“El Gattopardo”

Narcís Oliveres.

Molta gent de la meva edat recordem la impressionant adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti, de la novel·la de Giuseppe Tomasi de Lampedusa Il Gattopardo i d’una manera molt especial la frase “tot ha de canviar perquè res no canviï”, sobretot en constatar l’immobilisme de Rajoy. El problema de Rajoy consisteix en la seva intransigent voluntat de perpetuar allò que ja existeix. Hi ha una forma revolucionària: “Res no ha de canviar perquè tot canviï.” Paradoxalment el president del govern espanyol ha adoptat una forma mixta: “Res no ha de canviar perquè res no canviï.” I s’equivoca.

“Quan en el curs de la història esdevé necessari per a un poble dissoldre els llaços que el lliguen a un altre i prendre, entre les potències de la terra, la plaça separada que les lleis de la natura i del déu de la natura li donen dret, el respecte degut a l’opinió de la humanitat obliga a declarar les causes que el determinen a la separació.” Aquestes paraules encapçalen la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, amb què expressa la decidida voluntat de separar-se d’Anglaterra, que oprimia les tretze colònies, i consuma la primera declaració unilateral d’independència.

Jean Monnet, reconegut com a pare d’Europa, en un discurs a Washington el 30 d’abril del 1952 digué: “Nosaltres no coalitzem els estats, nosaltres unim persones.” La capacitat de prendre decisions, i d’una manera molt especial, aquelles decisions que tenen a veure amb les persones, és un acte d’autodeterminació. La definició d’autodeterminació no ofereix cap dificultat conceptual. El problema no consisteix a dir què és el dret d’autodeterminació. El problema apareix quan es tracta de designar qui és el titular d’aquest dret. Llavors, les nocions d’autodeterminació i de sobirania s’imbriquen amb les de democràcia, poble, nació i independència i totes incideixen en la idea de legitimitat de tot poder polític.

Inaugurat pel conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, es va celebrar, el 13 i 14 de juliol, un seminari, El dret d’autodeterminació al segle XXI, al Centre de Cultura Contemporània organitzat pel Departament en què van participar destacats experts, juristes i investigadors acadèmics en dret d’autodeterminació d’EUA, Canadà, Suïssa, Anglaterra, Escòcia, Eslovènia i Dinamarca, que van analitzar el cas de Catalunya. No vaig assistir al seminari. M’hauria agradat. Entre els participants destaca Liah Greenfeld, una referència mundial en el camp del nacionalisme, investigadora a la Universitat de Boston i autora del llibre Nationalism: five roads to modernity. El conseller Romeva va dir: “La demanda catalana d’un referèndum sobre la independència és un cas ideal per explorar els límits actuals del dret d’autodeterminació.” Va emfatitzar el lligam entre el principi democràtic i els drets humans, i va afegir: “El poder estatal avui només és legítim si entronca amb la voluntat popular i el respecte a la dignitat humana.”

Publicat a El Punt Avui el 24/07/2017

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

1-O: per unes dècimes de punt

Jaume López.

“Si el 48% dels electors estan a favor d’una proposta, el 5% hi estan en contra i el 47% tenen la intenció d’abstenir-se, el 5% dels opositors només necessiten desertar de les urnes per imposar el seu punt de vista, encara que siguin clarament una minoria. […] Encoratjar l’abstenció o la imposició d’un punt de vista minoritari no és saludable per a la democràcia”. Aquesta explicació de per què no sembla raonable establir quòrums de participació en els referèndums està extreta literalment del punt 51 del codi de bones pràctiques sobre referèndums que va aprovar l’any 2007 la Comissió de Venècia. La conclusió és que la Comissió, “basant-se en la seva experiència en l’àrea de referèndums, ha decidit recomanar que no hi hagi condicions sobre el quòrum de participació”.

L’exemple parla per si sol. És estrany que en una democràcia es cridi a no votar com a fórmula per guanyar, tot i que pot passar si les regles del joc ho incentiven, com ha passat sovint a Itàlia, on dels 67 referèndums abrogatius que hi ha hagut des del 1974, en el 40% dels casos no s’ha aconseguit la participació mínima del 50%. En tots aquests casos menys un l’opció guanyadora era la posició a favor; és a dir, l’estratègia del no ha estat cridar a no votar per invalidar el resultat. Un efecte col·lateral d’aquest abstencionisme promogut arran de la fixació d’un quòrum és que s’identifiqui anar a votar amb un posicionament polític, cosa que, clarament, redueix l’anonimat i, finalment, la llibertat de vot.

En tot cas, quan en el debat sobre el referèndum català s’apel·la a les “garanties” i es relacionen amb la Comissió de Venècia s’acostuma a parlar del cas de Montenegro, en què es va proposar un quòrum del 50% i una majoria del 55%, suposadament avalats per la Comissió. Cal recordar, però, que aquesta, en el seu informe sobre el cas, simplement va afirmar que els llindars que havia proposat Javier Solana, aleshores alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat Comuna de la Unió Europea, perquè la UE reconegués el resultat no eren contraris a la pràctica constitucional, especialment tenint en compte que a l’ex-Iugoslàvia s’acostumava a exigir un quòrum del 50%. Però va ser una imposició unilateral del comissionat que no va reconèixer el govern de Montenegro.

Què hauria passat si el referèndum d’independència s’hagués guanyat pel 54% en lloc de guanyar-se pel 55,5%? La crisi política que s’hauria produït, esperonada pel senyor Solana, és difícil d’imaginar. Com diu la mateixa Comissió: “Si un text és aprovat -fins i tot per un marge substancial- per una majoria de votants sense que s’arribi al llindar requerit, la situació política es torna extremadament difícil, ja que la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense una raó adequada”.

Les altres “garanties” que s’acostumen a mencionar, en boca de la Comissió, són que un referèndum ha de ser organitzat d’acord amb la Constitució i que la llei que marca el seu desenvolupament hauria de mantenir-se sense canvis almenys un any abans de la consulta. Efectivament, la Comissió afirma totes dues coses i totes dues resulten lògiques. En primer lloc, només cal recordar que el nom sencer de la Comissió de Venècia és Comissió Europea per a la Democràcia a Través de la Llei i està formada per estats. I, en segon lloc, si les regles del joc canvien poc abans d’un referèndum, això li pot restar credibilitat.

És difícil, però, que aquestes condicions es donin en la pràctica en un referèndum d’independència, especialment si no compta amb el suport de l’estat. Però tampoc es donen sempre en cas contrari. Per parlar dels referèndums occidentals “amb garanties”, al Quebec l’organització del referèndum va ser tolerada -no aprovada- pel govern canadenc i només tres anys més tard el Tribunal Suprem en va examinar la constitucionalitat. A Escòcia la llei sobre el referèndum sí que va ser pactada i aprovada, finalment, amb les condicions (cens, etc.) un any abans.

Als referèndums d’independència acostuma a haver-hi una alta participació i unes majories clares, també és lògic, però no en societats complexes on l’estatalitat és una opció política més, especialment en un món globalitzat i amb estructures polítiques supranacionals. Ho hem vist, de nou, al Quebec i a Escòcia. En el primer el no es va imposar pel 50,6%, i en el segon pel 55,3%. Però tenim molts altres exemples de resultats ajustats en societats que funcionen. El sí amb el qual es va iniciar la devolution a Gal·les (1997) va obtenir un magre 50,3%; al referèndum sobre el Tractat de Maastrich a França (1992) el sí va aconseguir un 50,8%; al referèndum d’autonomia cors (2003) el no es va imposar pel 51%, i el Brexit (2016), pel 52%. En tots aquests exemples, entre d’altres, la victòria democràtica es va assolir per unes dècimes de punt.

Publicat a l’ARA el 15/08/2017

Sobre l’autor:

Jaume López, politòleg i membre de Sobirania i Justícia. @LopezJaume

Encaix impossible

Pau Miserachs.

Diuen que els problemes de convivència entre Catalunya i Espanya existeixen perquè catalans i espanyols són massa semblants. Aquesta similitud, sense base científica, es fonamenta en el fet que les elits econòmiques no han fet altra cosa que apropiar-se de les institucions per utilitzar-les en interès propi. El poble no compta per res perquè els partits polítics han fet de la política una tasca professional i s’han convertit en associacions de funcionaris, practicant l’endogàmia.

La política catalana és ben diferent de la que es practica a altres territoris espanyols. Mai se’ns acudiria fer una “Llei mordassa”, copiar o intentar mantenir el bipartidisme oficial a Espanya, o anomenar funcionaris a dit amb categoria de càrrecs de confiança (és un menyspreu pels professionals de l’administració que hi han arribat guanyant oposicions o amb concurs públic). Voler solucionar l’atur convertint en funcionaris a sou públic no és una política que es vulgui practicar a Catalunya, ni tan sols per les esquerres que creuen i volen la llibertat i seguretat jurídica igual per a tots.

Tota limitació de drets i llibertats duta a terme per llei a les Corts Espanyoles no és ben vista a Catalunya que tot seguit, en pateix les conseqüències. I no parlem del front constant d’Espanya contra la llengua i la cultura catalanes.

Hi ha polítics de Madrid que creuen que el conflicte català s’ha de resoldre inhabilitant dirigents polítics catalans, desallotjant, si convé, el Parlament de Catalunya com demana l’exministre García Margallo, per impedir que els diputats catalans segueixin manifestant la seva voluntat independentista. Al govern del Regne d’Espanya i a Rei Felip VI els molesta que Catalunya vulgui la independència i passi a ser un estat europeu. El millor és portar-los a tots al jutjat i substituir-los, mitjançant l’article 155 de la Constitució, per gent addicte al règim espanyol, submisa i no conflictiva, si pot ser addictes o militants del partit polític que governa Espanya.

La reflexió és ben senzilla: qui té el poder, té el dret a l’ús de la força i servir-se’n per les seves finalitats a les quals dóna força de llei. Però aquesta política de convertir l’estat de dret en un règim de conveniència allunya la governança d’un règim democràtic i el converteix en una formalitat i en una farsa política d’arrels tràgiques.

Es vol desnacionalitzar continuadament Catalunya com a solució definitiva. És un plantejament que ens recorda habitualment el filòsof unionista Fernando Savater, que no creu en el poble, sinó en l’estat desnacionalitzat, negant el dret natural dels pobles, com el català, a convertir-se en Estat. Amb aquesta teoria acusen la religió nacionalista que vol substituir al territori català la democràcia espanyola creant nous privilegis com les religions.

No entenen doncs, els teòrics de l’estatisme centralitzat, que existeix un sistema que parla de la igualtat de drets i deures, de la tolerància, del respecte a les creences alienes, de l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble expressada a través de les urnes mitjançant el sufragi universal.

En els nostres dies, gairebé no hi ha diferència entre la política de les esquerres i les dretes espanyoles contràries al dret de Catalunya a la seva lliure determinació com a poble definit. A les dretes i a les esquerres tradicionals espanyoles, submises a la monarquia hereditària de la família Borbó creada per la dictadura, els uneix l’esperit de domini hegemònic contra un poble amb identitat pròpia que no reconeixen, intentant generar noves identitats sense opció, doncs no escolten ni volen escoltar la veu del poble català.

Hi ha qui diu, en canvi, que l’èxit dels pobles depèn de la qualitat de les seves institucions que fan el país pròsper, però depèn més de si impedeixen a les elits convertir el país en un patrimoni familiar, gaudint de tots els avantatges, permetent el funcionament correcte del principi de la igualtat d’oportunitats, potenciant totes les llibertats barrant el pas a la competència deslleial a l’abús de posicions privilegiades i als monopolis de fet.

El conflicte entre dos sistemes de vida és inexistent si mirem l’actuació diària dels pobles en l’esforç per sobreviure amb salaris de misèria i la precarietat instaurada per la dreta governant a Espanya. Tots dos pobles es mereixen quelcom millor. Radicalment s’han d’eliminar tots els abusos i la corrupció característica del darrer període de govern conservador, hereu del període de govern socialista espanyol anterior inaugurat per Felipe González.

Fem doncs les coses de manera que interessi tant al poble honest, sincer i modest, és a dir el camí cap a l’autogovern real, com també a un ampli sector de professionals, creatius, empresaris i inversors convençuts dels avantatges de construir un país nou.

Aquesta és la nova majoria plural que convé a una Catalunya democràtica, participativa i pacífica. Oasi de seguretat, territori de creixement econòmic i benestar social. No la que vol imposar i protagonitzar l’Estat espanyol amb l’amenaça, la difusió de la política de la por i la implacable persecució dels que clamen llibertat i les limitacions financeres i pressupostàries de la Generalitat.

Sobre l’autor:

Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Catalunya i Espanya a l’escena internacional

Erika Casajoana.

Sovint als catalans de Brussel·les ens pregunten com es veu el procés català a l’exterior. Per més que des de Madrid parlin del “conflicte català”, cada cop més, Europa s’adona que és Espanya qui està esdevenint un problema.

Fem un ràpid repàs a la imatge internacional d’un regne actualment al seu nivell més baix d’influència a la Unió Europea des del seu ingrés el 1986:

  • És percebut com a un país amb pobra governança i corrupció sistèmica. És el tercer per la cua d’Europa en percepció d’independència judicial, segons dades de la Comissió Europea. Només Eslovàquia i Bulgària estan pitjor. Pateix un atur desbocat, amb els pitjors índexs d’atur juvenil d’Europa (42,9%) després de Grècia; fortes desigualtats socials i altíssim fracàs escolar. Incompleix compulsivament la legislació europea, compartint el “podi” amb Grècia i Itàlia. Ho documenten molt bé Ramon Tremosa i Aleix Sarri al seu últim llibre.

  • Parlament Europeu, prèvia potinejada del PP/PSOE, concedí el 2014 el Premi Ciutadà Europeu a la nounada Societat Civil Catalana, presidida pel feixista Josep Ramon Bosch. Just abans del 27-S de 2015, la versió espanyola de la resposta del President Jean-Claude Juncker a una pregunta parlamentària sobre la independència de Catalunya fou matusserament i greument manipulada en clau unionista. S’atribuí a un “error administratiu” (sic).

  • El Comissari espanyol Miguel Arias Cañete està implicat als Papers de Panamà via la seva dona. Segons Vilaweb, el seu cunyat dirigeix la companyia que pretenia abastir de petroli la flota russa a Ceuta, de camí a bombardejar civils a Alep el 2016. L’OTAN ho impedí.

  • Podríem seguir parlant de Rodrigo Rato al Fons Monetari Internacional, Magdalena Álvarez al Banc Europeu d’Inversions i fins i tot de Felipe González.

A banda d’escàndols, Espanya sovint anteposa un miop enfocament nacional a l’interès general d’Europa. Ho ha fet amb Escòcia, Gibraltar, Kossove, els refugiats, el Corredor Mediterrani i un munt de temes més. Això s’acaba pagant.

Ara mateix, el desmantellament de l’Estat de Dret al que s’aboca Madrid esdevé un problema europeu. Perquè els valors de democràcia, Estat de Dret i respecte a les minories són la base de la Unió Europea tal i com recullen els Tractats. Catalunya és una nació, no una minoria nacional, però amb el 16% de la població està condemnada a l’estatus de minoria permanent a l’Estat espanyol.

Estratègia internacional de Catalunya

L’estratègia catalana davant les instàncies europees i internacionals ha de ser fer-los-ho saber TOT. No oblidar ni una llei injusta, ni una discriminació, ni molt menys un judici polític. Hem de proveir informació fiable i constant, i avisar-los de les nostres properes passes. Ja tenen comprovat que el govern central desinforma sobre Catalunya i els assegura que tenen el tema controlat mentre els europeus veuen que se’ls està escapant de les mans. Així ho apuntava recentment la fundació democratacristiana alemanya Konrad Adenauer.

Hem d’enviar dossiers sobre la vulneració de drets fonamentals de catalans també a la societat civil internacional. Posar-ho fàcil perquè organitzacions com Amnistia Internacional, Freedom House i Human Rights Watch puguin fer-se’n ressò. Sense oblidar els think tanks polítics de prestigi amb oficina a Brussel·les.

Sobretot, hem de mantenir l’auto-confiança. La Unió Europea actua sovint com el club d’Estats que és, cedint a les constants pressions diplomàtiques espanyoles. És la Realpolitik. En cap cas ho hem de percebre com un fracàs propi.

Ens volen encongits. Evitem internalitzar els menyspreus de la premsa unionista, quan diu “Ningú no rep el President Puigdemont a Brussel·les”. Esclar que no! L’ambaixador i centenars de consellers de la Representació Permanent espanyola es passen el dia trucant contra Catalunya. I ho paguem amb els nostres impostos.

Espanya crea una realitat hostil contra Catalunya, i després la publicita. Quan El País titula que l’expresident Artur Mas rep crítiques a la Universitat de Harvard, omet les gestions del Ministeri d’Exteriors per atiar un numeret anticatalà a Boston.

Nosaltres hem de recordar a Brussel·les, amb la nostra perseverança, que Europa la constituïm els seus ciutadans. I els catalans tenim els mateixos drets fonamentals, a la no discriminació i a la democràcia que qualsevol altre.

Som ciutadans europeus de primera. Exercim els nostres drets. Tossudament alçats.

Publicat a El Matí Digital (11/05/2017)

Sobre l’autora:

DSC_1823-495x324Erika Casajoana, consultora en comunicació política i membre de Sobirania i Justícia. @ecasajoana

Catalunya i Europa el dia després

Isabel-Helena Martí.

Bon dia,

Abans de res permeteu-me donar l’enhorabona a Demòcrates de Catalunya per l’organització d’aquest esdeveniment i agrair l’amable invitació a participar-hi.

Fa a penes deu dies que el grup parlamentari de Junts pel Sí ha donat a conèixer l’esborrany del projecte de llei del referèndum d’autodeterminació. Al text s’explicita el compromís de declarar la independència de Catalunya, com a màxim quaranta-vuit hores després de la proclamació definitiva dels resultats de la consulta vinculant de l’1 d’octubre, si hi ha una majoria de vots favorables al SÍ. En cas de recurs la norma electoral espanyola, que és encara el marc jurídic vigent a Catalunya, estableix un termini màxim de catorze dies per resoldre el contenciós. Concloem, doncs, que el Parlament de Catalunya declararà la independència, havent guanyat el SÍ, no més tard del 17 d’octubre.

Els informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per encàrrec del govern posen llum sobre el procediment a seguir. La declaració d’independència, primer moment fundacional, donarà el tret de sortida a una sèrie de comeses que un cop portades a terme, o bé encarrilades, desembocaran en la proclamació d’independència, ratificació solemne i definitiva que atorgarà forma jurídica al nou actor estatal, sobretot de cara a la comunitat internacional. El període entre la declaració i la proclamació és el que anomenem transició.

Una de les tasques que haurem d’emprendre immediatament després de la declaració d’independència serà l’inici d’un procés constituent que comportarà la redacció de la constitució i la seva posterior revalidació en un referèndum. Una altra, igualment rellevant, serà acordar el repartiment dels actius i passius amb l’estat espanyol. També ens haurem d’asseure amb els representants de la Unió Europea per trobar la fórmula que faciliti la permanència de Catalunya en la Unió, no ja com a ens subestatal sinó com a membre estatal i de ple dret.

Atès que els tractats de la UE no contemplen en la seva literalitat la casuística presentada per Catalunya, l’acord no serà de caràcter jurídic sinó eminentment polític, buscant vies ad hoc que s’ajustin a la singularitat del cas català, com argumenta l’informe número 6 del CATN “Les vies d’integració de Catalunya a la UE” (abril 2014). De fet la simple constatació empírica d’aquests darrers seixanta anys d’història, des que el primer nucli de sis països (R.F.A, França, Itàlia, Benelux) signà el Tractat de Roma, mostra la profunda vocació inclusiva, de sumar i no restar, que porta la UE en el seu ADN. Avui són vint-i-set els països membres. Abocar enormes dosis de pragmatisme i flexibilitat ha permès a la Unió anar creixent fins esdevenir un enorme espai polític i econòmic que engloba quasi cinc-cents milions de ciutadans i el 30% del PIB mundial.

D’exemples sobre aquesta proverbial mal·leabilitat europea, n’hi ha un munt. La UE abraçà el camí de l’ampliació interna, sense tocar una coma dels tractats, incorporant els territoris i població de l’antiga Alemanya oriental, durant el procés de reunificació alemanya. També atorgà l’estatut de territori d’ultramar associat a Grenlàndia quan decidí abandonar la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l’any 1985. Amb aquest acord Grenlàndia seguí tenint accés al mercat europeu pels productes de pesca i als fons europeus.

Una de les amenaces més reiterades, esgrimida amb vehemència des dels rengles unionistes, és que els representants espanyols al consell europeu castigaran deliberadament als catalans vetant la seva permanència en la UE. D’aquí el cèlebre estirabot de l’antic ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo en el sentit que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE “pels segles dels segles”. La irracionalitat del discurs de la por, farcit d’exabruptes, falsedats, desqualificacions, i sovint trepitjant els límits de l’ètica democràtica, mostra l’extrema feblesa de l’estat espanyol com a idea política i, sobretot, com a realitat fàctica.

Però, pensem-hi per un moment: podria el Regne d’Espanya exercir cap veto?

1) Una economia precària i vulnerable. El govern espanyol no ha implementat, ni de bon tros, l’agenda de reformes estructurals que la comissió europea reclama persistentment en els informes macroeconòmics (Country report) que aquest organisme elabora anualment. En ells alerta que la situació econòmica d’Espanya és fràgil a causa de forts desequilibris. Reclama la correcció del dèficit i la disminució del deute (100,4%) a fi de fer sostenibles els comptes públics, l’aprofundiment de la reforma del mercat laboral, denuncia les elevades taxes d’atur, desigualtat de renda i risc de pobresa que pateix la població. També la manca de productivitat, la pobra inversió en R+D i l’exagerada taxa d’abandonament escolar prematur.

2) Desprestigi internacional. El llast de la corrupció sistèmica i els vergonyants rànquings internacionals sobre la percepció de la justícia espanyola, la seva manca d’independència, i la baixa qualitat de l’estat de dret, enfonsen la reputació d’Espanya com actor polític en el marc europeu.

3) Incomplidor de la llei europea. Espanya està entre els tres països amb més procediments d’infracció i és el número u en queixes sobre possibles vulneracions de la llei segons el darrer informe anual del parlament europeu.

4) Creditors europeus. El colossal deute públic espanyol prové principalment de prestadors alemanys, francesos i de la resta del continent.

La resposta a la pregunta d’abans és, efectivament, NO. El Regne d’Espanya no està en condicions de resistir la pressió dels altres membres de la UE que temen la inestabilitat que el bloqueig espanyol a una solució constructiva al conflicte amb Catalunya pot causar. Europa pressionarà Espanya perquè arribi a un acord amb Catalunya.

Un cop declarada la independència seran agents internacionals que ajudaran a fer via: els creditors, preocupats en avalar el pagament del voluminós deute espanyol; els propietaris d’empreses europees radicades a Catalunya, interessats a seguir disposant dels canals de lliure comerç amb la UE; i el Banc Central Europeu, compromès en evitar una potencial crisi bancària que podria arrastrar tota la zona euro.

Aquests seran els principals, i decisius, actors que garantiran una transició a la independència àgil i reeixida. Comptat i debatut, no desbarrava tant Margallo quan assegurà, davant l’astorament general, que hi ha “partida” i “es juga fora”.

Moltes gràcies!

Intervenció en el 2n Campus Demòcrata (15/07/2017)

Sobre l’autora:

uTrRcaxLIsabel-Helena Martí, presidenta i membre fundadora de Sobirania i Justícia. @IsabelHMarti

 

Buscant tres peus al gat

Pere Costa.

Ja fa anys que vaig amb “l’etiqueta” de jubilat i la pensió congelada. Per sort em trobo bé, encara que la calor em masega. Des de Sobirania i Justícia em demanen algunes idees sobre la situació actual. Inicialment em resisteixo sóc de ciències i segons el meu bon amic Enric Cirici de la Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès, no m’explico malament quan parlo de ciències però em costa fer-me entendre si parlo de política. Intentaré dir, però, el que penso. Abans, i per definir-me, vull que quedi clar que em vaig quedar afònic cridant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” i després, Independència. El problema mèdic de l’afonia me’l va resoldre l’otorinolaringòleg.

L’altre, el que ja podeu suposar, malauradament segueix encallat. Necessito dir-ho: ja estic a la recta final de la vida, que espero que sigui llarga, però em dol haver hagut de conviure amb 40 anys de dictadura. I per si no era poc, conviure amb 40 anys més de transició i no haver aconseguit, encara, conviure amb una temporada de feliç democràcia. No vull ser com un disc que repeteixi en va els temes de corrupció, falta de límits entre el poder legislatiu i el judicial, l’acceptació pràctica d’una democràcia amb tics autoritaris que cada dia és menys democràtica i a més a més, el gran engany que tot això comporta amb la falta de l’esperit equilibrador de qui té la màxima tasca institucional de mantenir-lo.

Tampoc cal passar-se però hi ha un tema que és més preocupant: l’equilibri dins una escala de valors d’una entitat nacional catalana entre els partits que devien estructurar-la. És evident i també increïble que si fa 300 anys va passar el que va passar a Catalunya, avui, al cap de 300 anys encara estem perdent una bona ocasió per a fer-nos-ho mirar com acostumem a dir col·loquialment. Necessitem saber quants volem el sí i quants volen el no. No és massa demanar. Les xifres que es ventilen sembla que són favorables a una majoria de partidaris del sí per part de la ciutadania però el moment més optimista de la nostra història queda enfosquit per les decisions dels partits polítics.

No és cap anomalia que hi hagi dos partit polítics clarament nacionalistes espanyols que aprofiten la més petita ocasió per expressar-se en llengua no catalana i descarregar el carro dels trons, cosa que tenen tot el dret. Un altre partit ha perdut, malauradament, el seu paper històric i valuós a Catalunya i s’ha convertit en una sucursal aliena, cosa en la qual també té tot el dret. I queden una sèrie de partits que, amb lògiques diferències ideològiques, discrepen, però sembla, he escrit sembla, que se senten amb ganes d’acabar amb el “poti-poti” actual. Un es pregunta: per què no ho fan? Per què no ho aparten per després, per quan aconseguim una veritable llibertat democràtica, les seves diferències de punts de vista legals, constitucionals, lingüístics, ideològics, egocentristes, els seus malentesos viscerals, les diferencies de sensibilitat, la por, l’exigència de garanties i drets, l’afany de poder, la falta de lideratge, i tants etcèteres com vulgueu? O cal sospitar que tot té el seu origen en el fet de pensar més en el seu partit que en el seu país? Però no tinc la resposta. La tenen ells. Sols ells. Cal mantenir l’esperança que la ciutadania els farà poc cas i votarà el que la seva idoneïtat nacional l’aconselli. La ingenuïtat, almenys la meva, també pot obligar a pensar i conduir a solucions.

Bon estiu.

Sobre l’autor:

Pere Costa, veterinari i membre de Sobirania i Justícia.

Dret internacional

Narcís Oliveres.

Poques hores després d’anunciar la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont va dir que el procés no contemplava la Constitució, sinó el dret internacional. Tota constitució ho és en el temps. La realitat social a què va referida està sotmesa al canvi. Quan no es té en compte aquest canvi el contingut queda petrificat i no pot complir les seves funcions. És el que li ha passat a la Constitució Espanyola del 1978. El PP, durant la tramitació constituent s’hi va oposar i quan a l’empara d’aquesta va accedir al poder amb vocació de perpetuar-s’hi es va adonar que ja li anava bé i va decidir segrestar-la.

El Dret Internacional Públic és el dret aplicable a la societat internacional. Es compon del conjunt de regles que s’apliquen als subjectes d’aquesta. En l’actualitat s’aplica cada vegada més a les organitzacions internacionals. L’article 38 de la Cort Internacional de Justícia, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, les funcions de la qual són resoldre per mitjà de sentències les disputes que li sotmetin els estats (procediment contenciós) i emetre dictàmens o opinions consultives (procediment consultiu) que li siguin plantejades per l’assemblea general, el consell de seguretat, o per les agències especialitzades autoritzades, proposa la tipologia de normes de dret internacional públic següent: a) les convencions internacionals, b) el costum internacional, c) els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades i d) les decisions judicials i la doctrina dels publicistes més qualificats de les diferents nacions. Totes elles són importants, especialment les convencions internacionals emanades de les Nacions Unides. En el preàmbul de la carta fundacional s’hi diu: “Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides, resolts a […] reafirmar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, hem decidit unir els nostres esforços per realitzar aquests designis.”

A la Carta fundacional van seguir altres documents com la Declaració Universal dels Drets Humans, signada a París el 10 desembre del 1948, que proclama que tota persona té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió (art.18), d’opinió i expressió (art.19). O com els pactes internacionals relatius als drets civils i polítics i als drets econòmics, socials i culturals –tots dos de 16 de desembre del 1966–, l’article 1 dels quals diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

No m’ha estat possible saber on i en quin context el president Puigdemont va fer la seva puntualització. En qualsevol cas, és indicativa que el procés s’està culminant. En rebutjar l’aplicació de la Constitució Espanyola manifestem que volem desconnectar-nos de l’Estat espanyol i en invocar l’aplicació del dret internacional, la ferma i il·lusionada voluntat del poble català d’incorporar-se a la comunitat internacional de nacions lliures i sobiranes. Tal com indicava Espriu, “alçat, sense repòs, per sempre més, ja l’amo de tot, l’únic senyor”.

Article publicat a El Punt Avui a data de 19/06/17.

Sobre l’autor:

Narcís Oliveres, doctor en dret i membre de Sobirania i Justícia.

Preparats President!

Pau Miserachs.

La gent que creu en una Catalunya rica i pròspera s’adhereix a la campanya per la celebració del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya iniciada finalment aquest 9 de juny per la Generalitat de Catalunya amb la presentació de la data i la pregunta.

Han sigut moltes les maniobres polítiques del Govern del Regne d’Espanya per impedir la lliure expressió política del poble català per la determinació del seu futur estatus polític, econòmic, social cultural.

Les 18 negatives de l’Estat a adequar la legislació o no impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, unides a la constant mostra d’autoritarisme amb l’expressió presidencial del Govern espanyol “no quiero”, a més del precedent de les sentències del Tribunal Constitucional del 27 de juny de 2010, de 25 març 2014, interlocutòria de 14 febrer 2017, contràries al referèndum, justifiquen democràticament i d’acord amb el dret internacional i de les Nacions Unides, aquesta decisió de la Generalitat de Catalunya emparada en el mandat democràtic i la decisió de la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya.

Han sigut moltes les mostres d’hegemonia política i negatives a facilitar des del Regne d’Espanya la celebració d’un Referèndum de lliure determinació del poble de Catalunya pactat amb l’Estat espanyol que ha mostrat sempre la seva oposició política i incompliment reiterat de la seva obligació de reconèixer l’existència de la nació catalana.

S’ha volgut mantenir Catalunya des de l’Estat en una situació de domini hegemònic i insolidària, de precarietat financera i competencial que impossibiliten el seu lliure desenvolupament com a comunitat social i cultural ben definida.

El Govern del Regne d’Espanya i els partits que el representen a Catalunya, buidant de sentit la clàssica divisió de poders, no han volgut reconèixer les ànsies del poble català de viure en llibertat en una societat de progrés, amb Estat i govern propis.

L’anunci decidit de la voluntat de celebrar el referèndum d’autodeterminació liquida la inconcreta i no definida proposta federal del Partit Socialista espanyol, dins del Regne d’Espanya, de Granada 2013, per inconsistent i impossible, a més per la negativa també del Govern actual amb majoria parlamentària conservadora a Espanya al Congrés dels Diputats i al Senat.

Sense parlar d’enfrontament institucional de qui exerceix els seus drets com a democràcia, la mobilització de la ciutadania contra les accions judicials i les accions polítiques de l’Estat, se suma a les mostres d’adhesió i d’alegria de la societat catalana per l’anunci de la data i pregunta pel Referèndum, amb la seguretat del fet que aquesta decisió del Govern de la Generalitat fidel al mandat democràtic rebut del poble de Catalunya obre noves perspectives de creixement, solidaritat i benestar a la nació catalana.

Article pubicat a L’Unilateral a data de 13 de juny de 2017.

Sobre l’autor:

Pau Misercahs president del Grup d’Estudis Polítics i membre de Sobirania i Justícia. @PauMiserachs

Els teus lectors no són inútils

Magda Gregori.

Vivim en moltes bombolles. Són les nostres barreres de protecció, però la nostra és diferent. Ens agrada conviure en petitetes tribus perquè ens sentim més còmodes. Sortir-ne no sempre és fàcil, encara que, de vegades, és imprescindible per no quedar aïllats de la realitat. Els metges, els advocats, els mestres… i també els periodistes vivim en la nostra bombolla professional. Però la gran diferència rau en el fet que nosaltres, amants de la comunicació, hem de saber extreure’ns de totes elles si volem saber què passa al món, intentar entendre’l i explicar-lo. Sortir-ne no és una opció saludable, és una obligació. No escrivim o parlem per a nosaltres sinó pels nostres lectors, oients o telespectadors. És així, encara que no sempre ho tinguem present.

No podem utilitzar el nostre argot si volem que ens entenguin. Necessitem contextualitzar i ser explicatius. Quan fem informació política hem d’explicar amb pèls i senyals qui és qui, quin càrrec ocupa, a quina formació política milita. Perquè ens ha de poder seguir aquella persona que segueix diàriament aquest tipus d’informació i aquella que, per voluntat o desinterès, normalment no llegeix ni consulta l’actualitat política. I el mateix succeeix quan parlem d’economia, esports o cultura. Si no sabem sortir de la nostra bombolla i penetrar en la societat real, la nostra feina deixa de tenir sentit.

Fa pocs dies, una companya i bona amiga periodista -per tant, una persona que conviu cada dia amb la informació- em preguntava detalls sobre el trencaclosques que viu la política catalana. Ella es dedica al periodisme econòmic i em comentava, amb certa inquietud, que intenta estar al corrent del batibull, però que mai arriba al fons de la qüestió. Em criticava que no troba en alguns mitjans l’anàlisi per poder anar una mica més enllà i no quedar-se amb un simple titular que anuncia una nova cimera, l’última declaració o un estira-i-arronsa entre dos líders.

Per complaure el seu interès, vaig intentar fer una radiografia de l’anomenat “procés”. Vam parlar d’acords, de desacords, de noms i, fins i tot, de texts legislatius. En un moment de la conversa va sortir la famosa llei de la transitorietat jurídica i l’allau de preguntes es va intensificar. Va ser aleshores quan em vaig adonar que no estàvem fent bé algunes coses. Un dia expliquem un fet i, un cop dit, ens oblidem que, de vegades, cal repetir-lo, ampliar-lo o utilitzar-lo per enllaçar idees. Caiem en l’error d’interioritzar un vocabulari i uns detalls que ens allunyen del món. Nosaltres els podem tenir molt clars, perquè ens hi afrontem cada dia, però potser els receptors no. Que siguem clarificadors no vol dir que tractem d’inútils els nostres lectors. Ells exigeixen més i esperen que nosaltres fem la nostra feina. Garbellem la informació i els l’expliquem sent conscients que som dins de la bombolla però escrivim per a l’exterior. El públic al qual ens dirigim és molt ampli i transversal i això no ho hem de perdre de vista.

Només si ens sabem extreure de la nostra zona de confort, si som capaços de traspassar la nostra bombolla, aconseguirem connectar amb les persones. Cal trobar les paraules precises per fer entenedora una realitat sempre complexa i farcida de matisos. Hem d’aconseguir que ens entengui el metge quan parlem de política i el polític quan parlem de medicina. Hem de lluitar contra el blanc i el negre, contra el simplisme com a mètode per fer més comprensiva una conjuntura més que polièdrica. Aquest és el gran repte però també la nostra exigència.

Article publicat a Media.cat a data de 09/06/17

Sobre l’autora:

Magda Gregori, periodista i membre de Sobirania i Jutícia. @MagdaGregori

 

Parlem d’autodeterminació; no de manumissió

Josep A. Faiges.

Manumissió, en el dret clàssic era la forma en què un esclau recuperava la llibertat. La concedia el seu propietari o amo i comportava un procediment ordinari (mancipii causa). Les lleis establien diverses condicions que s’havien de complir. Als Països Catalans, aquest procediment es va practicar fins tard a l’Edat Mitjana.

El dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, es tracta del dret individual i col·lectiu a “decidir lliurement… la condició política i a perseguir lliurement… el desenvolupament econòmic, social i cultural”. L’obligació de respectar el principi d’autodeterminació és una característica destacada de la Carta fundacional de les Nacions Unides, que apareix tant al seu preàmbul com a l’article 1.

El dret a l’autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han d’ésser obeïdes sempre.

Després del no a tot perquè, suposadament, “ni es podia, ni es volia”, resulta que el Consell de ministres del Regne d’Espanya del passat 19 de maig de 2017, “ofereix” al President Puigdemont i, amb ell, a les institucions catalanes una suposada oferta per plantejar el “referèndum o referèndum” al Congrés dels Diputats.

El que era impossible, de sobte, sembla que, al menys, es pot plantejar. Aparentment, sense que hagi canviat cap norma constitucional preexistent, sembla que el govern espanyol ha trobat ara, després d’anys i panys de negar-ho de forma hiper-reiterada, una manera de poder escoltar les demandes de llibertat del poble de Catalunya.

Davant d’aquest intent desesperat del govern espanyol, tot sembla indicar que és ara quan Puigdemont es juga de veritat bona part del seu crèdit com a conductor del procés cap a la independència del nostre poble; sobretot, en relació a aquells que, sense haver votat Junts pel Sí, defensen i valoren positivament la seva actuació fins aquests moments.

D’entrada, el president ha tornat a demostrar que sap perfectament quin es el camí traçat, en respondre al parany teixit pel Consell de Ministres, i per tant hauria de mantenir intacte el seu crèdit inicial: “Anirem al Congrés quan haguem pactat amb el Govern espanyol”.

El cert és que, per molt que ho hagi deliberat el Consell de Ministres del Regne, sembla que no se’n hagi adonat, que ara i aquí, no es tracta, com en el cas Ibarretxe, d’anar a demanar permís per un procés de manumissió, que hauria de ser acordat per la majoria de les Corts espanyoles. No es tracta ara d’anar a recollir, un altre cop, com ja va passar al 2014, un bon grapat de vots negatius perquè el dominus o pater familiae Estat concedeixi a Catalunya, el seu servent, la manumissió com a poble lliure.

Es tracta, per molt que no ho puguin entendre, que les institucions catalanes, seguint el mandat popular atorgat en les eleccions del 27 de setembre de 2015, puguin pactar amb el govern del Regne d’Espanya, les condicions en què exercirem un dret que ja tenim com a poble i individualment, per dret natural.

Els Drets Fonamentals, inherents a la pròpia naturalesa, no te’ls concedeix ningú, qual manà caigut del cel; els tens per dret propi, per la teva condició de poble-nació.

El reconeixement d’aquests drets, per part de tercers, no és, per tant, acte de “concessió” sinó de constatació.

Però no ens enganyem, el govern espanyol no confon els termes per ignorància. En absolut, el que pretén és confondre’ns i confondre a tots els espanyols, i alhora buscar una coartada internacional, per demostrar que està obert a un diàleg, que per definició es nega a acceptar.

El diàleg i la negociació, entre subjectes de Dret, tal i com s’entén en qualsevol sistema democràtic, implica el reconeixement mutu d’una relació entre iguals, no la d’un sobirà amb el seu súbdit. El poble espanyol, per molt que s’esforcin en repetir el paradigma una i mil vegades, no és el sobirà del poble català, llevat que el concepte de sobirania el portem o el lliguem al concepte de poder, i a l’ús de la força, si cal, d’un poble sobre l’altre: conqueridor i conquerit.

A Catalunya parlem de Drets per naturalesa, a Castella, al Regne d’Espanya parlen de drets de conquesta. Uns parlem de Drets, amb majúscules, i els altres de fets derivats de batalles guanyades.

Mentre no es trobi un principi comú de sortida, un paradigma que totes dues parts puguem acceptar, que hauria de sorgir, forçosament de la derogació formal i/o intel·lectual del Decret de Nova Planta de 1717, mai derogat expressament pel Dret espanyol posterior, serà impossible establir un diàleg veritable entre iguals.

El Regne d’Espanya ha de recórrer aquest camí que, que ningú ens enganyi, no necessita de cap reforma constitucional, sinó d’un canvi de paradigma polític, derivat del respecte al principi democràtic: reconèixer i visualitzar políticament l’existència de dos Pobles diferents, amb sistemes jurídics plenament diferenciats, quan no contradictoris, units, sota una única corona. Corona que, per cert, no ha estat sotmesa directament a la decisió del poble espanyol ni del poble català, després de la seva “restauració” per imposició unilateral el dictador que precedí a l’actual democràcia espanyola.

Si no ens prenen per iguals, i persisteixen en la seva idea de manumitir-nos, no ens podrem entendre mai.

Nosaltres hem superat el dret clàssic romà, i simplement volem exercir un dret, que per història i naturalesa ens correspon, i que la doctrina moderna, ja no reserva exclusivament als territoris colonials d’ultramar. Volem exercir el dret d’autodeterminació i decidir, com a poble únic i diferenciat, que no enfrontat, a tots els altres pobles del món, al de Castella inclòs, què volem ser econòmicament, socialment i culturalment, i com volem organitzar-nos políticament d’ara endavant.

No es tan difícil d’entendre. El que cal, es voler escoltar, i actuar en conseqüència.

Sobre l’autor:

Josep Agustí Faiges, jurista i membre de Sobirania i Justícia. @JosepAFaigesM