterboleixen quan aquestes s’han de posar a la pràctica. Igualtat i Justícia són mots que ressonen dia a dia entre les parets del nostre Parlament i que embolcallen tot el territori català però que semblen perdre valor en la vivència de la quotidianitat. Si volem la independència, aquesta ha d’anar enfocada cap a l’assoliment d’una República justa i igualitària, però per ser-ho ho ha de ser per a tots i per a totes. Per això, recordant Olympe de Gouges, les dones som la meitat de la població i volem la meitat de tot; ni més ni menys.

No ens conformem amb un 30% de conselleries, amb un 18% d’alcaldies o en cobrar un 25% menys de sou per treballar en una mateixa tasca. No ens conformem ocupar un 35% dels càrrecs de direcció i gerència a les empreses, ni a fer front a dues hores més de mitjana, a les tasques de la llar.

No ens hi conformem perquè som unes inconformistes!

Ens és indiferent si vestim samarretes o americanes allò substancial són les idees i com les duem a terme. Hem de donar veu a dones que estan a primera línia, per tal de visibilitzar la seva feina i recordar, al nostre entorn, que aquest país no és un club d’homes.

Les dones hi hem estat, hi som i hi serem!

Les dones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que gaudeixen de gran prestigi:

  • No són dones invisibles però han dibuixat elles mateixes la seva imatge.
  • No són dones atletes però han saltat moltes barreres.
  • No són dones forçudes però han trencat molts murs.

Dones criden dones!

Si som capaços de crear referents femenins, en la mateixa mesura que actualment en creem de masculins, animarem a les noves generacions a conformar una realitat on prevalgui el valor de la igualtat per sobre de tot. Remoure estructures de poder no és fàcil, però no defallirem. Hem trencat amb l’status quo espanyolista i ara ho farem amb l’status quo masclista.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comuniciació de Sobirania i Justícia. .@monicamorros

Una igualtat desdibuixada

Mònica Morros.

Dilluns 22 de febrer, es commemora el Dia Internacional de la Igualtat Salarial. La discriminació de gènere és una problemàtica que malauradament, impregna tots els àmbits de la nostra vida i el mercat laboral no n’és pas una excepció. Actualment, les dones que viuen als països catalans,cobren un 25% menys que els homes per la mateixa tasca.

Igualtat? No, encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Però les desigualtats no són sols en la quantia. Si mirem la jerarquia i les posicions que gaudeixen de més poder i per tant de més prestigi, observem que aquestes també són ocupades majoritàriament per homes. Segons dades de l’observatori IQ els llocs de direcció i gerència de les empreses són ocupats en un 67,6% pel col·lectiu masculí.

Justícia? No, encara hem de treballar més per assolir-la.

Però aquesta segmentació no sols és present de manera vertical. Horitzontalment també existeix. Les dones tendeixen a ser majoria en les ocupacions destinades als serveis i a la cura. Sembla que els rols de gènere estiguin escrits a foc al mercat laboral.

Llibertat? No, encara hem de superar la socialització masclista.

Volem construir una república justa i igualitària. Però ha ser, justa i igualitària per tots i totes. Volem una república d’homes i dones lliures on aquestes pràctiques siguin intolerables i eradicades.

Seguint les paraules de l’escriptora Maria Mercè Marçal i Serra ” A l’atzar agraeixo tres dons; haver nascut dona, de classe obrera i de nació oprimida”. Se’ns ha brindat la gran oportunitat de deixar de ser una nació oprimida però també hem de deixar de tenir el 50% de la nostra societat vivint sota aquesta subtil opressió.

Sobre l’autora:

Mònica MorrosMònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia.   .@monicamorros

Publicat a Infoanoia.cat