El poder del discurs

Mònica Morros.

“El discurs no és simplement el que manifesta el desig sinó que és també objecte de desig” (Michel Foucault, 2004).

Els estats democràtics, com a garants dels ideals de llibertat i d’igualtat, no legitimen ni permeten que l’ús de la força sigui una via possible a partir de la qual exercir domini sobre la població. La clau, per tant, rau en l’exercici de la oratòria, en el domini del discurs, en el control d’aquest framing. Seria ingenu pensar que vivim en societats on qualsevol pren decisions lliurement, això no és així. Actuem de conformitat amb uns marcs mentals que guien la nostra conducta i que estan determinant allò que considerem adequat i allò que no.

El domini del discurs és el poder que qualsevol aspira a seduir. L’statu quo aconsegueix determinar el què i el com i amb un ajut institucionalitzat s’assoleix un control de la producció discursiva.

Aquell relat que s’escapa de les línies establertes es menysprea i fins i tot es denigra per tal de restar-li legitimitat i per tant valor. En aquest sentit Michel Foucault considerava apropiat definir com a “boig” a aquella persona, el discurs de la qual, no podia circular com els altres, considerant-ne les seves paraules com a nul·les i sense valor. Mil i un exemples podrien servir per il·lustrar aquest fet.

Les sufragistes (dones que van lluitar per aconseguir el dret a vot femení) despectivament se les coneixia com les “Sufragettes” i se les titllava de boges, lletges i solterones. Si denigres aquell que et qüestiona, el discurs dominant pot quedar intacte i les idees innovadores, que podrien modificar-lo, poden quedar definitivament apartades. Aquestes tècniques de desprestigi romanen vigents fins als nostres dies. Seguint amb l’exemple del moviment feminista, la paraula “feminazi” ho evidencia clarament, però aquest fet no s’atura aquí. Si ens fixem en l’independentisme català, la paraula “catalufos” havia estat un adjectiu usat a nivell de carrer per referir-se a tots aquells que fa uns anys eren independentistes de soca-rel.

Més enllà del propi discurs Michel Foucault identificava quelcom que és totalment contemporani a la situació de l’independentisme català d’avui en dia. Quan Foucault analitzava el poder del discurs posà èmfasi en el fet que, més enllà del contingut, allò que en determinava el seu pes eren els esdeveniments que aquest pugés generar. L’impacte que se’n retornés. Per tant l’autor identificava clarament que allò nou no està en allò que es diu sinó precisament en els esdeveniments del seu retorn.

Els i les independentistes no estem dient res de nou, res que no sabéssim, res que no hagués estat defensat anteriorment per molts dels nostres avantpassats i que fins i tot hagués estat motiu de guerres. Hem aconseguit desencadenar tota una sèrie d’esdeveniments continus que ens estan portant cap a la República Catalana. Ara més que mai la llibertat com a poble ens acaricia perquè hem determinat el què, el com i sols ens falta formalitzar el quan.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Crònica del dinar àgora amb el Molt Honorable president, Carles Puigdemont

Mònica Morros.

El molt honorable president de la Generalitat de Catalunya va ser el convidat del darrer dinar àgora de Sobirania i Justícia moderat pel periodista Quico Sallés. La gran afluència de públic i de mitjans, per escoltar les paraules del president, van propiciar una gran participació en l’intercanvi d’opinions i preguntes amb el president.

En el col·loqui es va posar sobre la taula la qüestió del referèndum i la lamentable posició immòbil de l’estat espanyol encarnada per un marc d’il·legalitat que no té en compte els principis democràtics. “No hi ha tant poder per tanta democràcia” assegurava el president. El govern català ha de ser el garant de l’exercici del dret a vot i la determinació d’aquest per fer-ho, i de la ciutadania per portar-lo a terme, és ferm.

Seguint la temàtica, el president va negar que la validesa del referèndum la determinés un acord amb l’estat espanyol i va apuntar que aquesta vindria donada per la participació que s’assolís en el moment de la celebració d’aquest.

En referència a la posició de la Unió Europea, Carles Puigdemont, va assegurar que el paper de la UE està determinat per la campanya del coneixement que el govern està desplegant des de fa més d’un any. I de la qual n’està plenament satisfet. Sense obviar el realisme polític que marquen els passos de la UE i dels estats que la formen el president va llençar un missatge de tranquil·litat i de seguretat. En aquest sentit, Puigdemont apuntà: “La tàctica s’aplica i no s’explica, perquè si s’explica no s’aplica”.

El president, després del torn de paraula en què vàries de les persones assistents li demanessin la seva permanència al capdavant del partit, en els pròxims comicis, va exposar la seva idea de futur. Puigdemont va assegurar que ell ha estat “president per accident” i que ho va fer perquè se li va demanar i el moment ho requeria. Va defensar també que les persones que formen el PDCat tenen el dret a escollir internament els seus dirigents i a causa de les circumstàncies del moment, amb ell no van tenir l’oportunitat.

Optimisme, seguretat i determinació varen ser les sensacions transmeses per Carles Puigdemont durant el dinar-àgora i que es materialitzen amb una frase del mateix president “El procés va començar amb la gent i acabarà amb la gent”.

 

 

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Referèndum com a necessitat

Pau Miserachs.

Finalment, com era d’esperar, han intervingut les Nacions Unides en el conflicte Catalunya-Espanya. Una carta de l’expert independent de l’Alt Comissariat dels Drets Humans Sr. Alfred de Zayas tramesa a l’ambaixadora espanyola davant de les Nacions Unides, Sra. Menéndez Pérez, amb data 30 de gener, posa en relleu la preocupació de la institució internacional per la manca de diàleg i fa l’oferiment per “discutir la situació actual en el context de les obligacions d’Espanya per virtut del dret internacional de drets humans”. El Sr. De Zayas recorda, en la seva carta comunicant a l’ambaixada la seva disponibilitat per al diàleg per trobar solucions, que el dret dels pobles a la lliure determinació està consagrat en el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. També recorda l’expert designat per les Nacions Unides l’existència d’un informe presentat a l’Assemblea General, l’any 2014 (A/69/272), centrant el dret a la lliure determinació com clau per l’ordre internacional previst per la Carta de les Nacions Unides, assenyalant que “el referèndum és un mètode fiable per sondejar l’opinió pública i evitar un consentiment artificial, a fi de garantir l’autenticitat de l’expressió de la voluntat pública en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força”. El Sr. De Zayas comunica a la missió diplomàtica espanyola davant de les Nacions Unides la seva preocupació per l’operació de descrèdit contra els dirigents polítics de Catalunya, la declaració del procés participatiu del 9-N com a il·legal i els judicis contra dirigents polítics. Adverteix tanmateix que la realització de la lliure determinació, interna o externa, és una estratègia important per a la prevenció de conflictes i demana rebre comentaris del regne d’Espanya, ja que entén que la negació de la lliure determinació genera conflictes. Les Nacions Unides han iniciat la seva intervenció en el conflicte recollint informació. Els queda per saber que Catalunya és un poble ocupat i annexionat a un estat contra la seva voluntat que gaudeix del dret a recobrar les seves institucions, drets i llibertats com a estat. Aquesta gran veritat, que el govern d’Espanya amaga, és definitiva per declarar la condemna de la situació a la qual aquest govern porta, enrocat en una legislació obsoleta i contradictòria amb les obligacions derivades de l’aplicació del dret internacional a Espanya, negant-se a atendre la reivindicació catalana de celebrar un referèndum d’autodeterminació que beneeix l’Alt Comissariat de les Nacions Unides pels Drets Humans. L’escàndol internacional ja està servit. És on l’orgull de l’Espanya imperial sense imperi no hauria d’haver arribat. A Madrid, encara hi són a temps, de rectificar abans que l’assumpte vagi més amunt. Els temps de “jo mano i ningú m’ha de dir el contrari” s’han acabat. Els exemples del Quebec i d’Escòcia són l’avís per al govern d’Espanya que la democràcia no és quelcom d’ús limitat. Els propòsits fundacionals de la Carta de les Nacions Unides, de 1945, que inclouen el dret dels pobles a la lliure determinació i el respecte al principi de la igualtat de drets hi són no precisament per ornamentar el Palau de les Nacions ni per editar fullets turístics.

Publicat al Punt Avui a data de 24/04/2017.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Crònica de la Trobada Anual de Sòcies i Socis amb el Conseller Josep Rull

Mònica Morros.

Dimecres passat, Sobirania i Justícia va celebrar l’assemblea anual de sòcies i socis de l’entitat que comptava amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull. El conseller ja ha estat, en altres ocasions, convidat per l’entitat i aquesta vegada ho va fer en un acte que portava per títol “Referèndum o Referèndum”, fent referència al compromís inequívoc dels representants polítics a fer possible que la ciutadania catalana decideixi el seu futur a les urnes.

Amb la mirada posada al reconeixement internacional, es va posar sobre la taula el fet que la via del referèndum pactat s’ha d’esgotar fins al final. Quan s’hagi arribat el moment límit i la negativa de l’estat no es superi, Catalunya ha de seguir el camí que la ciutadania reclama. Amb paraules del mateix conseller: “En el nostre diccionari no existeix la paraula rendició”.

En l’estira i arronsa amb el govern espanyol, Rull va apuntar que és essencial guanyar la batalla democràtica ja que simplement suposa una ferma voluntat de defensar que les persones puguin expressar-se a les urnes, la clau de volta per poder eixamplar la base a escala interna. La situació actual no està dividida entre els defensors de l’independentisme i defensors de l’unionisme sinó entre defensors del dret a vot i els contraris a aquest mateix. Les persones que estan treballant per la independència i per tant, perquè es faci un referèndum, estan sent les garants, tant per aquells que aposten pel sí com pels qui ho fan pel no, de l’exercici més democràtic de tots: poder votar.

Josep Rull assegurava que actualment l’independentisme no està basat en el greuge que pateix Catalunya per part de l’estat espanyol, sinó que és un moviment optimista, d’esperança i de projecció de futur. En canvi la postura de l’estat espanyol acredita, per enèsima vegada, que aquest no té res a oferir a Catalunya: “Els forts pacten, els dèbils imposen”, apuntava Josep Rull. “La ciutadania es farà seva les urnes”, va ser la frase que va usar el conseller per il·lustrar quin era el motor que va iniciar el procés cap a la independència i quin serà el que farà que aquest moviment no s’aturi: la gent. Citant a Enric Prat de la Riba, “Si tenim ànima de nació, hem de tenir cos d’estat”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, politòloga i responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

Paraules de la senadora Laura Castel davant l’OSCE

Laura Castel.

Gracias presidenta.

Soy catalana. Catalunya es una nación que forma parte del Estado español.

El pasado 27 de septiembre de 2015, el pueblo de Catalunya votó, mayoritariamente, en concreto, el 47,8%, fuerzas políticas favorables a la independencia de Catalunya. Las fuerzas políticas contrarias a la independencia obtuvieron, en cambio, el 39%.

Durante los últimos años, más del 80% del pueblo catalán ha manifestado querer resolver este conflicto político mediante un referéndum acordado con el Gobierno español, como ha sucedido en el Reino Unido con Escocia, de manera que se permita, al pueblo de Catalunya -en el seno de una democracia consolidada como la española- decidir su futuro político.

Sin embargo, y a pesar de las peticiones enmarcadas en movilizaciones masivas, pacíficas y repetidas desde hacer cinco años, con la participación de más de dos millones de catalanes, el Gobierno de España se niega a acordar este referéndum.

Ante esta reiterada negativa, el Gobierno de Catalunya convocó una consulta participativa, sin consecuencias jurídicas, cuyo objetivo era dilucidar la voluntad de los catalanes en relación a su estatuto político futuro. Participaron 2.344.828 personas, de las cuales, el 80,76% votaron a favor de la independencia de Catalunya.

La reacción de las instituciones españolas ha sido la suspensión y posterior nulidad de esta consulta democrática, por parte de un Tribunal constitucional politizado; la exigencia de responsabilidades penales a miembros del Gobierno elegidos democráticamente, que solo cumplían el cometido electoral por el que fueron elegidos, e incluso, la exigencia de responsabilidades penales a la presidencia y a miembros de la mesa del parlamento catalán, por permitir debatir, repito, debatir, en sede parlamentaria, la independencia de Catalunya, violando las prerrogativas parlamentarias que toda democracia consolidada debería defender y proteger y conculcando los derechos de libertad de opinión, libertad de expresión, y derecho a la representación política.

El Gobierno español, pues, no permite canalizar la voluntad de la inmensa mayoría de catalanes, más del 80%, de decidir democráticamente su futuro político, mediante un referéndum acordado y legal. Actuando, de manera reiterada, en este asunto, contra los propios principios democráticos establecidos y aceptados por la OSCE.

Muchas gracias.

23 de febrero de 2017

Sobre l’autora:

Laura Castel, senadora d’ERC i membre de Sobirania i Justícia. @lauracastelfort

Voluntat d’existir

Narcís Oliveres.

A Europa a partir del segle XV van aparèixer principis democràtics fonamentals lligats als conceptes de llibertat, de raó, de tolerància i de progrés que van propiciar el salt a un nou sistema polític a través de dues revolucions, la de la independència de les colònies americanes i la francesa, les quals proclamen les primeres declaracions de drets, que han exercit una incidència determinant. Totes dues estan estretament lligades a la història del constitucionalisme. Les constitucions són constitucions en el temps. La realitat social, a la qual van referides les seves normes, està sotmesa al canvi històric, i aquest mai no deixa d’afectar el contingut de la constitució. Quan no es té compte aquest canvi, el contingut constitucional queda petrificat i no pot complir les seves funcions.

Els drets van anar evolucionant, especialment al segle XX. Es van desenvolupar el drets polítics, les reivindicacions socials, els drets econòmics, el dret de vaga, el dret del treball, la seguretat social i altres. El 26-6-1945 es funda l’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, i en el text fundacional s’hi fixen les finalitats, com la de desenvolupar entre les nacions relacions amicals fonamentades en el respecte del principi d’igualtat dels drets dels pobles i del seu dret de disposar d’ells mateixos.

L’Assemblea General de les Nacions Unides el 10-12-1948 adopta la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la tercera, la qual té una importància excepcional i es refereix explícitament a allò que s’anomena dret a la resistència, revolta contra la tirania i l’opressió. Quan una població pateix una situació constrenyent, especialment d’origen forà com és el cas de Catalunya respecte de l’Estat espanyol, apareix sempre un rebuig d’aquesta opressió, rebuig que revesteix formes variades. A Catalunya aquestes formes són pacífiques: manifestacions multitudinàries i el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania catalana.

L’emancipació dels pobles, la pau civil, la justícia social, el diàleg en la reciprocitat, ha guiat diverses generacions de catalans, i està guiant l’actual, en la voluntat de recuperar la independència de Catalunya. Desobeir és un combat en nom de la vida. Després que el 9-N més de dos milions de catalans participessin en la consulta convocada pel govern de Catalunya, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs seran jutjats per desobediència i prevaricació. Avui, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’inicia el primer judici. Els anhels no es poden prohibir ni es poden perseguir. La desobediència civil és sempre el fruit d’una presa de consciència, és un instrument indispensable per introduir canvis necessaris i atribuir-los legalitat. La coerció, en canvi, intenta destruir la voluntat d’existir.

Article publicat al diari El Punt Avui a data de 06/02/2017.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, exconseller i soci de Sobirania i Justícia.

Crònica del dinar-àgora “Com veu Europa el procés?”

Mònica Morros.

Dijous passat, Sobirania i Justícia va rebre a l’eurodiputat Josep Maria Terricabras en un dinar àgora que portava com a títol “Com veu Europa el procés?”. En la mateixa taula també hi va participar el que havia estat, fins a l’any anterior, delegat del govern català a Brussel·les i actualment membre de Sobirania i Justícia, Josep Manuel Suárez.

Ambdós convidats van aprofitar la seva gran experiència a primera línia europea per tal d’explicar, al públic assistent, el posicionament d’Europa respecte al procés d’independentisme català i els propers passos que es duran a terme a mesura que Catalunya vagi avançant en el seu objectiu.

L’eurodiputat va posar sobre la taula l’inconcebible que és, pels membres europeus, que un estat no permeti a la seva ciutadania exercir allò que li és innat: l’exercici de la sobirania. Catalunya s’ha de presentar com una eina útil per Europa que sigui un puntal més per continuar mantenint dempeus el projecte europeu i fer-lo més fort que mai. Terricabras va assegurar que l’immobilisme dels estats europeus no s’esgotarà fins que la República Catalana es constitueixi, però que en el moment que succeeixi “Europa ens farà un vestit a mida”.

Josep Manuel Suárez, en la mateixa línia que l’eurodiputat, va voler fer una mirada enrere i destacar la gran tasca de difusió que des de tot l’àmbit d’exteriors ha fet el govern català en els darrers cinc anys. L’evolució del discurs mostra l’evolució pròpia de les demandes i de la voluntat catalana. Un procés d’aprenentatge que ha anat fent passos endavant en veure que les portes a les quals es trucava restarien sempre tancades. Es va començar per un pacte fiscal, més tard ressonava el dret a decidir i per últim la independència de Catalunya. El canvi de missatge no ha afectat negativament el seguiment del procés català, ans al contrari, les últimes eleccions catalanes, el famós 27S, van despertar un gran interès a escala europea.

El moment actual és transcendental i com bé va destacar l’eurodiputat Josep Maria Terricabras: “Només depèn de nosaltres”.

Sobre l’autora:

Mònica Morros Serra, responsable de comunicació de Sobirania i Justícia. @monicamorros

 

Llei o democràcia: fals debat

Jaume López.

La identificació de l’Estat amb una única nació converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

“Ja se sap què passa quan es contraposa llei a democràcia: el feixisme”. Les paraules de l’exministre i exlíder del PPC, Josep Piqué, resumeixen molt bé el marc que volen imposar en el relat del procés sobiranista els no independentistes i, especialment, els defensors del centralisme i l’immobilisme de l’Estat. El sobiranisme, però, no té per què jugar-hi ni situar els seus missatges en un terreny de joc interessat que el perjudica. Certament, la reivindicació catalana s’ha basat en el dret a decidir que es fonamenta en el principi democràtic, però ningú ha dit mai que hauria de ser fora de la llei.

Aquests dies de judicis i els que vindran cal recordar que ningú es vol saltar la llei en primera instància, que si algú la incompleix és per una interpretació molt determinada de la llei i que en el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat. Es volen fer les coses d’acord amb les lleis, perquè es pensa que des d’una interpretació actual del principi democràtic les lleis poden donar cobertura a l’aspiració d’expressar la voluntat d’una comunitat política, a través d’un referèndum, i conèixer si vol mantenir-se dins de l’Estat o independitzar-se a través d’una negociació.

En el dret a decidir, tal com s’ha exercit al Canadà i al Regne Unit, no hi ha cap voluntat d’unilateralitat

Només cal recordar a la ciutadania que ja el 1998 el dictamen sobre la secessió del Quebec del Tribunal Suprem del Canadà deia coses com que “no hi ha conclusions predeterminades per la llei”, que és possible fer un referèndum dins de la Constitució i que aquesta mateixa Constitució empara els drets tant dels quebequesos com dels ciutadans de la resta del Canadà, i que la negociació, en cas de victòria del sí, “hauria de buscar la conciliació entre dues majories legítimes, la del Quebec i la del Canadà”.

El mateix es pot dir de l’esperit amb què es van interpretar les lleis en el cas d’Escòcia, sota el principi de garantir “les estretes i productives relacions entre Escòcia i la resta del Regne Unit”. És molt significatiu que, en cas de victòria de l’opció independentista, estava previst que s’obrís un període de transició de 18 mesos, que s’acabarien amb la proclamació de la independència a través d’actes formals dels dos Parlaments, el britànic i l’escocès. El govern de Westminster “donaria al Parlament escocès la competència per declarar-se com a nou estat independent en nom del poble sobirà d’Escòcia”. Quan es parla d’interdependències (normalment per negar la legitimitat de la independència), o de sobiranies múltiples, em costa trobar un exemple millor.

Al Canadà, la feina del Tribunal Suprem (que equival al Constitucional espanyol), en les seves pròpies paraules, ha de ser clarificar “el marc legal en què s’han de prendre les decisions en virtut de la Constitució i no usurpar les prerrogatives de les forces polítiques que operen dins d’aquest marc”. En altres latituds, el paper del Tribunal Constitucional s’ha entès en sentit contrari: més que desenvolupar principis, s’ha afanyat a garantir uns procediments que faciliten el manteniment de l’ statu quo i pràcticament expulsen del terreny de joc de la política (realitzable i no només enunciativa) un tipus de demandes democràtiques. Es va demanar la transferència de la competència per organitzar referèndums, es va intentar fer el 9-N en el marc de la llei de consultes no referendàries que es va impugnar, es va impulsar un procés participatiu d’acord amb les competències en aquesta matèria. Malgrat el relat de la desobediència d’altres, aquesta cadena posa de manifest la voluntat de fer les coses dins dels marges de la llei espanyola.

No és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques

Quan això és impossible, les decisions del Parlament potser seran inconstitucionals, però l’expressió democràtica de qualsevol Parlament és llei. De nou, no és una qüestió de legalitat versus democràcia sinó de dues legitimitats democràtiques, com bé expressava el Tribunal Suprem canadenc. I aquí ve el segon i gran problema de la democràcia espanyola: la negació del poble català. La identificació de l’Estat amb una única nació, cosa inconcebible en aquestes altres democràcies, és el que converteix els ciutadans espanyols que no es consideren de nacionalitat espanyola en ciutadans de segona.

Davant de la doble negació, impossibilitat de votar sobre la independència i impossibilitat de reconeixe’ns com a nació, no hi ha cap proposta per redefinir l’Estat en els termes plurinacionals que els impulsors de la reforma estatutària, començant pel president Maragall, havien imaginat com a possible. No caiguem, doncs, en el parany d’oposar democràcia a llei. Perquè és fals. En tot cas, democràcia (i llei) versus ofec i negació, com a poble i com a ciutadans, el que es prefereixi. Parafrasejant un anunci: “No, amics, no totes les democràcies són iguals”.

Publicat al diari Ara a data de 27/02/2017.

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Els comuners de Castella

Pere Costa.

Encara que sigui evident, cal iniciar el tema amb la consideració històrica que la unió de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella, més coneguts com a Reis Catòlics, no va comportar en absolut la unitat nacional d’Espanya donat que es va tractar d’una unió personal en què cadascun dels territoris va conservar la seva autonomia, administració i lleis.

La història interessada, aquella que vol fer creure que Espanya existeix com a nació amb anterioritat als ibers, no dóna el braç a tòrcer negant el fet que l’esmentat matrimoni respectés la independència de la corona de Castella i de la corona d’Aragó. Això no impedeix, malauradament, que aquesta unió personal fos el principi de la posició dominant de Castella i del declivi d’Aragó.

Però no és aquest el fet que volem descriure ni la realitat de l’inici del centralisme castellà sinó fer palès un determinat comportament que ha donat lloc al llarg de la història a un seguit de costos inútils, guerres colonials, guerres europees i guerres peninsulars.

Entre els anys 1504 i 1506 Castella passa per una profunda crisi econòmica, males collites, epidèmies, pujada impressionant dels impostos reials, fam i conflictes socials. Cal afegir-hi els problemes de la successió reial fins trobar una possible solució amb el príncep Carles de Gant, mal governant, amb la ment en la successió de Maximilià d’Alemanya i la consegüent realitat d’empobrir el país amb els elevats impostos, necessaris per mantenir els seus afanys imperials.

En el seu regnat els castellans, no tots naturalment, es queixen i sorgeixen les comunidades. En poc temps es constitueixen en oposició demanant la fi de la política fiscal reial i la llibertat, paraula bastant nova en aquells moments i encara difícil d’entendre en ple segle XXI.

Toledo (1520) va iniciar la revolució, van seguir Santiago, Zamora, Burgos, Segòvia, Valladolid, Àvila, Madrid, Andalusia, Granada, Extremadura, Múrcia…  tenint força importància en les  ciutats, entre d’altres, de Tordesillas i Medina del Campo. El cardenal Adriano (futur papa Adrià VI) anomenat governador del regne en absència del rei li escriu textualment: “Dicen expresamente que las pecunias de Castilla se deben gastar al provecho de Castilla y no de Alemania, Aragon, Napoles, etc. y que Vuestra Majestad ha de governar cada una tierra con el dinero que de ella recibe”.

La rebel·lió va tenir els seus alts i baixos. No és el cas esmentar-los aquí. A la fi els rebels es veuen amenaçats per una repressió armada amb l’ajuda financera de Portugal i de l’alta noblesa preocupada per mantenir els seus privilegis. Després de la batalla de Tordesillas i de Villalar, i amb presència de la més il·lustre noblesa castellana, foren executats els capitans del bàndol comuner Padilla, Bravo i Maldonado.

Ara bé, la repressió va durar diversos anys ja que Carles V no sabia què era la clemència. Les indemnitzacions foren una càrrega enorme per les ciutats dominades. L’economia castellana es veié molt afectada, es reduí el negoci de la llana -l’únic important- i la falta de treball es féu endèmica.

Les comunidades volien acabar amb les situacions de privilegi i limitar el poder reial i la seva organització recorda a l’actualment denominada democràcia directa. Redactaren una Constitució que no es va poder aplicar. L’assemblea d’Àvila al 1520 es va configurar com un autèntic govern en una situació en la que el rei no era ben vist, la idea de l’imperi no era acceptada per les ciutats i tot allò que el sol mai es ponia en el mateix hemisferi tampoc. El despotisme i l’absolutisme, però, s’imposaren i la idea d’un país en llibertat es va diluir i extingir.

Els comuners varen iniciar la modernitat a Castella i entengueren la lluita per la representació política. Espanya va perdre a Villalar la possibilitat no sols de viure en una llibertat política, sinó també la d’oblidar-se de la concepció imperial i convertir-se en una nació moderna.

Els comuners endegaren una revolució, però prematura, i no  pogueren aconseguir les reivindicacions polítiques que anhelaven. Fou una més de les possibilitats perdudes al llarg de la història per evitar un estat centralista, uniformador, dominant, aferrat al seu passat i amb ànsies imperials. Aquesta ideologia condueix a la incapacitat de respectar l’existència d’altres llengües, costums, religions, cultures i nacionalitats sense voler comprendre que, avui,  no estem en una situació transitòria de canvi sinó en un veritable canvi d’època que exigeix flexibilitat, intuïció, realisme i àmplia capacitat de consens i diàleg. Ja fa segles que la “España donde nunca se ponía el sol” és un mer joc de paraules.

Com a consideració exemplar referida al temps passat, potser és bo recordar a Juan-José López Burniol quan diu, a manera d’exemple, que tota opció reformista sobre Cuba era vista a Espanya com l’inici del desmantellament de l’imperi colonial. Ara ja sols queda Gibraltar i Catalunya. A què esperen?

Cal acabar recordant que l’intent d’esquarterament de la llengua parlada per més de 10 milions d’espanyols és una pura vergonya, que la repressió institucional armada o judicial és un altra vergonya, similar al desviament de fons del corredor mediterrani cap al centralisme de Madrid, i tantes actuacions paral·leles. Així fracassen els països embolcallats en la corrupció.

On és l’estat de dret?

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Democràcia, ritus o actitud

Pau Miserachs.

La democràcia és molt més que un ritus electoral. Podem convenir que és una actitud davant la vida i la societat com ho és la intolerància en sentit contrari, doncs democràcia i intolerància són conceptes antagònics, aquest propi de les tiranies i de les democràcies aparents.

Francesc de Carreras, Professor de Dret Constitucional de la UB, en el seu article publicat a El País el 15 de gener de 2017 planteja el cas de les democràcies degradades, com l’espanyola, però eludeix reconèixer i comparar amb l’espanyola la importància de la democràcia plural catalana i del moviment nacionalista, pacífic i democràtic per la independència, dels que n’és contrari com a fundador i ideòleg del partit polític Ciudadanos que lluita per definir-se entre liberal i socialdemòcrata, partidari de la unitat d’Espanya amb Catalunya abans que res, rebels a la independència de Catalunya.

David Graeber, antropòleg del Goldsmiths College dels Estats Units i activista, planteja a “The democracy Project” que hi ha molta gent que, per raons molt variades, no desitja participar en assemblees democràtiques i els pertorba tenir que ser-hi. També hi ha qui pensa que no es fa tot el que es podria fer per fer un món més democràtic.

Els escratxes que tant molesten la dreta espanyola i els socialistes col·ligats acusats de traïció als principis del mateix partit, formen part de la cultura democràtica, com els moviments de masses o manifestacions al carrer exposant la reivindicació o reclamació corresponent. El 15-M en fou el començament a Espanya i a Catalunya.

A les societats més repressives com l’Egipte de Mubarak i la mateixa Turquia d’Erdogan s’han produït concentracions i manifestacions per un poble que demanava un canvi i llibertats. L’activisme ha pres carta de naturalesa en les actuals democràcies sorprenent els dirigents polítics que només volien conèixer i aprofitar la força del poder de la democràcia representativa.

Encadenar-se en un espai públic uns quants contestataris del poder en protesta per alguna normativa, no deixa de ser una manifestació més de l’activisme del radicalisme democràtic practicat pels moviments antiviolència imitadors o seguidors de Gandhi, com igualment feien els pacifistes contraris al servei militar obligatori, o ara el moviment de denuncia pública de les Femen.

La caiguda de la qualitat democràtica a Europa crea noves regles que molesten els conservadors avui assentats al poder en totes les institucions europees.

La política irracional i les aventures militars localitzades, les petites guerres esteses a diversos continents, han presidit el final del segle XX i el començament del segle XXI, permetent els conflictes, l’especulació inversora, el comerç d’armes, la corrupció, la tracta de blanques i l’evasió de diners a paradisos fiscals. És el resultat del capitalisme global basat en la corrupció i els contractes de govern que ha superat el crash del 2008, empobrint la massa salarial per reduir costos i guanyar mercats.

Les democràcies actuals han reduït llurs horitzons intentant crear llocs de treball amb unes condicions laborals dignes i adequades al moment social. Però les previsions no han impedit el naixement d’una nova feudalització en mans del capitalisme salvatge, mentre el sindicalisme de classe cau en la burocratització i la corrupció descoberta.

El model actual crea desigualtats, però es dirigeix cap a la consecució de garanties i seguretat de la prosperitat d’una minoria que se sent afí als sectors depredadors, on els treballadors només compten com mà d’obra, un factor productiu més.

L’aparició de noves formes de democràcia directa crea una nova cultura democràtica i permet la implantació de nous règims, oberts i transparents, per superar la crisi, per recomençar el plantejament del present i del futur, per refundar la democràcia malmesa.

La fundació de la “comunitat progressiva”, partidària del col·lectivisme de classe, pels anti sistema demòcrates ens ha de portar al canvi, com s’ha produït als Estats Units d’Amèrica sota la presidència de Barack Obama. Progrés i llibertats no són paraules i conceptes avui dissociables.

L’administració sap que li convé que s’avanci al canvi democràtic, tornant la sobirania al poble, doncs ni l’economia s’ha d’escapar del control dels ciutadans. Els nous moviments aixequen la mentida que no hi ha alternativa possible a la política d’austeritat i retallades. És moment de treballar per modernitzar els sistemes institucionals que, perduda la confiança de la ciutadania, semblen esgotats i sense capacitat de regeneració.

Com deia Javier Noya, de la Fundació Rafael Campalans, en el seu article “Democratitzar l’economia” publicat el 27 de maig de 2013, “per assegurar el progrés econòmic i social des de l’esquerra també s’ha de perseguir la idea que la solidaritat i la redistribució econòmica han de produir-se necessàriament, però no entre territoris o regions, sinó entre ciutadans”.

No tot el problema rau per tant en el deteriorament de la Constitució i la inaplicació i manca de desenvolupament dels Drets Humans incorporats a a Constitució de 1978. Fou el periodista i cofundador del diari El País, Bonifacio de la Cuadra, qui va denunciar la situació d’incompliment, en el seu article a El País, el 19 de juliol de 1983 titulat “La política sobre derechos humanos ha sido el punto flaco de la tarea legislativa”.

Els principis i drets essencials pels que havia lluitat la societat a l’espera del canvi amb la mort del dictador, no es traduïen en lleis ni en realitats operatives de les institucions. Les lleis fetes amb deficiències, derivades de les pressions i interessos rebuts pels redactors, no abastaven el nivell que s’esperava d’una majoria parlamentària, però plural, a Catalunya, dita progressista en el paper.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, President del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs